Calcedònia III

La fluïdesa

Si voleu sentir la fluïdesa feta so, escolteu atentament aquesta meravellosa interpretació d'Hélène Grimaud del tercer moviment (Allegretto) de la sonata per a piano No. 17 de Beethoven, coneguda com "La tempesta". La manera de canalitzar l'emoció és extraordinària.

Amb aquesta música celebrem haver arribat a les mil entrades a l'Aglaia... Gràcies a tots els que les compartiu amb nosaltres!

http://merceirai.podomatic.com/entry/2011-11-20T10_44_20-08_00#.TslMzXrqe7g.email

Nota: la qualitat del so a través de Podomatic no és ideal. Podeu trobar també aquesta interpretació a Spotify.

Vinyoli: Tardor

Tardor

Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia llaura
camps de records però ja res no sembra.

Ara tot és campana que s'atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins on la madura tarda
ja minva, plena d'or i soledat.

Ulls tristos, melancòlics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni fa més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l’única resposta.



Paisatge de tardor amb poeta

Et vas girar un moment, acomiadant-nos,
encerclant amb ulls cansats i empetitits
un paisatge de tardor que es reduïa
a un carrer gris, discretament indiferent,
vorejat de plàtans vells, mig nus, esblanqueïts.
Enfilant altra volta el camí vers l'estació
t'endinsares pel portal de la teva ombra.
Era el capvespre del dia de Tots Sants,
l'inici d'un altre llarg i fosc hivern.

Dos poemes de Joan Vinyoli

Brutalitat

Una brúixola axiològica

Hi ha força consens en que cal un nou model de societat, però costa molt imaginar-lo, crear-lo. Tot i la greu crisi econòmica i de sostenibilitat que estem vivint, l’aparició de noves maneres de pensar que ens puguin portar a aquest nou model de societat es fa difícil.

Hi ha una petita eina, però, que ens pot ser útil a l’hora de navegar per aquests mars incerts: una brúixola axiològica (perquè té quatre grans valors a les seves quatre direccions).

A la part dreta (la que correspon a l’est) hi hauria la justícia, un tractament correcte i equitatiu de les persones i els grups socials i culturals. L’aire de la justícia ens fa vibrar, ens commou, ens mobilitza. I un pas per realitzar-la és mirar de disminuir les desigualtats existents i controlar els elements generadors de desigualtat. Siguem justos i lluitem per la justícia.

A la part l’esquerra (l’oest) hi hauria la pau, l’absència de guerres i de violència i l’asserenament dels cors (les emocions) i les ments (els pensaments). La pau reverbera, s’escampa tot i la quietud de l’emissor. I un dels molts passos per realitzar-la seria l’abandó de les polítiques armamentístiques i la reconversió dels exèrcits nacionals en policies destinades a la lluita contra el crim. Pau a la terra.

A la part superior (el nord) hi hauria la veritat, la lluita contra la mentida i l’engany, la falsedat i la hipocresia. La veritat va a fons, penetra com l’aigua es fica dins la terra, ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb el món, ens neteja de greuges i culpes, ens ajuda a veure les coses tal com són (i no tal com ens convé que siguin, o voldríem que fossin). Deixem de suportar discursos retòrics, una publicitat enganyosa, informacions interessades, manipulacions de tota mena. La veritat ens farà lliures.

A la part inferior (el sud) hi hauria la bondat, el mirar de millorar les coses i les persones, de fer un món més amable i acollidor, de fer-nos a nosaltres mateixos millors éssers humans. El foc de la bondat ens reconforta, ens dona escalfor, ens omple de sentit, ens aclareix la mirada. Fem un món més ple d’humanitat.

A diferència de les brúixoles magnètiques, que sempre indiquen cap al nord, aquesta pot indicar qualsevol de les quatre direccions. En cada situació, la brúixola axiològica assenyalarà aquell valor que més ens pugui ajudar a trobar quin és el bon camí, quina és l’acció adient. I el valor indicat ens ajudarà a fer passos en la bona direcció. Només cal tenir la paciència de consultar la brúixola axiològica, fixar-se en el valor indicat com a prioritari i seguir-ne les indicacions que honestament brollaran del nostre propi criteri i del nostre propi cor.

Això sí, cal prendre’s la brúixola axiològica seriosament, anant més enllà de mandres, covardies, pors, cinismes, realismes, maquiavelismes i altres ismes profundament arrelats en la condició humana però no per això justificables ni intocables.

Simple en aparença, la brúixola axiològica pot ser molt potent pel que fa als seus resultats. Però això només ho pot constatar cadascú deixant-se guiar per ella.

No cal que ens enfarfeguem parlant molt de valors, val més fer servir amb constància eines tan simples com aquesta.

Nota complementària: si substituíssim la imatge de la brúixola per la d’un àtom, hi trobaríem els quatre valors indicats com els electrons. Al nucli hi trobaríem, com a protons, quatre valors relacionats: la llibertat per la veritat, la igualtat per la justícia, la bellesa per la bondat i la fraternitat per la pau. I al mig hi hauria un petit neutró, l’amor.

Arbres de llum

Les quatre estacions

Goldsworthy

Quatre moments vitals que es van repetint i ens posen en sintonia amb el cosmos, amb la dansa de la Terra al voltant del Sol.

• L’hivern: el temps de la preparació, de la discreta acumulació d'energies, del retrobament amb un mateix, el temps de l'aigua, el temps de la nit, el temps blanc (Nadal)

• La primavera: el temps de la joia, de la renovació, de l'esperança, de la descoberta, de l'esclat de novetat, el temps de l'aire, el temps del matí, el temps verd (Pasqua)

• L'estiu: el temps de la plenitud, de la collita, de l'esclat festiu, de la celebració satisfeta, del repòs, el temps del foc, el temps del migdia, el temps groc (Sant Joan, la Mare de Déu)

• La tardor: el temps del recolliment, de la rememoració, de la malenconia, de la contemplació, de la serenitat, de l'acceptació, el temps de la terra, el temps de la tarda i el capvespre, el temps marró (Tots Sants, el dia dels difunts...)

Maria Magdalena segons Caravaggio i Vaccaro

Caravaggio 1597

Vaccaro segle XVII

Noves fundacions

La crisi de les caixes d'estalvi catalanes i la crisi econòmica en la que estem immersos podrien afavorir una onada de noves fundacions a Catalunya. Unes fundacions en la perspectiva de la col·laboració lleial entre el sector públic i el sector privat i amb l'objectiu d'aplegar esforços de cara a garantir la continuïtat d'un conjunt d'activitats d'interès pel país.

Aquestes noves fundacions podrien sorgir de la confluència de dinàmiques i recursos de les antigues obres socials de les caixes d'estalvi catalanes amb altres entitats del país, tant de caràcter públic com privat, que també poden veure la seva continuïtat amenaçada. Haurien d'estar ben arrelades a territoris definits, a diversos nivells. Haurien d'aplegar patrimonis, equips humans i fonts de finançament per conformar noves entitats viables en el temps, capaces de donar continuïtat a una colla de tasques que no podem posar en risc.

Aquestes tasques es poden aplegar en tres grans àmbits: el social, el cultural i el natural, àmbits que mereixen una gestió diferenciada. La necessitat de garantir la sostenibilitat d'aquestes noves entitats subratlla el caràcter imprescindible del seu arrelament territorial (a nivell català, de vegueries, de comarques, de ciutats o barris de ciutat, de pobles). La seva viabilitat dependrà en gran mesura de la generositat dels seus impulsors institucionals i personals i de la complicitat que s'estableixi entre ells, tant a nivell de patrons com de gestors i treballadors. El caràcter públic i privat d'aquests impulsors (preferiblement amb un pes equivalent) és un repte addicional a superar, però alhora pot ser la clau del seu futur. En el context actual, la confrontació entre públic i privat en els tres àmbits esmentats no sembla tenir pas gaire sentit.

Quan parlem de sector públic fem referència lògicament a la Generalitat de Catalunya, als ajuntaments catalans i a ens públics intermedis, sotmesos actualment a revisió (Diputacions, consells comarcals, vegueries, municipalies si s'arribessin a crear). I quan fem referència al sector privat hi situem instàncies com les cambres de comerç i altres associacions empresarials; empreses com a tals; associacions i fundacions actualment existents, que en alguns casos es podrien integrar en aquestes noves entitats; persones físiques disposades a contribuir voluntàriament mitjançant aportacions econòmiques o de temps, etc.

Les noves fundacions podrien compartir una denominació que recollís el seu orígen i naturalesa i la seva identitat territorial, precedida o seguida si s'escau per un identificador més específic, sigui un designador tradicional, sigui el nom d'una persona, sigui algun altre tipus de referent. Pel que fa a la primera part de la denominació, aquesta podria ser, d'acord amb el que hem vist, de tres tipus: Fundació Obra Social, Fundació Obra Cultural i Fundació Obra Natural (FOS, FOC, FON).

La conjuminació d'aquests tres àmbits amb els nivells territorials abans indicats dóna lloc a una matriu complexa, però en la que no cal ni molt menys imaginar totes les caselles plenes: cal omplir simplement aquelles en que hi hagi prou necessitats, energies i iniciativa com per fer cristal·litzar una d'aquestes noves fundacions.

Aquestes noves entitats haurien d'aportar una racionalitat i una eficiència que també contribuissin a garantir el futur del conjunt d'activitats al que fem referència. D'aquí la proposta de 1) separació especialitzada en tres àmbits (social, cultural i natural) i 2) arrelament territorial ben definit (i no ja en funció de l'expansió de les sucursals d'una entitat financera).

Es podria objectar que aquesta proposta afavoreix la dispersió i la multiplicació d'entitats. Si és així, és perquè pretén fonamentar-se en la mobilització de les energies reals del país, i aquesta va sovint molt lligada a una identitat territorial concreta. La gent es mobilitza pel que es mobilitza: en alguns casos pel seu poble, en d'altres per la seva comarca, en d'altres per la seva vegueria, en d'altres a nivell global català. Depèn de l'àmbit i del territori, i tant li fa si la mobilització és a un nivell o a un altre; el cas és que n'hi hagi. Com dèiem, no es tracta pas d'omplir la matriu, sinó de potenciar iniciatives que se situïn en alguna de les seves caselles, per tal de donar claredat i coherència al model.

És difícil d'assenyalar un major nivell de concreció de la proposta, la qual podria comportar la reorganització d'una colla d'entitats actuals. A nivell local i comarcal, preocupa el que pugui passar amb tot el que fan fins ara les obres socials de les caixes d'estalvi catalanes, així com la destinació del patrimoni (residències, tallers, etc.) que aquestes posseïen. Al Bages, a Osona, al Penedès, a Sabadell, a Terrassa i a moltes altres comarques i municipis, això és rellevant, i cal garantir la continuïtat d'aquestes activitats. Alhora, sovint aquestes antigues obres socials de les caixes impulsaven iniciatives culturals, i comptaven amb un ric patrimoni d'aquesta mena (edificis històrics, auditoris, etc.). Les fundacions proposades haurien de fer convergir la continuïtat d'aquesta herència amb la d'altres entitats que també poden veure qüestionada la seva pervivència pel context actual, tot i que  també hi podrien participar entitats viables però desitjoses d'entrar en una dinàmica nova. A barris com el Raval o altres de Barcelona o d'altres ciutats catalanes, aquesta nova onada de Fundacions també podria ajudar a donar suport a moltes entitats de la societat civil que hi porten a terme una bona tasca.

A nivell global català, potser no seria absurd racionalitzar la heterogeneïtat institucional actual a través d'una FOC Catalunya que aplegués a entitats d'àmbit nacional com el MNAC, el TNC, l'Auditori, el MACBA, la Filmoteca... Hi ha tot un conjunt d'altres equipaments que no queda clar si s'haurien d'ubicar en el mateix marc o en el d'una FOC Barcelona: el Palau de la Música, el Liceu, la Pedrera, el Teatre Lliure, el CCCB, el Pati Manning... (la possible objecció que suposa la participació del Ministeri de Cultura en algunes d'aquestes entitats no hauria de ser obstacle; ben al contrari, això permetria regularitzar aquesta situació, situant la relació amb les instàncies estatals al nivell que els hi correspon, que no és el de la presència en algunes institucions concretes). I una FON Catalunya hauria de recollir el valuós patrimoni natural aplegat per l'antiga Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, el que no vol dir que no poguessin sorgir FONs amb un caire territorial més delimitat. La possible confluència en aquesta entitat de la gestió dels parcs naturals catalans s'hauria de contemplar. 

Tot això no pot tirar endavant en un entorn de rivalitats i gelosies, de capelletes i de visions miops, de lluites pel poder o d'afanys de protagonisme. Cal molta generositat, molta transparència, molta eficiència i molta capacitat d'iniciativa per tirar-ho endavant.

Els germans Dardenne

Potser podríem qualificar el seu enfocament com a “realisme humanista”. Les seves pel·lícules no són amables, però vessen de rigor i d’autenticitat, de molta autenticitat, a més de ser d’una austeritat exemplar. Qui diu que fan falta molts diners per fer cinema de qualitat? El que cal és tenir quelcom rellevant per dir i saber-ho expressar.

Es germans Dardenne són exemplars en aquest sentit. Potser ens els fa propers que siguin de la nostra generació (en Jean Pierre és del 1951 i en Luc de 1954). Immersos en el món való, del que són els grans cineastes, escriuen els seus guions, i produeixen les pel·lícules. Les seves obres: La promesse (1996), Rosetta (1999, Palma d’Or a Cannes), Le fils (2002, premi de Cannes al millor actor, Olivier Gourmet), L’enfant (2005, Palma d’Or a Cannes), Le silence de Lorna (2008, Premi de Cannes al millor guió) i Le gamin au vélo. Si teniu possibilitats de veure-les, fer-ho val la pena (en el sentit literal de l’expressió, ja que els temes que tracten són colpidors, i la seva realització és sense concessions).

Univers foradat

Sembla ser que tenim un Univers foradat. Com un colador, però no només amb forats a la part exterior. Són els forats negres. N'hi ha un de molt gran al centre de cada galàxia, i molts més d'escampats per tot arreu.

Sembla ser que un forat negre no només absorbeix tota la matèria que té al seu voltant, engolint-la com si aquesta fos aigua xuclada per una cataracta, sinó que, posats a engolir, engoleix també l'espai i el temps. Tot això engolit va a parar a una "singularitat", o sigui a un punt molt petit i extraordinàriament dens on es va acumulant tot el fruit de l'engoliment i del que no tenim ni idea de què és ni de com funciona (molt petit vol dir de l'ordre de 10 elevat a -33 centímetres, enormement més petit que un protó). És una de les fronteres del nostre coneixement. Diuen que potser una combinació de la mecànica quàntica i la gravetat podria explicar-ho, però encara ningú no ha aconseguit combinar ambdues coses en el que en diuen una "gravetat quàntica", o una teoria unificada.

El cas és que hi ha la possibilitat que el big bang que originà el nostre Univers fa 13.800 milions d'anys fos l'esclat d'una singularitat d'un forat negre (que hauria anat acumulant, acumulant fins a no poder més i esclatar...). Si fos així, no sembla absurd pensar que d'altres forats negres podrien haver fet el mateix en el passat, o faran el mateix en el futur. Potser això és el que en diuen "universos paral·lels", fruits d'esclats de diferents forats negres, universos que es van expandint i refredant però que alhora generen nous forats negres que acaben explotant i generant nous universos (tornem a la nostra estimada metàfora dels focs artificials). Ara bé, també pot ser que això no sigui així, que els forats negres no tinguin la capacitat de generar nous universos, això no està demostrat. El que faria una mica més estrany el nostre big bang (perquè només un?), però potser hi haurà teories alternatives al respecte que expliquin satisfactòriament l'exclusivitat del nostre univers.

Per a nosaltres, però, tot això és molt bonic però força irrellevant en termes vitals. Ens és més interessant el fet que, en aquest processos d'expansió refredadora de l'univers (o dels universos), a banda i en paral·lel amb la dinàmica d'aquests forats negres tan afamats i que potser poden crear nous universos sense que nosaltres ens en assabentem, hi ha també uns altres processos fantàstics: processos d'agrumollament generadors de complexitat. Alhora que l'univers es fa més gran i fred, en alguns punts es produeixen dinàmiques contràries d'acumulació creativa. Dinàmiques temporals, provisionals, que duren el que duren, que sempre acaben desfent-se, però mentre es manté el procés d'agrumollament surten coses fantàstiques. Com ara els minerals, com ara els cristalls, com ara la vida, com ara les plantes i animals, com ara nosaltres, com ara el nostre coneixement, com ara les nostres societats i cultures, com ara les obres d'art...

Ratolins verds