Ginesta de muntanya

Aquests dies, alguns racons de la Cerdanya estaven meravellosament grocs gràcies a la florida de la ginesta de muntanya (se'n diu realment "bàlec"?)

El Regne de Déu

Rothko 1953

"El qui regna" és el referent central, l'eix vertebrador, el que marca el conjunt del que l'envolta, el que dóna el to, el que articula. El "rei" és l'element central, el més important, tot i que actualment aquest terme ens sigui menys significatiu que en etapes anteriors de la història i per tant el fem servir poc com a metàfora (ens en queden, però, restes, com quan parlem del rei del meu cor, del rei de casa, del rei del mambo...). A la vida de tothom hi ha normalment (o hi pot haver; de vegades no n'hi ha, o n'hi ha diversos alhora) un referent vital central, un element que vertebra la identitat i l'actuació, se'n sigui conscient o no. De vegades aquest element central és molt obvi i molt conscient. Altres vegades queda més amagat, o hi ha diversos elements que es disputen la plaça central. Quan manca un element central clar es pot produir un cert buit, un cert desdibuixament de la personalitat, una certa dispersió, que de vegades facilita la invasió de referents centrals poc adients.

El referent central pot ser un projecte (un somni, un propòsit, un objectiu), pot ser un valor, pot ser una institució, pot ser una persona, pot ser la família, pot ser la professió, pot ser la pàtria, pot ser una idea, pot ser una dèria, una obsessió, pot ser una creença, podem ser nosaltres mateixos... Canviar de referent central ("canviar el rei") no és fàcil, però és possible. Ens podem proposar, doncs, canviar conscientment "el rei del nostre cor", sigui perquè en trobem un de millor, sigui perquè no veiem prou clar el que tenim.

Llavors ens podem plantejar si es pot posar en aquest espai central de referència vital un element peculiar: un element desconegut, que es cerca, que es persegueix, més que no pas es té, perquè sempre s'escapa, sempre queda més enllà. Un element que fascina i motiva, però que no es pot definir ni concretar, que no es pot identificar amb res concret ni reduir a res concret, que no es pot definir ni delimitar, però alhora fa sentir-se estimat i motiva. Que tant pot ser viscut com una lluminositat com com una foscor. Que pot fascinar, i alhora pot fer tremolar sense saber ben bé de què. Que no hi ha manera d'analitzar racionalment, i tampoc hi ha manera de relacionar-s'hi emocionalment, però que d'alguna manera es pot abastar amb la totalitat del propi ésser. Un element que, com que no s'identifica amb res, allibera de tota dependència. Que genera una distància positiva envers tot, la qual esdevé fonament de coneixement serè i objectiu, coneixement distanciat fins i tot dels propis interessos i necessitats. D'aquest element desconegut peculiar se n'ha dit sovint "Déu". Déu seria el terme amb el que es pot designar aquest buit inidentificable però operatiu. Tot i que també s'han utilitzat altres termes per a designar-lo: l'Absolut, el Misteri, la Transcendència, l'Ocult, la Consciència, l'Energia, el Tot, l'Ésser, el Buit...

D'aquest procés de tenir Déu com a referència central vital, com a centre únic, com a únic referent absolut, se n'ha dit "ser creient", "creure". Posar Déu al centre és una possibilitat, una opció lliure. Si es fa, pot no passar res, o pot passar que et destrueixi, o et desmotivi, o et desorienti. O pot passar que la conseqüència d'optar per aquest peculiar element central desconegut sigui la generació d'una identitat i uns comportaments personals caracteritzats per la llibertat, la dignitat i la generositat, per la sensibilitat al sofriment dels altres que porta a la compassió i a l'ajuda activa; per la vivència d'una plenitud que genera harmonia interior (pau al cor) i joia. Els qui ho han experimentat diuen que el que passa és això darrer.

Els Evangelis, escrits al segle I, presenten a Jesús com algú que va experimentar aquest "posar Déu al centre i viure com d'això en deriva la compassió i la pau al cor". Fent servir una bonica imatge de l'Antic Testament: si posem Déu al centre del nostre "cor", aquest passa de ser de pedra a ser de carn, a ser compassiu, a estimar. I també es podria formular en l'altra direcció: ser compassiu, estimar, és un camí que porta a posar Déu al centre del propi ésser, de la pròpia vida. Jesús hauria experimentat, doncs, aquesta dinàmica "Déu-compassió". I llavors ho hauria volgut explicar, anunciar, transmetre. El missatge central de Jesús seria subratllar el pas decisiu de canviar el propi cor, posar Déu al centre de la vida, deixar que sigui Déu qui regni en la pròpia vida; això fa compassiu, i se sap que s'està posant Déu al centre si realment s'esdevé compassiu. La seva predicació parteix d'aquest punt: "canvia el teu cor" (conversió, transformació, metanoia). O sigui, Jesús, recollint la llarga i rica tradició jueva, hauria mirat de dir: "Canviar el nostre referent central és possible, Déu el tenim a l'abast. Això és una gran notícia, una notícia meravellosa, magnífica, és la bona notícia. Canvieu la vostra manera de veure les coses, considereu que podeu canviar el vostre cor i feu-ho."

En la terminologia evangèlica, fer aquest canvi és entrar, accedir, participar en el Regne de Déu. Una noció que esdevé clau en els evangelis, i a la que sovint es fa referència a través de l'ús de paràboles, de narracions simbòliques: "el Regne de Déu s'assembla a", "amb el Regne de Déu passa com quan"... La formulació tradicional de l'inici de la predicació de Jesús és Marc 1, 15: "S'ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova." (Traducció de l'Associació Bíblica de Catalunya). O bé: "S'ha complert el terme, ja arriba el regnat de Déu. Esmeneu-vos i tingueu fe en aquesta notícia." (traducció de Juan Mateos). Potser no seria gaire llunyà de l'esperit evangèlic formular-ho en termes en la línia dels proposats: "Ja és hora de prendre la decisió, que Déu regni és possible. Canvieu i porteu al cor la bona notícia" (de fet, "evangeli" vol dir "bona notícia").

"Regne de Déu" esdevé la potent imatge d'un estat al que accedim si canviem i posem Déu al centre, d'una situació en la que és Déu qui regna. El Regne de Déu és "allà on Déu és el rei". La clau és el fet que Déu regni; quan ell regna -i només ell regna- entrem en o esdevenim una altra mena d'espai, una altra mena de dinàmica. L'expressió "el regnat de Déu" reflecteix millor aquesta dimensió dinàmica, d'acció, d'irrupció de la divinitat per ocupar el lloc central, i en el cas de Marc 1, 15 ens semblaria la més adient; l'expressió "el regne de Déu" subratlla la dimensió de resultat, d'espai o territori on això ha succeït, sigui el cor d'una persona sigui un col·lectiu que comparteix aquesta experiència de situar Déu com a referent central.

No te rindas

Un poema sovint atribuït a Mario Bendetti (1920-2009) que els amics de "Nusos" ens fan arribar amb motiu de la seva mort:

"No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños.

Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero."

Bartra 1939

Van Gogh 1888

El poeta Agustí Bartra escrivia això el 1939 des del Camp de refugiats d'Agde (gràcies a la Mercè Arànega i a en Francesc Pasqual per rememorar el poema)

"En molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

En molts llocs d'aquest món les fulles són llavis ardents
que besen tots els núvols i parlen a tots els vents.

En molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
-que l'arbre de la nit ha madurat- de llum i aroma.

En molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

En molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

En molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

En molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes... Oh cor feixuc, què més demanes?"

Brossa: La veu escrita

Miró 1932

Un ric poema surrealista de Joan Brossa (1919-1998) que ens arriba a través dels amics de "Nusos":

"Passen les hores, els dies, les setmanes.
El mes passat ja és molt de temps.
El rellotge toca contínuament l'hora.
El sol de març tot ho adoba.
(No estem amb un lleó que trepitja els ocell
 i té un lloro a l'orella.)
Ara m'arrepenjo en una paret.
He fet servir d'escombra aquests poemes
per netejar racons del pensament.
Alguna vegada m'he pintat de negre,
però les frases han sortit directes
i s'han convertit en una eina
de la tenacitat contra la pega.
A partir d'un cert grau de poder
el judici moral ja no és possible.
Els interessos de les nacions
veiem que pugen sobre els drets humans.
Venen com fan les coses
i no les coses que fan.
La millor sort dels daus és no jugar-hi.
Muntanya avall tothom entra a la dansa.
No hi ha ningú que traci una muralla.
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l'aigua és trista.
Veig en els sorolls
la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d'un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
La santa obediència al servei de qui
no és sant poc sembla una virtut.
Als llibres sagrats hi surten cucs
que s'alimenten de lletra morta.
Quan estic pensatiu m'agrada tenir obert.
No puc afegir res més
a la veritat que porto dintre."

Coherència

Cézanne 1897

"La coherència no és un sacrifici moral, sinó el fruit de l'arbre més selecte."


Antoni Puigverd a La Vanguardia de l'11.05.2009

Hi ha vida després de la mort?

La gran pregunta que es fa molta gent, una pregunta que s'ha fet la humanitat des de sempre, és la de si hi ha vida després de la mort. Aplicant un esquema elemental, podem concebre tres respostes possibles: l'afirmativa (A), la que no es pronuncia (B) i la negativa (C). Però això no porta gaire lluny. Quan hi pensem una mica, veiem que la gràcia del tema no està en quina d’aquestes tres opcions prenem, sinó amb quina intel·ligència la prenem.

Actualment hi ha força consens sobre la existència en els éssers humans d’una triple intel·ligència, o de tres intel·ligències, o de tres dimensions de la intel·ligència. Per una part tenim la intel·ligència racional, la regida per la raó analítica, deductiva, lògica, científica o com li vulguem dir; aplica el rigor conceptual i el seguiment de determinats processos d'objectivació de les observacions i de respecte estricte a determinades regles a l'hora de manejar la reflexió sobre els fets. Per altra part, tenim la intel·ligència emocional, que pren en consideració reaccions espontànies i mecanismes inconscients que operen de fet en la nostra relació amb l'entorn, amb els altres i amb nosaltres mateixos; una intel·ligència que sap que no tot passa per la claredat del pensament ni pels camins del que és evident. Finalment, hi ha la intel·ligència global, basada en el funcionament simultani d’un alt nombre de mecanismes cerebrals, una intel·ligència que inclou la raó i l'emoció però va més enllà d’elles, utilitzant captatives globals que les unifiquen i superen per permetre un enfrontament amb la realitat més complet i unitari, on ja no trossegem la realitat a base de mirar-la només des d’una determinada òptica (la racional o la emocional) sinó que la captem sencera, ens hi enfrontem com a totalitat, la percebem en el seu conjunt i amb el conjunt de les nostres facultats, generant, sense deixar de banda les altres formes de coneixement, una mena de coneixement més directe, intuïtiu i totalitzant de la realitat.

Metafòricament, aquestes tres intel·ligències han estat representades pel cap, pel cor i pel cos. El cos recull aquesta percepció de totalitat: ens relacionem amb el món amb la totalitat de la nostra persona. Aquí “cos” no s'entendria pas en contraposició amb la “ment” sinó incorporant també la ment en el seu si; els circuits cerebrals que generen la ment estan profundament lligats al conjunt de circuïts fisiològics i bioquímics de l'organisme. Evidentment, a nivell no metafòric el cos està regit pel cap (pel cervell) i irrigat pel cor; sense cap ni cor no hi hauria cos. Però el cap i el cor són inconcebibles separadament del cos, són simples components del cos; la percepció sensorial de la ment està totalment canalitzada y condicionada pel cos. Tornem, però al principi, al nivell metafòric: aquí cap, cor i cos no són res més que imatges gràfiques per a representar les tres intel·ligències que constatem en l'ésser humà.

Com responen aquestes tres intel·ligències a la nostra gran pregunta sobre la vida després de la mort?

La intel·ligència racional dóna aquest ventall de respostes:

A.- Sí.

B.- No ho sé.

C.- No.

Respostes clares, transparents, i perfectament inútils. La fredor de l’anàlisi no aporta res, fora de pseudoevidències que no porten enlloc. Dir “sí” i prou ens deixa perfectament indiferents, perquè potser expressa la conclusió d’un raonament o d’una convicció, però continua sense haver-hi cap evidència racional que ens permeti considerar que hi ha vida després de la mort; és una opinió no fonamentada, i això no és gaire propi de la intel·ligència racional. Dir “no ho sé” és defugir el tema, amagar el cap sota l’ala; és evident que no ho sabem, però constatar això i quedar-se aquí no ens aporta res. Dir “no” és coherent amb la nostra experiència racional de la realitat, però també és perfectament inútil, ja que tanca la reflexió sobre el tema i ens porta a tractar de poc intel·ligents a totes les generacions que ens han precedit, les quals no han deixat mai de plantejar-se la qüestió. Considerar que eren menys intel·ligents que nosaltres no sembla tenir gaire fonament, i considerar que s’han plantejat la qüestió purament per apaivagar la seva por o per obtenir consol sembla més aviat injust. Potser el coneixement científic de la realitat d’aquestes generacions precedents no era tan acurat com el nostre, però la seva experiència del món i de la vida humana no era essencialment diferent de la nostra, com constatem a través de la impactant vigència i fondària de moltes de les seves reflexions.

La intel·ligència emocional dóna aquest ventall de respostes:

A.- Sí, perquè la vida no tindria sentit si no hi hagués vida després de la mort; necessitem aquesta convicció per tirar endavant i no desesperar-nos, és una convicció que ens escalfa el cor.

B.- Si no n'hi ha, ens han fet una mala jugada... quin dubte més incòmode!

C.- No n'hi ha, i ja no val la pena viure, vivim a pesar nostre suportant el dolor i la misèria, som uns desgraciats.

Respostes comprensibles, sí, però tan inútils com les de la raó. El fonament en les emocions és sempre fluix, no generador de certesa, pur ressò i multiplicador d'emocions: l'emoció ens porta a noves respostes encara més emocionals fins a ofegar-te en un mar de sentiments forts que no porten enlloc. Afirmar la vida després de la mort perquè ho necessitem, perquè ens és útil, té poca base; el desig, la necessitat, no són generadors de res per ells mateixos. Neguitejar-nos per la incertesa al respecte no és constructiu per al nostre procés vital, ens atrapa en una xarxa de desorientació fragilitzant i improductiva. I caure en la desesperació o en la resignació davant d’una realitat fosca i pesant és també una situació vital negativa, que no ens ajuda a madurar com a persones.

La intel·ligència global respon de la següent manera:

A.- I tant que sí!

B.- Ves a saber, però tant li fa.

C.- No. Algun problema?

Respostes divergents però que comparteixen la capacitat de posar-nos en un camí constructiu, útil per a viure. La primera és la expressió joiosa d’una certesa per convicció, derivada de l'experiència de la realitat viscuda globalment: quan no només pensem amb el cap i el cor, és possible que tinguem la percepció, clara tot i que indemostrable, que la nostra consciència vital es mou per terrenys que van més enllà de la caducitat de la matèria. La segona és una ignorància positiva, perquè subratlla la no necessitat d’aquesta convicció per a viure plenament la vida; podem viure igual de bé tant si creiem en la vida més enllà de la mort com si no. I la tercera subratlla, que, tot i optar per la negació, això no porta a cap situació dramàtica o degradada: no creure en la vida després de la mort no condiciona la nostra capacitat de viure a fons, d'assaborir plenament la vida.

L'important, doncs, no és quina resposta donem a la pregunta, sinó amb quina intel·ligència la donem. Si ho fem només amb la racional o l'emocional, totes les respostes són improcedents i ens endinsen en el mar del sense sentit. Si la donem amb la intel·ligència global, sigui quina sigui la resposta serà constructiva. L'important, doncs, més que quina resposta donem, és que treballem la intel·ligència global.

Imatges

"El que fa falta és la capacitat de la gent per a discernir les imatges veritables de les falses, les que són útils i porten esperança de les negatives i perjudicials. [Hi ha menjar nutritiu i menjar escombraria, similar a les] imatges molt perilloses, que et poden fer mal i disminuir la teva comprensió del món."


Bill Viola, videoartista (Nova York 1951), Premi Internacional Catalunya 2009, a La Vanguardia del 12.05.2009


Aquesta indicació de Viola sobre la no innocuïtat de les imatges, sobre l'existència d'imatges perjudicials per a la comprensió del món, és particularment rellevant en un context acrític on no hi ha prou debat sobre la naturalesa de les moltes imatges que contínuament rebem... La imatge anterior correspon a un vídeo de Bill Viola molt impactant. A You Tube només hi ha aquesta primera part, que acaba bruscament, però que dóna una bona idea de la mena d'obra que tenim al davant:

http://www.youtube.com/watch?v=ys2s4FGxtDw

Autoajuda

"Vivim el millor moment per a desemmascarar la impostura dels llibres de management personal, autoajuda, coaching... La crisi posa en evidència que encara que vulguis no sempre pots, perquè per molt que vulguis, no aconseguiràs res si abans no deixem clar que les regles de joc de l'economia són tramposes, produeixen desigualtat i penalitzen a la majoria. És pervers fer-te creure que tot el que et surt malament és culpa teva i ho has de millorar, i que, en canvi, les regles de joc establertes per una minoria en el seu benefici no necessiten cap millorament. La ideologia que alimenta aquests llibres porta a pensar, per exemple, que si avui estàs a l'atur, és perquè no vas desitjar prou l'èxit, ni et vas esforçar prou: no només ets un perdedor i un fracassat, sinó que a sobre és culpa teva i això exculpa, de passada, a tots els altres responsables del teu atur. Avui en dia aquest engany de l'autocreixement no permet els perdedors no culpables: si ets un perdedor és perquè també ets un mandrós que no s'ha esforçat en millorar-se a si mateix."


Michela Marzano, recercadora del CNRS, a La Vanguardia del 11.05.2009

Cassoletes

"Recollíem la pluja.

Però la pluja marxà.

Ara mirem enlaire,

assedegades."

El destí

Diu Hermann Hesse a Narcís i Goldmund (gràcies, Pau Mas, per indicar-ho!):

"No són sempre els desigs els que determinen el destí i la missió d'un ésser humà, sinó alguna altra cosa, quelcom de predeterminat."


Text original:

"Es mögen (...) nicht immer die Wünsche sein, die eines Menschen Schicksal und Sendung bestimmen, sondern anderes, Vorbestimmtes".

Cirerers florits

La Pepita Mas ens fa arribar aquest haiku de Kobayashi Issa (1763-1827):

"A l'ombra fresca
dels cirerers florits
ningú es fa estrany."

Vint recomanacions

Rousseau 1908

Vint recomanacions que faria als joves:

1. Res és important (ni la vostra carrera, ni la vostra realització, ni la vostra orientació sexual, ni els vostres amics, ni la vostra música, ni la vostra religió, ni els vostres gustos, ni els vostres projectes, ni... vosaltres mateixos).

2. Tot és important (cada dia que passa, cada petit bri d’herba, cada raig de sol, cada gest, cada mirada, cada somriure i cada llàgrima, cada projecte, cada propòsit, cada moment, cada onada...).

3. Cal estar alerta, atents. Cal mantenir un interès apassionat per tot el que veiem, sentim, vivim, coneixem, sabem, descobrim. Cal saber aturar-se i escoltar, saber esdevenir tot orelles.

4. Cal prendre decisions amb plena consciència i fer-se’n responsable.

No val dubtar, instal·lar-se en el dubte, i amb aquesta excusa, quedar-se sense fer res.

No val lamentar-se pel que s’ha fet, pel que no s’ha fet, pel que s’hauria pogut fer. Les lamentacions són inútils.

5. Cal no explotar ni manipular el món ni els altres. Cal respectar-ho tot al màxim, deformar-ho al mínim (fins i tot als que estimeu, fins i tot a vosaltres mateixos). Cal alterar el menys possible el món que us envolta, només l’imprescindible per sobreviure (com l’abella quan treu el nèctar de la flor: no la fa malbé gens...). Cal tractar-ho tot amb respecte i tendresa.

6. Cal no aferrar-se a res. No dependre de res, no ser esclau de res, saber mirar-ho tot des de la distància.

7. Cal no tenir rutines que ens ofeguin, saber ser fluids i imprevisibles, capaços de novetat.

8. Cal viure com si tinguéssim tot el temps del món, i alhora com si no tinguéssim temps per a res, com si el que estem fent en cada moment fos la darrera cosa que farem en aquest món. No hi ha pressa per res, però cada gest és tan important com si fos el darrer.

9. Cal aprendre a viure impecablement, amb plena consciència, llibertat i responsabilitat.

10. Cal confiar en el món i en la vida, aprendre a madurar fins a ser capaços d’assumir-ho tot positivament (fins i tot la contradicció, el dolor i la mort).

11. Cal aprendre a aturar la xerrameca interior, el soroll que ens omple el cap i no ens deixa sentir la silenciosa i meravellosa música que ens envolta. Cal aprendre el silenci.

12. Cal veure el món i els altres com a quelcom de misteriós, d’insondable, d’inexhaurible, de profund, de sempre inesperat i sorprenent, de fascinant.

13. Cal viure intensament el present, capbussar-se en l’ara (i no pas escapar-se del present, mirar d’ignorar o oblidar la realitat, per dura i difícil que sigui, per poques perspectives de futur que sembli oferir: això és un miratge, el món és una aventura inesgotable plena de meravelles i oportunitats de viure a fons).

14. Cal prendre’s la vida molt seriosament i amb molt d’humor.

15. Cal conèixer-se, explorar-se i posar-se reptes a un mateix.

16. Cal estar disponibles, sempre a punt per ajudar, per servir, per respondre a la crida dels altres, i especialment dels qui més pateixen, dels pobres, dels malalts, dels desconsolats.

17. Cal saber estar còmodes en tot lloc i amb tothom, anar més enllà del refús i la incomprensió.

18. Cal no ignorar res, no tancar els ulls a res.

19. Cal tenir sempre la capacitat de recomençar, s’estigui on s’estigui.

20. Cal aprendre a estimar, a donar-se, a obrir-se.

La pèrdua de l'horitzó

Està molt bé mirar les coses de prop, fixar-se en el curt terme, analitzar en detall. Però d'en tant en tant cal alçar la mirada i mirar a l'horitzó, veure la immensitat del món, saber on estem situats, captar la globalitat, orientar-nos, tenir una referència. Això també passa quan som a la natura. Cal mirar el paisatge en el seu conjunt, cal resseguir els punts més llunyans, cal fer una mirada circular per fer-se càrrec d'on som. Malauradament, actualment la presència de parcs eòlics en molts indrets distorsiona aquesta mirada a l'horitzó. Territoris preciosos perden el seu encant quan aixequem la vista i topem amb els molins de vent. A molta gent la seva presència no els molesta, i a alguns fins i tot els hi agraden; però n'hi ha uns quants que no els suportem, que ens trenquen el cor, que ens fan mal als ulls i ens obliguen a no mirar enlaire. Potser som uns exagerats. Potser som uns hipersensibles. O potser estimem massa la natura com per veure-la alterada per aquests estris mecànics que trenquen el paisatge, que destrossen l'horitzó i t'encongeixen l'ànima. Per a alguns, aviat seran necessàries guies d'indrets on no hi hagi parcs eòlics a la vista.

Afegit després d'un intercanvi d'idees amb en Lluís T. al respecte:

1.- És cert que les torres d'alta tensió se'ns fan menys visibles perquè hi estem acostumats.

2.- Potser sí que els joves ja veuran normals els molins. Però no podem descartar (o potser és la simple projecció d'un desig) que tinguin un atac de lucidesa que esdevingui ràbia i revolta al veure que els hi hem destruït quelcom de fonamental per viure de gust a la Terra.

3.- Racionalment, no podem discutir la pertinença dels molins, i per això la nostra queixa és subjectiva i personal. Però hi ha alguna cosa d’estrany en ells. No sabem si és la seva blancor, el seu moviment, la seva manera d’estar escampats, la seva recerca de visibilitat perquè es correspon amb els punts més ventats, el seu disseny tan "disseny", el seu aspecte de plàstic, no sabem que és, però alguna cosa en ells fereix profundament la nostra sensibilitat, alguna cosa ens els fa més disruptius del paisatge del que els homes havíem inventat fins ara (trens, carreteres, línies elèctriques...).

4.- Sabem que la lluita contra els molins és impossible, i per això ens conformem amb mirar de protegir alguns espais concrets (com ara la Terra Alta, cosa que no hem aconseguit).

Espart