La humilitat

Una virtut és un valor encarnat en una persona. La humilitat, per exemple, és un valor en tant que aspiració digna de valoració positiva, i és una virtut quan algú la posa en pràctica, la converteix en una de les característiques del seu comportament, del seu tarannà vital. La humilitat és saber-se posar al lloc que et pertoca, no considerar-se superior als altres, no donar lliçons, no pretendre's més coneixedor que els altres, no exhibir les pròpies capacitats o sensibilitat, respectar i acollir la peculiaritat dels altres, interessar-se realment pel que són i fan.

(La humilitat és una de les virtuts que més trobo a faltar en mi. M'agradaria ser humil, però soc massa presumptuós i petulant. És més fàcil reflexionar sobre un valor que no pas incorporar-lo a la pròpia manera de ser i de fer).

El Tosal de Guara

Ulls de roure de Lúsera

Arbres a Zienfuen

Escorces de roure d'Used

Branquillons sobre el verd

Miguel Hernández: Cancionero

Alguns poemes del Cancionero y romancero de ausencias de Miguel Hernández:

"No salieron jamás
del vergel del abrazo.
Y ante el rojo rosal
de los besos rodaron.

Huracanes quisieron
con rencor separarlos.
Y las hachas tajantes
y los rígidos rayos.

Aumentaron la tierra
de las pálidas manos.
Precipicios midieron,
por el viento impulsados
entre bocas deshechas.
Recorrieron naufragios,
cada vez más profundos
en sus cuerpos, sus brazos.

Perseguidos, hundidos
por un gran desamparo
de recuerdos y lunas,
de noviembres y marzos,
aventados se vieron
como polvo liviano:
aventados se vieron,
pero siempre abrazados."

- - - -

"Cada vez más presente.
Como si un rayo raudo
te trajera a mi pecho.
Como un lento rayo
lento.

Cada vez más ausente.
Como si un tren lejano
recorriera mi cuerpo.
Como si un negro barco
negro."

- - - -

"Rumorosas pestañas
de los cañaverales.
Cayendo sobre el sueño
del hombre hasta dejarle
el pecho apaciguado
y la cabeza suave.

Ahogad la voz del arma,
que no despierte y salte
con el cuchillo de odio
que entre sus dientes late.
Así, dormido, el hombre
toda la tierra vale."

- - - -

"Troncos de soledad,
barrancos de tristeza
donde rompo a llorar."

- - - -

"Tus ojos se me van
de mis ojos y vuelven
después de recorrer
un páramo de ausentes.

Tu boca se me marcha
de mi boca y regresa
con varios besos muertos
que aún baten, que aún quisieran.

Tus brazos se desploman
en mis brazos y ascienden
retrocediendo ante esa
desolación que sientes.

Desolación con hielo,
aún mi calor lo vence."

- - - -

"Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes."

Humanisme

S'anomena humanisme al corrent de pensament que col·loca l'ésser humà com a centre del seu interès. És compatible això amb col·locar la divinitat com a centre del propi interès? Sí, en la mesura en que considerem i constatem que això comporta una major "humanització" de l'ésser humà. No, si la referència a la divinitat "deshumanitza", fa tornar "inhumà". En nom de Déu, no es pot anar contra l'ésser humà.

L'Anunciació com a imatge

L'Anunciació és una imatge que mira d'assenyalar la irrupció de l"altre món", del "més enllà", del "sobrenatural", del "cercle hermètic", de l'"absolut", de la "divinitat" o com li vulgueu dir, representat per Gabriel ("Déu que parla"), en el nostre món, representat per Maria, dona que acull, que accepta, que assumeix, que es mostra disponible, dòcil, al que aquesta irrupció representa, comporta.

Poder assenyalar aquesta experiència humana amb una sola imatge, amb una escena, té molt de mèrit, és un encert magnífic. I aquesta imatge excepcional proposada per l'evangelista Lluc (veure l'entrada "L'Anunciació" en aquest mateix blog, juny 2008), amb la simplicitat habitual dels evangelis sinòptics, ha inspirat molts pintors que l'han representat amb diferents matisos, mirant de transmetre la seva força, la seva gràcia.

- - -

¿Perquè hi ha una eclosió de representacions pictòriques de l'Anunciació el segle XV (que es perllonga després -encara que potser no amb el mateix nivell d'inspiració; els moments d'eclosió sempre són més vitals que els que els segueixen- durant el segle XVI)? ¿Perquè esdevé un tema freqüentment representat pels pintors de l'època? És possible que aquest fenomen estigui relacionat amb l'eclosió del pensament humanista del Renaixement, del que formarà part Erasme de Rotterdam (1466-1536). La persona individual agafa una importància primordial, esdevé protagonista, i els artistes troben en el tema de l'Anunciació, originat en un context cultural mític ben diferent al del moment, una escena que sintonitza amb els seus propòsits d'exaltació de la persona. En aquest cas, Maria, una noia de poble, es digne d'entrar en contacte amb la divinitat, amb el que hi ha de més important, amb la dimensió profunda de l'existència. Els renaixentistes reutilitzen la imatge de l'Anunciació segons les seves prioritats, segons la seva sensibilitat. I el mateix fem nosaltres al referir-nos avui a escenes evangèliques o d'altres tradicions mitològiques. I està bé fer-ho així: la gràcia i la potència de les imatges mítiques està en aquesta capacitat de ser reinterpretades, reutilitzades, reexprimides, reelaborades des de perspectives diferents.

Anunciacions de Caravaggio i El Greco

Caravaggio 1608

El Greco 1600



El Greco 1570



El Greco 1614

Anunciacions del segle XV

Campin Masolino Van der Weyden Filippo Lippi Memling i Leonardo da Vinci Botticelli Bellini

Anunciacions de Fra Angelico (1400-1455)

Anunciacions del segle XIV

Giotto i Duccio

Simone Martini

Sobre la llibertat

"Ens equivoquem cada cop que confonem la causa de la llibertat amb doctrines com les del dret natural, de la sobirania popular, dels drets de l'home, del govern parlamentari, del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, del "laissez-faire" o del lliure canvi. Són conceptes que els homes han utilitzat en certs moments i en determinades circumstancies històriques. Sovint, han servit per forjar i conquerir una emancipació parcial. Però no han estat la causa primera ni l'energia motriu, i la sort de la llibertat no està lligada a cap de les teories liberals. Per això ens hem de reservar el dret de revisar les premisses de totes les teories liberals i de no concedir a cap d'elles un valor dogmàtic i definitiu."

Walter Lippmann, 1938

Escolàstica

"La escolàstica medieval era profundament mística i contemplativa, fins i tot en la seva versió més racional com en el cas del tomisme. El misteri i la gràcia constituïen els seus pols. L'univers sencer, visible i invisible, era concebut i vist com un pensament de Déu, realitzat per un acte de la voluntat divina. Tot, inclosa la raó humana amb els seus principis, era mesurat pel pensament diví. El lloc de l'home en aquest univers es situa entre la matèria a la que pertany pel seu cos i el seu Creador, de qui és l'efecte i la imatge. No té altra aspiració que elevar-se vers el seu Déu, el que constitueix tota la moral i la regla de les relacions humanes. La transparència de Déu és universal tant en la societat com en la naturalesa física."

André Vachet, a La ideologia liberal, 1970

Acceptació i encert

Corre per la xarxa un document que parla de quatre lleis de l’espiritualitat:

1) “La persona que arriba és la persona correcta”. També podríem dir que la situació que arriba és la situació escaient. Aquesta reflexió té un sentit aparent més aviat absurd, si s’interpreta que el destí o la providència actuen per posar en el teu camí el que necessites en cada moment (la realitat bé que ho desmenteix) però pot tenir una interpretació positiva si la considerem com una invitació a cercar el missatge positiu que tota persona i tota situació aporta. La situació és la que és i no la controlem, i normalment és el cec atzar qui ens la presenta; però podem mirar de buscar el cantó positiu, l’ensenyament, la consideració útil sobre qualsevol realitat que experimentem, o qualsevol persona que trobem. Es tractaria, doncs, d’una crida a trobar el sentit positiu que hi pot haver en tot el que s’esdevé.

2) “El que succeeix és l’única cosa que podia haver succeït”. Literalment és absurd (podrien haver succeït mil coses), però pot tenir una lectura enriquidora: el que passa ha de ser entomat, perquè quan passa ja no hi ha marge de maniobra, i per tant val més prendre’ns-ho com si fos l’única cosa que podia passar i assumir-ho, més que no pas queixar-se’n, ignorar-ho o negar-ho.

3) “En qualsevol moment que comenci, és el moment correcte”. Ho podem llegir superficialment en el sentit que no cal pensar a l’hora de fer les coses. Però una lectura més atenta ens pot portar a veure que no hi ha moments propicis i moments inadequats (“fastos” i “nefastos”) per fer el que és bo de fer; qualsevol moment és adient per iniciar un camí, per emprendre allò que volem fer, que creiem que val la pena fer.

4) “Quan una cosa s’acaba, s’acaba”. Pot semblar una obvietat insulsa, però té també una lectura important: cal no aferrar-se a les coses, cal evitar la ràbia i la nostàlgia, cal aprendre a assumir serenament i positivament la impermanència que caracteritza tota la realitat. No és quedar desfet per la pèrdua, sinó assumir la pèrdua sense quedar desfet. Aquestes lleis, doncs, permeten una lectura banal o una lectura significativa, enriquidora. Depèn de si sabem llegir-les d’una determinada manera, anant més enllà de l’absurditat aparent.

Plàtans del Mas Sant Joan