Equivalències

Morris Louis 1960

A en Ken Wilber li agrada també mostrar sèries d'equivalències entre diferents termes utilitzats per diferents tradicions. Aquí en recollim dues:

Veritable Naturalesa = Fonament sense fonament de l'ésser = naturalesa de Buda = Brahman = Divinitat = Ein Sof = Al·lah = Tao = Ati = Gran Perfecció = U = Satxitananda = Vacuïtat = Realitat Última = Identitat Suprema = Talitat no dual pura = Esitat de tot el que és.


il·luminació = despertar = moksha = kensho = satori = metamorfosi = emancipació = salvació = llibertat última = plenitud total.

Autenticitat

Sam Francis 1955

"Autenticitat és fer realitat una metàfora: que som els autors de la nostra vida. La vida, des d'aquesta perspectiva, és una forma d'art. Hauríem de ser jutjats per la qualitat amb què escrivim el guió de la nostra vida. Ser un autèntic autor de la nostra vida és escriure-la lliurement, segons els nostres sentiments i les nostres necessitats interiors i no pas segons els dictats de la nostra societat."

Avishai Margalit a De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball)

Construcció de sentit

Memling 1480

Allò que caracteritza els humans és la capacitat de construcció de sentit. Saber fer coses que, no sabem perquè, donen sentit a les nostres vides.

Les construccions donadores de sentit poden ser individuals (cadascú ha d'anar trobant i creant coses que li donin sentit, o treballant la seva sensibilitat per tal d'anar-ne trobant més, o creant obres d'art que li donin sentit a ell i a d'altres) o poden ser col·lectives (com ara els valors i les religions; una religió és una estructura mental, moral i ritual donadora de sentit).

Una de les característiques de les construccions donadores de sentit és l'autenticitat. Des de l'engany, la manipulació o la superficialitat no es pot generar sentit.

Repressió o confrontació

Tàpies 1955

"La detenció preventiva d'independentistes acusats de terrorisme ha ressuscitat un historial objectiu de greuges i nyaps judicials que expliquen la reactivació d'una indignació amb denominació d'origen. D'aquest abisme en neixen estats d'ànim que instauren la desconfiança, el descrèdit de la veritat i anul·len la presumpció d'innocència, tant dels acusats com dels acusadors, que no aconsegueixen preservar el dret d'unes garanties democràtiques que no estiguin sota sospita. Fa anys que el clima polític està enverinat i, a mesura que s'acosta La Sentència, ens distanciem de qualsevol idea de ­racionalitat. Emparats per grans paraules, s'apel·la a consignes de prevenció en què s'exigeixen absolucions o culpabilitats per decret. El mal ve de tan lluny que forma part de la vida quotidiana, i l'amenaça del col·lapse civil es manté com una hipòtesi tristament factible, que s'agreujarà quan s'acumulin les males notícies econòmiques.

Escoltant les raons de l'independentisme amb voluntat d'entendre-les (no de compartir-les), fa l'efecte que la indignació és irreversible. Avui té consistència d'anatema contra l'Estat espanyol, a diferència de quan el procés tot just començava. Després de l'Altra Sentència (que va retallar un Estatut que ningú no ha volgut aplicar ni en la versió retallada), la indignació era més reactiva. Perquè es transformés en l'actual desafecció van ser necessàries una malaptesa crònica dels governs espanyols, incapaços de desmentir la debilitat de les consignes amb la força dels fets, i una apropiació de la indignació dels que, desvirtuant la transversalitat institucional establerta com a coartada de moltes incompetències, amplificaven el seu discurs per mitjà d'un relat carregat de mitges veritats, propaganda i victimisme sectari.

L'eixamplament de les bases va funcionar gràcies a un element tan imprevist com espectacular: la indignació es va transformar en il·lusió. Era una il·lusió analgèsica i pacífica, tenint en compte les tensions del context, basada en l'evidència d'una capacitat de mobilització històrica que, en comptes de ser assumida com a símptoma d'un malestar gens banal, va ser tractada amb ceguesa mitjançant l'abús de poder d'una presó preventiva que traeix la interpretació més progressista de la Constitució. Primer, indignació; després, il·lusió, i a partir de l'1-0, un altre canvi estructural en la dimensió del conflicte: vam passar dels arguments a les emocions. Tot plegat ha desembocat en la fase actual de frustració, tant dels que se senten estafats per l'incompliment de promeses arcàdiques com dels que aspiren a una espanyolitat diversa, transigent i més democràtica (i temo que igual d'arcàdica). No és l'última fase de la història però sí la més perillosa, perquè convida a cometre errors que encara no s'han comès i perquè sembla que, ni des de la repressió ni des de la confrontació, ningú vulgui renunciar a tornar a fer el que ja s'ha vist que no funciona."

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 27.09.2019

La lectura

Léger 1924

"Un soir consacré à la lecture des grands livres est pour l'esprit ce qu'un séjour en montagne est pour l'âme."

"Un vespre dedicat a la lectura dels grans llibres és per l'esperit el mateix que una estada a la muntanya és per l'ànima."

André Maurois (1885-1967)

Coneixement i voluntat II

[De la posició de Sant Agustí] De la voluntat, no del coneixement, depèn que l'home sigui o esdevingui bo, que s'allunyi del veritable ésser o s'adreci a ell. El desig sensible no és la causa originària de l'enfosquiment de la llum de la veritable finalitat, sinó que el fet d'estar posseït i de sentir la força de l'hàbit, de la libido, és una conseqüència de la voluntat pervertida, d'una lliure entrega a aquella. No són el coneixement torbat per la sensibilitat i el pur coneixement racional els que lluiten originàriament per predominar en l'ànima humana, sinó que és una lluita de dos voluntats la que es lliura en ella. No hi ha representacions que determinin decisivament la voluntat humana a adreçar-se al bé o al mal. La voluntat es caracteritza precisament per estar completament in nostra potestate, en que precedeix a tota subjecció per les representacions. La imatge platònico-aristotèlica de la balança resulta inexacta. Fins i tot en ple equilibri de les representacions de les diverses finalitats, pot la voluntat decidir-se. Suposada fins i tot la igualtat total de dos humans, pel que fa a disposicions i al contingut de consciència en el moment, pot l'un voler de diferent manera que l'altre. La voluntat està per damunt de tots els motius precedeix en principi a tot contingut de la vida psíquica. Tot el pes de la responsabilitat gravita per tant sobre ella. El premi i el càstig etern poden seguir als seus actes i obres, perquè és en essència lliure davant de tot el que existeix i sobrevé i es determina exclusivament a ella mateixa. El que determina la salvació i la condemna de l'home no és el fat del coneixement, sinó l'acte lliure de la voluntat.

La voluntat no és només anterior i superior a tota altra cosa que l'ànima inclou i realitza, sinó que està implicada en tot això, essent-ne el veritable actor psíquic actiu. Tota activitat del jo, tota espontaneïtat, tot el que podem atribuir-nos o imputar-nos en sentit propi a nosaltres mateixos, és en el fons, per a Sant Agustí, una acció de la voluntat. La voluntat obra en totes les facultats de l'ànima. (...) En els afectes hi viu la dinàmica de la voluntat i el mateix coneixement depen en tots els seus graus d'ella. S'inverteix, doncs, l'ordre. En l'acte voluntari hi ha sempre, és cert, una referència a quelcom conegut, donat, però és més important l'influx de la voluntat sobre la direcció i la facultat d'elecció del coneixement per al desenvolupament de la vida, fins i tot de la vida cognoscitiva. Tal com la gravetat determina el moviment i la direcció dels cossos, així determina a la seva manera la voluntat la direcció i les revolucions dels processos espirituals, no només respecte al bé i el mal, sinó ja en la formació i el desenvolupament del més simple coneixement. No s'estima el que es reconeix com a just, sinó que es busca conèixer allò a que es tendeix íntimament. Només a través dels actes de la voluntat es converteix el donat en possessió cognoscitiva, en propietat conscient de l'ànima. Ja en l'activitat dels sentits hi ha vivent l'espontaneitat de la voluntat. El contacte extern dels òrgans dels sentits pels objectes de la percepció precedeix, sens dubte, la voluntat; però per si sol no implica la aprehensió real pròpia de l'acte perceptiu. Per a això és menester encara una altra cosa, la atenció, que eleva les impressions a la dignitat de representacions conscients i fins i tot adquireix influència sobre la direcció i el moviment dels òrgans. I també la referència regressiva de la imatge conscient a l'objecte és un resultat de la espontaneïtat interna, o sigui, de la voluntat. La il·lusió, per exemple,  és una referència errònia de la impressió en l'objecte exterior, referència que pesa en darrer terme sobre la voluntat, que és qui la porta a terme.  La percepció mai seria conscient ni es referiria a coses objectives, si la funció intencional i sintètica de la voluntat no actués a tot arreu. La voluntat és qui fa que rebem realment les imatges de les coses en el nostre interior, que les aprehendim i interpretem psíquicament, superant la pura excitació física.

(...)

L'enfosquiment de l'intel·lecte, que imedeix a l'ésser humà veure i comprendre clarament el que és bo i està ordenat per Déu, és, per tant, una conseqüència de la perversió de la voluntat, que el fa adreçar-se al coneixement va i per tant merament físic i sensible. I a la inversa, la falta d'una bona voluntat no és només la conseqüència d'un coneixement extraviat. El camí de la salvació ha de començar i fonamentar-se, per tant, en la conversió de la voluntat. La revelació s'obre només a la fe, que és un acte de bona voluntat,  un acte d'intima versió i assentiment que precedeix tot efectiu comprendre, una afirmació sense la compulsió intel·lectual exercida pel ja conegut. Hem de voler i estimar l'etern, abans que ho puguem posseir en el coneixement. El que ens fa assolir la salvació i ens condueix a la vida eterna i a la benaurança no és una contemplació metafísica, una nova manera de conèixer la veritat, sinó la voluntat convertida. I aquesta voluntat està "inspirada" per l'Esperit Sant, l'etern principi diví de la voluntat i de l'amor, que uneix a tots els éssers entre sí i amb Déu en la comunitat del regne de Déu. Déu mateix és, com a creador i també principalment en l'acte de la gràcia, amor omnipotent, voluntat summament bona. En l'amor rendit a Déu la voluntat humana es fa una sola cosa amb la provident voluntat divina. Només així es guanya la vida eterna, que cerquen totes les inquietuds del cor."

[De la posició de Sant Tomàs d'Aquino] Sant Tomàs opta clarament i decididament a favor de l'intel·lecte en la qüestió de quina de les dues facultats de l'ànima és superior, l'intel·lecte o la voluntat, qüestió que es converteix en problema capital i centre de l'interès de les discussions escolàstiques. L'intel·lecte és l'únic principi de la vida espiritual que s'eleva sobre el merament temporal. La voluntat és una espècie particular del desig natural, adreçada sempre a les realitats sensibles de la nostra existència amb la seva individuació tempo-espacial. L'intel·lecte és l'únic que pot imprimir també a la voluntat el caràcter espiritual d'una tendència i direcció lliure i superior.

(...)

L'intel·lecte determina la voluntat. Només es pot voler el que es presenta abans a la mirada com a assequible i desitjable, com un bé. La voluntat només en sentit limitat és una força que es mou a ella mateixa. En darrer terme la mou l'intel·lecte, el bonum intellectum. En primer terme i per si mateix mou l'intel·lecte a la voluntat. Pel mateix es tracta abans que res de despertar el veritable coneixement que pot proporcionar la veritable finalitat a la voluntat. La darrera finalitat és impresa a tota voluntat, divina i humana, per l'intel·lecte; i l'home tria també els membres intermedis de diferent manera, segons l'alçada del seu coneixement. Amb això queda decidida la primacia universal de l'intel·lecte. Intellectus altior et prior voluntate. L'intel·lecte mou la voluntat amb la causa final (respetu finis). L'objectum intellectum és la veritable causa movens volitionis. També es dóna, a la inversa, l'influx impulsiu de la voluntat sobre l'intel·lecte -haver-lo descobert és el mèrit que es dóna a la nova tradició-. Però aquest influx és merament un influx que determina com a causa eficient (per modum agentis) i té mer valor de mitjà; la finalitat sempre és més valuosa que l'agens. L'intel·lecte és, per tant, el motor de la voluntat en una mesura i un sentit més alt que aquells en que, a la inversa, la voluntat mou a l'intel·lecte. Superior motor és l'intel·lecte. En conseqüència, també la veritat és en sí superior al bé, que només és un bé per participació en la veritat. I mentre l'absolut pot ser per al coneixement objecte directe i present en sí mateix en l'intel·lecte, és tan sols objecte mediat en la voluntat. Aquesta necessita que l'intel·lecte li presenti. La finalitat de totes les aspiracions espirituals, com a espirituals, és a dir, "racionals" que són, és originàriament, per tant, la possessió mitjançant el coneixement. Només l'intel·lecte ofereix veritablement el suprem, com a pur bé sobretemporal."

Heinz Heimsoeth a Els sis grans temes de la metafísica occidental (1922)

(traducció al català a partir de la versió castellana de José Gaos, de 1959)

Raonaments harmònics

Agnes Martin 1977

"El que garanteix l'objectivitat del món en que vivim és que compartim aquest món amb altres éssers humans. A través de la comunicació que tenim amb altres homes rebem d'ells harmònics raonaments ja confeccionats. Sabem que aquests raonaments no procedeixen de nosaltres i alhora reconeixem en ells, a causa de la seva harmonia, l'obra d'éssers raonables com nosaltres. I com que aquests raonaments semblen ajustar-se al món de les nostres sensacions, pensem que podem inferir que aquests éssers raonables tenen el mateix que nosaltres; així és com sabem que no hem estat somniant. Aquesta harmonia, aquesta qualitat si volen, és l'única base de l'única realitat que podrem conèixer."

R.M. Pirsig a The Zen and the Art of Motorcycle Maintenance (1974)

(citat per John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science, de 1978)

Canya partida

Un altre petit homenatge a Andy Goldsworthy...

El símbol

Bissier 960

"Si pretenc tenir el monopoli d'un símbol afirmant que un símbol particular (com pugui ser Déu, l'Eucaristia, el cos, etc.) significa el que jo crec que significa, el símbol mor." (p. 297)

"Quan pensem el símbol, el símbol s'esvaeix i quan intentem saber què significa el símbol, el símbol comença a dissoldre's. La llengua parlada és més sàvia. Es pregunta què vol dir un símbol. És a dir, que el símbol diu, parla, i que jo puc escoltar la seva paraula en el que la paraula m'ha de dir." (p.297)

"Podem comunicar-nos amb el símbol sense que les nostres interpretacions hagin de ser necessàriament les mateixes." (p.298)

"El meu pensament és meu i podria donar la meva vida per ell, i encara que algú em convenci d'una altra cosa i em faci canviar d'opinió, sempre serà el meu pensament. Contràriament, el símbol no és el meu símbol, la consciència simbòlica no és la meva consciència simbòlica. Jo estic en la consciència simbòlica, hi participo; en la consciència simbòlica el responsable, per dir-ho així, no és la meva interpretació de la consciència simbòlica, sinó que és allò que s'apodera de nosaltres i ens embolcalla." (p. 299)

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009)

Venus de Cranach

Cranach 1509

Cranach 1520

Cranach 1525

Cranach 1529

Cranach 1530

Cranach 1530

Cranach 1531

Cranach 1531

Cranach 1532

Marc Aureli VIII, 33: Agafar i deixar anar

"Rebre sense orgull, deixar anar sense aferrament."

Marc Aureli, Meditacions, VIII, 33

Una pàtria corrompuda

Motherwell 1958

"Fa un parell d'anys uns quants periodistes professionals i diletants vam ser convocats per participar en un esmorzar amb els responsables del diari digital Mediapart a les oficines de Mediapro. La idea era ­intercanviar reflexions sobre l'estat de la premsa. A la pràctica, vam acabar interessant-nos per l'experiència d'aquest diari, que manté principis d'indepen­dència combativa a través de la partici­pació –de pagament– dels seus subscriptors. L'interlocutor estrella de la troba- da va ser Edwy Plenel, locomotora de Mediapart amb un passat mític com a reporter de Le Monde, que va acabar ­partint peres amb una capçalera fagocitada pels interessos empresarials i les pressions fàctiques.

El discurs de Plenel és potent, lúcid, gens propens a concessions ambigües, i convida a imaginar-lo assajant aquesta mena de retòrica esmolada durant el seu passat d'activista trotskista. Admeto que, amb la magnífica vista sobre Barcelona i la temptació dels petits sangus i dels sucs, vaig tenir moments d'humana desconnexió. Però em va quedar clara una idea de Plenel, categòricament pedagògica, que després he rellegit en els seus textos: “Un cop denunciada, la corrupció financera pot ser combatuda i castigada. La corrupció de les idees, en canvi, és més insidiosa, més subtil i, precisament per això, d'una perillositat més essencial”.

Aquest dies he tornat a pensar en el diagnòstic de Plenel aplicat a la reacció del pare abat Josep Maria Soler davant de les denúncies d'abusos sexuals a Montserrat. L'esforç mediàtic de la institució ­penedida ha aconseguit anteposar-se a l'eco de les denúncies, més fragmentades i emocionalment vulnerables, de les víctimes. Aplicant una lògica que seria injust i demagògic menystenir en una societat diversa, el gran perill és confondre la totalitat amb les parts. Però aquesta és precisament una de les amenaces que vam compartir durant l'esmorzar amb Plenel.

En pocs anys, i cenyint-nos a això que s'anomena marc mental català, hem viscut una seqüència dramàtica: a) el desmantellament moral del pujolisme, gangrenat per exemples sentenciats de nepotisme; b) el pillatge del Palau de la Música, amb pràctiques d'egolatria malversadora emparades pel prestigi d'un cognom, i c) en una dimensió que en ­multiplicarà les seqüeles, l'extensió d'una corrupció genuïnament eclesiàstica que necessitarà molta veritat no ja per entendre's –és incomprensible– sinó per explicar-se.

A banda de la corrupció financera i de les idees, hi ha la corrupció de valors col·lectius intangibles. Uns valors pels quals la versió del corrupte i dels seus còmplices, fins i tot quan actuen amb ­voluntat de penediment i reparació, sempre serà incompleta i necessitarà un ­­periodisme compromès que sàpiga diferenciar la realitat dels fets i la gravetat dels actes de l'estratègia de les intencions i del tacticisme de defensa."

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 13.09.2019

Propòsits

Morris Louis 1960

"L'home, ja ho sabem, tendeix cap a l'absolut. Cap a la plenitud. Cap a la veritat, cap a Déu, cap a la maduresa total... Assolir-ho tot, realitzar-se enterament -aquest és el seu imperatiu.

Doncs bé, a Pornografia es manifesta, em penso, un altre propòsit de l'home, més secret sens dubte, il·legal d'alguna manera: la seva necessitat de l'Inacabat... de la Imperfecció... de la Inferioritat... de la Joventut..."

(...)

L'existencialisme s'esforça per reinventar el valor, mentre que per mi el "subvalor", la "insuficiència", el "subdesenvolupament" són més a prop de l'home que tots els valors. Crec que la fórmula "l'home vol ser Déu" expressa molt bé les nostàlgies de l'existencialisme, mentre que jo n'hi oposo una altra, ferotgement incommensurable: "l'home vol ser jove."

(...)

L'home, tal com aquest llibre el descriu, és un ésser opac i neutre que s'ha d'expressar a través de certs comportaments i per consegüent esdevé, a l'exterior -per als altres- molt més definit i precís que no és en la seva intimitat. D'on, una desproporció tràgica entre la seva immaduresa secreta i la màscara que es posa per tractar amb els altres. No té més sortida que adaptar-se interiorment a aquesta màscara, com si fos realment allò que sembla ser.

(...)

La immaduresa no és sempre innata o imposada pels altres. També hi ha una immaduresa envers la qual ens fa tendir la cultura quan ens submergeix, quan no reeixim a aixecar-nos fins a la seva alçada. Nosaltres som infantilitzats per tota forma "superior". L'home, turmentat per la seva màscara, es fabricarà per al seu propi ús i d'amagat una mena de subcultura: un món construït amb les desferres del món superior de la cultura, regne de la quincalla, dels mites impúbers, de les passions inconfessades... regne secundari, de compensació."

Witold Gombrowicz (1904-1969) al Prefaci de l'autor (1962) a la seva novel·la Pornografia (1960)

(el subratllat és nostre)

Canvis ràpids

Picasso 1938

"No hi ha res més interessant de contemplar que l'alteració emocional produïda per una alteració poc usual de les formes de procés. La deriva lenta s'accepta. Però quan arriben canvis ràpids per a l'experiència humana, la naturalesa humana cau en la histèria. Per exemple, vents, tempestats, terratrèmols, revolucions en els costums socials, malalties violentes, focs destructors, batalles, són totes ocasions d'excitació especial.  Hi ha raons perfectament vàlides per a aquesta enèrgica reacció davant d'un canvi ràpid. Vull posar de manifest les nostres reaccions emocionals davant del domini de l'ordre legal i davant de l'enfonsament d'aquest ordre.Quan té lloc un canvi fonamental, de vegades els cels claregen, i altres vegades s'obre la gola de l'infern."

Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)

Dos creixements

Morris Louis 1960

Una de les reflexions de Ken Wilber a La religió de demà (2017) és que les antigues tradicions religioses només contemplaven una mena de creixement o maduració de la persona, el creixement espiritual (estats del despertar). Però en el darrer segle s'ha vist que en paral·lel a aquest hi ha un altre tipus de creixement o maduració, diguem-n'hi desenvolupament humà (estructures del desenvolupament). I que les religions no poden ignorar aquests estadis del desenvolupament humà en la seva dinàmica.

Ambdues menes de creixement són autònomes: es pot estar a diferents nivells de l'un i de l'altre. Això té conseqüències. Podem trobar gent espiritualment madura però humanament poc desenvolupada, el que genera tensions i contradiccions. Per això Wilber diu que cal que totes les religions incorporin la reflexió sobre el desenvolupament humà, es posin al dia en aquest aspecte (i en d'altres, és clar) per tal de poder seguir sent significatives en el món d'avui. Wilber posa un exemple molt gràfic: parla de mestres zen que van venir a occident amb un alt nivell de maduració espiritual, cosa que impactava als seus deixebles, però mostraven poc desenvolupament humà, cosa que desconcertava a aquests deixebles. Wilber fa una llista molt gràfica dels trets d'immaduresa d'aquests mestres, dient que es podien mostrar com a persones etnocèntriques, racistes, autoritàries, rígidament jeràrquiques, absolutistes, imperialistes, homòfobes, sexistes, patriarcals i xenòfobes.

Simplificant molt el model de Wilber, podríem imaginar que en el creixement espiritual (CE) hi hagués quatre o cinc nivells (essent el darrer el de la fusió no dual amb la divinitat) i en el desenvolupament humà (DH) hi hagués sis nivells (arcaic, màgic, mític, racional, pluralista i integral; això no és una estructura rígida, es poden diferenciar més nivells si es vol afinar més). I és molt important tenir present que aquests nivells de DH es troben tant en el procés de maduració psicològica dels individus com en les estructures mentals de les societats.

Es pot tenir doncs un DH de 3 i un CE de 5. Cosa que té dues conseqüències, com a mínim: una, que tothom pot créixer espiritualment, sigui quin sigui el seu nivell de DH; l'altra, que cal aspirar al més alt nivell possible en els dos sentits, evitant una mena de conformisme de dir "com que igualment es pot créixer espiritualment, no cal preocupar-se gaire pel desenvolupament humà". Aquesta podria ser una forta temptació per a les religions, i seria un greu error. Les religions mateixes han d'estar interessades no només en que les persones i les societats madurin espiritualment, sinó també humanament.

Amb terminologia buddhista, la Il·luminació seria la unió entre la Vacuïtat (la Realitat última immaculada i inqualificable) i la forma (la totalitat del món manifest). La Vacuïtat és independent del nivell de DH assolit, és sempre igual. Però la forma no, la forma creix, es desenvolupa i canvia i per tant el nucli mateix de l'experiència de la Il·luminació difereix considerablement segons el nivell de DH des del que s'experimenti.

Pintura i vida

Delacroix 1820

"La pintura és la vida. És la natura transmesa a l'ànima sense intermediari, sense vel, sense regles convencionals."

Delacroix

(en una carta a Soulier de 1821; citat per Mário Dionisio a Introducción a la pintura, Alianza Editorial, Madrid 1972, p. 34)

Eos

A la mitologia grega, Eos és la deessa de l'alba.

Segons la Viquipèdia, "Eos (en grec, ἡ Ἠώς -Ēṓs-, gen. Ἠοῦς ‘aurora') era la deessa titànica de l'aurora, que sortia de la seva llar a la vora de l'oceà que envoltava el món, per anunciar el seu germà Hèlios, el Sol. Com a deessa de l'alba, obria les portes del cel -o de l'infern- (amb "enrojolats dits" o amb "dits rosats") perquè Hèlios pogués conduir el seu carro pel cel cada dia. Eos era la filla d'Hiperió i Tea (o Pal·las i Estix) i germana d'Hèlios (el Sol) i Selene (la Lluna), «que brilla sobre tots els que estan a la Terra i sobre els immortals déus que viuen a l'ample cel», va dir Hesíode (Teogonia, 371-374). L'adoració de l'aurora com a deessa va ser heretada dels temps indoeuropeus. El seu equivalent en la mitologia romana era Aurora («Eos» és un cognat del llatí «Aurora» i del sànscrit (vèdic) Ushás ‘Aurora’, sànscrit Uṣánas ‘estel de l'alba, Venus’), i en la mitologia etrusca, Thesan. En la Ilíada d'Homer, la seva toga de color safrà està brodada o teixida amb flors, amb dits rosats i braços daurats, i era representada en atuells àtics com una dona sobrenaturalment formosa, coronada amb una tiara o una diadema i amb llargues ales amb plomes blanques d'ocell. En la Ilíada (viii.1, xxiv.695), la seva toga groga està brodada o teixida amb flors (L'Odissea, vi.48). Eos és la icona original a partir de la qual es van imaginar els àngels cristians, car no hi havia imatges disponibles en la tradició hebrea, i els àngels perses eren desconeguts a Occident. Eos, precedida per Venus, l'estel del matí, és considerada com a l'origen de totes les estrelles i planetes, essent les seves llàgrimes les creadores de la rosada matutina."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit, i concretament a la seva segona part, Goddess of the Dawn ("Deessa de l'alba"), considera que la deessa fa néixer el sol ressuscitat de la matriu de la foscor, de la tomba a la terra, imatge que per a ella té un poder numinós.

C. G. Jung assenyalava, com recorda la seva deixeble Luke, que els indis Pueblo "sabien que el món i els seus pobladors quedarien sempre en la foscor si ells no presenciaven l'alba per assegurar la sortida del sol amb la seva esperança i la seva veneració. Això és científicament una bestiesa però és una profunda i incanviable veritat interior." Aquí es fa referència a la paradoxa dels mites: científicament no tenen cap consistència, però poden commoure els humans i orientar-los.

L'alba, per tant, seria també interpretable com la deessa que infanta el Sol (en anglès sun, ben proper a son, el fill). Així podria ser vista com a llevadora o mare, i no només com a germana, del Sol. En qualsevol cas, el que és rellevant és que sigui qui fa sorgir la llum de la foscor de la nit, el sol de les entranyes de la terra.

Amb la irrupció del cristianisme és possible que s'associés la iconografia d'Eos a alguns aspectes de Maria, la mare de Déu. Els colors de Maria són els de l'alba: el blau cel que substitueix el negre de la nit, el blanc de la llum abans de sortir el sol per l'horitzó. I altres atributs iconogràfics de la mare de Déu podrien ser també els d'Eos, que no hauria només inspirat la imatge dels àngels. Sembla clar que no és el cas de la iconografia de l'Anunciació ni de la mater dolorosa, però en canvi podem trobar connexions iconogràfiques amb Eos en les mares de Déu amb el nen (amb el sol als braços), en les imatges de l'assumpció de Maria al cel, en la iconografia de la Immaculada Concepció (en lloc de tenir ales ella està voltada d'àngels) i en les iconografies de les aparicions marianes com les de La Salette (1846), Lourdes (1858) i Fàtima (1917).

Cal recordar que durant el primer mil·lenni del cristianisme, al Crist se'l representava bàsicament amb imatges solars (com ara el Pantocràtor) més que no pas amb la imatge del crucificat.

Aquesta associació de Maria amb Eos i de Jesucrist amb el Sol es enfortida situant el naixement de Jesús en el solstici d'hivern i la seva mort i resurrecció per Pasqua (de l'hebreu pesach), en anglès Easter, derivat d'Ostern en l'antiga llengua ària, en referència a Eostre, nom amb el que en aquesta llengua es designava a Eos. Jesús és infantat en la foscor de la nit i dins d'una cova, a les entranyes de la terra (segons una de les tradicions iconogràfiques; l'altre és la de l'establia), i és ressuscitat en el temps pasqual, el temps d'Eos.

L'alba, el sol, Eos, Maria i Jesús, el naixement i la resurrecció, formarien un conjunt mitològic potent, que mereix ser considerat i debatut. I és interessant que també faci referència a la importància d'aquest moment de la resurrecció solar una tradició tan allunyada com la que esmentàvem dels indis Pueblo, que consideraven que el sol no tornaria a sortir si ells no eren allà, a l'alba, per saludar-lo, per rebre'l, per acollir-lo. I a això pot anar lligada la fascinació d'alguns humans per esperar i contemplar la sortida del sol, el sol ixent.

La sortida de sol d'avui, 14 de setembre de 2019, des d'Arnes

Marc Aureli VIII, 26: Propi d'un ésser humà

"L'alegria d'un ésser humà és fer el que és propi d'un ésser humà. Propi d'un ésser humà és la bondat envers els seus semblants, el no sotmetiment als moviments dels sentits, el discerniment dels testimoniatges convincents, la contemplació de la natura universal i del que es produeix en conformitat amb ella."

Una altra traducció: "La felicitat de l'ésser humà consisteix a fer el que és propi de l'ésser humà. I és propi de l'ésser humà el tracte benvolent amb els seus semblants, la no submissió als moviments dels sentits, el discerniment de les idees que inspiren crèdit, la contemplació de la naturalesa del conjunt universal i de les coses que es produeixen d'acord amb ella."

Marc Aureli, Meditacions, VIII, 26

Cézanne i Derain

Cézanne 1895

Derain 1905

Quietud i serenitat a Cézanne, moviment i vibració a Derain...

Que fantàstica que és l'amplitud de reaccions possibles dels artistes davant d'un paisatge. Quina joia gaudir de la seva diferent sensibilitat.

Consens universal

Agnes Martin 1977

"L'evidència disponible no ens proporciona raons greus per dubtar que hi ha un consens humà gairebé universal sobre determinats aspectes del domini material. Tota la humanitat, a través de les seves llengües naturals, mostra la seva adhesió a determinats principis elementals de la lògica i a través dels seus sentits descobreix un món mentalment coherent d'objectes invariants i relacions espacials, patrons de so i de color, permanència i moviment, temps i canvi. Aquest món factual, projectat al domini noètic mitjançant el llenguatge, és gairebé el mateix per a tots nosaltres. Però la universalitat del realisme de sentit comú no es deu a que totes les ments humanes hagin estat genèticament creades de manera idèntica per percebre/comunicar-se per instruments com les càmeres de televisió de control remot enviades a Mart. La nostra ben fonamentada confiança en la realitat de la vida quotidiana deriva de l'experiència corporal sensiomotora de la infantesa, enfortida i portada a la consciència per la interacció lingüística amb altres persones. Si hem de donar algun sentit a la ciència, primer hem d'estar d'acord en que el sol està calent i que la lluna brilla, que les pedres s'enfonsen i la fusta flota, que qui cau d'un arbre es pot trencar els ossos i que qui no menja es morirà de gana. La "ment del salvatge" no està pitjor informada, no està més confosa sobre aquestes matèries que el producte més brillant del Cambridge Natural Sciences Tripos, amb el seu coneixement de la teoria quàntica, de la relativitat i de l'estructura de l'ADN."

John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science (1978)

Set anys després

Tàpies 1967

Després de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 vaig escriure aquesta nota en aquest blog:

"Estat d'ànim després de la gran manifestació d'avui: satisfacció preocupada.

Simplement el constato, sense ser gaire capaç d'analitzar-lo."

Set anys després, la preocupació ha esdevingut més gran que la satisfacció. No estic content amb el que ha passat a Catalunya aquests set anys. El país em fa mal a l'ànima. No m'hi trobo còmode, de vegades no m'hi reconec, em dol el que jo visc com un trencament, encara que a molts els desagradi l'expressió. I la meva impressió és que ja no viuré prou com per veure aquesta fractura guarida, l'esquinçament recosit. El paisatge hi és, però la societat no avança en la direcció que jo hagués desitjat. Em desorienta no trobar-me ben encaixat al meu país, a casa meva. Sento una gran pena.

Raó i cordialitat

Tàpies 1967

"El separatisme és capaç de provocar ell sol una catàstrofe episòdica. Aquesta capacitat la tenen totes les minories, per ínfimes que siguin, i fins i tot els individus aïllats (per exemple un anarquista en acció), quan en un rapte de pessimisme estan disposats a qualsevol tragèdia. Però el separatisme, en canvi, no té a Catalunya cap mitjà per a trobar solucions duradores. Ell, per ell mateix, no pot solucionar res. És impotent. Les solucions comença només a albirar-les quan entra en contacte i estableix relacions franques amb la resta d'Espanya; és a dir, quan deixa de ser separatisme. I la raó es troba -raó enorme, capital!- en que el separatisme català no només no té prou força per imposar-se a Espanya, sinó que ni tan sols la té per imposar-se a Catalunya. El dia que per desgràcia aquest vell plet quedés catastròficament plantejat en forma d'una lluita oberta entre el separatisme català i la resta d'Espanya, a les forces que la resta d'Espanya enviaria contra el separatisme català s'hi hauria d'afegir fatalment, en un redoblat fratricidi, una part molt considerable de la mateixa població de Catalunya. Conseqüència: els catalans no podem aspirar a més autonomia que la que aconseguim per les bones, per vies de raó i de cordialitat, no per camins d'odi i violència."

Agustí Calvet, Gaziel, a La Vanguardia del 01.05.1931

La redempció

Bissier 1960

"Entenc la redempció com un concepte més específic que la salvació. Salvació designa l'assoliment del final de la persona humana, independentment de com es concebi aquest final -paradís, felicitat, Déu, nirvana, el no-res, el futur, el gènere humà, la persona humana, etc. Redempció sembla significar, ordinàriament, la recuperació d'una condició perduda: però també es pot referir al procés en virtut del qual la persona humana assoleix la seva condició definitiva mitjançant la intervenció d'un factor extraindividual.

A grans trets, la redempció pot ser concebuda segons les tres línies del temps:

a) Com un retorn als orígens, com la reapropiació d'un paradís perdut, la recuperació de la condició primordial o altres conceptes semblants. La forma en què es realitza és l'acció teàndrica, habitualment anomenada sacrifici. Aquí el perdó és una categoria important, i el karmamarga es troba en el seu àmbit. Restabliment, purificació penediment, fe, poiesis i conceptes similars són els que manen aquí: el passat.

b) Com una descoberta de la situació efectiva, de la realitat sempre present, com una realització d'allò que sempre ha estat. La forma en què es realitza és el misticisme, l'esvaïment de la ignorància, la superació de l'avidya, l'autèntic gnosticisme. La categoria principal és el present, i jnanamarga la seva espiritualitat. Contemplació, unió, amor, aquí són a casa: el present.

c) Com una nova creació, una nova situació, una novetat ontològica o metahistòrica, la construcció de quelcom que fins a aquell moment simplement no hi era, ni allí ni enlloc. Aquí, l'important és el futur, i la categoria principal, l'esperança. El paradigma d'aquesta tipologia podria ser una forma de bhaktimarga que emfatitza el dinamisme present arreu i que tendeix a l'assoliment d'una condició sempre superior a l'anterior. Anakephalaiosis, recapitulació, praxis, esdevenir, adquireixen aquí la seva connotació més profunda: el futur."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 265-266

Solidaritats

Sam Francis 1953

"Podem fer una distinció entre solidaritat feble i solidaritat ferma. La distinció es basa en el grau de  compromís, risc i d'acció directa que comporta. La solidaritat feble es manifesta sobretot fent mostra de solidaritat; la solidaritat ferma es manifesta per actes de solidaritat.

Estem molt condicionats pel nombre de compromisos de solidaritat ferma que podem assumir, i estem limitats fins i tot en les nostres relacions de solidaritat feble. Tenint en compte el que podem esperar de forma realista dels éssers humans, moltes vegades sembla que demanar solidaritat ferma és demanar una cosa que va més enllà del deure.

En concentrar-nos en els casos arquetípics, com el de la solidaritat amb col·lectius que se senten injustament tractats ara  al llarg de la història, podem detectar una tensió que forma part de la idea mateixa de solidaritat. És la tensió que hi ha entre ser una víctima passiva a causa d'una característica que és la base de la injustícia que es comet contra el grup (en aquest sentit destaca el color de la pell) i ser un agent actiu que oposa resistència a la injustícia comesa contra el grup. Som actius, parcialment o completament, quan ens enorgullim de l'estigma que causa la injustícia comesa contra el grup. La resposta a la tensió és la solidaritat, la qual aporta la química social que transforma les víctimes passives de la desesperació en agents esperançats capaços d'emprendre una acció col·lectiva."

Avishai Margalit a De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball)

Marc Aureli VIII, 8: Sí que pots

"Potser no pots llegir. Però dominar la còlera sí que pots. I controlar els plaers i els dolors sí que pots. I estar per sobre de la vanaglòria sí que pots. I no enfurismar-te amb les persones insensibles i desagraïdes, i fins i tot preocupar-te per elles, sí que pots." 

Una altra traducció: "Potser no sàpigues llegir, però sí que pots contenir la teva arrogància; pots estar per sobre del plaer i del dolor; pots menysprear la vanaglòria; pots no irritar-te amb insensats i desagraïts, fins i tot més, pots preocupar-te per ells."

Marc Aureli, Meditacions, VIII, 8

Amor

Léger 1952

"Il y a trois dimensions de l'amour: la profondeur, la durée et la confiance."

"L'amor té tres dimensions: profunditat, durada i confiança."

André Maurois (1885-1967)

Coneixement i voluntat

"L'absolut predomini del coneixement i l'intel·lecte sobre totes les tendències de la voluntat i el sentiment constitueix, tal com s'ha observat i exposat freqüentment, un tret rellevant de la concepció grega de la vida, al menys en tant s'expressa en les sentències dels filòsofs. Sòcrates és el primer que ho ha expressat amb tot rigor. Sigui quina sigui la cosa a la qual la voluntat s'adreci, aquesta cosa li ha d'haver estat oferta per la representació o el coneixement. La seva elecció està determinada sempre per la operació primària de la facultat teòrica. Tot voler, i per tant també l'obrar, es troba en absoluta dependència respecte al saber, el més pur i més profund de la vida espiritual. Les bones i les males accions són el resultat del coneixement veritable o fals. Tota volició s'adreça necessàriament, com el desig, a quelcom que es presenta com un "bé", com a valuós. Tots els humans volen el bé, en la mesura que el coneixen. Els humans només fallen per error i desconeixement del veritable bé suprem, que pot proporcionar la veritable satisfacció permanent. La torbació i pèrdua del coneixement per part dels impulsius desigs és la veritable causa del mal. La medul·la de la ciència de la vida és, segons això, aclarir el coneixement, despertar evidències. La virtut és el coneixement de la raó de les coses, és un saber. Tots els delictes neixen de la irreflexió. L'antítesi del bé i el mal no radica en la voluntat mateixa, sinó que prové del dualisme del sord impuls sensible i la claredat intel·lectual de l'esperit.  I el camí de la purificació no és tant una lluita de la voluntat contra una una íntima i obstinada perversió, sinó un combat amb els desigs sensibles, resultant d'entreveure o conèixer amb claredat la veritable finalitat. Un recte coneixement va seguit d'un recte voler i obrar, per ell mateix, amb necessitat de fet. Ningú peca en rigor voluntàriament; el mal prové exclusivament de manca de coneixement. (...) L'objecte representat o conegut atrau, posa en moviment el desig o la voluntat, i aquests mouen el cos com a conseqüència secundària. El motor primitiu és sempre el coneixement o l'objecte tal com es presenta en ell. (...) Per al sentiment que els pensadors grecs tenen de la vida, hi ha sempre quelcom de servil i necessitat en la voluntat, ja que aquesta radica evidentment en el desig. (...) El mateix Eros és només un trànsit, un fill de la Pobresa, i només troba el repòs anhelat en la contemplació. Voler i obrar no són la finalitat suprema. (...) Tot el sentit de la vida, tota veritable aspiració intel·ligent es redueix essencialment a la tranquil·la possessió del coneixement espiritual de l'ésser. (...) El contemplatiu es troba elevat per damunt del món de la acció. Per això el Déu d'Aristòtil és un pur pensament d'ell mateix, encimbellat sobre tota l'esfera de la voluntat i de la acció. (...) L'"intel·lecte actiu" d'Aristòtil és pur coneixement i contemplació. En contrast amb totes les altres funcions espirituals de l'ànima,  el coneixement i el pensament pur són totalment independents del que es troba fora d'ells; tenen en ells mateixos el seu objecte i la seva finalitat. Per això no hi ha per a l'home joia més alta, ventura tan profunda com la possessió de les formes eternes en el pur coneixement racional. El goig de la contemplació s'eleva molt per sobre de tot goig de creació.

Partint del sentit cristià de la vida, l'ordre de les funcions espirituals es presenta d'una manera completament diferent. L'optimisme intel·lectualista, segons el qual ningú és dolent voluntàriament, ningú delinqueix sinó per desconeixement del veritable bé, no troba lloc aquí. La profunda experiència del pecat indica el contrari: els humans són dolents només voluntàriament. Les veritables fonts del mal no són la matèria, ni la sensibilitat torbadora, sinó l'acte voluntari -primitiu i no condicionat per cap altra cosa- d'apartar-se de Déu i dels seus mandats. L'home pecador obra també contra un saber millor; en això culmina precisament el conflicte moral. El fet de veure i poder fer el bé i, tot i això, no voler-ho amb tota l'ànima, ni realitzar-lo amb tota la força de la voluntat és el que provoca precisament en nosaltres la gran discòrdia de l'"esperit" i la "carn", que és quelcom molt diferent de la dualitat antiga entre la matèria i la idea, el cos i l'ànima. Per això la voluntat és aquí el principi bàsic del món moral, del món espiritual. El lliure albir es converteix per primera vegada en el veritable factor decisiu, fonamentat essencialment en ell mateix i no en un coneixement anterior. El bé no és un objecte del saber; la ciència de la vida no sorgeix de la representació i coneixement del "bé suprem", sinó que els continguts de la consciència moral s'ofereixen com a mandats de Déu, com a imperatius de la voluntat suprema a la voluntat de tot individu. El fet que tothom busqui el seu bé i desitgin la felicitat no és de cap manera la condició de la virtut. Tot es redueix més aviat a saber si aspiren al seu bé en Déu i amb Déu, o fora de Déu i contra Déu. Es tracta d'acollir en la pròpia voluntat els mandats de la voluntat divina, assentir-hi i complir-los. El pecat és desobediència, no ignorància. El saber es limita a representar aquí el paper d'intermediari entre la ordre i la resposta de la voluntat. El coneixement dels mandats es dóna per suposat, i on manca es busca fins i tot per a això una raó voluntària. A la vida moral tot és voluntat i acció. El retorn i conversió de la voluntat cap a Déu és ara l'esdeveniment més profund i decisiu. L'acció, la intervenció en la realitat, ha de sorgir d'ell.

Es tracta d'erigir el regne de Déu, no de comprendre merament un regne d'idees ja existent. El món en el sentit últim de la realitat eterna no és un ésser estàtic i immutable, en el que no hi hauria res a canviar, sinó un regne de persones vivents, que han de recórrer el destí traçat a les seves ànimes i es troben confrontades contínuament a una darrera decisió. Així han de voler i obrar tots per a ells mateixos i per als altres. Tots són responsables des del seu lloc del desenvolupament del regne de Déu. La vida moral espiritual és l'activitat constructiva d'uns éssers dotats de voluntat espontània, no un mer θεωρειν.

Déu mateix és voluntat i acció. Mentre la pura "energia" del Déu noètic d'Aristòtil es reduïa a l'acte i ésser de la contemplació de si mateix, el Déu cristià, creador i conservador de totes les coses, és energia en el ple sentit de la causalitat i de la acció. El seu saber entra en consideració, més que no pas com una finalitat pròpia, com un mitjà d'adreçar a les criatures vers la finalitat de la seva voluntat, que és la finalitat que els hi ha imposat la mateixa voluntat divina. Déu no roman en el tranquil repòs de la contemplació immòbil, sinó que, amb els seus actes de voluntat i direcció, de mandat i de revelació, d'amor i de gràcia, està contínuament girat vers el món canviant de les criatures. Déu és el senyor omnipotent i la causa única de l'univers, no només el seu model immòbil i el seu ideal, que reposa, llunyà, en ell mateix. Ni en Déu ni en l'home és, per tant, un λογιοτιχον el centre i el nucli, sinó que la persona espiritual viu, abans que res, com a ésser dotat de voluntat; la seva vida superior es revela en els actes en que l'ànim es gira envers les coses o es desvia d'elles espontàniament, no en el fet de rebre o portar en si les idees immòbils.

La voluntat conforme a la voluntat divina ja no presenta aquella nota d'indigència que en els filòsofs antics donava sempre motiu per a posar la vida volitiva per sota de l'autosuficiència de l'intel·lecte. L'"amor" de la vida cristiana és quelcom diferent de l'antic Eros. No és el fill de la pobresa, no és el desig de quelcom no assolit encara, sinó que raja només d'una íntima força i abundància. També Déu pot estimar. Ell és l'amor mateix, és la voluntat girada envers tot bé. Per tant la perfecció de tot ésser humà no és un participar en les formes eternes per mitja del coneixement, sinó un viure en l'amor, que raja incessantment de si mateix, en la puresa de voluntat i de cor pròpia del regne de Déu. En això consisteix tota veritable felicitat. La unió amb Déu és una unió volitiva, no un mer contacte amb Ell, per mitjà d'un coneixement receptiu.

Mentre per als grecs era ben comprensible que tota volició s'erigeix sobre un coneixement anterior, aquí s'arriba justament a l'afirmació inversa: només pot contemplar i entendre Déu el que té un cor pur, aquell la voluntat del qual impulsa pel camí recte. La fe, l'esperança i la caritat no són posteriors al coneixement, sinó que la visió del regne de la veritat només s'obre des d'elles, fruits d'una voluntat i una vida conformes a la voluntat divina i actes de l'ànima afins en si mateixos a la voluntat. El ple i just coneixement de la veritat eterna només s'aconsegueix sobre la base de la bona voluntat i com a conseqüència d'ella.

(...)

La victòria sobre el pecat, l'esmena, la recuperada puresa del cor, és l'únic que ens fa dignes de conèixer Déu. Només quan ens fem semblants a ell, d'aquesta manera, podem esperar també comprendre'l. El cor pur és l'únic mirall sense taca, capaç de recollir la imatge de Déu. L'obediència, el voluntari abandonar-se a la direcció del que és alt, és la que fa florir el coneixement de Déu. La mateixa fe és un voluntari assentir anticipat, un espontani inclinar-se, com assenyala sobretot Climent d'Alexandria, trobant suport en doctrines estoiques. La pietat és el camí de la saviesa, no a la inversa. On primer i abans que res coneixem Déu és en la seva voluntat, en els manaments, i aquesta voluntat divina només la comprèn en el fons el que obeeix, ple de tant de temor com amor de Déu, aquell que realitza en ell la voluntat divina.

(...)

El que eleva l'home fins al bé i el coneixement salvador mateix és l'acció viva de la voluntat i la gràcia divines. La bona voluntat humana es destaca del fons de la vida en la natura. A través d'ella ressona la voluntat de Déu i per tant la seva essència. L'important per a l'home no és la justa comprensió de les proposicions de fe, sinó la vida i el caràcter pietosos. Aprenem a conèixer Déu en els valors de la pietat humana; aquí és on obra en nosaltres l'Esperit Sant., la voluntat de Déu. La virtut de l'esperit diví és qui obra en nosaltres la santificació de la voluntat, quan ens mostrem lliurement adreçats vers el bé. En la bona voluntat de tot humà hi impera l'energia de l'Esperit Sant. Només la voluntat de Déu, activa en nosaltres, pot unir-nos realment amb Déu, apropar-nos a Ell, elevar-nos a Ell, revelar-nos a Ell mateix. Per l'energia que Déu exercita en el nostre propi interior podem conèixer el Déu ocult, l'essència de Déu, en la mesura que és possible."


Heinz Heimsoeth a Els sis grans temes de la metafísica occidental (1922)

(traducció al català a partir de la versió castellana de José Gaos, de 1959)