dimecres, 19 d’agost de 2015

A kind of glory



Hopper 1930


Aquest és el nostre intent de traducció al català del preciós Capítol 13, 1 de East of Eden (1952), de John Steinbeck:


“De vegades, una mena d’esplendor encén la ment d'un home. Li passa gairebé a tothom. La pots sentir com creix o es prepara, com si fos una metxa cremant cap a la dinamita. És una sensació a l'estómac, una delícia dels nervis, dels avantbraços. La pell assaboreix l'aire, i cada profunda inspiració és dolça. El seu començament és plaent com un gran badall; llampegueja en el cervell i el món sencer brilla davant dels vostres ulls. Un home pot haver viscut tota la seva vida en la grisor, amb la terra i els arbres al seu voltant foscos i ombrívols. Els esdeveniments, fins i tot els importants, es poden haver presentat sense rostre, pàl·lids. I llavors – l’esplendor – com el cant d’un grill que endolceix les orelles, com l'olor de la terra que s'eleva cantant fins al seu nas, i com motes de llum sota un arbre, beneeix els seus ulls. Aleshores un home es vessa cap a l'exterior, com un torrent, i no obstant això no queda disminuït. I suposo que la importància d’un home en el món pot ser mesurada per la qualitat i el nombre dels seus moments d’esplendor. És una experiència personal, però que ens relaciona amb el món. És la mare de tota creativitat, i constitueix cada home com a separat dels altres homes.

Jo no sé com seran els propers anys. Hi ha canvis monstruosos en el món, forces que configuren un futur el rostre del qual no coneixem. Algunes d'aquestes forces ens semblen dolentes, potser no en elles mateixes, sinó per la seva tendència a eliminar altres coses que ens semblen bones. És cert que dos homes poden aixecar una pedra més gran que la que podria aixecar un sol home. Un grup pot construir automòbils més ràpid i millor que un home sol, i el pa fet a una gran fàbrica és més barat i més uniforme. Quan el nostre menjar i els vestits i l'habitatge són tots ells fruit de la complexitat de la producció en massa, el mètode de la producció en massa està obligat a entrar en el nostre pensament i a eliminar tota altra manera de pensar. En el nostre temps, la producció en massa o producció col·lectiva ha penetrat en la nostra economia, en la nostra política, i fins i tot en la nostra religió, de manera que alguns països han substituït la idea de Déu per la idea de la col·lectivitat. Aquest és el perill del meu temps. Hi ha una gran tensió en el món, una tensió que condueix cap a un punt de ruptura, i els homes estan descontents i confusos.

En un temps com aquest, em sembla natural i bo fer-me aquestes preguntes. En què crec? Per a què he de lluitar i contra que he de lluitar?

La nostra espècie és l'única espècie creativa, i té només un instrument creatiu, la ment individual i l'esperit d'un home. Res ha estat mai creat per dos homes. No hi ha bones col·laboracions, ja sigui en la música, en l'art, en la poesia, en les matemàtiques, en la filosofia. Una vegada que el miracle de la creació ha tingut lloc, el grup pot construir-lo i ampliar-lo, però el grup mai no inventa res. El més valuós es troba en la solitària ment d'un home.

I ara, les forces organitzades al voltant del concepte de grup han declarat una guerra d'extermini a això que és el més valuós, la ment de l'home. Per menyspreu, per la fam, per la repressió, per la orientació forçada i pels atordidors cops de martell del condicionament, la ment que es mou en llibertat és perseguida, lligada, esmussada, drogada. Es tracta d'un trist camí suïcida que la nostra espècie sembla haver pres.

I això és el que crec: que la lliure i exploradora ment de l'ésser humà individual és la cosa més valuosa del món. I per això lluitaria: per la llibertat de la ment per agafar qualsevol direcció que desitgi, sense ser dirigida. I contra això haig de lluitar: contra qualsevol idea, religió o govern que limiti o destrueixi l'individu. Això és el que sóc i del que tracto. Puc entendre perquè un sistema construït sobre un patró ha d’intentar destruir la ment lliure, perquè aquesta és quelcom que, mitjançant l’anàlisi, pot destruir aquest sistema. Certament ho puc entendre, però ho odio i hi lluitaré en contra per tal de preservar l'única cosa que ens separa de les bèsties, incapaces de crear. Si es pot matar l’esplendor, estem perduts.”



I aquesta és la versió original en anglès:



"Sometimes a kind of glory lights up the mind of a man. It happens to nearly everyone. You can feel it growing or preparing like a fuse burning toward dynamite. It is a feeling in the stomach, a delight of the nerves, of the forearms. The skin tastes the air, and every deep-drawn breath is sweet. Its beginning has the pleasure of a great stretching yawn; it flashes in the brain and the whole world glows outside your eyes. A man may have lived all of his life in the gray, and the land and trees of him dark and somber. The events, even the important ones, may have trooped by faceless and pale. And then - the glory - so that a cricket song sweetens his ears, the smell of the earth rises chanting to his nose, and dappling light under a tree blesses his eyes. Then a man pours outward, a torrent of him, and yet he is not diminished. And I guess a man’s importance in the world can be measured by the quality and number of his glories. It is a lonely thing but it relates us to the world. It is the mother of all creativeness, and it sets each man separate from all other men.

I don’t know how it will be in the years to come. There are monstrous changes taking place in the world, forces shaping a future whose face we do not know. Some of these forces seem evil to us, perhaps not in themselves but because their tendency is to eliminate other things we hold good. It is true that two men can lift a bigger stone than one man. A group can build automobiles quicker and better than one man, and bread from a huge factory is cheaper and more uniform. When our food and clothing and housing all are born in the complication of mass production, mass method is bound to get into our thinking and to eliminate all other thinking. In our time mass or collective production has entered our economics, our politics, and even our religion, so that some nations have substituted the idea collective for the idea God. This in my time is the danger. There is great tension in the world, tension toward a breaking point, and men are unhappy and confused.

At such a time it seems natural and good to me to ask myself these questions. What do I believe in? What must I fight for and what must I fight against?

Our species is the only creative species, and it has only one creative instrument, the individual mind and spirit of a man. Nothing was ever created by two men. There are no good collaborations, whether in music, in art, in poetry, in mathematics, in philosophy. Once the miracle of creation has taken place, the group can build and extend it, but the group never invents anything. The preciousness lies in the lonely mind of a man.

And now the forces marshaled around the concept of the group have declared a war of extermination on the preciousness, the mind of man. By disparagement, by starvation, by repressions, forced direction, and the stunning hammerblows of conditioning, the free roving mind is being pursued, roped, blunted, drugged. It is a sad suicidal course our species seems to have taken.

And this I believe: that the free, exploring mind of the individual human is the most valuable thing in the world. And this I would fight for: the freedom of the mind to take any direction it wishes, undirected. And this I must fight against: any idea, religion, or government which limits or destroys the individual. This is what I am and what I am about. I can understand why a system built on a pattern must try to destroy the free mind, for that is one thing which can by inspection destroy such a system. Surely I can understand this, and I hate it and I will fight against it to preserve the one thing that separates us from the uncreative beasts. If the glory can be killed, we are lost."