Un nou problema

Jawlensky 1929

Sembla ser que tenim un nou problema, i aquest problema és diu Joan Laporta.

És cert que els dirigents polítics (nota 1) no tenen perquè ser persones moralment perfectes i inatacables, no tenen perquè ser sants. Però també és cert que per a ser bons dirigents polítics, capaços d'aportar quelcom de positiu al país, han de tenir un gruix humà suficient.

Un dels indicadors d'aquest gruix és el de viure els propis defectes i les pròpies fallades des de la discreció i la preocupació, el dolor si voleu. Un altre és el d'evitar la dissociació entre la vida pública i la vida privada: no és cert que algú pugui ser un bon polític i fer qualsevol cosa a nivell particular, hi ha d'haver uns mínims de coherència. Els dirigents polítics no han de ser referents morals, fites d'exemplaritat ètica, d'acord; però han de tenir prou consistència personal com perquè la seva incidència col·lectiva sigui constructiva. Per això tampoc no poden ser demagogs: la manipulació interessada de les idees inhabilita també per a exercir funcions de dirigent polític o de referent polític.

Quan en una societat es postulen com a aspirants a dirigents polítics persones que no compleixen aquests requisits, aquestes societats tenen un problema. Poden ser conduïdes per camins perillosos. Poden veure disminuït el seu nivell de cohesió social i el seu nivell de "qualitat col·lectiva", per dir-ho d'una manera una mica estranya (també podríem parlar de "capital social", però no sembla ser ben bé el mateix). I el problema esdevé greu quan aquests candidats qüestionables troben ressò en un cert sector de la població, que els acaba fent cas i fins i tot rient les gràcies. Quan milers de persones sintonitzen i s'engresquen amb una proposta d'aquesta mena, quan un percentatge significatiu de la població respon a una crida feta per una persona d'aquestes característiques, aquesta societat s'endinsa per camins arriscats que poden portar a situacions indesitjables. Es pot entrar en una dinàmica de confrontació social que va més enllà del debat constructiu, en una dinàmica d'incomprensió, de bàndols abrandats conflictivament, de risc de fractura social.

La fractura social no és el mateix que la tensió social: la tensió pot ser fecunda si es manté dins dels límits de la convivència i de la consciència de formar un únic poble; quan els depassa, esdevé fractura, i es deixa de prioritzar l'horitzó compartit i l'avenç cap a ell per a centrar-se en el conflicte intern, un conflicte que estanca, afebleix i pot degenerar en nivells que val més ni esmentar.

Això és el que em fan venir al cap els posicionaments recents de Joan Laporta. No el conec personalment, i no el puc avaluar a aquest nivell (en la mesura que una persona és avaluable per una altra, avaluació sempre molt limitada i deformada); però amb el que m'arriba a través dels diaris no puc evitar un calfred i una gran preocupació. La seva facilitat demagògica i la inconsistència d'alguns dels seus comportaments em semblen alarmants. Potser soc hipersensible a segons què, però em fa l'efecte que si ell esdevé un dels nostres dirigents polítics, això no farà cap bé al país. Potser prendrem mal, per fer servir una de les nostres boniques expressions populars.

Manifesto, doncs, la meva preocupació i aversió per la possible irrupció de Joan Laporta en la nostra esfera política. Espero i desitjo que això no succeeixi. Espero que siguem prou assenyats per no deixar-nos embaucar per les seves proclames. Perquè no només compta el que es diu, sinó també qui ho diu. No podem separar les idees de les persones, especialment en un àmbit tan delicat com el de la política. Faré tot el que estigui al meu abast, per poc que sigui, per evitar que esdevingui un dels nostres dirigents polítics, ja que em sembla que no te les qualitats personals necessàries per a exercir aquest paper. Pot ser llest, hàbil, potent, seductor, el que es vulgui (nota 2); però com que em sembla que no te el suficient gruix humà del que parlava abans, no m'hi puc avenir, em tindrà en contra.

Notes (1) Deliberadament, evito la utilització de l'expressió "líders polítics", ja que prefereixo no utilitzar-la com a simple sinònim de "capdavanters". Crec oportú limitar el seu ús amb un caire molt més fecund: el líder (com ens recorden Àngel Castiñeira i Josep Maria Lozano) seria la persona inserida en una interacció de la que formen part ella mateixa, el projecte que ella és capaç de proposar i el grup de persones mobilitzades al voltant d'aquest projecte i d'aquesta persona, interacció que és capaç de generar dinàmiques de transformació de situacions, d'innovació de processos i de generació de solucions que van més enllà del que seria raonablement previsible (com ens recorda Michael Jensen). Segons aquesta visió, els líders es poden donar en molts nivells i situacions diferents, però alhora són esdeveniments excepcionals i improgramables. No tot dirigent polític és un líder polític, encara que encapçali una formació política o una candidatura electoral.

(2) Poden ser interessants les anàlisis de bisturí que Gregorio Morán i Javier Cercas facin d'un personatge com Laporta, ells que tan agudament han analitzat a Adolfo Suárez.