Duccio: Profetes

Duccio 1311 Ezequiel

Duccio 1311 Isaies

Duccio 1311 Jeremies

Duccio 1311 Malaquies

Duccio 1311 Osees

Lloc

Tintoretto 1571

""Omnis locus est in mundo et mundus non est in loco."

(Tot lloc es troba en el món i el món no és enlloc).

Valentin Weigel (1533-1588)"

(tuit d'en Rai de 21.04.2023)

Textures d'arbre

Antics mites al Nou Testament

Louise Bourgeois 2009

Hi ha qui diu que els autors del Nou Testament projecten en la figura de Jesús tota una sèrie de tradicions anteriors que s'aplicaven a personatges divins. Aquestes tradicions s'havien anat influint entre sí, i de vegades és difícil atribuir l'origen d'un element concret a una o l'altra. Moltes antigues tradicions d'arreu, lligades als cicles naturals, consideraven que en el solstici d'hivern naixia el déu Sol, fill de la reina dels Cels, la Verge celestial. I de fet hi ha un conjunt força extens de personatges divins que eren morts i ressuscitats, entre ells l'Osiris egipci ("Déu fet home", "camí de la veritat i la llum", "verb fet carn"), l'Atis frigi (anomenat "Salvador", "Bon Pastor" i "Fill de Déu", i nascut d'una verge, Nana, el 25 de desembre; crucificat en un arbre per a la salvació de la humanitat, ressuscitava al tercer dia, predicava un baptisme pel que es torna a néixer i era celebrat en un menjar anual on el pa representava la carn del déu i el vi la seva sang), l'Adonis siri (en la celebració del qual es cridava "l'estel de la salvació ha nascut a l'Orient!").

Retrobem en la presentació neotestamentària de Jesús força elements que s'havien aplicat al culte de Mitra, força difós a l'imperi romà en temps de Jesús, culte que probablement havia estat influït per la tradició del mazdeisme persa, el qual provenia potser d'influències vèdiques. Hi ha qui atribueix a la figura de Zaratustra el bateig en un riu, l'admiració dels savis pels seus coneixements, l'anada al desert on és temptat pel dimoni, el tenir dotze deixebles, l'execució de miracles, curació de malalts i resurrecció dels morts; i que, un cop mort, els seus deixebles el commemoraven en banquets rituals. Hi ha qui diu que Mitra neix en una cova el 25 de desembre, adorat per tres pastors; en un casament, converteix aigua en vi; entra triomfant en una ciutat damunt d'un ase, aclamat per una multitud portadora de palmes; mor a la primavera per redimir els pecats del món; un cop mort, ressuscita al cap de tres dies i puja al Cel; tornarà a la fi dels temps per jutjar els homes; és anomenat pels seus fidels "Salvador" i "Fill de Déu"; la seva mort i resurrecció es commemora en un menjar ritual on es menja pa i es beu vi que representen la carn i la sang de Mitra, seguint la fórmula mitraica "qui no mengi el meu cos i begui la meva sang per fer-se u amb mi i jo amb ell, no coneixerà la salvació." De fet, el mitraisme es va difondre àmpliament en l'exèrcit romà a partir del segle II a.C. i va conviure amb el cristianisme fins que Constantí i el seu successor Teodosi van impulsar l'hegemonia cristiana el segle IV d.C.

L'entrada a la ciutat dalt d'un ase pot simbolitzar el domini de les baixes passions inherents a la naturalesa humana, base per poder reintegrar-se a la seva dimensió divina; d'aquí el Diumenge de Rams com a pòrtic de la passió i mort de Jesús.

Els dotze apòstols, que com dèiem es troben ja al mazdeisme, poden representar els dotze fills de Jacob, que representen les dotze tribus d'Israel, però podrien també tenir un fonament més còsmic en els dotze signes zodiacals. La figura de Pere pot derivar del déu egipci Petra, guardià de les portes del cel i de la vida més enllà de la mort (Llibre Egipci dels Morts).

Judes Iscariot, el deixeble traïdor, pot derivar de la mitologia veterotestamentària: Judes (Judah, Yehuda) trairia a Jesús (el fill de Josep) com Josep fill de Jacob va ser traït pels seus germans, encapçalats per Yehuda (o com els jueus varen trair els samaritans, que es consideraven fills de Josep; aquesta sembla ser una interpretació més rebuscada). Iscariot: potser home de Karyot, ciutat d'Israel (altres possibles interpretacions: home de Sychar, una altra ciutat; membre del partit extremista dels sicaris; membre de la tribu d'Issacher. El cas és que el terme "scortea" també vol dir moneder de pell, fet que pot haver portat a pensar que ell era el tresorer dels apòstols. Són interpretacions barrejades i confuses, com potser també ho va ser els materials que van acabar anant a parar al Nou Testament).

Vinyoli: L'acte darrer

Hernández Pijuan 1963

Le dernier acte est sanglant, quelque belle

que soit la comédie en tout le reste. On jette

enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour

jamais.

Pascal

"Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de matinada,

deixant a fora els arbres expectants,

un tremolor d'herba tocada

per l'esbatec del primer vent del dia,

vagits de llum,

m'adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

quin moviment d'entrades i sortides

inútils, que el celler està buit

-car hom beu molt-, de restes de vianda

ja freda als plats -car hom menja a deshora,

de pressa i malament-,

que el vell fogó vessa de cendres

anteriors de focs que s'extingiren

fa molt de temps, però que no permeten

al nou cremar bé.

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d'emprendre

reformes radicals.

No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,

el sostre foradat, i les esquerdes

són tantes que el difícil és veure

què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d'amor, les flors en un jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d'un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i que he dreçat

l'arbre del cant fins a l'orella casta

d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic

així de sol i fred i desganat,

que per molt que em proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca la barca

dominical i cau verticalment,

ferint-me, el llamp d'Apol·lo,

i una calitja d'or tremola

davant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit

de les darreres núpcies,

m'espantaré del fred que ha d'arribar-me

quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrere de tot,

covardament, com l'atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on girar-me

ni què invocar.

No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

Altra vegada sóc

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix."

Joan Vinyoli, Realitats (1963)

El símbol al final

Kupka 1911

A nivell simbòlic, es parteix del gran. Els mesopotàmics ho van veure clar quan van generar el mite de la creació, una de les meravelles del pensament mitològic: l'incommensurable generant el mesurable. Déu crea el món.

Mentre el pensament mitològic va ser hegemònic, no hi va haver gaire problema. El mite de la creació va assumir una doble tasca: explicació de l'origen del cosmos i subratllat simbòlic de la primacia del que és gran. El problema arriba quan l'hegemonia passa del pensament mitològic al pensament racional, com succeeix actualment. El mite perd la seva funció d'explicació de l'origen del cosmos, substituït per la ciència.

El repte llavors és com mantenir la dimensió simbòlica, com fer que aquesta no sigui arrossegada per l'hegemonia de la racionalitat. Per dir-ho d'una altra manera: als humans actuals no pots començar parlant-los del mite (quan, en canvi, abans això era perfectament normal i assumible). Abans el símbol es podia situar al principi, a l'arrencada del procés de reflexió. Ara, però, el símbol s'ha de situar al final. La raó ha de fer el seu recorregut, i llavors, fet aquest i sense contradir-lo, és quan podem fer l'intent d'obrir les ments al símbol. El "gran" passa doncs, podríem dir, del principi al final. Això demana una altra mena de procés, però l'hem de saber portar a terme. Partir del "petit", del real, del mesurable, de l'evolució del cosmos amb tot l'itinerari descrit per les ciències. I sobre aquesta base fer el salt d'obertura al símbol, de confiança en el símbol, de disponibilitat al símbol, d'agraïment al símbol, al gran, al transcendent, a la divinitat o com li vulguem dir.

Crec que això els humans actuals ho poden arribar a fer, tot i que no serà fàcil fer aquesta transmissió del "capital simbòlic" heretat de milers d'anys d'elaboració simbòlica. Però cal intentar-ho, aquesta és la nostra tasca. Després, cadascú es podrà sentir més còmode o més atret per una "família simbòlica" o una altra (o per diverses d'aquestes famílies). Però aquest desafiament del pas de la raó al símbol és compartit per totes les famílies, el tenen per igual, l'han d'afrontar per igual, i potser més val que ho facin juntes i coordinades que no pas cada una pel seu compte. És una tasca massa important i arriscada com per subordinar-la a querelles entre famílies.

Considero que la vida prové de la matèria-energia que es desplega en el cosmos des de fa 13.800 milions d'anys. No veig gaire problema en assumir l'actual consideració de les ciències sobre el desplegament de l'univers, un desplegament que és una veritable meravella plena de continuïtat i coherència, un desplegament del que la vida i els humans formem part. Fins i tot m'és possible acceptar que la consciència és un desplegament accidental del cervell, un subproducte generat per un procés de complexificació amb propòsits més aviat lligats a una millor supervivència de l'espècie. No passa res, tot això s'insereix en l'esmentat meravellós desplegament còsmic, el qual no respon a un propòsit extern al mateix cosmos, a un objectiu predeterminat. És als humans, amb la nostra curiosa consciència, que ens correspon d'establir propòsit, sentit; i ens correspon generar, desplegar i fer operatius els símbols.

Ensenyar a riure

Jawlensky 1934

""Quina és la tasca d'un Mestre?", inquirí un visitant amb aire solemne.

"Ensenyar la gent a riure", respongué el Mestre amb serietat."

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Vigilants

Daddi 1340

"En tots els seus actes i en cada ocasió, un home hauria de fer servir la seva raó atentament, sent alhora subtilment conscient tant de si mateix com de la seva naturalesa interna, adreçant-se cap a Déu en tot moment tant com li sigui possible. L'home hauria de ser -com el Senyor va dir - «Igual a aquells que esperen el seu Senyor en tot temps i que no dormen». En realitat, l'home que espera així està vigilant i en expectació, perquè Ell pot venir de qualsevol lloc i sota qualsevol aspecte (que de vegades ens pot semblar molt estrany), així que hauríem d'estar conscientment vigilants a la vinguda del nostre Senyor en tot moment."

Mestre Eckhart

Petrarca: Sonet 189

Lluís Borrassà 1425

"Passa la nave mia colma d’oblio
per aspro mare, a mezza notte il verno,
enfra Scilla et Caribdi; et al governo
siede ’l signore, anzi ’l nimico mio.

A ciascun remo un penser pronto et rio
che la tempesta e ’l fin par ch’abbi a scherno;
la vela rompe un vento humido eterno
di sospir’, di speranze, et di desio.

Pioggia di lagrimar, nebbia di sdegni
bagna et rallenta le già stanche sarte,
che son d’error con ignorantia attorto.

Celansi i duo mei dolci usati segni;
morta fra l’onde è la ragion et l’arte,
tal ch’incomincio a desperar del porto."

Petrarca, Sonet CLXXXIX

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"La meva nau, de tots ben oblidada,

va en mar revolt, a mitja nit d'hivern,

entre Escil·la i Caribdis, i al govern

mon mestre i enemic ha pres estada.

Pèrfid deler l'empeny en l'estopada,

escarn del temporal i del fi etern.

La vela esquinça un vent humit, altern

entre els sospirs, l'esper i l'abrivada.

Pluja de plors, borrufa de despit,

li van mullant el las cordam que es dóna,

on s'entrelliguen ignorància i tort.

Els meus dos bells senyals s'han escondit;

la raó i l'art morien sobre l'ona:

tant, que ja temo de no atènyer el port."

Problemes i obstacles del diàleg interreligiós

Twombly 1963

L’anàlisi dels possibles problemes, perills, obstacles i entrebancs que té al davant el diàleg entre religions pot ajudar a perfilar la seva naturalesa. Uns són conseqüències negatives que es podrien derivar d’un diàleg interreligiós mal fet o mal entès, o sigui problemes derivats de la seva pròpia dinàmica; d’altres són més aviat obstacles externs dels quals el diàleg mateix no n’és responsable. Però les fronteres no sempre són del tot clares, i alguns aspectes pertanyeran una mica als dos grups. Els mateixos problemes i perills del diàleg interreligiós són alhora un obstacle, ja que descoratgen a molts. I és un gran obstacle la dificultat del diàleg interreligiós: és un diàleg tan complex (problemes de comprensió lingüística, amplitud de la problemàtica a abastar, disponibilitat de temps i recursos, condicions adients per al diàleg, etc.) que a molts els sembla un esforç immens, titànic, pràcticament irrealitzable. Són també problemes i obstacles alhora les qüestions teòriques de fons que condicionen el diàleg interreligiós, com les que hem esmentat en fer referència a la seva relació amb el concepte de religió i amb la necessitat o no d’actualitzar aquest concepte per poder emprendre el diàleg. De tota manera, pot ser útil fer un cert repàs per separat de problemes i obstacles, subratllant que no hi haurà cap ordre de magnitud o preferència en aquest llistat.

Problemes

• Un problema ja assenyalat seria el del sincretisme (fer una nova religió acoblant elements de diverses religions). És un perill poc real, però és utilitzat com a espantall per sectors reticents al diàleg interreligiós, que fan d’aquest perill una arma contra del diàleg.

• Un altre seria el consum “a la carta” o en pla “supermercat” de les diferents religions (agafo o m’interesso només pel que em plau o m’encaixa, prescindint del referent comunitari o de la visió global de cada tradició). També hi hem fet referència. Aquest és un perill més real, perquè es pot sobreposar o confondre amb una conseqüència positiva del diàleg interreligiós: enriquir-se amb les aportacions de l’altre. Fer bé o malament la incorporació d’elements d’altres tradicions dependrà de la capacitat de respectar la coherència dels sistemes religiosos i d’incorporar les novetats sense malmetre l’harmonia interna de l’arquitectura de les tradicions. Aquí la finor de discerniment haurà de ser posada en pràctica: no hi ha gaire receptes externes per delimitar el que és adient i el que no.

• També seria un problema el relativisme (tot és relatiu i subjectiu; la diversitat ens porta a considerar que no es pot viure res com a “veritable”). Aquest seria el risc de “desmoralització” derivat del diàleg interreligiós: el contacte amb l’altre em porta a deixar d’experimentar res com a consistent. Recordem els comentaris fets sobre la qüestió de les diverses veritats.

• No es pot ignorar el risc de menysteniment o no valoració de les peculiaritats, de les diferències: posar l’accent només en el que és comú, i perdre la gràcia i la riquesa de la diversitat. El desig d’apropament a l’altre pot portar a l’error de subratllar de tal manera el que es comparteix o el que aproxima que s’acabi marginant el que diferencia, trencant així l’aproximació global a les tradicions i deixant de banda especificitats que de vegades són les contribucions més significatives de les tradicions al conjunt de l’experiència religiosa de la humanitat. Que un element sigui propi d’una sola tradició no és cap raó per menystenir-lo o considerar-lo secundari.

• Un altre problema podria ser el conformisme (tenir-ne prou amb poc, no ser prou ambiciosos respecte fins a on es vol avançar en el diàleg). Això porta a quedar-se en un primer estadi poc compromès, acontentar-se amb la tolerància i la coexistència, i no entrar en etapes ulteriors: “ens hem conegut una mica, ja no ens pegarem per les cantonades, ja n’hi ha prou”.

• Trobem també el risc del delegacionisme (acceptar la idea que el diàleg interreligiós és un àmbit reservat als “experts” o a les “autoritats”), del que ja s’ha parlat. El diàleg interreligiós ha de ser un procés de transformació personal viscut per cadascú, per tothom.

• Un problema peculiar és la tendència que el diàleg es doni preferentment entre tarannàs semblants de tradicions diferents. Dins de cada tradició religiosa hi ha diferents sensibilitats, unes més conservadores, altres més innovadores, unes més liberals, altres més comunitaristes, etc. Es constata sovint que tot i la diferència d’orígens, es pot donar més fàcilment un corrent de simpatia entre sensibilitats semblants de tradicions diferents que entre sensibilitats diferents de la mateixa tradició. Això pot ser un problema, certament. Però alhora és un fet humanament comprensible i lògic, i té la virtut de ser un impulsor del diàleg interreligiós: de vegades hi ha més tendència a compartir amb els semblants d’altres tradicions que amb els diferents de la pròpia.

Aquest fenomen té una altra virtut: multiplica i diversifica el diàleg interreligiós. Potser no s’ha subratllat prou: de diàleg interreligiós n’hi pot haver a molts nivells i de moltes menes. Les diferents sensibilitats promouen aquesta diversitat: es poden donar dues iniciatives paral·leles de diàleg interreligiós, una de caire més conservador i una altra de caire més innovador, amb la presència del mateix grup de tradicions religioses. I està bé que així sigui. Segur que l’estil d’aquestes dues trobades serà diferent, mostrant així la diversitat de rostres del diàleg interreligiós. I si hi ha sinceritat i profunditat, ambdues trobades tindran la mateixa legitimitat i utilitat en tant que trobades de diàleg interreligiós.

Això ajuda a visualitzar que no hi ha un sol model de diàleg interreligiós. Si a més del factor de sensibilitat s’hi afegeix el factor ètnic o nacional, la gamma de possibilitats encara s’amplia (que diferents podran ser uns diàlegs entre cristians i musulmans a França o a l’Índia!) Aquesta és una de les gràcies del diàleg interreligiós: és divers, plural, no se’l pot encorsetar, va sorgint alhora a molts llocs diferents, amb estils molt diferents, entre tradicions diferents, amb sensibilitats diferents, entre edats diferents (el diàleg entre joves o entre adults també serà diferent). Com és diferent el diàleg entre dones, entre homes o amb presència d’ambdós. Fins i tot els components materials seran diferents: en uns casos s’hi incorporarà l’aspecte ritual, en d’altres es limitarà a l’àmbit de les converses, en d’altres s’hi inclourà un menjar col·lectiu o una festa de comiat. Hi ha també diàlegs més especialitzats potencialment molt fructífers, com el que es dóna entre grups monàstics. I cal recordar que hi ha el diàleg entre autoritats, el diàleg entre experts i el diàleg a nivell de base. Combinant tot això, el risc de dispersió sembla ben real... La diversitat és certament un dels rostres del diàleg interreligiós.

• Un altre problema és que l’interès pel diàleg interreligiós quedi limitat a determinades minories. Aquesta és una realitat constatable que esdevindrà un perill innegable si es perpetua. El diàleg interreligiós no té vocació d’autolimitar-se a minories selectes: si no aconsegueix ser assumit per majories de totes les tradicions, haurà fracassat o s’haurà desnaturalitzat. En un moment inicial, més o menys llarg, pot circumscriure’s a minories, però no es pot quedar aquí.

• També es planteja el problema de l’absència d’interlocutors físics. Tot i la major diversitat cultural i religiosa de les poblacions en les societats actuals, això no vol dir que sigui fàcil establir el diàleg interreligiós cara a cara. Deixant de banda l’afebliment general de la religiositat constatat pels sociòlegs, no tota persona d’un origen diferent és necessàriament religiosa, ni tota persona religiosa està interessada pel diàleg interreligiós. Per tant, pot no ser excepcional que persones amb ganes de conèixer altres tradicions no tinguin accés a practicants d’aquestes tradicions disposats a dialogar.

Fa això impossible el diàleg interreligiós? La resposta és negativa: és possible accedir a altres tradicions a través de llibres, músiques, material audiovisual, visites a espais, etc. Es pot avançar força per aquest camí. No només hi ha molts llibres sobre les religions, sinó que moltes religions tenen determinats llibres com a referents centrals, i accedir a aquests llibres és accedir al cor d’aquestes tradicions. Els Upanishads de l’Índia, el Daodejing, la Torà jueva, els nombrosos sutres buddhistes, els evangelis cristians, l’Alcorà, són textos plenament representatius de les seves tradicions que es poden trobar fàcilment en traduccions a moltes llengües d’ús habitual en el nostre món. Trobar-se en grup per fer seminaris d’aprofundiment, a poder ser amb l’ajuda d’algun expert, sobre textos com aquests, o sobre comentaris de grans mestres a aquests textos o a partir d’aquests textos, s’ha mostrat a la pràctica com una via operativa i fructífera.

Algú podria dir: això és informar-se sobre altres tradicions, però no és diàleg. Cal no precipitar-se. Si la persona que s’obre a una altra tradició, ni que sigui sense intercanvi personal, es deixa depurar i enriquir pel que va aprenent, si deixa que la paraula dels mestres de l’altra tradició li arribi al cor, li remogui les entranyes, li ressoni sense el vel dels prejudicis, si es deixa qüestionar en les seves suposades jerarquitzacions, si deixa de considerar la seva veritat com l’única veritat, etc., s’està donant el procés de transformació personal associat al diàleg interreligiós. Si treballa les coses a fons i amb serietat i honestedat, se li aniran obrint camins, nous paisatges, i rebrà el potent testimoniatge de molta gent, tant de mestres actuals com de la riquíssima tradició de mestres que les religions han anat produint en els darrers tres mil·lenaris. Molts testimoniatges del passat ens arriben ja només a través dels textos, havent-se trencat la continuïtat de transmissió generacional de persona a persona, i cal poder establir la connexió amb aquests mestres.

Serà oportú, doncs, impulsar la creació de petits centres a l’abast de molta gent on es pugui entrar en contacte amb les altres tradicions, posant a l’abast llibres i experts. Poden ser simplement petites biblioteques amb algunes aules de treball i accés a persones que puguin ajudar a fer el treball (el Centre d’Estudi de les Tradicions Religioses de Barcelona n’és un excel·lent exemple), o poden ser centres que incorporin els aspectes rituals.

• Un problema significatiu és el de la presència en iniciatives de diàleg interreligiós de posicions “propagandistes”, de grups que s’hi incorporen no tant pel desig sincer de dialogar amb els altres com pel càlcul estratègic d’aprofitar l’oportunitat per donar-se a conèixer, per fer publicitat del seu propi grup. Això és freqüent amb grups reduïts o de recent creació, amb iniciatives de caire sectari, amb grups que treballen experiències paranormals, amb grups als quals sovint s’etiqueta amb termes com esoterisme o new age. Les trobades obertes de diàleg interreligiós de vegades pateixen d’una certa “invasió” d’aquests grupuscles més o menys exòtics (i de vegades clarament perillosos), però és difícil evitar-ho en contextos on la llibertat d’expressió i la no discriminació són valors acceptats i compartits. És preocupant perquè aquests petits grups poden acabar marcant el to de les trobades i encobrint les aportacions de tradicions molt més potents, riques i consolidades. No hi volem donar més importància, però potser ara s’entendrà millor per què a la Introducció a aquestes reflexions hem dit que ens referiríem bàsicament a l’aspecte positiu d’un grup molt determinat i reduït (en nombre, no en membres) de tradicions religioses: les tradicions indígenes, l’hinduisme i altres tradicions de l’Índia, les tradicions de la Xina, el buddhisme, el judaisme, el cristianisme i l’Islam. El que surt d’aquest marc, amb honorables excepcions evidentment, queda sovint en aquesta profusió difusa en la qual és difícil discernir les dinàmiques religioses consistents i madures del que és frivolitat, negoci o manipulació.

Aquest problema ha fet que alguns plantegin si hi ha una tendència de les trobades interreligioses a esdevenir una fira de mostres. Cal fer algunes consideracions al respecte. Amb el que s’ha dit fins ara s’ha anat fent prou evident que el diàleg interreligiós és valorat de formes diverses. Hi ha els que hi estan radicalment en contra. Hi ha els que hi estan a favor, però el veuen molt difícil, gairebé impossible. Hi ha els reticents, que no argumenten en contra però tampoc no l’impulsen, perquè no el veuen clar. Hi ha molta gent que pràcticament l’ignora. Hi ha la gent que hi està a favor però no sap com fer-ho, com trobar canals per dur-lo a terme. I hi ha la petita minoria militant que dedica esforços i energies a impulsar iniciatives en aquest sentit. Aquesta minoria de tant en tant aconsegueix fer alguna trobada amb visibilitat: és el cas del Parlament de les Religions del Món o, a escala dels Països Catalans, les trobades del Parlament Català de les Religions, promogudes per la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, celebrades a Barcelona el 2005, a Manresa el 2006 i a Alacant el 2007. Evidentment, aquesta mena de trobades no són perfectes, no sempre van com els organitzador voldrien. Ni sempre es poden fer les coses amb el nivell de rigor i discerniment desitjats. A més, són trobades obertes, s’hi apunta qui vol. Certament, en algun moment poden tenir un cert aire de festival, de fira de mostres. Però és molt injust convertir això en una valoració global d’aquestes trobades. Això només reflecteix una superfície parcial de l’esdeveniment, en el qual hi ha molt més. Hi ha molta preparació plena de sacrifici, molta bona voluntat vessada generosament per part de molts; hi ha molta experiència real de coneixement de l’altre. Tot això no pot quedar desqualificat amb la rialla irònica de qui no veu o no vol veure el conjunt. Sovint aquesta observació sorgeix més de reticències prèvies que d’una reacció espontània a l’experiència viscuda. I dir que el diàleg interreligiós és una moda passatgera sorgeix probablement del mateix tipus de prejudicis i reticències. Si és una moda, ho és per a molt poca gent. La gent implicada en el diàleg interreligiós no acostuma a prendre-s’ho com una experiència superficial, com un entreteniment. És també un comentari malèvol que amaga, també sota l’humor, posicions de reserva o refús. Són preferibles els comentaris dels que argumenten amb claredat la seva oposició per convicció al diàleg interreligiós.

Obstacles

Després de repassar alguns problemes i perills que sorgeixen més aviat des de dins de la mateixa dinàmica del diàleg interreligiós, cal fer referència a alguns obstacles externs (dels quals el diàleg no en té culpa, es podria dir) que també cal tenir en compte, ja que el condicionen significativament. Ja s’ha esmentat, ni que sigui de passada, l’afebliment general de les tradicions religioses en el món actual: semblaria com si les tradicions tinguessin dificultats de reciclatge, d’adaptació a l’entorn de la modernitat i la globalització. S’ha parlat també de l’interès relatiu que mostren grans sectors de les tradicions religioses pel diàleg interreligiós: de vegades les religions semblen exclusivament dedicades a defensar el que els queda, estan com absorbides per la preservació intacta de la pròpia identitat (greu error estratègic: la defensa rere les muralles acaba fracassant; al màxim que es pot aspirar amb aquesta estratègia és a durar una mica més, mentre que es renuncia a la irradiació en l’entorn i a la projecció en el futur). Però a banda d’aquests dos grans contextos a no oblidar, cal dir que el diàleg interreligiós ha d’afrontar una colla més d’obstacles.

• Un de fonamental són els conflictes cruents entre religions (encara que sigui recobrint altres interessos). Tota guerra, tot acte de violència amb un etiquetatge religiós, és un pas enrere en el procés d’aproximació entre les tradicions religioses. No només afecta les directament implicades: les afecta totes. Un atemptat suïcida a Jerusalem és un sotrac per al diàleg interreligiós a Zurich.

• Un altre obstacle són les reticències de les mateixes persones i institucions religioses al diàleg interreligiós, que ja s’han anat esmentant. Sovint són fruit de la inseguretat, de la por a la dissolució de la pròpia identitat. També és un procés comprensible: entrar en contacte amb un desconegut genera inicialment una reacció defensiva, autoprotectora. No només hi ha la por a ser agredit, sobretot hi ha la por a ser portat a qüestionar-se un mateix la pròpia identitat, els principis, conviccions, jerarquia de valors, creences que conformen la pròpia visió del món, el propi sistema mental. A tothom li fa por, o mandra, o angúnia, o animadversió (d’aquí les reaccions violentes) que li qüestionin la pròpia manera de concebre la realitat.

• És molt important la por a la divisió de la comunitat. Aquesta és una altra por molt real i més fàcilment verbalitzable que la precedent. Costa dir que es té por de canviar; no costa tant dir que es té por que la pròpia comunitat es fracturi, com a mínim entre els partidaris del diàleg interreligiós i els que no ho són. La unitat de la comunitat és un principi importantíssim a moltes tradicions.

• El respecte excessiu a l’altre, que mena a no gosar qüestionar la manera d’entendre i viure el fet religiós que té l’altre, és un obstacle més subtil a tenir en compte. D’alguna manera, entrar en diàleg comporta irrompre en la intimitat de l’altre, i això pot semblar contradictori amb el respecte que l’altre mereix. És molt lícit i defensable voler estalviar al que es té al davant el trauma del qüestionament; té tot el dret de viure amb les seves conviccions, si li resulten constructores d’humanitat i de maduresa. Per què ficar-se a casa de l’altre? Per què no deixar viure tranquil·lament cadascú a casa seva? Aquesta és una de les objeccions més consistents al diàleg interreligiós.

• Un obstacle especialment significatiu és la manca d’un mínim de llenguatge compartit que pugui permetre o facilitar, si més no en un primer moment, el desencadenament del diàleg interreligiós. Cal crear aquest mínim, i no és gens fàcil, donada la distància cultural que hi ha entre les tradicions. Paraules semblants poden tenir interpretacions diverses, i alhora cal establir un mínim de consensos terminològics per començar a construir. Cal trobar formulacions que tothom pugui entendre. Aquest problema també es dóna en el diàleg extrareligiós: cal que les religions sàpiguen traduir, presentar els seus continguts de manera entenedora a aquells que no coneixen el seu llenguatge tradicional. Cal trobar un cert nucli de llenguatge que sigui compartible per les diferents tradicions i compatible amb el llenguatge vigent en el nostre món.

• Finalment, volem subratllar que l’alta secularització de les nostres societats, que té aspectes ben positius, no deixa de ser també un cert obstacle per al diàleg interreligiós. L’interès pel fet religiós sembla afeblir-se a una notable velocitat. I s’afebleix també la consciència de la relació entre cultura i religió.

Aquest és un punt molt ampli que només podem apuntar, assenyalant quatre aspectes que cal tenir en compte:

1. El primer és la complexitat de la relació entre cultura i religió. Tota religió es formula en el si d’una cultura, i aquesta cultura marca l’expressió religiosa i l’experiència religiosa mateixa, que no es pot viure sense la mediació de l’aparell conceptual aportat per la cultura. Aquest aparell conceptual (lingüístic, simbòlic) és un intermediari inevitable entre nosaltres i el món. Alhora, la religió és una dimensió fonamental de tota cultura. La religió fa visible la dimensió espiritual d’una cultura, la seva referència al que la depassa i alhora la qüestiona. I ho fa amb gran potència, i amb autonomia, de tal manera que algunes religions han arribat a configurar una nova cultura, han transformat el seu context cultural originari. Cal no oblidar, com assenyala Marià Corbí, que històricament les religions han jugat un doble paper: de cohesionadors socials (i, per tant, peces rellevants de la cultura) i de vehicles d’obertura a la dimensió misteriosa, transcendent, metaracional de la realitat (i, per tant, qüestionadores de la cultura). Aquest doble paper fa encara més complexa la relació entre cultura i religió.

2. El segon aspecte és que les cultures secularitzades haurien de restablir el diàleg amb la seva pròpia religió tradicional i amb les altres religions. Aquest és un dels grans problemes de les societats secularitzades: es pot prescindir de la religió si és una dimensió fonamental per a les persones i els col·lectius, per als pobles? Hi ha pocs indicis d’interès per part de les cultures secularitzades a crear un nou tipus de relació entre elles i el fet religiós; sembla que prefereixin ignorar-lo. Si això és fruit de vells ressentiments, de la mandra de fer-ho o de la manca d’eines teòriques i pràctiques per fer-ho, caldrà anar-ho dilucidant en cada cas.

3. L’aspecte següent és que un món globalitzat i comunicat posa totes les religions a l’abast de cada cultura i de cada persona. Aquesta facilitat d’accés és una novetat històrica, malauradament desdibuixada per la creixent manca d’interès de les societats actuals pel fet religiós. Cal dir aquí, per ser justos, que la “culpa” d’aquest desinterès no només és dels sectors religiosos i la seva dificultat per reciclar-se: les societats tampoc no hi estan posant l’esforç i l’interès que la qüestió mereix. Caldrà analitzar més a fons el perquè d’aquest desinterès, que no només rau, tot i que també, en la dinàmica del fenomen religiós.

4. El darrer aspecte és que les cultures haurien d’obrir un diàleg compartit sobre què s’entén per dimensió religiosa. Aquest podria ser un primer pas pel cantó de les societats per trencar la dinàmica d’allunyament entre les religions i les societats actuals. Seria bo que alguns acadèmics, mitjans de comunicació, instàncies de generació de pensament, afrontessin el repte de repensar públicament què entenen per dimensió religiosa i si aquesta té un lloc a les societats contemporànies. Això comporta un cert replantejament de la mateixa concepció de l’ésser humà, però aquesta és una tasca que cada època i cada cultura ha de fer, que no pot defugir.

Tots aquests problemes i obstacles hi són, és cert. Però això no ha de portar a la immobilització, a la desmotivació. El diàleg interreligiós és una gran tasca, com s’acabarà de constatar en endinsar-se amb una mica més de detall en les aportacions positives que pot fer tant a les religions com a les societats.

 

Raimon Ribera a El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007, cap. 5