divendres, 30 de desembre de 2016

Impotència apocalíptica




Twombly 1962



Anomenaríem impotència apocalíptica a la sensació subjectiva que el món va cap al desastre i no podem fer res per aturar-ho.

És una percepció íntima, que troba suport en algunes dades objectives però que no necessàriament indica el que ha de passar. Fins ara el món ha anat superant els moments crítics d'una manera o altra. També és cert que mai havíem tingut la capacitat de destrucció global actual, sigui militar sigui a través de la incidència de l'activitat humana en el clima. Deixem de banda les possibles catàstrofes naturals, sobre les quals certament no podem fer res.

M'hi ha fet pensar la tria feta per Bob Dylan de la cançó a interpretar a la cerimònia de lliurament del Premi Nobel de Literatura. Hauria pogut triar la més lírica Blowin' In The Wind. Hauria pogut triar les més esperançades The Times They Are a-Changin' o When The Ship Comes In. Però va triar el diluvi apocalíptic de A Hard Rain's A-Gonna Fall.

L'Homo Deus de Harari també conté un lleuger rerefons d'impotència apocalíptica, potser no formulat però que planeja pel text, i que en aquest cas no deriva només de la capacitat de destrucció nuclear o el canvi climàtic sinó de l'evolució previsible de la tecnologia.

Al segon capítol de la tercera temporada de Newsroom, d'Aaron Sorkin, en un cert moment fan una entrevista a un expert que explica que s'ha assolit un nivell d'anhídrid carbònic a l'atmosfera que és un punt de no retorn. Que fa vint anys s'haurien pogut prendre mesures per evitar-ho, però que ara ja no hi ha res a fer. La reacció de l'audiència i els periodistes és un breu moment de desconcert, girar el cap (no voler saber-ho) i "a otra cosa, mariposa". Potser és l'única reacció que podem tenir davant de la impotència apocalíptica...


- - -

Tot i que potser no és exactament el mateix, de la impotència apocalíptica també se'n pot dir "catastrofisme". El seu contrari seria el "voluntarisme", punt de vista que considera que amb un esforç de voluntat i compromís és possible fer anar el món per on seria desitjable. No deixen de tenir un paral·lelisme amb la molt tradicional distinció entre "pessimisme" i "optimisme", tot i que aquests darrers semblen ser més psicològics o caracterològics mentre que catastrofisme i voluntarisme impliquen una major dosi d'anàlisi racional.

¿Hi ha un punt d'equilibri entre aquestes dues posicions, capaç d'acceptar que no tot pot ser com volem però no necessàriament estem abocats a la catàstrofe, i que si aquesta arriba tampoc això no ens ha de desesperar ni fer perdre la confiança en l'espècie humana o en el cosmos? Probablement sí, i hem de procurar assolir-lo, però és un equilibri inestable, i molt fàcilment caiem per una banda o per l'altra.

Si ara s'enfonsés Yellowstone i es produís un cataclisme volcànic, seria per això la Terra menys estimable del que és ara? Si un error portés a un enfrontament atòmic, consideraríem als humans pitjor del que els considerem ara? Si el canvi climàtic acaba produint la nostra pròpia extinció, considerarem que els humans no mereixien haver existit?