dimecres, 31 d’agost de 2011

La cultura del reconeixement


Malevich


Em temo que ens equivoquem posant l’accent en la cultura de l’esforç. L’esforç per ell mateix no té sentit i no és operatiu. Només és real i eficaç quan deixa de ser percebut com a esforç, quan es viu positivament. És clar que es pot fer amb justícia una apologia del sacrifici, de la renúncia, del compromís. Però tenim també arrelada dins nostre l’associació de l’esforç amb imatges de presoners remant a les galeres o d’esclaus negres recollint cotó als camps, tots ells sota el fuet d’un capatàs que va repetint “Treballa, esclau!”. O ens persegueix la idea que hem vingut a aquest món a patir. Tant si veiem l’esforç com un sofriment, com una fatalitat o com un deure moral, el resultat és el mateix: una imatge negativa que ens traumatitza i no ens porta a fer res de bo. Per això la invocació de l’esforç acaba sovint en un voluntarisme inútil.

Quina és la alternativa? Potser hauríem de deixar de centrar-nos en l’esforç per passar a centrar-nos en la motivació. Això pot ser més útil per promoure canvis d’actitud en el nostre món laboral. La gent treballa quan està motivada per fer-ho. La motivació depèn certament d’elements interns (confiança, poca mandra, fites a assolir, ganes de millorar, creativitat) però també d’elements externs. Ens motivem i ens motiven. Els tres grans camps de motivació externa són el cop de bastó (la sanció, l’escridassada, l’acomiadament...), la pastanaga (el sou i altres compensacions) i el reconeixement. Els dos primers són imprescindibles (no podem ser ingenus pel que fa a la condició humana), però haurien de quedar en un segon pla, per molt que hi hagi gent que digui que a ella l’única cosa que li preocupa és el sou. El que hauríem de treballar millor és el reconeixement. Aquí sovint no fem prou bé les coses, és el camp que menys sabem gestionar.

Perquè en sabem tan poc? En primer lloc, perquè el reconeixement només és operatiu des de l’autenticitat i la sinceritat del qui reconeix, i no sempre és fàcil exercir aquestes virtuts. En segon lloc, perquè dur a la pràctica el reconeixement requereix pensar-hi (és quelcom que massa sovint “oblidem”) i dedicar-hi temps. Temps per petites converses sense cap altre propòsit que aquest, converses que no es poden fer de pressa i corrent, de forma mecànica o amb el pilot automàtic i el cap a un altre lloc. En tercer lloc, perquè requereix tenir en compte les característiques personals de la persona reconeguda, ja que cada manera de ser demana una mena diferent de reconeixement, i no és fàcil tenir aquesta habilitat (qui es pensi que pot agrair les coses a tothom amb les mateixes paraules, el mateix to de veu i la mateixa gestualitat, s’equivoca). I cal conèixer les circumstàncies específiques en les que es troba aquella persona: si està en un bon o mal moment, com li va la seguretat en ell mateix, quin és el seu moment professional. Aquest tenir en compte les característiques i circumstàncies de la persona objecte de reconeixement també vol temps i interès, atenció.

A partir d’aquesta capacitat de motivació que posi èmfasi en el reconeixement aconseguirem més fàcilment anar canviant dinàmiques laborals. Més que demanar a la gent que s’esforci, siguem capaços de reconèixer la seva tasca.

(aquest text ha estat publicat a La Vanguardia el 31 d'agost de 2011 amb el títol de "Millor el reconeixement")