Pau

Picasso 1932

"The Peace that is here meant is not the negative conception of anaesthesia. It is a positive feeling which crowns the "life and motion" of the soul. It is hard to define and difficult to speak of. It is not a hope for the future, nor is it an interest in present details. It is a broadening of feeling due to the emergence of some deep metaphysical insight, unverbalized and yet momentous in its coordination of values. Its first effect is the removal of the stress of acquisitive feeling arising from the soul's preoccupation with itself. Thus Peace carries with it a surpassing of personality. There is an inversion of relative values. It is primarily a trust in the efficacy of Beauty. It is a sense that fineness of achievement is as it were a key unlocking treasures that the narrow nature of things would keep remote. There is thus involved a grasp of infinitude, an appeal beyond boundaries. Its emotional effect is the subsidence of turbulence which inhibits. More accurately, it preserves the springs of energy, and at the same time masters them for the avoidance of paralyzing distractions. The trust in the self-justification of Beauty introduces faith, where reason fails to reveal the details.

The experience of Peace is largely beyond the control of purpose. It comes as a gift. The deliberate aim at Peace very easily passes into its bastard substitute, Anaesthesia. In other words, in the place of a quality of "life and motion", there is substituted their destruction. Thus Peace is the removal of inhibition and not its introduction. It results in a wider sweep of conscious interest. It enlarges the field of attention. Thus Peace is self-control at its widest, - at the width where the "self" has been lost, and interest has been transferred to coordinations wider than personality. Here the real motive interests are meant, and not the superficial play of discursive ideas. Peace is helped by such superficial width, and also promotes it. In fact it is largely for this reason that Peace is so essential for civilization. It is the barrier against narrowness. One of its fruits is that passion whose existence Hume denied, the love of mankind as such."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XX, 3

Possible traducció:

"La Pau a la que aquí és fa referència no és la concepció negativa de l'anestèsia. És un sentiment positiu que corona la" vida i moviment "de l'ànima. És difícil de definir i difícil de parlar-ne. No és una esperança per al futur, ni un interès en els detalls del present. És una ampliació de sentiment deguda a l'aparició d'una profunda visió metafísica, no verbalitzada i tot i això transcendental per la seva coordinació de valors. El seu primer efecte és l'eliminació de l'estrès de la sensació adquisitiva que sorgeix a partir de la preocupació de l'ànima per ella mateixa. La Pau comporta, doncs, una superació de la personalitat. Hi ha una inversió de valors relatius. És principalment una confiança en l'eficàcia de la Bellesa. És una sensació que la finor de l'assoliment és com si fos una clau que desbloqueja tresors que la naturalesa estreta de les coses mantindria a distància. Hi ha doncs implicat un copsar l'infinitud, una crida a anar més enllà dels límits. El seu efecte emocional és l'apaivagament de la turbulència que inhibeix. Amb més precisió, preserva les fonts d'energia i, al mateix temps, les domina per evitar distraccions paralitzadores. La confiança en l'autojustificació de la Bellesa introdueix la fe, allà on la raó no aconsegueix revelar els detalls.

L'experiència de la Pau és, en gran part, fora del control del propòsit. Es tracta d'un regal. La recerca deliberada de la Pau porta fàcilment al seu substitut bastard, l'Anestèsia. En altres paraules, en lloc d'una qualitat de "vida i moviment", es produeix la seva destrucció. Així, la Pau és l'eliminació de la inhibició i no la seva introducció. Es tradueix en un horitzó més ampli d'interès conscient. Amplia el camp d'atenció. D'aquesta manera, la Pau és el control d'un mateix en la seva màxima amplitud, en l'amplitud on el "jo" s'ha perdut i l'interès s'ha transferit a coordinacions més àmplies que la personalitat. Aquí s'assenyala als interessos motivadors reals, i no el joc superficial d'idees discursives. La Pau és ajudada per aquesta ampliació de superfície i també la promou. De fet, és en gran mesura per això que la Pau és tan essencial per a la civilització. És la barrera contra l'estretor de mires. Un dels seus fruits és aquella passió l'existència de la qual Hume negava, l'amor a la humanitat com a tal."

Virtuts romanes

"Les virtuts que ens donarien pau i resistència íntima estan passades de moda. De fet, els antics romans ja les propugnaven.

Auctoritas, en primer lloc. Aquests lideratges fulgurants d'ara sempre acaben escandalosament, però hi ha maneres de construir-ne de duradors: els lideratges fonamentats en la paciència i l'autenticitat (virtuts avui molt devaluades). 

Comitas equival a una barreja d'humor i cortesia: en oposició a l'amistat entesa com una suma infinita de contactes, proposa relacions lentes i denses, de mesura humana.

Clementia implica la pràctica de la suavitat social, la deferència i la gentilesa. Ajuda a recuperar formes de relació perdudes: la lleialtat, el compromís, la paraula donada.

Firmitas és la capacitat que tenim de resistir la pressió d'un entorn estrident; la voluntat de defensar les creences pròpies ­encara que contradiguin l'entusiasme de l'entorn.

Frugalitas proposa temprança, sobrietat, senzillesa. Contra l'imperi de l'excés: la contenció i la mesura. Contra la tirania del Twitter o el WhatsApp: silenci, converses cara a cara, lectures tranquil·les.

Gravitas subratlla la importància d'allò que és essencial. Convida a discernir entre anècdota i categoria, entre moda i corrent de fons, entre necessitat i desig. En un món on tothom es fa la víctima i reclama atenció, gravitas subratlla la responsabilitat.

Humanitas és allò que anomenen empatia. La polarització política o la competència mercantil han imposat la moda de l'exclusió: l'altre ha d'apartar-se perquè jo pugui existir. És propi de la humanitas, en canvi, defensar la presència de l'altre.

La ­pietas romana no equival a pietat, sinó a submissió, una paraula que el món contemporani considera horrible. Entre els romans implicava un respecte per l'ordre natural i social. Entre nosaltres serveix per enfrontar-nos serenament a dos dels grans problemes actuals: el respecte a la natura, que la nostra forma de vida està emmalaltint; i, en unes societats tan barrejades de llengües, costums i identitats com les nostres, afavoreix una actitud tolerant amb els veïns que ens desagraden. Pietas equival a patriotisme: amor a allò que és propi. Tan oposat al nacionalisme, que tendeix a odiar el veí.

Prudentia, virtut del tot desprestigiada, equival a cautela i discreció personals. S'oposa tant als excessos de l'economia especulativa com a la frivolitat política. En un món tan ple de mentides i notícies falses, una punta de freda incredulitat és imprescindible.

Tanca la llista veritas. Viure en societat és molt difícil; però sense esforç i rigor és impossible. Veritas contribueix a distingir el desig íntim del dret col·lectiu i a discernir la crida de l'instint de l'opinió pensada. Veritas protegeix dels enganys de l'emoció. Implica, no pas la possessió de la veritat, sinó la pràctica de l'honestedat intel·lectual amb tu mateix i amb els teus companys de viatge."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 29.04.2019

Tanta solitud



Wyeth 1965

"There's a lot under the surface of life, everyone knows that. A lot of malice, and dread, and guilt, and so much loneliness, where you wouldn't really expect to find it, either."

Marilynne Robinson a Gilead (2004)

Possible traducció:

"Hi ha molt sota la superfície de la vida, tothom ho sap. Una gran quantitat de maldat, i por, i culpa, i tanta solitud, fins i tot on realment no esperaries de trobar-ne".

Il·lusió d'eternitat

Soutine 1939

La significativa entrevista de Lluís Amiguet a Fernando Aramburu a La Contra de La Vanguardia del 26.04.2019:

"Per què vostè no es va fer etarra?

Optar per la violència no és una decisió que un pren de manera individual...

Vostè no la va prendre; d'altres, sí.

Però hi havia una organització que reclutava joves com jo per exercir-la en nom de la pàtria, i això ja m'obligava a decidir i prendre partit: Agafo les armes i mato o no? Alguns amics meus sí que es van apuntar a ETA.

Per què vostè no?

És que això que anomenem ideologia és tot ­induït. No naixem independentistes; ni espanyols. Naixem amb la ment en blanc i, des del primer dia, els adults ens hi escriuen a sobre el seu idioma, religió, política. Resistir-se és molt difícil i més quan hi ha una pressió social molt gran en pobles petits.

Però, al final, va ser una decisió personal.

Que va haver de prendre aquest xaval en l'època d'ETA, però no un de noruec que pescava al fiord o un italià que prenia el sol, perquè a ells ningú els va obligar a fer-se aquesta pregunta.

Qui n'és responsable, doncs?

Els nostres dirigents tenen una enorme responsabilitat pels missatges que transmeten i són responsables de la violència quan els seus missatges no són d'assossec i ens sotmeten a la fractura binària que imposa “o ho agafes o ho deixes: o ets lleial al teu poble o traïdor”.

Tanta culpa tenen ells sols?

Sí, perquè aquesta distorsió va fer que joves que haurien tingut una vida pacífica prenguessin les armes, que ja estaven a punt i a l'abast. Això és el que he vist. I no ho accepto.

Quines paraules ens porten a la violència?

Cap paraula ni idea no autoritza ningú a ser ­violent. Per mi l'important és cada ésser humà amb la seva cara i el seu nom, no una idea ni cap convicció.

Però vostè diu que n'hi ha de letals.

N'hi ha. No crec que ningú mati per la igualtat de la dona o pel sufragi universal, o per l'educació per a tothom... En canvi, hi ha altres idees que sí que escalfen la sang dels joves.

Per exemple.

La idea de nació no m'ha agradat mai. Aquesta ideologia que parcel·la el planeta i les persones en nacions és arbitrària...

Però també som el nostre origen.

Perquè temem quedar-nos indefinits, sense contingut. I és que cap ésser humà no és capaç de definir-se només respecte a si mateix. ­Busquem completar-nos en la comunitat i en tot allò que és col·lectiu i ens sobreviu.

Això ens converteix en éssers nacionals?

Fins i tot sabent que morim, preferim pensar que allò que hem sigut seguirà viu en la generació següent; que parlarà la nostra llengua i serà la nostra mateixa nació...

No se'n pot tenir una sense ofendre?

No parlo del que és propi, sinó de les pulsions nacionalistes que sorgeixen de l'ànsia de perpetuar-se sobre tots els altres.

Qui perd l'origen no perd la identitat?

Això és diferent del nacionalisme, que no és l'amor natural al que ens és propi, sinó imposar la teva nació fins a crear un espai geogràfic on només hi càpiguen els purs, els autèntics com tu: és aquesta nació exclusiva i eterna la que el nacionalista somia per a ell i els seus.

I si la teva nació és integradora?

La del nacionalisme no ho és, perquè es nodreix d'aquesta il·lusió d'eternitat: si compleixes una sèrie de normes, et projectes en el més enllà. I les compleixen, perquè l'ésser humà no pot estar tranquil si no creu que és etern, que transcendirà el seu final.

Si és feliç així, sense molestar a ningú...

És que necessita constatar que també n'hi ha d'altres amb la seva fe i que estan units, forts, amb una missió en la vida... I d'altres que no.

Escriure no és un altra il·lusió d'eternitat?

Per mi, no. No escric per perpetuar-me en la memòria de ningú, sinó per donar gràcies als que van escriure i em fan millor al llegir-los.

Pot resumir-ho amb un aforisme?

...Buf! L'ordinador m'asseca d'aforismes.

Au, endavant, que en té de molt feliços.

La vida, mentre dura, és eterna.

I un d'actualitat? Ha vist els últims debats polítics de campanya?

Temo que sí. I trobo a faltar l'educació dels ­debats alemanys: allà ningú no s'insulta com aquí, on no s'intenta convèncer el votant, sinó posar en ridícul l'adversari i aixafar-lo amb ­suficiència narcisista.

És més còmode gaudir de la política com a espectacle que analitzar-la com a gestió.

A més, tot es pot explicar des d'angles que no són el polític. Avui la política determina massa el nostre país.

Què hauria de substituir tanta política?

Tinc una gran confiança en la cultura perquè civilitza l'ésser humà. I ha donat lloc a societats democràtiques, encara que siguin imperfectes, però ja incompatibles amb la violència.

I l'altre aforisme que li demanava?

L'oposat a un cop de puny amb el braç esquerre no és un altre amb el dret, sinó una abraçada.

Vostè ho practica?

Si un altre pensa de manera diferent, no tinc per què destruir-lo. Si estic segur que està ­equivocat, l'he d'ajudar a sortir de l'error. Martin Luther King deia que havia d'ajudar els ­racistes a alliberar-se del racisme que els esclavitzava i els feia desgraciats.

Ha progressat el País Basc?

Fa un esforç lloable per refer-se després d'haver estat una societat totalment fracturada."

Nus ajeguts de Modigliani

 

 

 

Reflexions de Balthus

Algunes reflexions de Balthus (1904-2001), fetes pocs mesos abans de la seva mort, triades per Teresa Guardans de Mémoires de Balthus: recueillies par Alain Vircondelet (Monaco, du Rocher, 2001).

Són textos sobre el procés de creació artística i l'actitud interior que el fa possible. L'art és, per Balthus, camí espiritual, polarització interior vers la recerca, veneració davant la meravella, silenci, pregària, oblit de sí mateix... 

Balthus 1955

"Pintar de la mateixa manera que es prega : camí de silenci, accés a l'invisible en el món (...) Atrapar el que et pot oferir, com una gràcia. Quan parlo de pintura, no em puc apartar del llenguatge religiós, és el que més s'aproxima a allò que vull expressar, quan em vull referir a la sacralitat del món, a aquella actitud d'un mateix de posar-se com en disposició, humilment, modestament, com en una ofrena, per trobar l'essencial. Caldria pintar sempre en aquesta nuesa." (22) 

Balthus 1940

"Caldria explicar als pintors d'avui que tot es juga en el taller, en la lentitud del seu temps. Estimo aquestes hores passades mirant la tela, meditant davant d'ella. Contemplant. Hores incomparables en el seu silenci." (17)

Balthus 1964

"Oferir-li tot el temps, predisposant-se a la possible revelació. En estat d'espera. Polaritzat en aquesta disposició (...) La pintura és un medi d'accedir al misteri de Déu. D'atrapar alguns esclats del seu Regne. En això no hi ha cap vanitat. Més aviat humilitat. Posar-se en situació de poder capturar un fragment de llum." (19)

Balthus 1967

"M'estimo molt la pintura dels primitius italians, i la dels xinesos i japonesos. És una pintura sagrada, que busca més enllà de les aparences, més enllà de les formes visibles, l'invisible, el secret que anima la realitat. En això no hi ha cap diferència entre Piero della Francesca i un mestre de l'Extrem Orient [...] el mateix moviment d'eternitat." (24)

Balthus 1954

"Cada dia, començo sempre a pintar pregant : un gest ritual que em dóna forces per travessar, per sortir de mi mateix. Tinc el convenciment que la pintura és una forma de pregària, una via d'accés a Déu. (30)

Balthus 1951

"El quadre es desenvolupa lentament, dia a dia, en el silenci i la pau. És el quadre qui m'ensenya a refusar la roda frenètica del temps. El que vull assolir és el seu secret, la seva immobilitat." (33)

Balthus 1937

"Sovint he pensat que la millor qualitat, la virtut més bella és callar, és el silenci. No m'he dedicat mai a interpretar els meus quadres, a estendre'm sobre el seu significat. És que han de significar alguna cosa? Del que jo m'he volgut ocupar no ha estat d'expressar-me a mi mateix, sinó d'expressar el món per la pintura." (38)

Balthus 1950

"Quan escolto Mozart, sento la gamma completa de les emocions, com la dels colors, l'humor, la queixa, el dolor, la joia, la tendresa, la compassió, el patiment. Mozart va arribar a tocar un fons universal, gegantí. Modestament, és a aquest mateix pou profund el que aspiro assolir, esforçant-me una i una altra vegada." (52)

Balthus 1939

"Pintar no és figurar, ni tampoc reproduir, sinó penetrar. Endinsar-se en el secret, expressar la imatge interior. (...) Un retrat és atrapar un fragment d'ànima, fer un forat vers el desconegut." (89)

Balthus 1954

"No discuteixo les interpretacions dels crítics de les meves obres d'art. Jo no sé el que les obres volen dir. Simplement són. Potser no caldria dir res, només mirar. Jo m'hi passo hores mirant-les, en el taller. Les miro, entro en el seu misteri. Ell ha guiat la meva mà, m'ha endinsat en la seva nit. En certa manera, deu ser una experiència semblant a la dels místics, la profunda nit que travessen per poder accedir a la llum. (...) M'agraden molt els poemes de Joan de la Creu." (93) 

Balthus 1943

"He dibuixat molt, molt, he dibuixat per acostar-me a les persones, a les seves emocions interiors. Va ser una escola de paciència, però quan acabava un dibuix, tenia consciència d'haver avançat com a persona, de ser més home, de trobar-me més a prop de la condició humana. Aquest sentit de fraternitat me l'ha donat més el dibuix que la pintura; aquesta idea de que m'aproximava a una certa veritat. la pintura és més una recerca, un pelegrinatge." (99)

Balthus 1954

"M'indigna el culte a la personalitat que envolta molts pintors contemporanis. Per pintar cal tot el contrari, esborrar-se cada dia més, no tenir més exigència que la pintura i oblidar-se de sí mateix. I, per contra, el que trobem arreu són declaracions personals, confessions íntimes, exhibicionismes... No em canso de dir que no és un mateix el que expliques o el que vols expressar, sinó el món, els seus misteris i les seves nits. De passada, potser trobaràs alguna clau que et faci comprendre't millor a tu, però aquest no és pas l'objectiu. (...) És impossible pintar al mig del brogit del món i en les seves comoditats i ritmes. Per contra, cal buscar com adquirir més solitud i més silenci, romandre en la promiscuïtat dels mestres del passat per reinventar el món amb ells i no deixar-se encantar per les veus de les sirenes, el diner, les galeries, els jocs de societat. (...) En aquesta aventura de la pintura, el pintor no és res, no és més que una mà, un instrument que transmet, que estableix un pont, ell mateix no sabent moltes vegades ni cap on va, però actua com transmissor d'allò que encara ignora, allò secret. Això se't fa clar quan toques algun punt essencial, quan -per dir-ho d'alguna manera- notes que no hi ha relació entre tu mateix i el que vols assolir, entre tu i el que perceps. És una història sagrada, comparable al dit de Déu i el dit d'Adam tocant-se, tal com els va pintar Miquel Àngel. Sí, la pintura es troba en aquesta frontera, en aquest límit. I, per accedir-hi s'ha de comprendre que el que cal és despullar-se, deixar de banda el petit jo. Pintar aprenent de Mozart, pintar sense cansar-se de mirar Courbet i Cézanne, Delacroix i els meus estimats italians. El pintor només existeix en aquesta disponibilitat, en aquesta humilitat. Deixem als altres la tasca de la interpretació i de l'anàlisi. El pintor d'això no en sap res. Ell pinta, això és tot. I el que ha d'aconseguir trobar per tots els mitjans possibles, és el silenci. Per això totes les aproximacions parlades a la pintura em semblen còmiques. Quines paraules poden dir alguna cosa d'aquell treball que vol mostrar els espais de silenci, secrets i obscurs, dels que ens esforcem a mostrar-ne algun tret?" (101 - 103)

Balthus 1930

"En pintura no hauria d'existir l'anècdota. En un quadre no passen coses, simplement és, i si no és, no és." (133)

Balthus 1981

"La meva joia és poder estar al taller, en un treball gairebé monàstic, regular, comparable a l'obstinació ordenada dels dies i les nits, el retorn de la neu cada hivern, el verd de la primavera, una mena de fidelitat obstinada que acaba no sent ja ni una elecció sinó un ritme consubstancial a un mateix." (136) 

Balthus 1937

"L'obra és una aventura, una aventura extremadament solitària, però carregada de tot el llegat del passat. No em canso d'insistir en que el treball del pintor no s'ha de deslligar del dels seus predecessors. Recomençar des de zero no té cap sentit si el pintor no s'ha alimentat primer de tota la riquesa de la història de l'art, si no ha assimilat a fons i, a partir d'allí, treballa amb el que ell és, veu i sent." (164)

Balthus 1955

"Quan tantes coses belles ens envolten, per què entestar-se en ignorar-les? (193)

Balthus 1960

"Per què crear lletjor amb tanta bellesa que ens envolta ? Sempre m'he sentit com responsable de tanta donació de bellesa. Amb el deure de passar per sobre dels meus estats d'ànim, dels meus propis moments de dolor, dels meus dubtes i de bolcar-me a aquesta immensa tasca, a aquest bateig que és la pintura: la immersió en la bellesa de Déu." (172)

Balthus 1957

"No sé altra definició d'art que dir que consisteix en celebrar, cantar, dur a terme, bellesa." (228)

Balthus 1977

"Un pintor exercita sempre la mirada. Es tracta d'anar més lluny que el que et mostra l'entorn, però aquest anar “més lluny” és en la realitat mateixa, en cap altre lloc. No deixes mai de mirar, en estat d'alerta; no importa que tinguis tant malament la vista com jo ara, el que compta és l'estat de tensió de la mirada interior. La manera de penetrar en les coses, amb la certesa que són ben vives, en una inimaginable plenitud. (...) Arribar a captar la fragilitat d'uns pètals demana una infinita paciència que te poc a veure amb el ritme de la vida moderna. (...) la pintura ha de semblar-se a l'escena de l'anunciació. Fe sorgir en el cor del món, la seva infància, la seva joventut, la seva llum." (242-243)

Balthus 1957

"Em resulta impossible explicar amb paraules l'alquímia del treball que vol transformar el paisatge en allò que amaga, transformar-lo en el seu inrevés, en el seu forat secret. Sempre he intentat pintar el seu centre. Vertigen; intentar atènyer a la profunditat del món." (260)

Balthus 1951

"Els mestres no són només figuratius, hi ha figures en els seus quadres però porten la mirada més enllà. El que transcriuen en la tela acondueix vers una reflexió íntima. Vers una metamorfosi. En aquest sentit, religió i pintura s'ajunten perquè ambdues són instruments de transformació. Alguna vegada m'ha passat, contemplant quadres, trobar-me de cop en front d'alguna cosa immensa i vertiginosa. Un rostre pot de cop obrir-se i mostrar móns insospitats, grandiosos. en un moment així, estic com en un estat religiós, en un espai sagrat. Una meta així és el que ha de procurar atènyer un pintor, sense defallir. Si no, només hi haurà tècnica o habilitat." (265) 

Balthus 1977

"En aparença, la pintura no és res : una tela que un mateix ha tensat, uns pinzells, uns tubs de pintura i uns pots de pigments. I aquí és on comença tot. Res no ha de ser ni habilitat ni hàbit. Sinó font i naixement. Pintar és dirigir-se cada dia cap a la font i buscar-ne l'aigua. La llum. (270)

Balthus 1978

"Pintar és sortir de sí mateix, oblidar-se, preferir per damunt de tot l'anonimat i arriscar-se a no estar d'acord amb el segle, amb les modes i amb els pròxims."(283) 

Balthus 1957

"Pintar és, principalment, voler conèixer i fer tot el possible per a aconseguir-ho." (284)

Podeu veure més obres de Balthus (1908-2001) a

https://photos.google.com/album/AF1QipMecwODcDBUbMEMJlUcrSaFlrQLaqSD2hZq9wOL

Mallarmé: Aparició

Manet 1876

"La lune s’attristait. Des séraphins en pleurs

rêvant, l’archet aux doigts, dans le calme des fleurs

vaporeuses, tiraient de mourantes violes

de blancs sanglots glissant sur l’azur des corolles.

C’était le jour béni de ton premier baiser.

Ma songerie aimant à me martyriser

s’énivrait savamment du parfum de tristesse

que même sans regret et sans déboire laisse

la cueillaison d’un rêve au coeur qui l’a cueilli.

J’errais donc, l’oeil rivé sur le pavé vieilli

quand avec du soleil aux cheveux, dans la rue

et dans le soir, tu m’es en riant apparue

et j’ai cru voir la fée au chapeau de clarté

qui jadis sur mes beaux sommeils d’enfant gâté

passait, laissant toujours de ses mains mal fermées

neiger de blancs bouquets d’étoiles parfumées."

Stéphane Mallarmé, Vers et Prose (1893)


Quina bonica evocació d'un primer petó...


Heus aquí la traducció de Marià Villangómez:

"La lluna s'entristia. Uns serafins de plors,

somiant, l'arc als dits, en la pau de les flors

vaporoses, extreien de les morents violes

blancs sanglots que fregaven l'atzur de les corol·les.

Era el primer sant dia en què em vares besar.

Aquell meu somieig volent-me turmentar

s'embriagava, savi, d'una olor de tristesa

que fins sense recança ni regust deixa presa

la collita d'un somni al cor que l'ha collit.

Jo errava, doncs, fitant l'empedrat envellit,

quan a la tarda, amb sol damunt la cabellera,

tu m'has aparegut, pel carrer, riallera,

i he vist la fada amb un capell de claredat

que abans en el bell son d'infant aviciat

passava, deixant sempre de les mans mal tancades

nevar els seus blancs ramells d'estrelles perfumades."

Lentitud

Balthus 1976

"Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribem a pair mai. Tot transita en un galop sorollós, vehement i efímer. En realitat, la velocitat amb què vivim ens impedeix viure. Una alternativa és rescatar la nostra relació amb el temps. A poc a poc, amb petits passos. Però això no es fa sense una desacceleració interna. Precisament perquè la pressió de decidir és enorme, necessitem una lentitud que ens protegeixi de les precipitacions mecàniques, dels gestos cegament compulsius, de les paraules repetides i banals. Precisament perquè ens hem de desdoblar i multiplicar, necessitem reaprendre l'aquí i l'ara de la presència, reaprendre el que és sencer, intacte, concentrat, atent i u."

José Tolentino a Petita teologia de la lentitud, Fragmenta Editorial (2017)

A la mateixa obra, Tolentino parla de (tria feta per Cultura viva/Catorze.cat):

1. L'art de la lentitud. La pressa ens condemna a l'oblit. (veure el text inicial)

2. L'art de l'inacabat. Quantes vegades ens veiem a nosaltres mateixos mostrant-nos d'acord automàticament amb el tòpic: «necessitaria dies de quaranta-vuit hores» o «necessitaria mesos de quaranta dies». Em sembla que no és pas ben bé això, el que necessitem. N'hi hauria prou, de fet, a adonar-nos dels efectes col·laterals que provoquen les nostres vides superocupades, del que queda enrere, del que deixem de dir o de compartir. [...] En això del temps, a vegades és més important saber acabar que començar, i més vital suspendre que no pas continuar.

3. L'art del perdó. Penso que es produeix un tomb quan acceptem entendre que tots som vulnerables. És fàcil reproduir un esquema dialèctic en què nosaltres som la víctima i l'altre l'agressor, i oblidar que a ell també l'afecta el sofriment. De fet, sovint l'agressió és un llenguatge desviat per expressar o per dissimular la condició de víctima. Un camí necessari per reconèixer que en aquells que ens fereixen (o que ens han ferit) també hi ha bloquejos, ferides i troques embolicades. Si no ens han estimat, no ha sigut necessàriament per un acte deliberat, sinó per una història potser encara més asfixiant que la nostra.

4. L'art d'esperar. Pel que fa al temps, la vida és completament artesanal. No es pot reproduir una sèrie, ni trobar-la feta en una altra banda. La vida requereix la paciència del terrisser, que per fer un gerro que el satisfaci en fa dos-cents només per practicar el gest, la traça, per posar a prova la seva idea.

5. L'art d'habitar. L'ésser humà està cridat no només a conrear sinó també a protegir. És a dir: no només a servir-se de la vida per poder viure, sinó també a tenir cura dels altres vivents i, en aquest sentit, de tota la vida amb què es troba. [...] Ens estimem més impermeabilitzar la vida. Per alguna raó, el dolor dels altres, el que erròniament considerem que no és nostre, ens arriba en una llengua estranya. Ens sembla impenetrable, fins i tot quan hi topem contínuament. No és estrany que el nostre habitar sigui tan confús.

6. L'art de mirar la vida. El que és important de debò és saber, amb una d'aquelles certeses que broten innegociables del fons de la pròpia ànima, si estem disposats a estimar la vida tal com es presenta. [...] Condicionar la joia per la vida a una felicitat somiada és renunciar-hi d'entrada, perquè la vida és decebedora (no tinguem por de la paraula).

7. L'art de la perseverança. És un combat intern (amb un mateix, contra un mateix i per a un mateix) per mantenir, al llarg del temps, tant la vigència com la intensitat del que hem promès: una feina, un desig, un compromís, una paraula, una amistat o un amor.

8. L'art de la compassió. Una cosa és patir amb l'altre; una altra és patir en lloc de l'altre o projectant-se en l'altre. Compadir-se vol dir patir el sofriment de l'altre com a altre. No es tracta d'una simbiosi. Sabem que no ens toca curar, però que tan o més important que la cura és ser-hi presents.

9. L'art de l'alegria. El pitjor que pot passar és invertir en una vida altament productiva, però que ha perdut la capacitat de sorpresa, la possibilitat de la delícia. [...] Sovint, un sofriment ha d'excavar primer en nosaltres la profunditat que després l'alegria vindrà a omplir.

10. L'art d'anar a trobar el que es perd. Les grans transicions no es fan sense cost. A més de guanys, sempre hi ha pèrdues, crepuscles anticipats, parcel·les omeses, absències i silencis que després pesen. Sembla inevitable. La qüestió és saber com assumim el que es perd. Amb quin grau de consciència observem la vida, la nostra i la dels altres.

11. L'art de la felicitat. L'escriptor Milan Kundera va escriure que només hi ha realment una pregunta important: ¿per què no som feliços? Ho sabem, però ho fem tot per situar-nos molt lluny d'aquesta conversa. Ens estimem més posar la felicitat al pla de l'atzar o de les supersticions, som si tingués a veure amb la temàtica capriciosa del destí més que no pas amb els comptes que ens pertoquen.

12. L'art de la gratitud. Kierkegaard explicava l'enveja com una admiració transformada. [...] La desproporcionada felicitat que somiem que hi ha en els altres ens obsessiona, i aquesta admiració malaltissa s'experimenta com una pèrdua personal i una injustícia, en una modalitat tan abassegadora que suscita una ànsia irresistible de destrucció, d'aniquilament de l'altre. [...] El contrari de l'enveja és la gratitud, i aquesta està íntimament lligada a la confiança.

13. L'art d'escoltar el nostre desig? Hi ha preguntes que ens esperen des de sempre. Les podem evitar, podem intentar passar-hi per sobre o canviar de tema durant molt temps, però a dins nostre sabem que aquest amagar-se té un preu. Sostreure-les és sostreure'ns i faltar a la crida que la vida ens fa. Una d'aquestes preguntes és sobre el desig, i en la forma més incisiva i personal es formula així: «Quin és el meu desig?» El meu desig profund, aquell que no depèn de cap possessió o necessitat, que no es refereix a un objecte, sinó al propi sentit.

14. L'art de morir. Sobre la mort no sabem què dir ni què pensar. I això constitueix, de fet, una mancança enorme. [...] La mort pot representar en l'itinerari personal, i en els nostres camins entrecreuats i comuns, l'oportunitat de mirar la vida més profundament. La vida no és només aquest tràfec de verbs actius, aquesta caminada aparedada i somnàmbula, aquest remar entre deure i haver, aquesta comptabilitat en lloc de la metafísica. La vida no és només això. La mort l'amplia.

Shakespeare: El sonet 130

"My mistress’ eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red than her lips’ red;
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damask’d, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound;
I grant I never saw a goddess go;
My mistress, when she walks, treads on the ground:
   And yet, by heaven, I think my love as rare
   As any she belied with false compare."

Shakespeare, Sonet CXXX

Versió catalana de Joan Triadú, publicada al núm. 8 de la revista Vida nova de Montpeller l'estiu de 1956:

"Els ulls del meu amor so són pas com el sol.

Com el coral no ho són els seus llavis vermells.

Si és ben blanca la neu, els seus pits són de dol.

Fils de negre metall creixen als seus cabells.

He vist en blanc i en roig la rosa damasquina

i ella no és pas igual en la galta rosada.

He trobat en perfums una flaire més fina

que en l'hàlit que es desprèn de la meva estimada.

M'agrada el seu parlar, però prou he de dir

que a la música en res no podria fer guerra.

Paraula que no he vist una dea en camí!...

Però el que és ella, sí que trepitja la terra.

I amb tot, oh cel, jo sé la meva amor què val:

tot s'hi compara en fals i res no li fa mal."

Ciència i teologia

Bissier 1964

"No es tracta que la ciència decideixi el que ha de fer la teologia o viceversa. El que és, però, indiscutible és que no podem tenir teologia sense cosmologia, ni aquesta sense aquella. Una cosmologia sense una teologia esdevé ella mateixa teològica, és a dir, explicadora del sentit últim. Una teologia sense una cosmologia esdevé buida de sentit, tret que es transformi ella mateixa en cosmologia."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 125

Sembrad

Van Gogh 1888

"Sin saber quien recoge,
sembrad, serenos, sin prisas
las buenas palabras, acciones, sonrisas...

Sin saber quien recoge,
dejad que se lleven la siembra las brisas."


Cristina de Arteaga (1925)

El cristianisme i la mort

Bellini 1455

"No hi ha pas cap prova que sobrevisquem a la mort. No hi ha pas prova racional, ni especulativa ni empírica: cap "informe sobre la mort" no pot aclarir aquesta primeríssima qüestió. O la mort és anorreament o la mort és trànsit a una altra vida, però una vida diferent, la naturalesa de la qual hom ignora. El pensament cristià fa gravitar la reflexió i l'experiència concernent aquest trànsit, concebent-lo des de l'horitzó del no-res, horitzó que no és ultrapassat per la raó sinó pel "salt" de la fe, la fe en l'altra vida. La mort no és, per al cristianisme, moment privatiu d'una transformació, pur canvi, mutació, aliosi, com en el pensament grec, sinó trenc diferencial i radical, des de la qual, retrospectivament, es defineix i s'orienta l'existent."

(...)

"¿Quina és la novetat radical que introdueix el cristianisme en la humanitat, alterant profundament les arrels de la concepció que l'home es fa de si mateix i de les coses? ¿Què és allò irreductible a cap dels conceptes de la vida i del coneixement propis del paganisme, i que justifica entendre el cristianisme com una "subversió de tots els valors" del paganisme? ¿Quina nova idea-força introduí el cristianisme, capaç d'alterar alhora el sentit de la vida i de la mort  i el sentit de les coses i del coneixement de les coses? El cristianisme porta el no-res al món en concebre el no-res radicalment, ontològicament, no com el mé ón grec, sempre relatiu i de grau, resultat d'una reducció epistemològica (l'incognoscble, l'álogon, l'irracional), o com la privatio aristotèlica; i en concebre el món creat del no-res, des del no-res, ex nihilo. Per consegüent, el cristianisme assoleix un enteniment de l'ésser molt més pregon que no pas el grec, i el pot pensar com a existència, com allò que és fora de la causa que l'ha creat, amb independència d'aquesta causa (independència que, en la concepció ortodoxa, hom considerarà condició de llibertat). El cristianisme pensa l'ésser del món creat per Déu des del no-res, arrabassat per Déu del no-res; de tal manera que, abans de la creació el món era no-res; i podria retornar a aquest estat per un acte d'anihilament. En el seu designi intern el cristianisme viu en la tensió d'un monoteisme que pensa el Déu creador sotmès al principi de la seva omnipotent voluntat, que l'ortodòxia modera mitjançant l'expedient hel·lènic d'un logos concebut com a principi racional, des del qual la voluntat, il·luminada per l'enteniment, crea allò que és millor; i mitjançant un dualisme ontològic que pensa l'ésser diví i el no-res com a principis creadors (la Llum i la Tenebra).

Des del cristianisme pensar significa concentrar-se fins al fonament terminal o originari del qual sorgeixen els éssers des de l'horitzó d'un no-res radical, pensat ontològicament. El novum radical del cristianisme, capaç d'alterar i subvertir des de l'arrel els valors mil·lenaris del paganisme i l'hel·lenisme, consisteix a pensar les coses des de l'horitzó del seu presumpte anihilament. La idea activa d'anihilament, la formulació del substantiu en verb, la idea d'una acció capaç de sostreure als éssers allò que els constitueix com a éssers, la idea radical de finitud i contingència que, des d'aquest horitzó, adquireixen els éssers, la concepció radical del mal com a instància extramoral, ontològica, amb fonament en el no-res, tot això significa l'alteració més radical d'idees i conceptes que s'ha produït en la humanitat des dels temps històrics."

Eugenio Trías a El pensament de Joan Maragall (1982), p. 97-99.

Crucifixió de Jesús

Una col·lecció de pintures sobre Jesús a la creu


https://photos.app.goo.gl/3MC7xesLEWZxHMB76

Aventura

Picasso 1932

"Whithout adventure civilization is in full decay. It is for this reason that the definition of culture as the knowledge of the best that has been said and done, is so dangerous by reason of its omission. It omits the great fact that in their day the great achievements of the past were the adventures of the past. Only the adventurous can understand the greatness of the past. In its day, the literature of the past was an adventure. Eschylus, Sophocles, Euripides were adventurers in the world of thought. To read their plays without any sense of new ways of understanding the world and of savouring its emotions is to miss the vividness which constitutes their whole value. But adventures are to the adventurous. Thus a passive knowledge of the past looses the whole value of its message. A living civilization requires learning, but it lies beyond it."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XIX, 3

Possible traducció:

"Sense l'aventura la civilització està en plena decadència. És per aquesta raó que la definició de la cultura com a coneixement del millor que s'ha dit i fet és tan perillosa, a causa de la seva omissió. Omet el gran fet que en el seu moment les grans realitzacions del passat van ser les aventures del passat. Només els aventurers poden comprendre la grandesa del passat. En el seu dia, la literatura del passat era una aventura. Èsquil, Sòfocles i Eurípides eren aventurers del món del pensament. Llegir les seves obres sense cap sentit de noves maneres de comprendre el món i d'assaborir les seves emocions és perdre's la vividesa que constitueix tot el seu valor. Però les aventures són per als aventurers. Així, a un coneixement passiu del passat se li escapa tot el valor del seu missatge. Una civilització viva requereix aprenentatge, però queda més enllà d'ell."