Catalunya i cristianisme

Lluís Dalmau 1445

La frase de Torras i Bages que presideix la façana del monestir de Montserrat ("Catalunya serà cristiana o no serà") semblava fins ara per a molts més aviat una reminiscència decimonònica associable a una pretensió de confessionalitat. No sé quina era la intenció de fons del bisbe al formular-la, però crec que val la pena intentar repensar-la des de la comprensió de la religió i del cristianisme que hem anat assolint al llarg del segle XX. Vull dir que és ben possible que si ens situem en aquesta manera d'entendre el fet religiós que correspon als nostres temps -tot i que ja intuïda i bellament formulada per gent d'altres èpoques-, la frase sigui encertada.

Darrera d'aquesta acceptació de la vinculació de Catalunya i cristianisme hi hauria una comprensió del fet religiós com a referència interpel·ladora tant a nivell personal com col·lectiu, comprensió que s'apartaria de dos extrems semblantment inadequats: l'un, el de considerar que el fet religiós ha de quedar estrictament circumscrit a l'esfera privada; l'altre, que les institucions públiques han de ser confessionals, o sigui que s'han d'adherir al pensament i a la disciplina d'una determinada institució religiosa; en el cas de Catalunya, l'Església catòlica.

El camí del mig que apuntem seria, doncs, una concepció que incorporaria la dimensió religiosa a la vida pública com a element que posa en qüestió els costums i les concepcions de la societat, confrontant-los amb una sèrie de valors humans (justícia, solidaritat, pau, etc.) i amb la necessària obertura al misteri, al desconegut, a allò que ens depassa, a aquesta força oculta que sembla moure les coses en una determinada direcció i a la qual cal no oposar resistència, sinó cavalcar-la com si fos un dragó alat volant pel cel, força que de vegades anomenem providència o destí. En aquesta perspectiva la societat es deixaria sacsejar per les consideracions fetes des de l'òptica religiosa i es deixaria conformar per algunes propostes provinents de la reflexió espiritual. No adheriria a una confessió, però es voldria i se sabria marcada per l'impacte d'una tradició.

Crec que en aquest sentit es pot dir que "Catalunya serà cristiana o no serà". Perquè no es bo de construir un país sense un referent religiós -esdevindria un país tancat en ell mateix i en les seves preocupacions de supervivència material o d'ambició de dominació sobre d'altres països-, i el principal referent religiós de Catalunya és, per circumstàncies geogràfiques i històriques, el cristianisme. Pretendre que el referent fos un altre seria irrealista o voluntarista, el que no vol dir que no haguem de mirar d'incorporar a la nostra cultura i a la nostra sensibilitat de tot ordre, inclòs l'espiritual, un màxim d'elements per a nosaltres significatius d'altres grans tradicions religioses, principalment de l'islam, del judaisme, del buddhisme, de l'hinduisme i del taoisme.

Com hem dit, quan aquí parlem de cristianisme parlem d'un cristianisme capaç d'inserir-se adientment en el context cultural contemporani. Un cristianisme que no es cregui ser la única veritat, sinó un camí d'accés a la veritat, una faceta de la veritat cristal·litzada en un espai i en un temps determinats. Amb la seva especificitat, la seva originalitat, igual com les altres tradicions, que han cristal·litzat en altres espais i en altres temps, tenen també la seva pròpia manera de ser i de fer. Un cristianisme al servei del creixement en qualitat i en dignitat, en senzillesa i en sensibilitat, en obertura i en disponibilitat, de les persones i dels pobles. Un cristianisme sincerament interessat en ajudar a avançar per camins de plenitud i de profunditat. Plenitud en el desplegament de l'ésser potencial de cada persona i de cada poble, en el traduir en fets tota la creativitat i riquesa de que són capaços. I profunditat en la seva experiència del món i en la seva reflexió sobre la vida, anant més enllà de la impressió de dispersió, de caos, de falta de sentit que sovint ofereix la superfície per arribar tastar la unitat que s'entreveu al anar a fons.

Per a poder ser, un poble necessita d'un projecte de qualitat i engrescador, i no es pot construir un projecte així deixant de banda la dimensió espiritual. La nostra tasca, si volem que Catalunya pugui ser, és formular i portar a terme un projecte de país que inclogui la referència interpel·ladora d'un cristianisme capaç de viure el nucli central del seu missatge (la crida evangèlica al Regne de Déu formulada per Jesús de Natzaret) inserit en la especificitat de la cultura contemporània. Especificitat que passa com a mínim per dues qüestions: el pes de la ciència i la tecnologia en la dinàmica social i intel·lectual, i la multiculturalitat i el diàleg entre cultures. Per als cristians catalans la tasca és, doncs, doble: repensar i ressituar el cristianisme, i incorporar-lo en l'elaboració d'un projecte de país realment capaç de fer ressonar les cordes més profundes del cor dels catalans, commoure'ls i mobilitzar-los en la construcció d'un país com cal, o sigui d'un país amb una personalitat pròpia, amb una capacitat d'aportar al món contribucions constructives, originals, innovadores.

I potser el sol fet d'aconseguir construir un projecte de país occidental, modern, adaptat a les característiques del segle XXI i que alhora inclogui en la seva identitat la referència religiosa, interpel·ladora, alliberadora i dinamitzadora, seria ja una gran i original contribució al món contemporani. Molt sovint, i sobretot a nivell de pensament, ens creiem moderns, avançats, però estem encara lligats a velles concepcions, com ara el confessionalisme o el laïcisme, que potser en el seu moment van tenir un paper històric però que actualment es mostren caduques, inadaptades a la nostra realitat.

Caldrà tot un esforç de creativitat per imaginar aquesta mena de país, i un esforç encara més gran per traduir-lo en fets, però és un esforç que val realment la pena. Catalunya es juga en tot això la seva mateixa existència. Amb la complicada herència històrica i sociològica que hem rebut, només tirarem endavant si ens podem embarcar en un projecte de futur realment original i engrescador, que aplegui i aporti veritable confiança i il·lusió a la gran majoria del nostre poble.

(reflexions elaborades el setembre de 1999)