dissabte, 16 de febrer del 2008

Nous horitzons espirituals



Rouault


De vegades, quan tornes a la teva ciutat després de visitar una ciutat estrangera, la veus diferent, li descobreixes nous valors, li trobes més gràcia. I no per contraposició, sinó per sintonies, potser per certs contrastos reveladors. No és allò de "no hi ha res com a casa", no. No és haver trobat horrorosa la ciutat estrangera i llavors valorar la pròpia. La ciutat estrangera ha estat fascinant, reveladora, enriquidora; t'ha fet veure coses que després t'ajuden a mirar amb nous ulls la teva ciutat. Que és tan ciutat com l'altra, ni més ni menys.

La tardor de 1986 la Montserrat Cucarull va decidir impulsar en el Moviment Cristià de Professionals un seminari sobre el fet religiós amb en Marià Corbí. El primer curs érem cinc o sis. Hem acabat essent un nucli estable d'uns setze i hi ha anat passant força altra gent. En Marià s'ha limitat a presentar-nos un esquema bàsic sobre el fet religiós com a experiència vivible i expressable en entorns culturals diversos, fins i tot en entorns culturals ateus. I ajudar-nos a llegir textos de diverses tradicions que estimulen a avançar cap a aquesta experiència.

Primer vàrem treballar tres textos de la tradició oriental: el Dhammapada, del budisme del sud de la India, el Maha-mudra, de la tradició iòguica, i el Shodoka, de la tradició zen. Després vàrem treballar dos textos de Carlos Castaneda: Viaje a Itxlan i Relatos de poder. Finalment hem tastat la tradició del sufisme islàmic a través del Fiji-ma-fiji, de Rumi.

Per a nosaltres això ha suposat un munt de descobertes, una sensació de nous horitzons, un impacte interpel·lador. Ha estat un seminari "acadèmic" - reunions de dues hores estrictes cada tres setmanes - però amb unes repercussions vitals notables. Ens ha estimulat, ens ha neguitejat, ens ha posat davant la necessitat de trobar nous camins. Ens ha eliminat la sensació de "viure de renda" que vàrem tenir durant molts anys: havíem après una manera de veure la religió - la del catolicisme progressista de la segona meitat dels anys seixanta - que ens havia omplert i motivat, però després ens havíem passat quinze anys vivint de renda d'aquelles idees. El seminari ens ha enriquit.

Val a dir que paral·lelament al seminari hem anat llegint altres llibres que també ens han impactat, molts d'ells recomanats per en Manel Ingla. Per exemple, Creatividad y plenitud de vida d'Antoni Blay. O l'obra d'Anthony de Mello, amb El cant de l'ocell i Moments de saviesa. O La conspiración de Acuario, de Marilyn Ferguson, bona porta d'entrada al terreny del "nou paradigma". Hem llegit alguns articles i entrevistes i el Benaurada senzillesa de Raimon Panikkar. Hem començat a tastar Krishnamurti. Curiosament és gairebé un denominador comú d'aquests autors el ser ponts vivents entre Orient i Occident. Alguns ens hem deixat entusiasmar per en Carlos Castaneda, i ens hem llegit les vuit obres que té publicades fins ara. Els escrits de Lluís Duch formen també part del nostre actual "aliment espiritual". I hi ha també un regular recurs al Llibre dels Salms i a les paràboles evangèliques.

Aquest curs o el curs que ve treballarem el Nou Testament i potser algun llibre de l'Antic. Intuïm que serà una redescoberta de la pròpia casa, un veure de manera nova i diferent la pròpia tradició. Una manera menys dogmàtica i més iniciàtica; menys de sistema i més de camí; menys de solucions i més de crida.

De tota manera, el neguit d'anar més enllà de l'estudi és ja molt viu. El maig d'aquest any - 1989 - li vàrem demanar a en Marià que ens donés alguns elements per avançar en el camí global de recerca espiritual. Ell ens va donar unes pistes que ara miraré de transcriure. A nosaltres ens han suposat una nova onada d'estímul. Que quedi clar que els encerts que hi pugui haver en el que segueix són de'n Marià Corbí; els defectes i imprecisions, de la meva transcripció.

El primer punt era l'adopció  d'una disposició de llibertat, d'iniciativa i creativitat. L'experiència religiosa és indefugiblement una recerca personal i lliure, sense camins preestablerts. La resta d'elements de les religions només tenen sentit com a ajudes per a aquesta recerca: estímuls, suports, punts de referència... Però l'experiència religiosa és un fet personal, que només es pot donar en un context de llibertat d'esperit i que necessita de la iniciativa i la creativitat per anar desenvolupant el seu itinerari. Creativitat en la recerca i creativitat en l'expressió d'una vivència inefable que només es pot insinuar metafòricament. Què poc acostumats que estem a viure la religió com una experiència de llibertat i creativitat!. I què difícil però què engrescadora esdevé llavors!

La segona indicació era una crida a practicar el silenci. Aturar el diàleg interior, parar el món, fer l'experiència del buit, contemplar, mirar-se les coses des de la distància, foragitar els pensaments o deixar-los passar com un corrent, són moltes les fórmules utilitzades per aproximar-se al moment del silenci contemplatiu. Costa molt: se n'ha d'aprendre i s'ha de practicar; se n'ha de fer un hàbit quotidià. En Marià ens deia que, amb el ritme trepidant amb què vivim les nostres vides, per anar bé s'hauria de fer una hora i mitja diària de silenci, si és que volem que esdevingui un contrapunt eficaç, capaç de trencar la inèrcia atabaladora de la nostra vida de cada dia. D'aquesta pràctica de silenci n'ha de sorgir una mirada lúcida envers l'entorn, un cert distanciament de la dinàmica dels esdeveniments que permeti agafar un altre to vital. Estar en el món sense deixar-se endur pel món. Silenci, fins i tot enmig de l'actuació quotidiana.

La tercera pista fou l'actitud d'indagació. Cal aprendre, cal estudiar contínuament. Llegir sistemàticament textos de qualitat. Fer debats i seminaris. Pensar. L'experiència religiosa no és un deixar-se dur per engrescaments sentimentals. És un treball rigorós, de pràctica i de pensament. Cal anar sempre obrint horitzons. Descobrint coses. Avançant. Aprofundint en la comprensió. Coneixent el que altres han dit sobre la seva experiència.

En quart lloc ens aconsellà un contacte llarg i continuat amb la natura. La natura és un dels medis que més facilita el silenci. És també un contrapès a la nostra aclaparadora realitat urbana. És una riquíssima font d'imatges i de sensacions. Facilita el retrobament personal. Insistir, doncs, en el passejar, en l'anar d'excursió, en el viatjar. D'una certa manera, és clar; es pot estar a molts llocs sense assabentar-se'n. Deixar-se penetrar per l'entorn: per les pedres, pels arbres, pels animals, per les llums, per les temperatures, pels vents i les pluges, pels colors, pels sons, per les formes. Descobrir els llocs impactants, els llocs de poder. Arribar als extrems: el mar, l'alta muntanya, el desert; els llocs de la grandesa i la petitesa. I fer-ho sovint, el més sovint possible.

Cinquè "manament": buscar una religió real, una religió actualment vàlida. No un conjunt de fórmules heretades del passat i mantingudes per tradició, amb símbols incomprensibles i referències culturals avui desaparegudes, sinó una religió immersa en el nostre món i en la nostra cultura, capaç d'expressar-se en el seu sí, de tenir-hi sentit. Això demana actualment un enorme esforç de creativitat, però és un pas inevitable si es vol conservar la possibilitat de la recerca espiritual en el món contemporani. Demana recuperar elements de moltes tradicions, crear-ne de nous i ensamblar-ho tot de manera significativa. Fer servir el que serveix i prescindir del que no serveix. Haurà de prevaldre la funcionalitat sobre els tresors culturals dels passat. La religió no és un museu vivent; ha de ser vida pels homes d'ara, impacte real, eficaç. És bo que hi hagi dipòsits de tradició religiosa, però sense confondre'ls amb l'experiència mateixa.

Sisena orientaciò: temptejar sense presses i col·lectivament formes d'expressió col·lectiva del camí religiós. Buscar  entre tots, gestos, rituals, comportaments que tradueixin en col.lectiu i per al col.lectiu l'impacte de l'obertura a la realitat altra, la disposició de veure d'una manera altra la realitat. Recerca de formes que s'ha de fer amb tot el cos, amb tota la sensibilitat, trencant la inèrcia de limitar-se al cap, al pensament, a la via racional.. Potenciar la comunitat vertebrada per l'experiència religiosa; temptejar formes organitzatives que intercomuniquin realment.

Això va molt lligat a la setena orientació: temptejar sense presses i col·lectivament formes de presentar, de comunicar als altres les pròpies experiències. Formes que sovint han de ser paraules. Paraules capaces d'establir un diàleg amb el nostre entorn, amb la cultura actual, amb la gent escèptica o indiferent respecte a l'experiència religiosa, o amb els qui s'interessen per ella. Paraules capaces de ser vehicle auxiliar en el procés de transmissió de la sensibilitat religiosa als infants i als joves, procés que sabem que és més vivencial que verbal però que necessita també de vehicles de comunicació conceptual. Treball, doncs, en el terreny de les formulacions, però procurant sempre que surtin de la vivència profunda, amb més pretensions d'orientació i suggeriment, de comunicació motivadora que no pas pretensions doctrinals o sistemàtiques. Trobar la manera de testimoniar socialment, de fer saber a la gent que el camí religiós és possible i que té gràcia, tota la gràcia.

Vuitè suggeriment. Donar a la dinàmica del grup un caire iniciàtic. El grup com a eina d'iniciació, que suposa que el que fa cadascú pugui repercutir en tots els altres. Que els camins personals s'intercomuniquin i s'alimentin mútuament, potenciant així cada experiència individual, cada procés d'iniciació. Que el grup ajudi i motivi. En un temps d'absència de mestres com el que vivim aquesta mena d'autogestió en el mestratge és gairebé imprescindible. Ja sabem que tots tenim un mestre interior, però va bé que el mestre interior dels altres li doni un cop de mà...

Novena norma: apropar-se a l'experiència artística. Especialment escoltar molta música i llegir molta poesia, procurant triar la més indicada. Però també les arts plàstiques i les arts escèniques poden ser bones eines d'aprofundiment i obertura. Buscar, doncs, coses que diuen més enllà de les paraules. Que transmeten per canals no exclusivament racionals. Que impacten directament a la sensibilitat, al cor. Que ens afecten més enllà del que la nostra raó és capaç de detectar i controlar.

Desena i darrera fita: reestructurar els hàbits personals en funció de l'experiència religiosa. De mica en mica, però amb constància. Resituar l'activitat professional, no deixant-la ser l'eix vertebrador real de les nostres identitats. Resituar la diversió, traient-li tota connotació d'evasió, d'oblit, d'irresponsabilitat. Resituar la vida familiar, no fent-ne la prioritat a la qual tot es subordina. Resituar el benestar, el confort, l'absència de conflicte, traient-els-hi el paper d'objectius a assolir. Resituar la realització personal, que tampoc pot tenir caire de finalitat, sinó de circumstància positiva. I tot per permetre que l'obertura al desconegut sigui la referència central, i així puguem arribar-hi a sentir una crida que ens estira cap a la llum i ens inunda de sentit.

Que és un programa difícil? Sí. Que és per a nosaltres probablement l'únic camí d'espiritualitat que tenim? També. En aquest nosaltres només hi incloc a la petita colla que esmentava al principi. Però pot ser que altra gent s'hi senti inclosa. Endavant - amunt i crits, que diuen-.



Annex

Un grup de joves universitaris provinent dels escolapis en el que hi participa en Carles Mascaró em va convidar fa poc a anar a parlar una estona amb ells. Jo els vaig voler presentar uns punts de reflexió, i em vaig inspirar en el que ens havia dit en Marià Corbí. Els transcric molt breument:

- Estigueu atents (alerta, lúcids, desperts). No aneu pel món distrets. Ni desanimats.

- Mireu de controlar el propi jo. Traieu-vos importància.

- Mireu d'establir certa distància amb l'entorn. Feu silenci, pregària... mireu d'aturar la xerrameca interior. Feu-ho com pugueu: amb ioga, amb textos, amb passejades...

- Exerciteu la capacitat simbòlica. Situeu la raó dins dels seus límits. Practiqueu llenguatges no racionals. Llegiu textos "sagrats".

- Sigueu molt crítics amb l'entorn social. Amb el conformisme imperant. Amb el predomini del raonable. No sigueu "normals", estàndard, típics.

- Sigueu molt crítics amb la tradició. Amb les formes heretades, amb l'Església. No accepteu res per decret: ni formulacions, ni litúrgies.

- Practiqueu la creativitat i la imaginació: són camins de   llibertat. Aspireu a ser lliures.

- Recupereu cert esperit de les ordes militars: rigor, autocontrol, sentit de grup, sentit de causa...

- Apropeu-vos a la natura i a l'art. A tot allò que parla sense paraules.


- Busqueu, dins vostre i fora vostre, sols i en colla, l'experiència religiosa: l'obertura a alguna cosa inexpressable però que porta plenitud.



(article de Raimon Ribera publicat al número 115, setembre de 1989, de la revista Delta- Quaderns d'orientació familiar)