|
Hopper 1929 |
"El poder i la glòria" (The power and the glory) és el títol d'una de les més conegudes novel·les de Graham Greene, publicada el 1940. L'expressió del títol deriva d'un passatge de la litúrgia catòlica: "Perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria". El poder i la glòria pertanyen, doncs, a l'esfera de la divinitat, i en mans dels homes són sovint elements terriblement destructors, aspiracions insaciables dels humans que porten a comportaments perniciosos per a la mateixa condició humana.
Pot haver-hi, però, una lectura positiva d'aquests dos termes? Poden trobar-se paraules que n'expressin el contingut sense la càrrega negativa que aquests dos termes han acumulat històricament? En el cas del "poder", la lectura positiva del terme es podria relacionar amb el potent ús que en fa Carlos Castaneda (veure els posts amb el tag Ixtlan d'aquest mateix blog); Castaneda el caracteritza com un concepte fonamental en el procés de transformació personal en clau de maduració espiritual, però el terme segueix estant molt connotat negativament. Una possible alternativa és fer servir el terme "força", com es fa a "La guerra de les galàxies" ("que la força t'acompanyi"); el terme "força" també havia tingut una forta connotació negativa, associat a brutalitat i imposició, però actualment sembla que aquesta interpretació es va afeblint i queda prou llunyana com per permetre també un ús positiu del terme (tal com intenta Castaneda amb l'ús de "poder"). Una altra opció seria recuperar mots en desús com ara "puixança", "fortitud" o "fortesa", però precisament aquest desús els fa massa llunyans. O recuperar el terme "fortalesa" (una de les virtuts tradicionals, juntament amb "prudència", "justícia" i "temprança"), terme actualment poc utilitzat; té menys grapa que "poder" o "força" i queda massa centrat en les pròpies capacitats, però està menys connotat i pot generar menys confusió. "Ànim", "vitalitat" i "vigor" també podrien ser candidats. Les tradicions religioses parlarien d'aquest concepte en determinats contextos fent servir termes com ara "llum", "gràcia", "esperit" o "energia"; són termes també polisèmics, i que -malauradament- resulten actualment poc evocadors a nivell popular, però potser alguns són recuperables. La tria del terme actualment més adient per expressar una noció important com aquesta no és fàcil.
Pel que fa a la "glòria", la lectura positiva del concepte (una mena de reverberació potent i favorable emesa per quelcom) necessitaria també d'un terme menys connotat. En aquest blog hem optat per "esplendor" (esclat magnífic), d'aquí la referència a la musa grega Aglaia en el seu nom. "Esplendor" també ha estat utilitzat històricament de manera negativa (l'esplendor com a exhibició de luxe, de riquesa: "l'esplendor de la cort francesa"), però aquesta interpretació potser ja queda actualment prou allunyada per poder recuperar positivament el terme; "esplèndid" i "esplendorós" són termes que ara tenen una connotació més aviat positiva.
Abans de continuar, donem un cop d'ull als diccionaris, que sempre són d'ajuda. "Glòria" al Pompeu Fabra: "Honor, distinció, admiració, fama, acordats per consentiment general a una persona o cosa" (curiosa ressonància amb la noció de carisma); "esplendor, esclat de la grandesa". El Petit Robert: "gran renom estès a un vast públic, derivat de mèrits, accions o obres considerades remarcables"; "esclat prestigiós del que és envoltada la grandesa (d'un col·lectiu, d'una època...)"; "esplendor de les manifestacions divines". Webster's: "lloança, honor, distinció atorgats per consentiment general"; "esplendor, magnificència: quelcom marcat per la bellesa o l'esplendor". La proximitat entre "glòria" i "esplendor" hi queda prou recollida.
El terme "glòria" és utilitzat per Joan Sales en el títol de la seva gran novel·la "Incerta glòria" (1948), evocant en aquest cas a Shakespeare, concretament a la seva frase, The uncertain glory of an april day..., treta dels següent passatge:
"
O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April
day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and by a cloud
takes all away."
The Two Gentlemen of Verona (I, iii, 84-87)
Sales fa d'aquesta noció de glòria un dels eixos vertebradors de la seva novel·la. Ja a la "Confessió de l'autor" del desembre de 1956, després de dir-nos que si hagués de resumir la seva novel·la en una sola ratlla seria aquesta citació de Shakespeare, ens parla de la vida com "una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria -d'incerta glòria- un dia d'abril..."; ens diu que "busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir", i que "la set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica." Per acabar la Confessió amb aquesta frase: "Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi." En aquesta darrera frase la glòria evocada gairebé deixa de ser "incerta" i "enigmàtica" per convertir-se en una afirmació plenament positiva, fet potser relacionable amb la conversió al catolicisme de Sales.
Un altre ús positiu del terme "glòria", pràcticament coetani del de Sales, el trobem al capítol 13, 1 de East of Eden, la novel·la de John Steinbeck de 1952 (trobareu el text original i la traducció completa al post "A kind of glory", de 4 de novembre de 2009, en aquest mateix blog). Steinbeck fa servir el terme glory, però quan el vàrem traduir al català ens va semblar que el seu sentit quedava més ben recollit utilitzant el terme "esplendor", per les raons abans evocades. Diu Steinbeck:
“De vegades, una mena d'esplendor encén la ment d'un home. Li passa gairebé a tothom. La pots sentir com creix o es prepara, com si fos una metxa cremant cap a la dinamita. És una sensació a l'estómac, una delícia dels nervis, dels avantbraços. La pell assaboreix l'aire, i cada profunda inspiració és dolça. El seu començament és plaent com un gran badall; llampegueja en el cervell i el món sencer brilla davant dels vostres ulls. Un home pot haver viscut tota la seva vida en la grisor, amb la terra i els arbres al seu voltant foscos i ombrívols. Els esdeveniments, fins i tot els importants, es poden haver presentat sense rostre, pàl·lids. I llavors – l’esplendor – com el cant d’un grill que endolceix les orelles, com l'olor de la terra que s'eleva cantant fins al seu nas, i com motes de llum sota un arbre, beneeix els seus ulls. Aleshores un home es vessa cap a l'exterior, com un torrent, i no obstant això no queda disminuït. I suposo que la importància d'un home en el món pot ser mesurada per la qualitat i el nombre dels seus moments d'esplendor. És una experiència personal, però que ens relaciona amb el món. És la mare de tota creativitat, i constitueix cada home com a separat dels altres homes.”
Em fa l'efecte que aquesta connexió entre aquests dos Joans, Sales (1912-1983) i Steinbeck (1902-1968) no es limita a l'ús del terme "glòria", sinó que trobo una certa tonalitat compartida entre els dos autors, especialment per la seva capacitat de trenar els arguments concrets amb les reflexions més abstractes i profundes sense que se'n vegi afectada la coherència del text. Però això no em correspon a mi, simple lector amateur, de dir-ho...
El cas és, tornant al principi, que l'expressió "el poder i la glòria" en la seva dimensió positiva potser queda actualment més ben recollida, o al menys menys problemàticament recollida, per una expressió com ara "la força i l'esplendor". No és que m'acabi de satisfer, especialment pel que fa al primer terme, excessivament polisèmic, però mentre no puguem recuperar "el poder i la glòria" o trobem una expressió equivalent i millor, pot servir per evocar aquesta parella de conceptes que podrien i haurien de jugar un paper important en la construcció d'una vida humana el més intensa i valuosa possible.