Positivitat i negativitat

"Quan la positivitat elimina la negativitat, tots els éssers són forts. Quan la negativitat elimina la positivitat, tots els éssers decauen. Per això, quan els dirigents valoren el camí positiu, prosperen llavors els éssers; quan valoren el camí negatiu, no es desenvolupen llavors els éssers.

Si els governants no són humils amb els seus governats la influència de la seva virtut no serà efectiva. Per això, quan els governants són humils amb els seus governats, són lúcids i clars, i quan no són humils amb els seus governats, són cecs i sords."


Del Wenzi 95

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Davant del mal

Van Dyck 1620

Al seu magnífic text El pecat, mite i realitat, publicat dins de La salvació cristiana, mite i realitat, Editorial Claret (1981), Mn. Josep Maria Rovira Belloso presenta quatre respostes habituals davant de la qüestió de l'assumpció de responsabilitat davant del mal.

La primera és, davant del fet que el mal sigui inesborrable i irreparable pels qui l'han sofert, no lluitar contra el mal sinó superar-lo lliurant-se a l'altra cara del dolor, o sigui al plaer i al goig estètic; enlloc d'assumir les conseqüències dels propis actes, girar-se d'esquena al mal causat i evadir-se'n.

La segona és atribuir la responsabilitat del mal a una causa impersonal i abstracta (la situació socio-econòmica, un error d'estructura, etc.).

La tercera és identificar-se amb un projecte de futur totalment net, humanista i noble. Lliurant-se a un projecte ideal, identificant-se totalment amb ell, defensant-lo de forma ultrancera es certifica la innocència total i el refús més clar de tota complicitat amb el mal. Projectant-se al futur hom es separa del mal esdevingut en el passat immediat o en el present.

La quarta és el legalisme purità. Fer servir el puritanisme per sentir-se incontaminat. Satisfer la necessitat d'autoexculpació creant lleis i convencions dins de les quals sembla habitar veritablement la innocència. Llavors només hi ha culpa quan s'han transgredit les convencions i normes: les bones maneres fan l'ésser humà honest socialment. La ideologia legalista estableix amb precisió que el "pecat" és solament la transgressió de la llei social. La justícia s'identifica amb la honorabilitat i la respectabilitat i aquestes s'adquireixen cenyint-se -amotllant-se- a la legalitat establerta. El respecte a les condicions socials eximeix de tota taca davant els altres i davant un mateix.

Gràcia

Matisse 1904

"Dans tout ce qui est gracieux nous voyons, nous sentons, nous devinons une espèce d'abandon et comme une condescendance. Ainsi, pour celui qui contemple l'univers avec des yeux d'artiste, c'est la grâce qui se lit à travers la beauté, et c'est la bonté qui transparaît sous la grâce. Toute chose manifeste, dans le mouvement que sa forme enregistre, la générosité infinie d'un principe qui se donne. Et ce n'est pas à tort qu'on appelle du même nom le charme qu'on voit au mouvement et l'acte de libéralité qui est caractéristique de la bonté divine."

Henri Bergson (text publicat el 1904 i recollit a La Pensée et le Mouvant el 1934)

Possible traducció:

"En tot el que és ple de gràcia hi veiem, hi sentim, hi endevinem una mena d'abandó i com una condescendència. Així, per qui contempla l'univers amb ulls d'artista, és la gràcia el que es llegeix a través de la bellesa, i és la bondat el que es mostra a través de la gràcia. Tot manifesta, en el moviment que registra la seva forma, la generositat infinita d'un principi que es dóna. I no és per casualitat que es fa servir el mateix nom per a l'encant que veiem en el moviment i l'acte de liberalitat que és característic de la bondat divina."

Finalitat de l'art

Chardin 1760

"The purpose of art is not the release of a momentary ejection of adrenaline, but is, rather, the gradual, lifelong construction of a state of wonder and serenity."

Glenn Gould



Possible traducció:

"La finalitat de l'art no és l'alliberament d'una ejecció momentània d'adrenalina, sinó que és, més aviat, la construcció gradual i continuada d'un estat de meravellament i serenitat".

Huainanzi

"El cel és tranquil i clar, la terra és estable i pacífica. Els éssers que perden aquestes qualitats moren, i aquells que les exerceixen viuen."

"La naturalesa humana es desenvolupa mitjançant una serenitat i lleugeresa profundes, la virtut es desenvolupa mitjançant la joia harmoniosa i el franc desinterès."

"Si pots obrir-te pas pel camí de la vida mitjançant el desenvolupament de la teva naturalesa i abraçant la virtut fins a la fi dels teus dies, pot dir-se que has aconseguit manifestar la divinitat."

"Quan la ment no s'entristeix ni es delecta, s'aconsegueix la suprema realització de la virtut. Tenir èxit sense canviar, és la suprema realització de la calma. Desprendre's dels desitjos habituals és la suprema realització del buit. No tenir preferències ni aversions és la suprema realització de l'equanimitat. No inmiscir-se en les coses és la suprema realització de la puresa.

Aquells que assoleixen aquestes cinc coses assoleixen la il·luminació espiritual. Els que assoleixen la il·luminació espiritual són els que arriben a l'interior. 

Per tant, quan domines l'exterior per mitjà de l'interior, tot roman incòlume."

"En general, a la naturalesa humana li agrada la tranquil·litat i li desagrada l'ansietat; li agrada la relaxació i li desagrada l'esforç. La ment que roman sempre sense desigs, pot considerar-se tranquil·la; el cos que està sempre desocupat, pot considerar-se relaxat.

Si alliberes a la teva ment en la tranquil·litat i abandones el cos en la relaxació, per esperar així la guia de la natura, espontàniament feliç en el teu interior i lliure de presses en el teu exterior, ni tan sols la grandesa de l'univers podrà alterar-te; ni que el sol i la lluna quedessin eclipsats, la teva voluntat no seria perjudicada. Així seràs noble fins i tot en la humilitat, i ric fins i tot en la pobresa."

"Els savis responen a l'ésser mitjançant en no-ésser,  trobant sempre el patró intern; reben la plenitud mitjançant el buit, trobant sempre la mesura. Viuen les seves vides amb serena joia i buida tranquil·litat. Per això no estan ni massa lluny de res ni massa a prop de res."

"Les persones desenvolupades aprenen a unir la seva naturalesa amb l'immens buit i a tornar-se conscients del silenci infinit."

"Quan la llum espiritual es guarda sense forma, la vitalitat i l'energia tornen a la perfecta realitat. Així els ulls són clars, però no es fan servir per mirar; les oïdes són agudes, però no es fan servir per escoltar. La ment està expandida, però no es fa servir per pensar.

Quan la vitalitat penetra en els ulls, la visió és clara; quan és a les oïdes, l'audició és aguda. Quan és a la boca, les paraules són precises i quan es concentra en la ment, el pensament és lúcid."

Del Huainanzi, segle II aC.


(tria i adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana de Pilar Alba de la traducció anglesa de Thomas Cleary).

Stabat Mater VIII

Memling 1491

Memling 1491

Els idus de maig

"Els idus de maig no eren de bon auguri per als romans. Al contrari. Era l'època de l'any consagrada als morts i als rituals per espantar les ànimes malintencionades i venjatives. La lemuralia o lemuria era el temps en què calia exorcitzar lèmurs i larves, els fantasmes dels morts, que eren el revers tenebrós dels lars protectors de la llar i la família. El pater familias romà havia de llançar faves negres cap enrere perquè els lèmurs es despistessin i roseguessin aquells fruits i no penetressin a la llar, i també havia de repetir salmòdies i lletanies mentre feia sonar una campana o un morter, sempre de bronze, que continua sense agradar als fantasmes, per allunyar definitivament els mals esperits.

Es creu que la festa va ser establerta per Ròmul en honor i memòria del seu germà Rem, però no era pròpiament una festa, entesa com una ocasió feliç, i encara que amb els anys hi va haver pastissos, que les vestals havien de preparar, i, d'alguna manera, celebració; al principi era un ritual fosc per evitar les tenebres i els seus espectres. Els temples estaven tancats i no hi havia ni casaments ni cerimònies públiques, ja que eren dies que pertanyien als morts, que tornaven anhelant tornar a tastar els plaers de l'existència terrenal. Per si s'ho estan preguntant, va ser Linné, el naturalista suec, qui va utilitzar el terme larva per parlar de la fase embrionària de cuc en el desenvolupament d'un insecte i també qui va anomenar lèmurs els lèmurs de Madagascar, se suposa que pels crits i el guirigall nocturn que feien, així com pels ulls desmesurats. És a dir, que primer hi va haver les larves, esperits famèlics romans, i els malvats i terribles lèmurs, que s'ho passaven bé terroritzant els vius i després els seus noms evocadors de l'espant van entrar als llibres de zoologia."

Daniel Fernández a La Vanguardia del 14.05.2018

El misteriós desconegut

"La substància de la divinitat és no ser: no pots veure la seva forma quan la mires, no pots sentir el seu so quan l'escoltes. D'això se'n diu el misteriós desconegut. El «misteriós desconegut» és una manera de parlar sobre la divinitat, no és la divinitat en si mateixa.

(...)

Ningú utilitza l'aigua corrent com a mirall; l'aigua tranquil·la és la que s'utilitza com a mirall. Mantenint-te cap a dins, et tornes tranquil i no estàs dispersat cap a fora.

(...)

El que és ferotge és capturat, al que vola alt se li dispara.

Per això, la gran puresa apareix com plena d'oprobi i la gran virtut sembla inadequada."


Del Wenzi 94

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Què és un savi

Peruggino 1499

"El model o ideal al qual hauria d'aspirar el filòsof no és tant el del metge-terapeuta-guaridor com el del savi. I què és un savi? Algú que no només pensa el que passa, sinó que, sobretot, ho pensa bé. Algú que no només no sempre troba sentit el món, sinó que fins i tot és capaç de detectar l'absurditat profunda que l'habita. Algú que no ens proporciona la manera d'assolir la felicitat, però sí les indicacions per viure la vida amb la intensitat més gran possible. Algú que, davant la pressa  generalitzada de tants presumptes pensadors per abandonar les preguntes més importants de l'esperit -que són també les ineludibles preguntes de la vida- quan tenen la sensació que s'han quedat velles (potser perquè temen que els envelleixin), mai no oblida que caduquen abans les males respostes que les bones preguntes. Algú que s'entusiasma amb el pensament i que, precisament per això, fa pensar els qui l'escolten."

Manuel Cruz a La Vanguardia del 04.06.2011

Mitjans de comunicació

Marquet 1910

Algunes notes preses a una conferència de Daniel Innerarity al CCCB el 06.03.2006:

- els mitjans de comunicació (MC) construeixen el nostre concepte de realitat.

- els MC tenen un paper de mediadors universals. El que sabem del món ho sabem a través d'ells. Fins i tot la nostra experiència directa del món està condicionada per models derivats dels MC.

- Gràcies a què sabem el que sabem?

- Coneixem prou els MC com per saber que no ens podem fiar d'ells.

- Com construeixen la realitat els MC? No es fonamenten en la veritat, en el coneixement, sinó en l'entreteniment i la sensació de seguretat.

- Els MC estableixen el nostre horitzó mitològic. El mite descriu el món com si no hi pogués passar mai res de nou. Els MC repeteixen aquest esquema global, un món sense sorpreses, on sempre passa el mateix (sota una superfície agitada). Ens diuen el que ja sabíem; ens dónen seguretat, absorbeixen inseguretat i por. I ens permeten una passivitat combinada amb una moderada i agradable emotivitat (derivada de la confirmació dels nostres prejudicis). I generen ritualitat. I redueixen els problemes als culpables, i les víctimes.

- els MC no manipulen la realitat, treballen sobre percepcions de la realitat.

- els MC no manipulen, esquematitzen.

- els MC com a generadors del transfons sense el qual no podem viure.

- els MC necessiten l'antagonisme, el conflicte d'opinions que mantenen els temes vius.

-e els MC no imposen, s'adapten a la demanda.

- els MC susciten el desig d'una veritable realitat, una realitat no mediatitzada. Susciten la nostàlgia d'una realitat autèntica.

Sentit i significat

Fautrier 1937

Diu Lluís Nacenta al seu blog "19 preguntes" (entrada del 17.05.2018):

"Caldrà intentar poder afirmar que “la música té sentit però no té significat”. Per poder afirmar-ho, caldrà explicar, abans o després de l'afirmació, que es tracta d'una afirmació operativa: quan fas música —i caldrà haver establert prèviament l'articulació fer-escoltar com a únic verb pertinent quan es tracta de música—, o sigui quan fas-escoltes música, pots treballar amb el sentit, però no pots treballar amb el significat. Pots fer-escoltar sentit, però no pots dir-entendre res concret. I caldrà indicar amb tota claredat que “té sentit” vol dir més concretament “pots treballar amb el seu sentit i treballar-la pensant en termes de sentit”, i que “no té significat” vol dir més concretament “no pots treballar amb el seu significat ni treballar-la pensant en termes de significat”. Perquè no té cap interès posar-nos ara a intentar refutar que, de significats, en pot arribar a tenir molts, a cada instant."

Magnífica reflexió. I crec que es pot dir exactament el mateix de la religió: "la religió té sentit però no té significat". Amb la mateixa explicació que Nacenta fa per la música.

Es pot dir el mateix de la pintura? Probablement, encara que pugui semblar més paradoxal. I per això tant valor té una pintura realista com una impressionista, com una expressionista o com una abstracta. Totes tenen la mateixa capacitat d'oferir sentit.

Limitacions de la filosofia

Valloton 1921

"Freud s'excusava per escriure que Moisès era egipci, la qual cosa no agradaria als jueus practicants. Nosaltres ens hem d'excusar per refutar la filosofia occidental perquè centenars de persones en desenes d'universitats han dedicat milers d'hores a desenvolupar-la. Ha servit per crear la ciència racionalista i la tecnologia que permet utilitzar la realitat per a propòsit humà. Però no serveix per entendre l'existència, ni el coneixement. L'ontologia s'ha de reemplaçar per la física quàntica, l'epistemologia per la neurobiologia.

Henri Bergson (...) va assenyalar el defecte de la filosofia occidental després d’Heràclit. “La nostra intel·ligència està destinada a facilitar la inserció del cos al seu medi, a representar les relacions de les coses exteriors entre elles, en fi: a pensar la matèria. La intel·ligència humana se sent a casa quan està entre objectes inerts, especialment entre els sòlids. Els nostres conceptes han estat formats a imatge dels sòlids, la nostra lògica és sobretot la lògica dels sòlids, i per això la nostra intel·ligència triomfa en la geometria... Però d'això resulta que el nostre pensament, en la seva forma purament lògica, és incapaç de representar la veritable naturalesa de la vida”.

La filosofia occidental és com un programa d'ordinador on es fiquen els inputs de la realitat i en surten modificats. En el programa de Plató i Aristòtil, la lògica aristotèlica, el racionalisme geomètric cartesià. Per això és tan sols un dels possibles programes amb què aborda la realitat, la lògica dels sòlids, l'anomena Bergson. Però hi ha altres programes: Heràclit i la realitat com a flux, el taoisme que planteja també el flux, l'organicisme a Whitehead, la teoria general de sistemes o estructuralisme que es basa en l'analogia en comptes de la causalitat.

Un dia estava obsessionat preguntant-me per què existim, per què existeix l'univers, fins que em vaig preguntar: i “per què”, existeix? No serà la pregunta equivocada? On s'ha dit que per entendre la realitat calgui preguntar per què? Doncs en aquell programa racionalista de la filosofia occidental. En cap altre programa no es busca la causa, es busca l'analogia o l'harmonia o la intuïció.

Europa està malalta de cerebralisme, intoxicada de racionalisme cartesià, ennuegada d'idealisme platònic. Si algun espectre encara assetja Europa, després d'exorcitzat el comunisme, és el cerebralisme. Plató per boca de Sòcrates o el seu predecessor Parmènides va insistir que les coses han de ser estables, va demanar la fixesa del fluid, la rigidesa del que, per naturalesa, és en canvi permanent. Plató i la ciència serveixen per manipular la natura o la realitat en profit d'unes finalitats: construir ponts, avions, agafar un tren a l'hora... El que jo desitjo suggerir és alguna cosa més enllà de Plató o les paraules, una cosa només adequada per a certs moments, algunes estones o unes certes persones. Però una cosa que dona sentit a la vida com no ho aconsegueixen ni Plató ni les paraules.

Sota la metàfora de Buda subsumeixo la filosofia oriental. Amb Plató es manipula la realitat per millorar la nostra vida, amb Buda es penetra en la ment personal per intuir el sentit de la realitat. Plató aboca en la ciència i la tecnologia, Buda en la contemplació i el ioga. Cada un al seu temps: Plató per guanyar-se la vida, Buda per entendre-la. Observi's que estic partint de la base que amb Plató la vida no s'entén. Només s'entén l'algoritme lògic construït per ell i Aristòtil i que és la filosofia occidental. Però que només aconsegueix entendre's a si mateix, perquè amb paraules és impossible anar més enllà de les paraules. I les paraules són una foto fixa de la realitat, que és una pel·lícula en quatre dimensions. Pensar, com bullir un ou, és una cosa que s'ha de parar en cert moment, perquè, si no, surt un ou dur. També és contraproduent pensar més enllà d'on pot arribar el pensament.

El racional és instrumental. Manipular la realitat no és entendre-la, ni acceptar-la, ni té res a veure amb les emocions, la creativitat o la intuïció. Tot això queda fora del racional. Només els científics mediocres creuen que amb la raó s'ha de solucionar tot; els competents saben fins on pot arribar la raó i no intentar aplicar-la a tot, ni pretendre que el que no és racional no existeix. Es diu que va ser Parmènides qui va iniciar el desencarrilament quan va dir que la realitat és racional i, una cosa encara pitjor, que el que està canviant no és real, i només és real allò fix. Aquí es va extraviar el pensament occidental, que encara no ha refet el camí.

Heràclit és l'únic que no es va perdre com els que van confondre la fixesa de les paraules amb la fixesa de la realitat. Les paraules són una foto fixa, però la realitat que intenten representar és una pel·lícula, un flux en moviment. No pots banyar-te dues vegades en el mateix riu però pots utilitzar mil vegades la mateixa paraula o el que ella representa, un mateix concepte.

Pensem linealment (en sil·logisme: si A és B i B és C, ergo A és C) i parlem linealment (subjecte-verb-predicat), però la realitat no és lineal, és interrelacionada o matricial i hologràfica, i en ella una part reflecteix el tot i el tot està en tot; tot influeix en tot, està interactuant.

És hora d'estudiar la filosofia occidental no com el mitjà d'entendre l'existència, sinó com una altra mitologia grega. Panta rei."


Luis Racionero a La Vanguardia del 04.05.2018

Stabat Mater VII

Cimabue 1280

Giotto 1306

Sodoma 1510

Caravaggio 1607

Consideracions sobre el país

Hernández Pijuan 1994

Tot i que les independentistes ho neguin, hi ha una nova i greu fractura social a Catalunya, experimentada no només a nivell polític sinó també a la vida quotidiana (relacions amb familiars, amics, companys de feina, etc.). És greu perquè comporta el no reconeixement de facto de la legitimitat de l'interlocutor, i això no havia passat en la història recent de Catalunya. Aquesta fractura serà difícil de superar (alguns en diuen "recosir el país", altres "refer els ponts", etc.). Tampoc ningú sembla tenir gaire ganes de fer-ho.

La fractura no parteix el país en dos sinó en tres. Els independentistes tendeixen a no reconèixer aquest fet i considerar que només hi ha una confrontació entre independentistes i unionistes. Els convé aquesta dualitat, en la que ells són "els bons", els que tenen la raó. Però de fet hi ha tres grans blocs: independentistes, catalanistes no independentistes i unionistes. I l'esquerda decisiva, la més greu pel país, és la que separa independentistes i catalanistes no independentistes.

Quan els independentistes parlen d'eixamplar la base social de l'independentisme deuen pensar en convertir en independentistes a alguns sectors del catalanisme no independentista, però vist com s'han fet les coses és difícil que això passi. Hi ha hagut massa menyspreu dels primers envers els segons (en el fons, se'ls considera traïdors per no donar suport a la independència).

Es diu que "el consens compartit s'ha acabat" i que cal oblidar la mitologia d'"un sol poble". Alguns, quan sentim això, experimentem consternació, desolació. No es pot construir un país des de la confrontació.

La ofensiva independentista ha aconseguit un alt grau de mobilització emocional en una part molt important del país, i ha creat inestabilitat (el "programa pollastre", Jordi Amat dixit). Però la manca de força política no li permetrà aconseguir la independència. I en canvi la fractura social romandrà, i l'arrossegarem temps, potser dècades, amb el consegüent afebliment del país.

Dalt i baix

"Wen-tzu va dir: El poder de la divinitat corregeix el que ha estat equivocat i ho fa correcte, aporta ordre al caos, transforma la decadència i la corrupció en simplicitat i puresa.

Quan la virtut reneix, el món està en pau. El punt central resideix en el dirigent, que és el guia del poble. Els de dalt són models per als de baix. El que agrada als de dalt, ho adoptaran els de baix. Si els de dalt tenen el poder de la divinitat, els de baix tindran humanitat i justícia. Quan els de baix tenen humanitat i justícia, no hi ha societats decadents i caòtiques."


Del Wenzi 91

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Acte i personalitat

Cézanne 1889

"Nous sommes libres quand nos actes émanent de notre personnalité entière, quand ils l’expriment, quand ils ont avec elle cette indéfinissable ressemblance qu’on trouve parfois entre l’œuvre et l’artiste."

Henri Bergson a Essai sur les données immédiates de la conscience (1889)

Possible traducció:

"Som lliures quan els nostres actes emanen del conjunt de la nostra personalitat, quan l'expressen, quan tenen amb ella aquesta semblança indefinible que de vegades es troba entre l'obra i l'artista".

Pàtria de la nit

Dix 1917

"Tampoc pretenc jutjar, tot i que sí subratllar o posar de relleu, la deriva de l'oci dels nostres joves. Universitaris o no, des de fa ja algunes dècades, han importat la tradició anglosaxona de la disbauxa de cap de setmana, però avançant el període de descontrol a la nit de dijous i prorrogant-lo amb freqüència fins dilluns. Per descomptat, l'autocontrol i l'exigència que predomina a la setmana laboral anglesa brilla en els nostres contrades per la seva absència. A això en dic jo l'obligació del carpe diem. No és notícia escandalosa en els diaris, però està convertint a molts dels nostres joves en ciutadans d'una pàtria irreal. Una pàtria que els cobra alts impostos vitals pels quals ells s'hipotequen, potser, de per vida. Són ciutadans de la "pàtria de la nit", un món irreal, tan còmode com tirànic, doncs esclavitza doblement: plaers químics, pressió gregària.

No pot sorprendre que poderosos interessos (indústries de l'oci, moda, música o droga) treguin profit de tal esclavitzant tendència. Sí que sorprèn, en canvi, la aquiescència del món adult: família, poders públics, mitjans de comunicació. Zygmunt Bauman descriu la vida actual com una successió de petites i explosives experiències vitals, que ja no formen seqüència lògica o camí coherent. Si el periple vital en el nostre món és ja tan confús, semblaria molt necessari establir almenys algun contrapès. Però ningú gosa presentar-se com un esgarriacries. Seguim empenyent als joves a descobrir sense parar noves experiències afectives, a transformar incessantment el seu aspecte físic, a participar en tot tipus de novetats. Decisiva ha estat, en aquest sentit, la contribució de la cultura dominant: sobreprotegint i adulant als joves ("pobres joves enviats a l'atur"). I l'entronització d'un discurs moral que porta a gaudir del plaer immediat i a repudiar sistemàticament tot esforç, sofriment i contenció, sense els quals la autonomia personal és un brindis al sol."

Antni Puigverd a La Vanguardia del 05.04.2010

La conversa

Hernández Pijuan 2002

"La víctima més innocent de la situació política catalana és la conversa. Ja no sabem conversar sense enutjar-nos, sense experimentar sobtats canvis de pressió arterial, sense ser assaltats per la decepció i el malestar. Ja no sabem conversar sense covar ressentiment contra aquell amic o conegut que no comparteix unes emocions que imaginem nostres però que, de fet, només són una creació artificial destinada a integrar-nos en el ramat d'una audiència domesticada."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 14.05.2018

Religió i veritat

Fautrier 1959

"La concepció simbòlica del fet religiós, que es distancia de les creences -que estan a l'origen de tants conflictes- per passar a pivotar sobre els símbols -molt més funcionals i per tant menys generadors de tensió- acaba portant a la ja esmentada formulació que no hi ha una única religió veritable, ni una religió més veritable que les altres, entenent aquí per veritable no tant la conformitat amb uns referents externs, com la capacitat de fer viure una experiència profunda i significativa de la realitat, de la vida. Aquesta constatació de la inviabilitat de la jerarquització de les religions no vol dir que cadascú no pugui sentir una única religió com a camí veritable, o sentir-ne una com a més veritable que les altres; normalment les persones que pertanyen a una tradició religiosa ho senten així. Ara bé, que sigui així per a un no dóna dret a considerar que sigui així per a tothom, o que hagi de ser així per definició.

Pot ser útil fer aquí una distinció entre veritat absoluta (a la qual els humans no tenen accés) i veritat relativa, dins de la qual es pot diferenciar la veritat socialment consensuada (paradigma científic vigent, sistema de valors consensuat) i la veritat personal. Dins d'aquesta darrera s'ha de distingir entre la veritat-en-si (el que un veu com a veritable, fent ús predominantment de la raó) i la veritat-per-a-mi (el que un viu com a veritable, fent ús predominantment de la intuïció i de l'experiència viscuda). Des d'aquesta darrera, la pròpia religió pot ser l'única veritable o la més veritable; és així de fet, les coses han portat aquí (l'època que s'ha viscut, el país d'origen, l'educació rebuda, les preferències personals...). Però això no vol dir que des de la pròpia veritat-en-si no es pugui defensar que no hi ha una única religió veritable o una de més veritable que les altres. Veritat-en-si i veritat-per-a-mi han de ser enteses com a nocions compatibles, encara que no coincideixin."

Raimon Ribera a El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007, pp. 45-46

Stabat Mater VI

Bellini 1460

Bellini 1472

Noms del misteri

Bissier 1959

"El misteri té molts noms, i no en té cap."


Raimon Panikkar al II Parlament Català de les Religions, Manresa 28.05.2006

Èxit i retirada

"Quan un país entra en repetides guerres i guanya repetides victòries, perirà. Quan entra en repetides guerres, el poble s'esgota; quan guanya repetides victòries, el govern es torna altiu. Deixa a un govern altiu utilitzar a un poble cansat, i seran pocs els països que no morin.

Quan els governants són altius, es tornen autocomplaents, i quan es tornen autocomplaents, abusen de les coses. Quan el poble està esgotat es torna ressentit, i quan es torna ressentit se li acaben els talents. Quan els governants i els governats han arribat a aquests extrems, la destrucció és inevitable.

Per això, és natural retirar-se quan el propi treball ha estat complert amb èxit."


Wenzi 90

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Moderació religiosa

Fautrier 1964

"La concepció teològica clau més perjudicial per a les actituds fonamentalistes consisteix a considerar impossible la idea d'un codi de codis, el nucli de tots i cadascun dels fonamentalismes. La tradició teològica de moderació religiosa no nega l'existència de Déu, però les teologies esmentades insisteixen totes per igual a definir la seva natura com a essencialment inefable. És a dir, si Déu existeix, el seu "coneixement" del món s'hauria de correspondre amb la forma en què el món és en si mateix, al marge del coneixement humà. Però el coneixement diví seria totalment incompatible amb l'humà, que només pot percebre el món a través dels sentits i els conceptes, al llarg del temps i situat en l'espai. Això no vol dir de cap manera que el món tal com és en si mateix no existeixi sinó que no existeix com a coneixement, que no existeix ni pot existir un codi de codis subjacent a tota l'existència. En insistir en la impossibilitat d'un coneixement total i definitiu com aquest, la moderació religiosa destrueix els mateixos pilars del pensament fonamentalista en tots els fronts, el religiós i els altres.

(...)

Fracassem en la tasca de fer compatibles les escriptures amb la ciència perquè assumim que les Escriptures són AQUEST llenguatge i no pas UN llenguatge. Assumim que tenen la categoria de codi de codis, en el qual cada paraula indica exactament un aspecte del món, i en el qual hi ha una paraula per a cada aspecte; però cap llenguatge no té aquesta categoria. La teologia entra en escena perquè és en l'àmbit teològic en el qual, en última instància, pot arrelar la crítica del codi de codis.

(...)

Per a teòlegs com Maimònides, Déu és el nom per a una totalitat, per a alguna cosa inabastable, per a una força creadora que no pot ser domesticada per l'intel·lecte humà. "La Torà perla segons el llenguatge de l'home -cita, i continua glossant-: és a dir, expressions que poden ser fàcilment compreses i enteses per tothom s'apliquen al Creador. D'aquí ve la descripció de Déu mitjançant atributs que impliquen corporeïtat, amb l'objectiu d'expressar la Seva existència; perquè moltes persones no conceben fàcilment l'existència si no és en connexió amb un cos."

(...)

Tant l'ateu com el fonamentalista cauen en el mateix error. En paraules del teòleg, l'error deriva del fet d'assumir  que el nostre coneixement i el de Déu són de la mateixa naturalesa.

(...)

Si hi ha un punt de vista de Déu sobre el món, comprendre'l no és al nostre abast.

(...)

Respecte a la suma total de l'existència tal com és, en realitat només podem tenir creences, no certeses, i encara millor si aquestes creences procedeixen de riques tradicions de recerca que omplen les nostres vides de significat i que potser ens condueixen a fer-nos preguntes interminables sobre allò desconegut.

(...)

Les religions en la seva millor expressió poden servir per a evocar-nos de manera constant els límits interns del nostre coneixement i del nostre poder, i que aquesta ració d'humilitat és essencial per al progrés de la raó humana.

(...)

Lluny d'assaltar els recintes sagrats de la ciència, la moderació religiosa salvaguarda el progrés científic, el mètode d'assaig i error de la democràcia i la construcció col·lectiva del pluralisme, i ho fa atorgant a allò que és sagrat un recinte propi, deslliurat de l'arrogància de la certesa per la humilitat d'una fe incerta."

William Egginton a "Una fe incerta. Religió i fonamentalisme" dins de Barcelona Metròpolis num. 79, estiu 2010

Incivisme

Pollock 1949

Què fer davant de l'incivisme? Resignar-se considerant que no es pot corregir el comportament de la minoria incívica? Fa de mal dir, però és un tema rellevant. En Manuel Castells sintetitzava bé la seva descripció a La Vanguardia del 03.09.2005: "Violència i vandalisme al voltant de les festes populars, la ciutat com a excusat, brutícia de carrers i places després de les nits de festa, altercats amb els vigilants al metro, guirigall nocturn a l'espai públic, prostitució al carrer allà on enxampi, sortides de les discoteques amb embriaguesa col·lectiva, desplaçaments etílics als locals after hours, consum de drogues per tot arreu, raves i aces, amenaces pandilleres al veí que rondini i una llarga lletania de posada en qüestió de les regles de vida en comú. A això s'hi afegeix, en la percepció ciutadana, una mendicitat agressiva, la vagabunderia, el dormir al carrer, el grafiteig de parets i aparadors, i les mil agressions al mobiliari urbà." Han passat 12 anys des del text de Castells, però el panorama segueix pràcticament igual.

Castells constata que "es tracta de comportaments generalment nocturns, en una societat en la qual durant els caps de setmana i vacances per a molta gent la nit és el temps d'activitat i desfogament, en contrast amb la quotidianitat de la majoria dels ciutadans. En la quasi totalitat dels casos, l'agressivitat i el descontrol estan lligats a l'alcohol i de les drogues. I alcohol i drogues circulen fàcilment per tota la ciutat a qualsevol hora i per a qualsevol persona. Des de les discoteques més cares fins als il·legals venedors ambulants que difonen la borratxera a baix preu en qualsevol lloc. I també cal dir-ho, la immensa majoria de persones que viuen la nit sense control (i de vegades el dia després) són joves de menys de trenta anys."

Hi hauria polítiques públiques capaces de millorar aquesta situació? O només és un tema d'educació ciutadana, de difondre determinats valors a tots els racons de la societat, si és que això és possible? La conclusió de Castells era la següent: "Recuperar el civisme requereix coses tan serioses com reconstruir la responsabilitat familiar, educar en valors a les escoles, oferir alternatives als joves, posar ordre en la indústria de l'oci nocturn, intensificar la lluita legal i policial contra les màfies i reconvertir la política turística cap a un model sostenible i de qualitat. Mentrestant, també cal ordre, policia i justícia local. Però no podem carregar només en les esquenes dels encarregats de la seguretat les responsabilitats de les que hem abdicat individual i col·lectivament."

Consciència del futur

"Abans d'experimentar les situacions, abans de que sorgeixin els assumptes, hauries de clarificar i calmar la teva ment. La claredat i la calma són les bases del camí, però pot passar que sense cap raó et vegis assetjat per tota mena de consideracions prèvies a les circumstàncies, assaltat per centenars de pensaments; llavors, quan t'enfrontes a les situacions, tractant amb persones i amb esdeveniments, aquests resulten ser diferents de com els havies pensat, i per tant intentes que els teus pensaments els ajustin. Això fa que la vitalitat s'esgoti, que l'esperit es consumeixi i l'energia es gasti. És millor no tenir consciència del futur, deixant que sigui el que hagi de ser. Per tant, els que no es desfan d'aquesta consciència, difícilment poden aprendre el camí. La manera de desfer-se d'aquesta consciència és oblidar els objectes, disminuir les preocupacions i aclarir la ment par tal que sigui com l'espai."

Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)

(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)

Museu

Caravaggio 1605

Visito el Museu de Montserrat. Val la pena, hi ha algunes obres d'alt nivell. Dues coses, però, m'incomoden.

La primera és el tractament "igualitari" de les obres. En la presentació física no es destaquen les que es podrien considerar més importants, cosa que les desafavoreix. Això pot respondre a un desig de respectar el gust i criteri del visitant. Que ell decideixi; el museu no pretén assenyalar les obres que ell considera que haurien d'agradar més a l'espectador, les obres "millors". Que cadascú decideixi el que li sembla millor o li agrada més.

Aquesta és una opció "democràtica", respectuosa envers els gustos del públic. El museu considera que ell no és qui per a jerarquitzar la qualitat de les obres presentades. Els "il·lustrats", en canvi, ho veiem d'una altra manera. Per a nosaltres el museu, des de la seva expertesa, ha de subratllar les obres que considera de més qualitat. En part ho fa a través de la visita audioguiada, però també s'hauria de fer a través de la presentació de les obres en l'espai. Que això condiciona la percepció de l'espectador? Certament. Però el museu és un educador, té una tasca pedagògica que queda per sobre del risc de subjectivitat. El museu es pot equivocar en la seva jerarquització, però val més que s'equivoqui que no pas que renunciï a la seva tasca educadora. Són dues maneres de veure les coses, dues posicions incompatibles i en conflicte.

La segona cosa que em va incomodar és el criteri d'ordenació dels quadres. Em va fer l'efecte que estaven penjats no en funció del seu "contingut" sinó de la seva "forma" (les seves dimensions, el ser horitzontal o vertical...). I que s'aplicaven criteris de simetria, d'una mena d'"elegància" fonamentada en equilibris i en harmonies. Alguns en dirien una presentació "llepadeta", d'altres que s'aplica el criteri de les "setrilleres". Això simplifica les tasques de muntatge però trenca la coherència dels continguts, cosa que perjudica al visitant.

Stabat Mater V

Duccio 1311

Simone Martini 1333

Anònim flamenc 1470

Bellini 1515

Giotto 1306

Fra Angelico 1436

Kierkegaard

Algunes frases del filòsof danès Soren Kierkegaard (1813-1855):

"Quan heu vist el resplendor de la felicitat al rostre d'una persona estimada, sabeu que un home no pot tenir cap altra vocació que la de despertar aquesta llum a les cares que l'envolten."

"La vida té les seves pròpies forces ocultes, que només es poden descobrir vivint."

"La vida no és un problema per resoldre, sinó realitat a experimentar."

"La vida només es pot comprendre mirant enrere, però s'ha de viure mirant endavant."

"El propòsit de l'art, el propòsit d'una vida només pot ser augmentar la suma de la llibertat i la responsabilitat que es troba en tots els homes i en el món. En cap cas no pot ser reduir o suprimir aquesta llibertat, ni tan sols de forma temporal. Cap gran treball mai s'ha basat en l'odi i el menyspreu. Al contrari, no hi ha cap veritable obra d'art que, en darrer terme, no hagi contribuït a la llibertat interior de cada persona que l'ha conegut i estimat."

"En la profunditat de l'hivern, finalment vaig aprendre que dins meu hi havia un estiu invencible."

"El que és veritablement humà, cap generació ho aprèn de l'anterior. Cap generació aprèn d'una altra com estimar."

"No hi ha res que un home temi tant com saber fins a quin enorme nivell és capaç de fer i d'esdevenir."

"Quan llegeixis la Paraula de Déu, has d'estar sempre dient-te a tu mateix: "Està parlant amb mi i sobre mi".

"No hi ha record més beneït, ni res més beneït per recordar, que el patiment superat en solidaritat amb Déu; aquest és el misteri del sofriment."

Benevolència i càstig

"Quan els governants són favorables a la benevolència, el poble és recompensat sense haver realitzat res de valor, i es permet a la gent anar-se'n en llibertat fins i tot si ha comès faltes. Quan els governants són favorables als càstigs, es descuida a la gent de valor i la gent innocent és culpada.

Si els governants no tenen preferències ni aversions, ningú guarda ressentiment per les execucions ni és beneït per caritat. Segueixen línies de conducta sense implicació personal en els assumptes, com el cel i la terra, que cobreixen i ho suporten tot."


Del Wenzi 88

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)