Nou paradigma religiós: absència de Déu, retorn del sagrat i macroecumenisme
A.- Estem davant d’un nou paradigma religiós a Catalunya en començar el segle XXI? Crec que sí. I té les característiques bàsiques següents (com a mínim):
1) Hem deixat de ser un país majoritàriament catòlic i hem passat a ser un país majoritàriament indiferent en matèria religiosa.
El catolicisme ha passat a ser la més gran de les minories religioses presents a Catalunya. I l’hereva d’una tradició històrica. Però no més.
La major part de la gent sap ben poca cosa del fet religiós, i més aviat hi té poc interès.
Tot això no és cap drama. És una situació habitual en el món actual.
Fins i tot pot representar certs avantatges respecte a entorns amb una religiositat majoritària fictícia, imposada.
Però això no vol dir que ens agradi la situació actual:
- no voldríem tornar a una cristiandat sociològica com la d’abans
- però aspirem a un interès ampli de la societat pel fet religiós, per la dimensió espiritual i per les aportacions i propostes de les tradicions religioses
2) Estem passant a ser un país religiosament divers.
Encara que sigui amb caràcter de minories, hi ha una presència prou rellevant de l’Islam, de les esglésies reformades, del buddhisme, del judaisme, de l’hinduisme i el sikhisme...
- En alguns casos a través de grups de nous immigrants (dels darrers deu anys)
- En altres casos, de fills d’immigrants que ja són catalans però que mantenen un lligam amb la seva tradició
- En altres casos, de conversos, que tot i ser pocs, considero importants i significatius. Crec que poden ser l’embrió d’un desitjable Islam català, buddhisme català, etc., sobretot si estableixen vincles sòlids amb el segon grup i fins i tot amb el primer.
3) La laïcitat de les institucions públiques i la llibertat religiosa són a Catalunya conquestes consolidades i irrenunciables.
Cal tenir sempre present aquest fet. No hi ha espai per a nostàlgies restauracionistes, confessionalistes.
4) No hem trobat la manera d’abordar bé la qüestió de la presència pública del fet religiós, divers i minoritari, en la nostra vida social.
Cal evitar el tancament en l’esfera privada al que aspira el laïcisme. Cal veure com les diverses comunitats i personalitats religioses poden fer arribar la seva veu i el seu testimoni al conjunt de la societat.
La diversitat religiosa està entrant a gran velocitat en els nostres àmbits socials. La consciència multicultural va penetrant discretament la nostra manera de pensar, fent difícil el retorn a situacions d’homogeneïtat o d’exclusivitat confessional. I la força de la noció de llibertat de pensament, definitivament arrelada entre nosaltres, així com la constatació de la manca d’opció religiosa d’un gran nombre de ciutadans, enforteixen encara més la inviabilitat de les posicions confessionalistes.
Alhora, anem prenent consciència que no es pot construir una societat totalment tancada al referent religiós, isolada d’ell. La societat sent la necessitat d’un diàleg obert amb el món religiós; veu la conveniència de deixar-se enriquir i qüestionar pel món de l’esperit, per aquells que miren de desenvolupar la dimensió religiosa.
El nostre futur podria passar per uns espais públics no confessionals, però sensibles a la dimensió espiritual. Uns espais públics interessats en conèixer les contribucions de totes les religions i de tots els religiosos, de tots els cercadors espirituals. Uns espais públics capaços d’encoratjar el diàleg entre les religions en base a la seva comprensió de les importants repercussions potencials que pot tenir, tant a nivell polític – construcció de la pau, la convivència i la cohesió social – com ideològic – innovació del pensament, enfortiment del respecte mutu i de la tolerància, etc. Uns espais públics interessats en dialogar amb les religions perquè valoren el seu potencial de crítica social i d’estímul de la renovació dels valors i de les estructures. Uns espais públics amb institucions capaces d’analitzar els fenòmens religiosos i establir-hi un diàleg. Uns espais públics amb una perspectiva veritablement “ecumènica” en matèria religiosa.
Els pressupòsits en que es fonamentaria aquesta perspectiva són com a mínim tres:
1. És positiu, constructiu, enriquidor per a les persones obrir-se a la dimensió espiritual de la realitat. La recerca de la unitat, de la plenitud, de la benvolença envers tot, l’atenció a l’aspecte subtil de la realitat – aquest aspecte que només es mostra amb una disposició mental de serenitat i d’obertura, de receptivitat, d’admiració meravellada, d’esperança, de gratitud – és important per als éssers humans. És una opció lliure dels individus el desenvolupar o no aquesta dimensió religiosa, espiritual, però el seu desenvolupament és positiu per a la realització del potencial humà.
2. Totes les grans tradicions religioses són equivalentment enriquidores, i tota recerca espiritual sincera és digna de respecte i d’atenció. Totes comparteixen el mateix propòsit: l’obertura à “l’altre món”, al misteri; la recerca de la dimensió espiritual, l’accés al regne de Déu, el coneixement de Déu, la salvació, la conversió, la supressió del sofriment, la recerca de la realització, de la plenitud, de la unitat, del gran silenci, etc. – tot mirant d’assolir aquest propòsit a partir de diferents camins, amb tècniques diverses, generades dins de contextos culturals i històrics diferents. Cada religió és un punt de vista únic, original, un camí específic i complementari dels altres. Tota recerca personal sincera de la dimensió espiritual mereix de ser encoratjada.
3. La recerca espiritual, la dimensió religiosa no és una qüestió estrictament individual, ni confinada al domini privat. Té relacions amb la col·lectivitat, té una dimensió pública i social. La relació amb el fet religiós és una qüestió evidentment individual, una opció totalment lliure i personal, però és també quelcom que afecta als col·lectius, als pobles. Les societats han de dialogar amb el món religiós, han de deixar-se interpel·lar per ell, confrontar els seus valors i les seves estructures amb els criteris derivats de la recerca espiritual. Les societats actuals no han de ser confessionals, imposant una religió als individus o a les institucions, però tampoc no han d’ignorar la qüestió religiosa, oblidar-la o negligir-la. Cal trobar una nova i justa relació entre religió i societat, adaptada a les característiques de les societats modernes. És un nou tipus de relació que cal crear, inventar.
Es pot compaginar la llibertat d’opció individual respecte a la qüestió religiosa amb una posició institucional d’interès i diàleg amb l’àmbit religiós? L’existència de ciutadans no interessats en el tema ha de comportar necessàriament que l’espai públic deixi d’interessar-s’hi?
La posició que propugnem podria fonamentar-se en eixos com els següents:
- La defensa de la laïcitat de les institucions públiques, o sigui la exclusió de la identificació pública del país i de les seves institucions amb una determinada confessió religiosa.
- La garantia de la llibertat d’opció religiosa dels ciutadans i del dret dels ciutadans a no tenir cap opció religiosa, així com la garantia de la llibertat de practicar la pròpia religió de forma individual i col·lectiva, sempre que aquestes pràctiques no entrin en contradicció amb els drets fonamentals de les persones i amb la convivència pacífica en la nostra societat.
- En els països amb una història presidida per una determinada tradició religiosa, el reconeixement del paper d’aquesta tradició religiosa en la configuració de la seva història i la seva identitat, la seva cultura i les seves tradicions.
- La constatació de la pluralitat religiosa de les societats contemporànies i la valoració positiva de la presència en el seu si de diverses tradicions religioses convivint en harmonia i diàleg entre elles i amb l’entorn social i cultural.
- La valoració de les contribucions de les religions i de les persones religioses a la vida personal i col·lectiva, a la promoció de la dignitat de la persona i al compromís en la defensa dels drets humans, la justícia social, la solidaritat i els valors i principis de la democràcia.
- La valoració del potencial de crítica social i d’estímul a la renovació dels valors i de les estructures que poden tenir les religions, i de la seva capacitat de desvetllar consciències, superar egocentrismes i treballar la dimensió espiritual de la condició humana.
- La valoració de les favorables repercussions potencials del diàleg i la convivència entre religions i del diàleg entre religions i altres tradicions i cosmovisions espirituals i filosòfiques en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la innovació del pensament i la construcció de la pau.
Propugnem, doncs, la reconstrucció d’una presència pública del referent espiritual que vagi més enllà del confessionalisme i del laïcisme. El treball espiritual de les persones i comunitats no és per amagar-lo sota el llit o per deixar-lo tancat a casa. Les tesis laïcistes sobre la privatització del fet religiós es poden comprendre com una reacció històrica a la prepotència ofegadora de la presència pública del fet religiós a les societats tradicionals, però van massa enllà quan defensen la supressió de tota presència pública dels referents espirituals. El treball espiritual utilitza com una de les seves imatges l’emissió de llum, i els emissors de llum es situen dalt de les muntanyes i gratacels, i als fars, i als fanals dels carrers, i es pengen al sostre de les habitacions; es situen en llocs visibles per tal que puguin fer el seu servei de donar llum i orientació.
Els referents espirituals no pretenen tenir el monopoli d’aquesta capacitat de donar llum i orientació, però volen poder-hi contribuir. Volen poder presentar públicament les seves propostes, i transmetre els fruits del treball espiritual fet des de les comunitats. Fruits d’avaluació de la dinàmica de l’època i de la societat, perquè el treball espiritual té com una de les seves funcions, com ja hem dit, aquesta avaluació del que les societats fan i valoren, de les seves estructures i els seus costums, i també dels comportaments personals. Les comunitats religioses han de poder comunicar el fruit de la reflexió que fan, que es presenta sovint externament en termes ètics perquè el treball espiritual incideix en el món dels valors i els comportaments, tot i que no s’hi redueix ni identifica, ni en té l’exclusiva. És positiu que a la plaça pública es confrontin o complementin les avaluacions ètiques autònomes de diferents instàncies socials amb les que provenen del treball dut a terme per les comunitats espirituals.
5) I tenim pendent la qüestió més difícil: revisar la nostra concepció mateixa del fet religiós (què entenem per esperit, per espiritualitat, per religiositat, per religió) de manera que sigui possible fonamentar:
- Un diàleg intrerreligiós fecund
- Un diàleg real amb el pensament crític modern, amb la ciència, amb la societat actual
Les autofonamentades, i en el fons fonamentalistes, respostes del catecisme catòlic no ens serveixen. No podem “deduir” a partir de l’afirmació de l’existència de Déu i de les doctrines tradicionals. Hem de repensar fins i tot què entenem per Déu i per religió.
Potser podríem dir que ens hem quedat sense eines per a poder pensar (què és) el fet religiós: no el sabem ni definir. Crear aquestes eines noves és difícil, i requereix esforç.
I hi ha la temptació d’eliminar el problema considerant que el religiós són velles fantasies actualment irrellevants, antigues bestieses a oblidar.
Heus aquí algunes propostes de descripció o al·lusió a l’esperit que poden resultar il·lustratives:
Podríem dir, per exemple, que l’esperit és la capacitat que tenen els éssers humans d’experimentar el món no només com un espai de satisfacció de les seves necessitats sinó bàsicament com un espai generador d’admiració. O veure’l com la capacitat de viure la vida no com una pesada experiència a suportar sinó com una joiosa experiència a assaborir. O relacionar-lo amb la capacitat dels humans d’abrandar-se, d’inflamar-se, d’omplir-se d’entusiasme per la tasca de fer d’ells mateixos emissors d’actituds, d’accions, d’energies que ajuden als altres a viure positivament.
O podem dir que és una mena de força subtil, de vegades tènue i delicada, de vegades impetuosa, que ens porta a experimentar el món com una valuosa meravella. O una experiència de netedat i transparència que ens fa viure la vida amb simplicitat i innocència. O que és el resultat de viure el món i la vida des de l’estimació; o que és l’estimació amb la que podem arribar a viure el món i la vida.
O dir que és la capacitat humana de captar el món com una totalitat a la que l’ésser humà pertany; de veure el món com a ple i coherent, com a amarat de sentit, tot i saber-ne el caràcter fugisser. O veure’l com la capacitat de crear moments plens de gràcia en una realitat plena de limitacions. O la facultat que tenim els humans de depassar les nostres pròpies limitacions i obrir camins de novetat positiva en les nostres vides. O de viure joiosament enmig de la dificultat i el sofriment.
O parlar del “desenvolupament d’una certa profunditat existencial i vital”. Veure’l, doncs, com un viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria.
I el podem veure com la capacitat humana de fer silenci, de posar en suspens el seu diàleg interior; com la capacitat de contemplació, de recolliment, d’entrar en un mateix i veure el món des d’una distància que permet de viure’l diferentment; com la capacitat de pregar, d’adreçar-se al món com un interlocutor càlid que ens acull.
També el podem veure com la capacitat d’arribar a percebre el món sense la deformació que hi aporten els nostres interessos, desigs i necessitats. És deixar-lo parlar sense dir-li nosaltres de què volem que ens parli. És la sensació que la capacitat de viure el món com a positiu o magnífic és un regal que se’ns fa i no el fruit del nostre esforç o la nostra voluntat, i que el que cal és saber trobar i acceptar el regal. És la capacitat de veure-ho tot com a ple de vida i de significat; res no és “insignificant”, sinó que tot ens parla de la meravella de l’existència.
Podem veure l’esperit com la capacitat de l’ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura fent servir eines de percepció i mecanismes de vinculació no limitats als destinats a garantir la pròpia supervivència material i la procreació, a enfortir la pròpia influència en l’entorn o a alimentar la satisfacció i l’adulació rebudes d’aquest entorn.
O la capacitat d’observar el món i d’observar-nos a nosaltres mateixos amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però des del silenci i la distància, des de l’aquietament dels nostres impulsos, des d’una perspectiva global i comprehensiva, procurant no conformar la realitat mitjançant la projecció dels nostres prejudicis, de les nostres visions pre-existents i egocentrades.
També el podem entendre com la capacitat de veure el món des del símbol, des de la imatge capaç de conformar o orientar la nostra manera d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell. Un símbol –uns símbols- treballats, consolidats, per l’experiència acumulada de moltes generacions. Un símbol vehiculat per la paraula, sigui en forma de narració –mitològica- sigui en forma de reflexió –filosòfica o teològica. O vehiculat per la icona. O pel gest, individual o col·lectiu.
Potser el podem veure com una obertura, un camí, un procés de transformació personal vers un àmbit d’experiència on el jo no ocupa el paper central, protagonista en la vida humana sinó que aquest paper central queda assumit per una presència poderosa, indefinible i realitzadora que històricament ha estat designada a través de diverses imatges –complementàries- que miren d’indicar-la: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.
Potser parlem doncs de l’experiència de captar, d’intuir, dimensions que ens depassen, que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic –i d’aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític–, però que ens trasbalsen, que alteren profundament, radicalment la nostra manera de veure i viure la realitat. Parlem d’una experiència de connexió íntima amb el cosmos. Parlem d’una consciència d’immensitat corprenedora, inabastable i indescriptible que trobem per tot arreu quan ens mirem i experimentem el món d’una determinada manera. Per tot arreu, però potser especialment en la natura, en la cultura (especialment en l’art), en la trobada comunitària, en l’experiència dels valors i, sobretot, en la relació interpersonal profunda, en l’amistat i l’amor, en la compassió i la solidaritat, en el rostre de l’altre.
L’esperit pot ser una construcció biològica (una característica del nostre cervell, fruit d’una determinada sintonia en les emissions electromagnètiques de les nostres neurones), una construcció personal (que cadascú imagina com vol) o una construcció col·lectiva/cultural (fruit de mil·lennis d’experiència i reflexió al respecte per part de molt diverses cultures); però sempre és viscut com una construcció còsmica, com quelcom que ens depassa, que està més enllà de nosaltres, que va més enllà de nosaltres. És viscut alhora com una experiència íntima i com a quelcom d’extern a nosaltres. És viscut com quelcom que no només ens parla de nosaltres persones ni de nosaltres humans, sinó que ens parla de tota la realitat. D’aquí la seva associació amb imatges còsmiques.
O sigui, per acabar-ho de situar: l’esperit, és una facultat del cervell (una anomenada “intel·ligència espiritual”) que projectem en el món? És una realitat externa que se’ns fa manifesta? Són preguntes freqüents i lícites, però potser ens hem de posar a pensar: és realment aquest, el problema? No podem viure l’esperit sense saber mai ben bé si és l’una o l’altra cosa? Perquè necessitem decidir prèviament si és intern o extern? No pot ser les dues coses alhora? No podem igualment viure’l a fons sense haver definit si és una o altra? L’important no és fer-ne l’experiència, més que saber-ne amb precisió la naturalesa? Tan fora del món, tan separats del món ens veiem que considerem que una facultat del nostre cervell no pertany a la realitat, no forma part del cosmos, no manifesta el cosmos? Que potser som éssers extra-còsmics implantats al cosmos?
Treballar l’esperit seria doncs una tasca inserida en el procés de construcció de la pròpia complexitat; i per tant, d’alguna manera, de la mateixa complexitat del cosmos, esdevenint així una expressió del procés còsmic de construcció de complexitat. Esdevenim màximament complexos quan desenvolupem la capacitat de relacionar-nos amb tot el que ens envolta amb una identificació-immersió-fusió que no suprimeix la consciència. Som allò altre sense deixar de ser nosaltres. Podem veure i viure la realitat alhora sense distància i amb distància, en un procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat i que genera un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, la triple expressió de la vivència de fusió o unitat conscients.
L’esperit ens permet depassar-nos a nosaltres mateixos, depassar el llenguatge i arribar a una connexió directa amb la realitat, a una experiència del real no interferida per interessos, desigs, projeccions, submissions, dependències de certes coses en particular, anàlisis, crítiques. És el més sublim, també el més fràgil, el més difícil, el més incert. És la màxima aspiració de l’ésser humà, i la més sofisticada realització del cosmos: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia, l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència. L’ésser que s’identifica conscientment amb el conjunt de la realitat, deixant la distancia crítica i interessada sense deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. L’esperit estaria lligat així a una culminació del procés còsmic, o un cert tancament del cicle còsmic: l’explosió energia-matèria generant un ésser prou complex com per prendre consciència de la globalitat del cosmos al que pertany i celebrar-la (la tríada alegria-admiració-agraïment).
L’ésser humà espiritual seria així la realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa, la fita més alta, més complexa, més valuosa que som capaços d’imaginar: l’ésser humà com a 1) fruit de la creació, 2) lligat a la creació i alhora 3) culminació de la creació en tant que autoconsciència d’ella mateixa.
L’esperit es manifestaria doncs alhora com a consciència íntima i com a consciència preexistent, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos. Experimentar-lo porta a la impressió que la consciència no és exclusiva de l’ésser humà sinó preexistent a ell i al mateix cosmos. L’insòlit de l’ésser humà seria la capacitat 1) d’arribar a aquesta consciència i 2) de percebre-la no com a exclusiva sinó com a preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos, el que porta a l’ésser humà a una vivència joiosa, admirada, agraïda, humil i veneradora.
B.- Absència de Déu
1) Disminució d’una adhesió personal conscient i explícita a la noció de divinitat, del “creure en Déu”? Sí.
2) Disminució de la referència a la divinitat en la ideologia col·lectiva i en les institucions? Certament.
3) Disminució del nombre de persones que tenen a Déu com a referent central de la seva vida a nivell real, operatiu (no només de paraula)? Caldria veure-ho. No ho sé. Pot ser que no.
C.- Retorn del sagrat
Jo no el veig. Els fenòmens esotèrics em semblen insignificants, socialment irrellevants i probablement en regressió. Si es ven literatura esotèrica deu ser més com a distracció que altra cosa, i no sembla generar gaire interès pel sagrat. El mateix passa amb l’autoajuda i amb les mil teràpies: tampoc no semblen vincular-se amb la sacralitat. Per un conjunt de raons, sembla que estem en la societat menys sacralitzada de la història (cosa que no és cap elogi: potser sí que és allò d’”un repte i una oportunitat”).
D.- Macroecumenisme
N’hi ha algun indici i em sembla una tendència desitjable.
Jo l’entenc com el viure totes les tradicions com a pròpies encara que en tinguem una de més configuradora.
Interessar-se per totes elles. Entrar en la riquesa simbòlica que cada una d’elles aporta.
Sense aspiracions sincrètiques ni fusionistes. Gaudint de cada una amb tota la seva personalitat. Un macroecumenisme que renuncia a aspiracions unificadores (no es tracta de fusionar res, ni de crear cap nova religió, ni de sincretismes) sinó que més aviat posa l’accent en la bondat de la diversitat, una diversitat no de confrontació sinó d’enriquiment mutu, una diversitat joiosa.
Em sembla una postura notablement minoritària; incipient i amb grans dificultats de creixement (és més senzill adherir-se amb entusiasme a una sola tradició concreta).
Alhora, em sembla la més adient pel món actual, i no és incompatible amb l’heretatge d’una tradició més identificadora.
Contrapunt matisador (temptatiu, poc elaborat):
Em sembla una mica irreal i poc desitjable ignorar les pròpies arrels i considerar-se equidistant de totes les tradicions; crec preferible obrir-se a les altres des d’una tradició més pròpia, i que el mateix es faci al món àrab, a l’Índia, al Tíbet, al la Xina, etc.
La presència de comunitats de les altres tradicions en el propi àmbit cultural i territorial facilita l’efectivitat d’aquest obrir-se, i per això la crec desitjable.
I no crec desitjable que el Tibet deixi de tenir al buddhisme com a referent propi, tot i que aquest buddhisme s’hagi de repensar per poder obrir-se a les altres tradicions. I em sembla una desgràcia que la Xina sembli haver perdut el contacte massiu amb les seves pròpies tradicions de saviesa.
No em sembla desitjable un món cosmopolita i homogeni on els individus de qualsevol lloc se sentin equidistants de qualsevol tradició religiosa. Em sembla inviable i empobridor.
En resum: em sembla que sí que estem davant d’un nou paradigma religiós, que té com a mínim els cinc trets característics proposats, que ve més definit per l’absència (formal) de Déu que pel retorn al sagrat, i en el que el macroecumenisme és més una opció desitjable que una tendència dominant.
Què cal fer en aquest nou context? Jo crec que caldria
- Revitalitzar el cristianisme a Catalunya
- Fomentar la presència viva d’altres tradicions religioses en el nostre entorn. Potenciar un Islam català, un buddhisme català, etc.
- Difondre a nivell popular les riqueses de les tradicions de saviesa
- Reestablir la connexió pública entre l’esquerra i l’àmbit religiós. Seria un greu error per part dels sectors polítics progressistes deixar exclusivament en mans dels sectors conservadors la reflexió sobre els valors i sobre la dimensió espiritual de la condició humana. En aquest sentit, crec que cal reconnectar amb el testimoniatge de l’Alfonso Carlos Comín, de qui acabem de celebrar el vint-i cinquè aniversari de la seva mort. Dins del seu multifacètic heritatge, hi ha inclosa una reflexió sincera i valenta del fet religiós des de l’esquerra i hi ha l’exemple d’una lluita concreta contra la reclusió del fet religiós a l’esfera privada (la seva reivindicació de la presència de cristians en tant que cristians en els partits comunistes). Ho hauriem de tenir ben present i actualitzar-ho en el nostre nou context.
Per revitalitzar el cristianisme i en general la dinàmica espiritual a Catalunya caldrà:
1) La revisió de la mateixa concepció del fet religiós (què entenem per esperit, espiritualitat, religiositat, religió, com dèiem abans), i repensar o replantejar el cristianisme a la llum d’aquesta concepció revisada del fet religiós
2) L’obertura a les altres tradicions, sense deixar la referència central al cristianisme (perspectiva macroecumènica).
3) L’enfortiment de la disciplina personal (voluntat, fermesa, dedicació, esforç, compromís)
El punt d’arrencada és una opció personal per treballar l’esperit. Cal un esforç inicial que després esdevé ja dinàmica autoalimentada, tot i que sempre ens hem de mantenir vigilants, persistents, ja que no és un camí d’avenços irreversibles.
Hi ha dues menes de disciplina personal en el treball espiritual: la de crear les condicions per poder-lo dur a terme, i la de dur-lo a terme.
Crear les condicions vol dir dotar-se d’un nivell suficient de salut física i mental com perquè no entorpeixi el procés, preservar espais de temps per a dedicar-los al treball espiritual, tenir un ritme de vida laboral, familiar, personal i de diversió que no interfereixi en el procés (posar certs límits, per tant, a aquests aspectes de la nostra vida).
Un cop creat aquest context podem desenvolupar la feina, que passarà principalment per la creació d’espais de silenci i/o pregària (per breus que siguin, però procurant que siguin sistemàtics, no “quan puc” o “quan em ve de gust”), la lectura de textos inspiradors, la pràctica d’immersió simbòlica de la que parlarem més endavant i l’exercici de gestos de bondat o moralment bons (voluntariat de servei als altres, almoina, ajuda als qui pateixen –malalts, pobres, persones amb problemes o angoixa-, accions per a la transformació de la societat cap a cotes més altes de justícia, igualtat, solidaritat, fraternitat, veritable llibertat).
Els textos inspiradors esmentats poden ser textos de les grans tradicions religioses, però també poemes, novel·les, assaigs, pel·lícules, contes. El que han de ser és textos amb capacitat per impactar-nos, fer-nos créixer, fer-nos anar més enllà de nosaltres mateixos, obrir-nos horitzons, fer-nos més lúcids, enfortir els nostres valors, fer-nos més profunds. I és important que la lectura sistemàtica de grans textos formi part de la disciplina personal individual de treball de l’esperit.
La disciplina personal en aquest àmbit passa també per la superació dels tòpics, siguin ingenus, siguin interessats. Sovint aquests tòpics s’erigeixen en obstacles, o bé els utilitzem com a excuses protectores per defugir la tasca. Tòpics com “això no va per mi”, “jo no estic fet per aquestes coses”; “això és cosa de monges i capellans”, o “és qüestió d’experts, d’entesos”, o “s’ha de tenir vocació” poden jugar aquest paper. La disciplina passa per deixar-los enrere i afrontar que aquest és un repte que tot ésser humà té al davant; per veure que el treball espiritual ens concerneix i no podem evitar plantejar-nos què és i com ens implica. Perquè no es tracta de creure en res, sinó d’experimentar el món d’una determinada manera.
I la disciplina personal passa per una correcta ordenació o jerarquització de les problemàtiques. Cal saber discernir el més rellevant del que no ho és tant. En aquest sentit, i com a exemples, el celibat dels capellans, l’ordenació de les dones o l’homosexualitat en els monestirs són temes amb poc relleu per al treball espiritual. Són temes a debatre, a ventilar, però no són els més rellevants per al treball espiritual.
4) La reconstrucció de petites i grans comunitats i de la xarxa monàstica i eremítica de Catalunya
La crisi ideològica i institucional dels darrers trenta anys i el canvi social accelerat que hem viscut se n’ha endut, a l’occident –i corre el risc de fer-ho arreu-, la dimensió comunitària espiritual de l’existència. Això és greu, però és un fet, i no s’hi valen lamentacions. El que hem de fer ara és veure si això de la dimensió comunitària espiritual és important per al bon desenvolupament de la condició humana i, si la resposta és afirmativa, posar-nos a reconstruir les petites i grans comunitats a Catalunya.
Un aspecte clau en aquest sentit és tenir present que, donada la implantació social del cristianisme a Catalunya, fins fa trenta anys aquesta dimensió comunitària lligada al treball de l’esperit s’identificava amb la comunitat cristiana, amb l’Església. El gran dubte inicial que alguns es poden plantejar ara és: refer la dimensió comunitària espiritual a Catalunya vol dir refer la comunitat cristiana? No i sí. Perquè en l’actual context de pluralisme religiós, hi haurà comunitats d’adscripcions religioses diverses. I n’hi haurà de “multireligioses”, que compaginaran referències a diferents tradicions (ja ara hi ha alguns grups cristians amb pràctiques zen, per exemple). I n’hi haurà d’”aconfessionals”, en el sentit de no voler-se identificar institucionalment amb cap tradició. I n’hi haurà de barrejades, on certes persones tindran una vinculació preferent amb una tradició religiosa i altres no. Tot és possible, ja que el central és la voluntat de treballar plegats l’esperit. Però també podria ser que la major part de les adscripcions d’aquestes noves petites i grans comunitats fos cristiana, donat el pes del cristianisme en la història, la cultura i les tradicions dels catalans. O no: potser prevaldrà la voluntat de rebuig i d’oblit, si certs impactes negatius segueixen operant. No ho podem saber, i en certa forma és secundari: l’important és que hi hagi comunitats, siguin com siguin, que treballin l’esperit.
Perquè aquest és el propòsit de la reconstrucció comunitària: poder treballar plegats l’esperit. Afegir al treball personal el treball comunitari. Cosa que també suposarà, d’una banda, crear les condicions per a l’existència de comunitats (bàsicament dedicar-hi sistemàticament un temps i trobar espais adients on aplegar-se) i de l’altra fer les pràctiques comunitàries de treball de l’esperit: la immersió simbòlica a través dels rituals, i el compartir els problemes vitals i les joies dels membres, el fer un seguiment i donar suport al treball personal dels membres i avaluar la dinàmica i la problemàtica de la societat en la que s’està inserit i fer-hi una reflexió pública al respecte, opinar des de l’òptica dels qui s’endinsen pels camins del treball espiritual.
La reconstrucció comunitària s’haurà de fer al doble nivell que hem anomenat petites i grans comunitats. Són petites comunitats les que permeten un coneixement personal d’una certa profunditat de tots els altres membres. Normalment estaran entre quatre i vint persones, amb l’òptim al voltant de setze per garantir alhora el coneixement personal i la dinàmica comunitària, no monopolitzada o massa marcada per les situacions personals d’alguns. Les grans comunitats seran les que apleguen un nombre superior de persones, en les que aquest coneixement personal es fa més difícil i passa a un segon pla, mentre la dimensió ritual o la d’avaluació social poden agafar més protagonisme.
Perquè serà difícil aquesta reconstrucció de la dinàmica comunitària espiritual a Catalunya i a l’occident en general? Els obstacles són diversos, començant per l’individualisme al que tendeix la nostra societat. Després tenim la feblesa dels aglutinadors comunitaris, que han de ser ideològics, programàtics i personals: les idees compartides que fan que puguem i vulguem treballar plegats, el programa concret de treball que volem compartir (què farem plegats, i que això resulti prou atractiu com per fer l’esforç de participar-hi) i els mestres, líders, responsables, servidors o gent amb especial dedicació, que faciliten la vertebració de la comunitat. Aquests aglutinadors comunitaris són la primera cosa a recuperar per a fer possible la reconstrucció comunitària. I finalment tenim les dificultats de tot grup humà: els afanys de protagonisme, les manipulacions, les enveges, gelosies i antipaties, les relacions sentimentals fora de norma (factor de pes en certes crisis de petites comunitats en el període anterior, quan hi va haver una certa florida de petites comunitats com a reacció a la crisi de les grans comunitats, fins que aquestes petites comunitats van entrar prou aviat al seu torn en crisi), les desigualtats d’aportació dels membres (inclosa la econòmica, però no només: sovint uns s’esforcen més i altres s’aprofiten del seu esforç), les dificultats de consensuar les distribucions de responsabilitat i autoritat, etc.
Dins d’aquest punt de la reconstrucció comunitària cal també incloure-hi la reconstrucció de la xarxa monàstica i eremítica de Catalunya. El treball espiritual col·lectiu necessita d’uns punts forts d’emissió de dinàmica espiritual. Necessita de persones i grups consagrats al treball espiritual com a tasca prioritària. Aquestes persones i grups són simbiòtiques amb les altres persones i comunitats: no poden existir sense el seu suport, i aquestes gaudeixen del fruit del seu treball. D’alguna manera, ermites i monestirs són com puntes d’iceberg, i han d’estar lligades a una àmplia base comunitària per poder tirar endavant.
Caldrà, doncs, trobar noves fórmules per a revitalitzar el teixit monàstic i eremític del país. Com caldrà revitalitzar els ordes religiosos no monàstics i els ministeris comunitaris (la gent dedicada prioritàriament a ajudar a fer rutllar les petites i sobretot les grans comunitats). Monjos i monges, ermitanes i ermitans són un senyal especialment rellevant en aquests temps d’invisibilitat de la dedicació al treball de l’esperit.
5) L’aprenentatge de la immersió en el símbol
El símbol és una imatge mental, imatge física, objecte, idea, narració, gest, text, ritual, paisatge, música, llum, espai, qualsevol cosa que, quan ens hi apropem, ens impacta de tal manera que ens dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els que acostumem a operar.
La gràcia del símbol és la seva capacitat de fer-nos anar més enllà d’ell mateix.
El símbol ens canvia el registre, portant-nos a una relació amb la realitat que no podem descriure amb precisió, a la qual hem d’al·ludir amb termes vagues, aproximats, que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent), dimensió última, altre món, oblit d’un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència de l’Absolut, gran poder, alta energia, gran buit, etc.
No tots els símbols fan referència a la dimensió espiritual, i seria probablement més correcte parlar de “símbols espirituals”. Però en aquest context ens permetrem d’identificar ambdues nocions i parlar simplement de símbols.
Els símbols que fan referència a l’esperit tenen una qualitat especial, privilegiada, que ens fa valorar-los i reverenciar-los especialment (perquè és un enorme mèrit saber apuntar a l’esperit). Esdevenen el que anomenem “sagrats”. I dels símbols sagrats no se’n pot parlar a la lleugera, banalment, o com si fossin objectes amb el mateix tipus de realitat que una cadira. Són especials, i cal tractar-los amb la cura pertinent.
Què cal per tal que el símbol operi, actuï, funcioni? Dues grans coses:
a) Buscar el símbol o conjunt de símbols adient. Adient a la persona, adient al grup, adient al lloc, adient al moment, adient a la cultura, adient al context... De símbols la història n’ha acumulat un munt immens. I en podem descobrir o construir de nous. El que cal és en cada moment saber disposar dels apropiats. I això és un cert art, fet de coneixements i intuïció. Ens fan falta mestres en aquest art.
b) Aprendre a fer la “immersió en el símbol”. També en podríem dir “deixar-nos amarar pel símbol”. Això no és senzill, però és decisiu. És anar més enllà de la observació del símbol com a entitat que tenim al davant i que mirem de comprendre racionalment.
No es tracta només de mirar el mar, i analitzar-lo, i descriure’l; es tracta de nedar-hi. No es tracta només de veure o estudiar el cotxe, es tracta d’entrar-hi i conduir-lo, “experimentar-lo”. No es tracta de mirar i descriure la poma, es tracta de mossegar-la i tastar-ne el gust.
El símbol no només s’analitza: es viu, s’hi penetra, s’utilitza. Per això parlem d’immersió en el símbol.
Quan l’analitzem, ja sabem que un símbol no és una entitat real com un martell o una taula. Però tampoc és real com un concepte o una idea. Ni com un desig o un sentiment. Té una mena de realitat pròpia, barreja d’idea, d’objecte i d’eina: és una noció operativa o una imatge operativa o un objecte operatiu.
Per això no ens podem quedar en la seva anàlisi, sinó que el que cal és utilitzar el símbol; si no, no pot ser símbol. Perquè només si és útil per portar-nos a una altra visió i vivència de la realitat és símbol.
És utilitzant-lo que veiem que és una entitat real, d’una manera diferent que un objecte o un concepte, però tan real que ens pot canviar, que ens pot fer veure i viure diferentment el món. Creure’s que és una entitat externa com una casa pot ser perillós, ja que pot portar al fonamentalisme i a la intolerància. Però creure que és una simple idea porta a tancar-nos portes d’accés a una altra manera de veure i viure la realitat.
I per fer operatiu el símbol hem de deixar de veure’l “a distància”, com un objecte que tenim al davant, i ficar-nos-hi dins, o deixar que ell es fiqui dins nostre (si se’ns permet un llenguatge al·legòric que apunta al que volem dir). Viure’l a fons. Viure’l com a real. Quan l’analitzem podem emprar l’expressió “és com si” per trobar metàfores que ens ajudin a entendre la seva naturalesa, però quan el vivim l’hem de veure real, sentir real, notar-ne l’operativitat, fer-ne l’experiència.
Fins ara, cada cultura tenia el seu estoc simbòlic que li era significatiu, i els altres símbols li eren estranys, incomprensibles, fins i tot li semblaven perillosos, perniciosos, enemics a suprimir. El legítim entusiasme pels propis símbols (derivat de l’agraïment per haver-ne experimentat la eficàcia) podia també portar a lloances desmesurades i absolutitzacions dels mateixos. I a confondre la lloança amb la descripció.
Algunes ments particularment clarividents sempre han anat veient la relativitat cultural dels símbols, arribant a la conclusió (i fent l’experiència) que com que eren això, eines que menaven a algun lloc, que orientaven en certs sentits, tots podien ser útils i cap era identificable amb allò a que apunten (la coneguda imatge del dit i la lluna).
La gran novetat dels nostres temps de globalització i intercomunicació és que això està esdevenint una experiència col·lectiva i universal. Es van trencant les barreres aïllants entre cultures. Ara totes ens són accessibles, i d’alguna manera totes ens són pròpies. Unes ens pesaran, ens parlaran més que altres, com és lògic, però s’està substituint la dinàmica de “la meva a defensar, les altres a rebutjar” per “la meva a potenciar i difondre, les altres a conèixer i incorporar tot procurant evitar que escombrin la meva”.
Això fa que ens trobem davant d’immensos dipòsits de reserves simbòliques que se’ns fan assequibles. Tots estan a la nostra disposició i poden ser utilitzats, mentre fem servir la doble norma esmentada: triar el símbol adient i immergir-nos en ell.
Cada persona, cada grup, cada poble, cada cultura es pot anar creant i es va creant els seus. Catalunya ha fet símbol la muntanya de Montserrat. Moltes ermites ho són per als seus pobles (el Priorat i la Terra Alta ho testifiquen bé). Per un grup ho pot ser la masia on es troben. Per a una persona ho pot ser seure en un determinat racó de la casa a determinada hora del dia. Les possibilitats són immenses. Amb una única condició: que sigui quin sigui el símbol, ens porti més enllà, ens posi en mans de l’infinit, en els braços de l’innombrable (i aquí hem de tornar a recórrer a altres símbols per assenyalar a allò que no es pot descriure i que és on els símbols apunten o porten).
La “immersió” en el símbol vol dir entrar-hi amb totes les nostres facultats, o deixar-lo entrar a través de totes les nostres facultats. Per simplificar, les aplegarem en tres: el cap, el cor i el cos.
.
i) Que el símbol ens amari el cap vol dir pensar-lo, analitzar-lo, comprendre’l amb la raó, rumiar-lo, mirar de fer-li dir el que vol dir, exprimir-ne els significats, mastegar-lo.
ii) Que ens amari el cor vol dir deixar que ens remogui sentiments i emocions, que ens commogui, que ens faci sentir, que ens transporti, ens fascini, ens atragui, ens admiri, ens commocioni, ens abrandi, ens trasbalsi, ens faci vibrar.
iii) Que ens amari el cos vol dir deixar que ens entri pels sentits i ens impacti, que ens remogui les entranyes, que ens fulmini, ens toqui, ens alteri, ens canviï. Que ens abraci o que nosaltres l’abracem. Que ens faci lleugers, que ens mogui, que ens transporti. Que ens aquieti, que ens faci callar, que ens aturi d’obra, de paraula, de pensament, que ens porti al silenci. Que ens faci sensibles, que ens obri a la natura i als altres, especialment als que pateixen; que ens agermani.
Hi ha símbols capaços de tocar alhora el cap, el cor i el cos. D’altres s’adrecen preferentment a un o altre: llavors caldrà trobar les adients combinacions de símbols (d’aquí que les cerimònies, rituals, cultes, misses, sagraments, etc. siguin grans combinacions simbòliques: espais, gestos, llum, textos, cants, músiques, imatges...). El que cal per a poder arribar a la immersió és incidir en tots tres nivells. Si en falta un, la immersió no es dona i el símbol es deforma.
L’ésser humà és cos, emoció i raó, i sense un dels tres deixa de ser humà. És intel·ligència racional, intel·ligència emocional i intel·ligència global, simbòlica, conscient, sintètica, totalitzant o com li vulguem dir. Trencar aquest equilibri porta a degradacions i deformacions. Cal operar simultàniament als tres nivells: d’aquí la dificultat i la gràcia de la immersió simbòlica.
Per treballar un símbol o un conjunt simbòlic haurem de veure doncs una multiplicitat d’aspectes. En quina mena de lloc hem d’estar, com l’hem d’il·luminar i decorar, com ens hem de situar físicament (situació en l’espai, posició del cos), com ens hem de vestir, quins gestos hem de fer, quina música hem de sentir, què hem de cantar o recitar, quins textos hem de fer servir, quins comentaris i debats hem de fer, com hem de reflectir els sentiments o emocions que puguem viure.
No és fàcil, sobretot havent gairebé perdut el contacte amb la tradició, amb els pressupòsits que aquesta comportava i que estalviaven molta feina en permetre donar moltes coses per suposades. I a més ara el nostre àmbit simbòlic s’ha ampliat enormement. Però si volem treballar la dimensió espiritual no podem defugir aquesta tasca.
La cultura occidental privilegia la raó. Els catalans som poc efusius. La relació amb el cos de les generacions actuals acostuma a ser o reprimida o superficial i desconsiderada. Són obstacles que caldrà superar. És un bon repte per als catalans del segle XXI."
Entrades
