diumenge, 23 de gener de 2011

El repte dels joves que ni estudien ni treballen




Amb aquest títol es va celebrar el 15 de novembre de 2010 a ESADE un debat sobre un tema pel que La Vanguardia s'està interessant també de forma sistemàtica, el que és d'agrair. Hi van intervenir Neus Munté, Joan Coscubiela i Xavier Bonal. Crec que en aquest debat es va situar la qüestió en les degudes coordenades, algunes de les quals miro de recollir a continuació.

El fenomen dels joves que ni estudien ni treballen s'enfronta amb tres grans desafiaments: la seva magnitud, la seva complexitat i el risc de la seva banalització. La seva magnitud és objecte de discussió, i s'hauria de fer un esforç per delimitar millor quantitativament el fenomen. S'esmenten dades de l'Enquesta de Població Activa, però no queda clar fins a quin punt aquestes són suficients per a una correcta acotació del mateix. Seria potser necessària la creació d'algun tipus d'observatori que pogués contrastar les dades disponibles, impulsar si fos necessari algun altre tipus d'instrument de mesurament, delimitar els probables subgrups que recobreix l'etiqueta ni-ni i seguir de prop l'evolució del fenomen a nivell quantitatiu i qualitatiu. Respecte a la qüestió dels subgrups, en el debat d'ESADE es va proposar diferenciar com a mínim els joves amb estudis mitjans o superiors acabats però sense feina, els joves que han superat l'ESO però no han aconseguit ni prosseguir els estudis ni trobar feina i finalment els joves sense feina que no han acabat - ni acabaran - l'ESO. Són perfils diferents que requereixen tractaments diferents. I és possible que calgui establir encara distincions addicionals. Caldrà precisar així mateix quina és la diferència d'impacte d'aquesta situació entre els joves i les joves.

Hi ha, doncs, el risc que la sola denominació "ni-ni" ens pugui portar a simplificar la realitat i a no tractar-la amb suficient discerniment, malgrat la seva indubtable potència comunicativa i la seva capacitat d'assenyalar breument i directament un fenomen social rellevant. Això ens porta ja al tema de la complexitat del fenomen. Complexitat de delimitació i de descripció, però també complexitat de les causes que l'han produït. Causes que es poden agrupar com a mínim en tres àmbits. El primer és el del mercat de treball, i aquí es va esmentar al debat d’ESADE la responsabilitat de la intensa demanda de mà d'obra poc qualificada en la manca de finalització dels estudis de molts joves durant aquests anys de bonança econòmica. Aspectes relacionats amb la normativa laboral hauran de ser abordats a l'hora d'entendre i procurar resoldre la situació.

El segon àmbit a considerar en la generació del fenomen és el sistema educatiu. Un sistema sobretensionat per l'extensió de l'educació al conjunt de la societat, per l'elevació del nivell formatiu que delimita el risc d'exclusió social (i que pot generar fenòmens de desmotivació), per l’augment del cost de la formació, per la disminució del reconeixement social de les tasques docents, per l'increment de l'academicisme i la rigidesa del professorat, per la crisi d'autoritat derivada de canvis de valors en la dinàmica de la nostra societat, per les freqüents modificacions dels plans d'estudis, pel fenomen de la immigració, etc. Així hem arribat a nivells de fracàs escolar insostenibles, a nivells de desmotivació del professorat insuportables i a un desprestigi social del procés educatiu que no ens podem permetre. En la intersecció entre aquests dos àmbits apareix el problema de la crisi de la Formació Professional. Mancada d'una reforma en profunditat, no ha pogut aportar una contribució suficient a l'hora de combatre el fenomen al qual ens estem referint.

El tercer àmbit és el de la cultura, la mentalitat social, els valors compartits: podríem parlar de la incidència d'un major nivell de comoditat material, del consumisme, del descens del nivell de responsabilitat i d'esforç, de la pèrdua de referents, de la manca de perspectives de futur, d'influència dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies de comunicació i entreteniment... Evidentment, els tres àmbits estan entrellaçats i s'influeixen de diverses maneres, el que suposa una dificultat addicional per a l'anàlisi, una anàlisi que haurà de ser inevitablement multidisciplinar. I una anàlisi que caldrà procurar allunyar al màxim de les valoracions més o menys moralitzadores que puguin portar a una injusta demonització de la joventut ("als ni-ni, ni aigua...", diuen alguns).

Certament, no és a base de desqualificacions ni de sermons i crides voluntaristes a la joventut com resoldrem el problema. Això ens introdueix en el risc de la banalització. Hi ha hagut una inflació de referències al fenomen, moltes d'elles jocoses; l'etiqueta ni-ni s'ha considerat graciosa i atractiva per a utilitzar-la en tot tipus de contextos i circumstàncies. També el debat polític en un context electoral sobre una mesura de la Generalitat al respecte ha pogut distorsionar l'adequat abordatge del tema. Un tema que necessita de serenitat i no d'una aurèola de frivolitat que no mereix.

El fenomen de l'existència d'un nombre molt significatiu de joves que ni estudien ni treballen està relacionat amb la crisi però va més enllà de la crisi. És anterior a ella (com a mínim en indicis i en dinàmiques estructurals que el generaven) i perdurarà més enllà d'ella. Només des de profundes reformes estructurals se li podrà donar algun tipus de resposta. I aquesta és imprescindible. Només cal imaginar l'impacte social i humà de desenes de milers de joves sense estudiar ni treballar durant, posem, cinc anys. Ens trobem, doncs, davant d’un problema social greu, que comporta un risc de desestructuració i de falta de projecte vital en moltes persones. És per això que el repte que ens suposa l'existència de tants joves que ni estudien ni treballen mereix ser tractat amb la màxima serietat i atenció.

(Una versió abreujada a la meitat d'aquest escrit ha estat publicada a La Vanguardia el 23 de gener de 2011 amb el títol de "Un triple desafío". Val a dir que és interessant constatar la desaparició de l'atenció mediàtica al fenomen. Aquest text va ser escrit a finals de novembre de 2010, i en aquell moment el tema estava "de moda". Dos mesos després, mediàticament ningú se'n recorda. Sembla com si la nostra societat també apliqués allò de "usar i tirar" a l'atenció a les seves problemàtiques...).