dilluns, 22 de març del 2010

Acceptació i encert







Corre per la xarxa un document que parla de quatre lleis de l’espiritualitat:

1) “La persona que arriba és la persona correcta”. També podríem dir que la situació que arriba és la situació escaient. Aquesta reflexió té un sentit aparent més aviat absurd, si s’interpreta que el destí o la providència actuen per posar en el teu camí el que necessites en cada moment (la realitat bé que ho desmenteix) però pot tenir una interpretació positiva si la considerem com una invitació a cercar el missatge positiu que tota persona i tota situació aporta. La situació és la que és i no la controlem, i normalment és el cec atzar qui ens la presenta; però podem mirar de buscar el cantó positiu, l’ensenyament, la consideració útil sobre qualsevol realitat que experimentem, o qualsevol persona que trobem. Es tractaria, doncs, d’una crida a trobar el sentit positiu que hi pot haver en tot el que s’esdevé.

2) “El que succeeix és l’única cosa que podia haver succeït”. Literalment és absurd (podrien haver succeït mil coses), però pot tenir una lectura enriquidora: el que passa ha de ser entomat, perquè quan passa ja no hi ha marge de maniobra, i per tant val més prendre’ns-ho com si fos l’única cosa que podia passar i assumir-ho, més que no pas queixar-se’n, ignorar-ho o negar-ho.

3) “En qualsevol moment que comenci, és el moment correcte”. Ho podem llegir superficialment en el sentit que no cal pensar a l’hora de fer les coses. Però una lectura més atenta ens pot portar a veure que no hi ha moments propicis i moments inadequats (“fastos” i “nefastos”) per fer el que és bo de fer; qualsevol moment és adient per iniciar un camí, per emprendre allò que volem fer, que creiem que val la pena fer.

4) “Quan una cosa s’acaba, s’acaba”. Pot semblar una obvietat insulsa, però té també una lectura important: cal no aferrar-se a les coses, cal evitar la ràbia i la nostàlgia, cal aprendre a assumir serenament i positivament la impermanència que caracteritza tota la realitat. No és quedar desfet per la pèrdua, sinó assumir la pèrdua sense quedar desfet. Aquestes lleis, doncs, permeten una lectura banal o una lectura significativa, enriquidora. Depèn de si sabem llegir-les d’una determinada manera, anant més enllà de l’absurditat aparent.