Cinc tendències

Giacometti 1960



Algunes preocupants tendències en l'àmbit dels valors que venen de lluny (unes de més lluny, altres de no tan lluny) i que semblen anar més lluny encara (o sigui, que tenen possibilitats d'esdevenir cada cop més rellevants), algunes de les quals tenen una incidència rellevant en el món de l'empresa:

a.- Generalització de la desvinculació entre feina i realització personal. La realització personal, la vocació, l'afecció, el vertebrador de la personalitat, si hi és, pertany cada cop més a àmbits no laborals, extralaborals (quan en el passat l'àmbit laboral era una important font de sentit vital). A més, la tasca de realització personal pot tendir a ser menys rellevant, més evanescent, i sovint ni apareixerà, ni existirà, ja que la capacitat del sistema social per a entretenir dignament, intensament, plenament serà tan gran que la noció de "tasca-en-el-món" pot arribar a perdre sentit. Pot acabar predominant el valor (o la impressió) d'haver vingut al món a "viure bé" (còmodament), a "passar-ho bé" (maximitzant el plaer), i no caldran elucubracions o especulacions mentals d'altres menes (considerades innecessàries o inoportunes).

b.- Privatització de la moral. Sembla disminuir la pressió col·lectiva per fer el bé. Ser bo o no esdevé un afer individual, privat. I per tant, aliè a l'empresa: ni l'empresa ha de fer més bons els seus empleats, ni s'ha de preocupar per si aquests són més o menys "bons" a nivell personal. Mentre facin bé la feina, ja no hi ha res més a dir. Talent professional i talent personal quedaran més desvinculats. En paral·lel, apareix un altre procés equivalent: la privatització de la cultura. Ser culte o no és una decisió personal, sense cap transcendència professional ni social.

c.- Acceptació de la noció de "danys col·laterals", amb la que es constata simplement com funcionen les coses des d'una lògica capitalista. Les víctimes del procés, o els que en queden al marge, mala sort; són sacrificis inevitables per al bon funcionament del conjunt del sistema. Si hi ha prou recursos per a suports compensadors per part de l'estat o d'organitzacions d'assistència social, bé; i si no, què hi farem, la vida és així de dura. Es considera que l'empresa no té cap paper a jugar en aquesta qüestió (i si el juga, és despectivament titllada de "paternalista").

d.- Culminació del procés d’atomització individualista de la societat, que ha acompanyat el desenvolupament del capitalisme i la generalització de la urbanització del món. Individus poc connectats, poc vinculats i tot i això prou satisfets amb el seu entorn vital. Amb conseqüències com la professionalització excessiva dels partits polítics, la reducció dels sindicats a estructures defensives i amb un paper social minvant, la generalització dels grups de pressió gremials i la conversió de determinats moviments socials en organitzacions de defensa d'interessos particulars.

e.- Desaparició de referents ideològics externs d’alta potència, siguin criteris socials, siguin criteris ètics, siguin valors, sigui la mateixa referència a la divinitat. Res per sobre dels nostres interessos i preferències. Res a què sotmetre’s, res amb què comprometre’s, cap deure a complir.