diumenge, 9 de setembre del 2012

Ixtlan IV. La mort com a consellera





(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Comença el quart capítol de “Viaje a Ixtlán” de la mateixa manera que acaba el capítol tercer: subratllant que el camí de transformació personal és font d’entusiasme i força (p. 53). Fa llavors un d’aquests moviments inesperats freqüents en Castaneda, en indicar que la gent del camí, la gent que ha entrat en aquesta dinàmica de canvi, esdevé d’alguna manera incontrolable i perillosa, ferotge i ardent (p. 54 i 55). El camí és un camí de llibertat, de superació de dependències i condicionaments, i aquesta llibertat ens transforma, ens fa més desconcertants, menys previsibles, més intensos, menys carrinclons, més apassionats, menys indiferents, més implicats en l’experiència vital, menys disposats a rendir-nos o a cedir.

Ve llavors la llarga escena del falcó (p. 55 a 60). Escenes com aquesta van apareixent en el text, i no són de fàcil comprensió; probablement el marge d’interpretació subjectiva és més gran que en altres passatges del text. Val la pena deixar-se colpir per aquestes escenes, veure si ens diuen alguna cosa, i tirar endavant encara que no en traguem cap conclusió clara. Dins de la narració hi ha però una referència a la tècnica de les paraules i accions inesperades (p. 57), que es fa més accessible: el desconcert, allò imprevisible, pot ser una eina per sacsejar-nos i trencar resistències al fer camí.

Ja varem indicar en el seu moment la dificultat de delimitar clarament allò que el text anomena acords i el que anomena senyals. Ara el text, per acabar-ho d’embolicar, hi afegeix una tercera categoria: l’auguri (p. 60). Potser és una invitació a trobar en el present, a llegir en l’entorn, indicacions relatives al futur, i per tant una manera peculiar de mirar el present que pot ser-nos útil per al camí: no només mirar el present com un fet tancat en ell mateix, sinó com una plataforma oberta a l’esdevenidor i en la que apareixen indicis, indicacions, pistes que fan referència a aquest esdevenidor. És una manera complementària i suggerent de mirar el món.

I un dels grans elements del futur, un dels pocs esdeveniments futurs que sabem segur que s’esdevindrà, és la mort. Una de les més boniques aportacions de Castaneda és la manera de tractar la mort, de considerar-la, d’utilitzar-la. Perquè ell fa de la referència a la mort una tècnica. Hi anirà tornant, però aquí ens comença a introduir en aquest àmbit a través d’una imatge poètica, captivadora: la mort com a companya vigilant, fins que ens toqui (p. 61). La mort no només està allà al final: ara ja té la seva funció d’acompanyament del nostre itinerari, una funció d’ajuda, com veiem quan considerem dimensions que se’ns fan molt fàcilment evidents: la mort com a facilitadora de la pèrdua de la importància personal, o la mort com a remei contra la mesquinesa (p. 62). Això porta a la brillant formulació de la mort com a consellera, no com a font de neguit i por; només el seu toc és important (p. 62 i 63). Viure ignorant la mort porta a la “pinche mezquindad” (p. 63), i avui vivim d’una manera generalitzada a nivell personal i col·lectiu no només ignorant la mort, sinó fent esforços per minimitzar-ne la presència i l’impacte en les nostres vides; en fugim aterrits, incòmodes, incapaços de trobar una bona manera de relacionar-nos-hi . Castaneda subratlla, en canvi, que cal sentir la seva presència (p. 64). Només si la fem present emocionalment (racionalment ja sabem que hi és) ens podrà servir com a consellera. Trobar bones maneres actuals de fer-nos present la mort (no podem pretendre tenir un crani sobre la taula com feien alguns personatges rellevants al segle XVII) és un repte que tenim al davant.

I el capítol acaba amb una nova imatge suggerent, reveladora, la de la dificultat que comporta ser massa sòlids (p. 64). Per fer camí cal anar més enllà, ser més líquids i més vaporosos, més flexibles i adaptables, més subtils, més capaços d’impregnar i ser impregnats; la rigidesa, el ser feixucs, ens fa més difícil el camí.



1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

He de confessar que ja havia intentat d'introduir-me a l'obra d'en Carlos Castaneda sense massa èxit.

El meu temperament és més sobri i menys procliu a figures xamàniques que més aviat m'evoquen els camins espirituals d'alguns amics que penso que van una mica "penjats", per dir-ho en terminologia que fan servir ara els meus fills.

Però després d'aquesta sèrie de posts introductoris prometo de fer un esforç (com en diu en Carlos s'han de trencar les rutines) i miraré de si amb la teva guia me'n surto millor aquest cop.

De fet el que expressa en Castaneda és bastant raonable des d'una perspectiva d'iniciació espiritual, i la meva maestra zen, la Berta Meneses, algun cop ens l'ha citat en les seves explicacions.