Ixtlan X. Fer-se accessible al poder

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

La imatge del caçador posa l’accent en el canvi de vida que cal per veure el món diferentment. En canviar la seva visió del món, el caçador constata l’existència de “poder”, d’una energia subtil i magnífica que tenim a l’abast si seguim determinades maneres de fer. La reflexió sobre aquesta energia porta al caçador a fer-ne l’objecte de la seva cacera i esdevenir “caçador de poder”. Però quan fa això, quan decideix abordar sistemàticament la recerca de poder, es produeix un cert canvi qualitatiu, que s’expressa amb una nova imatge metafòrica, la del guerrer. Hi ha un cert canvi de registre, que es subratlla en aquest capítol desè del “Viaje a Ixtlán”: és el pas del caçador al guerrer (el caçador sistemàtic de poder) (p. 134, 136). Entrem de ple al món de la recerca del poder.

El guerrer busca poder, va camí del poder. “A warrior is on his way to power” (p. 135; recordem que la versió original dels textos de Castaneda és en anglès, però la traducció al castellà, revisada pel propi autor, sembla tan autèntica que de vegades dubtes de si pot ser una traducció; acabes pensant si la versió anglesa no és una traducció de textos originalment pensats (i potser fins i tot escrits) en castellà).

Apareix llavors una nova reflexió curiosa, perquè entronca amb antics debats històrics: la decisió de poder ser guerrer o només caçador, és una decisió nostra? Depèn només de la nostra voluntat? La resposta de Castaneda serà que “no depèn de nosaltres; és en el regne dels poders que guien els homes” (p. 120, 128, 135). Tornem aquí a quelcom paral·lel al que en el capítol anterior designàvem com a “salt esotèric”, que allà lligàvem a la noció de “destí” i similars i aquí lliguem a la noció de “gràcia” i similars. La tradició cristiana reformada o protestant ha treballat prou aquest enfocament de la noció de “gràcia”, que des d’aquest enfocament diguem-ne simbòlico-esotèric (i per tant poc comprensible des de la simple visió de la racionalitat) agafa tota la seva consistència (la tradició catòlica ha estat en aquest sentit, curiosament, més racionalista...).  Serien aquestes forces incontrolables, aquests “poders que guien els homes”, els que atorgarien poder (valgui la redundància).

Continua la reflexió amb un nou matís, que contrapesa la imatge “activa” que comporten tant la noció de caçador com la de guerrer: el guerrer s’ha de fer accessible al poder (p. 135). Més que córrer al seu darrera i atrapar-lo, del que es tracta és de situar-se de tal manera que ell ens pugui atrapar, d’exposar-se a ell.

I és moment per a una nova nota lleugerament sentimental o poètica: un guerrer és un caçador immaculat que caça poder. I al servei d’això posa la seva vida dura i ordenada (p. 136).

I si el guerrer s’ha de fer accessible al poder, llavors hi haurà quelcom fonamental: l’existència de llocs especials, peculiars, particularment adients per exposar-se al poder. Seran els “llocs de poder”, llocs on posar-se a l’abast del poder (p. 137 a 141, 154), dels esperits (p. 142), de les energies còsmiques o de com li vulguem dir. I els llocs de poder no només són els llocs adients per fer-se accessibles al poder, sinó també, i això és important, llocs apropiats per parlar del poder (p. 141, 143 i 223).

Retinguem l’existència en aquest itinerari d’una certa tensió entre l’actitud receptora i la actitud actuant, una certa polaritat entre el  “posar-se a l’abast” i el “caçar” (p. 164).

Nova nota emocional: el món del poder és “awesome” (impressionant, però amb una certa nota dura: una mica ofegador, “agobiant”, “tremendo”, que et supera, que et desborda?) i misteriós (difícil de comprendre amb la raó), però és alhora un món preciós. I és un món que “enganxa” (p. 138), en alguns moments contra la pròpia reflexió. No sempre trobem raonable seguir-lo, hi ha punts en que la raó es revolta i voldria apartar-se’n, hi ha “crisis de fe” en el transcurs de l’itinerari, fruit d’aquestes estranyes i contradictòries característiques. De vegades preferiríem que ens deixessin tranquils, no ser “perseguits” per les forces ocultes, viure amb normalitat i tranquil·litat, com tothom, en pau en la nostra petita i endreçada vida quotidiana. Però el món del poder és exigent i incontrolable, i se’ns emporta amb les seves dimensions d’addictiva fascinació, de meravella insòlita.

I tornem al món de les tècniques, en un aspecte particularment rellevant: l’ús del silenci i la immobilitat en la captació de poder (p. 140). Actualment, amb la crisi de comprensió de la major part dels aparells mitològico-simbòlics i de les formulacions teològico-dogmàtiques de les tradicions religioses, molta gent s’ha quedat sense vocabulari per formular la seva experiència, i sense rituals i litúrgies per expressar-la i treballar-la, de manera que el silenci i l’immobilitat han esdevingut els únics supervivents. Es tracta potser el punt zero des del qual es construiran, o reconstruiran, o recuperaran, paraules i gestos situats també en la perspectiva del procés de maduració personal.

Un bonic i subtil matís lingüístic: el poder és quelcom amb que tractem (“to deal with”), quelcom amb què “ens les tenim”. Gairebé podríem dir quelcom amb el que “ens confrontem”, i això és quelcom més aviat subtil, críptic. D’entrada, el poder és increïble, fins i tot pensar-hi és difícil; després esdevé “cosa seriosa”; incontrolable, que ens ve (com les irrupcions de l’Esperit Sant en la tradició cristiana). No és res de tangible, però fa meravelles; és intern, controla els nostres actes i alhora ens obeeix (p. 143).

Ja hem fet esment que la transformació personal necessita abastar els àmbits de l’inconscient. En aquesta línia, Castaneda introdueix la noció d’“arreglar els somnis”, i esmenta un parell de tècniques en aquest sentit: la de mirar-se les mans i la d’aprendre a viatjar  (p. 143 a 147, 161 a 163). Personalment, aquest és l’aspecte de “Viaje a Ixtlán” que em costa més d’entendre, ja que no sembla ser una reflexió simbòlica sinó unes tècniques de treball que no sé com agafar.

Tornem, doncs, a les lapidàries sentències que caracteritzen l’estil de Castaneda, gairebé sempre d’una gran magnificència. Ara ens recorda que un guerrer ha de ser perfecte per tractar amb els poders que caça. Ens evoca la vida forta i clara del caçador, i la vida impecable del guerrer (p. 146). Aquesta impecabilitat del guerrer, aquesta exigència de rigor, de perfecció, envers ell mateix, té també la doble dimensió del mateix camí: és alhora enormement atractiva, i ens omple de neguit

.

L’escena de la branca-animal moribund (p. 148 a 151) mira de tornar al tema de fer aflorar el nostre inconscient amb l’ajuda “externa” del poder; si no, no s’hi pot incidir. No podem arribar a treballar l’inconscient amb la nostra simple voluntat i els nostres propis recursos: prou que ho sabem per la nostra experiència. Però Castaneda apunta que el poder té capacitat per trencar aquestes barreres i arribar a aquest altre nivell de la nostra ment. Això obre moltes perspectives.

I el poder és fascinant (i també terrible, recollint la tradicional referència al caràcter “tremens” i “fascinans” de la divinitat). Per això és normal l’intent de perllongar els moments de manifestació del poder (p. 151). És tan imprevisible i fugaç aquesta manifestació...

Posar-se a l’abast del poder té implicacions, evidentment. El poder és una perillosa força devastadora; per tant, si bé cal posar-se sistemàticament al seu abast, s’ha de fer amb gran cautela, i mantenint en tot moment el propi control. Així, la marca del guerrer és saber exercir un esclat controlat i una quietud controlada (p. 152).Tant quan es llença a l’acció com quan es manté en la contemplació, el guerrer manté el ple control sobre si mateix, sense abandonar-se ni a l’empenta enfollida que es pot produir en l’un ni al desdibuixament que es pot produir en l’altre. Manté la lucidesa, sap sempre on és i què fa, fa només el que ha decidit de fer, no es deixa endur descontroladament per res.

Acaba el capítol amb el subratllat que la combinació de temor, impotència, poder i mort és camí per “parar el món”, un nou concepte que s’introdueix aquí i serà desenvolupat més endavant. Diguem només que aturar el món és una tècnica que fa que el món, tal com el coneixem, col·lapsi, “s’ensorri” (p. 152). És un moment important del camí, un primer resultat del canvi de vida i l’acumulació de poder: ens quedem sense les nostres seguretats, i encara no tenim res que les substitueixi. No és un moment de desesperació, però si de desorientació, de buit, de desconcert: el nostre món s’ha fet fonedís, ha perdut la seva consistència, la seva rellevància. És aquí, però ja no opera com “el nostre món”, com allò que és real.

Nota: Castaneda fa poques referències a coses gaire concretes, però hi ha una curiosa indicació sobre entorns físics que esdevenen més fàcilment llocs de poder. Parla de les arenisques (p. 139, 177) i dels conglomerats (p. 153) com a llocs de poder. Per això il·lustrem aquestes consideracions amb imatges dels conglomerats de la part de ponent dels Ports (Ports d’Arnes, de Beseit i Penaroja de Tastavins). Altres espais de conglomerat particularment rellevants a Catalunya són Montserrat, el Moncau i el seu entorn al Parc de Sant Llorenç del Munt, la Roca del Corb i la de Sant Honorat a prop de Peramola i Fra Guerau, a la vessant oriental del Montsant.

Prioritats

En la nova etapa de la política catalana, cadascú ha de mirar de fer la seva contribució en funció de les seves capacitats i de la seva vocació, promovent allò que li sembli prioritari.

En aquest sentit, em sembla important impulsar les dues dimensions següents :

- Defensar i promoure la pluralitat i la transversalitat, la diversitat de posicions i la seva legitimitat i necessitat, ja que és un moment amb un considerable risc de polarització del país, en el que les posicions matisades, situades entre els dos extrems més contundents, poden ser fàcilment anorreades o considerades com a indignes d'existir (cal prendre clarament un dels dos partits, es dirà). Això s'ha de fer des de la sinceritat, no com a maniobra d'ocultació de posicions que es volen dissimular; des d’una postura de catalanitat plena, d'amor al país i a la seva cultura, que és més important que l'estatut polític que en un moment determinat s'estableixi (el qual és un instrument institucional al servei del país, i no al revés); i des d'una posició de respecte a les voluntats majoritàries (si una majoria clara vol la independència, cal donar suport lleial a la independència, tot i que la preferència personal d'estructuració institucional política pugui ser una altra, com és la confederació en el meu cas). Alhora, cal tenir en tot moment consciència de les limitacions (s'ha d'arribar fins a on es pugui raonablement arribar, des de la màxima fermesa, mobilització i resistència però sense recurs a la violència i al vessament de sang; hi ha molts camins per on menar un conflicte sense haver d'arribar a aquests límits).

- Subratllar i recordar la importància clau en moments com aquests de la qualitat del factor humà, de l’autenticitat dels nous lideratges, de la seva consistència ètica, de la seva integritat, de la seva fiabilitat. No n'hi ha prou amb líders molt brillants, molt intel·ligents; han de ser gent amb gruix personal, amb entitat, que siguin exemple i referent per al país. Gent oberta, sensible, flexible, comprensiva, capaç d'escoltar, amb una clara jerarquia de prioritats en la que les persones i la cultura estiguin pel damunt de les idees i les estructures. No es tracta de sacrificar les persones per la causa, sinó que la causa ha d'estar al servei de les persones; el que fem ho fem per promoure les persones, perquè la seva vida sigui més lliure i harmònica.

Ixtlan IX. La darrera batalla sobre la terra

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Ja ho hem dit més d’una vegada: el camí de transformació personal no és bufar i fer ampolles. Hi ha dificultats en el camí, i la primera és la dificultat de voler realment canviar (p. 119 a 121). Si ja estem bé amb nosaltres mateixos, ja ens coneixem prou bé i hi estem prou còmodes, ja estem acostumats a aquesta identitat que ens defineix com a nosaltres, com el que som, i que si desapareix ens pot portar a no ser res, a no ser ningú, a evaporar-nos... Perquè canviar, doncs?

Per poder entrar en un altre món. Per poder entrar en un món estrany. D’aquí la peculiar noció castanediana d’”estranyesa del món”. Fent aquest transit (canviant nosaltres) el món esdevé meravellós, paorós, misteriós i impenetrable, i tenim poc temps per gaudir-ne (p. 122). Podem viure i “construir” aquest “altre món”, amb el nostre gest, amb la nostra opció lliure; el món pot ser així, però cal que el visquem així per tal que sigui així. I val molt la pena viure’l així: si ho fem el món agafa tota la seva gràcia, mostra tot el seu encant. Si accedim aquesta meravella, la consciència del temps disponible també canvia: de cop ens falta temps per tot arreu, temps per poder gaudir d’aquest mon meravellós. Mentre el món és avorrit com un diumenge a la tarda, el temps s’allargassa, es fa sobrer; quan l’experimentem d’aquesta altra manera, veiem el poc temps que tenim per fruir de tot el que ens pot oferir. Per això, si la condició humana és veure el món com a avorrit o com a enemic, cal canviar-la (o més aviat, si la nostra manera personal d’estar en el món ens fa experimentar-lo com a avorrit, com a quelcom sense interès, que no transmet vibració, o com a enemic, com a quelcom al que ens enfrontem, cal que ens espavilem a modificar aquesta nostra manera d’estar en el món; llavors el món canviarà, però no perquè ell hagi esdevingut diferent, sinó perquè nosaltres haurem esdevingut diferents). Si vivim el món com a avorrit o com a enemic, és com si estiguéssim morts (p. 122), i ens hem d’espavilar a tornar a la vida. Ens hem d’espavilar (no deixar-ho sempre per demà, per un altre moment més favorable) perquè no tenim temps, ens en faltarà per poder assaborir a fons el que ens envolta; per això cal canviar “ja” (p. 122 a 126), res de posposar-ho amb excuses de mal pagador fruit de la mandra de fer els esforços per canviar o de la por al canvi.

Una imatge impactant que esdevé un preciós recurs mnemotècnic per tenir sempre present aquest repte, aquesta interpel·lació, és la de prendre consciència, saber realment que cada acte pot ser el darrer, pot ser la nostra darrera batalla sobre la terra (p. 123 a 127). Si cada cosa que fem la féssim com si fos la darrera que farem, com si la mort ens esperés a l’acabar de fer-la (tornem així al paper de la mort com a consellera), la faríem diferent, la faríem a fons, la faríem com cal, la faríem amb plena consciència de la seva consistència.

S’ha discutit llargament en la història sobre si aquests processos de canvi personal són graduals o bé són sobtats. Certament hi pot haver llargs camins de preparació, però sembla ser que el procés de canvi en sí és un cert clic, ve de cop (com la tradicional imatge de la caiguda del cavall de Sant Pau). Això sí, com dèiem cal preparar-se per a aquest acte sobtat que produirà el canvi total (p. 124). Aquesta brusquedat, radicalitat del canvi (que no té perquè tenir una aparatosa manifestació exterior) és per a alguns una font d’escepticisme (ens sembla impossible que es pugui arribar a produir), però de vegades cal fiar-se dels que hi entenen i confiar en que arribarà el moment...

Així arribem a la potent noció dels actes amb poder. Són els gestos fets amb consciència de ser el darrer, en presència de la mort. I són fruit també de la consciència de la manca de temps, la qual ens ajuda a assolir la capacitat de fer actes de poder. Aquests actes tenen gust, tenen una força irresistible, comporten una “estranya felicitat ardent”; una felicitat diferent de la derivada de la “continuïtat determinable” de la persona, la qual no té sentit en un món de pavor i de misteri; no et fa feliç ni poderós (p.125 i 126).

Cal assenyalar aquí que es fa una mica estrany sentir nocions com “continuïtat determinable” de boca de don Juan, xoca una mica sentir-lo  parlant en aquests termes. Coses així porten a pensar que sovint Castaneda posa el seu pensament, prou filosòficament elaborat, en boca del seu personatge. Això es relaciona amb el ja esmentat debat sobre si don Juan té un correlat real o és una construcció fictícia de Castaneda (debat que té el seu interès però que no resulta gaire rellevant pel que fa a la validesa i potència dels seus textos).

Reprenem el fil. No hi ha, doncs, temps per a la timidesa (p. 127), ens dirà amb rotunditat Castaneda. Ni per la timidesa ni per altres excuses i obstacles. La proposta és que cadascun dels nostres actes sigui la nostra darrera batalla damunt la terra; només llavors aquests actes tindran el poder que els correspon (p. 127 i 128), esdevindran plens, consistents.

I apareix de nou la poesia, amb les reflexions sobre l’esplendor de les forces que guien els homes, un esplendor digne de ser vist. Forces, poders, esperits, aires, vents... (p. 120, 128, 135), els noms són diversos; l’important és que veiem que som escombraries en mans d’aquestes forces (p. 131). A través de la poesia aquí es fa un salt a  l’element esotèric, un salt digne d’atenció. Nosaltres no controlem la nostra vida amb la nostra raó i els nostres càlculs i previsions; val més que ens donem compte que la nostra vida està en mans de forces que no controlem, i vivim en conseqüència. Aquest canvi de perspectiva, aquest “salt esotèric” (equivalent al que comporten les nocions de “destí”, “providència” o “voluntat de Déu”), ens porta a viure el món d’una altra manera (en la línia del que feien els “acuerdos”) i ens empalma amb el món del “poder”, les forces externes (potser formulaves en termes d’”energia espiritual”) que ens ajudaran a incidir en el nostre inconscient i així assolir el canvi real, el canvi sobtat del que parlàvem (això ens permet entendre millor aquest caire sobtat: és un canvi que es produeix a l’inconscient, lluny del control de la nostra voluntat, dels nostres esforços).

I aquí trobem, com a il·lustració o exemplificació, com a paràbola o narració simbòlica, l’entranyable i dura escena del conill (p. 129 a 131). Que cadascú en tregui les seves conclusions, però una d’elles pot ser que no som més que conills en mans de forces poderoses que fan amb nosaltres el que volen.

Ixtlan VIII. Trencar les rutines de la vida

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

El vuitè capítol de “Viaje a Ixtlán” reprèn el ja anunciat tema de les rutines i la necessitat de trencar-les. Per començar, es val d’una nova “escena”, la de la sirena de fàbrica (p. 109 a 111) que fa servir com un cert paradigma de les rutines. Immediatament insistirà en un aspecte clau: la conducta previsible, esperada, és pesada, i cal trencar-la, cal trencar les rutines (p. 112).

Vinculant-ho llavors amb la macrometàfora del caçador, Castaneda ens recorda que el caçador ho és perquè no té rutines: és lliure, fluid, imprevisible (p. 114). Amb rutines no es pot caçar. I subratlla que només trencant les rutines deixem de ser al nostre torn “preses”, éssers dels que els altres es poden apoderar (p. 115), encara que només sigui amb els seus sentiments i expectatives. L’ésser inaccessible no es deixa agafar, sotmetre. Ara bé, no és senzill viure sense rutines... que són font de seguretat i de comoditat. El “pilot automàtic” ens allibera de tanta feina, de tants anàlisis de situacions, de tantes preses de decisions... Hi ha, doncs, una certa contraposició entre el camí de transformació personal, en el que agafem les regnes del nostre destí, i la simple supervivència, on no aspirem a massa més que a anar tirant i no patir excessivament.

Aquest ésser sense rutines és tan important i excepcional que se’l designa com a ”ésser màgic”, i es mira d’exemplificar en l’escena del cérvol parlant, el qual, aspecte notable, és font de consol (p. 115 a 118). L’ésser sense rutines, l’ésser embrancat en el camí, difon consol al seu entorn, és font d’esperança pels que hi entren en contacte. És una bonica dimensió d’ajuda als altres, que dóna més consistència encara al valor d’emprendre l’itinerari de transformació.

I dins d’aquesta història sorgeix encara un altre subratllat: l’”home qualsevol” (que fuig davant dels reptes o simplement es planta immòbil per encarar les dificultats) es contraposa al caçador (que s’ha de procurar punts de protecció) (p. 116 i 117). Fer camí no és ni defugir reptes ni sacrificar-se heroicament: el caçador ha d’utilitzar quan cal l’astúcia i protegir-se dels embats i dificultats que el procés de canvi comporta.

Ixtlan VII. Ser inaccessible

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Diu el Dhammapada de la tradició buddhista en el seu aforisme 49: "Així com l'abella recull l'essència de la flor i se n'allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així el savi peregrini en aquesta vida." Castaneda parla de “minimitzar l’impacte en l’entorn” (p. 94). Una idea potent, rellevant, i que sovint considerem com a absurda, com a contrària a l’evidència: del que es tracta és precisament de deixar petjada, de tenir un impacte en la història, de tenir un nom, de ser recordat... La discreció, el passar de puntetes, desapercebut, el no voler ser centre d’atenció de les mirades, el no voler “fer soroll”, no tenen gaire suport social, no són vistos com a virtuts (i sovint ni per nosaltres mateixos). Però Castaneda insisteix en que el camí de la transformació no va cap a la notorietat, sinó més aviat cap a desaparèixer de l’escenari. La idea és vàlida en diversos plans: en el material (no destruir l’entorn físic), en el social (defugir el protagonisme), en el relacional (no utilitzar els altres).

Reapareix llavors el tema de la visió que tenim del món, per contraposar la nostra visió quotidiana habitual amb la visió alternativa del bruixot (p. 95). La idea de fons serà, sempre, però que totes dues són visions, i per tant parcials i relatives; no és que l’una sigui “la bona” i l’altra “la dolenta”. El seu objectiu és un altre: recordar-nos l’oportunitat de mirar d’anar més enllà de les visions del món, de veure el seu valor relatiu, i mirar d’entrar el més possible en contacte “directe” (el menys mediatitzat possible per la visió) amb el món.

Perquè un dels temes de fons de Castaneda és que en la realitat hi ha més del que coneixem (p. 96 a 100), que el que veiem o copsem no és tot el que hi ha, que la nostra visió no ens dóna accés a la totalitat del món, i que cal mirar de captar això que va més enllà de la nostra visió per moure’s de forma correcta. Per això insisteix en veure el món com a lloc misteriós (p. 100), on hi ha més del que forma el nostre món habitual, conegut; i el no conegut, precisament perquè no és conegut, pot ser considerat com a misteri, pot ser anomenat misteri. L’accés al misteri serà un dels grans reptes i un dels grans propòsits del procés de transformació personal.

I reprèn el fil del poder, indicant la relació existent entre el crepuscle i la manifestació del poder (p. 100). El crepuscle és un temps propici per al poder (com ho és per a la cacera), i és possible la utilització del crepuscle i del poder ocult en el vent com a protecció (p. 102). Aquestes indicacions de Castaneda tenen una dimensió molt pràctica, i més que discutir-ne la validesa sobre el paper del que es tracta és de mirar d’experimentar què ens està volent indicar. El que demanarà passar molts crepuscles a la natura amb atenció, mirant de copsar les subtilitats que ell ens assenyala. Les seves imatges ens poden orientar l’atenció, indicar per on cercar, quines sensacions mirar de constatar; com ara que hi ha poder en el vent, o que el crepuscle i el mateix poder ens protegeixen.

Altres imatges miraran d’ajudar-nos en el nostre intent de percebre el món d’una manera una mica diferent de l’habitual. Així, ens parla del secret dels grans caçadors: posar-se a l’abast o fora de l’abast en el tomb just del camí (p.103), el que ve a ser una imatge de la crucial importància de la interacció entre amagar-se i mostrar-se, entre posar-se a l’abast i fora de l’abast (p. 103). Ni sempre a l’abast ni sempre amagats: l’estratègia per al canvi de manera de viure que necessitem per a prosseguir en el nostre procés de transformació personal demana saber combinar sàviament ambdues coses. Amb un matís addicional: fer-se inaccessible, sortir del mig del camí, posar-se fora de l’abast, no consisteix en amagar-se ni tenir secrets (p. 103). No és anar-se’n a un lloc desconegut, lluny de tothom: podem fer-nos inaccessibles des del bell mig de la nostra activitat habitual. Tampoc no es tracta de tenir secrets, de fer coses estranyes que ningú no ha de saber: el camí tampoc va per aquí, sinó per relacionar-se de manera diferent amb el món habitual, de treure una altra mena de rendiment a les nostres accions. I Castaneda ens recorda que la tècnica d’estar a l’abast i fora de l’abast és un dels aprenentatges del caçador (p. 104); no és senzill, cal aprendre a fer-ho amb l’esforç i la pràctica corresponent. Serem els de sempre i no serem els de sempre, i sabrem combinar amb saviesa ambdues dimensions.

Després de l’escena del falcó, la del pare i la de l’indi jove, apareix aquí l’escena de la noia rossa (p. 104 a 107), una precisa reflexió sobre la sobreexplotació d’una relació. El procés de transformació personal permet revisar experiències viscudes, històries del passat,  traient-ne nous ensenyaments que ens ajudin en el nostre itinerari.

I reprèn de nou la reflexió sobre l’inaccessibilitat, empalmant-la amb una altra idea també treballada anteriorment, la de la necessitat de trencar les rutines. Una vida de rutina és estar a l’abast, i en canvi l’art d’un caçador és tornar-se inaccessible (p. 106-107). Deixar les rutines és una manera de deixar d’estar a l’abast. I retorna llavors al començament del capítol, a la minimització de l’impacte en l’entorn, subratllant que “ser inaccessible és tocar el menys possible el món que t’envolta”. Reflexió que ofereix tota una altra dimensió a la noció d’inaccessibilitat: no només és que no puguin accedir a tu (i condicionar-te amb les seves expectatives, per exemple) sinó que és també no explotar el món que t’envolta, no manipular-lo ni deformar-lo en funció dels teus interessos. És evitar “esgotar-te a tu mateix i als altres”, com fa el que està famèlic i desesperat (p. 107). Per tant, del que es tracta no és només de no deixar-se manipular/afectar/deformar pels altres, sinó de no deformar els altres! T’apartes del camí, deixes d’estar a l’abast, no només ni principalment perquè no et deformin, sinó per no deformar tu als altres! La idea és ben clara, però cal reconèixer que és una mica contraintuïtiu referir-la a la inaccessibilitat, que veiem més aviat com a una mesura defensiva més que no pas com a una mesura protectora... dels altres! És una mica com dir: “és que si et deixo accedir a mi, et puc fer mal! (no només ni principalment em pots fer mal tu a mi...)”.

Ho rematarà encara amb dos subratllats recapitulatoris: d’una banda, ens recorda que preocupar-se és posar-se a l’abast sense voler-ho, és fer-se accessible no volgudament (p. 108); i no podem negar que preocupar-nos és una de les nostres grans activitats, una de les nostres dedicacions més habituals. D’altra banda, ens recorda que ser inaccessible no vol dir amagar-se ni tenir secrets, sinó que és no exprimir el món fins a deformar-lo (p. 108). Aprendre a viure amb petjada lleugera, respectant el món, respectant els altres, respectant-nos a nosaltres mateixos.

Ixtlan VI. Esdevenir caçador

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Els processos de transformació personal topen amb obstacles, resistències. Unes són externes: no hi acostuma a haver unes dinàmiques socials afavoridores d’aquests processos, sovint s’han de fer contra-corrent. Però hi ha també una importantíssima resistència interna al canvi, a emprendre el camí (p. 79). Deixar de ser com soc, esdevenir un altre, no és quelcom benvingut per aquell qui soc ara, per la identitat que vertebral a meva vida. “Ja estic bé com soc, ja funciona, ja n’hi ha prou, més val no ser massa ambiciosos i proposar-se objectius que poden ser arriscats i potser impossibles, utòpics. Potser dedicarem energies a una cosa que no porta enlloc, perdent-les i perdent el temps corresponent. Val més que ens quedem com som...” Aquesta escèptica veu interior, “realista”, “assenyada”, és un dels grans obstacles. D’alguna manera, l’haurem d’apartar, de controlar.

Castaneda passa llavors a una tècnica curiosa, un veritable exemple d’exercici de percepció extra-racional: la localització del lloc benèfic (p. 80 i 81). Demanant de trobar un lloc peculiar sense aplicar cap criteri racional, sinó per pura intuïció, per pura captativa inargumentable, ens obre la porta a una manera determinada de fixar-se en l’entorn que ens el fa veure amb altres ulls. És un exercici fascinant. Et trobes en un espai i busques el “teu” lloc, però sense cap lògica al darrera: ni el lloc més còmode, ni el que té millor vista, ni el més arrecerat... Cap explicació, i en canvi acabes notant que sí, que no saps perquè però trobes un lloc que és el teu lloc, amb certesa però sense cap explicació al darrera.

Després reprèn el tema dels auguris, d’aquella mena de signes que semblen, dèiem, una invitació a llegir en l’entorn indicacions relatives al futur, i per tant una manera peculiar de mirar el present: no només mirar-lo com un fet tancat, sinó com una plataforma oberta a l’esdevenidor i en la que apareixen indicis, indicacions, pistes que fan referència a aquest esdevenidor. Aquí Castaneda l’associa amb un ésser vivent, el corb (p. 81).

Tornant al terreny de les tècniques, Castaneda parla de la de creuar els ulls: la tècnica de la doble percepció, els breus cops d’ull (p. 82). Potser és més un recordatori que altra cosa: un senzill mecanisme d’enfocament visual (com el que fem servir per veure figures en tres dimensions en determinats dibuixos on no sembla haver-hi res) fa que veiem dues imatges de l’objecte que tenim al davant. Quina és la real? Totes dues i cap de les dues: no n’hi ha una de bona i una de falsa, són dues imatges equivalents. Això ens serveix de recordatori de l’existència de maneres diverses de veure el món, cap d’elles més real que les altres, simplement equivalents; i que l’important és mirar d’anar més enllà de les maneres de veure el món, viure’l amb la mínima intermediació ideològica possible. No és fàcil, potser és impossible arribar fins al final en això, però es pot avançar molt en la relativització de les nostres mirades, estadi necessari per a la desdogmatització i per deixar enrere el fonamentalisme. En aquest sentit, les immersions simbòliques en aparells simbòlics diversos també ens ajuden a relativitzar-los i ens estimulen a mirar d’anar més enllà del símbol, en la mesura que això és possible. És cert que un ha de triar immergir-se en els aparells simbòlics que li són més adients i no s’ha d’entestar a immergir-se en algun que se li posi travessat, però sempre va bé immergir-se en més d’un aparell simbòlic i gaudir així del potencial de relativització que en deriva. L’objectiu no és gaudir del símbol, sinó apropar-se al que hi ha darrera o més enllà del símbol, a allò a que el símbol apunta o suggereix, tot i que només s’hi pugui accedir a través del símbol. La simbologia del “Viaje a Ixtlan” és útil en aquesta tasca, com a aparell simbòlic alternatiu als que estem més acostumats en el qual poder-se també immergir, sense pretendre exclusivitats i sempre que el seu llenguatge no ens resulti tan estrany i poc estimulant que esdevingui un mur infranquejable.

Si a la introducció del llibre Castaneda parlava de la distinció entre mirar i veure, aquí introdueix la distinció entre veure i sentir; els bons i mals llocs se senten (p. 83). Tornant a la tècnica de percepció extra-racional que ens ha de permetre trobar el nostre lloc benèfic, també hi ha la possibilitat de diferenciar bons llocs i mals llocs, però això no es fa amb la mirada, amb l’anàlisi visual processat per la raó, sinó amb el cor, amb la intuïció, amb el sentiment. No nomes veiem el món, sinó que també el “sentim”; aquesta relació intuïtiva amb la realitat, no confrontada però sí diferenciada de la relació analítica, ens permet relacionar-nos amb l’entorn d’una altra manera, i ens permet entre altres coses detectar amb el sentiment bons llocs, que ens donen força, energia, i mals llocs, que són veritables xucladors de sentiments i generadors de dubtes i descoratjament sobre el mateix sentit del camí (p. 84). Encara hi afegirà una altra imatge, molt gràfica, que mira de sintetitzar aquesta manera de procedir: “sentir amb els ulls” (p. 84 i 85).

Es desenvolupa llavors un nou univers metafòric. Si hem de canviar de manera de viure per dur a terme el procés de maduració personal, potser el que fan els caçadors pot esdevenir metàfora útil pel nostre propòsit. D’aquí llavors l’immersió en l’àmbit de l’aprenentatge de la cacera (p. 85), possible imatge, insistim, de la nova manera de viure que hem d'adoptar.

Es subratlla llavors un dels grans requeriments per a la cacera: la completa concentració (p. 86). El procés de maduració no es pot fer distret, o en pla multitasca: requereix de la més profunda i exclusiva dedicació física i mental.

D’aquí passarem a la descripció del caçador, amb tres trets fonamentals tant en el pla real com en el metafòric: 1) conèixer molt 2) poder veure el món de maneres diferents 3) estar en equilibri amb tot (p. 87).

I es subratllarà la vinculació entre la cacera i la detecció de llocs: hi ha una relació entre la capacitat de caçar i la de trobar llocs bons i dolents i els seus colors corresponents (p. 88). Aquesta cacera, doncs, també pertany a l’àmbit de les pràctiques de percepció extra-racional: aquesta cacera no es fa pensant, calculant, sinó desplegant la intuïció.

Apareix aquí un altre potent paral·lelisme metafòric, en subratllar la importància de la agudesa i capacitat de càlcul del caçador: deixa molt poques coses a l’atzar (p. 88). Intuir no vol dir fer les coses de qualsevol manera: cal molta precisió i tenir el màxim d’elements molt ben lligats.

De les tècniques a les metàfores, i de les metàfores a les reflexions, que aquí reapareixen quan ens diu quin és l’objectiu que perseguim a través de tota aquesta colla d’estranys viaranys: “aprendre a viure de manera diferent” (p. 89). Madurar, canviar, transformar-se vol dir anar passant a viure d’una altra manera, una manera millor, més humana, més plena. I amb molta agudesa detecta immediatament que això pot comportar una reacció de satisfacció, d’orgull, de prepotència: per això immediatament subratlla la necessitat d’humilitat per a fer el camí (p. 89). El procés només es pot viure des de la més estricta humilitat: en la mesura que n’estem cofois, o l’exhibim, o creiem que això ens atorga algun privilegi, deixem de fer-lo.

Tothom pot fer aquest procés? Sí, tothom. A ser caçador se n’aprèn, es pot canviar de vida per ser-ho (p. 89). Tothom pot fer el pas i decidir aprendre a caçar. En aquest itinerari, el mestre indica el camí i guia (p. 89), orienta l’activitat en la bona direcció, assenyala passos a fer, tècniques a utilitzar.

I com passa altres vegades en el text, de cop una mena d’onada emotiva apareix sobtadament, reflectida en unes consideracions peculiars sobre el procés, ara no ja a nivell de tècniques sinó de conseqüències i significats. I ens diu que el caçador esdevé el millor dels homes (p. 90). Ens torna a recordar que per ser un caçador digne de respectar-se a sí mateix, cal canviar de vida, i que això s’ha de fer sense laments, ni plors, ni victimisme (p. 91); l’enyor del passat, la nostàlgia paralitzant no té espai en aquesta dinàmica. Si hi ha moments durs, s’entomen i prou, sense queixes, sense autocompassió. El món del caçador és un món d’actes, sentiments i decisions precisos (p. 92 i 93). No és faramalla, ni bullícia, ni mars de dubtes o piles de confusió: en ell tot es fa amb precisió, fins i tot els sentiments han de ser precisos. N’hi ha de sentiments, però no deixats anar, flotant per l’espai, no sabent ben bé quina funció tenen: aquí tot té el seu encaix exacte.

Però, tot i aquestes exactituds i meravelles, el camí continua no essent fàcil, i la nostàlgia poderosa, de manera que no sempre és possible evitar el plor davant del camí (p. 93). Hem de saber que hi haurà moments així, i que d’alguna manera formen part també del procés, que no són retrocessos ni desviacions, sinó moments que hem de passar inevitablement en el marc mateix de l’itinerari. Moments d’efusió sentimental, moments d’incertesa, moments de tristor profundíssima.

Ixtlan V. Fer-se responsable

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol: Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

El camí de transformació personal té, com tantes coses a la vida, dues cares simultànies: per una banda és una “matxacada” (“apalearme”, dirà en Castaneda) i per altra banda és una “meravella” (p. 66). Cal tenir-ho en compte per no caure ni en el desànim que porta a abandonar ni en l’inconsciència de creure que tot són flors i violes. El camí és alhora feixuc i meravellós.

Tornant de les consideracions generals que va fent sobre el camí a les tècniques per fer-lo, aquest cinquè capítol del “Viaje a Ixtlán” presenta llavors una visió del camí com a seqüència de fets insòlits (p. 67). Invoca, per tant, a utilitzar tècniques de descol·locació, ja que mentre no sortim de les nostres rutines habituals és molt difícil entrar en una dinàmica de canvi. Cal, doncs, trobar gestos insòlits, situacions inesperades, i això tan pot voler dir provocar-los com fixar-se atentament amb les situacions insòlites que apareixen en el nostre itinerari vital, no ignorant-les o passant-hi pel costat sinó fixant-s’hi, analitzant-les, mirant de treure’n suc: que ens volen dir, quin missatge ens porten?

I llavors Castaneda torna a fer un dels seus habituals salts lingüístics, recuperant un llenguatge molt entenedor per nosaltres: fer camí passa per l’acceptació de la responsabilitat del que fem. Això passa, en primer lloc, per saber sempre perquè ho fem, quines raons o pulsions ens mouen a actuar d’una determinada manera, i en segon lloc, i aquest és un gir imprevisible però enormement important, a no tenir dubtes ni remordiments (“ni dudas ni lamentos”, dirà més endavant, en una brillant frase mnemotècnica molt útil i fàcil de recordar). Dubtar és perdre el temps: cal avaluar i prendre una decisió. Tenir remordiments per accions passades és perfectament inútil: allò ja no ho canviarem, l’important és el que fem a partir d’ara. Del que es tracta és de prendre decisions i assumir-ne la responsabilitat (p. 69).

I és que per a un ésser mortal, i nosaltres ho som encara que normalment vivim com si no ho fóssim, no hi ha temps per perdre, tenim massa poc temps per fer el que hem de fer, per fer el camí, i per tant no hi ha temps per a laments (que bonic i precís que és el terme francès “regrets”, i la Piaf proclamant “je ne regrette rien”; i els nostres “planys”, i les “complantes”) ni per a dubtes; només n’hi ha per a prendre decisions (p. 70).

Com al capítol anterior amb l’escena del falcó, trobem ara aquí l’escena del pare (p. 70 a 73), tot i que potser aquesta és de més fàcil interpretació, en tant que mostra de com el lament sobre l’actuació dels altres substitueix l’assumpció de les pròpies responsabilitats. Dur, precís, colpidor.

I amb una nova explosió de llenguatge i pensament radical, Castaneda porta l’argumentació fins al final: prenem decisions i n’assumim la responsabilitat, i això ho fem amb totes les conseqüències i sense diferenciar entre decisions més importants i menys importants: totes han de ser portades fins al final, no unes més que altres. “Fer-nos responsables de les nostres decisions vol dir estar disposats a morir per elles”: si he decidit fer això, ho faré sense espantar-me pels riscos i conseqüències, aniré fins al final, sense aturar-me a dubtar sobre la correcció de la decisió o a queixar-me de les seves implicacions. El llenguatge radical clarifica, esbandeix les justificacions i escapatòries que sempre tendim a inventar-nos. No hi ha decisions grans i petites, totes es prenen a la vista de la nostra inevitable mort (p. 74), i aquesta nostra mortalitat les iguala en importància: no tenim temps sobrer, i tan valuós és el temps que dediquem a una decisió com a una altra, totes es situen a un mateix nivell. Això dóna una llum peculiar a la nostra quotidianitat, que esdevé tan rellevant com qualsevol moment excepcional que puguem viure: tot és temps d’aquest del que estem mancats, que tenim limitat. Aquí podem recordar la formulació de la mort com a consellera: ella és el més eficaç recordatori d’aquesta limitació del temps del que disposem, no podem viure com si fóssim eterns.

I és bonica la reflexió que fa sobre el mestratge com a gest del mestre envers el deixeble. El mestre no té res pendent, ja ho té tot fet; no té pressa, per això pot tenir un veritable gest (p. 74), un gest de generositat envers el deixeble per ajudar-lo a situar-se en el camí. El mestre és algú que ja ha avançat en el camí, que va al davant nostre, que ja n’ha copsat la naturalesa essencial, que ja ha fet el salt qualitatiu, que ja ha “vist” de que va la cosa, que ja ha rebut la llum i pot llavors, sobre la base de la seva experiència, ajudar a d’altres a fer l’itinerari.

La caminada en silenci (p. 75) és una de les grans tècniques del camí. A l’abast de tothom, sense gaire requisits previs: simplement, posar-se a caminar sense parlar. Idealment, ni amb un mateix, o si més no fer servir la caminada per constatar la nostra tendència a no parar de parlar amb nosaltres mateixos. La caminada solitària, no per fer res, no per anar enlloc, simplement pel fet mateix de caminar en silenci, és un gran privilegi. I molt especial és també la caminada en silenci en grup: per una banda, hi constatem la dificultat d’estar a prop d’un altre i no dir-li res, la dificultat d’evitar les mini-converses banals; per l’altra, podem experimentar la multiplicació de potència del silenci quan es fa en grup, cosa que també passa quan es fa silenci assegut: sol està molt bé, però si es fa en grup agafa encara una altra dimensió.

Ve llavors una altra “escena”: la de l’indi jove i els “guajes” (p. 75 a 78). Hi veiem el lament i la ràbia per la decisió presa; el jove no té poder per assumir la responsabilitat de la seva decisió. Fer camí no és bufar i fer ampolles: cal estar en condicions de fer-lo. Cal deixar d’aferrar-se al que ambicionem (“soltar los guajes”) (p. 76), i això no és gens senzill, humans insegurs – i per tant necessitats de seguretats externes - com som. I la imatge de l’encreuament de camins ens posa sobre la taula el tema de la raó oculta d’una aparent casualitat (p. 76): les casualitats semblen casualitats, però sovint poden ser llegides també d’una altra manera, com a manifestació d’un propòsit, com un regal orientat en una direcció (en Toni Pascual ens ho recordava sovint).

El capítol acaba amb un punt crucial: l’aparició de la noció de “poder” (p. 78). Ho havia preparat ja dient que el jove dels “guajes” no tenia poder per assumir la responsabilitat de la seva decisió, i ara el tema apareix a plena llum. Serà un punt central de tota la reflexió de Castaneda. Per fer camí cal “poder”, cal disposar d’una certa energia que dóna forces per fer-lo. Una energia que és interior i exterior alhora. El que també sigui exterior permet agafar-ne de l’entorn, i a partir d’això es desenvoluparà una de les línies més fecundes de la reflexió de Castaneda. Com n’han dit altres tradicions d’aquest poder? És pot relacionar amb la “gràcia” cristiana? Es pot considerar equivalent de fortalesa? O de llum, o energia? El terme poder, tot i l’inconvenient de ser utilitzat en molts altres sentits, té la virtut de la materialitat i la contundència. No estem parlant de metafísiques etereitats, d’angèliques volatilitats, de subtils sensacions: el poder és patent, rotund, brutal, fort.

Vanadinita

Pb₅(VO₄)₃Cl

Cristal·lització hexagonal

Nou poder polític

David 1791

A Catalunya, la gran manifestació de l'11S12 comporta inevitablement una producció de nou poder polític. Això passa amb tota gran mobilització social, com va passar per exemple a França el 1789. Aquest poder serà detentat i gestionat per determinades persones, en aquell cas els Marat, Danton, Fouché, Robespierre... Valdrà la pena analitzar qui seran els principals detentadors d'aquest nou capital polític derivat de la manifestació. Des de la meva molt limitada perspectiva, hi ha quatre noms que situaria actualment en aquest paper: Agustí Colomines, Quico Homs, Joan Abellà i Ferran Requejo. Anirem veient com evoluciona aquesta nova dinàmica.

Satisfacció preocupada

Tàpies 1971

Estat d'ànim després de la gran manifestació d'avui: satisfacció preocupada.

Simplement el constato, sense ser gaire capaç d'analitzar-lo.

Rosa perfecta

Ixtlan IV. La mort com a consellera

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Comença el quart capítol de “Viaje a Ixtlán” de la mateixa manera que acaba el capítol tercer: subratllant que el camí de transformació personal és font d’entusiasme i força (p. 53). Fa llavors un d’aquests moviments inesperats freqüents en Castaneda, en indicar que la gent del camí, la gent que ha entrat en aquesta dinàmica de canvi, esdevé d’alguna manera incontrolable i perillosa, ferotge i ardent (p. 54 i 55). El camí és un camí de llibertat, de superació de dependències i condicionaments, i aquesta llibertat ens transforma, ens fa més desconcertants, menys previsibles, més intensos, menys carrinclons, més apassionats, menys indiferents, més implicats en l’experiència vital, menys disposats a rendir-nos o a cedir.

Ve llavors la llarga escena del falcó (p. 55 a 60). Escenes com aquesta van apareixent en el text, i no són de fàcil comprensió; probablement el marge d’interpretació subjectiva és més gran que en altres passatges del text. Val la pena deixar-se colpir per aquestes escenes, veure si ens diuen alguna cosa, i tirar endavant encara que no en traguem cap conclusió clara. Dins de la narració hi ha però una referència a la tècnica de les paraules i accions inesperades (p. 57), que es fa més accessible: el desconcert, allò imprevisible, pot ser una eina per sacsejar-nos i trencar resistències al fer camí.

Ja varem indicar en el seu moment la dificultat de delimitar clarament allò que el text anomena acords i el que anomena senyals. Ara el text, per acabar-ho d’embolicar, hi afegeix una tercera categoria: l’auguri (p. 60). Potser és una invitació a trobar en el present, a llegir en l’entorn, indicacions relatives al futur, i per tant una manera peculiar de mirar el present que pot ser-nos útil per al camí: no només mirar el present com un fet tancat en ell mateix, sinó com una plataforma oberta a l’esdevenidor i en la que apareixen indicis, indicacions, pistes que fan referència a aquest esdevenidor. És una manera complementària i suggerent de mirar el món.

I un dels grans elements del futur, un dels pocs esdeveniments futurs que sabem segur que s’esdevindrà, és la mort. Una de les més boniques aportacions de Castaneda és la manera de tractar la mort, de considerar-la, d’utilitzar-la. Perquè ell fa de la referència a la mort una tècnica. Hi anirà tornant, però aquí ens comença a introduir en aquest àmbit a través d’una imatge poètica, captivadora: la mort com a companya vigilant, fins que ens toqui (p. 61). La mort no només està allà al final: ara ja té la seva funció d’acompanyament del nostre itinerari, una funció d’ajuda, com veiem quan considerem dimensions que se’ns fan molt fàcilment evidents: la mort com a facilitadora de la pèrdua de la importància personal, o la mort com a remei contra la mesquinesa (p. 62). Això porta a la brillant formulació de la mort com a consellera, no com a font de neguit i por; només el seu toc és important (p. 62 i 63). Viure ignorant la mort porta a la “pinche mezquindad” (p. 63), i avui vivim d’una manera generalitzada a nivell personal i col·lectiu no només ignorant la mort, sinó fent esforços per minimitzar-ne la presència i l’impacte en les nostres vides; en fugim aterrits, incòmodes, incapaços de trobar una bona manera de relacionar-nos-hi . Castaneda subratlla, en canvi, que cal sentir la seva presència (p. 64). Només si la fem present emocionalment (racionalment ja sabem que hi és) ens podrà servir com a consellera. Trobar bones maneres actuals de fer-nos present la mort (no podem pretendre tenir un crani sobre la taula com feien alguns personatges rellevants al segle XVII) és un repte que tenim al davant.

I el capítol acaba amb una nova imatge suggerent, reveladora, la de la dificultat que comporta ser massa sòlids (p. 64). Per fer camí cal anar més enllà, ser més líquids i més vaporosos, més flexibles i adaptables, més subtils, més capaços d’impregnar i ser impregnats; la rigidesa, el ser feixucs, ens fa més difícil el camí.

Ixtlan III. Perdre la importància

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

En la seva línia d’atac a l’ego, procés indicat aquí amb molt d’encert amb la magnífica expressió “perdre la importància personal” (perquè és d’això del que es tracta, de deixar de sentir-se important, protagonista, “rei del mambo”), Don Juan va proposant al tercer capítol del “Viaje a Ixtlán” tècniques peculiars, com ara la tècnica de caminar correctament (amb les mans buides i relaxades). Per a ell, fer això és font d’energia i lucidesa i eina per a “despertar el cos”, sovint adormit o estúpid (p. 42).

Una altra tècnica és la de la provocació del mestre sobre el deixeble, la de desconcertar al deixeble provocant la seva irritació i obligant-lo així a fer aflorar, a manifestar la seva arrogància. És una antipàtica tècnica que passa per provocar la humiliació del deixeble, per acorralar-lo (p. 43 a 45). Una tècnica dura tant pel mestre com pel deixeble, que pot portar al deixeble a “rebotar-se” amb el mestre (o amb el mateix procés de canvi personal); si això passa, és un fracàs del procés, ja que el deixeble en surt amb un ego ferit i enfortit.

Un dels aspectes més críptics d’aquest tercer capítol és la subtil distinció entre “senyal” i ”acord” (p. 43, 44 i 46). És un d’aquells passatges, que es troben de tant en tant en l’obra de Castaneda, en que és difícil copsar a què fa exactament referència. Potser el senyal és més aviat una interpel·lació, una crida a fer camí, i l’acord és un gest de suport, un estímul a continuar. Punts com aquest conviden a la reflexió i a la creativitat individual i col·lectiva, i tothom pot mirar d’interpretar-ho d’una manera que li sigui d’utilitat.

Més clara és en canvi la referència a la necessitat de remodelar la major part de la pròpia conducta (p. 45). Quan ens posem a fer camí, anem veient cada cop més coses de la nostra vida, del nostre comportament, de la nostra manera de ser, que no estan bé i que cal esmenar. Aquesta experiència pot ser alhora estimulant i desmoralitzadora: “que bé que detecto tantes coses a revisar”, i ”quina mandra haver de modificar tantes coses”!

Una altra indicació ben a l’abast i útil és la de la necessitat de deixar de prendre’s massa seriosament, de deixar de donar-se massa importància, de deixar l’arrogància (p. 45). Ho sapiguem més o menys, ho explicitem més o menys, tots anem una mica de “creguts” per la vida, i aquest recordatori és fonamental; hauríem de tenir algun recurs per tenir-ho present ben sovint, alguna eina mnemotècnica que ens ho recordés: sobre la porta de la nostra habitació hi hauria d’haver inscrit: “no et donis tanta importància”.

L’obra de Castaneda trena diversos fils que van apareixent reiteradament i amb certa regularitat. Un d’ells és la utilització de l’entorn natural com a eina pel procés de canvi. Aquí subratlla la possibilitat de l’ús del territori, dels espais, i de l’exercici (caminar) a l’hora d’incidir en l’estat d’ànim (p. 46). L’estat d’ànim és quelcom de molt rellevant en la nostra vida i no sempre és un bon aliat nostre. N’estem molt pendents: em sento trist, em sento alegre, em sento angoixat, em sento neguitejat... sempre tenim un ull posat a com se sent el nostre interior, i sempre mirem de regular la nostra activitat en funció d’aquest estat d’ànim. Aquí es tractarà de mirar d’apaivagar-lo, de no donar-li tant de relleu i que no ens condicioni tant. I l’estar a la natura, quiets o caminant, és un bon camí per ajudar a relativitzar la incidència de l’estat d’ànim.

Un altre dels fils conductors trenats per Castaneda és el de com veiem i com ens relacionem amb el món: el trobem previsible i avorrit o el trobem motivador? Ell ens subratlla que el  món és un misteri ple de secrets, difícils d’obtenir (p. 47 i 50): el món és un àmbit més desconegut que no pas conegut, ple de coses que no sabem, però que no són de fàcil accés, sinó que caldrà relacionar-se amb el món d’una determinada manera per “fer-lo cantar”, per fer-li revelar els seus secrets, per veure-li tots els plecs, totes les dimensions.

I és per això que cal suprimir, perdre la importància personal: perquè ella fa que no puguem apreciar prou bé el món que ens envolta: la importància personal fa que només ens veiem a nosaltres mateixos, diferenciats de tota la resta (p. 47), i el món passa a un segon pla, menys rellevant, sovint gairebé irrellevant. La importància personal ens infla, ens fa immensos, i el món queda enxiquit i relegat davant d’aquest ninot inflat que ocupa el panorama.

Per ajudar-nos a perdre la importància personal Don Juan proposa una tècnica inesperada i espectacular: la tècnica de parlar a les plantes en veu alta, tècnica considerada com un camí d’humilitat (p. 47 i 48). Realment, per a nosaltres engreïts occidentals pagats de nosaltres mateixos posar-nos a parlar amb un arbre o una flor o un bri d’herba en veu alta (no val dir que ja ho fem mentalment) és una manera de descol·locar-nos, fent-nos vorejar el sentir-nos ridículs i estúpids. Però aquesta tècnica té altres dimensions precioses: sentir que les plantes et cauen bé, arribar a tractar-les com un igual (perquè ni elles ni nosaltres som importants, aquest és un punt clau: som germans d’impermanència, d’irrellevància, d’humilitat), demanar-los disculpes si les tallem. I la proposta és de parlar-hi en veu alta davant d’altra gent, superar el ridícul (p. 48 i 49). Fer camí, ho hem dit ja, no és una simple passejada agradable...

Castaneda ho remata aquí amb una d’aquestes frases lapidàries que li són característiques, i que també hauríem de posar damunt del dentell de casa nostra o a la pantalla d’obertura del nostre ordinador: “Els homes no som millors que qualsevol altra cosa” (p. 50). Venim d’una llarga tradició de considerar a l’home com el rei de la creació, com el senyor del món, com allò per a qui tot fou creat, com allò que dóna sentit a l a mateixa dinàmica del cosmos, entesa com un camí destinat a generar l’aparició de l’ésser humà. D’això, res de res: tenim la mateixa importància que un bri d’herba, que un conill que corre pel camp, que l’arbre que ens protegeix del sol o de la pluja, que la pedra que trobem a una banda del camí, que l’ocell que creua volant el cel damunt del nostre cap... Som un fruit més de la creació còsmica, potser més complex que altres fruits d’aquesta creació però tan important com qualsevol d’ells. I la complexitat no dóna dret a cap títol nobiliari.

El capítol tanca amb un copet a l’esquena, amb una d’aquestes miques de motivació que alguna vegada es permet Castaneda amb nosaltres, en parlar-nos de l’exaltació i felicitat que produeix l’avenç en el camí (p. 51). Canviar-nos a nosaltres mateixos pot ser dur, feixuc, exigent, cansat, certament, però no només és això ni molt menys: també és una enorme font de vitalitat i entusiasme pel món i per la vida.