Picasso 1906-1908

Picasso 1907

La sala del nostre Museu virtual corresponent a l'obra de Picasso els anys 1906, 1907 i 1908, un període que ens fascina especialment per la seva força.

https://photos.app.goo.gl/eQppHMuoVjV2E3mi8

Escorça de xiprer

Culte i creença

Bissier 1959

"Gosaria definir el culte com l'"expressió final d'una creença". Potser seria més adequat dir que el culte és "tota acció humana que simbolitza una creença". I, per ser més exacte, diria que culte és "tot acte simbòlic que brolla d'una creença particular."

Amb la paraula expressió entenem una acció realitzada per qui ret culte. Ara bé, si l'acte que simbolitza la creença es considera com a acte de la intel·ligència, el culte prendrà una forma intel·lectual i, d'aquesta manera, es posarà en relació amb els actes de recolliment, meditació, reconeixement, sinceritat i altres de la mateixa mena. Si l'acte simbòlic és de la voluntat o del cor, aleshores el culte quedarà unit a actes com devoció,  abandonament, amor, lloança.  Si les accions de l'home es consideren l'expressió més sincera de les seves creences, aleshores el culte es manifestarà en la festa, la celebració, la dansa o coses semblants. I si en canvi s'atribueix el valor màxim a les accions constructives de l'home realitzades per amor als seus germans, el culte es connectarà amb la idea de servei, tasca, deure."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 418

Ser feliços

Vuillard 1900

"Le bonheur est une décision que nous prenons d'être heureux quoi qu'il arrive."

"La felicitat és una decisió que prenem de ser feliços passi el que passi."

André Maurois (1885-1967)

La llibertat moderna

Morris Louis 1954

"Podem, certament, fer-nos creus d'aquesta situació, i fins i tot enyorar aquella cultura global i total on les diverses disciplines no campaven encara cada una pel seu costat; on art i artesania, on ciència i tècnica, on religió i educació, política i vida ciutadana eren encara la mateixa cosa i ens oferien una visió coherent i integral del món. La llibertat i creativitat moderna, però, es basa precisament en ser capaços d'assumir aquest món plural i fragmentari. I és un fet històric que tot intent de reconstruir aquella unitat, quan no hi ha les bases socials per fer-ho, és -i no és més que- feixisme. Són encara massa a prop aquells que varen voler vendre'ns una política que fos també, i integradament, una estètica i una ètica (l'estètica del "vivere pericolosamente", l'ètica del "medio monje y medio soldado"); o encara aquells que ens proposen una política que, pel mateix preu, és també una ciència de la història (el materialisme històric i dialèctic, per exemple)."

Xavier Rubert de Ventós a la classe inaugural del Curs 1981-82 del Col·legi de Filosofia, recollit a L'art de mirar-se el melic a Catalunya de Xavier Febrés (1982)

"No soc aliè a la seducció del Mediterrani: m'espanten les fantasmasses i les visarmasses pirinenques, estic arrelat a Empúries, només m'acomplexa el fet de no ser italià i només crec en Grècia... I és potser per això que m'empipa veure utilitzat aquest Mediterrani per satisfer la gran nostàlgia actual envers societats "clàssiques", "homeostàtiques", "paganes" i vés a saber què més. Quan ens comencen a arribar males notícies del futur, i el present (com al senyor Schreiber) ens sembla fet de "peces soltes", hi ha la gran temptació de buscar un nou hàbitat o ideal imaginari en una societat "clàssica" on tornin a ajuntar-se i a ser una sola cosa ètica i saber, fruïció i coneixement, veritat i bellesa... A Grècia l'ètica i l'estètica no estaven segregades, la moral personal i la moral pública s'identificaven, natura i cultura s'hi trobaven, s'hi feia una política ètica... Podria seguir fent la poètica de tot això i fins i tot m'agradaria (finalment, ningú del meu gremi no ha arribat encara a la sola de la sabata d'Aristòtil o de Plató). Però penso que en aquesta aspiració o nostàlgia hi ha també quelcom de feixista, és a dir, d'aspiració a retrobar en un fascio totes les qualitats i valors.

Ara bé, la llibertat moderna passa precisament pel desgavell i el descentrament, i a Grècia no hi havia llibertat en el sentit modern. La condició de l'home modern en una societat plural, inconnexa, disseminada, sense zoon politikon que valgui. Serà per sort o per desgràcia, però avui l'Ànima i l'Estat són dues coses i les apel·lacions al classicisme per reajuntar-les són feixistes: és a Moscou, a Berlín i a Roma on van voler tornar a aquest home "total" que varen creure trobar en el model grec.

Cal ser profundament liberal per a conèixer que no hi ha un lloc -ni passat ni futur- on s'optimitzin totes les variables. I em sembla perillosa aquesta il·lusió més o menys contracultural de recobrar una societat "mítica" i integrada... No oblidem tampoc que l'anarquisme català tan vegetarià, sentimental, homeopàtic i esperantista, afusellava plorant de compassió emocionada envers la víctima!

Tot intent de reconstruir ortopèdicament una societat massa ideal és potencialment feixista, i em fa por la reconversió d'aquesta nostàlgia en messianisme. Jo puc tenir les mateixes necessitats que els senyors que plantegen aquesta apel·lació mítica al Mediterrani o al classicisme, però crec que és molt salubre de saber que són necessitats psicològiques meves i no una necessitat o imperatiu històric que he de col·locar a la gent entre cap i coll a fi que es realitzin de debò. Com diu el pare Batllori, el Renaixement és un invent nostre i no pas un lloc per realitzar-hi l'imaginari de cadascú. I cal recordar això cada vegada que utilitzem un lloc, un espai, un temps mític. A casa nostra tenim un bon i no gens banal exemple -d'Ors- de la facilitat amb què es pot passar de Grècia a Burgos."

Xavier Rubert de Ventós a L'art de mirar-se el melic a Catalunya de Xavier Febrés (1982)

Vincles

Sonia Delaunay 1914

"La religió enforteix el nostre vincle amb el món (fent-nos responsables del seu millorament), amb els altres (a través dels símbols compartits) i amb nosaltres mateixos (fent-nos més conscients de la nostra identitat)."

(tuit d'en Rai de 20.11.2019)

Benaurança

Fra Angelico 1440

"Feliços els qui confien, a pesar de totes les coses que han vist, els qui mantenen el cor obert a l'esperança, contra totes les decepcions, tots els desenganys, els escarments. Feliços aquells el cor dels quals no es deixa endurir per la realitat trista de cada dia."

Miquel Estradé a Cara i creu de les Benaurances a Qüestions de Vida Cristiana n. 78, setembre del 1975, p.47

Imatges de Nadal

Giotto 1306

Una col·lecció de quadres sobre el tema del naixement de Jesús.

https://photos.app.goo.gl/oNJrNMggo7puZvGW8

Nativitat de Tremp

Aquesta és la Nativitat del retaule de l'església de Santa Maria de Valldeflors, a Tremp (Pallars Jussà).


Bon Nadal!


La terra, prenyada de llum,
de nit, ha parit.

La matèria, prenyada d'esperit,
a la cova, ha parit.

La vida, prenyada d'innocència,
en un nen, ha parit.

El poble, prenyat d'esperança,
entre pastors, ha parit.

El món, prenyat de sentit,
entre àngels, ha parit.

Moviments d'època

Mir 1926

De l'entrevista a Ignacio Sánchez-Cuenca a La Vanguardia del 18.11.2019:

"Al seu llibre comenta que l'esquerra pot fer poca cosa, atesa la supeditació de la política a l'economia i al lliure mercat, i afirma que el sentit comú s'ha impregnat de caire neoliberal.

Queda un marge d'acció que no és irrellevant. Però la política que es pot fer té a veure, sobretot, amb ajustos parcials en el sistema i a corregir desigualtats. L'esquerra té la capacitat de fer reformes i de posar pegats aquí i allà, però no té prou potència per pensar en alguna mena d'organització socioeconòmica diferent de l'existent. Si mirem cap a enrere, l'esquerra i fins i tot la socialdemocràcia pensaven que en algun moment deixaria d'existir el capitalisme i que sorgiria una altra cosa. Aquest horitzó s'ha perdut definitivament.

(...)

Diversos autors apunten que l'esquerra actual només es diferencia de la dreta en qüestions socioculturals de diversitat, qüestions morals o simbòliques.

A mesura que s'ha anat estrenyent el marge del possible en les polítiques econòmiques s'han engrandit les diferències en el marc de les qüestions morals, de tot el que té a veure amb drets cívics, estils de vida, reconeixement de la diferència, etc. La política gira més entorn de qüestions culturals que econòmiques. Això no vol dir que no hi hagi res a fer; al final sí que hi ha diferències en matèria econòmica i en la manera d'abordar el mercat laboral, les pensions o la redistribució... però són poc rellevants.

Hi ha alternatives a aquest sentit comú neoliberal que defineix?

Lluitar contra el sentit comú neoliberal del nostre temps és enfrontar-se a un monstre gegantí. L'únic que pots fer és cridar l'atenció sobre això. Canviar les mentalitats no està en mans de ningú... respon a moviments d'època molt complexos."

Paradoxa

Morris Louis 1960

"Podem dir que els grans valors existeixen si jo vull que existeixin, si jo els faig existir. La divinitat també.

Podem dir que els grans valors existeixen independentment de si jo vull que existeixin, de si jo els faig existir. La divinitat també.

Ambdues coses són certes."

(tuit d'en Rai de 14.12.2019)

Marc Aureli VII, 59: Excavar

"Excava dins teu. Dins hi ha la font del bé, i és una font que pot brollar contínuament, si excaves sempre."

Marc Aureli, Meditacions, VII, 59

Heterodòxia

Saenredam 1628

"La religió, -com la resta de sistemes socials- tendeix a l'esclerosi de les formes i les fórmules emprades per la "religió oficial" per tal de mantenir "informats" els seus adeptes. D'aquí que la dissidència religiosa (heterodòxia) calgui també considerar-la des d'un punt de vista positiu, perquè en la majoria dels casos és l'expressió de l'inconformisme religiós d'alguns fidels enfront d'unes paraules i unes actituds esdevingudes irrellevants i, fins i tot, alienadores. La "religió oficial" es decanta generalment vers l'automatisme, el criteri del qual no és l'experiència aquí i ara de la relació sempre nova i sorprenent de Déu, l'home i el món, sinó l'acceptació acrítica de l'autoritat eclesiàstica.

La comunitat religiosa és el fruit de la continuada comunicació religiosa, que cerca en cada moment històric la seva identitat característica mitjançant una experiència de Déu que no pot ser repetida mecànicament. Cal remarcar que la identitat humana es troba condicionada pel moment sòcio-cultural, perquè "en la seva forma viva, l'individu és necessàriament només una fracció i una distorsió de la imatge total de l'home " (J. Campbell). Quan la comunicació s'interromp o es mecanitza, aleshores la comunitat pràcticament deixa d'existir com a tal i es converteix en una organització burocràticament regulada. Aquesta és la tràgica situació en què es troben actualment la majoria dels grups religiosos, els quals disposen tan sols d'uns llenguatges convencionals ineptes per a desvetllar la possibilitat inherent a l'ésser humà d'experimentar el fonament de la seva pròpia existència."

Lluís Duch a Qüestions de Vida Cristiana n. 104, desembre de 1980, pp. 30 i 31.

Sentit

Morris Louis 1958

"Aquesta part de nosaltres mateixos, enterrada en el fons de l'ésser, és encara secreta. Secreta i sagrada. És la part invisible de nosaltres mateixos, la que ens fa desenvolupar-nos i florir. Aquí resideix el nostre poder de creació. Aquí resideix la nostra capacitat de fer visible l'invisible. I aquest és el sentit de la vida. La paraula sentit vol dir significat i direcció, i aquí s'ha d'entendre en les seves dues accepcions."

Laurence E. Fritsch a l'Epíleg a Un àngel rere meu de Tobias Palmer (1975)

Creure en Déu

Rembrandt 1654

"Creure en Déu no és opinar que Déu existeix, sinó intentar viure com si existís."

(tuit d'en Rai de 26.11.2019)

Sobre la passió

Delvaux 1934

"Perquè la passió no pensa en les conseqüències. (...) La passió és destructora. (...) I quan ens destrueix, mor ella. I llavors potser hom es trobi enfrontat amb el desolador descobriment d'haver malgastat els millors anys de la vida, d'haver-se deshonorat amb la pròpia conducta, suportant els terribles dolors de la gelosia, empassant-se les més amargues mortificacions, que hom ha esmerçat tota la seva tendresa i buidat tot el preciós contingut de la pròpia ànima sobre [algú] a qui busquem vestir amb els nostres somnis."

W. Somerset Maugham a The Razor's Edge (1944)

I el pobre objecte de la passió viu el desconcert de sentir-se afalagat per ser el destinatari d'aquesta passió i copsar alhora que no és ben bé ell el destinatari, sinó la imatge que l'altre es fa d'ell, i que no es correspon prou bé amb la seva realitat.

Ritu i símbol

Bissier 1964

"Tot ritual, en tant que és un acte simbòlic, és polisèmic per naturalesa. Encara que tinguem el dret a cercar els pressupostos filosòfics d'un determinat ritu, la seva existència i la seva funció només tenen una feble connexió amb el seu suport intel·lectual."


"El ritu té sentit, i no necessàriament ha de revelar el seu propi significat. Posseeix una intenció, ens posa en una direcció i la percebem, però cap ritu no pot ser comprès exhaustivament sense que es destrueixi. Si poguéssim explicar un ritual, el destruiríem. Si poguéssim descobrir-ne el significat, aquest seria més potent que el ritual i el faria tornar obsolet."


"L'home és un ésser ritual en tant que és a través del ritual que assoleix la finalitat darrera de la seva existència: ser plenament home, ser tan pur que esdevingui un pur no-res o, simplement, ser feliç, sentir-se salvat, lliure... esdevenir Déu." 

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 406, 408 i 411.

El tall de la navalla

Morris Louis 1959

"Trobaràs ardu passar per l'esmolat tall de la navalla.

I penós és, diuen els savis, el camí de la salvació."

Katha Upanishad, tercera part, 14

La bonica versió de Joan Mascaró és:

"Els savis diuen que el camí és estret i difícil de trepitjar, estret com el tall d'una navalla."

Marc Aureli IV, 25: Justícia i benevolència

"Mira a veure com et va la vida de l'home bo, que gaudeix amb la part que li ha tocat del Tot i que en té prou amb la seva acció justa i la seva disposició benèvola."

Marc Aureli, Meditacions, IV, 25

Escorça de pollancre

Narracions

Picasso 1962

"Una veritable narració afecta no només la ment, sinó també la imaginació i les profunditats inconscients de la persona, i romandrà amb ell o ella durant molts anys, pujant a la superfície de la consciència de tant en tant per oferir noves perspectives. Un gran professor d'anglès del Swarthmore College, el ja difunt Harold Goddard, va escriure en el seu llibre El significat de Shakespeare, "El destí del món no està tan determinat per les batalles que es perden o es guanyen com per les narracions que estima i en les que creu."

(...)

Totes aquestes narracions que estan relacionades amb els temes humans bàsics extreuen el seu poder del món dels arquetips que és comú a la gent de totes les cultures i de tots els temps, però les imatges que farà servir cada cultura diferiran molt, per descomptat, i ens correspon a nosaltres penetrar en aquestes diverses imatges fins arribar a la saviesa universal que les fonamenta."

Helen M. Luke a The Inner Story (1982)

Nota de traducció: L'autora parla en anglès de "stories". Hem optat per traduir el terme per "narracions", però els termes "contes", "històries" o "mites" també es podrien contemplar.

Jesús

Rouault 1909

"Jesús és un model de creient en Déu. En aquest cas, en el marc de la tradició jueva."

(tuit d'en Rai de 27.11.1019)

"La figura de Jesús està configurada per ser un referent que ajudi a ser creient."

(tuit d'en Rai de 29.11.2019)

Un tot amb sentit

Kuznetsov 1911

"Tota la societat actual troba enormes dificultats en l'expressió d'allò que la constitueix i que permet que els seus membres se sentin integrats en un tot amb sentit.

(...)

Els partits polítics, l'escola, la religió, la família, l'art, etc. es troben immersos en un "mon trencat", en el qual, a causa de la progressiva irrellevància de llurs respectius llenguatges, resulta gairebé impossible de situar els homes en el camí de recerca de la identitat personal i col·lectiva. L'abstencionisme polític, la indiferència davant les esglésies, el caos escolar i universitari, la desmoralització de tants i tants homes i grups socials, l'aferrissada lluita generacional, etc. són símptomes clars i greus d'una situació marcada per l'isolament i l'avorriment.

Cal tenir en compte que tot renovellament social proposa una nova manera de comunicació interhumana, ja que hom considera que la vigent fins ara no és adequada per a una existència viscuda amb autenticitat. Els fundadors de religions, els creadors de sistemes filosòfics, els artistes que han imposat una nova estètica, els forjadors de nous sistemes econòmics o polítics, conscientment o inconscientment, proposen sempre una nova manera de relació humana que, d'alguna manera, invalida la que els sistemes religiosos, filosòfics, artístics, econòmics, polítics "oficials" consideren com a normativa. Davant la pretesa ortodòxia del "semper idem" s'imposa l'heterodòxia del canvi conscient i de la marginalitat. Avui com ahir, el canvi social demana una recreació de l'expressió del que constitueix la humanitat de l'home. Aquesta recreació no consisteix simplement en l'apropiació abúlica i externa d'un "sistema de la moda" qualsevol, sinó en el millorament qualitatiu de les relacions humanes, que exigeixen noves formes expressives a tenor de les modificacions dels contextos socials i culturals. El fracàs dels partits polítics o de les esglésies, per exemple, no es pot considerar com la conseqüència exclusiva del desinterès dels homes per la política o la religió, sinó que és l'efecte en gran mesura de la incapacitat comunicativa dels grups polítics i religiosos. Aleshores, aquests redueixen les autèntiques qüestions polítiques o religioses, que d'una manera o altra assetgen l'home, a la conquesta o a l'exercici del poder."

Lluís Duch a Qüestions de Vida Cristiana n. 104, desembre de 1980, pp. 28 i 29.

La mort i la mirada

D'una manera més aviat estranya, sorprenent, de vegades s'associa la mort amb ser conduits davant de Déu. La mort obre la porta, els àngels ens acompanyen i som posats davant de la divinitat. Per fer què? Una de les tradicions diu: simplement, per gaudir eternament de la seva presència, a la qual cosa s'afegeix de vegades la d'associar-se amb els àngels per cantar lloances a la divinitat. Sembla que això és una cosa molt satisfactòria, tot i que a alguns els pugui semblar una mica avorrit vist que ha de durar per tota l'eternitat. Però vaja, es considera com un estat de benaurança, com el millor a que podem aspirar: no desaparèixer, ser envoltats d'una magnífica llum i anar cantant. Hi ha versions més prosaiques del paradís, entès com un lloc on poder satisfer tots els desigs que hem tingut com a humans; aquí ja no només aspirem a no desaparèixer, sinó a passar-ho bé segons els estàndards de la nostra materialitat terrenal. Bé, aspirar és de franc i tothom pot fer-ho lliurement.

Aquesta no és la única versió del què passa en ser presentats davant Déu, però. Hi ha un altre conjunt de respostes una mica més inquietants. Es mouen al voltant de la noció de judici, o de Judici Final. En morir i arribar a la presència de la divinitat, aquesta ens jutja. Avalua el que hem fet i deixat de fer mentre érem vius, mentre érem éssers materials a la Terra. Si pesa més el bé que hem fet, se'ns dona accés al paradís. Si pesa més el mal, som enviats a l'infern, on cremar per tota l'eternitat. Déu n'hi do. Però té una lògica: es vincula l'escenari de després de la mort al que hem fet en vida. Potser perquè semblaria revoltant que el que ha mirat de ser bo i el que ha estat un cràpula acabessin tenint el mateix tracte a l'altre món. Les projeccions de la imaginació són les que són.

Una versió colpidora d'aquesta imatge és la que es limita a dir que davant Déu haurem de donar testimoni del que hem fet, ens haurem d’explicar davant d’uns ulls silenciosos. Paul Simon ho va recollir emocionantment a la seva gran cançó Silent eyes, del 1975 (del seu àlbum Still crazy after all these years; la podeu sentir a https://www.youtube.com/watch?v=dLBrwvo4ZGA ; la disposició del text és nostra):

“Silent eyes

watching Jerusalem

make her bed of stones.

Silent eyes.

No one will comfort her,

Jerusalem weeps alone.

She is sorrow, sorrow,

she burns like a flame

and she calls my name.

Silent eyes

burning in the desert sun,

halfway to Jerusalem.

And we shall all be called as witnesses,

each and every one,

to stand before the eyes of God

and speak what was done.”

No hi ha diàleg, no se'ns orienta, no se'ns pregunta: hi ha una mirada silenciosa davant la qual hem de parlar. Sabent que ens hi va la vida eterna. Si el que diem no té gruix i consistència, no és valuós, no transmet significació, no és sincer, no és honest, no és veritable, no serem mereixedors de continuïtat, serem desfets per un alè d'aire, o ni tan sols per això: serem destruïts per la nostra mateixa frivolitat, superficialitat, insignificança. Si té gruix, subsistirem. Aquest és el repte.

Sèries

Kirchner 1914

"Les sèries de televisió, en què el paper dels guionistes es reconeix molt més que en el cinema, van guanyant terreny. I això és lògic, perquè l'ésser humà és molt més complex del que es pot explicar en qualsevol pel·lícula, mentre que una sèrie d'almenys 10 o 15 hores sí que pot desenvolupar els perfils dels personatges en totes les seves facetes a través de les seves múltiples interaccions amb els altres. És per això que “les grans catedrals cinematogràfiques del segle XXI” seran –comencen a ser– aquests grans relats d'una desena d'episodis o més."

Robert McKee a La Vanguardia del 27.11.2019

Déus

"Els déus són creacions culturals humanes per ajudar a endreçar el subconscient personal i col·lectiu. Poden ser deformats i manipulats fins a aberracions com els sacrificis humans."

(tuit d'en Rai de 12.11.2019)

Deu anys després

Tàpies 1962

El 5 de desembre de 2009, ara fa deu anys, vaig publicar aquest post a l'Aglaia, amb el títol de El problema del to. Malauradament, encara em sembla vigent...


"No només és important el que es diu, sinó com es diu, quin to es fa servir a l'hora d'expressar determinades posicions. El to crea un clima, i aquest pot ser constructiu, inclusiu, cohesionador, o no ser-ho. L'anàlisi del to - de l'estil, de la manera de fer, de la forma- és també significatiu a l'hora de conèixer l'altre.

Dic això en el marc de la reflexió sobre l'independentisme -que no sobre la independència- a Catalunya. En quin to s'expressen els partidaris de l'independentisme com a ideologia, com a projecte de país i com a estratègia política? Això és rellevant, perquè aquest to marcarà també les seves relacions amb altres ideologies i estratègies i marcarà el procés de construcció de país, procés en el que estem tots implicats.

Evidentment, a tot arreu hi ha de tot. Hi ha independentistes d'una gran amabilitat i sentit de l'humor. Però sovint en la proclamació independentista hi convergeixen dues tonalitats ben diferents, que acaben essent complementàries. D'una banda, una certa innocència, una bona fe no prou acompanyada de la prudència i capacitat de discerniment que sempre són necessaris davant de qüestions importants. D'altra banda, una actitud crispada, agressiva, antipàtica, menyspreadora del que no s'identifica amb les seves posicions, d'una suficiència prepotent.

Aquestes dues posicions comparteixen una certa simplicitat -simplisme?- a l'hora d'analitzar la realitat i les maneres d'incidir-hi. Deixen massa de banda la complexitat de la realitat (una mica de banda sempre s'hi ha de deixar, a risc de caure en l'immobilisme) i transiten per camins esquemàtics de fàcil difusió però que creen una visió deformada de les coses i que corre sovint el risc de vorejar la demagògia.

No es tracta de ser trencadors de somnis, però les coses no són tan senzilles com de vegades se'ns vol fer creure. Parlant de somnis, és cert que són importants per a la vida humana. Els somnis generen il·lusió, i creen la vivència d'una vida polaritzada, amb sentit, amb propòsit. I precisament per això cal discernir bé el que pot ser un somni del que no ho pot o no ho ha de ser. Constituir la independència en un somni personal és un fet constatable en força gent, però això no vol dir que sigui un pas encertat. S'entén que, a qui ha fet aquest pas, l'entristeixi o el faci enfadar allò que apunta a la improcedència de constituir la independència de Catalunya en un somni. Però sembla ser molt més saludable, per al país i per a les persones, que la independència no sigui un somni. Pot ser una fita política, un referent polític que orienti una actuació, i això és legítim tot i que pugui no ser compartit. Però no li demanem que ens doni escalfor ni identitat, coses que, potser paradoxalment, sí que li podem demanar a un somni, i més si és compartit.

El meu somni pot ser una Catalunya de qualitat, on els valors presideixin les dinàmiques socials i personals, on una gran majoria de la gent pensi, parli, llegeixi i escrigui en català, amb una fonètica coherent i una ortografia suficientment correcta, amb un alt nivell de cohesió social i de capital social, on l'educació sigui una prioritat compartida, on hi hagi feina per tothom i un nivell adient de benestar social, on es treballi amb rigor i responsabilitat, on la cultura sigui protagonista de la dinàmica social, on es tingui una bona cura del territori... pinzellades incompletes i desendreçades que apunten a un desig, a un ideal.

Tornem a la qüestió dels tons. El segon d'aquests tons, el de la crispació, té conseqüències negatives addicionals. Allunya més que no pas atrau. No genera consens ni adhesió, sinó confrontació; no promou el diàleg. Espanta: no atrau tenir un país presidit per aquesta tonalitat. Voreja de vegades el recurs a la violència; la violència verbal obre camins perillosos. No assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

És difícil ser conscient de les característiques i conseqüències del propi to vital. I ser conscient del risc de manipulació de les posicions més innocents per part de les més crispades. Però és important fer un esforç d'autoreflexió, únic camí que pot portar a una "revisió de tonalitat" envers posicions més cordials i generadores d'afecte. A tots ens agrada cridar, i és relativament fàcil; treballar des de la tenacitat i l'exemple, des de l'argumentació pacífica i la invitació amable, demana més esforç. Però si no emprem tonalitats que siguin congruents amb l'estil de convivència que volem generar, no avançarem cap als horitzons desitjats."

Cleptocràcia global

Van Dongen 1906

La potent entrevista d'Ima Sanchís a Oliver Bullough a La contra de La Vanguardia del 29.11.2019:

"Els paradisos fiscals van canviar el món?

Sí, van néixer d'un grapat de banquers londinencs el 1962 per ajudar els superrics a continuar sent rics, evitar els impostos o qualsevol procés judicial.

I els diners s'han anat concentrant cada vegada en menys mans.

Els recursos es transfereixen dels països pobres, on es roben i es blanquegen, als països rics, on s'inverteixen els diners de manera que els cleptòmans globals cada vegada en tenen més i més. La desigualtat creix al món.

Així neix Moneyland, el país dels diners?

Sí, un país virtual, un lloc que va molt més enllà de l'evasió de capital. Et permet evitar qualsevol llei que puguis imaginar, deslliurar-te d'un assassinat, comprar una nova nacionalitat, secrets, ocultar-te, protecció...

Un país sense fronteres.

Sí, que permet als megarics que utilitzen els seus serveis arruïnar el país del qual provenen sense cap límit.

Les grans capitals europees i nord-americanes som la seva bugaderia?

Sí, i també som paradisos monetaris. Els diners surten de països com Rússia, Veneçuela, Nigèria, Angola..., i arriben a Londres, París, Nova York, Miami, Madrid.

Llavors participem d'aquesta corrupció.

El fet que els venguem els nostres millors pisos, mansions, vaixells, avions privats i tota mena de luxes fa que participem automàticament d'aquesta cleptocràcia global. No és l'únic que posem al seu servei. També els oferim advocats, financers i comptables que s'encarreguen de moure i multiplicar els diners robats de països on la població es mor de gana.

Parli'm dels ciutadans de Moneyland.

D'una banda, hi ha els membres de governs i el seu cercle d'influència de països en vies de desenvolupament, i de l'altra, els superrics occidentals que volen evadir impostos, que tenen poder i que actuen perquè ningú no reguli.

Entenc que va més enllà del futbolista que evadeix impostos, a això ens hi hem acostumat.

Jo he vist el que passa quan una societat s'enfonsa, ho he viscut a Rússia, on avui el 10% dels russos més rics posseeixen el 87% de tota la riquesa nacional, i el resultat és la misèria. Els impostos existeixen perquè la civilització existeixi. La gent de Moneyland creu que pot bene­fi­ciar-se del que ofereix la civilització perquè tots els altres continuen pagant impostos.

Com és possible que existeixi Moneyland, un lloc que beneficia tan poca gent i fa mal a tanta?

Perquè el procés de globalització encara no s'ha completat. Els diners flueixen per les fronteres, però les lleis no, i els ciutadans de Moneyland poden triar les lleis per les quals es regeixen al seu gust.

...

Si vius en diferents jurisdiccions i tens propietats i empreses en diferents llocs del món, és molt difícil que t'enxampin, perquè la burocràcia i la policia no cooperen amb tanta rapidesa.

Posi'm un exemple de l'impacte de Moneyland en la societat.

Li explicaré la història de la meva amiga Nina. Té una filla amb hemofília que té dret, com tots els ucraïnesos, a la sanitat pública, però no hi ha diners per tractar-la, tots els diners han sortit del país, són a Xipre.

Ja ho entenc.

El cost del cotxe de superluxe que es compra un ciutadà de Moneyland es paga amb la ­vida de moltes persones.

I a aquesta gent, no els fa vergonya?

Ningú no és el malvat de la seva pròpia història, s'excusen pensant que estan protegint les seves famílies. En realitat són una versió exagerada de la resta dels ciutadans.

Això és dur d'encaixar.

Jo vaig estar a casa de Víktor Ianukóvitx, l'expresident ucraïnès, quan van escorcollar la seva increïble mansió. Al garatge, en un racó, en una capsa de cartró, hi havia una peça de ceràmica de Picasso. Una bogeria!

Aquests personatges han nascut així o han estat corromputs?

Tot es redueix al fet que un sistema corrupte fa que la gent es corrompi. Si en un país corrupte et fiques en la burocràcia o en la vida política, et veus obligat a acceptar segons quines coses. “No es tracta de triar entre ser honest o acceptar un suborn, sinó d'acceptar el suborn o que matin els teus fills”, em va explicar un advocat ucraïnès.

Hi ha manera de posar-hi fi?

És molt difícil, però no impossible, cal anar guanyant batalles, començar per una transparència globalitzada pel que fa a les propietats, i cooperació entre els diferents països. D'entrada, treure a la llum tot el que tenen els cleptòcrates.

És urgent?

Les conseqüències dels seus hàbits de despesa i malbaratament són tan extremes que ha sorgit una nova disciplina acadèmica per analitzar-les: la plutonomia. Quan vulgui la porto a fer un tour per Londres de les cases buides de polítics russos, d'Angola, Egipte, Malàisia... Tots aquests diners han estat espoliats dels seus ­propis països; i a nosaltres tampoc no ens surt de franc."

Veure i sentir

Sonia Delaunay 1946

"Les persones plenament alfabetitzades amb prou feines podem imaginar com és una cultura sense cap coneixement de l'escriptura. Ens costa entendre la buidor d'un sintagma com buscar una paraula, ja que, sense textos, els vocables com a tals no tenen presència visual. Són sons. Podem tornar a recordar-los, però no hi ha llocs on buscar-los. No tenen focus ni rastre, no descriuen trajectòries. Són incidents, com a molt esdeveniments.

Per comprendre què és una cultura oral primària cal començar per reflexionar sobre la naturalesa del so. Tota sensació es dona en el temps, però allò sonor ens planteja una relació diferent. Existeix només quan està deixant de produir-se. Més que perible, és essencialment efímer. Si pronunciem una paraula, en arribar a l'última síl·laba (-la), les anteriors (parau-) ja se n'han anat.

No hi ha manera d'aturar l'àudio amb la fidelitat amb què es detenen les imatges en moviment amb la funció de la pausa als aparells audiovisuals. Si ho intentem, el resultat és el silenci. O una nota o un acord aïllats que tendeixen a l'infinit. Cap altre camp sensitiu es resisteix tant a la possessió o, si més no, a l'estabilització. Per examinar una cosa de prop, preferim que estigui quieta. En canvi, el so immòbil no ens serveix per a aquest propòsit.

La vista aïlla, l'àudio incorpora. La primera situa l'observador fora del que està presenciant; el segon flueix cap a l'inte­rior de l'oient. Fins i tot en les recents experiències immersives de realitat virtual, la visió ens arriba des d'una direcció. Per passar d'una part d'un escenari a una altra, cal moure els ulls. És així al món físic i també a l'entorn digital. No obstant això, recollim les veus, la música i els sorolls simultàniament, perquè ens envolten.

És més senzill submergir-se en el so que en la vista, per molts cascos o ulleres de realitat virtual que emprem. El telèfon, la ràdio, la televisió, l'ordinador, l'smart­phone, la consola i la internet de les coses ens han introduït en una nova era de l'oralitat. Aquesta forma s'assembla extraordinàriament a l'antiga, per la mística de la participació, el foment d'un sentit comunitari i la concentració en el moment present. En tot cas, no és primitiva en absolut: la fabricació, el funcionament i l'ús dels equips es basen en l'escrit."

Josep Lluís Micó a La Vanguardia del 25.11.2019

Ser religiós

Rouault 1913

"Ser religiós és obrir-se al creixement personal amb l'ajuda de símbols ancestrals compartits amb altra gent."

(tuit d'en Rai de 16.11.2019)

"Ser religiós és estimar i gaudir sense dependre de res, sense estar sotmesos a res. La referència a la divinitat ajuda a evitar aquesta dependència. Només ella, una obertura que no s'identifica amb res, és mereixedora de ple lliurament."

(tuit d'en Rai de 28.11.2019)

Centralitat del culte

Bissier 1965

"El que suggereixo és un redescobriment de la posició central i de la funció del culte com a activitat humana integral mitjançant la qual l'home pot caminar vers el transcendent, descobrir el valor de la vida i col·laborar en la construcció, reconstrucció, redempció o recreació del món. El culte no és evadir-se dels afers humans amb el pretext de la celebració. La veritable litúrgia no és un bàlsam per a les xacres de l'home, ni un bonic canal psicològic per drenar totes les nostres tendències violentes, les frustracions i els desigs insatisfets. Podria ser que els ritus tinguessin aquesta funció de restauració d'un equilibri psicofísic. De fet, l'home modern comença ara a descobrir que les religions primordials no eren tan "primitives" amb els seus continus rituals i celebracions. El ritual era la manera de donar forma a l'humanum i d'encarrilar les exigències de l'home. Però, ho repeteixo, tot això és secundari. No és més que el resultat de la naturalesa i de la funció mateixa del ritu. Celebrat només pels seus efectes benèfics sociològics o psicològics, seria a la vegada inautèntic i ineficaç."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 400

Buit ideològic

Sam Francis 1959

Es diu que el procés ha suposat l'afebliment de molts partits polítics, com a mínim Convergència, el PSC, Iniciativa per Catalunya i els Comuns. També ha afeblit altres entitats i institucions, a les quals els costa suportar la tensió derivada de la radicalització de posicions que acompanya al procés. De tot això ja se n'ha parlat, no cal insistir-hi.

Un àmbit que fins ara semblava no haver estat gaire afectat per aquesta tensió és el de les dues grans organitzacions sindicals, CCOO i UGT. Seria molt important que això continués essent així, i que aquests sindicats poguessin continuar jugant un paper de pont, de cohesionadors, sense esberlar-se ni decantar-se cap a una banda.


Això es veurà dificultat, però, per un problema de fons de les grans organitzacions sindicals actuals: el seu buit ideològic. Històricament vertebrades pel marxisme, la crisi i dispersió d'aquesta tradició de pensament les afecta profundament. Però com que no s'ha incorporat cap altre corrent de pensament que pogués dialogar amb el marxisme i complementar-lo o transformar-lo, la realitat es mou entre la manca d'ideologia i restes disperses d'un marxisme envellit i poc vertebrat. Hi ha dos corrents, com a mínim, que podrien contribuir a omplir aquest buit ideològic (deixo de banda el feminisme i l'ecologisme perquè els considero ja incorporats a la globalitat del pensament progressista). Un d'aquests corrents tindria com a referents les figures d'Alfonso Carlos Comín i Nepo García Nieto, i es remetria al diàleg entre marxisme i cristianisme. A aquestes figures caldria afegir-hi les persones que els van envoltar a l'hora d'impulsar el diàleg cristiano-marxista en el si del PSUC i a l'hora de vertebrar Cristians pel Socialisme (CPS). En aquell moment la identitat de cristianisme i marxisme no es qüestionaven, es donaven per suposades, i el que contava era la seva interinfluència teòrica i pràctica. Ser fidels ara a aquests referents requeriria un esforç addicional exigent, com és el de repensar des de l'actualitat tant el marxisme/socialisme com el cristianisme, i situar el diàleg en el context més ampli que suposa el diàleg entre les tradicions religioses i els moviments espirituals amb l'humanisme laic progressista. I això només ho pot moure gent de menys de 50 anys. Els vells que vam viure aquell període podem -i ens agradaria- fer aportacions des dels marges, però no ser els impulsors d'aquesta dinàmica.

L'altre corrent que podria ser rellevant a l'hora d'omplir aquest buit ideològic és el que es podria vertebrar al voltant de l'interès per les humanitats, no només en el seu sentit tradicional sinó com a articulació d'un interès de fons i simultani per diverses disciplines com són la història, la filosofia, la reflexió sobre l'art (i les diverses pràctiques artístiques) i la ciència. A casa nostra hi ha també referents en aquest àmbit (per exemple, gent com en Jordi Llovet, l'Institut d'Humanitats i el grau en Humanitats de la UPF) però caldria fer-ne una formulació adaptada a les necessitats i possibilitats de la classe treballadora i el sindicalisme per tal que pogués ajudar eficaçment en aquesta tasca de recreació ideològica.

Aquest buit ideològic és perillós, tant perquè afebleix la identitat sindical com perquè pot facilitar la penetració en els grans sindicats d'influències populistes (que a Catalunya poden ser influències independentistes), així com d'influències espiritualistes poc revisades des d'un punt de vista crític. Uns sindicats sense un profund i vibrant debat ideològic corren el risc de centrar-se en la seva supervivència com a aparells, posant l'accent en el seu paper de defensors d'interessos corporatius. Uns aparells insegurs, que noten les seves febleses, i que per compensar aquesta inseguretat han d'estar fent constants invocacions a la seva gran qualitat i el seu gran paper (una mena de patriotisme organitzatiu).

Tornant al principi, no seria estrany, doncs, que també els sindicats acabin tensionats pel procés, fet en part ja experimentat. L'adscripció a ERC d'alguns dels seus dirigents sembla apuntar en aquesta direcció. És ben legítim que un dirigent sindical militi políticament on vulgui, però cal tenir en compte que l'ambigüitat i la contradictorietat que han caracteritzat ERC tant històricament com en l'actualitat no afavoreixen la protecció dels sindicats davant del risc de tensionament intern i del consegüent afebliment. I uns sindicats més febles comporten una societat més feble.

Ara i aquí

Chagall 1963

"Les religions són per viure millor ara i aquí, no per sobreviure a la mort i perdurar en un hipotètic més enllà. Considerar que serveixen per ambdues coses és més aviat wishful thinking."

(tuit d'en Rai de 11.11.2019)

Veritat viscuda

Vuillard 1893

"Une œuvre d'art n'expose pas une vérité préétablie; elle incarne une vérité vécue."

"Una obra d'art no exposa una veritat preestablerta; encarna una veritat viscuda."

André Maurois (1885-1967)

Pal·las Atenea

"Pal·las Atenea era pels antics grecs el símbol del coratge i comprensió masculins units al sentiment i la saviesa instintiva femenins.

(...)

Ella sap que, si la justícia civilitzada i la raó són identificades amb els valors Apol·linis com els únics bons, la destructivitat de les antigues deesses mare farà erupció com a mal sense precedents per a la humanitat. L'"assassinat" de l'instintiu i l'irracional per part de la consciència civilitzada acabarà finalment enverinant-ho tot, amb esclats de fúria i matances en una escala col·lectiva infinitament pitjors que el feu de sang personal, tal com nosaltres, avui, sabem molt bé. Atenea, per tant, en representació dels seus ciutadans, ofereix a les furioses deesses acceptació i amor.

(...)

Només l'"Atenea" dins nostre pot portar a terme la reconciliació. Però com ho hem de fer nosaltres com a individus per fer néixer aquest símbol reconciliador? (...) Per a aquells de nosaltres que s'hagin identificat amb el punt de vista Apol·lini, és un camí llarg i dificultós, que demana una honestedat indagadora i coratge. El primer pas és certament treure'ns del damunt la idea que hem deixat enrere la llei de l"l'ull per l'ull". Hem de manifestar el deliri que, per perdonar els nostres enemics d'acord amb l'ètica cristiana, només cal comportar-se exteriorment de manera civilitzada, sense preocupar-nos sobre què està fent la nostra fúria reprimida. Cada vegada que ens sentim ferits o enfadats o ressentits envers una persona, una circumstància o fins i tot un objecte material, sorgeix un desig d'infringir un mal equivalent, per inconscients que siguem d'aquest fet. Hem patit una petita mort i el desig de matar segueix, perquè és part de la naturalesa de la psique cercar sempre la restauració d'un equilibri. Peticions refusades, esforços frustrats, humiliacions reals o imaginades, totes nodreixen el desig d'una petita "neteja" (...). Però la nova injúria n'implica una altra, i així sense fi. El fet que la ofensa és invisible no fa més que augmentar la seva força. Marit, muller, infants o amics poden ser conduits per aquesta venjança oculta a tota mena de foscors.

La resposta cristiana és parar l'altra galta, però si ens aturem aquí ens perdem tot el significat del missatge de Crist i només fem que caure més profundament en aquesta mortal amenaça de pau per repressió. Si parem l'altra galta, no estem per això alliberats de la llei de la psique, que demana una mort per una mort. (...) El veritable "parar l'altra galta" és el ple reconeixement d'aquesta llei juntament amb la voluntat d'acceptar la necessària mort dins nostre, que és l'única manera de prevenir que sigui infringida a algú altre, conscientment o inconscientment. (...) Aquesta llei d'una mort per una mort ha de ser acomplerta per l'individu injuriat mateix, pel propi reconeixement del fet que la culpabilitat de l'altre és també en un sentit profund la pròpia, i per consentiment propi, enmig d'un ressentiment potser legítim, pagar el preu, morir una mica a la petició de justificació i immunitat. (...) L'única fi d'aquesta cadena de sang per sang rau en la voluntat individual de pagar amb la pròpia sang per cada injúria que manté. Aquest i només aquest és el camí cap al descobriment de l'Atenea interior, el poder que pot afrontar les fúries de l'inconscient amb amor, i així descobrir al cor  de la fúria mateixa el gran poder nodridor i donador de vida de la Mare interior que tot ho perdona."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 7.