Intervenció de Raimon Ribera a la Jornada de Fragmenta Editorial celebrada el 24.05.2014 a la Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri de Barcelona (les parts entre [ ] no van poder formar part de l'exposició oral, a la que varen assistir 54 persones, 46 dones i 8 homes):
1.- Les diferents tradicions religioses han perdut / estan perdent una oportunitat d’or: establir un veritable diàleg entre elles, un diàleg sincer i fecund, capaç de renovar-les, d’apropar-les i de facilitar el diàleg de totes elles amb la cultura moderna. No sé si no ho estan fent perquè no poden, perquè no volen o perquè no en saben. No ho fan ni a nivell d’autoritats, ni d’experts, ni de base. El món mira consternat aquest fracàs, que té un impacte en ell (com subratlla Küng pel que fa a la pau al món).
2.- Actualment apareixen propostes englobables sota l’etiqueta SBNR (“spiritual but not religious”). No és ja el “new age” dels anys 80 i 90, que més aviat sembla haver-se anat dissolent, possiblement per la incapacitat de suportar les seves pròpies inconsistències (tot i que la reivindicació d’un “nou paradigma” segueix essent vigent en alguns àmbits significatius, també a casa nostra). Són opcions més prudents, més sòlides, més fonamentades, i que comparteixen aquesta reivindicació de la possibilitat d’accedir a l’àmbit espiritual sense passar per les tradicions religioses.
3.- L’estatut d’aquest “àmbit espiritual” és una mica confús. És quelcom de limitat a la subjectivitat individual? És una esfera de coneixement compartit culturalment objectivable? És una realitat metafísica a la qual es pot tenir accés, amb la qual es pot “connectar”? Quan les religions parlen d’espiritualitat, parlen del mateix del que parlen les noves espiritualitats quan parlen d’espiritualitat? O ens trobem davant d’una polisèmia generadora de confusió? Potser caldrà, doncs, un esforç de tothom per a concretar què entenem per espiritualitat.
Crec també que, en aquest context, les nocions d’intel·ligència espiritual i d’espiritualitat laica ens fan més nosa que servei.
4.- Personalment, ara em trobo interessat per les religions (de què parlen i com parlen, la operativitat dels símbols), interessat pel seu diàleg (que crec que, a més d’altres aportacions, pot ajudar a precisar aquest “de què parlen i com en parlen”), i interessat per la noció d’espiritualitat (que ens pot servir d’eina per entendre millor les religions i per calibrar les iniciatives que s'autodesignen com a SBNR). Què entenem per “espiritualitat” avui, de què parlem quan parlem d’espiritualitat, és una de les grans preguntes, una de les preguntes “útils” que tenim al davant, i a la que val la pena dedicar esforços.
Per ser honest i transparent, abans de continuar he de fer una precisió intuïtiva d’on em sembla que tendeixo a apuntar: crec que l’espiritualitat és allò que les religions comparteixen, allò que tenen en comú, el substrat de les seves diversíssimes narracions mítico-simbòliques, i crec que això no coincideix amb el que els “nous moviments espirituals no religiosos” entenen per espiritualitat.
[Jo entenc per espiritualitat a la capacitat de l’ésser humà d’anar més enllà del càlcul interessat; la capacitat de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura fent servir eines de percepció i mecanismes de vinculació no limitats als destinats a garantir la pròpia supervivència material, a enfortir la pròpia influència en l’entorn o a alimentar la satisfacció i l’adulació rebudes d’aquest entorn. Jo entenc per espiritualitat la capacitat d’observar el món i d’observar-nos a nosaltres mateixos amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però des del silenci i la distància, tot procurant no projectar-hi els nostres prejudicis, les nostres visions preexistents. Jo entenc per espiritualitat a la capacitat de veure el món des del símbol, des de la imatge capaç de conformar o orientar la nostra manera d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell. Un símbol vehiculat per la paraula, sigui en forma de narració o de reflexió, per la icona, pel signe, pel gest; un símbol treballat i consolidat per l’experiència acumulada de moltes generacions. Jo entenc per espiritualitat una obertura (un procés, un camí) vers un àmbit d’experiència on el jo no ocupa el paper central, protagonista, en la vida humana sinó que aquest paper central queda assumit per una presència poderosa, indefinible i realitzadora que històricament ha estat designada amb diverses imatges complementàries: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc. Jo entenc per espiritualitat l’experiència de captar, d’intuir, dimensions que ens depassen, immensitats corprenedores i difícils de descriure amb paraules, però que ens trasbalsen, que alteren profundament, radicalment la nostra manera de veure i viure la realitat.]
[5.- Per mirar de seguir essent honest i transparent, he de dir que a l’hora de llegir els textos mítico-simbòlics (com ho són els textos religiosos) jo m’agafo molt a la distinció entre la lectura literal (“què diu”) i la lectura simbòlica (“què vol dir”, “a on apunta”, “que assenyala”, “a què fa referència”, “què indica entre línies”). Sembla prou evident que d’un mateix text se’n poden treure diferents interpretacions simbòliques (per això parlem de la “riquesa inesgotable dels textos sagrats”, i per això diem que cada època fa la seva interpretació pròpia d’aquests textos). Sembla també raonable que no té perquè haver-hi una interpretació millor que les altres. Per tant, sempre hi ha interpretació. No hi ha una “versió original”, una interpretació “autèntica”, del significat d’un text, ni ningú pot establir-la. Hi ha un text que cada persona i cada època interpreten, en funció del que saben, del que senten, del que valoren i del seu inconscient personal i col·lectiu.]
6.- Val a dir que jo abordo l’espiritualitat des d’una posició “monista” (no hi ha matèria i esperit, sinó energia que dóna lloc a la matèria que dóna lloc a la vida que dóna lloc a la consciència que dóna lloc a la cultura que dóna lloc a la religió que dóna lloc a l’esperit, en un contínuum sense ruptures). Crec que el que anomenem “esperit” és una meravellosa construcció cultural humana, un fruit esplèndid del coneixement autoconscient dels humans, no una realitat o entitat preexistent al cosmos, externa al cosmos i capaç de penetrar-hi i d’alterar el seu curs. No hi ha un àmbit espiritual anterior a la matèria, ni aquesta és emanació, fruit, creació d’aquest àmbit espiritual (el Déu creador és un símbol per assenyalar una determinada vivència del món i de la relació amb el constructe diví, no una descripció del que va passar “al principi de tot”). No hi ha un esperit preexistent que literalment va fent coses pel cosmos (hi ha certes experiències, això sí, que queden força ben assenyalades utilitzant aquest símbol de l’impacte de la divinitat); res no trenca la lògica còsmica, ni fa miracles, ni crea les ànimes individuals. Els textos sagrats no estan fets a partir d’una constatació objectiva d’un àmbit espiritual contraposat al material, sinó que els textos “creen”, “generen”, “construeixen” aquest àmbit, des de la limitació de les paraules humanes per parlar d’experiències subtils, d’indicis subjectius la naturalesa dels quals se’ns escapa. Les paraules no miren de descriure quelcom que hi ha allà i que és difícil de descriure: dibuixen un àmbit, l’àmbit espiritual; el generen, el creen, el construeixen –digueu-ne com vulgueu. És un àmbit “estrany”, per a dibuixar el qual de vegades va bé –o és imprescindible- fer servir imatges peculiars, paradoxals, contràries a l’observació racional, com ara “un altre món”, “revelació”, “creació”, “Déu”, termes complexos i polisèmics, que no esgoten allò a què apunten, termes no descriptius de quelcom extern sinó constructius de quelcom peculiar. Per això no podem literalment “queixar-nos” o “passar comptes” a Déu; ho podem fer com a constructes literaris nostres que ens permeten expressar emocions intenses; però dir “perquè Déu permet això o fa això” no té cap sentit literal: Déu no fa res ni permet res, aquest Déu preexistent i interventor no hi és; Déu és un dibuix nostre, amb totes les seves virtuts, però dibuix nostre. Les religions són les grans dibuixants de la divinitat, les grans creadores de l’esperit.
7.- Tornem a preguntes elementals: ¿Hi pot haver espiritualitat sense referent religiós, sense vinculació a una herència, a una tradició treballada col·lectivament en el temps? Em costa de veure. Es pot separar espiritualitat i religió? No ho veig clar. Si es fa aquesta separació, el més probable és que es passi a veure l'espiritualitat com a una dimensió racional de la persona que mira de cultivar al màxim la seva sensibilitat i els seus valors, així com la seva interioritat. L'espiritualitat passa a ser un compendi de sensibilitat a la natura, de sensibilitat a l'art, de sensibilitat moral i de “vida interior”, d’atenció a les dinàmiques del propi cor i la pròpia ment, d’autoconsciència; compendi que dóna qualitat i gruix a la vida de les persones. En aquesta concepció no fa falta cap obertura al misteri ni a cap dimensió que vagi més enllà de la raó. Cosa que està molt bé, però aquí no discutim la bondat d’això, sinó l’oportunitat de designar-ho com a “espiritualitat”. Per a mi, no es pot separar espiritualitat de religió. Considero que l'espiritualitat és una dimensió irracional, o a-racional, o pre-racional, o post-racional, però certament no racional (ni raonable), que es vehicula a través de la religió. Considero que sense el llenguatge religiós no és possible parlar d'espiritualitat. Amb plena consciència del caire simbòlic del llenguatge religiós, i del fet que és un fruit de la creativitat humana. Tornant-ho a dir, perquè és un punt neuràlgic: l’espiritualitat no ens ve de fora (tot i que es fa servir legítimament aquesta imatge –la Revelació, la Conversió, la Gràcia, la Il·luminació, la Metanoia- per subratllar la seva peculiaritat, especificitat, “estranyesa”), i no és tampoc el fruit d'una elaboració racional, sinó que és vehiculada per un tipus de narració commocionadora, el mite, narració peculiar i insubstituïble generada per la cultura humana, sempre oberta a múltiples interpretacions, sempre capaç de fer aflorar el nostre inconscient, sempre més rica del que podem copsar cada un de nosaltres en un moment determinat.
8.- Crec, doncs, en conseqüència, que la nostra gran tasca actual no és construir una espiritualitat al marge de les religions, sinó treballar com ser “humans religiosos” en una societat secularitzada, amb els reptes que això suposa tant per a les persones que decideixen intentar-ho com per a les tradicions religioses, portades a una profunda revisió de com es comprenen a elles mateixes i com operen.
[9.- Un altre interrogant molt rellevant en aquest context: ¿Poden els mites continuar commocionant, tot i que es tingui consciència 1) de la seva naturalesa simbòlica (no descriuen fets, no són narracions d'esdeveniments històrics objectivament constatables) i 2) del seu caràcter de creació humana? Hi ha qui creu que no, que només poden commoure si te'ls prens literalment, com a descripcions de fets reals, d'esdeveniments històrics constatables, o com a fruits d’una “revelació” literal, d’una transmissió de coneixement des d’una instància suprahumana. Si no creus que "allò va ser així", que "era real", o que va ser explicat així per la veu de Déu, o per un àngel, no et pot impactar. Jo crec que, de manera semblant o paral·lela (tot i que no igual) a com una pintura de fa 800 anys ens pot commoure avui en dia, els mites ens poden continuar commovent tot i que siguem conscients del seu caràcter de creació “literària” humana. Tot i que es moguin en un altre nivell, vivim els mites d’una manera propera a com vivim les obres d'art: ens hi interessem, ens hi obrim i ens deixem impactar per ells. I, en conseqüència, si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles o si no ens interessem per conèixer-los, si no ens obrim a ells, no hi ha possibilitat de ser impactats per ells. De vegades confonem aquesta ignorància dels mites amb la seva inoperància o no validesa, generalitzant així abusivament les nostres limitacions: com que a nosaltres no ens diuen res, no els considerem valuosos i els deixem de banda.
10.- Cal evitar parlar de l’esperit, de Déu, com si fos un objecte de coneixement; quan en parlem, cal deixar clar el caràcter simbòlic o hímnic de les nostres expressions, cal que quedi clar que parlem en llenguatge simbòlic, i no en llenguatge racional (de fet, dit sigui de passada, hem de fer un esforç de bilingüisme, de capacitat de poder parlar ambdós llenguatges). I cal parlar de l’esperit, de Déu, el mínim possible, només quan sigui imprescindible. També cal no identificar Déu amb conceptes filosòfics revestits d'emocionalitat poètica denotada per l’ús de majúscules. I cal evitar la temptació d’una possible vinculació de Déu amb nocions de la física, com ara conceptes de la física quàntica, la matèria i energia fosques, les teories dels “multiversos” o universos paral·lels, la fractalitat, etc. Déu no està amagat en algun plec desconegut del cosmos, i la física no és camí cap a la divinitat; Déu no juga a fet i amagar amb nosaltres pels racons de l’univers. L'”existència” de Déu no es dona en termes físics, còsmics; o bé es dona en termes simbòlics, o bé es dona en uns termes que no podem ni pensar, ni imaginar. Per tant, no és necessària la constatació de l’existència còsmica de Déu, o de la seva capacitat d'”irrupció” en el cosmos trencant-ne la dinàmica, per “creure en Ell”, per viure en funció d’Ell. Déu pot ser una construcció simbòlica humana no fonamentada en cap realitat còsmica pre-humana, i no per això deixa de poder ressonar en les entranyes dels humans. No podem ni podrem mai saber si Déu existia fa 10 milions d’anys, o fa 14.000 milions d’anys (abans de l’existència de l’univers al que pertanyem), però constatem que “va existint” en la mesura que els humans hi van fent referència, van elaborant reflexió al respecte, en van fent el seu referent vital central. Creure en Déu, doncs, no és opinar que Déu existeix; és procurar posar la pròpia vida en referència a Ell, a l’esperit. El que ho aconsegueix és un sant, un separat de la mera condició humana, un salvat.
I per això des d’aquesta òptica l’agnosticisme no té fonament; és una “suspensió d’opinió” que no ve al cas, que no és procedent, pertinent. Es pot procurar viure en referència a Déu o sense fer-hi referència, no hi ha espai entremig. “Creure en Déu” és buscar la manera d’incorporar la referència a ell a l’hora de vertebrar la nostra vida; “no creure en Déu” és no fer-ho. Totes dues opcions són legítimes, i es pot ser profundament humà des de l’una i des de l’altra. Els creients poden tenir la sensació que aquesta recerca els ajuda a ser més humans (cosa que s’ha de traduir en fets, anar més enllà de la subjectivitat); però no poden defensar que la manca de fe comporti una limitació en el nivell d’humanitat al qual es pot arribar (aquest debat no es pot resoldre sobre el paper, els fets han de parlar).]
Entrades
