Intermediaris

Klee 1915

"L'intermediari entre sensibilitat i qualitat humana són els valors; entre qualitat humana i espiritualitat és el silenci; entre espiritualitat i sensibilitat és l'atenció."

(tuit d'en Rai de 06.11.2024)

Liza i Eliza

Bonnard 1904

És prou conegut el personatge d'Eliza Doolittle, creat per George Bernard Shaw el 1913 a l'obra de teatre Pygmalion, i popularitzat per la interpretació que en va fer la preciosa Audrey Hepburn a la gran pel·lícula musical My Fair Lady, dirigida per George Cukor (1964).

No és tan conegut entre nosaltres, en canvi, el personatge de Liza Kemp, creat per William Somerset Maugham el 1897 a la novel·la Liza of  Lambeth (de la qual també se'n va fer una pel·lícula el 1965, dirigida per Michael Imison).

No sé si Shaw va tenir en compte la Liza Kemp per crear l'Eliza Doolittle. Ambdues parlen l'anglès amb el mateix accent cockney (Maugham fa un notable esforç de transcripció fonètica d'aquest accent a la seva obra). Ambdues són joves i alegres, encantadores. En un cert moment, Shaw i Maugham eren els dos autors teatrals més representats a Anglaterra.

Liza of Lambeth és una obra senzilla, precisa, una petita tragèdia amb una aparença modesta però d'una gran consistència i impacte. Fou el primer èxit de Maugham, que esdevindria un dels més prolífics escriptors del segle XX. La Liza de Maugham és una noia espontània, lliure, un personatge entranyable arrossegat per les circumstàncies, memorable en la seva irrellevància.

És notable que Maugham fes el 1897, encara en època victoriana, un text on la protagonista era una dona de classe treballadora. Zola havia obert aquest insòlitament inèdit camí vint anys abans amb L'assomoir (1877). 

La pedra

"En el món actual, que em costa entendre, la pedra és una expressió de senzillesa."

Donato Savin

Estètica i mística

Daddi 1348

Introducció del text "Experiència estètica i experiència religiosa" de Teresa Guardans:

"La creació artística abasta un extens ventall d'activitats, realitzacions i experiències. El mateix podem dir del que té relació amb el religiós. I aquests dos amplis conjunts compartirien una franja d'experiència que té relació amb una forma peculiar de veure la realitat, de viure-la. Aquesta zona d'intersecció serà el tema d'aquestes pàgines: una experiència de coneixement vers la que se avança “buidant”, retirant els vels que interposa el jo, les seves realitzacions i sabers; una actitud envers la realitat, envers la vida, que passa pel silenci de sí mateix, pel silenci interior per a trobar, comprendre, veure…

Avançarem basant-nos, sobre tot, en les referències dels protagonistes dels dos àmbits experiencials: què ens diuen de les actituds que adopten, del que es proposen, indicis, dubtes, certeses… Amb això no pretenem explicar “tota” l'experiència estètica, ni “tota” l'experiència religiosa, però sí abordar-les des de la seva “humanitat”, des del seu abast en quant que experiència cognitiva humana. Ja que és des d'aquí des d'on es poden oferir pistes, orientacions, recursos. Des de l'abastable. Callant allí on ja “no es pot parlar”, quedant-nos al llindar, davant de l'inefable de la experiència: epifania del real, irrupció de la gràcia, el descórrer-se del vel… Donem-li el nom que més ens ajudi. 

Ens sembla que, fent-ho així, és quan el testimoni d'uns ajuda a comprendre als altres, estètica i mística il·luminant-se entre sí, posant en relleu la aportació d'aquests peculiars modes de coneixement."

Conèixer musicalment

Jawlensky 1936

"El Mestre defensava explícitament la contemplació no-conceptual i sense-coneixement com un camí per conèixer la Realitat.

"Però com podem conèixer la realitat sense coneixement?", preguntà un deixeble.

"De la mateixa manera que coneixem la música", digué el Mestre."

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Sobre el carisma

Mondrian 1914

Actualment hi ha certa tendència a rebutjar el lideratge carismàtic. És cert que aquesta mena de lideratge ofereix alguns perills considerables (manipulació, inestabilitat) però també és cert que ofereix oportunitats d’obrir dinàmiques de canvi que no són fàcils de generar.

Potser del que es tracta és de buscar un camí del mig, en el que el carisma no sigui ni el tret exclusiu del líder ni quedi exclòs de les seves característiques. Potser es tracta de promoure un lideratge que no sigui només carismàtic però que inclogui una certa dosi de carisma. Ni mitificar-lo ni demonitzar-lo, potser és això el que hem de fer amb el carisma.

No és que sigui senzill, això, perquè el carisma és un fenomen una mica estrany, delicat i perillós. Si hi és, fàcilment agafa el protagonisme, donada la seva “raresa”, “excepcionalitat” o com li vulgueu dir. De fet, per definició el carisma és quelcom infreqüent, “extra-ordinari”, excepcional. Se’l defineix com a una barreja de caràcter, influència i habilitats socials que ofereix com a resultat una qualitat de la personalitat que atreu els altres i els fa més receptius a les pròpies idees; una capacitat que tenen certes persones de suscitar amb facilitat atenció, admiració i adhesió per part d’altres gràcies a una qualitat "magnètica" de personalitat o d’aparença. També se’n parla com de la capacitat d’exercir autoritat en base a la creença dels seguidors en les capacitats exemplars de santedat, heroisme o excepcionalitat d’una persona. O com un tret que es troba en persones la personalitat de les quals es caracteritza per un encant personal i un magnetisme (atractiu), juntament amb innates i poderosament sofisticades habilitats de comunicació i persuasió interpersonals. La persona carismàtica és considerada com a capaç d’utilitzar la seva mateixa manera de ser, més enllà de només la paraula o la lògica, per interactuar amb altres éssers humans d’una forma directa i personal, transmetent-los amb eficàcia un raonament o un concepte.

Tan excepcional és la possessió d’aquesta qualitat anomenada “carisma” que els antics la consideraven com un regal dels déus, una manera gràfica de subratllar aquesta excepcionalitat i aquesta força peculiar que la caracteritzen. Regal dels déus, o sigui no fruit del propi esforç, de la voluntat de l’individu, quelcom que no pots planificar d’obtenir. Regal dels déus o regal dels altres: sembla ser que Pierre Bourdieu subratllava que un líder només té carisma si altra gent accepta o considera que en té. Bourdieu també apuntava que sovint el carisma depèn d’un “acte inaugural” (com ara una batalla decisiva o un discurs emocionant) després dels quals la persona passa a ser vista com a carismàtica (el cas Obama encaixaria en aquesta via del discurs impactant). O sigui, de vegades el regal dels déus -o dels altres- es vehicularia a través d’un fet excepcional, i a partir d’aquest fet, la gent consideraria que en aquella persona hi ha carisma, i així seria mentre no es desfés l’encant.

Per tant, el carisma no és ben bé o només una qualitat personal, una característica innata: te l’han de reconèixer els altres, que l’han de copsar o atorgar-te-la. És, per tant, bàsicament una dinàmica relacional, un tipus de connexió entre una persona i les que l’envolten, i si es trenca aquesta connexió, adéu carisma. Els déus -i els altres- poden ser també capriciosos a l’hora de recuperar regals que han donat, fet que enforteix encara més la pertinença de la metàfora del “regal”. Tan imbricat està el carisma amb aquesta condició de regal que aquesta és la seva etimologia: ve del grec χάρισμα /jarisma, "present" o "regal diví". Per a la tradició ortodoxa grega, charisma és qualsevol gràcia especial concedida per Déu a un individu. En diverses confessions cristianes, s’anomena carisma a un do donat per l’Esperit Sant a un creient per edificar espiritualment a una comunitat cristiana; se’l veu com un do diví concedit a algunes persones o grups de persones. Aquesta vessant religiosa de la qüestió és important, ja que subratlla algunes de les característiques del carisma que cal no oblidar. Ja hem parlat de la de regal, de “no resultat de mèrits o esforços propis”, i de la seva fragilitat, ja que el regal et pot ser pres. Però cal afegir i posar èmfasi en que és un regal destinat a afavorir la construcció de la comunitat.

D’aquí l’interès d’enriquir la imatge del “regal” amb les imatges de la “gràcia” i el “do”. No es rep el carisma per a lluïment del receptor, sinó per afavorir els qui l’envolten, i per això aquests el reconeixen i l’acullen amb goig. Qui disposa d’aquesta qualitat no la pot considerar “seva”, utilitzable per als seus interessos; en aquest cas, la qualitat es corromprà i li serà presa. Se l’ha de considerar sempre com a eina per fer un servei al grup, per vertebrar un col·lectiu. Si la persona carismàtica i el grup vertebrat per ella fan servir aquesta vertebració per a causes adients o inapropiades és una altra qüestió, que sempre cal considerar però que no ha d’interferir l’intent de precisar el que entenem per carisma i el seu funcionament.

Tinguem ben presents tots aquests bons ensenyaments sobre el carisma des de la vessant religiosa. Certament, en l’àmbit religiós el carisma ha estat també origen de grans desgràcies: manipulacions, enriquiment indegut, dinàmiques sectàries, abusos sexuals, destrucció del grup per suïcidi, el que vulgueu. “Corruptio optima, pessima”: el carisma és molt potent, i si s’utilitza en la mala direcció pot generar grans desgràcies. I no només en l’àmbit religiós: en el polític els exemples serien inacabables (la inevitable referència a Hitler i el nazisme no ens ha de fer oblidar molts altres casos de mal ús del carisma). Però aquí també tenim lliçons a extreure. La degradació d’una qualitat no té perquè desmerèixer o portar al rebuig d’aquesta qualitat. Del que es tracta és d’evitar aquesta degradació, no de refusar la qualitat. I això està a les nostres mans, depèn de la nostra responsabilitat. Si hi ha degradació s’ha d’acusar a la persona, no a la qualitat. Que hi hagi risc de degradació, que hi hagi perill, fa el tema més delicat i exigeix una més fonda responsabilització, és cert. Però evitar el risc a base de refusar o negar valor a la qualitat és una mala reacció, una reacció inconsistent, poruga i irresponsable, un defugir l’exercici del risc i l’assumpció de les pròpies responsabilitats personals, que sempre hi són i són decisives.

A banda del seu ús en l’àmbit religiós, la noció de carisma s’utilitza en l’àmbit de la teoria social i política, on sembla ser que va ser introduïda per Max Weber -en el marc de les seves teories sobre el poder- per explicar com un cert magnetisme personal esdevenia font de legitimitat del lideratge de grups. Ell va definir l’autoritat carismàtica com a una de les tres formes d’autoritat (essent les altres dues l’autoritat tradicional i l’autoritat legal o racional). Es considera que Weber defineix el carisma al Capítol III, § 10 de Wirtschaft und Gesellschaft (Economia i Societat), de 1922, veient-lo com a "la qualitat, que cal considerar com a extraordinària (condicionada màgicament en el seu origen, tant si es tracta de profetes com de fetillers, àrbitres, caps de cacera o cabdills militars), d’una personalitat, en virtut de la qual aquesta persona és considerada com a posseïdora de forces sobrenaturals o sobrehumanes, o almenys específicament extraquotidianes i no assequibles a qualsevol altre, o com a enviat de Déu, o com a exemplar i, en conseqüència, com a "Führer" (cap, cabdill, conductor, capdavanter, guia, líder)." El text original alemany és: "»Charisma« soll eine als außeralltäglich (ursprünglich, sowohl bei Propheten wie bei therapeutischen wie bei Rechts-Weisen wie bei Jagdführern wie bei Kriegshelden: als magisch bedingt) geltende Qualität einer Persönlichkeit heißen, um derentwillen sie als mit übernatürlichen oder übermenschlichen oder mindestens spezifisch außeralltäglichen, nicht jedem andern zugänglichen Kräften oder Eigenschaften oder als gottgesandt oder als vorbildlich und deshalb als »Führer« gewertet wird."

Sembla ser que per Weber l’autoritat carismàtica es basaria en la devoció a la santedat excepcional, a l’heroisme o al caràcter exemplar d’un individu, i en els patrons normatius o en l’ordre revelats o manats per ell. Seria una determinada qualitat d’una personalitat individual en virtut de la qual aquesta persona és diferenciada de la gent normal i és tractada com si tingués poders o qualitats extraordinaris. Aquestes qualitats o poders no són accessibles a la persona ordinària –per això són considerats com d’origen diví-, i és degut a elles que aquesta persona és tractada com a líder.

Weber consideraria irrellevant, pel que fa a la definició de carisma, la valoració que aquestes característiques puguin merèixer des d’un punt de vista ètic, estètic o altre (adoptant així una aproximació no axiològica o no normativa). Com abans hem dit de Pierre Bourdieu, i abans que ell, Max Weber també veia l’autoritat carismàtica no tant com el fruit de trets de caràcter del líder carismàtic sinó com la mena de relació entre el líder i els seus seguidors (el que pot fer, per exemple, que el poder d’un líder religiós decaigui si els seguidors deixen de considerar que el líder ha estat tocat per la divinitat; la percepció dels seguidors seria rellevant en l’existència d’autoritat carismàtica). Per tant, el carisma es fonamentaria en el “reconeixement” dels seguidors o adeptes (Anhänger). Aquest reconeixement es pot acabar traduint en un lliurament personal complet, ple de fe, derivat de l’entusiasme o de la necessitat i l’esperança. I aquí tornem a trobar una zona de proximitat entre la vessant política i la vessant religiosa de la dinàmica carismàtica.

Perills del lideratge carismàtic

El que hem comentat fins ara ens permet tenir ja una certa noció del que s’entén per carisma i autoritat carismàtica. Creiem que val la pena, però, afegir-hi alguns element de la reflexió que fa Thomas Robbins, de Rochester, Minnessota, sobre el carisma a la ”Encyclopedia of Religion and Society”, del Hartford Institute for Religion Research, recollint contribucions de diversos autors contemporanis. És una reflexió que ens pot ajudar a acabar de precisar la noció de carisma i que ens sembla rica i il·lustrativa pel que fa als límits i perills de l’autoritat carismàtica - cosa que pot ser un bon contrapunt a les posicions més aviat favorables a aquesta mena de lideratge que defensem -, fornint elements per evitar desviacions que sovint amenacen aquesta mena de dinàmiques. Elements que, com dèiem, creiem que no ens han de portar a un rebuig de les dinàmiques carismàtiques sinó a una prudent intel·ligència a l’hora d’analitzar-les i implementar-les. Tot i els seus perills, el carisma segueix essent de gran importància i utilitat a l’hora d’introduir innovació en el desenvolupament de les societats.

Robbins, que considera el carisma com un concepte teòric sobre un tipus d’autoritat en grups humans, recorda que Weber veu, com ja hem esmentat, que l’autoritat carismàtica es basa en la percepció per part dels seguidors del fet que un individu determinat posseeix qualitats extraordinàries i que per tant, com també hem vist, el carisma denota més una relació que no pas un atribut d’una personalitat individual. I es planteja una qüestió important: la tensió entre l’autoritat carismàtica i la institucionalització de l’autoritat, que és un aspecte a tenir molt present. Per tal de no ser una simple flamarada, l’empenta carismàtica s’ha de poder institucionalitzar, però alhora la institució genera dinàmiques contraposades a les del carisma. Aquesta tensió ha de ser reconeguda, analitzada i recordada, ja que també ens ofereix notables lliçons. Robbins recorda que Weber fa servir el terme “carisma rutinitzat” per referir-se a la institucionalització parcial del carisma, representada per exemple pel “carisma de càrrec”, que considera que determinades persones, pel fet d’ocupar un cert càrrec adquireixen determinats poders o qualitats especials.

En contrast amb això, el carisma personal pur dels profetes i savis es resisteix a les influències institucionals, és antitètic amb l’autoritat estable encaixada en codis i costums fixats. El carisma representaria l’extraordinari, els aspectes no rutinaris de la vida i la realitat. Els sacerdots i altres representants del carisma institucionalitzat estan en general associats amb idees espirituals i normatives rebudes o derivades de tradicions existents. En contrast, els líders personals carismàtics, com ara els savis i els profetes, comuniquen missatges normatius dels que són autors primordials. Weber veia el profeta carismàtic com un agent vital per al canvi religiós i pel desenvolupament de solucions noves i més completes al problema de la salvació. Altres han criticat aquesta visió pel fet de reflectir una teoria idealista de la historia, centrada en el “Gran Home”. En qualsevol cas, es constata que en general els líders carismàtics acostumen a aparèixer en temps incerts i de canvi sociocultural desorientador. En aquests períodes és quan sorgeixen sectes no convencionals formades per persones que tenen por del futur i que esperen que, dipositant la seva fe en algun líder carismàtic, foragitaran el passat i protegiran les seves vides de perills desconeguts i imprevisibles.

Passem ja més directament a la qüestió dels perills. Per definició, els líders carismàtics no estan lligats a instruments institucionals que defineixin i estructurin la seva rendició de comptes (accountability). Deixant de banda restriccions legals existents, s’han establert o heretat poques estructures per controlar la conducta dels fundadors carismàtics. I l’absència d’estructures estandarditzades per a la rendició de comptes fomenta la corrupció. La manca de restriccions institucionals també pot facilitar altres formes de comportament extrem o desviat, establint un context que permeti per exemple la desviació sexual i/o la violència; la dinàmica del lideratge carismàtic pot oferir oportunitats als líders carismàtics per deixar operar les forces més fosques del seu subconscient.

La manca de restriccions institucionals sobre els líders carismàtics s’articula amb la manca de suports institucionals disponibles per sostenir l’autoritat del líder carismàtic. L’autoritat carismàtica te un estatut fonamentalment precari perquè la reivindicació d’autoritat per part del líder descansa purament en factors subjectius; com dèiem abans, la percepció dels seguidors de les extraordinàries qualitats del líder pot dependre de les situacions i ser efímera. El líder carismàtic ha d’estar fent front contínuament a la perspectiva que el seu “do”, la seva “gràcia” deixin de ser percebuts com a tals i que la seva autoritat desaparegui. Per tant, els líders carismàtics han d’estar constantment a l’aguait d’amenaces a la seva autoritat per part de forasters o de dissidents i rivals de dins del seu mateix moviment o fins i tot per part de l’aparell administratiu d’aquest moviment. Aquest aparell tendeix en general a expandir el seu àmbit d’autoritat i a racionalitzar els procediments administratius en detriment de la llibertat d’acció del líder (arribant de vegades fins a la seva mateixa deposició). Els líders poden optar per ignorar aquest conflicte, donant suport a la organització i a la consegüent reducció dels seu paper, o bé poden oposar resistència a aquesta dinàmica. Aquesta darrera estratègia tendeix a maximitzar la volatilitat, ja que el líder es pot embarcar en una persistent dinàmica de generació de crisis per tal de mantenir el moviment en constant tensió de manera que no es puguin consolidar estructures institucionals estables, subratllant així la indispensabilitat del líder.

La rutinització pot ser combatuda a través d’un canvi permanent de l’entorn i de la modificació dels objectius. Una variant d’aquesta aproximació passa per incrementar la tensió amb l’entorn del grup per enfortir la solidaritat interna; en aquest procés, es potencia el conflicte amb persones i grups que l’envolten. El rebombori intern i amb l’entorn sovint tendeix a foragitar del grup a les persones que no són totalment lleials al líder o que poden no estar inclinades a donar suport a mesures extremes en suport de la visió del líder (per exemple, l’ús de la violència). En mancar-li tant les restriccions immediates com el suport a llarg termini, un líder carismàtic estarà inclinat a protegir la seva posició mirant de “simplificar” el context intern del grup per tal d’eliminar fonts de discrepància, diversitat normativa i lideratges alternatius. En la mesura que el líder ho aconsegueixi, una conseqüència serà l’atenuació de les pressions encreuades que inhibeixen els membres del grup a l’hora d’acceptar les demandes extremes que els hi pugui fer un líder excèntric o que vegi amenaçada la seva autoritat.

Reivindicació del lideratge carismàtic

Els perills, doncs, hi són, i són greus. La dinàmica carismàtica és delicada. Però, com dèiem abans, la seva perillositat o la seva possible degradació no tenen perquè portar-nos a deixar-la de banda. Ens és massa preciosa, massa necessària. Hem d’evitar qualsevol degradació, certament, però no refusar la qualitat. En un context d’estancament i manca d’innovació, ens fa massa falta. Ens en fa a nivell de societat global, si més no de la societat catalana. Ens en fa a nivell d’empreses, a les que sovint els costa trencar rutines i arriscar-se a avançar per camins d’incertesa, sobretot a nivell de formes d’organització interna. Ens fa falta a nivell d’organitzacions socials, sovint massa petites i atomitzades (de vegades per culpa del lideratge carismàtic, cal reconèixer-ho) o poc imaginatives a l’hora de plantejar objectius, dinàmiques de treball o manera de relacionar-se amb l’entorn. Ens fa falta a nivell de partits polítics, on el pes de l’”aparell administratiu” (anomenat simplement “l’aparell”) desconnecta al partit de la relació amb els ciutadans i fomenta la manca de participació política (abstenció, manca d’iniciatives de base, desafecció de la política, etc.).

Quines formes prendrà el lideratge carismàtic en el segle XXI està per veure: cada època el materialitza d’una manera diferent, com és lògic. Però això no ha de ser tampoc una raó per a mostrar-nos refractaris al respecte. Necessitem que es generin situacions on grups percebin com a extraordinàries les qualitats de certes persones i en resultin motivats, engrescats. Sabent que els líders han d’estar al servei del grup, i de vegades això vol dir portar al grup a confrontar reptes incòmodes. Ens fa molta falta aquesta capacitat de confrontació amb els nostres problemes, amb els nostres reptes; una crisi no es travessa només posant el cap sota l’ala i esperant temps millors, o lamentant-se estèrilment. Mirar els reptes cara a cara és l’única manera de trencar lligams, de superar obstacles que ens aferren al passat, ens ofeguen la imaginació i no ens deixen entrar en camins d’experimentació innovadora. Encara que siguin camins arriscats, ens hi hem d’endinsar: el nostre és un temps d’exploració.

Malauradament, els líders carismàtics no apareixen per decret ni es fabriquen per encàrrec. Però està a les nostres mans generar un entorn favorable a la seva eclosió o un entorn que mostri el seu recel i obstaculitzi la seva emergència. Això sí que està a les nostres mans, i aquí hem de ser conscients de quina actitud adoptem, i reflexionar a fons sobre quina creiem que hem d’adoptar. I ho hem de fer conscients dels perills, evidentment, i per això hi hem posat tant d’èmfasi. Però sabent que aquests perills, tornem a dir-ho, es poden evitar si tenim una actitud responsable i una ment lúcida. I això ho podem fer si ens treballem a nosaltres mateixos en aquesta línia. Com més lúcids i responsables siguem nosaltres, més ens podrem permetre obrir-nos a la incidència carismàtica.

I recordem finalment el que també hem dit abans: si hi ha desviacions, si hi ha mal ús del carisma, si hi ha manipulacions, ho hem d’atribuir a les persones concretes que assumeixin aquest paper, i els hi hem de demanar comptes i castigar-los exemplarment. Però la possibilitat de tenir mals líders no ens ha de fer qüestionar la bondat de poder gaudir de la interfecundació i l’estímul personal i col·lectiu que suposa endinsar-se per aquesta via. Evitar el risc defugint la possibilitat és una enfocament immadur, una posició sense fonament, que ens immobilitza o ens deixa donant tombs sense anar enlloc. Siguem alhora renaixentistes, il·lustrats i romàntics: mirem el futur amb il·lusió i esperança. Confiem en les nostres forces, en la nostra capacitat d’anàlisi, en les moltes lliçons extretes del passat que ens ajuden a evitar males pràctiques en el futur, en el nostre sentit de la responsabilitat, i gosem obrir-nos a l’extraordinari.

Immortalitat

Ellsworth Kelly 1949

"La immortalitat no pot ser un premi per a alguns. Si som immortals, ho som tots, independentment del que creguem i de com ens comportem. I no ho sabrem fins que ens morim. Més val, doncs, deixar el tema. De fet, per viure amb encert sembla millor considerar que no som immortals."

(tuit d'en Rai de 21.10.2024)

"La immortalitat és un desig, no una constatació. És un desig comprensible, però això no el converteix en un fet, no el fonamenta. És un desig inútil. I és un desig perillós, ja que pot distorsionar el comportament, fent fer coses no justificades ni justificables per assolir-lo."

(tuit d'en Rai de 26.09.2024)

"És millor considerar que no hi ha una altra vida després de la mort per evitar el risc de fer coses per accedir-hi, en comptes de viure la vida que tenim a fons i amb dignitat. Distreure's de viure com cal per tal d'obtenir la immortalitat no té fonament ni sentit."

(tuit d'en Rai de 01.07.2024)

"Es pot ser religiós sense considerar que tenim una ànima immortal. La religió parla del present, no del més enllà de la mort. Ser religiós per accedir a la immortalitat és una equivocació. Prometre l'accés a la immortalitat és una manipulació interessada d'algunes religions."

(tuit d'en Rai de 10.06.2024)

"Interessar-se per les religions sense aspirar a la immortalitat, aquest és el repte, aquest és el camí."

(tuit d'en Rai de 03.06.2024)

"Això del desig d'immortalitat és estrany. No volem perdurar nosaltres, el que volem que perduri és un jo ideal sense edat, defectes ni culpes; un jo ideal que no ha existit mai (ni que en diguem "ànima"). Com pot perdurar una pura idea, un pur desig, un pur somni?"

(tuit d'en Rai de 09.04.2024)

Espais de trobada espiritual

Seria bonic crear espais (Espais de trobada espiritual, Acadèmies de les savieses del món o el nom que sembli més adient) de cara a facilitar i estimular el coneixement en profunditat, teòric i pràctic, de les grans savieses, tradicions espirituals i tradicions religioses de la humanitat.

Uns espais on acollir persones, comunitats, institucions que busquin maneres de desenvolupar, de conrear en el món actual i dins de la cultura contemporània, la dimensió de profunditat, de saviesa, d’obertura espiritual, de superació d'un mateix, de recerca de Déu (de l'Absolut, del Transcendent, de l'Esser essencial, del Gran Buit, del Silenci, els noms importen poc). Per fer-ho, volen enriquir-se amb els tresors acumulats històricament per diferents cultures, amb recerques passades i presents realitzades per altres persones.

Uns espais on totes les tradicions siguin tractades per igual, sense dependre de cap d'elles en concret ni voler conduir a cap d'elles en concret.

Uns espais per facilitar l'intercanvi i el diàleg entre les diferents tradicions així com entre aquestes i el món contemporani. Aquests diàlegs afavoririen que les tradicions s'enriquissin mútuament, es fecundessin, s’actualitzessin, es desfessin de llegats actualment depassats i trobessin el seu lloc, el seu paper específic en el context social i cultural actual.

Aquests espais, simples, austers, estarien formats per elements comuns a tots ells i elements específics, en funció de les tradicions, gustos i recursos pressupostaris de cada lloc concret que en tirés endavant un.

Els elements comuns serien:

a) Una entrada única, davant de la qual hi figurés una escultura com ara un monòlit, tòtem, estela, stupa, etc. d'estil contemporani (com ara les esteles d’Ellsworth Kelly)

b) Una biblioteca

c) Un mínim de set “espais litúrgics”, el disseny dels quals incorporaria elements arquitectònics i l'esperit de cada tradició: 1) un espai i jardí zen 2) un temple buddhista 3) un temple hindú 4) una mesquita 5) una sinagoga 6) un temple cristià 7) un espai de contemplació de disseny contemporani, no vinculat a una tradició concreta i vinculable temporalment a altres tradicions mitjançant recursos mòbils.

d) Serveis: 1) recepció 2) espai d’activitats (zona per a reunions, conferències, concerts, etc.) 3) botiga, amb venda de llibres, de discos seleccionats de música clàssica, ètnica/popular i religiosa i d’alguns objectes artístics/litúrgics molt escollits 4) espai de restauració alimentària 5) jardí (si és possible)

A aquests elements comuns, que cada un concretaria al seu gust, s’hi podrien afegir altres elements (per exemple, tenir un temple buddhista de tipus tibetà o d'un altre tipus; un temple sikh; o tenir diversos temples cristians: un ortodox, un romànic, un gòtic, un protestant, un barroc...).

L'espai d'activitats acolliria cursos, conferències, seminaris, oferts per persones pertanyents a una tradició o per experts independents. Els espais litúrgics podrien acollir cerimònies de comunitats de fe locals (amb l'única condició de permetre l'accés a les persones interessades, tot i no pertànyer a la comunitat) i també ser utilitzats com a espais de pregària i meditació oberts a tothom.

L’espai de restauració (que exclouria l'alcohol, el tabac i altres drogues) podria constar de tres apartats: un per romandre en silenci, un altre per parlar amb calma i un altre per sentir música (en el qual, en determinats espais horaris, s’hi podria dansar suaument). La música seria una acurada tria de música clàssica, música ètnica i popular i música religiosa, privilegiant les músiques que generin o acompanyin bé el silenci.

Les seccions de la biblioteca podrien ser A) Xamanisme i tradicions dels pobles "primitius" (Mongòlia, Sibèria, Inuit, nadius nord-americans, pobles d'Amèrica Llatina, Oceania-Pacífic, Àfrica subsahariana, pobles del nord d'Àfrica i l’Orient Mitjà, etc.); B) Extrem Orient (Yi Jing, taoisme, confucianisme, xintoisme...); C) Buddhisme (tibetà, del sud-est asiàtic, zen, etc.); D) Hinduisme; E) Islam; F) Judaisme; G) Cristianisme (ortodòxia, catolicisme, protestantisme, etc.); H) Savieses desaparegudes (zoroastrisme, Egipte, imperis de l'Orient Mitjà, mitologia grega i romana, maniqueisme, imperis americans - maia, asteca, inca...); I) Savieses emergents (bahà'í, “new age”, Krishnamurti, Castaneda, noves investigacions espirituals no emmarcades en una tradició específica...)

Pel que fa al logotip, podria ser, per exemple, un hexagrama del Yi Jing (com ara el 61, el 20 o el 45); una runa (com ara Perth, Thurisaz o Algiz) o la lletra Q de l'alfabet fenici (un cercle amb un eix vertical que s'estén per la part inferior, que és un bonic signe).

Desnos: Demà

Fautrier 1942

"Âgé de cent mille ans, j’aurais encor la force
De t’attendre, ô demain pressenti par l’espoir.
Le temps, vieillard souffrant de multiples entorses,
Peut gémir : Le matin est neuf, neuf est le soir.

Mais depuis trop de mois nous vivons à la veille,
Nous veillons, nous gardons la lumière et le feu,
Nous parlons à voix basse et nous tendons l’oreille
À maint bruit vite éteint et perdu comme au jeu.

Or, du fond de la nuit, nous témoignons encore
De la splendeur du jour et de tous ses présents.
Si nous ne dormons pas c’est pour guetter l’aurore
Qui prouvera qu’enfin nous vivons au présent."


Robert Desnos a État de veille (1942)

Traducció de Marià Villangómez:

"D'edat de cent mil anys, encar tindré la força

d'esperar-te, oh demà per la fe pressentit.

El temps, vell que pateix de múltiples torçades,

pot gemegar: el matí és nou, nova la nit.

Però fa massa mesos que ens mantenim en vetlla,

vetllem i vigilem tant la llum com el foc,

parlem baix i parem l'orella a bruits nombrosos

molt de pressa extingits i perduts com al joc.

Doncs bé, del fons de l'ombra, encar som testimonis

de l'esplendor del dia, en dons munificent.

Si no volem dormir és per sotjar l'aurora,

que provarà que en fi vivim en el present."

Krishnamurti: Veritat i percepció

Hernández Pijuan 2000

"La veritat no us pot ser donada per ningú. L'heu de descobrir; i, per fer una descoberta, cal un estat d'esperit que permeti una percepció directa. No hi ha percepció directa allà on s'hi troba una resistència, una protecció, una salvaguarda. La comprensió ve amb la percepció del que "és". Saber amb exactitud el que "és", el real, l'actual, sense interpretar-lo, sense condemnar-lo o justificar-lo, és el començament de la saviesa."

Krishnamurti a The first and last freedom (1954), cap. I

Unió

Franz Kline 1958

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"El meu Senyor, que encanta els meus ulls, s'ha unit amb mi."

Imatges per al silenci VIII

Picasso 1911

El silenci pot comportar rigor i concentració.

(tuit d'en Rai de 30.09.2024)

Verlaine: Pluja al cor

Monet 1874

"Il pleure dans mon cœur
comme il pleut sur la ville;
quelle est cette langueur
qui pénètre mon cœur?

Ô bruit doux de la pluie

Par terre et sur les toits!

Pour un cœur qui s'ennuie,

ô le chant de la pluie!

Il pleure sans raison

dans ce cœur qui s'écœure.

Quoi! Nulle trahison?...

Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine

de ne savoir pourquoi

sans amour et sans haine

mon cœur a tant de peine!"

Paul Verlaine, Romances sans paroles III (1874)

Possible traducció:

"Plora al meu cor

com plou a la ciutat;

què és aquest llanguiment

que penetra el meu cor?

Oh suau so de la pluja

a terra i als terrats!

Per un cor avorrit,

oh, el cant de la pluja!

Plora sense motiu

en aquest cor malaltís.

Què! Cap traïció?...

Aquest dol no té motiu.

És certament el pitjor càstig

no saber per què

sense amor i sense odi

el meu cor té tanta pena!"

Cites de Victor Hugo

"Nul n’ira jusqu’au fond du rire d’un enfant."

("Ningú no anirà fins al fons del riure d'un infant.")

"Il vient une heure où protester ne suffit plus: après la philosophie, il faut l’action."

("Arriba un moment en el que protestar ja no és suficient: després de la filosofia, cal l'acció.")

"Tout ce qui est mort comme fait, est vivant comme enseignement."

("Tot el que és mort com a fet, és viu com a ensenyament.")

"Aujourd'hui est le premier jour du reste de ma vie."

("Avui és el primer dia de la resta de la meva vida").

Victor Hugo (1802-1885)

Resurrecció

Repin 1887

Resurrecció (1899; se'n va publicar la traducció al català el 1928), és la darrera gran novel·la que va escriure Tolstoi (1828-1910). Actualment menys coneguda que Anna Karenina i Guerra i pau, tot i que quan va aparèixer se'n van vendre més exemplars que de les altres dues. No se situa al seu mateix nivell literari (personatges més plans, menys atenció al detall, es diu), però no es pot descartar que aquesta fos una opció deliberada de Tolstoi, que el seu objectiu fos fer una obra a l'abast de tothom, capaç de plantejar eficaçment grans dilemes morals de manera que tothom els pogués entendre i fer seus.

És una gran obra de denúncia social, de reflexió moral i de qüestionament religiós, honesta i sincera. Mereixeria ser treballada a les nostres escoles; si els nostres adolescents no la poguessin entendre o bé trobessin ridícul el que planteja, seria un indici més que faria pensar que no anem prou bé com a cultura.

Blake: Digueu-me

 

Blake 1795

"Digueu-me: què són nit i dia per aquell que vessa tristesa?

Digueu-me: què és un pensament, i de quina substància?

Què és una alegria i en quins jardins creixen les joies?

En quins rius llisquen, nedant, les tristeses? ¿I en quines muntanyes

fan onejar les ombres d'enuig? ¿En quines cases viuen els tristos,

embriacs d'oblidats sofriments, freds i sense esperança?

Digueu-me: ¿on van els pensaments oblidats, fins que els crides altra vegada?

On viuen les joies d'antany? On els amors d'altres dies?

Quan tindran nova vida i passarà la nit de l'oblit?

Si així fos, travessaria els temps i els espais més remots i duria

conhort a la tristesa d'avui i a la nit de sofrences."

William Blake (1757-1827)

(traducció de Marià Manent a "Poesia anglesa i nord-americana", Editorial Alpha, 1955)

Texto original (part del poema "Visions of the Daughters of Albion", 1793)

"Tell me what is the night or day to one o'erflowd with woe? 

Tell me what is a thought? of what substance is it made? 

Tell me what is a joy? in what gardens do joys grow? 

And in what rivers swim the sorrows? and upon what mountains 

Wave shadows of discontent? and in what houses dwell the wretched 

Drunken with woe, forgotten, and shut up from cold despair? 

"Tell me where dwell the thoughts, forgotten till thou call them forth? 

Tell me where dwell the joys of old! where the ancient loves? 

And when will they renew again the night of oblivion past? 

That I might traverse times spaces far remote and bring 

Comforts into a present sorrow and a night of pain." 

Pensament d'esquerres

Kupka 1946

"Per recuperar la seva força ideològica el pensament d'esquerres s'hauria de vincular a una filosofia dels valors i a una espiritualitat derivada d'una interpretació simbòlica de la religió. No sembla haver-hi indicis en aquest sentit. Llàstima."

(tuit d'en Rai de 18.10.2024)

Proses

Rembrandt 1627

"Així com la prosa, per exemple, de Tolstoi és com un riu que flueix net i clar i crea un cert univers harmònic, Dostoievski és torrent d'aigua bruta per tot arreu."

Josep Maria Ballarín a la revista El Ciervo n. 362-363, abril-maig de 1981

Magnífica frase sintètica de Mn. Ballarín.

Ell prefereix Dostoievski, perquè reflecteix millor la retorçada, desmesurada i contradictòria realitat de la condició humana, cosa que és certa.

Personalment prefereixo Tolstoi, perquè crec positiu que se'ns ofereixin mons harmònics que ens siguin referències positives, horitzons il·luminadors.

Esforç i consciència

Jawlensky 1934

"Digué el Mestre:

"Hi ha gent que pensa que els problemes es resolen a còpia d'esforç. Aquestes persones només aconsegueixen complicar-se la vida, i la dels altres.

Els problemes només es resolen amb la presa de consciència. De fet, quan hi ha consciència, no sorgeixen els problemes.""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Ni pels vius ni pels morts

"Les teves llàgrimes són per als qui estan més enllà de les llàgrimes, i les teves paraules, són paraules de saviesa? El savi no es lamenta pels vius, i no es lamenta pels que moren, ja que la vida i la mort són passatgeres."

Bhagavad Gita II, 11

Éssers que morim

Rembrandt 1642

"Un punt del futur, que fa en general de la vida una totalitat, justament en interrompre-la, resideix en tots els més profunds retrats de Rembrandt: la mort.

(...)

Em sembla que el moment de la mort, que està contingut en tot el que viu, és palpable en la imatge de l'ésser humà tal com va ser concebuda per Rembrandt; palpable d'una manera més enèrgica i dominant a la seva pintura que a qualsevol altre lloc.

(...)

Nosaltres, en créixer o marcir-nos, en l'alçada lluminosa de la vida o en l'ombra de les seves fondalades, som sempre éssers que morim."

Georg Simmel a Rembrandt (1916)

Impotència apocalíptica

Twombly 1962

Anomenaríem impotència apocalíptica a la sensació subjectiva que el món va cap al desastre i no podem fer res per aturar-ho.

És una percepció íntima, que troba suport en algunes dades objectives però que no necessàriament indica el que ha de passar. Fins ara el món ha anat superant els moments crítics d'una manera o altra. També és cert que mai havíem tingut la capacitat de destrucció global actual, sigui militar sigui a través de la incidència de l'activitat humana en el clima. Deixem de banda les possibles catàstrofes naturals, sobre les quals certament no podem fer res.

M'hi va fer pensar la tria feta per Bob Dylan de la cançó a interpretar a la cerimònia de lliurament del Premi Nobel de Literatura. Hauria pogut triar la més lírica Blowin' In The Wind. Hauria pogut triar les més esperançades The Times They Are a-Changin' o When The Ship Comes In. Però va triar el diluvi apocalíptic de A Hard Rain's A-Gonna Fall.

L'Homo Deus de Harari també conté un lleuger rerefons d'impotència apocalíptica, potser no formulat però que planeja pel text, i que en aquest cas no deriva només de la capacitat de destrucció nuclear o el canvi climàtic sinó de l'evolució previsible de la tecnologia.

Al segon capítol de la tercera temporada de Newsroom, d'Aaron Sorkin, en un cert moment fan una entrevista a un expert que explica que s'ha assolit un nivell d'anhídrid carbònic a l'atmosfera que és un punt de no retorn. Que fa vint anys s'haurien pogut prendre mesures per evitar-ho, però que ara ja no hi ha res a fer. La reacció de l'audiència i els periodistes és un breu moment de desconcert, girar el cap (no voler saber-ho) i "a otra cosa, mariposa". Potser és l'única reacció que podem tenir davant de la impotència apocalíptica...

- - -

Tot i que potser no és exactament el mateix, de la impotència apocalíptica també se'n pot dir "catastrofisme". El seu contrari seria el "voluntarisme", punt de vista que considera que amb un esforç de voluntat i compromís és possible fer anar el món per on seria desitjable. No deixen de tenir un paral·lelisme amb la molt tradicional distinció entre "pessimisme" i "optimisme", tot i que aquests darrers semblen ser més psicològics o caracterològics mentre que catastrofisme i voluntarisme impliquen una major dosi d'anàlisi racional.

¿Hi ha un punt d'equilibri entre aquestes dues posicions, capaç d'acceptar que no tot pot ser com volem però no necessàriament estem abocats a la catàstrofe, i que si aquesta arriba tampoc això no ens ha de desesperar ni fer perdre la confiança en l'espècie humana o en el cosmos? Probablement sí, i hem de procurar assolir-lo, però és un equilibri inestable, i molt fàcilment caiem per una banda o per l'altra.

Si ara s'enfonsés Yellowstone i es produís un cataclisme volcànic, seria per això la Terra menys estimable del que és ara? Si un error portés a un enfrontament atòmic, consideraríem als humans pitjor del que els considerem ara? Si el canvi climàtic acaba produint la nostra pròpia extinció, considerarem que els humans no mereixien haver existit?

(escrit el desembre de 2016)

Corbí: Transformació interior

Van Gogh 1885

"La veritable religió no és tant, ni fonamentalment, una concepció del món, un sistema determinat de valors, una concepció de l'ésser humà o un sistema de comportaments sinó una transformació interior de la sensibilitat profunda humana i de la ment profunda el terme de la qual és arribar a ser i sentir-se u amb Déu."

Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

Usos de la música

"S'aconseguirà la mesura correcta si els estudiants de música s'allunyen de les arts que es practiquen en els concursos professionals i no procuren realitzar les meravelles d'execució virtuosística que estan de moda en l'actualitat en aquests concursos... ja que en ells l'executant practica l'art no per al seu propi creixement sinó per a donar plaer, i plaer del vulgar, als seus oients."

Aristòtil, Política 1341 a-b

"La música no es practica només per aconseguir un únic tipus de benefici que es derivi d'ella, sinó per acomplir múltiples usos; pot servir per a l'educació, per a procurar la catarsi i, en tercer lloc, per al repòs, l'elevació de l'esperit i la interrupció de les fatigues."

Aristòtil, Política 1342 b

Silenci i paraula

Morris Louis 1960

"Un dels grans reptes és aprendre a compaginar el silenci i la paraula. Cal silenci per sentir la paraula, i escoltar-la. Cal paraula per il·luminar el silenci, per fer-lo significatiu."

(tuit d'en Rai de 17.10.2024)

Universalitzar Catalunya

Torres-García 1913

"Universalitzar Catalunya. Abandonar, menyspreuar lo català romàntic, anecdòtic, popular, i fer-lo català clàssic. En la terra i en el treball cercar l'Home, i en Catalunya al Món. Per aquest camí el nostre art, pot emancipar-se del Realisme (buit completament de sentit) i arribar a lo verdader, a lo lògic, a lo etern de les coses, fins a tenir un sentit moral de què ara està mancar per complet."

Joaquim Torres-García a L'orientació convenient al nostre art (1913)

Verlaine: Sol d'or

Daubigny 1865

"Avant que tu ne t'en ailles,

pâle étoile du matin,

        - mille cailles

chantent, chantent dans le thym. -

Tourne devers le poète,

dont les yeux sont pleins d'amour;

        - l'alouette

monte au ciel avec le jour. -

Tourne ton regard que noie

l'aurore dans son azur;

        - quelle joie

parmi les champs de blé mûr! -

Puis fais luire ma pensée

là-bas - bien loin, oh, bien loin!

        - La rosée

gaîment brille sur le foin. -

Dans le doux rêve où s'agite

ma mie endormie encor...

        - Vite, vite,

car voici le soleil d'or. -"

Paul Verlaine, La bonne chanson V (1871)

Possible traducció:

"Abans de marxar,

pàl·lid estel del matí,

     - mil guatlles

canten, canten dins la farigola. -

Gira't cap al poeta,

els ulls del qual són plens d'amor;

     - l'alosa

puja al cel amb el dia. -

Gira la teva mirada que ofega

l'alba en el seu atzur;

     - quina joia

entre els camps de blat madur! -

Aleshores, fes lluir els meus pensaments

allà - ben lluny, oh, ben lluny!

     - La rosada

alegrement brilla sobre el fenc. -

En el dolç somni on s'agita

la meva estimada encara adormida...

     - Ràpid, ràpid,

que ja arriba el sol d'or. -"

Krishnamurti i la propaganda

Hernández Pijuan 2004

"La propaganda mai no pot revelar la veritat; la veritat mai no pot ser propagada."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 30.05.1983

Alcover: Esperant un vaixell

Derain 1906

"Esperant un vaixell 

que no venia

la vida es va passar

i aclucà els ulls mirant

la llunyania

que junta cel i mar.

És trist; però no tant

en comparança

d'aquell que sobreviu 

a l'esperança

i ja sap que el vaixell

no ha de arribar."

Joan Alcover

Jesús

"Qui fou Jesús, en definitiva? L'home ple de Déu, en el qual el Senyor s'ha autocomunicat als humans.

Home: plenament home, humà com els altres humans, obert a la vida, a la llibertat i a tot enllà, i signe del que nosaltres podem ser.

Ple de Déu: la profunda experiència del baptisme i de la seva vida en general l'omplí de Déu. Aquesta experiència de Déu és dialèctica: d'una banda l'Esperit de Déu davalla en l'interior de l'ésser humà i l'omple de llum i de força; d'altra banda l'ésser humà s'obre a Déu, al qual viu com a Pare en un pregon sentiment de filiació, i fa de Déu el centre i el nord de la seva vida.

En el qual Déu s'ha autocomunicat als humans: la força roent de la presència de Déu en Jesús i la incondicional obertura i lliurament de Jesús a Déu el fan reflex i ressò de Déu entre els humans. Jesús passa a ser expressió de la Paraula de Déu i canal de la vida divina.

Consegüentment proclama: Déu com a Pare; el perdó de Déu per endavant, és a dir, no condicionat a un acte expiatori, sinó a la simple conversió personal; l'amor universal, dirigit a tots els humans sense excepció, que fa de cada humà un humà per als altres i que exigeix, ineludiblement, la justícia i la igualtat entre els humans; el regne de Déu, present i fent-se, com a destí últim d'una humanitat reconciliada amb si mateixa, amb l'univers i amb Déu."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 335-336).