dimecres, 5 d’octubre de 2011

El sentit del cosmos







Amb l'Albert Cot estem tenint un diàleg sobre Richard Tarnas. Em permeto incorporar aquí algunes reflexions fetes en aquest context.

Diu Tarnas que els grans copernicans "estaven convençuts que l'ordre còsmic havia estat expressament creat per tal que la intel·ligència humana el conegués i l'admirés". Una posició bonica i temptadora, però que em sembla una lectura a posteriori. Si la qualifiquéssim dient "és com si (o "sembla com si") el cosmos hagués estat creat per a ser conegut i admirat pels humans", ho podria subscriure; la nostra vivència ens porta a tenir aquesta impressió, però això no té perquè portar-nos a no mantenir clara consciència de l'estatut subjectiu d'aquesta apreciació, del seu caràcter més sentimental i poètic que no pas analític. Jo no puc afirmar que el món va ser creat per a permetre l'aparició dels humans. Som massa fugissers, som un breu i estrany subproducte (de vegades un dany col·lateral) d'una dinàmica còsmica que va fent, va generant complexitats evanescents. La nostra gran característica, la consciència, és probablement un derivat no buscat d'un procés de creixement del cervell que responia a altres necessitats. I ara ens trobem amb aquesta meravellosa joguina, la consciència, i en fruïm, i la celebrem. Ara, tant com per arribar a dir que el cosmos existeix per fer-la possible... És lícit que utilitzem aquesta imatge com a metàfora poètica, com a celebració hímnica de la nostra realitat, però no fins a donar-li estatut de veritat incontrovertible.

Tarnas parla de dos models d'interpretació de la realitat o mites (el Progrés i la Caiguda) i l'aparició d'un tercer model postmodern que vindria a dir que "en realitat no hi ha model coherent en la història o l'evolució humana, si més no cap que sigui independent de la interpretació humana. (...) No hi ha en història cap model o sentit que no sigui una construcció conceptual que la ment humana projecta sobre la història." Tarnas diu no compartir tampoc aquest tercer model, que considera subjectiu i parcial (com els dos precedents). Potser sí. Però jo, que no em considero gens postmodern, m'hi apunto (cal reconèixer que el mateix Tarnas diu que potser aquest tercer model més que postmodern és "expressió directa, i possiblement inevitable, de la moderna mentalitat progressista en la seva reflexió crítica cada cop més profunda").

Diu Tarnas en un fragment potent, magnífic, tot i que no el comparteixo:

"Llevemos, pues, nuestra estrategia de reflexión crítica sobre nosotros mismos un paso más adelante, decisivo y tal vez inevitable. Apliquémosla al supuesto fundamental y punto de partida de la visión moderna del mundo -un supuesto muy arraigado que sigue influyendo sutilmente sobre el giro posmoderno-, según el cual ningún significado ni finalidad que la mente humana perciba en el universo existe en éste de manera intrínseca, sino que es construido y proyectado en él por la mente humana. ¿No podría ser éste el engaño final, el más globalmente antropocéntrico de todos? Pues el hecho de suponer que, en última instancia, la fuente exclusiva de todo sentido y finalidad en el universo se centra en la mente humana, que es por tanto absolutamente única y especial y, en este sentido, superior al cosmos entero, ¿no es acaso un acto extraordinario de hybris humana, literalmente, una hybris de dimensiones cósmicas? ¿No lo es suponer que el universo carece por completo de lo que nosotros, los seres humanos, descendientes y expresión de ese universo, poseemos de modo tan preeminente? ¿No lo es suponer que, de alguna manera, la parte difiere radicalmente del todo y lo trasciende? ¿No lo es fundar toda nuestra visión del mundo en el principio de que toda vez que los seres humanos perciben una organización cualquiera de significado psicológico o espiritual en el mundo no humano, un signo cualquiera de interioridad y mente, una sugerencia cualquiera de orden coherente con finalidad y de sentido inteligible, éstos deben entenderse únicamente como construcciones y proyecciones humanas, arraigados en última instancia en la mente humana y nunca en el mundo?"

Crec que aquí Tarnas s'excedeix. Aquesta visió no té perquè ser un engany. És antropocèntrica? Sí, és clar, però quina de les nostres reflexions no ho és? Ser antropocèntric no és cap mal mentre mantinguis la consciencia d'antropocentricitat. No crec que sigui un cas de supèrbia humana enfollida, ans al contrari: em sembla un cas de modèstia, de reconeixement de les pròpies limitacions. Que trobem sentit com a construcció de la nostra ment? Certament. Que aquesta és la nostra font exclusiva de sentit? Per mi, si. No tinc cap indici de sentit que no passi per la nostra ment. No veig indicis de ment fora de l'àmbit humà (ja ens agradaria, és clar, però un desig no pot ser confós amb una percepció). Que la ment humana sigui única i especial pel que veiem del cosmos (o potser no, ves a saber: n'hi pot haver d'equivalents o superiors en altres galàxies, tot i que aquesta és una consideració irrellevant) no permet dir que es consideri superior al cosmos sencer: aquí en Tarnas fa trampa, o si es vol demagògia, per portar l'aigua al seu molí. Dir que no pot ser que el cosmos no tingui una cosa que nosaltres tenim és un altre raonament poc sòlid (de fet, nosaltres som part del cosmos, i per tant el cosmos té ment, consciència; però això és una cosa, i una altra és constatar ment, consciència en un cosmos no humà. Hi havia ment al cosmos fa 100 milions d'anys? Jo considero que no (deixem de banda el tema de les altres galàxies). Hi havia un potencial de que n'hi hagués? Sí, però tampoc no estava garantida la seva aparició, com si aquesta hagués estat fruit d'un procés inevitable. Dir que limitar la ment al fenomen humà és fer que la part difereixi del tot i el transcendeixi és també un raonament abusiu. Insisteixo: jo no veig cap organització de significat psicològic o espiritual en el món no humà. No veig en aquest món no humà cap signe d'interioritat i ment, d'ordre coherent amb finalitat i sentit intel·ligible.

Torno a dir que continuo veient el cosmos sense propòsit predeterminat, com un procés de desplegament imprevisible, atzarós -no passa res- tot i que alhora molt coherent i capaç de gestar coses fantàstiques. I que veig el que en diem "propòsit" o "sentit" com a meravellosa creació humana però que ha de renunciar a les pretensions d'"externalitat". No el "descobrim" sinó que el "construïm". És cert que de vegades ens és necessària la imatge de que el descobrim, per mirar d'expressar la seva naturalesa difícilment acotable; és una imatge que ens ajuda a precisar, però això no vol dir que es pugui "objectivar", traslladar en materialitat constatable empíricament (ni tan sols emocionalment). Quan es fa aquest pas, s'obre la porta a camins tan diferents com poden ser el fonamentalisme o l'esoterisme. Aquest darrer pot tenir interès pel que té d'estímul interpretatiu, de capacitat de fer aflorar l'inconscient, de suggeridor d'imatges poètiques, però tot i això no puc compartir el pas que em sembla que fa Tarnas, de considerar "objectiva" una visió del cosmos en termes de ment. La ment és nostra, i la podem projectar en el cosmos i obtenir amb això suggerents formulacions; però res em porta a pensar que el cosmos respongui a la configuració d'una ment externa a nosaltres, o com diu Tarnas que la ment sigui intrínseca al cosmos més enllà del fenomen humà.

Evidentment molta teologia s'ha construït sobre aquesta base, sobre aquesta "intrinsicitat", però no em sembla una opció fonamentada (i tot i això em considero creient, algú a qui la noció o imatge o símbol "Déu" li ressona a les entranyes...).