dimecres, 12 d’octubre de 2011

Passat, present, futur



Rothko 1953


El Xinxinming acaba amb una frase difícil, enigmàtica: "Aquí els camins del llenguatge s'aturen, ja que no és ni passat, ni present, ni futur."

Sembla ser una al·lusió a la divinitat, a allò inefable, transcendent, etern (que està més enllà del temps, que unifica el temps, i que per tant no és ni passat, ni present, ni futur).

Doncs bé, a la nota 19 de la pàgina 340 del seu llibre Adéu a la Universitat en Jordi Llovet inclou un comentari que sembla encaixar amb aquesta reflexió:

"L'autodefinició bíblica de Jahvè: "ehieh aixer ehieh", "Jo seré qui Jo seré", habitualment traduïda com "Jo sóc el qui sóc", dóna idea d'aquesta concepció de la història per la qual es decanta l'autor d'aquest llibre. El futur hebreu ehieh no exclou el temps present de les conjugacions llatina o neollatines, sinó que l'inclou en una llei del temps extens en què passat, present i futur formen una sola dimensió temporal. Per això el Talmud babilònic pot dir que "No hi ha abans i després a la Torà": el nom que Jahvè revela a Moisès invita els creients a "posar-se contínuament en moviment, en un esdevenir permanent que impedeix de fixar-se en la imatge present i en la realitat immediata", els quals, al capdavall, no compten gens. Vegeu Philippe Haddad, Paroles de rabbins, París, Seuil, 2010, pàgs. 51-53."

Aquesta nota està inserida en un paràgraf del text prou interessant:

"Només una visió molt optimista de la història pot induir-nos a pensar que, de la mateixa manera que en temps pretèrits el panorama de l'educació i de la cultura lletrada del nostre país va fer un capgirell inesperat, així mateix es pot esperar, en un dia a venir, una altra revolució pedagògica: de moment, l'esperem solament com qui espera, a la manera judaica, una redempció messiànica. Per aquesta raó, i ara s'explica, aquest llibre porta el subtítol de "L'eclipsi de les humanitats": perquè podem afigurar-nos -amb gran imaginació, és clar- que, passats uns quants decennis, potser centúries, la qüestió pedagògica serà abordada o assolirà uns horitzons diferents dels que ara presideixen aquest art. [aquí Llovet invoca els exemples  de la cort de Carlemany, les universitats del segle XII, l'humanisme renaixentista, la Il·lustració, la racionalitat del segle XX] (...) És cosa d'esperar, doncs, d'acord amb aquesta tan discutible teoria dels vaivens de la història, que d'aquí a cinquanta anys, o dos o tres segles, qüestions tan importants com la relació assossegada entre ciutadà i poder, o com el lloc fonamental que ha d'ocupar el domini del llenguatge i de l'eloqüència en tota democràcia, tornin a ser considerats com una matèria de la més gran importància."