La gràcia dels savis

"Quan els veritables dirigents pensen, els seus esperits no s'agiten en els seus pits, el seu coneixement no s'exhibeix als quatre vents, i s'omplen el cor de benevolència i transparència: llavors la dolça pluja cau al seu temps, els cinc cereals floreixen, creixent a la primavera, madurant a l'estiu, sent collits a la tardor i emmagatzemats a l'hivern; existeixen revisions mensuals i informes de cada estació, i al final de l'any es paguen els delmes.

Alimenten al poble amb justícia; l'autoritat no és imperiosa, el sistema legal no és complicat, l'educació és espiritual. Les lleis són àmplies, els càstigs suportables, les presons estan buides. Tot el territori té els mateixos costums, i ningú enarbora la traïció al cor. Aquesta és la gràcia dels savis.

Si els que estan a dalt són cobdiciosos i no tenen mesura, els que estan sota seran llavors ambiciosos i no tindran deferència. Quan el poble és pobre i miserable, sorgeixen la divisió i el conflicte; es treballa àrduament sense èxit, brolla l'astúcia i apareix el lladronici. Els governants i els governats es tenen ressentiment recíproc, i les ordres no es compleixen."

Del Wenzi 19

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Vedrai, vedrai

"Quando la sera
tu ritorni a casa
non ho neanche
voglia di parlare
tu non guardarmi
con quella tenerezza
come fossi un bambino
che rimane deluso.

Si, lo so,
che questa non è certo
la vita che hai sognato
un giorno per noi.

Vedrai vedrai
vedrai che cambierà
forse non sarà domani
ma un bel giorno cambierà.

Vedrai vedrai
che non sei finito sai
non so dirti
come e quando
ma vedrai che cambierà.

Preferirei sapere
che piangi
che mi rimproveri
d'averti delusa
e non vederti sempre
così dolce accettare
da me tutto quello che viene.
Mi fa disperare il pensiero
di te e di me
che non so darti di più.

Vedrai vedrai
vedrai che cambierà
forse non sarà domani
ma un bel giorno cambierà.

Vedrai vedrai
che non sei finito sai
non so dirti
come e quando
ma vedrai che cambierà."



Cançó del 1965 de Luigi Tenco (1938-1967).


La podeu sentir aquí:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2009-04-26T16_03_12-07_00

També podeu veure aquest vídeo de la seva interpretació:

http://www.youtube.com/watch?v=MZ2s4KTLUj8

Comunitats de base

Van Gogh 1882

Des del tardofranquisme, la lectura que fèiem era d'un món necessitat de compromís polític, que alguns assumien des d'un pensament laic i altres des d'un referent espiritual/religiós. Però el fet que moltes persones religioses no eren especialment exemplars en el seu compromís en la transformació del món amb criteris de major justícia i que moltes persones no religioses sí que ho eren ens portava a desvincular a nivell d'organitzacions l'esfera política i la espiritual/religiosa.

Ara, però, sembla que el món ha canviat. Ja no queda tan clara l'oportunitat d'aquesta desvinculació. La ràpida secularització fa irrellevant els possibles contratestimonis provinents d'instàncies religioses, i les instàncies polítiques desvinculades dels referents espirituals/religiosos semblen no donar prou de sí a l'hora d'exercir una acció política compromesa amb la justícia i lliure de frivolitat i corrupció. 

Sembla, doncs, plausible i oportú replantejar els termes de la relació entre política i espiritualitat/religió, propugnant un diàleg o interinfluència més vius entre ambdós. Això no és gens fàcil en un context de certa desorientació sobre el què vol dir exactament això de l'àmbit espiritual/religiós (ja que és objecte de debat si hi pot haver espiritualitat sense religió, i també si les religions històriques poden fer els canvis necessaris per a ser rellevants en el context cultural actual). Però la qüestió segueix essent vigent.

Fins i tot es pot arribar a imaginar l'oportunitat de vincular més estretament els processos de transformació personal (o creixement personal, o maduració personal, si es prefereix) amb els processos de transformació social (o comunitària, si es prefereix). Considerar ambdós processos com a desvinculats sembla ara menys oportú que fa uns anys.

Per això pot no ser absurd recuperar una vella noció: la de comunitats de base. Si bé el seu orígen pot ser intraeclesial (on es contraposaven amb l'aparell institucional), Roger Garaudy ja va fer un intent de recuperació política del concepte a finals dels anys 70 (projecte "Crida als vivents") i ara pot ser un altre moment oportú per fer-ho.

Les comunitats de base serien instàncies que aplegarien persones simultàniament interessades en acompanyar-se i ajudar-se en el seu procés de transformació personal, d'esdevenir més profundes o de més qualitat personal, com es prefereixi, i en impulsar plegades iniciatives i processos de transformació social, essent alhora una instància crítica amb les febleses del model social vigent i compromesa a l'hora de desenvolupar alternatives a aquest model, a tot nivell.

No serien, evidentment, les úniques instàncies d'organització però podrien jugar un paper rellevant en el context de crisi econòmica, política i ideològica que caracteritza la nostra dinàmica col·lectiva. Crisi que no porta a una lectura catastrofista de la realitat (tot va malament; no és pas cert) però que vol anar més enllà de la còmoda o resignada acceptació de les dinàmiques actuals, considerades com a incanviables ("el sistema és massa poderós per poder ser canviat").

Tornar a vincular en una mateixa instància aquestes dues dinàmiques podria resultar actualment fructífer i obrir nous camins de participació social i vertebració de vida comunitària. La tasca és gran i pocs els que ara com ara la consideren possible i necessària, però els horitzons semblen massa tancats, massa erms, com per no considerar-la.

En ser de base, aquestes comunitats haurien de ser molt lliures i autònomes a l'hora de configurar les seves dinàmiques de treball i els seus compromisos, i podrien resultar molt diferents entre si. Però si comparteixen un sincer anhel per la transformació personal i col·lectiva cap a horitzons de major profunditat i justícia, de major respecte pel món i les persones i de major voluntat de canvi de tantes coses que no van prou bé en el món que vivim, ja tenen un substracte compartit que pot donar cohesió a les seves dinàmiques.

Al projecte esmentat, Garaudy diu que la creació d'un nou teixit social comença allà on un grup de persones, per reduït que sigui al principi, decideixen fer-se càrrec ells mateixos del seu propi destí, sense delegar ni alienar aquesta càrrega a ningú, i on, per fer-ho, es giren vers el veí, el proper o el llunyà, per a constituir una petita "comunitat de base", cèl·lula viva del nou teixit social. Per ell aquesta dinàmica ha de permetre enfrontar-se amb l'individualisme que caracteritza els nostres temps (i que més aviat s'ha accentuat en els darrers quaranta anys) i amb el "sistema" totpoderós i intocable que sembla regir les nostres vides independentment de la nostra voluntat.

No falten antecedents històrics d'aquesta imbricació de dinàmica social i dinàmica religiosa. El profetisme jueu és un referent. La xaria islàmica n'és un altre, que caldria revisar amb cura per destriar els aspectes positius de les degradacions històriques que pugui haver experimentat.  Hi ha referències a un buddhisme social. La "cristiandat" o la "doctrina social de l'Església" no són bons referents en aquest camí, però en la història del cristianisme hi ha prou exemples de revoltes socials amb un referent religiós. I la visió taoista i confuciana tendeixen a veure vinculats els dos àmbits (la mateixa imatge del paral·lelisme entre les nocions de yin i yang i les nocions de dao i de podria anar en aquesta línia; la divinitat com a dimensió oculta i polar de la virtut, que és el que es veu manifestament però que necessita de l'altre pol per poder desplegar-se correctament).

De tota manera, actualment la noció de comunitat de base és més un concepte de futur a desenvolupar que no pas una derivació d'experiències històriques desenvolupades en el passat. És més una intuïció que una deducció. La intuïció de la possible fecunditat de vincular en el context social i cultural actuals la dinàmica de transformació personal i la col·lectiva, la dinàmica social i la dinàmica espiritual.

Evolució i atzar

Pollock 1949

"No sabem on ens porta l'evolució, és absolutament oberta. La sel·lecció i l'evolució és un procés miop, només veu el que en un moment determinat necessita per sobreviure. A l'evolució no li preocupa que siguem més intel·ligents o millors persones. Els organismes només volen perpetuar-se."

"L'atzar és la força creativa de l'evolució."

"Les nostres actituds influencien la nostra vida, però no l'evolució, que es mesura en milions d'anys i està regida per l'atzar."

Mayuang Long a La Contra de La Vanguardia del 28.08.2004

Admiració i menyspreu

Matisse 1950

“Il y a dans les hommes plus de choses à admirer que de choses à mépriser.”


"La seule façon de lutter contre la peste c'est l'honnêteté."



Albert Camus a La peste (1947)

Madurar

"De même que le talent du peintre se forme ou se déforme, en tout cas se modifie, sous l'influence même des oeuvres qu'il produit, ainsi chacun de nos états, en même temps qu'il sort de nous, modifie notre personne, étant la forme nouvelle que nous venons de nous donner. On a donc raison de dire que ce que nous faisons dépend de ce que nous sommes ; mais il faut ajouter que nous sommes, dans une certaine mesure, ce que nous faisons, et que nous nous créons continuellement nous-mêmes. Cette création de soi par soi est d'autant plus complète, d'ailleurs, qu'on raisonne mieux sur ce qu'on fait. Car la raison ne procède pas ici comme en géométrie, où les prémisses sont données une fois pour toutes, impersonnelles, et où une conclusion impersonnelle s'impose. Ici, au contraire, les mêmes raisons pourront dicter à des personnes différentes, ou à la même personne à des moments différents, des actes profondément différents, quoique également raisonnables. A vrai dire, ce ne sont pas tout à fait les mêmes raisons, puisque ce ne sont pas celles de la même personne, ni du même moment. C'est pourquoi l'on ne peut pas opérer sur elles in abstracto, du dehors, comme en géométrie, ni résoudre pour autrui les problèmes que la vie lui pose. A chacun de les résoudre du dedans, pour son compte. Mais nous n'avons pas à approfondir ce point. Nous cherchons seulement quel sens précis notre conscience donne au mot «exister», et nous trouvons que, pour un être conscient, exister consiste à changer, changer à se mûrir, se mûrir à se créer indéfiniment soi-même."

Henri Bergson a L'Evolution créatrice, 1907 (el subratllat és nostre)



Possible traducció:

"Així com el talent del pintor es forma o es deforma, en qualsevol cas es modifica, sota la influència de les obres que ell mateix produeix, cada un dels nostres estats, alhora que surt de nosaltres, modifica la nostra persona, essent la nova forma que ens acabem de donar. Per tant, és correcte dir que el que fem depèn del que som, però cal afegir que som, en certa mesura, el que fem, i que ens estem creant constantment a nosaltres mateixos. Aquesta creació d'un mateix per un mateix és més completa, d'altra banda, en la mesura que raonem més a fons sobre el que fem. Perquè la raó no opera aquí com en la geometria, on les premisses són donades una vegada per totes, són impersonals,  i on s'imposa una conclusió impersonal. Aquí, al contrari, les mateixes raons podran dictar a persones diferents, o a la mateixa persona en moments diferents, actes profundament diferents, encara que igualment raonables. En realitat, no són del tot les mateixes raons, ja que no són de la mateixa persona, ni del mateix moment. És per això que no podem operar sobre elles en abstracte, des de l'exterior, com en la geometria, ni resoldre per altres els problemes que la vida els hi planteja. Cadascú ho ha de resoldre des de dins, pel seu compte. Però no anem a aprofundir sobre aquest punt. Busquem només quin sentit precís dóna la nostra consciència a la paraula "existir", i trobem que, per a un ésser conscient, existir és canviar, canviar és madurar, madurar és crear-se un mateix sense fi."

Garaudy

Per a alguns del 68 (diguem-ho així) és interessant rellegir Roger Garaudy (1913-2012) quaranta anys després. El seu itinerari biogràfic és fascinant i desconcertant (estalinista, revisionista, protestant, catòlic, islàmic, negacionista...). El personatge és brillant, explosiu, pletòric, radical, més extensiu que intensiu, valent, polifacètic, arrauxat, contradictori, "polèmic i herètic" (segons les seves pròpies paraules), prolífic (una cinquantena de llibres), de vegades mancat de prou serenor i profunditat. Genera alhora atracció i distanciament.


A la Viquipèdia i altres fonts s'hi troben detalls biogràfics. Va néixer a Marsella el 17 de juliol de 1913 en una família treballadora. El seu pare era ateu i la seva àvia materna una fervent catòlica. Va ser militant d'Acció Catòlica, de les joventuts de la qual va arribar-ne a ser president. Va cursar estudis de filosofia a la Universitat de la Sorbona (París), doctorant-s'hi posteriorment el 1953 amb la tesi Théorie matérialiste de la conscience. Després del seu pas per Acció Catòlica, en 1933 es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF). Mobilitzat el 1939, va obtenir la Croix de Guerre després de lluitar a la Somme, però en tornar al Tarn, va ser detingut el 14 de setembre de 1941 i deportat pel règim de Vichy a un camp d'internament de l'Àfrica del Nord (a Djelfa, Algèria) fins al febrer de 1943. Després esdevé redactor en cap de Radio-France a Alger, però dimiteix al cap d'alguns mesos per esdevenir col·laborador d'André Marty a la revista comunista Liberté. Va formar part dels Comitès Central (1945-1970) i Executiu (1956-1970) del Partit Comunista Francès i fou diputat per Tarn (1945-1951) i pel departament del Sena (1956-1958), i senador per París el període 1959-1962. Va ensenyar a l'universitat de Clermont-Ferrand -on va patir l'hostilitat de Michel Foucault, cosa que el va portar a sol·licitar el seu trasllat-, i després a l'universitat de Poitiers. Va ser director dels Cahiers du communisme, revista téorica del PCF, fins el 1964. Quan es diputat en acabar la Segona Guerra Mundial es fa amic de l'abbé Pierre, també diputat pel Mouvement républicain populaire (MRP). Durant deu anys, va ocupar la direcció del Centre d'études et de recherches marxistes, sent considerat com el més rellevant ideòleg marxista francès al costat de Louis Althusser, amb qui va mantenir dures polèmiques teòriques. Durant la seva etapa comunista va posar en qüestió l'existència del Gulag soviètic.

Va ser, doncs, un dels principals "filòsofs oficials" del Partit comunista francès fins que es va posar al costat de les tesis de l'extrema esquerra autogestionària el maig de 1968. Va ser exclòs del PCF el juny de 1970, d'una banda per les seves posicions no-conformes amb la "línia del Partit" (així, a Le grand tournant du socialisme (1969), analitza la "nova revolució científico-tècnica" la qual, segons ell, imposa una "nova anàlisi de la lluita de classes", el "nou bloc històric" i una democratització del partit), i d'altra banda per haver, després de l'esclafament de la "primavera de Praga", criticat les formes del comunisme del "bloc de l'Est". Des de llavors es va significar pels seus intents de conciliació entre el marxisme i l'humanisme cristià, amb els representants més qualificats del qual va mantenir diàlegs públics. El 1981 es va presentar com independent a les eleccions presidencials franceses.

Després de buscar el diàleg entre cristians i marxistes, es va desencantar de la deriva cultural d'Occident. Després del seu matrimoni amb la palestina Salma Farouqui, va impulsar el diàleg entre les religions abrahàmiques, i es va convertir a l'Islam el 1982. El 25 de juliol de 1985 afirmava al diari El País: "Muhammad és alhora profeta, home d'Estat, marit, pare, jutge, home de negocis i cabdill guerrer. A l'islam hi he trobat una religió de la bellesa i una moral de l'acció, una religió que no separa la fe de la política ni la raó de la fe. I no vaig haver de renunciar a res del meu passat, perquè Jesús, Abraham i Moisès són profetes a l'Alcorà. L'islam és la més ecumènica de les religions". Ibn Baz, xeic salafista saudí, el va anomenar membre del Consell superior internacional de les mesquites. De tota manera, també aquí Garaudy adopta una visió personal de les seves posicions ideològiques, declarant el novembre de 1996: "Vaig aterrar a l'islam sense deixar les meves creences personals ni les meves conviccions intel·lectuals", el que va fer dir al xeic en una fatwa que el filòsof francès era un "hipòcrita" i un "impiu original". El 1987 Roger Garaudy va crear la seva pròpia fundació a Còrdoba, a la Torre de la Calahorra, que el 2010 va passar a anomenar-se "Fundación Paradigma Córdoba"; s'hi estudia la història de l'islam a Espanya en l'època d'al-Andalus i els exemples positius de convivència entre les tres religions abrahàmiques: jueva, cristiana i musulmana, que van tenir lloc a al-Andalus.

El 1995 va publicar Les Mythes fondateurs de la politique israélienne, a les edicions La Vieille Taupe, que només l'ofereix als seus abonats, i que es reedita el 1996. Hi exposa idees revisionistes, influïdes per Robert Faurisson, sobre el sionisme, idees ja esbossades en la seva obra Palestina, terra dels missatges divins publicada el 1986 a França. Hi qualifica com a mite l'extermini de sis milions de jueus i nega la pertinença d'emprar el terme genocidi perquè, afirma, "prefereixo parlar d'una massacre atroç que de genocidi". Va ser condemnat el 27 de febrer de 1998 pel Tribunal Correccional de París per contestació de crims contra la humanitat i difamació racial, condemnant-lo al pagament d'una multa de 130.000 francs. Rebutjant l'argument segons el qual el seu llibre seria "antisionista" i no "antisemita", els magistrats expliquen que l'autor, "tot i que ho negui, presenta sota forma d’una crítica política […] d’Israel el que és una posada en qüestió del conjunt dels jueus". El seu advocat defensor va ser Jacques Vergès. Va presentar recurs i la sentència va ser confirmada el 16 de desembre de 1998, essent-hi a més condemnat per provocació a l'odi racial; va ser condemnat a sis mesos de presó amb suspensió de pena i una multa de 150.000 francs. El seu recurs davant el Tribunal europeu dels drets de l'home va ser declarat improcedent pel Tribunal, els jutges europeus manifestant el 24 de juny de 2003: "Com les jurisdiccions nacionals han demostrat, el peticionari ha fet seves les tesis negacionistes i ha posat en qüestió sistemàticament els crims contra la humanitat comesos pels nazis envers la comunitat jueva." Ell havia declarat al davant del tribunal: "El judaisme és una religió que respecto, i el sionisme, una política que combato."

Roger Garaudy va morir a prop de París el 13 de juny de 2012, als 98 anys.


Garaudy també és un cas ben útil per plantejar un vell tema sempre obert: el que diu algú val pel text mateix ho ha d'estar fonamentat, suportat pel testimoni vital, per la trajectòria de l'autor? El que deia Garaudy el 1979 queda invalidat pel fet que abans havia estat un comunista ortodox, un estalinista? O pel fet que després va ser un negacionista? Les paraules, les reflexions, tenen validesa més enllà de les posicions del personatge en altres àmbits? El testimoni de Gandhi o Einstein queda invalidat per la seva manera de tractar les seves persones properes? Bizet deia que per a ser un gran artista no és necessari ser una persona honorable. Val això també per ser un gran pensador? Un gran empresari? Un gran polític? La qualitat professional va lligada a la qualitat personal? Si la resposta és no, això obre la porta a tota mena d'incoherències. Si la resposta és sí, pocs testimonis se salven, poques vides hi ha que es lliurin de la contradicció, dels errors i les faltes, de les infidelitats, de les negligències, de les toleràncies de les pròpies misèries. No sembla haver-hi manera de tancar aquest tema. Optarem, però, per donar autonomia als textos, a les idees, per prioritzar la seva consistència interna i la seva validesa actual, i d'aquí que no ens sembli inoportú recuperar citacions de Garaudy i de tants altres autors no irreprotxables.

A Garaudy només el vam veure en persona una vegada, crec que a Tavertet, devia ser els anys vuitanta, on va venir acompanyat per la seva dona del moment, Salma Farouqui, molt maca. No recordo de què es va parlar, però la seva entrada va ser impactant. Tampoc recordo si anys abans l'havíem tingut com a referent a l'hora d'impulsar el diàleg entre marxisme i cristianisme a casa nostra, però és probable que així fos. En el seu moment ens va impressionar el seu llibre Parole d'homme (1975), especialment pels detalls biogràfics que hi exposava.

A finals dels anys setanta, com ara a l'obra Appel aux vivants (1979), Garaudy propugnava una revisió del socialisme en diàleg amb les grans tradicions religioses (judaisme, cristianisme, islam, hinduisme, taoisme, buddhisme i tradicions ancestrals de l'Àfrica, l'Àsia, l'Amèrica llatina i Oceania). Molts dels seus pronòstics apocalíptics no s'han complert, tot i que algunes intuïcions seves sí que s'han fet realitat, com per exemple l'increment de la desigualtat a l'interior dels països i de les empreses. La seva anàlisi de la societat de consum i dels mecanismes de la publicitat és també ben vigent. Tenia una visió del món alhora catastrofista i esperançada. I d'alguna manera el que ell propugnava amb passió a finals dels setanta ens ressona, no queda pas lluny del que encara avui veiem com un camí fecund: el diàleg entre el món de la política progressista i el nucli essencial vigent de les tradicions religioses en un marc de preocupació per la sostenibilitat i el respecte a la natura.

Ensenyaments no expressats

"Quan la plena transparència es forma a dins, es realitza a fora en els cors d'altres persones.

(...)

Quan els savis es troben en posicions elevades, accepten la divinitat i no parlen, però el benefici s'estén a tot el poble. Els ensenyaments no expressats són veritablement molt grans.

(...)

Els que governen mitjançant el coneixement intel·lectual amb prou feines poden mantenir una nació; això només és possible per a aquells que estan units amb la gran harmonia i es mantenen conformes amb el que és natural."

Del Wenzi 13

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Caràcter de la música

Sembla ser que a Grècia es considerava que la música podia ser tràgica, còmica, heroica, ditiràmbica (d'un arrabassat entusiasme), encomiàstica (que elogia, que fa una lloança), esicàstica (tranquil·la, que produeix calma, que apaivaga, que produeix un estat d'ebrietat o de feblesa), sistàltica (que paralitza la voluntat, trista), diastàltica (que produeix un acte de voluntat, excitant).

La distinció de les tres darreres fou teoritzada per un deixeble d'Aristòtil, Aristoxen de Tàrent (segle IV aC).

Filaven prou prim...

Tot és U

Tot és U

(Extracte de Ellâm Onru, text anònim escrit en llengua tamil el segle XIX)

UNITAT

1. Tot, incloent el món que veus, així com tu mateix, el testimoni del món, tot és U.
2. Tot el que tu consideris com essent jo, tu, ell, ella, i això, tot és U.
3. Els éssers sensibles, així com el que és inert i el que és insensible (la terra, l’aire, el foc i l’aigua), tot això és U.
4. El benestar que resulta de la consciència que "tot és U" no pot ser obtingut per una consciència fragmentària, que separa les coses i els éssers: tot és U.
5. El coneixement de la unitat de totes les coses és bo, tant per a tu com per als altres: tot és U.
6. Aquell que percep "jo estic separat", "tu estàs separat", "ell està separat", etc., actua en certa manera contra ell mateix, i d’alguna manera també contra els altres. És inevitable. El pensament "cada ésser està separat dels altres", és la llavor de la qual creix l’arbre de la discriminació arbitrària dels actes (en funció de la diversitat de les persones). Cóm podria estar mancat de virtut aquell que sap que hi ha unitat entre ell i els altres? Mentre el germen de la diferenciació estigui present, l’arbre corresponent estarà florint, es vulgui o no. Cal, doncs, renunciar a aquesta facultat de diferenciació. Tot és U.
7. Pregunta: en el món, les coses semblen diferents; cóm puc jo llavors considerar el tot com essent U? Existeix una manera d’arribar a aquest coneixement? La resposta és aquesta: en un mateix arbre hi veiem les fulles, les flors, els fruits i les branques, diferents unes de les altres, però que, tot i això, no fan més que un, estant tot comprès en la paraula "arbre". La seva arrel és la mateixa, la seva saba és la mateixa. Així, totes les coses, tots els cossos, tots els organismes, provenen d’una mateixa font i són activats per un únic principi vital: tot és U.
8. Oh home de bé! La afirmació "tot és U", és bona o és dolenta? Reflexiona. Així com la persona que es veu a sí mateixa com veu als altres, i veu als altres com a ella mateixa, ha de ser honesta i justa, cóm el mal podria estar en la persona que sap que és un amb els altres? Digues-me, existeix un camí millor vers el bé últim que el coneixement de la unitat? Certament, no. Cóm podria algú estimar als altres millor que sabent que ells són el mateix que ell? Ell els coneix en tant que unitat; ell els estima en tant que unitat, ja que en veritat, ells són U.
9. Qui pot compartir la pau mental i la calma del coneixedor de la unitat? No hi ha cap preocupació. El benestar de tots és el seu propi benestar. Una mare considera el benestar dels seus fills com el seu propi. De tota manera, el seu amor no és perfecte, perquè ella es creu individualment separada dels seus fills. L’amor d’un savi que ha copsat la unitat de totes les coses sobrepassa, i per molt, fins i tot a l’amor d’una mare. No hi ha cap altre mitjà per a realitzar un amor així, que el coneixement de la unitat: tot és U.
10. Has de saber que el món en el seu conjunt constitueix el teu cos immarcescible, i que tu ets tu mateix la vida perpètua del món sencer. Hi ha algun mal en actuar així? Qui té por de seguir la via sense censura? Sigues temerari. Els Vedes ensenyen aquesta veritat. No hi ha ningú més que tu. El bé últim et pertany. Sí; tu ets aquest bé últim tu mateix. Tot el que els altres podran treure de tu serà el bé, únicament. Qui, per tant, es dedicaria a actuar contra els seus propis cos i ànima? Si hi ha una malaltia al cos, se li aplica un remei; ni que sigui dolorós, el seu objecte és fer el bé, únicament. Serà el mateix per a certes accions teves, l’objectiu de les quals serà el bé del món. És per això que no t’has d’enredar en la diferenciació.

En resum: el coneixedor de la unitat actua de la millor de les maneres. És el coneixement de la unitat el que el fa actuar. No pot equivocar-se. En el món, ell és Déu fet visible. Tot és U.

TU

1. Qui ets tu? Aquest cos, ets tu? Si fos així, per què no tens consciència de la serp que llisca per sobre d’ell mentre estàs en el son profund? Certament tu ets una altra cosa que el cos.
2. De vegades, mentre dorms, tens un somni; llavors, t’identifiques amb un personatge; aquest personatge, ets tu? No. O, llavors, què passa amb el personatge quan et despertes? No pots ser ell. Encara més, fins i tot t’avergonyeixes d’haver-te identificat amb ell. Queda clar que tu no ets aquest personatge; tu ets el que es manté al marge.
3. Recorda en aquest moment l’estat de son sense somnis (son profund). És aquest l’estat de la teva veritable naturalesa? Certament no ho creus així, perquè no ets tan insensat com per a identificar-te amb aquestes espesses tenebres que no et deixen conèixer l’estat en el que et trobes. Gràcies a l’intel·lecte, ets capaç de distingir-te dels objectes que t’envolten: Cóm podries admetre que ets el mateix que la ignorància o el buit? Cóm podria ser aquesta la teva veritable naturalesa? No és possible. Tu ets el coneixedor que sap que aquest estat és un vel fosc i dens que recobreix la teva veritable naturalesa. Havent-lo condemnat després d’haver-lo experimentat, saps que tu no ets aquesta ombrívola ignorància del son profund. Tu ets aquell que es manté al marge també d’això.
4. Si admets que fins i tot el cos físic no ets tu, pots imaginar ser quelcom encara més allunyat? No. Pel mateix pel que no ets aquest cos físic, tampoc ets una altra cosa que es trobi encara més allunyada - ni el personatge del somni; ni la ignorància del son profund. Tu ets diferent d'aquests tres estats, i d’aquest món.
5. Aquests tres estats poden resumir-se en dues condicions: una en la que predomina la consciència subjecte-objecte (que comprèn els estats de vigília i de dormir amb somnis), i una altra que és la de la inconsciència del subjecte mateix (que comprèn l’estat de son profund). Totes les experiències possibles estan compreses en una o altra d’aquestes dues condicions. I ambdues són estranyes a la teva veritable naturalesa, que és totalment diferent.
6. Si et preguntes quina és la teva veritable naturalesa, el seu nom és Turiya, que significa "el quart" (estat). Aquest nom és apropiat, ja que sembla dir: "els tres estats de la teva experiència –vigília, somni i son profund- et són estranys; el teu veritable estat és el quart, que és diferent d’aquests tres". Suposant que aquests tres estats (vigília, somni i son profund) formen junts un llarg somni, el quart representa el despertar que posa fi a aquest somni. Així, és més profund que el son profund, i alhora més "despert" que l’estat de vigília. El teu veritable estat és per tant aquest "quart", diferent dels teus estats de vigília, son amb somnis, i son profund. Tu ets això, únicament.
7. Cóm és aquest quart estat? És el coneixement que no particularitza; és plena consciència de sí mateix. Això significa que el quart estat és pur coneixement, sense consciència de quelcom particular, però amb plena consciència de sí. Només el que copsa aquest estat, ni que sigui durant un sol instant, copsa la veritat. Tu ets això, únicament. Què hi ha fora d’això per aquell que ha copsat el "quart"?

En la pràctica, no és possible per algú romandre eternament en aquest estat que és l’estat sense coneixement del particular. Aquell que ha copsat el quart estat, tard o d’hora torna a aquest món; però per a ell, el món ja no és com abans - ell veu el que ha identificat com a quart estat, irradiar a totes les coses. Ja no veu aquest món com a diferent d’aquest pur coneixement. Així, el que ha vist a l’interior, ho veu ara, d’una manera diferent, també a l’exterior. Havent deixat l’estat de la diferenciació, es troba ara establert a l’estat de la no-diferenciació, es trobi on es trobi. En endavant, ell és tot. No hi ha res que sigui diferent d’ell. Tant si els ulls estan tancats o oberts, siguin quins siguin els canvis que puguin sobrevenir, el seu estat roman inalterable. Aquest és l’estat de Brahman, Aquest és l’estat natural etern. Tu ets aquest estat, eternament veritable.

8. No hi ha res més enllà d’aquest estat. Les paraules "interior" i "exterior" perden el seu sentit. Tot és U. El cos, la paraula i el mental no poden ja funcionar egoistament: la gràcia els anima, per al bé de tots. El "jo" fragmentari es perd per sempre. L’ego ja no pot reviure. Es diu llavors que ell està alliberat aquí i ara. No viu perquè el seu cos visqui, ni mor perquè el seu cos mori: ell és etern. No hi ha res fora d’ell. Tu ets això.

9. Qui és Déu? Ell és la gràcia. Què és la gràcia? La consciència, sense l’ego fragmentari. Cóm es pot estar segur que un estat així existeix? Només fent-lo realitat. Els Vedes lloen a aquell que fa realitat Això, com a algú que ha fet realitat Déu, arribant a ser U amb Ell. És per això que el millor que ens pot aportar el món, i el millor que li podem aportar nosaltres, és la realització d’aquest estat. De fet, no hi ha cap més estat que aquest; els altres només apareixen en la ignorància. Per a aquell que sap només hi ha un estat, únicament: Tu ets això.

DÉU

1. Qui és Déu? Déu és aquell que transcendeix tot el que nosaltres percebem. Si Ell transcendeix el món, cóm pot haver-hi una relació entre Ell i el món? No hi ha, en efecte, ni una sola partícula aquí, que no estigui lligada a Ell. Llavors, què significa que Ell "transcendeix el món"? El món vol dir nosaltres mateixos i el que nosaltres percebem. En altres paraules, els éssers animats i inanimats junts formen el món. Entre aquestes categories, considerem que els éssers conscients són superiors. Què dir d’aquell que va crear tots els éssers? L’única cosa que nosaltres podem comprendre és que Ell està més enllà de les categories d’éssers que nosaltres coneixem. La nostra raó no pot anar tan lluny. El nostre creador és per tant superior a nosaltres, i no pot ser aprehès per la raó. El seu nom, Kadawul (ser transcendent), significa que Ell sobrepassa la nostra raó.
2. Llavors, no pot Déu ser conegut per nosaltres? No és ben bé així, ja que en un sentit, Ell es deixa conèixer per nosaltres, i aquest do de la seva gràcia ha de ser-nos suficient. Nosaltres no tenim necessitat de tota la seva grandesa. Ell ens ha fet conèixer-ne prou com perquè el nostre sofriment sigui suprimit. No hi ha raó per a que Ell reveli ni una mica més del seu poder, ja que no en cal més per a posar remei a les nostres mancances en l’estat present. És així com Ell es fa conèixer segons les nostres necessitats. Ell està, per tant, d’aquesta manera i a aquest nivell, a l’abast del nostre coneixement.

3. Què és llavors allò que ens permet tenir-lo a l’abast del nostre coneixement? El fet que Ell és conegut en tant que Ésser-Consciència-Beatitud (Sat-Chit-Ananda).

L’Ésser (Sat), designa l’Immarcescible, allò que És, per a tota l’eternitat. Si Ell arribés a deixar de ser, ni que només fos un moment, qui seria el seu destructor? Qui l’ha creat? La naturalesa impermanent de totes les coses ens ensenya que Tot és dirigit per l’U immarcescible. Aquest senyor dels senyors, immortal, és Déu. La seva naturalesa immarcescible és l’ésser (Sat).

Per consciència (Chit), cal entendre coneixement. Coneixement absolut, oposat al coneixement ordinari subjecte a l’error. Ni la irregularitat ni l’error no poden embrutar-lo. És el coneixement pur i simple. Aquell que està a l’origen de la creació, tan perfecta i ordenada, fins i tot entre els éssers inanimats, ens ensenya freqüentment així: "el teu coneixement és irregular i erroni".

Una frase cèlebre ens explica l’astorament d’un no-creient davant d’un dels prodigis de la naturalesa: "Per què ha estat feta tan petita la llavor de l’arbre bayam, que és tan gran?” Un sistema o fins i tot els objectes inanimats estan ordenats i tenen una funció útil, estan necessàriament dirigits per un poder conscient. Pot un simple objecte inanimat fer quelcom que reveli el coneixement infalible? I el nostre mode de coneixement imperfecte, ho pot? No, no és possible. Es per això que es diu que Déu és consciència (Chit).

La beatitud, o felicitat (Ananda), és l’estat lliure de desigs. És la plenitud de pau. Si Ell tingués ni que fos el més mínim desig, cóm podria ser millor que nosaltres? Cóm podríem nosaltres obtenir d’Ell la felicitat? Ell mateix tindria llavors necessitat d’un altre ésser per a satisfer els seus desigs. Però, qui pot concebre un Déu així?

L’estat de satisfacció interior caracteritza la felicitat. És perquè Ell és felicitat, o beatitud (Ananda).

Ésser, consciència i beatitud són inseparables. Individualment, no tenen cap valor. És per aquestes essències que Ell és conegut en tant que Ésser-consciència-beatitud (Sat-chit-ananda).

4. Aquell que ha copsat el quart estat i ho veu tot com U, aquest coneix veritablement Déu en tant que Ésser-consciència-beatitud. Les paraules no poden expressar, ni les orelles poden sentir, fins a quin punt un ésser així està unit a Déu; és una qüestió de captació; i existeixen vies i mitjans per a una captació així. Aquestes vies i mitjans poden ser enunciats, apresos i portats a la pràctica. Aquell que pot fer això, és Déu.

5. Ell no té nom; nosaltres li donem un nom. Ell no té forma; nosaltres li donem una forma. És això rebutjable? Quin nom no és el seu? Quina forma no és la seva? Quin és el so, la forma en la que Ell no s’hi trobi?

Per això, en absència del veritable coneixement del que Ell és, tu pots anomenar-lo com més t’agradi, o imaginar-lo amb la forma que més et convingui per a mantenir el seu record. Tota esperança d’obtenir la seva gràcia sense cap esforç, és completament vana. Si fos possible obtenir la seva gracia d’aquesta manera, tot seria semblant, no hi hauria cap raó per a que existissin diferències. Ell ens ha mostrat les vies i els mitjans. Esforça’t, arriba al final; sigues feliç; la teva mandra i el teu egoisme et fan esperar la seva gràcia sense cap esforç, però la regla és tan vàlida per a tu com per a tothom. No relaxis els teus esforços. Déu no pot ser copsat sense el teu esforç.

6. És un esforç que sobrepassa tots els altres. Pot semblar menys eficaç que la devoció a Déu amb nom i forma. En canvi, és més eficaç: és simplement l’amor que tu sents per tots els éssers, per al millor i per al pitjor. En absència d’un amor així per a tots, la teva devoció envers Déu no és més que una paròdia. Quin sentit té això per a Déu, si tu busques amb això la satisfacció dels teus desigs, sense complir el teu deure envers els dissortats? Aquí no hi ha res més que pur egoisme. No hi ha lloc a prop de Déu per a les persones que són d’aquesta manera, egoistes; només els actes desinteressats poden tenir -hi dret. Per consegüent, sabent que Ell és al centre de tota cosa, dedica’t a Ell. Déu és aquell que suscita la més alta devoció.

7. A mesura que tu atribueixes noms i formes a Déu, donant així prova d’amor per tots els noms i formes; havent entès que són totes seves, la teva ment madurarà progressivament. De la mateixa manera que el gust d’una fruita millora a mesura que madura, s’esdevindrà en tu el creixement del be i el declivi del mal. En un cert estadi de maduració de la teva ment, arribarà el moment en el que et serà necessari trobar el teu mestre. Això no significa que tinguis que anar a la seva cerca, o ell a la teva. Al moment apropiat, la trobada es produirà, cada un havent-se adreçat allí a la seva manera. És la complementarietat d’ambdós la que us portarà a aplegar-vos, la que establirà la teva confiança en ell, i ell adaptarà el seu ensenyament per a tu, i et farà apte per a seguir-lo. Realitzar el quart estat, és la via directa per anar a Déu. Tu seguiràs la via i arribaràs a la teva meta que és Ésser-consciència-beatitud, que és Déu.

8. La via ensenyada pel mestre és definitiva, directa; adreçada envers la unitat, ella és natural i sense artificis, comprovada des de fa molt de temps, no dolorosa. Quan estàs en aquesta via, ja no hi pot haver dubte, ni por: la por i el dubte, no són les característiques de les vies de les tenebres? Cóm el dubte i la por podrien trobar-te en la via de la veritat que ensenya el mestre?

D‘aquesta manera la via et parlarà de si mateixa, indicant-te el bon camí. Llavors no et quedarà res més a fer que trobar el teu mestre i aprendre d’ell. Aquesta via us és comú a tots dos, per la voluntat de Déu. Abans que tu, el teu mestre l’ha recorregut. Ell et mostrarà el camí i tu el seguiràs. A quantes persones ensenyaràs tu aquest mateix camí? Quants més el seguiran després? Evidentment, la por i el dubte no tenen lloc en la via de la veritat. Un cop que hagis donat un pas endavant, ja no recularàs més. L’ajuda del mestre és eficaç únicament per a aquest primer pas. No tens necessitat de fer res per a que la via et sigui ensenyada pel teu mestre. Has de saber que ell és el missatger de Déu, enviat per a revelar la via a aquells que estan preparats, que han madurat pels seus propis esforços, realitzats vers una o altra de les dues direccions de les que hem parlat. És Déu el que envia aquest missatger diví quan el grau de maduresa suficient s’ha aconseguit.

9. La pràctica amb fe, però sense coneixement, s’anomena Bhakti; la mateixa, amb coneixement, s’anomena Jnyana.

Hi ha dues menes de Bhakti: una és la devoció a Déu amb nom i forma, l’altra és l’amor per a tots els éssers (Karma).

Jnyana també es divideix en dos: la pràctica de la via justa ensenyada pel mestre, anomenada ioga, i l’estat que en resulta, que és pur Jnyana.

És natural creure en alguna cosa que no es veu, per finalment trobar-ho. Aquells que no creuen no troben mai. Els creients, tard o d’hora, ho aconseguiran; els no creients, mai. Tu pots creure fins i tot per la única raó que la fe en Déu no fa cap mal. Rebràs d’això la teva part d’efectes benèfics. Aquest món existeix únicament per a suscitar en tu la fe. Heus aquí l’objectiu de la creació. Tingues fe, i podràs arribar a Déu.

10. Fins i tot si no creus tot el que es diu de Déu, creu al menys que "hi ha Déu". Aquesta llavor manifestarà un gran poder quan creixi, fins al punt que ho pot negar tot i omplir tot per si mateixa. La seva omnipotència és tal que no veuràs res més que Déu, ni tan sols et veuràs a tu mateix. En veritat, Déu és tot.

PAU

1. Què es la pau? Quan un home està en son profund, encara que el món continuï existint, suposa per a ell la més mínima preocupació? La seva ment està tranquil·la i reposada. Si pot conservar aquest grau de calma i de repòs mental fins i tot quan es trobi en l’activitat del món, llavors la pau s’haurà realitzat.

2. La ment, pot romandre així, fins i tot quan estem confrontats amb el món?. Això depèn de la nostra manera de captar el món. La ment està més agitada si es tracta de la propietat d’un mateix que si es tracta de la de una altra persona. La pèrdua d’un be propi causa més preocupacions que la d’un be aliè. Per què? Perquè la nostra manera de valorar les coses és la que determina el grau de plaer o d’ansietat que elles ens proporcionen. Per tant, si aprenguéssim a veure-ho tot amb una mirada igual, la ment romandria en pau. La ment que sap que els afers de l’univers sobrepassen la seva competència, necessàriament es tranquil·litza. De la mateixa manera, si es té consciència de no tenir ja cap més pretensió envers qualsevol cosa, o que totes les coses són impermanents, la ment roman en calma. Així la pau s’instal·la permanentment si es posa damunt de totes les coses una mirada equànime. La pau depèn de la manera como la ment percep les coses.

3. Il·lustració del que precedeix: un home es desperta després d’haver tingut un somni. La seva ment era feliç, o estava molesta, segons les seves opinions a propòsit de les coses vistes en el somni; però al despertar-se, la seva ment roman no afectada per totes les peripècies del somni; roman equànime. Per què? Perquè només és en aquest moment (al despertar) quan la ment es permet avaluar tots els elements del somni de manera igual. No es queixa que el somni hagi acabat. Per què? Ell sap que el somni no és etern sinó que s’ha d’acabar al despertar. Pel mateix, si un home sap que tard o d’hora no podrà més que despertar del llarg somni de la vida en aquest món, la seva ment es tornarà immutable. És l’estat de calma pura. És l’estat de pau.

4. Aquest estat no significa per a ell la fi de la seva relació amb el món. Només la pau i la calma de la ment li pertanyen. Els seus actes no podran sinó adaptar-se a les circumstàncies. L’únic canvi que ha tingut lloc amb la obtenció de la pau mental és el següent: la seva ment ha conegut la veritat i ha realitza el desaferrament; en conseqüència, reposa pacífica; els seus actes, encara que puguin ser variats, romanen imparcials; però els actes dels altres són canviants, sense poder mantenir la imparcialitat. És així que la calma del mental aporta un be enorme, no solament a ell mateix, sinó també al món en general. La pau indica la via de la conducta justa.

5. Un home camina, amb una làmpada encesa a la mà. Pot plantejar-se alguna hostilitat entre la llum i els accidents del recorregut? Segurament no. Tot i així, la llum i la foscor no poden coexistir. La llum trenca la foscor, revela els accidents del recorregut, i permet a l’home caminar prudentment, pujant, baixant, etc.

La llum de la làmpada suprimeix la causa de queixes com: "el meu peu ha topat amb un obstacle", o be: "aquest forat m’ha fet caure". Un cop la pau ha estat realitzada, l’home no sent ni odi ni aversió envers el món. La pau dissipa les tenebres que no ens deixen veure la veritable naturalesa del món i les seves trampes. En absència de la llum de la pau que permet adaptar-se a les múltiples circumstàncies, es condemna al món, retraient-li els sofriments, de la mateixa manera que hom es queixa dels obstacles en un camí. És per això que un home que hagi realitzat la pau suprema després d’haver conegut el món com un somni complicat, no ha de ser considerat com a estant fora del món, no concernit per les seves activitats. En realitat, ell és l’únic veritablement competent per a ser un home d’acció. Així, la pau és la reguladora de les teves activitats.

6. L’home en pau pot preocupar-se pel que passa al món. Si tingués por, cóm podria ajudar a aquells que consideren aquest món possessivament i amb avidesa? Aquests estan sota la influència de l’egoisme i desproveïts de tota noció d’imparcialitat. Per a guiar al cec per un camí, o tractar la ceguesa, és necessari veure-hi amb claredat. D’igual manera, aquell que pot reformar el món és el que ha descobert la seva pròpia naturalesa immutable en relació a la naturalesa canviant del món, i roman en pau. Aquesta mena d’homes no poden evitar ajudar al món. Per què? Pot algú tenir tan poc cor fins al punt de no recollir a un infant que ha caigut? El mateix passa amb els savis, capaços de comprendre les dificultats del món, i que poden ajudar a les persones. Perquè s’ha desaferrat de la ment i del cos, el savi no s’espanta per l’esforç que demana el servei del món, el mateix que passa quan el principi vital ha deixat el cos, que aquest no pateix ni que pesats carros passin per damunt d’ell aixafant-lo. El savi no es desanima davant de la feina o les preocupacions. Només la pau realitzada efectivament pot produir un tal coratge, i una tal calma.

7. En aparença, la pau pot donar una impressió de fat i de manca de vigor. En realitat, ho pot vèncer tot. Ella ho sobrepassa tot en tenacitat i en coratge, i és d’aquestes qualitats de les que depèn l’èxit. Fins i tot si el mont Meru (l’eix del món segons la tradició) hagués de moure’s, l’incident amb prou feines produiria un lleu somriure en l’home de pau, fins i tot podria quedar totalment impassible.

Aquest estat és preciós tant per als afers relacionats amb el món, com pels relacionats amb l’esperit. La veritable felicitat en aquest món és també la seva, i aquesta felicitat brolla en acabar l’esclavitud. La pau aporta el be a cadascú; de totes les maneres.

8. Els adversaris de la pau són nombrosos. Són aquí per a posar a prova a l’home. Quan estem confrontats a ells, hem de romandre vigilants, i vigilar que la flor fràgil de la ment no sigui envaïda per les seves ombres. Si la flor de la ment és fa malbé, perdrà el seu perfum, la seva frescor i el seu color. Llavors serà quelcom inútil, impresentable als altres, i a Déu. Has de saber que la teva ment és encara més fràgil que una flor. És amb l’ajuda d’aquesta flor que els teus deures envers tu mateix, els altres i Déu, es realitzen. Ella ha doncs de preservar la seva frescor sempre i en tot lloc. Tota benedicció de la ment és obra de la pau.
9. Que no deixi la flor que és la teva ment d’adorar Déu en el teu si-mateix. Deixa que els aspectes capriciosos de la teva ment siguin testimonis d’aquesta adoració. Progressivament, aprendran a deixar els seus jocs infantils i voldran conèixer la mateixa felicitat que tu. A base d’observar la pau que hi ha en tu, la ment abandonarà els seus capricis. Tu no tens més que continuar pacientment l’adoració. No et deixis, per tant, desviar pels capricis de la ment; ben al contrari, són ells els que seran finalment pacificats per la pau que és en tu. Tot ha d’estar en pau.

10. Una darrera paraula: l’essència dels Vedes és la pau.

ACCIÓ

1. Tota acció pertany a Déu. La seva obra ha inscrit cada cosa en les seves funcions individuals. És per Ell que els éssers, animats o inanimats, fan el seu paper. Totes les accions li pertanyen.

2. Cada ésser fa el que li correspon. Què té Déu que veure amb això? Ens interessarem pels objectes inanimats una mica més tard.

Nosaltres som éssers sensibles; veiem en primer lloc qui és l’autor de les nostres accions. Tothom desitja millorar el seu estat, i treballa per a això. Però els resultats difereixen, encara que l’objectiu i el treball siguin idèntics. Per què aquesta diferència en els resultats? Aquí Déu ens fa comprendre que Ell és l’autor de l’acció. Si no fos així, tots els resultats haurien de ser idèntics. Les diferències de condició no expliquen res: Pot existir algú que no vulgui millorar la seva situació? Qualsevol que sigui la seva intenció envers els altres, cada individu és certament honest en la seva intenció envers ell mateix (per exemple per a millorar la seva situació). Això no impedeix que hi hagi diferències de condició d’uns a altres: Totes les accions són l’obra de Déu.

3. Tots els éssers tenen la mateixa intenció; de tota manera, els seus esforços varien de uns a altres, així com els seus resultats. Havent dit això, una pregunta es planteja: Què és l’esforç? No és solament un concepte mental? Tots aquests conceptes tenen el mateix origen, a saber: aquesta intenció comú a tots (de millorar la situació); llavors, per què aquest concepte mental de l’esforç a realitzar difereix d’un individu a l’altre? Aquí també, Déu ens ensenya que totes les accions li pertanyen.

4. Essent establert que, tot i la intenció comú, l’esforç varia segons les capacitats individuals, es planteja la pregunta de saber què és el que condiciona aquestes capacitats. L’origen està en el cos i en la ment. L’entorn pot també influir. Abans de fer un esforç, s’han de tenir en compte tots els factors. De tota manera, no tenim un control suficient d’aquests factors, com per a poder fer coincidir exactament l’esforç amb la tasca a realitzar: totes les accions pertanyen a Déu.

5. Ara, si es diu que el cos, la ment i l‘entorn van a ajustar-se progressivament a la tasca que cal complir, es reconeix implícitament la incapacitat inicial. Això ens porta a admetre que totes les accions són obra de Déu.

6. És bo o és dolent que les persones no assoleixin els seus objectius? És certament una cosa bona. Per què? La major part de les persones són egoistes; jutja llavors tu mateix si el seu èxit és bo per al món o no. Pot ser que llavors et preguntis: Per què els esforços de les persones no egoistes, no sempre tenen èxit? El més freqüent és que, tot i que en aparença semblen no ser egoistes, algun defecte tenen en aquest sentit. Això depèn de l’ego. Si aquest suposat no-egoisme, engendra una sensació de superioritat sobre els nostres semblants, Déu s’encarrega de frenar els nostres ardors, i de recordar-nos: "tu també, tu ets com els altres, y soc Jo el que us governa". El veritable representant de Déu està desproveït de egoisme i d’ego. És perquè Déu brilla per sempre en ell, o, en altres paraules, perquè el núvol de l’ego ja no està aquí per a ocultar a Déu, que totes les seves intencions es concreten. És llavors un home de "bona voluntat" (Satya Sankalpa, literalment: veritable voluntat). Déu irradia directament a través d’ell, en qui no hi ha tenebres. Ell és l’únic que coneix la intenció divina tal com ella és. Déu efectua a través d’ell l’objectiu de la seva creació. Totes les accions són obra de Déu.

7. A la pregunta de ¿No existeix al menys una d’aquestes persones de bona voluntat (o de veritable voluntat)? Per què el món no rep d’ella totes les benediccions? Cal dir que hi ha un secret en tot això: els Savis que saben que totes les accions són obra de Déu, es consagren a fer-ho saber als altres: no hi ha be més preciós que aquest coneixement: les accions són obra de Déu, no nostra. Aquest coneixement conté en sí totes les benediccions. És per això que la intenció dels savis és portar claror als altres amb l’ajuda del seu coneixement de Déu i les seves accions. Ells no diuen: "Coneix Déu ara mateix!", sinó que ensenyen les vies i els mitjans del coneixement, i animen a les persones a seguir el recte camí. Això és tot. Ells no diuen: "allibera’t ara mateix!", ja que el comú dels mortals és incapaç d’això. Els savis no ordenen a Déu que alliberi immediatament a les persones, ja que ells estan desproveïts d’ego i saben que "Déu sap el que ha de fer, i ho fa". Què podria jo demanar-li més? Així, ells desitgen solament fer el seu deure, sense recollir els seus fruits. Ells han entès que només Déu distribueix els fruits de les accions. Observen simplement el desenvolupament de les coses en el món, juguen el seu paper, i no somien mai amb recrear un món a la seva mida, cosa que no seria més que una forma d’egoisme. La creació és exactament com ha de ser. Tot està en ordre. Totes les accions són obra de Déu.

8. Sabent que els seus actes estan subordinats al poder diví, cóm podrien ells actuar de mala gana? No, no poden ni tan sols pensar-hi. Ells faran la seva feina com un deure. Les escriptures diuen: "fes la feina però no pensis en els seus fruits". Pel mateix que la còlera escapa inconscientment al control d’un home, fins i tot si està decidit a romandre en calma, pel mateix els savis amb intenció veritable (Satya Sankalpa) poden ser impactats per les injustícies aparents del món, i pensar sense donar-se’n compte: "Déu, fes que sobrevingui el be! Llavors, això es produirà certament, i és això el que explica els esdeveniments extraordinaris en el món. Els grans canvis són el resultat d’un desig alliberat de la ment d’un savi. És la llei de la naturalesa. Qui pot canviar-la? Totes les accions són obra de Déu.

9. Qualsevol cosa que passi, està en l’ordre natural de les coses. Per tant, és just. Tot el que succeeix, succeeix per la seva acció. En aquest sentit, no és erroni pensar que “és Ell, el que fa robar al lladre", ja que, a la hora de la condemna, és també Ell, el que fa sofrir al lladre pel seu delicte. Ni més ni menys. No hi hauria d’haver hostilitat envers el lladre. És així el fruit del coneixement que totes les accions són obra de Déu. Però fins i tot si no hi ha rancor envers el lladre, el nostre rebuig envers l’acte de robar, roman. Això és també el resultat del nostre coneixement del fet que totes les accions són obra de Déu. Cóm? Perquè al mateix lladre no li agrada el robatori: es quedaria tan tranquil si els seus bens fossin robats per un altre? No, certament. Ningú ignora que el be és bo, i el mal és dolent. És per això que el coneixement del fet que totes les accions són obra de Déu, és el que pot suscitar una conducta recta en el món. El nostre coneixement s’estén més enllà. Nosaltres no podem repetir més que allò que coneixem, i no podem inquietar-nos per allò que sobrepassa el nostre coneixement. Això també és obra de Déu.

10. Entre els fruits del coneixement que Déu ens dona, hi ha aquell que ens ensenya que totes les accions són obra Seva. La nostra impotència ens porta a preguntar: Déu meu, per què actues així? Totes les religions admeten aquest mateix estat d’impotència. És perquè els fruits dels nostres actes no corresponen als nostres desigs, en altres paraules, perquè els nostres poders són limitats, que nosaltres no podem més que acotar el cap, i constatar que totes les accions són obra de Déu.

Aquesta llei que ens governa, s’aplica també als objectes inanimats. Nosaltres no som més agraciats que ells. Tot és U. Aquells que no admeten que totes les accions són obra de Déu, no poden més que reconèixer els seus propis límits. Fins i tot això és obra de Déu.

EGO

1. Oh ego! Tots els mals del món tenen en tu el seu origen. Amb l’objectiu d’eliminar-te, els reis fan les lleis i els savis donen els seus ensenyaments. A pesar dels seus esforços des de la nit dels temps, ai! segueixes viu; només t’amagues, i reapareixes una i altra vegada. No tens llavors un final? Oh sí, i, segurament, s’apropa. Un altre ego ha començat a eliminar-te. És l’ego universal (l’Absolut), el nom del qual és Jo-Soc-Brahman (Aham Brahmasmi).

2. Oh ego, desenganya’t, el teu enemic no és de la teva espècie: tu ets fugisser, mentre que ell no ho és; tu et prens per "jo", perquè tu diferencies sempre "jo", "tu", "ell", etc., però Ell és lliure d’aquests conceptes: Ell harmonitza les diferències i ho suprimeix tot en Sí mateix. La teva hostilitat envers Ell neix del fet que el veus elevar-se per a aniquilar-te. Però Ell no té cap mal sentiment envers tu, ja que tu no et pots trobar allí, en la seva presència. Ell et veu com una part d’Ell mateix. És la teva pròpia impostura la que causa la teva pèrdua en la seva presència. Ell ni tan sols somnia amb matar-te ja que tu no comptes als seus ulls. És per això que tu et consideres com el seu enemic, però Ell no es té pel teu. En una paraula, tu ets el teu propi enemic: per orgull, tu t’has enaltit davant d’ell, tal com ho fas per tot arreu. Des d’aquest moment, estàs perdut. És així com el si-mateix universal t’esborra, havent-te absorbit, brillat en tant que llum absoluta.

3. Oh ego, les destrosses de la teva acció no tenen límit: no estàs satisfet si no estàs glorificat davant dels altres, i si els altres no estan rebaixats davant teu; els teus desigs no cessen d’assetjar-te: Amb què puc ser omplert d’honors? Cóm puc semblar més elegant? S’inclinen els altres davant meu? Diuen que res em sobrepassa? Ai! Mira que la teva vida és curta i tot i això, quantes ambicions! Quan de mal pots causar! T’has confós, creient trobar la felicitat en aquesta vana recerca de glòria i de poder, i volent distingir-te dels altres. Tot això no pot ser-te de cap profit. Per què? Els altres, no estan motivats ells també per les mateixes il·lusions? Quines possibilitats d’èxit pots tenir davant de la multitud de persones que nodreixen les mateixes ambicions? Davant d’aquesta situació, has de posar fi a la teva vana voluntat de dominar-ho tot. A causa de tanta vanitat, suscites el mal, tant per a tu com per als altres. Escolta el meu consell d’amic. Per dir la veritat, Aquell que tu consideres ser el teu enemic mortal, és de fet el teu amic. Ell sap com fer-te digne de la veritable grandesa i de les veritables benediccions. Abandona’t a Ell. Aquest ego universal (Brahman, l’Absolut) no et tracta com un enemic: Ell és el teu veritable benefactor.

4. Tu no pots, en aquest moment precís, tenir una idea del que Ell farà en tu si, simplement, t’abandones a Ell. Qualsevol cosa que jo pugui dir-te d’això, tu no pots comprendre-la. Solament l’experiència de l’abandonament en Ell et pot permetre comprendre. No dubtis que Ell t’elevarà a la seva grandesa, nogensmenys. Per consegüent, no et preocupis pel teu avenir; abandona’t directament. Podràs sempre tornar d’aquí si la alegria no t’inunda des del primer moment de l’abandonament. D’igual manera que, al beure llet, la vivència comença pel gust agradable i acaba per la satisfacció de la fam i de la set, pel mateix l’abandonament de sí comença per l’arrabassament i acaba en la perfecta beatitud que està més enllà del plaer i del sofriment. Per tant, el teu objectiu és, sense cap dubte, aquest ego universal (Jo-Soc-Brahman).

5. Quin és el teu nou nom, després de l’abandonament?. No hi ha cap més nom que el teu. Els Vedes et lloen, el món et glorifica. L’essència dels ensenyaments religiosos, ets tu mateix. Quina és llavors la teva forma? Totes les formes són teves. No hi ha una forma que no sigui la teva. Tu ets això que és adorat en els temples; tu ets això que és descrit als Vedes; les festivitats, les cerimònies, són totes per a tu. Però quin és llavors el teu poder? En la teva presència, el món és actiu; cada ésser és el que és a causa teva. En poques paraules, totes les coses et glorifiquen, i donen testimoni del teu ésser. Elles estan obligades ha fer-ho, per deure. Tu mai hauries somniat que aquest pogués ser el teu estat. Posa’t doncs mans a l’obra. Abandona la teva suficiència, perquè l’Absolut (Brahman) t’espera.

6. Vols sortir del teu somni, o prefereixes romandre encara en ell? Quan de temps duraran les imatges del somni? No siguis mandrós, surt del teu sopor, desperta’t! Tu no veus més que les teves pròpies imatges mentals, i continues imaginant-les una i altra vegada. Tot això és va. Troba simplement Qui és aquest Tu, aquest espectador de les teves imatges mentals. No et menyspreïs identificant-te amb elles, que apareixen i desapareixen; desperta’t! Des de l’instant en el que et despertis, comprendràs que el despertar val més que aquest somni. Aixeca’t! El jo universal (l’Absolut, Brahman) espera per a alegrar-se de veure’t despert.

7. No tinguis por del cessament del somni actual. Estaràs molt més ple. No estant ja en la il·lusió, assistiràs com a espectador a aquesta imatgeria mental, no experimentant temor, sinó amb un somriure. Això et semblarà ser una broma, mai més una càrrega. En el somni, la teva imatgeria mental sembla tenir formes reals. En el despertar, saps que el somni és solament un somni. No prenguis l’estat de somni com si fos l’estat de vigília. Coneix el somni en tant que tal. Actuant així, has d’esperar l’estat de Jo-Soc-Brahman (L’Absolut).

8. M’adreço a tu pel teu bé, no pel meu interès. Què es pot fer si la fe et manca, si no segueixes els meus ensenyaments, o si abandones el camí a falta d’una recompensa immediata...? Cóm puc ajudar-te si tot l’ensenyament dels sants resulta va per a tu? No hi ha estat més elevat que aquest. Ell És, per al teu bé, i, a través teu, per als altres. Abandona la teva suficiència, des d’aquest moment. Comença de seguida. El jo universal és el teu.

9. Oh ego, mira como ets l’esclau de tot, i quant sofreixes per això! Que lamentable és el teu estat! No hi ha més que hostilitat al teu voltant! Quan dius "meu, per a mi", els altres rivalitzen dient "meu, per a mi". Quan dius "soc gran", ells protesten: "Cóm? Soc jo el gran". Tu ets l’únic que no t’ets hostil. A causa de totes aquestes preocupacions, les teves produccions mentals es multipliquen, indefinidament. No és el moment d’aprofitar per a deixar-ho? Si dius "tot és vostre", cadascú serà el teu amic. N’hi ha un que et pot tornar així de magnànim, i aquest és Jo-Soc-Brahman (L’Absolut).

10. Només em queda una paraula per dir. No és el producte del meu egoisme, sinó simplement el meu deure. No dic aquesta paraula especialment ni per a tu ni per al meu bé. És pel bé de tots: La Veritat és "Jo-Soc-Brahman".