Visió de conjunt

Sembla oportú mirar de formular amb llenguatges diversos i assequibles visions de la realitat que mirin d'articular en un tot coherent els diferents àmbits rellevants del món i de la vida: el cosmos/entorn natural, la cultura/història de les diferents cultures, la societat/relació persona-societat, la persona humana/la vida com a procés de construcció personal.


Els humans som una emanació que es produeix en un determinat moment de l'evolució de l'Univers, fruit d'una complexa i atzarosa combinació de circumstàncies. És cert que ha estat necessari tot el procés còsmic (13.700 milions d'anys) per arribar a donar lloc als éssers humans, és cert que tot ha passat com perquè existim, però també és cert que podríem perfectament no existir,que les circumstàncies podrien haver anat de tal manera que els éssers humans no haguessin sorgit o haguessin tingut una altra mena d'evolució (podrien haver subsistit diverses espècies d'humans, per exemple, i no només una). Hi ha tants elements que condicionen el pas a una etapa posterior que el que passa sembla casual; alhora, és cert que el que som és el que realment ha passat, que aquesta és la única realitat (la resta són hipòtesis, possibilitats) i que hem de centrar la nostra atenció en el que s'ha produït, en el que som. Si no s'hagués originat el sistema solar (fa 5.000 milions d'anys), no existiríem. Si el moviment de les plaques tectòniques (essencial en l'evolució de la terra per la seva incidència en el clima a través, com a mínim, dels corrents marins) no hagués estat el que ha estat, no existiríem (i la dinàmica de les plaques sembla prou atzarosa). Si uns petits mamífers no haguessin pujat als arbres perseguint els insectes atrets per les flors, no existiríem. Si un canvi climàtic no hagués obligat als descendents d'aquells mamífers a baixar dels arbres i caminar per terra, no existiríem. Si un canvi de circumstàncies no hagués generat homínids amb cranis de prop de 1.500 cc (després d'un milió d'anys d'estabilitat en els 1.000 cc!) no seriem com som. Si a Mesopotàmia no s'haguessin donat unes circumstàncies molt particulars que van permetre als humans passar de caçar i recollir a criar plantes i animals en base a una organització social àmplia, la nostra vida col·lectiva no seria la que és. Som fruit d'un enorme cúmul d'atzaroses circumstàncies en les que, però, sembla operar una peculiar dinàmica còsmica que es dóna a molt diferents nivells: la de permetre l'aparició de grumolls de complexitat creixent en un context general que tendeix a la simplificació, punts calents enmig d'una tendència general al refredament.

Nosaltres som un d'aquests grumolls. I moltes de les nostres realitzacions històriques, també. I aquí estem nosaltres, embarcats en l'aventura de la creació del llenguatge (una complexitat increïble), que ens diferencia, en l'aventura de viure junts, en l'aventura d'establir nocions compartides que ens permetin la comunicació, l'enfortiment de la convivència i l'explicació del procés vital en el que estem immersos. El llenguatge, fruit del nostre poderós cervell (cent mil milions de neurones) permet que aquest generi un altre estrany fenomen que ens caracteritza: la consciència, el poder prendre distància respecte a l'entorn i a nosaltres mateixos, poder-nos comprendre com a part alhora diferenciada d'aquest entorn. Diferenciada com a espècie i diferenciats com a individus. La consciència ens permet pensar-nos a nosaltres mateixos, i això posa la nostra vida a les nostres mans, ens en dóna el timó, generant així la llibertat d'anar on vulguem i la responsabilitat de decidir on volem anar, i que aquest on volem anar ens construeixi i ens satisfaci com a espècie i com a persones. No ens pensem sols i a partir de zero (per molt que de vegades ens ho sembli): la nostra cultura ens possibilita i alhora condiciona aquest pensament. I la cultura és el fruit d'una tasca col·lectiva i multi-generacional. La tensió entre l'individu i la seva cultura genera una dinàmica de canvi que, lligada als canvis introduïts per la modificació de les circumstàncies (condicions de l'entorn natural, introducció de noves tecnologies, confrontació amb altres cultures), permet entendre perquè els cultures estan en constant evolució. I avui en dia, quan les diferents cultures ja no només s'influencien (com havia passat sempre) sinó que s'entrellacen, i les tecnologies permeten una explosió exponencial de la comunicació, la dinàmica de canvi cultural és encara més potent. L'altre gran factor del nostre present és haver generat una capacitat tecno-econòmica que pot incidir negativament en el nostre limitat entorn natural, posant en risc a nombroses espècies animals i vegetals, inclosa l'espècie humana. Això fa que quan actualment els individus es plantegen com han d'estar en el món per viure amb dignitat i plenitud, per viure d'una manera satisfactòria, ja no poden desvincular la seva sort de la de la seva societat, de la de la humanitat en el seu conjunt i de la de l'entorn natural que permet l'existència de l'espècie humana i moltes altres espècies.

Potser en altres temps les persones, tot i dependre de la societat, podien pensar exclusivament en elles mateixes. Potser en altres temps era possible pensar només en la pròpia persona i el la pròpia societat, ignorant la resta. Actualment, això ja no és possible. Ens és inevitable, imprescindible, pensar simultàniament en aquests quatre àmbits:
1) la nostra persona i les nostres relacions personals (família, amics)
2) la nostra societat (i aquí hi ha situacions complexes a l'hora de definir-la, en un context de proliferació de les identitats complexes: les societats s'entrellacen a nivells diferents, no som un simple mosaic de peces juxtaposades, i tot i això ens cal una identitat col·lectiva, una pertinença a un poble, un referent nacional que articula els àmbits locals i internacionals)
3) la humanitat com a conjunt, la sort de l'espècie, que ens porta a plantejar-nos amb agudesa les qüestions de la pau, dels drets humans, de la fam al món, de la desigualtat entre els pobles, del diàleg de les cultures, del diàleg de les religions, etc.
4) l'entorn natural rellevant per a la nostra supervivència (l'entorn mineral, la vida microscòpica i algunes espècies macroscòpiques, com ara certs insectes, podran sobreviure més enllà de les condicions que fan possible la nostra existència).

Què podem fer, què hem de fer per incidir positivament en aquest quàdruple nivell? Doncs viure adientment, viure com cal. Viure austerament, de manera respectuosa amb l'entorn natural i humà. Viure constructivament, a nivell de les nostres relacions socials i personals. Viure coherentment, a nivell del nostre comportament personal. Per viure així, cal un cert control sobre els valors que orienten el nostre comportament. No ens podem deixar anar en la mera espontaneïtat. Cal anar més enllà de tenir com a referent la tríada impulsional espontània, formada per:
1) el benestar material (que inclou els elements materials que necessitem per sobreviure però que tendim a acaparar per inseguretat, per por al futur, i que es tradueix en el que anomenem "riquesa")
2) el poder (la capacitat d'influència en els altres i en l'entorn social, de fer anar les coses per on nosaltres volem que vagin)
3) el prestigi (la fama, l'èxit, la popularitat, la glòria, el reconeixement per part dels altres del nostre valor i mèrit).
Aquesta tríada es situa en el nivell del sobreviure, i és el món de l'ego, un dels nostres grans mecanismes de supervivència individual. És un món presidit per l'atzar i la necessitat, sotmès a la implacable dinàmica conformada per aquests dos elements, alhora contradictoris i complementaris.

Es pot anar més enllà d'aquesta tríade? És aquest pas humanament factible? Es pot fer aquest salt qualitatiu que suposa deixar-la enrere? És una decisió personal, afavorida pel testimoniatge dels que l'han fet i han dit que no només és possible sinó que val la pena, que és el camí veritable que porta al bon lloc. És una decisió personal que avui en dia afecta no només a la pròpia vida sinó també a la dels altres tres àmbits també vinculats a la nostra sort: la nostra societat, la humanitat i el nostre entorn natural. Si volem que aquests quatre àmbits siguin viables, que perdurin, hem de fer aquest "salt qualitatiu". És una mena de transició cap a nivells més elevats d'humanització; és un procés de transformació personal (per això de vegades se l'ha designat amb termes com metanoia o conversió). Aquesta transformació la fa possible -tot i que no és ni obligatòria ni automàtica- el sistema llenguatge-pensament-consciència-presa de distància que ens caracteritza com a humans i ens permet entrar en el que podem anomenar com a món de la llibertat, fins a arribar a un nou nivell que ja no és el del sobreviure sinó el del viure, que ja no és el món de l'ego sinó el dels horitzons infinits.

Es tracta, doncs, d'entrar en una dinàmica de maduració, de creixement, de canvi personal. I per entrar en aquest procés de transformació personal s'ha de fer un cert treball sistemàtic, programat estratègicament, constant. S'han de treballar una o diverses de les tres grans dimensions de la condició pròpiament humana: la sensibilitat, la qualitat humana i l'espiritualitat. Aquest treball ens permetrà anar-nos desenganxant de la tríada impulsional espontània i endinsar-nos per aquest terreny menys conegut de la plena hominització.

Treballar la sensibilitat voldrà dir treballar les nostres set dimensions constitutives:
1) treballar el cos (tenir cura de la nostra salut; afinar i potenciar els nostres cinc sentits)
2) treballar els nostres sentiments (aprendre a potenciar-los, controlar-los i orientar-los)
3) treballar la nostra ment (equilibrar-la, configurar el millor possible el nostre caràcter, la nostra “manera de ser”, la nostra capacitat de comunicació i de relació amb els altres)
4) treballar les nostres idees i coneixements (desplegar al màxim el nostre nivell cultural, aprendre el més possible d'allò que valgui la pena saber: ciències, filosofia, novel·la, poesia, pintura, escultura, música clàssica, música tradicional, música popular, cinema, teatre, dansa...)
5) treballar les nostres energies subtils (desenvolupar la nostra atenció i concentració, la nostra sensibilitat al que no és material i evident, la nostra intuïció; treballar la nostra sensibilitat estètica, la nostra captació del món de l'art; treballar la nostra sensibilitat envers la natura)
6) treballar la nostra sensibilitat axiològica (els nostres valors, actituds, principis, pressupòsits; la nostra sensibilitat envers les persones, i especialment envers el sofriment dels altres)
7) treballar la nostra sensibilitat espiritual (la nostra capacitat de silenci i d'obertura al misteri).
Classificacions com aquesta són eines per facilitar l'anàlisi i l'orientació del treball, però la persona humana viu aquestes dimensions unificadament, sense divisions ni fronteres, amb barreges i solapaments d'unes i altres, formant un garbuix que queda més ben expressat a través de la novel·la que de l'assaig, per exemple. Fins i tot la distinció entre sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat, tot i la seva utilitat, és una eina d'anàlisi: a l'hora de la veritat, som una personalitat complexa però unitària...

Paral·lelament al treball de la sensibilitat en tots els seus nivells, haurem de mirar de treballar en nosaltres la qualitat humana, una certa manera de ser, combinació de coneixement, criteri, sensibilitat, equilibri i profunditat que té com a elements afavoridors (no imprescindibles) trets com ara:
1. Una component bàsica d’harmonia interior i coherència amb les característiques bàsiques de la naturalesa humana.
2. Una aspiració a assolir majors nivells d’aproximació al desitjable en l’àmbit del projecte de vida personal (aspiració a major plenitud, a major perfecció).
3. Una sensibilitat al dolor aliè acompanyada per una capacitat d’implicar-se en iniciatives per a reduir-lo.
4. Una sensibilitat a la grandesa i bellesa del món, de la vida.
5. Una capacitat d’acceptació de les situacions no modificables.
La qualitat humana va més enllà del nostre caràcter, dels nostres valors; és un àmbit on es manifesta la nostra manera de ser profunda, la nostra identitat de fons, i que fonamenta l'aplom que ens caracteritza quan l'hem desenvolupat suficientment.

I finalment, si ens hi sentim cridats, podem treballar l'espiritualitat (posar ordre en la nostra vida i deixar un espai lliure on poder acollir el desplegament, si es dóna, d'aquesta dimensió). No veiem l'espiritualitat com a quelcom separat de la religió, sinó com a quelcom que la dinamitza i li dóna veracitat: no hi pot haver espiritualitat sense religió, ni religió sense espiritualitat. La religió és el llenguatge que expressa l'espiritualitat, i les religions els diferents idiomes que el plasmen. Per treballar l'espiritualitat, el bon coneixement d'un o de diversos idiomes religiosos és fonamental. Les religions ens han donat accés a l'espiritualitat, l'han fet visible; i alhora són eines per treballar-la, són llengües amb les que parlar-ne, són marcs comunitaris i rituals per a celebrar-la i compartir-la.

Nota: Sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat no es mostren ni com nocions independents ni com nocions idèntiques: segons com les mirem, la distinció entre elles és òbvia i útil, però alhora es poden presentar de forma unitària, formant una única entitat. I aquesta única entitat pot agafar el nom de qualsevol de les tres. És, doncs, possible, parlar d'espiritualitat com quelcom específic diferenciat de la qualitat humana i la sensibilitat o parlar d'espiritualitat en un sentit ampli que inclouria a les tres dimensions. I el mateix seria vàlid per a qualsevol altre de les dues altres dimensions: la sensibilitat pot incloure o no a les altres dues, i la qualitat humana pot englobar o no a la sensibilitat i la espiritualitat. Aquesta doble accepció possible de cada terme pot generar obstacles de comunicació, a no ser que precisem si fem servir aquests termes en sentit ampli (incloent-hi el conjunt dels tres) o estricte (diferenciant les seves característiques). El problema principal es presenta amb les visions binàries, per exemple quan algú denomina espiritualitat a la suma de sensibilitat i qualitat humana, negant un tercer àmbit específic, o excloent qualsevol vincle de la qualitat humana amb l'espiritualitat. Aquesta reducció de la tríade al binomi sensibilitat-qualitat humana (binomi que tant pot ser etiquetat com a “sensibilitat”, com a “qualitat humana” o fins i tot com a “espiritualitat”) seria una postura que, tot i la seva legitimitat, no compartiríem.

Ginesta de muntanya

Aquests dies, alguns racons de la Cerdanya estaven meravellosament grocs gràcies a la florida de la ginesta de muntanya (s'en diu realment "bàlac"?)

El Déu proper

El que la tradició religiosa i filosòfica ha designat com a "Déu" és significativament qualificat a l'hora de l'ús quotidià personalitzat d'aquesta noció, o sigui quan hi fem referència en el context de la pregària o del diàleg interior. Llavors les designacions més freqüents són "Déu meu" i "Senyor", ambdues amb molt antigues arrels. La seva fusió ha donat en català l'interessant "Déu nostre Senyor" per referir-s'hi en tercera persona. La tradició evangèlica utilitza també la denominació "Pare" (de vegades "Pare del cel, o "Pare celestial"), sovint designat des de l'òptica col·lectiva: "Pare nostre", com es fa a la pregària evangèlica més coneguda, que comença amb aquestes paraules. El més específicament evangèlic sembla ser però la denominació "Abbà", terme arameu que significa pare en termes col·loquials, familiars, afectuosos. Són maneres significatives d'expressar una relació personalitzada amb l'alteritat divina, cercada i desconeguda i alhora sovint viscuda i formulada en termes de proximitat, de relació íntima.

La joie

Parlar de l'experiència espiritual és molt difícil. Trobar fragments que s'hi aproximin és tota una sort. Aquests són de La joie, de Georges Bernanos, 1929: "Était-ce l'oraison? A vrai dire, elle n'en savait rien, et d'ailleurs elle n'eût pas osé appeler ainsi ce qui n'était encore pour elle q'une étrange suspension de la douleur et de la joie, ou le lent évanouissement de l'une et de l'autre en un sentiment unique, indéfinissable, où semblaient se fondre la tendresse, la confiance, une recherche inquiète et pourtant suave, et quelque chose encore qui ressemblait à la même pitié sublime qu'elle avait vue resplendir tant de fois dans les prunelles usées de son maître. (...) "Que Dieu s'est bien caché en vous! Qu'il y repose!", s'était-il écrié un jour, d'une voix tremblante. Il avait emporté sa part de ce secret sous les ombres, et elle était désormais incapable de rien découvrir de la sienne à personne, car elle était très loin d'avoir la moindre idée de ce qui s'accomplissait en elle. (...) Que dire d'une soumission à Dieu si parfaite, si ingénue, qu'elle se distinguait à peine du cours modeste de la vie?" "Mais aujourd'hui, du moins à ces rares moments de bienheureux repos, les paroles s'évanouissaient d'elles-mêmes sur ses lèvres, sans qu'elle y prit garde. La tristesse refoulée, la pitié, ou plutôt l'espèce de crainte douloureuse, pleine de compassion, qu'elle sentait désormais devant chaque visage humain, tout ensemble éclatait dans son coeur en une seule note profonde."

Rostres de Bellini

Bellini, Sacra Conversazione, 1460 El nen és poc afavorit, però l'estructura de les tres figures és extraordinària, i els tres rostres magnífics. S'hi crea tot un clima de comunicació serena i silenciosa...

El Regne de Déu

"El qui regna" és el referent central, l'eix vertebrador, el que marca el conjunt del que l'envolta, el que dóna el to, el que articula. El "rei" és l'element central, el més important, tot i que actualment aquest terme ens sigui menys significatiu que en etapes anteriors de la història i per tant el fem servir poc com a metàfora (ens en queden, però, restes, com quan parlem del rei del meu cor, del rei de casa, del rei del mambo...). A la vida de tothom hi ha (o hi pot haver; de vegades no n'hi ha, o n'hi ha diversos alhora) un referent vital central, un element que vertebra la identitat i l'actuació, se'n sigui conscient o no. Aquest referent central pot ser un projecte (un somni, un propòsit), un valor, una institució, una persona, una idea, una obsessió, una creença, una pàtria, la família, la professió, nosaltres mateixos... Canviar el referent central, canviar el rei, no és fàcil, però és possible. Ens podem proposar canviar "el rei del nostre cor".

La hipòtesi plantejada és què passa si, disposats a fer aquest canvi, en aquest espai central de referència vital hi posem un element desconegut peculiar (EDP) caracteritzat pel fet que se'l cerca, se'l persegueix, però sempre s'escapa, sempre queda més enllà. No se'l pot conèixer, no se'l pot identificar amb res concret ni reduir a res concret, no se'l pot definir ni delimitar, però alhora et fa sentir estimat i et motiva. Tant pot ser viscut com una lluminositat com com una foscor. Et pot fascinar, i alhora et pot fer tremolar sense saber ben bé de què. No hi ha manera d'analitzar-lo racionalment, tampoc hi ha manera de relacionar-s'hi emocionalment, però d'alguna manera es pot "captar" amb la globalitat del propi ésser. Com que no s'identifica amb res, t'allibera de tota dependència. Et genera una distància positiva envers tot que esdevé fonament de coneixement serè i objectiu; un coneixement distanciat fins i tot dels propis interessos i necessitats.

Què passa, dèiem, si optem per situar al nostre centre aquest EDP? Pot no passar res, pot passar que et destrueixi o et desorienti, o pot passar que la conseqüència sigui la generació d'una identitat i un comportament personals caracteritzats per la llibertat, la dignitat i la generositat, per la sensibilitat al sofriment dels altres que porta a la compassió i a l'ajuda activa, i per la vivència d'una plenitud que genera harmonia interior (pau al cor) i joia. Els qui ho han experimentat diuen que el que passa és això darrer.

D'aquest EDP se n'ha dit tradicionalment "Déu". I probablement sigui adient continuar-li dient, a no ser que a algú aquesta paraula li provoqui neguit; llavors hi ha altres termes que es poden utilitzar: Consciència (o Ésser-Consciència), Absolut, Misteri, Transcendència, l'Ocult, Energia, el Tot, l'Ésser, el Buit... "Déu" seria, doncs, el terme amb el que designem aquest buit inidentificable però operatiu.

Els evangelis, escrits al segle I, presenten a Jesús com algú que va experimentar aquest "posar Déu al centre i viure com d'això en deriva la compassió i la pau al cor". Fent servir una bonica imatge de l'Antic Testament: si posem Déu al centre del nostre "cor", aquest passa de ser de pedra a ser de carn, a ser compassiu. I també es podria formular en l'altra direcció: ser compassiu és un camí que porta a posar Déu al centre del propi ésser, de la pròpia vida. Jesús hauria experimentat, doncs, aquesta dinàmica "Déu-compassió". I llavors ho hauria volgut explicar, anunciar, transmetre. I ho hauria fet agafant aquest punt de partença: "canvia, canvia el teu cor -conversió, transformació, metanoia-, posa a Déu al centre de la teva vida, deixa que sigui Déu qui regni en la teva vida; això et farà compassiu. I sabràs que estàs posant Déu al teu centre si realment esdevens compassiu." O sigui, Jesús, recollint la llarga i rica tradició jueva, hauria mirat de dir: "Canviar el nostre referent central és possible, Déu el tenim a l'abast. Això és una gran notícia, una notícia meravellosa, magnífica, és la bona notícia. Canvieu la vostra manera de veure les coses, considereu que podeu canviar el vostre cor i feu-ho."

En la terminologia evangèlica, fer aquest canvi és entrar, accedir, participar en el Regne de Déu. Una noció que esdevé clau en els evangelis, i a la que sovint es fa referència a través de l'ús de paràboles, de narracions simbòliques: "el Regne de Déu s'assembla a", "amb el Regne de Déu passa com quan"... La formulació tradicional de l'inici de la predicació de Jesús és Marc 1, 15: "S'ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova." (Traducció de l'Associació Bíblica de Catalunya). O bé: "S'ha complert el terme, ja arriba el regnat de Déu. Esmeneu-vos i tingueu fe en aquesta notícia." (traducció de Juan Mateos). Potser no seria gaire llunyà de l'esperit evangèlic formular-ho en termes en la línia dels proposats: "Ja és hora de prendre la decisió, que Déu regni és possible. Canvieu i porteu al cor la bona notícia."

"Regne de Déu" esdevé la potent imatge d'un estat al que accedim si canviem i posem Déu al centre, d'una situació en la que és Déu qui regna. El Regne de Déu és "allà on Déu és el rei". La clau és el fet que Déu regni; quan ell regna -i només ell regna- entrem en o esdevenim una altra mena d'espai, una altra mena de dinàmica. L'expressió "el regnat de Déu" reflecteix millor aquesta dimensió dinàmica, d'acció, d'irrupció de la divinitat per ocupar el lloc central, i en el cas de Marc 1, 15 ens semblaria la més adient; l'expressió "el regne de Déu" subratlla la dimensió de resultat, d'espai o territori on això ha succeït, sigui el cor d'una persona sigui un col·lectiu que comparteix aquesta experiència de situar Déu com a referent central.

Hermann Hesse: Elogi de la vellesa

- “Així com la joventut és bonica, el temps de l’efervescència i de les lluites, l’envelliment i la maduresa tenen la seva pròpia bellesa i felicitat” (p. 23)

- “És propi dels més vells actuar amb més llibertat, més lúdicament, amb més experiència, més benevolència que no pas ho poden fer els joves.” (p. 36)

- “La vellesa no és pitjor que la joventut, Lao Tse no és pitjor que Buda. El blau no és pitjor que el vermell. La vellesa es veurà limitada només quan es vulgui fer passar per joventut.” (p. 37)

- “Vénen de sobte, duren segons o minuts, aquestes vivències en què un fenomen en la vida de la natura ens parla i se’ns descobreix, i si un és prou vell, li sembla aleshores que tota la llarga vida amb les seves alegries i dolors, amb estimar i conèixer, amb amistats, amors, amb llibres, música, viatges i feines, no és altra cosa que una llarga marrada vers la maduresa d’aquests instants en què, en la imatge d’un paisatge, d’un arbre, d’un esperit humà, d’una flor, se’ns mostra Déu, se’ns ofereix la finalitat i el valor de tot el que és i del que esdevé.” (p. 43-44)

- “Ser vell és una tasca igual de bella i sagrada com la de ser jove, aprendre a morir i morir són funcions tan valuoses com qualsevol altra – suposant que s’hagin dut a terme amb gran respecte vers el sentit i caràcter sagrat de tota vida.” (p. 52)

- “Per acomplir el sentit de la vellesa i satisfer-ne la tasca, cal que estiguem d’acord amb ella i amb tot el que comporta, cal que hi diguem sí. Sense aquest sí, sense lliurar-nos al que ens exigeix la natura, perdem el valor i sentit dels postres dies –ja siguem vells o joves- i defraudem la vida.” (p. 52-53)

- “Quan algú s’ha fet vell i ha portat a terme la seva tasca, li correspon en el silenci familiaritzar-se amb la mort. No li calen els homes. Els coneix, n’ha vist prou. El que li cal és silenci. No convé visitar algú així, parlar-li, martiritzar-lo amb xerrameca. Pel portal del seu habitatge és convenient passar-hi de llarg, com si fos la casa de Ningú.” (p. 120)

- “Els que se n’han anat romanen vius en nosaltres amb la part essencial amb què ens han influït, mentre nosaltres mateixos visquem. De vegades, fins i tot, podem parlar-hi millor i prendre’n millor consell que dels vius.” (p. 126)

- “Dolor i lament són la nostra resposta primera, natural, davant la pèrdua d’una persona estimada. Ens ajuden en la primera tristor i afany, però no són suficients per a vincular-nos amb el difunt. Això fa, en un estadi primitiu, el culte als difunts: ofrenes, ornaments funeraris, monuments, flors. Però en el nostre estadi hem d’acomplir l’ofrena als difunts dins la nostra pròpia ànima, per mitjà de records, per mitjà de la memòria més exacta, per mitjà de la reconstrucció de l’ésser estimat en el nostre interior. Si som capaços d’això, el difunt segueix al nostre costat, la seva imatge queda salvada i ens ajuda a fer fructuós el dolor.” (p. 129)

Mondrian: Arbres florits

Mondrian 1912

Mondrian 1912

El 1912, Mondrian pintava aquests arbres florits...

Benedetti: No te rindas

Un poema de Mario Bendetti (1920-2009) que els amics de "Nusos" ens fan arribar amb motiu de la seva mort:

"No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños.

Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero."

Bartra 1939

El poeta Agustí Bartra escrivia això el 1939 des del Camp de refugiats d'Agde (gràcies a la Mercè Arànega i a en Francesc Pasqual per rememorar el poema)


"En molts llocs d’aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

En molts llocs d’aquest món les fulles són llavis ardents
que besen tots els núvols i parlen a tots els vents.

En molts llocs d’aquest món el dia cau com una poma
-que l’arbre de la nit ha madurat- de llum i aroma.

En molts llocs d’aquest món hi ha torres negres d’anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

En molts llocs d’aquest món l’amor triomfa amb ses corones
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

En molts llocs d’aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

En molts llocs d’aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes... Oh cor feixuc, què més demanes?"

Brossa: La veu escrita

Un ric poema surrealista de Joan Brossa (1919-1998) que ens arriba a través dels amics de "Nusos":

"Passen les hores, els dies, les setmanes.
El mes passat ja és molt de temps.
El rellotge toca contínuament l'hora.
El sol de març tot ho adoba.
(No estem amb un lleó que trepitja els ocell
 i té un lloro a l'orella.)
Ara m'arrepenjo en una paret.
He fet servir d'escombra aquests poemes
per netejar racons del pensament.
Alguna vegada m'he pintat de negre,
però les frases han sortit directes
i s'han convertit en una eina
de la tenacitat contra la pega.
A partir d'un cert grau de poder
el judici moral ja no és possible.
Els interessos de les nacions
veiem que pugen sobre els drets humans.
Venen com fan les coses
i no les coses que fan.
La millor sort dels daus és no jugar-hi.
Muntanya avall tothom entra a la dansa.
No hi ha ningú que traci una muralla.
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l'aigua és trista.
Veig en els sorolls
la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d'un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
La santa obediència al servei de qui
no és sant poc sembla una virtut.
Als llibres sagrats hi surten cucs
que s'alimenten de lletra morta.
Quan estic pensatiu m'agrada tenir obert.
No puc afegir res més
a la veritat que porto dintre."

La coherència

"La coherència no és un sacrifici moral, sinó el fruit de l'arbre més selecte."

Antoni Puigverd, La Vanguardia 11.05.2009

Hi ha vida després de la mort?

La gran pregunta que es fa molta gent, una pregunta que s’ha fet la humanitat des de sempre, és la de si hi ha vida després de la mort. Aplicant un esquema elemental, podem concebre tres respostes possibles: l’afirmativa (A), la que no es pronuncia (B) i la negativa (C). Però això no porta gaire lluny. Quan hi pensem una mica, veiem que la gràcia del tema no està en quina d’aquestes tres opcions prenem, sinó amb quina intel·ligència la prenem.

Actualment hi ha força consens sobre la existència en els éssers humans d’una triple intel·ligència, o de tres intel·ligències, o de tres dimensions de la intel·ligència. Per una part tenim la intel·ligència racional, la regida per la raó analítica, deductiva, lògica, científica o com li vulguem dir; aplica el rigor conceptual i el seguiment de determinats processos d’objectivació de les observacions i de respecte estricte a determinades regles a l’hora de manejar la reflexió sobre els fets. Per altra part, tenim la intel·ligència emocional, que pren en consideració reaccions espontànies i mecanismes inconscients que operen de fet en la nostra relació amb l’entorn, amb els altres i amb nosaltres mateixos; una intel·ligència que sap que no tot passa per la claredat del pensament ni pels camins del que és evident. Finalment, hi ha la intel·ligència global, basada en el funcionament simultani d’un alt nombre de mecanismes cerebrals, una intel·ligència que inclou la raó i l’emoció però va més enllà d’elles, utilitzant captatives globals que les unifiquen i superen per permetre un enfrontament amb la realitat més complet i unitari, on ja no trossegem la realitat a base de mirar-la només des d’una determinada òptica (la racional o la emocional) sinó que la captem sencera, ens hi enfrontem com a totalitat, la percebem en el seu conjunt i amb el conjunt de les nostres facultats, generant, sense deixar de banda les altres formes de coneixement, una mena de coneixement més directe, intuïtiu i totalitzant de la realitat.

Metafòricament, aquestes tres intel·ligències han estat representades pel cap, pel cor i pel cos. El cos recull aquesta percepció de totalitat: ens relacionem amb el món amb la totalitat de la nostra persona. Aquí “cos” no s’entendria pas en contraposició amb la “ment” sinó incorporant també la ment en el seu si; els circuits cerebrals que generen la ment estan profundament lligats al conjunt de circuïts fisiològics i bioquímics de l’organisme. Evidentment, a nivell no metafòric el cos està regit pel cap (pel cervell) i irrigat pel cor; sense cap ni cor no hi hauria cos. Però el cap i el cor són inconcebibles separadament del cos, són simples components del cos; la percepció sensorial de la ment està totalment canalitzada y condicionada pel cos. Tornem, però al principi, al nivell metafòric: aquí cap, cor i cos no són res més que imatges gràfiques per a representar les tres intel·ligències que constatem en l’ésser humà.

Com responen aquestes tres intel·ligències a la nostra gran pregunta sobre la vida després de la mort?

La intel·ligència racional dóna aquest ventall de respostes:

A.- Sí.

B.- No ho sé.

C.- No.

Respostes clares, transparents, i perfectament inútils. La fredor de l’anàlisi no aporta res, fora de pseudoevidències que no porten enlloc. Dir “sí” i prou ens deixa perfectament indiferents, perquè potser expressa la conclusió d’un raonament o d’una convicció, però continua sense haver-hi cap evidència racional que ens permeti considerar que hi ha vida després de la mort; és una opinió no fonamentada, i això no és gaire propi de la intel·ligència racional. Dir “no ho sé” és defugir el tema, amagar el cap sota l’ala; és evident que no ho sabem, però constatar això i quedar-se aquí no ens aporta res. Dir “no” és coherent amb la nostra experiència racional de la realitat, però també és perfectament inútil, ja que tanca la reflexió sobre el tema i ens porta a tractar de poc intel·ligents a totes les generacions que ens han precedit, les quals no han deixat mai de plantejar-se la qüestió. Considerar que eren menys intel·ligents que nosaltres no sembla tenir gaire fonament, i considerar que s’han plantejat la qüestió purament per apaivagar la seva por o per obtenir consol sembla més aviat injust. Potser el coneixement científic de la realitat d’aquestes generacions precedents no era tan acurat com el nostre, però la seva experiència del món i de la vida humana no era essencialment diferent de la nostra, com constatem a través de la impactant vigència i fondària de moltes de les seves reflexions.

La intel·ligència emocional dóna aquest ventall de respostes:

A.- Sí, perquè la vida no tindria sentit si no hi hagués vida després de la mort; necessitem aquesta convicció per tirar endavant i no desesperar-nos, és una convicció que ens escalfa el cor.

B.- Si no n’hi ha, ens han fet una mala jugada... quin dubte més incòmode!

C.- No n’hi ha, i ja no val la pena viure, vivim a pesar nostre suportant el dolor i la misèria, som uns desgraciats.

Respostes comprensibles, sí, però tan inútils com les de la raó. El fonament en les emocions és sempre fluix, no generador de certesa, pur ressò i multiplicador d’emocions: l’emoció ens porta a noves respostes encara més emocionals fins a ofegar-te en un mar de sentiments forts que no porten enlloc. Afirmar la vida després de la mort perquè ho necessitem, perquè ens és útil, té poca base; el desig, la necessitat, no són generadors de res per ells mateixos. Neguitejar-nos per la incertesa al respecte no és constructiu per al nostre procés vital, ens atrapa en una xarxa de desorientació fragilitzant i improductiva. I caure en la desesperació o en la resignació davant d’una realitat fosca i pesant és també una situació vital negativa, que no ens ajuda a madurar com a persones.

La intel·ligència global respon de la següent manera:

A.- I tant que sí!

B.- Ves a saber, però tant li fa.

C.- No. Algun problema?

Respostes divergents però que comparteixen la capacitat de posar-nos en un camí constructiu, útil per a viure. La primera és la expressió joiosa d’una certesa per convicció, derivada de l’experiència de la realitat viscuda globalment: quan no només pensem amb el cap i el cor, és possible que tinguem la percepció, clara tot i que indemostrable, que la nostra consciència vital es mou per terrenys que van més enllà de la caducitat de la matèria. La segona és una ignorància positiva, perquè subratlla la no necessitat d’aquesta convicció per a viure plenament la vida; podem viure igual de bé tant si creiem en la vida més enllà de la mort com si no. I la tercera subratlla, que, tot i optar per la negació, això no porta a cap situació dramàtica o degradada: no creure en la vida després de la mort no condiciona la nostra capacitat de viure a fons, d’assaborir plenament la vida.

L’important, doncs, no és quina resposta donem a la pregunta, sinó amb quina intel·ligència la donem. Si ho fem només amb la racional o l’emocional, totes les respostes són improcedents i ens endinsen en el mar del sense sentit. Si la donem amb la intel·ligència global, sigui quina sigui la resposta serà constructiva. L’important, doncs, més que quina resposta donem, és que treballem la intel·ligència global.

Imatges

"El que fa falta és la capacitat de la gent per a discernir les imatges veritables de les falses, les que són útils i porten esperança de les negatives i perjudicials. [Hi ha menjar nutritiu i menjar escombraria, similar a les] imatges molt perilloses, que et poden fer mal i disminuir la teva comprensió del món."


Bill Viola, videoartista, Nova York 1951, Premi Internacional Catalunya 2009, a La Vanguardia, 12.05.2009


Aquesta indicació de Viola sobre la no innocuïtat de les imatges, sobre l'existència d'imatges perjudicials per a la comprensió del món, és particularment rellevant en un context acrític on no hi ha prou debat sobre la naturalesa de les moltes imatges que contínuament rebem... La imatge anterior correspon a un vídeo de Bill Viola molt impactant. A You Tube només hi ha aquesta primera part, que acaba bruscament, però que dóna una bona idea de la mena d'obra que tenim al davant:

http://www.youtube.com/watch?v=ys2s4FGxtDw

Autoajuda

"Vivim el millor moment per a desemmascarar la impostura dels llibres de management personal, autoajuda, coaching... La crisi posa en evidència que encara que vulguis no sempre pots, perquè per molt que vulguis, no aconseguiràs res si abans no deixem clar que les regles de joc de l'economia són tramposes, produeixen desigualtat i penalitzen a la majoria. És pervers fer-te creure que tot el que et surt malament és culpa teva i ho has de millorar, i que, en canvi, les regles de joc establertes per una minoria en el seu benefici no necessiten cap millorament. La ideologia que alimenta aquests llibres porta a pensar, per exemple, que si avui estas a l'atur, és perquè no vas desitjar prou l'èxit, ni et vas esforçar prou: no només ets un perdedor i un fracassat, sinó que a sobre és culpa teva i això exculpa, de passada, a tots els altres responsables del teu atur. Avui en dia aquest engany de l'autocreixement no permet els perdedors no culpables: si ets un perdedor és perquè també ets un mandrós que no s'ha esforçat en millorar-se a si mateix."

Michela Marzano, recercadora del CNRS, La Vanguardia 11.05.2009

Les tres gràcies

Les tres gràcies segons Botticelli (1482), Raffaello (1504) i Cranach (1531 i 1535)

Els noms de l'esperit

Diverses denominacions semblen apuntar cap a una mateixa dimensió, la dimensió subtil, intangible de l'ésser humà i del món, que per a alguns és la seva "veritable naturalesa", la seva dimensió central: "consciència", “ànima”, “esperit”, “geist”/”ghost”, “seele”/”soul”... Volen dir el mateix o hi ha matisos entre elles?

El destí

Hi ha una manera violenta d’enfrontar-se al món. Un intent de forjar la vida segons un model preconcebut per nosaltres, on es reflecteixen els nostres anhels i interessos. Tot i que pot arribar a tenir ressonàncies heroiques o patètiques (Prometeu?), no és una manera apropiada, sàvia, d’abordar la vida. Perquè tota violència genera violència, i tensió, i neguit. I això vol dir no viure en pau.

L’alternativa és relacionar-se amb el món sense violència, sense forçar-lo. Respectant-lo, adaptant-s’hi i col·laborant-hi. I això porta serenitat, i pau, i joia. Les tradicions religioses s’insereixen en aquesta segona opció, i han expressat aquesta actitud amb fórmules diferents i complementàries, però que van a parar al mateix lloc: a aquesta manera pacífica de relacionar-se amb la vida. Així podem establir una cadena d’equivalències que pot resultar interessant:

Tot està escrit = hi ha un destí, estem predestinats = els teus cabells estan comptats = acceptar la voluntat de Déu = sotmetre’s a la voluntat de Déu = ser dòcils = ser anyells de Déu = fer la voluntat del Pare (hort de les Oliveres, “que no es faci la meva voluntat sinó la Teva”) = no voler imposar la nostra voluntat = no posar el nostre ego al centre, com a rector = no creure’ns que podem fer el món i la vida a la nostra manera = no calcular una trajectòria i esforçar-se per realitzar-la més enllà del que no és violent (es pot tenir projecte mentre no “forci”) = no lluitar contra el destí = abandonar-se a la divina Providència = deixar-se portar per la vida i adaptar-se, com l’aigua (taoisme) = no voler forçar les coses= no batallar, no barallar-nos amb la vida = ser pacífic (“benaurats els pacífics, perquè seran anomenats fills de Déu”) = estar en pau amb un mateix, i amb la vida, i amb el món = no neguitejar-se, ni desesperar-se = poder contemplar i assaborir la vida.

Diu Hermann Hesse a Narcís i Goldmund (gràcies, Pau Mas, per indicar-ho!):

"No són sempre els desigs els que determinen el destí i la missió d'un ésser humà, sinó alguna altra cosa, quelcom de predeterminat." ("Es mögen (...) nicht immer die Wünsche sein, die eines Menschen Schicksal und Sendung bestimmen, sondern anderes, Vorbestimmtes".)

Haiku 2

La Pepita Mas ens fa arribar aquest haiku d'Issa (1763-1872):

"A l'ombra fresca dels cirerers florits ningú es fa estrany."

Vint recomanacions

Vint recomanacions que faria als joves:

1. Res és important (ni la vostra carrera, ni la vostra realització, ni la vostra orientació sexual, ni els vostres amics, ni la vostra música, ni la vostra religió, ni els vostres gustos, ni els vostres projectes, ni... vosaltres mateixos).

2. Tot és important (cada dia que passa, cada petit bri d’herba, cada raig de sol, cada gest, cada mirada, cada somriure i cada llàgrima, cada projecte, cada propòsit, cada moment, cada onada...).

3. Cal estar alerta, atents. Cal mantenir un interès apassionat per tot el que veiem, sentim, vivim, coneixem, sabem, descobrim. Cal saber aturar-se i escoltar, saber esdevenir tot orelles.

4. Cal prendre decisions amb plena consciència i fer-se’n responsable.

No val dubtar, instal·lar-se en el dubte, i amb aquesta excusa, quedar-se sense fer res.

No val lamentar-se pel que s’ha fet, pel que no s’ha fet, pel que s’hauria pogut fer. Les lamentacions són inútils.

5. Cal no explotar ni manipular el món ni els altres. Cal respectar-ho tot al màxim, deformar-ho al mínim (fins i tot als que estimeu, fins i tot a vosaltres mateixos). Cal alterar el menys possible el món que us envolta, només l’imprescindible per sobreviure (com l’abella quan treu el nèctar de la flor: no la fa malbé gens...). Cal tractar-ho tot amb respecte i tendresa.

6. Cal no aferrar-se a res. No dependre de res, no ser esclau de res, saber mirar-ho tot des de la distància.

7. Cal no tenir rutines que ens ofeguin, saber ser fluids i imprevisibles, capaços de novetat.

8. Cal viure com si tinguéssim tot el temps del món, i alhora com si no tinguéssim temps per a res, com si el que estem fent en cada moment fos la darrera cosa que farem en aquest món. No hi ha pressa per res, però cada gest és tan important com si fos el darrer.

9. Cal aprendre a viure impecablement, amb plena consciència, llibertat i responsabilitat.

10. Cal confiar en el món i en la vida, aprendre a madurar fins a ser capaços d’assumir-ho tot positivament (fins i tot la contradicció, el dolor i la mort).

11. Cal aprendre a aturar la xerrameca interior, el soroll que ens omple el cap i no ens deixa sentir la silenciosa i meravellosa música que ens envolta. Cal aprendre el silenci.

12. Cal veure el món i els altres com a quelcom de misteriós, d’insondable, d’inexhaurible, de profund, de sempre inesperat i sorprenent, de fascinant.

13. Cal viure intensament el present, capbussar-se en l’ara (i no pas escapar-se del present, mirar d’ignorar o oblidar la realitat, per dura i difícil que sigui, per poques perspectives de futur que sembli oferir: això és un miratge, el món és una aventura inesgotable plena de meravelles i oportunitats de viure a fons).

14. Cal prendre’s la vida molt seriosament i amb molt d’humor.

15. Cal conèixer-se, explorar-se i posar-se reptes a un mateix.

16. Cal estar disponibles, sempre a punt per ajudar, per servir, per respondre a la crida dels altres, i especialment dels qui més pateixen, dels pobres, dels malalts, dels desconsolats.

17. Cal saber estar còmodes en tot lloc i amb tothom, anar més enllà del refús i la incomprensió.

18. Cal no ignorar res, no tancar els ulls a res.

19. Cal tenir sempre la capacitat de recomençar, s’estigui on s’estigui.

20. Cal aprendre a estimar, a donar-se, a obrir-se.

Tiziano: Maria Magdalena

Magdalenes pintades per Tiziano el 1535, el 1565 i el 1567

Pasta fullada

(Notes per a un debat d’antropologia recreativa)

Als inventors de les set esferes celestials.

A Ken Wilber, gran classificador de la consciència humana.

A la ceba, que tot i no tenir pinyol, germina.

1. Tradicionalment s’ha considerat que l’ésser humà està format per cos i ànima. O per cos i ment. O per cos, ment i ànima o esperit. Són esquemes útils, que ajuden a entendre el funcionament de la realitat. I, com qualsevol altre esquema teòric, són alhora certs i falsos, segons la funció que els vulguem donar: per analitzar segons què, ja n’hi ha prou amb aquests esquemes simples; per segons què, no.

2. Els esquemes esmentats al punt 1, més aviat simples, elementals, pertanyen a l’àmbit de l’antropologia recreativa, una disciplina que es situa al mateix nivell teòric que la “tertúlia de cafè” o la “filosofia barata”. No ens estem movent, doncs, dins l’àmbit de l’antropologia filosòfica, ni de l’antropologia biològica, ni de l’antropologia cultural. Però l’antropologia recreativa té també la seva dignitat i la seva importància, ja que tot i el seu menor nivell teòric i rigor científic és practicada per molta més gent que les altres tres i té una incidència operativa molt superior a elles. De fet, sovint, si les altres tres disciplines volen incidir en la realitat ho han de fer influint en l’antropologia recreativa, que és el seu canal d’accés a la major part dels éssers humans.

3. En aquest inici del segle XXI podria ser útil que l’antropologia recreativa afinés la seva definició de l’ésser humà, utilitzant esquemes una mica més rics que els esmentats al punt 1. El debat que proposem és precisament aquest: mirar de consensuar un esquema teòric tan relatiu com els precedents però potser una mica més precís i més útil a l’hora de reflexionar sobre la condició humana en el context cultural actual.

4. A tall d’exemple, farem ja aquí una proposta, d’entre les moltes possibles. Segueix essent molt simplificadora –la realitat humana és enormement complexa- però potser ho és una mica menys que les anteriors, ja que opta per diferenciar set nivells, capes, estrats, fulls, sediments o com li vulgueu dir a l’hora d’estudiar l’ésser humà, en lloc dels dos o tres nivells anteriors. Perd en simplicitat i en manejabilitat, però pot ser un esquema més ric i precís. És clar que es podria afinar més i diferenciar encara més nivells, o bé definir sots-nivells dins dels set nivells proposats. Però llavors potser sí que ens allunyaríem massa de la simplicitat i operativitat que han de caracteritzar a les nocions pròpies de l’antropologia recreativa.

5. La nostra proposta és la de diferenciar en l’ésser humà els set nivells següents: A. El cos (nivell físic, material, corporal) B. Els sentiments (nivell emocional, del cor) C. La ment (nivell psicològic, del caràcter, de la “manera de ser”) (nivells “donats”) K. Les idees (nivell cultural, dels coneixements i representacions) (nivell “creat”) X. Les energies subtils (nivell màgic, de les vibracions, dels rituals) Y. Els valors (nivell axiològic, dels principis) Z. L’esperit (nivell silenciós, de l’obertura al misteri) (nivells “descoberts”)

6. Aquests set nivells formen un tot indestriable i, tot i la seva autonomia, s’interinflueixen tots entre sí (com lo “psicosomàtic”, però a nivell de tots set). Del que es tracta és que es desenvolupin al màxim tots ells i que s’articulin bé, integrant-se harmònicament, ja que d’aquesta harmonia en depèn la felicitat i el sentit de la vida humana.

7. Els quatre primers nivells poden considerar-se prou “objectius” i no hauria de costar gaire establir un cert consens respecte a la seva existència i a la utilitat de la seva diferenciació. Els altres tres són ja més “subjectius”, i poden ser objecte d’opinions molt contrastades fins i tot pel que fa a la seva mateixa existència. Això és degut al seu caràcter més subtil i evanescent, i a que en ells la lògica causal és menys evident (són coses que de vegades passen i de vegades no, a igualtat de condicions, i per tant no es poden manipular operativament com si fossin tecnologies -si fem això, passarà allò altre-; a més, són coses que uns capten i altres no, en funció de la seva sensibilitat, del moment, etc., però que mai no es poden “demostrar”; de fet, són més “experiències que es viuen” –i de vegades amb una enorme intensitat- que no pas “coses que passen”). Però no per això aquests tres nivells han de ser menystinguts, ans al contrari. Hi ha experiències que els fonamenten i la seva importància és gran. L’ésser humà sense ells seria més limitat, es veuria empobrit, resultaria tancat, acabat, sense nous horitzons possibles. Per tant, aquests tres nivells “problemàtics” hauran de merèixer una especial atenció.

8. És possible que algunes postures, sobretot provenint dels àmbits del fonamentalisme religiós o de l’esoterisme, tendeixin a fusionar els tres darrers nivells en un de sol, o bé en fusionin dos d’ells. El racionalisme té forts problemes amb el cinquè nivell, problemes compartits per posicions religioses més matisades (tot i que de vegades, sense ser-ne conscients, aquest nivell els reapareix en el si dels seus rituals i tradicions). L’autonomia del sisè nivell també és objecte de polèmica: hi ha qui el fusiona amb el quart, i qui el fusiona amb el setè. La nostra proposta és la de diferenciar els set nivells i respectar la seva especificitat i autonomia.

9. En el món occidental actual, el nivell que presentarà més dificultats serà probablement el cinquè, el de les energies subtils. Serà ràpidament i despectivament titllat d’”esotèric” o “folklòric” (tot i la tranquil·la acceptació del ritual catòlic que ha caracteritzat a una part d’aquesta tradició). Caldrà, doncs, avançar en ell amb prudència, destriant bé el gra de la palla (és cert que, a més de prejudicis, hi ha en aquest àmbit molta fullaraca i alguns mals usos).

10. De cara a facilitar el debat i el treball a fer sobre el nivell X, proposem ara una llista de paraules que poden situar-s’hi (o no, caldrà discutir-ho): meditació, ioga, tai-xi, energia, sanació, acupuntura, homeopatia, teràpies alternatives (reiki, osteopatia, polaritat, Grinberg, reflexoterapia, cromoteràpia, aromateràpia, flors de Bach, etc.), símbols, rituals, litúrgia, pregària, mantra, om, Qabbala, hermetisme, iniciació, kundalini, chakra, Yi Jing, Feng Xui, vibracions, sincronia, miracle, poders, poder personal, lluminositat, aura, telepatia, estats alterats de consciència, ressonàncies mòrfiques, xaman, druida, tòtem, esoterisme, màgia, alquímia, astrologia, numerologia, runes, tarot, vidència, endevinació, ocultisme, espiritisme, mèdium, vudu, bruixeria, sanador (curandero)…

La pèrdua de l'horitzó

Està molt bé mirar les coses de prop, fixar-se en el curt terme, analitzar en detall. Però d'en tant en tant cal alçar la mirada i mirar a l'horitzó, veure la immensitat del món, saber on estem situats, captar la globalitat, orientar-nos, tenir una referència. Això també passa quan som a la natura. Cal mirar el paisatge en el seu conjunt, cal resseguir els punts més llunyans, cal fer una mirada circular per fer-se càrrec d'on som. Malauradament, actualment la presència de parcs eòlics en molts indrets distorsiona aquesta mirada a l'horitzó. Territoris preciosos perden el seu encant quan aixequem la vista i topem amb els molins de vent. A molta gent la seva presència no els molesta, i a alguns fins i tot els hi agraden; però n'hi ha uns quants que no els suportem, que ens trenquen el cor, que ens fan mal als ulls i ens obliguen a no mirar enlaire. Potser som uns exagerats. Potser som uns hipersensibles. O potser estimem massa la natura com per veure-la alterada per aquests estris mecànics que trenquen el paisatge, que destrossen l'horitzó i t'encongeixen l'ànima. Per a alguns, aviat seran necessàries guies d'indrets on no hi hagi parcs eòlics a la vista.

Afegit després d'un intercanvi d'idees amb en Lluís T. al respecte:

1.- És cert que les torres d’alta tensió se’ns fam menys visibles perquè hi estem acostumats.

2.- Potser sí que els joves ja veuran normals els molins. Però no podem descartar (o potser és la simple projecció d'un desig) que tinguin un atac de lucidesa que esdevingui ràbia i revolta al veure que els hi hem destruït quelcom de fonamental per viure de gust a la Terra.

3.- Racionalment, no podem discutir la pertinença dels molins, i per això la nostra queixa és subjectiva i personal. Però hi ha alguna cosa d’estrany en ells. No sabem si és la seva blancor, el seu moviment, la seva manera d’estar escampats, la seva recerca de visibilitat perquè es correspon amb els punts més ventats, el seu disseny tan "disseny", el seu aspecte de plàstic, no sabem que és, però alguna cosa en ells fereix profundament la nostra sensibilitat, alguna cosa ens els fa més disruptius del paisatge del que els homes havíem inventat fins ara (trens, carreteres, línies elèctriques...).

4.- Sabem que la lluita contra els molins és impossible, i per això ens conformem amb mirar de protegir alguns espais concrets (com ara la Terra Alta).

Espart