dijous, 21 de maig del 2009

El Regne de Déu




Rothko 1953



"El qui regna" és el referent central, l'eix vertebrador, el que marca el conjunt del que l'envolta, el que dóna el to, el que articula. El "rei" és l'element central, el més important, tot i que actualment aquest terme ens sigui menys significatiu que en etapes anteriors de la història i per tant el fem servir poc com a metàfora (ens en queden, però, restes, com quan parlem del rei del meu cor, del rei de casa, del rei del mambo...). A la vida de tothom hi ha normalment (o hi pot haver; de vegades no n'hi ha, o n'hi ha diversos alhora) un referent vital central, un element que vertebra la identitat i l'actuació, se'n sigui conscient o no. De vegades aquest element central és molt obvi i molt conscient. Altres vegades queda més amagat, o hi ha diversos elements que es disputen la plaça central. Quan manca un element central clar es pot produir un cert buit, un cert desdibuixament de la personalitat, una certa dispersió, que de vegades facilita la invasió de referents centrals poc adients.

El referent central pot ser un projecte (un somni, un propòsit, un objectiu), pot ser un valor, pot ser una institució, pot ser una persona, pot ser la família, pot ser la professió, pot ser la pàtria, pot ser una idea, pot ser una dèria, una obsessió, pot ser una creença, podem ser nosaltres mateixos... Canviar de referent central ("canviar el rei") no és fàcil, però és possible. Ens podem proposar, doncs, canviar conscientment "el rei del nostre cor", sigui perquè en trobem un de millor, sigui perquè no veiem prou clar el que tenim.

Llavors ens podem plantejar si es pot posar en aquest espai central de referència vital un element peculiar: un element desconegut, que es cerca, que es persegueix, més que no pas es té, perquè sempre s'escapa, sempre queda més enllà. Un element que fascina i motiva, però que no es pot definir ni concretar, que no es pot identificar amb res concret ni reduir a res concret, que no es pot definir ni delimitar, però alhora fa sentir-se estimat i motiva. Que tant pot ser viscut com una lluminositat com com una foscor. Que pot fascinar, i alhora pot fer tremolar sense saber ben bé de què. Que no hi ha manera d'analitzar racionalment, i tampoc hi ha manera de relacionar-s'hi emocionalment, però que d'alguna manera es pot abastar amb la totalitat del propi ésser. Un element que, com que no s'identifica amb res, allibera de tota dependència. Que genera una distància positiva envers tot, la qual esdevé fonament de coneixement serè i objectiu, coneixement distanciat fins i tot dels propis interessos i necessitats. D'aquest element desconegut peculiar se n'ha dit sovint "Déu". Déu seria el terme amb el que es pot designar aquest buit inidentificable però operatiu. Tot i que també s'han utilitzat altres termes per a designar-lo: l'Absolut, el Misteri, la Transcendència, l'Ocult, la Consciència, l'Energia, el Tot, l'Ésser, el Buit...

D'aquest procés de tenir Déu com a referència central vital, com a centre únic, com a únic referent absolut, se n'ha dit "ser creient", "creure". Posar Déu al centre és una possibilitat, una opció lliure. Si es fa, pot no passar res, o pot passar que et destrueixi, o et desmotivi, o et desorienti. O pot passar que la conseqüència d'optar per aquest peculiar element central desconegut sigui la generació d'una identitat i uns comportaments personals caracteritzats per la llibertat, la dignitat i la generositat, per la sensibilitat al sofriment dels altres que porta a la compassió i a l'ajuda activa; per la vivència d'una plenitud que genera harmonia interior (pau al cor) i joia. Els qui ho han experimentat diuen que el que passa és això darrer.

Els Evangelis, escrits al segle I, presenten a Jesús com algú que va experimentar aquest "posar Déu al centre i viure com d'això en deriva la compassió i la pau al cor". Fent servir una bonica imatge de l'Antic Testament: si posem Déu al centre del nostre "cor", aquest passa de ser de pedra a ser de carn, a ser compassiu, a estimar. I també es podria formular en l'altra direcció: ser compassiu, estimar, és un camí que porta a posar Déu al centre del propi ésser, de la pròpia vida. Jesús hauria experimentat, doncs, aquesta dinàmica "Déu-compassió". I llavors ho hauria volgut explicar, anunciar, transmetre. El missatge central de Jesús seria subratllar el pas decisiu de canviar el propi cor, posar Déu al centre de la vida, deixar que sigui Déu qui regni en la pròpia vida; això fa compassiu, i se sap que s'està posant Déu al centre si realment s'esdevé compassiu. La seva predicació parteix d'aquest punt: "canvia el teu cor" (conversió, transformació, metanoia). O sigui, Jesús, recollint la llarga i rica tradició jueva, hauria mirat de dir: "Canviar el nostre referent central és possible, Déu el tenim a l'abast. Això és una gran notícia, una notícia meravellosa, magnífica, és la bona notícia. Canvieu la vostra manera de veure les coses, considereu que podeu canviar el vostre cor i feu-ho."

En la terminologia evangèlica, fer aquest canvi és entrar, accedir, participar en el Regne de Déu. Una noció que esdevé clau en els evangelis, i a la que sovint es fa referència a través de l'ús de paràboles, de narracions simbòliques: "el Regne de Déu s'assembla a", "amb el Regne de Déu passa com quan"... La formulació tradicional de l'inici de la predicació de Jesús és Marc 1, 15: "S'ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova." (Traducció de l'Associació Bíblica de Catalunya). O bé: "S'ha complert el terme, ja arriba el regnat de Déu. Esmeneu-vos i tingueu fe en aquesta notícia." (traducció de Juan Mateos). Potser no seria gaire llunyà de l'esperit evangèlic formular-ho en termes en la línia dels proposats: "Ja és hora de prendre la decisió, que Déu regni és possible. Canvieu i porteu al cor la bona notícia" (de fet, "evangeli" vol dir "bona notícia").

"Regne de Déu" esdevé la potent imatge d'un estat al que accedim si canviem i posem Déu al centre, d'una situació en la que és Déu qui regna. El Regne de Déu és "allà on Déu és el rei". La clau és el fet que Déu regni; quan ell regna -i només ell regna- entrem en o esdevenim una altra mena d'espai, una altra mena de dinàmica. L'expressió "el regnat de Déu" reflecteix millor aquesta dimensió dinàmica, d'acció, d'irrupció de la divinitat per ocupar el lloc central, i en el cas de Marc 1, 15 ens semblaria la més adient; l'expressió "el regne de Déu" subratlla la dimensió de resultat, d'espai o territori on això ha succeït, sigui el cor d'una persona sigui un col·lectiu que comparteix aquesta experiència de situar Déu com a referent central.




2 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Em trec el barret davant d'aquest comentari sobre una cosa tan difícil d'explicar com el sentit que pugui tenir avui en dia l'expressió "Regne de Déu".

Per la subtilesa i profunditat m'ha recordat alguns textos de la tradició budista-zen sobre el descobriment de la naturalesa esencial, tot i que en aquest cas òbviament no hi hagi cap referent explícit a una dimensió trascendent.

Raimon Ribera i Mercè Sala ha dit...

Gràcies pel comentari, Jordi. És cert el que dius del zen, i crec que també podríem trobar-hi profundes ressonàncies amb la noció d'islam, de submissió a o acceptació de la voluntat de Déu, que en Halil Bárcena proposa traduir com a "lliurament lliure i confiat a la divinitat", una traducció bonica i que genera menys incomprensions que la habitual.