 |
| Bellini 1455 |
"No hi ha pas cap prova que sobrevisquem a la mort. No hi ha pas prova racional, ni especulativa ni empírica: cap "informe sobre la mort" no pot aclarir aquesta primeríssima qüestió. O la mort és anorreament o la mort és trànsit a una altra vida, però una vida diferent, la naturalesa de la qual hom ignora. El pensament cristià fa gravitar la reflexió i l'experiència concernent aquest trànsit, concebent-lo des de l'horitzó del no-res, horitzó que no és ultrapassat per la raó sinó pel "salt" de la fe, la fe en l'altra vida. La mort no és, per al cristianisme, moment privatiu d'una transformació, pur canvi, mutació, aliosi, com en el pensament grec, sinó trenc diferencial i radical, des de la qual, retrospectivament, es defineix i s'orienta l'existent."
(...)
"¿Quina és la novetat radical que introdueix el cristianisme en la humanitat, alterant profundament les arrels de la concepció que l'home es fa de si mateix i de les coses? ¿Què és allò irreductible a cap dels conceptes de la vida i del coneixement propis del paganisme, i que justifica entendre el cristianisme com una "subversió de tots els valors" del paganisme? ¿Quina nova idea-força introduí el cristianisme, capaç d'alterar alhora el sentit de la vida i de la mort i el sentit de les coses i del coneixement de les coses? El cristianisme porta el no-res al món en concebre el no-res radicalment, ontològicament, no com el mé ón grec, sempre relatiu i de grau, resultat d'una reducció epistemològica (l'incognoscble, l'álogon, l'irracional), o com la privatio aristotèlica; i en concebre el món creat del no-res, des del no-res, ex nihilo. Per consegüent, el cristianisme assoleix un enteniment de l'ésser molt més pregon que no pas el grec, i el pot pensar com a existència, com allò que és fora de la causa que l'ha creat, amb independència d'aquesta causa (independència que, en la concepció ortodoxa, hom considerarà condició de llibertat). El cristianisme pensa l'ésser del món creat per Déu des del no-res, arrabassat per Déu del no-res; de tal manera que, abans de la creació el món era no-res; i podria retornar a aquest estat per un acte d'anihilament. En el seu designi intern el cristianisme viu en la tensió d'un monoteisme que pensa el Déu creador sotmès al principi de la seva omnipotent voluntat, que l'ortodòxia modera mitjançant l'expedient hel·lènic d'un logos concebut com a principi racional, des del qual la voluntat, il·luminada per l'enteniment, crea allò que és millor; i mitjançant un dualisme ontològic que pensa l'ésser diví i el no-res com a principis creadors (la Llum i la Tenebra).
Des del cristianisme pensar significa concentrar-se fins al fonament terminal o originari del qual sorgeixen els éssers des de l'horitzó d'un no-res radical, pensat ontològicament. El novum radical del cristianisme, capaç d'alterar i subvertir des de l'arrel els valors mil·lenaris del paganisme i l'hel·lenisme, consisteix a pensar les coses des de l'horitzó del seu presumpte anihilament. La idea activa d'anihilament, la formulació del substantiu en verb, la idea d'una acció capaç de sostreure als éssers allò que els constitueix com a éssers, la idea radical de finitud i contingència que, des d'aquest horitzó, adquireixen els éssers, la concepció radical del mal com a instància extramoral, ontològica, amb fonament en el no-res, tot això significa l'alteració més radical d'idees i conceptes que s'ha produït en la humanitat des dels temps històrics."
Eugenio Trías a El pensament de Joan Maragall (1982), p. 97-99.
Entrades
