Regalims IV

Regalims de fang als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.

Liderar

Kupka 1913

"No és el mateix liderar que dirigir, manar o encapçalar.

El lideratge passa per formular i encarnar una visió que fa vibrar, que ressona, que mobilitza.

Líder, visió i seguidors tenen la mateixa importància i s'interinflueixen tots tres constantment."

(tuit d'en Rai de 20.12.2024)

Lucreci

"L'ànima mor amb el cos, no hi ha judici després de la mort, la religió bona no consisteix en cerimònies, sinó a dirigir al món una mirada tranquil·la."

Lucreci (94-55 aC)

(citat per Emilio del Río a La Contra de La Vanguardia del 27.09.2025)

Gracián: Observador

Rembrandt 1663

"Hombre juicioso y notante. Señoréase él de los objetos, no los objetos dél. Sonda luego el fondo de la mayor profundidad; sabe hacer anotomia de un caudal con perfección. En viendo un personaje, le comprehende y lo censura por esencia. De raras observaciones, gran descifrador de la más recatada interioridad. Nota acre, concibe sutil, infiere juicioso: todo lo descubre, advierte, alcanza y comprehende."

Baltasar Gracián, Oráculo manual y arte de prudencia, 49 (1647).

Definició mínima

Barnett Newman 1964

"La definició mínima de Déu em sembla la gran contribució de la religió a la civilització des de l'era axial: tenim un Déu perquè ningú no es cregui Déu, no es cregui que està per sobre del bé i del mal i pugui exterminar els altres. Ens fa a tots iguals, tots tenim espurna divina, cal respectar la vida humana."

Víctor Lapuente a La Vanguardia del 22.09.2025

Felicitat i esforç

Bouts 1465

"Segons Krishnamurti, la felicitat no s'aconsegueix per l'esforç mental. No et pots "esforçar" a ser feliç. L'esforç mental allunya del que "és". El veritable acontentament és comprendre el que "és"."

(tuit d'en Rai de 23.08.2024)

Imatges per al silenci XXVII

Mondrian 1914

Les formes poden evocar silenci.

Entrevista

Aquesta és l'entrevista a la Mercè publicada a Serra d'Or el 1992

"És menuda i espavilada. Vehement en l'expressió, però de mirada tranquil·la. Als seus 40 anys, en fa 25 que es mou en els nostres ambients religiosos, començant a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia. La Fo.Ac, el CEL (Comunitat d'Expressió Litúrgica), CPS (Cristians pel Socialisme), el Moviment Cristià de Professionals, l'Assemblea Diocesana i el Consell Pastoral Diocesà Provisional, el Fòrum "Home i Evangeli" i darrerament el Projecte Q són fites del seu itinerari institucional. El seu interès, però, s'adreça més al futur que no pas al passat.

- Perquè tants canvis, tantes etapes, Mercè?

- Em sembla que per dues coses. D'una banda, les ganes d'avançar en la recerca de la dimensió religiosa a nivell personal: no deixar de buscar, d'obrir-se a nous horitzons, de llegir nous textos, de qüestionar-se. D'altra banda el desig de sintonitzar amb l'entorn, amb el nostre món canviant, amb la nostra cultura innovadora; "viure la fe com a persones del nostre temps", n'haguérem dit fa uns anys. I això no viscut com un deure o esforç sinó com un desplegament o creixement natural de mi mateixa.

- Com has viscut aquesta història? No ha estat una mica avorrida, una mica eclesiàstica?

- Ben al contrari. M'ho he passat molt bé! Cada pas l'he viscut molt passionalment, com el que calia fer en aquell moment per canviar les coses, per millorar la situació. I sempre amb una certa sensació de frontera, de descoberta, de risc, de polèmica. A més, he anat coneixent molta gent encantadora, de la que tens la sensació que són persones vives i valuoses. Això sol ja compensa.

- Compensa què?

- Doncs les hores de reunions, força d'elles poc útils; l'anar a dormir una mica més tard del compte; el tenir menys temps per a tu... però vaja, res de greu, com pots veure.

 

- Com veus la teva relació actual amb l'Església?

- Amb una certa tristesa. Tants esforços de tanta gent per fer-la canviar, per apropar-la al món actual, per fer-la significativa, capaç d'acompanyar i d'acollir, d'interpel·lar i d'il·lusionar, capaç de fer arribar als humans d'avui la gràcia del camí religiós... i uns resultats tan minsos degut a unes actituds tan miops, tan temoroses, tan tancades! Em fa una certa ràbia de pensar-hi; em fa sentir impotent. Acabes considerant que val més no preocupar-se'n, centrar-se en la vivència religiosa personal i de comunitat, mirar d'engrescar-hi a d'altres tot ajudant a crear grups vius i ben reals i, quan l'Església vulgui replantejar-se alguna cosa, ja hi aportarem el nostre granet de sorra. Encara que, de fet, el que vaig fent ja és també, per a mi, aportar el meu granet de sorra, ni que no es reconegui com a tal.

- Però, a veure, tu et sents cristiana o no?

- I tant! Cristiana amb ganes de compartir amb altres cristians i amb no cristians l'aventura de trobar un llenguatge i unes formes capaces de commoure religiosament el cor dels humans actuals. L'aventura de repensar el paper de la religió, la manera de recollir eficaçment l'herència de les tradicions religioses, etc. Si ho haguéssim pogut fer des d'instàncies eclesials, ho haguérem fet. Ho vam intentar amb el Fòrum i el Centre Eiximenis, però van prevaldre altres posicions.

- Deixa'm insistir una mica més, i no és que vulgui burxar, però què és per a tu ser cristiana ?

- Doncs és viure a Jesús de Natzaret com a mestre, com a testimoni que m'ha obert, que m'ha impulsat cap al Regne de Déu; com a mestre meu i com a mestre dels meus mestres directes, d'aquelles persones que han encomanat a la meva existència el desig de Déu, l'amor al Pare, la confiança en la vida, l'estimació per la terra... Jo m'he criat en la tradició cristiana, en ella he rebut la il·lusió per l'Esperit, i no tinc cap desig ni necessitat de renunciar-hi ni d'adoptar-ne cap altra. Miro de treure de la meva tradició tot el que puc per fer el meu camí, i el mateix intento fer amb el que m'arriba d'altres tradicions, en un món on les cultures ja no viuen aïllades. El que no faig és considerar que la meva tradició sigui superior, o més rica, o més veritable, que les altres. Totes són camins cap a la mateixa "realitat altra". Des del diàleg i el respecte entre les tradicions, podrem evitar conflictes i avançar en la fraternitat i l'obertura a Déu.

 

- Et sembla que Catalunya és avui un país religiós?

- Poquet, molt poquet. Es mantenen algunes inèrcies institucionals, populars i ideològiques, però hi ha poca empenta creativa en aquest camp. És un moment d'una certa confusió d'idees, i de força mandra per clarificar-les. L'herència s'està esgotant, però costa fer l'esforç de tornar a acumular riquesa espiritual.

- Calma, em sembla que cal que t'expliquis més. Has apuntat coses, però no gaire clares. Què vol dir això de la inèrcia i l'herència ?

- Doncs que em sembla que estem mantenint un llenguatge religiós, o sigui paraules, gestos, conceptes, generat amb il·lusió fa vint anys, amb l'empenta del Concili, de la teologia de l'alliberament, del Catecisme holandès, etc. Hem anat utilitzant aquest llenguatge, hem viscut de renda d'aquest capital, però sense afegir-hi gran cosa més, sense empenta creativa. I ara ens trobem cada cop més amb que aquest llenguatge és insuficient per interpel·lar religiosament els nostres cors i la nostra societat; un altre cop, el món ha canviat més de pressa que nosaltres. El resultat és un esllanguiment de la dinàmica religiosa a casa nostra.

- I què vols dir amb aquesta distinció d'inèrcies institucionals, populars i ideològiques?

- Vull dir que les institucions han preferit mantenir-se que adaptar-se i transformar-se, i em refereixo bàsicament a l'Església. A nivell popular em sembla que es manté una certa referència cristiana - Montserrat continua essent Montserrat per a molta gent - però sense gaire passió, amb arrels poc profundes, gairebé amb més caràcter de costum, de bonica tradició, que de quelcom personalment interpel·lador. A nivell ideològic vull dir que es segueix fent referència a valors cristians - per exemple, des de gairebé tots els partits polítics - però més per comoditat que altra cosa; perquè costa remoure el debat ideològic, revisar esquemes, pensar altre cop el món, i és més còmode anar esmentant el que ja hi ha, encara que sigui mecànicament.

- Una mica dur, això, i potser massa generalitzat. Tan creus que ha canviat, el país, per necessitar remoure tantes coses?

Sí. Tenim un país demogràficament renovat per les immigracions dels seixanta, amb força sectors de població a mig integrar, i falta un projecte motivador per dur aquest procés a bon port; no n'hi ha prou amb el benestar econòmic, les crides a la integració i l'anar aprenent la llengua per la televisió. I de projectes, d'idees motivadores n'hi ha poques en aquests sectors populars, sectors culturalment prims, sense tradicions i sense ideologia rica i vertebrada, amb alguns valors intuïtius o heretats però poc cohesionats. Però de projectes tampoc n'hi ha entre els sectors intel·lectuals, ni entre els sectors benestants. I el món segueix canviant, i cada cop està més a les nostres mans el fer-lo malbé o el respectar-lo i tirar-lo endavant, i cada cop depèn més de nosaltres que la societat funcioni bé i que la natura no es degradi. Al temps dels romans, o fa cent anys, el poder de destrucció era força limitat; ara és sorprenentment potent.... Si no anem amb compte, si no pensem i ens organitzem, ho podem enviar tot en orris sense voler, sense adonar-nos-en. La capacitat comporta responsabilitat i això ens costa d'assumir. El lliure joc de les forces espontànies pot ser actualment devastador. Cal serietat, cal cooperació, cal esforç conjunt per dur la nau a bon port. Cal pensar, cal debatre, cal revisar esquemes i idees, i fer-ho anant més enllà dels petits interessos de bàndol per tenir cotes de poder, que sembla ser un dels pocs motors que actualment funcionen...

- No és una mica apocalíptic, tot això?

- Què vols que et digui. Jo no ho visc dramàticament; el món sempre és encantador, i la vida troba maneres de sortir-se'n. Però les lliçons del passat semblen indicar que si no es vigila es pot generar molt de sofriment humà, més encara de l'habitual i soterrat - el del Tercer i Quart Mons -. Ara fa mig segle que a casa nostra no hi ha guerra, però cal vetllar i treballar per tal que això es mantingui, i que el país tingui cohesió i consistència interna, i que puguem resoldre la pressió demogràfica del sud i de l'est, i que puguem assumir la innovació tecnològica i la competitivitat econòmica sense que això esdevingui una preocupació obsessiva i angoixant que justifiqui l'oblit de les dimensions més amables i humanes de la vida...

- I tot això té relació amb la religió, des del teu punt de vista?

- Em sembla que sí. La nostra tradició és del que en dèiem "autonomia de lo temporal", i és prou cert; no es tracta de tornar a estructuracions religioses de la societat. Però si les persones no viuen la vida des d'una certa fondària, de la qual en brollen la responsabilitat i la solidaritat, podem trobar-nos sense nord, sotmesos a forces incontrolades que, com deia, avui poden ser molt destructores. L'actitud de recerca religiosa, de procés religiós, d'aventura espiritual, genera una actitud humana conscient, oberta, madura, que avui és necessària per bastir un món amb garanties de viabilitat. Segurament també es pot arribar a aquesta consciència, obertura i maduresa sense passar pel camí religiós; però el camí religiós hi porta."

Llúcia de la Marca

Aquesta era la comtessa Llúcia de la Marca, que l'any 1085 es casà amb Artau I de Pallars Sobirà. Va ser mare d'Artau II i d'Ot, bisbe d'Urgell.

La imatge forma part dels frescos de l'absis de Sant Pere del Burgal, a la Vall d'Àneu, possiblement oferts per ella. La Viquipèdia explica que era la "dama donant, ricament vestida, que porta un ciri encès. Apareix sobreposada als cortinatges, com si s'acostés a les imatges sagrades. Porta un vestit luxós, ornat amb pedreria".

La seva mà oberta és més aviat enigmàtica. Simbolitza el seu poder? És un gest que ens demana prudència? Ens vol aturar per tal que contemplem les pintures de l'absis?

Vell

Pechstein 1918

Aquest vell mira enllà

com miren molts vells

d'una manera indefinida

ni trista ni joiosa

simplement en silenci

sense esperar res

sense desitjar res

sense témer res.

Simplement, són.

Li Migara

(evocant l'epitafi de Nikos Kazantzakis: a la seva tomba a Iràklion hi diu “No espero res. No temo res. Soc lliure.”)

Ostentació

Van Dongen 1910

"L'ostentació de les pròpies facultats extraordinàries pot portar a prescindir del servei al contingut i a la qualitat expressiva. És el cas de força cantants d'òpera, però també d'altres artistes i intel·lectuals. L'exhibicionisme és un mal camí."

(tuit d'en Rai de 19.05.2025)

Schiele: Arbres II

Schiele 1911

Schiele 1912

Schiele 1912

Una revisió d'IA

A través d'Academia he rebut una revisió feta per una IA d'un text meu, Chinism Highlights, enviat a Academia en anglès i publicat en català a Aglaia (Xinisme: algunes fites, de 18.07.2014). M'ha semblat una revisió modèlica; em costa imaginar a una persona fent una revisió més acurada i imparcial del text. Estic sorprès i encantat.

"The submission "Chinism Highlights" attempts to integrate what it identifies as disparate elements of Chinese cultural and religious traditions into a coherent religious framework termed "Chinism." It seeks to delineate this framework by examining significant cultural artifacts and philosophical systems such as Taoism, Confucianism, traditional medicine, and folk religious practices, proposing a unified perspective of Chinese religious thought, even if such unity has not historically existed in a structured form. The work relies on an underlying assumption that cultural coherence can be distilled from the diversity of traditions and practices historically present in Chinese society.

Overview

"Chinism Highlights" explores the notion that while Chinese religious traditions appear fragmented, they may together form a cohesive albeit implicit religious structure. This conception is illustrated through seven components: classic texts, Taoism, Confucianism, traditional exercises (t’ai chi), medicine, feng shui, and folk religions. The work positions these elements within Chinese historical contexts and philosophical underpinnings, aiming to substantiate a conceptual framework for recognising these disparate elements as a unified religious tradition.

Strengths

The work's ambitious attempt to synthesize disparate cultural traditions into a coherent religious framework is commendable. It champions an innovative outlook that questions the conventional view of Chinese traditions as inherently fragmented. The depth of historical coverage pertaining to Taoism and Confucianism adds to the paper’s strength, underscoring both academic research and cultural retention over centuries. Additionally, the narrative's clarity and robust detail concerning philosophical doctrines provide nuanced interpretations, beneficial for readers unfamiliar with such traditions.

Major Comments

Methodology

While the conceptual premise is intriguing, the methodology might benefit from a more explicit articulation of the criteria used for integrating each identified tradition into "Chinism." Clarifying these theoretical criteria would enhance the reader's understanding of "unity in diversity" posited by the author.

Theoretical Framework

While the discussion around Taoism and Confucianism is well-developed, the integration of other elements such as traditional medicine and feng shui lacks theoretical grounding. Including comparative analytic frameworks or cross-cultural perspectives would strengthen the argument for their inclusion in a religious context.

Cultural Context

The current presentation could be expanded to consider how "Chinism Highlights" reflects or deviates from historically recognized practices. Exploring how contemporary scholars or practitioners view this potential synthesis could also add significant depth to the conversation.

Minor Comments

Terminology

The paper would benefit from clarification of some key terms related to "religion" such as "implicit religion" or "fragmented traditions." Greater terminological precision will help enhance the scholarly rigor of the study.

Organization

The narrative structure would benefit from enhanced clarity in outlining the transition from one component to the next. Stronger sectional headings and a clearer outline of the document’s logical flow will aid readability and comprehension.

Reviewer Commentary

The submission raises intriguing questions about the nature of religions and how seemingly disparate practices can be seen as part of a broader socio-religious fabric. This raises important interdisciplinary questions about cultural continuity and the construction of religious identity, offering fertile ground for future scholarly inquiry.

Summary Assessment

In conclusion, the work seeks to advance our understanding of Chinese religiosity by exploring an integrative "Chinism." This exploration adds a fresh layer to discussions of cultural traditions and religious identities. Nevertheless, there is room for theoretical and methodological fortification to substantiate the proposed conceptual synthesis. Although not wholly conclusive in argumentation, "Chinism Highlights" invites necessary discourse on the legacies and harmonization of Chinese cultural practices within religious theory.

The paper's innovative direction certainly invites further development and intellectual exploration, notwithstanding some areas requiring additional academic depth and clarity.

La IA hi afegeix fins i tot una bibliografia per aprofundir el tema:

"Including a clear literature review helps reviewers quickly see what's new and why it matters, which can speed up the review and improve acceptance chances. The following references were selected because they relate closely to the topics and ideas in your submission. They may provide helpful context, illustrate similar methods, or point to recent developments that can strengthen how your work is positioned within the existing literature.

1. Nyitray, Vivian‐Lee. “Traditional Chinese Religious Society.” Oxford University Press EBooks, Oxford University Press, 2006, doi:10.1093/oxfordhb/9780195137989.003.0012.

2. Goossaert, Vincent. Critical Readings on Chinese Religions. 2013, http://ci.nii.ac.jp/ncid/BB11357831.

3. Kirkland, Russell. “Chinese Religion: Taoism.” Oxford University Press EBooks, Oxford University Press, 2012, doi:10.1093/med/9780199571390.003.0003.

4. Overmyer, Daniel L. “Chinese Religions (Review).” China Review International, University of Hawaii Press, 1995, doi:10.1353/cri.1995.0121.

5. “The Wiley-Blackwell Companion to Chinese Religions.” Choice Reviews Online, Association of College and Research Libraries, 2012, doi:10.5860/choice.50-1420.

6. Ropp, Paul S. “Religious Traditions in Chinese Civilization: Buddhism and Taoism.” University of California Press EBooks, University of California Press, 1990, doi:10.1525/california/9780520064409.003.0006.

7. “Chinese Religions in Contemporary Societies.” ABC-CLIO EBooks, 2006, https://doi.org/10.5040/9798400625947.

8. Barrett, T. H. “André Lalibertė and Stefania Travagnin (Eds): Concepts and Methods for the Study of Chinese Religions I: State of the Field and Disciplinary Approaches. (Religion and Society, 77.) Xiii, 260 Pp. Berlin and Boston: Walter De Gruyter, 2019. €86.95. ISBN 978 3 11 054643 9. - Gregory Adam Scott and Stefania Travagnin (Eds): Concepts and Methods for the Study of Chinese Religions II: Intellectual History of Key Concepts. (Religion and Society, 78.) Xv, 218 Pp. Berlin and Boston: Walter De Gruyter, ….” Bulletin of the School of Oriental and African Studies, Cambridge University Press, 2021, doi:10.1017/s0041977x2100046x.

9. Lopez, Donald S. “Religions of China in Practice.” Princeton University Press EBooks, Princeton University Press, 1996, doi:10.1515/9780691234601.

10. Hamilton, Malcolm. Chinese Religions: Confucianism and Taoism. 1998, doi:10.1057/9780230374393_5.

Estabilitat del valor

Vallotton 1918

"Tanmateix, sabem bé que és només el valor el que pot donar a la nostra vida el seu caràcter d'estabilitat. No només l'estabilitat és un valor, sinó que també hi ha una estabilitat de tots els valors, com diu Höffding. Només la nostra debilitat, la nostra falta d'atenció, els nostres defectes ens fan trobar-lo de vegades sense poder-nos-hi mantenir lligats sempre. Però és precisament per això que ell és el valor: deixaria de ser-ho si la seva possessió estigués assegurada. És una realitat eterna amb la qual tenim un contacte evanescent. Al contrari, les aparences materials que semblen oferir-nos un suport més sòlid són arrossegades a una fugida incessant: i aquesta fugida és la seva mateixa essència. De la mateixa manera, si la necessitat i el desig ens revelen les aproximacions del valor, es pot mostrar, per la variabilitat del seu objecte, que no són suficients per definir-lo. És contra ells, en cert sentit, que el jo mira de mantenir la seva pròpia unitat, a conquerir l'autodomini: aquest és la condició i ja el senyal de la presència del valor, fora del qual, com l'experiència ens mostra, la nostra vida no para de dissipar-se en la seqüència dels esdeveniments. Aquí retrobem el valor com a criteri de l'ésser enfront de l'aparença: és el que subsisteix en contraposició al que passa. El valor lluita, doncs, constantment contra aquesta dispersió de la realitat que resulta del seu caràcter tant espacial com temporal: en aquest sentit, el valor pren sempre una forma composta i sintètica, el que mostra prou el paper de l'activitat de la ment en la superació de la multiplicitat indefinida del donat, que per a ell només és una matèria, però del qual no pot prescindir. En la seva forma objectiva, el valor és sempre una consolidació d'elements coexistents o successius. És constructiu, mentre que les lleis del món físic són sempre destructives: i és el paper de qualsevol construcció l'estar sempre amenaçada.

Així, l'encarnació del valor, en requerir la seva inserció en les condicions de la vida material on s'arrisca a ser aniquilat en qualsevol moment, permet considerar-lo com la més fràgil de les coses. Però el més fràgil també és el més preuat. I aquestes dues característiques són, sens dubte, inseparables."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 394-395.

Text original:

"Pourtant, nous savons bien que c’est la valeur seule qui peut donner à notre vie son caractère de stabilité. Non seulement la stabilité est une valeur, mais encore il y a une stabilité de toutes les valeurs, comme le veut Höffding. C’est seulement notre faiblesse, notre inattention, nos défaillances qui font que nous la rencontrons quelquefois sans être capable de lui demeurer attaché toujours. Mais c’est pour cela qu’elle est précisément la valeur : elle cesserait de l’être si sa possession était assurée. Elle est une réalité éternelle avec laquelle nous avons un contact évanouissant. Par opposition, les apparences matérielles qui semblent nous offrir un appui plus solide sont entraînées dans une fuite incessante : et cette fuite est leur essence même. De la même manière, si le besoin et le désir nous découvrent les approches de la valeur, on peut montrer, par la variabilité de leur objet, qu’ils ne suffisent pas à la définir. C’est contre eux en un sens que le moi cherche à maintenir sa propre unité, à conquérir la maîtrise de soi : celle-ci est la condition et déjà la marque de la présence de la valeur, hors de laquelle, comme l’expérience le montre, notre vie ne cesse de se dissiper dans la suite des événements. Nous retrouvons ici la valeur comme critère de l’être par opposition à l’apparence : elle est ce qui subsiste par opposition à ce qui passe. La valeur lutte ainsi sans cesse contre cette dispersion du réel qui résulte de son caractère aussi bien spatial que temporel : en ce sens, la valeur prend toujours une forme composée et synthétique, ce qui montre assez le rôle de l’activité de l’esprit pour surmonter la multiplicité indéfinie du donné qui n’est pour elle qu’une matière, mais dont elle ne peut se passer. Dans sa forme objective, la valeur est toujours une consolidation d’éléments coexistants ou successifs. Elle est constructive, au lieu que les lois du monde physique sont toujours destructives : et c’est le rôle de toute construction d’être toujours menacée.

Ainsi l’incarnation de la valeur, en exigeant son insertion dans les conditions de la vie matérielle où elle risque à chaque instant d’être anéantie, nous permet de la considérer comme la plus fragile des choses. Mais la plus fragile est aussi la plus précieuse. Et ces deux caractères sont sans doute inséparables."

Rilke sobre Botticelli

Botticelli 1467

"A les pintures de Botticelli el misteri no es dissimula en una profunda i pesant foscor. S'ha revelat, clar i sobirà, a un ésser. Però l'ésser en qui tremola encara la felicitat d'aquesta revelació és massa primitiu i desarmat per a repercutir de la manera que sigui la profunditat de la confidència. Sent en ell una riquesa incommensurable; però, si en vol fer do, no pot separar de la seva ànima cap mena de rastre. Roman pobre, perquè no pot iniciar ningú en el secret dels seus tresors; i sol, perquè no aconsegueix establir un pont entre ell i els altres. Aquests éssers travessen doncs el món sense tocar-lo, tenint en ells estels muts dels que no poden parlar amb ningú. Aquesta és la seva tristesa. Tenen també una angoixa: d'arribar a malfiar ells mateixos d'aquests estels, si estan condemnats a restar per sempre els únics a creure en llur esclat i en llur bondat: aquesta és la seva angoixa. No sense que els il·lumini tot i això l'íntima possessió d'aquesta claredat solitària que podria assegurar la seva felicitat si fossin més valents i sense compassió.

Heus aquí la inquietud de la seva Venus, la por de la seva Primavera, la dolçor cansada de les seves Mares de Déu.

Totes aquestes Mares de Déu experimenten com una falta l'ésser intactes. No poden oblidar que van infantar sense dolor, com van concebre sense flama. Es diria que tenen vergonya de no haver arrancat per elles mateixes el somriure de la salvació, d'haver estat mares sense el coratge de les mares. Que el seu fruit els hi hagués caigut als braços, aquests nostàlgics braços de joveneta en els que pesa com un do immerescut. De fet, elles només porten una càrrega: el pressentiment que l'infant patirà perquè elles no han patit, sagnarà perquè elles no han sagnat, morirà perquè elles no han mort. Aquest retret enterboleix la llum del seu cel, i la lluïssor dels ciris hi sembla inquieta i tèrbola. Hi ha moments on el fast del seu llarg regnat desperta un somriure en els seus llavis. Llavors, la mirada entelada per les llàgrimes hi harmonitza estranyament. Però, després d'aquest breu eclipsi del sofriment que els hi sembla una felicitat, l'incomprensible maduresa de la seva primavera les espanta; i en els seus cels buits de tota esperança, elles somnien una alegria d'estiu, cremant i plena d'un fervor més terrenal.

I, així com la dona cansada es penedeix del miracle pel que li ha fet no viure de miraculós i deplora la seva impotència a treure d'ella mateixa l'estiu que ella sent en germen en el seu cos madur, la Venus té por de no aconseguir mai fer do de la bellesa que ella aporta als que en tenen set; i la Primavera tremola, perquè ha de fer callar el seu esclat suprem i la seva més profunda santedat."

Rainer Maria Rilke, Diari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)

Botticelli 1470

Botticelli 1477

Botticelli 1483

Botticelli 1484

Botticelli 1482

Capacitat d'avaluar

Clyfford Still 1959

""Just o injust", "bonic  lleig", "bo o dolent", "cert o fals" són quatre components bàsics de la nostra capacitat d'avaluar. És important treballar-nos a fons per poder-los exercir amb criteri i encert, lluny de la improvisació, la inconsistència, la frivolitat."

(tuit d'en Rai de 04.01.25)

Màrius Torres: Com dos rius paral·lels

Torres-García 1911

Cançó a Mahalta 

"Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.  

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:  

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,  

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,  

de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—."

Màrius Torres, març de 1937.

Música i ànima

Ingres 1807

"Il n'y a de réel dans la musique que l'état où elle laisse l'âme, et j'accorderai aux moralistes que cet état la dispose puissantment à la rêverie et aux passions tendres."

Stendhal a Vie de Rossini (1823)

Possible traducció:

"L'única cosa real en la música és l'estat en què deixa l'ànima, i concediré als moralistes que aquest estat la disposa poderosament als somnis i a les passions tendres."

Imatges per al silenci XXVI

Malevitx 1911

"El silenci requereix atenció."

(tuit d'en Rai de 17.09.2024)

Schiele: Arbres I

Schiele 1909

Schiele 1911

Schiele 1912

Schiele 1912

Jurament

Lluís Borrassà 1417

“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no.”

Sembla ser que aquest era el jurament davant dels reis catalans abans de 1714. És realment una fórmula magnífica i sorprenent!

Seguretat i llibertat

Saura 1984

"Posar la seguretat per damunt de la llibertat. Això és el que comparteixen màfies, sectes, lògies i partits polítics. I és devastador, perquè la seguretat és una pulsió i la llibertat és un valor. És degradant per a les persones i per a les societats."

(tuit d'en Rai de 09.08.2025)

Steinbeck sobre l'amor

Franz Kline 1958

Carta que John Steinbeck va enviar al seu fill Thom, de 14 anys, des de Nova York, el 10 de novembre de 1958.

"Benvolgut Thom:

Hem rebut la teva carta aquest matí. La contestaré des del meu punt de vista i, per descomptat, l'Elaine ho farà des del seu.

Primer, si estàs enamorat, això és una cosa bona, això és el millor que li pot passar a algú. No deixis que ningú ho faci petit o irrellevant als teus ulls.

Segon, hi ha diversos tipus d'amor. Un d'ells és una cosa suficient, mesquina, agafadora i egoista que utilitza l'amor per donar-se importància a un mateix. Aquest és el tipus lleig i paralitzant. L'altre és una efusió de tot el que hi ha de bo en tu - de bondat, consideració i respecte -, no només el respecte social de les convencions, sinó el major respecte que és el reconeixement d'una altra persona com a única i valuosa. El primer tipus et pot convertir en malalt, petit i feble, però el segon pot fer sorgir en tu força, i coratge, i bondat, i fins i tot una saviesa que no sabies que tenies.

Dius que això no és amor d'infants. Si el sents tan profundament, per descomptat que no és amor d'infants.

Però no crec que m'estiguessis preguntant què sents. Ho saps millor que ningú. En el que voldries que t'ajudés és en què fer-ne, i això t'ho puc dir.

Viu-ho en la més gran glòria i estigues molt content i agraït per això.

L'objecte de l'amor és el millor i el més bonic. Mira d'estar a l'alçada.

Si estimes algú —no hi ha cap possible mal en dir-ho— només has de recordar que algunes persones són molt tímides i, de vegades, el dir-ho ha de tenir en compte aquesta timidesa.

Les noies tenen una manera de saber o sentir el que sents, però normalment també els agrada sentir-ho.

De vegades passa que el que sents no t'és retornat per un motiu o un altre, però això no fa que el teu sentiment sigui menys valuós i bo.

Finalment, comprenc el teu sentiment perquè el tinc i m'alegra que el tinguis.

Estarem encantats de conèixer la Susan. Ella serà molt benvinguda. Però l'Elaine farà tots aquests arranjaments perquè aquesta és la seva àrea i estarà molt contenta de fer-ho. Ella també en sap d'amor i potser et pot ajudar més que jo.

I no et preocupis per perdre'l. Si està bé, esdevé. El més important és no tenir pressa. Res de bo s'escapa.

Amor,

Pa"

Text original:

New York

November 10, 1958

Dear Thom:

We had your letter this morning. I will answer it from my point of view and of course Elaine will from hers.

First—if you are in love—that’s a good thing—that’s about the best thing that can happen to anyone. Don’t let anyone make it small or light to you.

Second—There are several kinds of love. One is a selfish, mean, grasping, egotistical thing which uses love for self-importance. This is the ugly and crippling kind. The other is an outpouring of everything good in you—of kindness and consideration and respect—not only the social respect of manners but the greater respect which is recognition of another person as unique and valuable. The first kind can make you sick and small and weak but the second can release in you strength, and courage and goodness and even wisdom you didn’t know you had.

You say this is not puppy love. If you feel so deeply—of course it isn’t puppy love.

But I don’t think you were asking me what you feel. You know better than anyone. What you wanted me to help you with is what to do about it—and that I can tell you.

Glory in it for one thing and be very glad and grateful for it.

The object of love is the best and most beautiful. Try to live up to it.

If you love someone—there is no possible harm in saying so—only you must remember that some people are very shy and sometimes the saying must take that shyness into consideration.

Girls have a way of knowing or feeling what you feel, but they usually like to hear it also.

It sometimes happens that what you feel is not returned for one reason or another—but that does not make your feeling less valuable and good.

Lastly, I know your feeling because I have it and I’m glad you have it.

We will be glad to meet Susan. She will be very welcome. But Elaine will make all such arrangements because that is her province and she will be very glad to. She knows about love too and maybe she can give you more help than I can.

And don’t worry about losing. If it is right, it happens—The main thing is not to hurry. Nothing good gets away.

Love,

Fa

Travessar el temps

Poca cosa en queda. Però els rostres... els rostres són aquí, ens han arribat a través dels segles, i ens parlen. Una parella, potser un matrimoni, mira endavant, amb seguretat, amb fermesa. Un trets simples i poderosos els defineixen amb eficàcia. Travessen el temps...

(fresc de Sant Pere del Burgal, a la Vall d'Àneu, Pallars Sobirà. Els frescos de l'absis són al MNAC - una bona còpia és al seu lloc - però a aquesta parella no se la van emportar, són restes de les pintures originals. Daten de 1080-1090, i s'atribueixen al Mestre de Pedret).

Verlaine: Les roses de setembre

Bouts 1468

"L'espoir luit comme un brin de paille dans l'étable.

Que crains-tu de la guêpe ivre de son vol fou?

Vois, le soleil toujours poudroie à quelque trou.

Que ne t'endormais-tu, le coude sur la table?

Pauvre âme pâle, au moins cette eau du puits glacé,

bois-la. Puis dors après. Allons, tu vois, je reste,

et je dorloterai les rêves de ta sieste,

et tu chantonneras comme un enfant bercé.

Midi sonne. De grâce, éloignez-vous, madame.

Il dort. C'est étonnant comme les pas de femme

résonnent au cerveau des pauvres malheureux.

Midi sonne. J'ai fait arroser dans la chambre.

Va, dors! L'espoir luit comme un caillou dans un creux.

Ah! Quand refleuriront les roses de septembre!"

Paul Verlaine, Sagesse III, 3 (1880)

Possible traducció:

"L'esperança llueix com un bri de palla a l'estable.

Què et fa por de la vespa èbria del seu vol boig?

Mira, el sol sempre es cola per algun forat.

Que no t'adormies, amb el colze damunt la taula?

Pobre ànima pàl·lida, almenys aquesta aigua del pou glaçat,

beu-te-la. Després, endormisca't. Vinga, ja veus, em quedo,

i vetllaré els somnis de la teva migdiada,

i cantussejaràs com un nen agombolat.

Toc de migdia. Si us plau, allunyeu-vos, senyora.

Dorm. És increïble com els passos de dona

ressonen en el cervell dels pobres desgraciats.

Toc de migdia. He fet remullar la cambra.

Va, dorm! L'esperança brilla com un còdol en un buit.

Ah! Quan tornaran a florir les roses de setembre!"

Surrealisme

Max Ernst 1941

"Cal retrobar el pensament surrealista, però no l'esperit del grup. El grup no va poder fer la demarcació entre la puerilitat i la jovenivolitat, entre l'ortodòxia de secta i la intransigència del pensament, l'arrogància i el desafiament, l'afirmació gratuïta i la il·luminació, la histèria i la violència. Hi ha una molt gran distància entre el discurs profund del surrealisme i moltes de es seves manifestacions imprecatòries."

Edgar Morin a Introduction à une politique de l'homme (1965).

Diàleg

  

Bissier 1962

"Yi Er Zi va anar a veure en Xu You (un ermità llegendari). Xu You va dir: "Com t'ha enriquit en Yao?"

Yi Er Zi va respondre: "En Yao m'ha recomanat diferenciar amb cura el bé del mal i practicar la bondat i la justícia."

Xu You va dir: "Llavors, per què has vingut fins aquí? Què vols de mi? Com ​​que en Yao ja t'ha tacat amb idees sobre la benevolència i la rectitud, i t'ha embolicat amb idees sobre el correcte i el que està malament, com podràs retrobar la teva espontaneïtat i la teva lleugeresa original, com podràs vagar en moltes direccions, balancejant-te lliurement amb un abandonament temerari, lliscant per un camí que es mou constantment?"

Yi Er Zi va respondre: "Potser teniu raó, però encara m'agradaria recórrer aquest camí vostre caminant una mica al vostre costat".

Xu You va dir: "Això no és ni remotament possible. Un cec no pot apreciar realment els plaers de veure coses belles i colors excepcionals; un que té problemes de visió ni tan sols pot distingir entre el brodat verd i el groc en una bata".

Yi Er Zi va dir: "Wu Zhuang va perdre tot el sentit de la seva bellesa. Ju Liang va perdre tot el sentit de la seva força. Huang Di va abandonar tot el sentit del seu coneixement. Tot això ho havien aconseguit amb el seu esforç. Com puc saber si una gran força no podria venir i esborrar de les meves taques i eliminar el que estava embolicat, fent-me recuperar la meva integritat i fent-me així capaç de seguir-vos com a mestre?"

Xu You va dir: "Certament, això no es pot saber. Així doncs, et donaré l'esquema general del que et diria:

"Oh professor meu! Oh Mestre!

Et dones a tots els éssers vius,

però no perquè això sigui just.

Has promogut la claredat al llarg de totes les generacions,

però no perquè això sigui bo.

Ets més antic que el principi dels temps,

però no perquè això sigui admirable.

Permets que l'univers contingui totes les formes,

però no perquè això sigui una habilitat especial."

Aquest és el camí del meu mestre,

des d'aquest lloc comença el teu vagarejar."

Zhuangzi, del capítol 6 (versió de Raimon Ribera, a partir de la traducció a l'anglès de Nina Correa i al francès de Liou Kia-hway)

Versió anglesa de Nina Correa:

"Yi Er Zi (Mr. Trace of a Beard) went to see Xu You (a legendary hermit). Xu You said: "How has Yao enriched you?"

Yi Er Zi replied: "Yao told me: 'You must bow down with benevolence and righteousness while speaking clearly about Right and Wrong.' "

Xu You said: "Then why have you driven all the way out here? Since the Great Yao has already stained you with ideas about benevolence and righteousness, and stunted you with ideas about Right and Wrong, how will you be able to wander in many directions, swinging freely with reckless abandon, spinning down a path that constantly moves?"

Yi Er Zi replied: "You might be right, but I'd still like to check out that kind of path by walking along side it."

Xu You said: "That's not remotely possible. A blind man can't truly appreciate the pleasures of seeing beautiful things and outstanding colors. One who has impaired eyesight can't even tell the difference between green and yellow embroidery on a robe."

Yi Er Zi said: "Wu Zhuang lost all sense of her beauty. Ju Liang lost all sense of his strength. Huang Di abandoned all sense of his knowledge. All of them eventually became refined by picking up on what was sent out. How can I know if some great force might come along and get rid of my stains and replace what was stunted, making me able to ride along with you and follow you as my teacher?"

Xu You said: "Humph! But then, you never can tell. I'll give you the general outline of what I'd say to you:

"My teacher! My Teacher!

"Gave to all living things, but not because that's righteous.

"Promoted clarity throughout all generations, but not because that's benevolent.

"Increased from the beginning of time, but not because that's admirable.

"Enabled the universe to contain all the shapes which have been cut and carved, but not because that's a special skill.

"From this place begin your wandering."

Santedat

Euan Uglow 1967

"Se sap, tanmateix, que la consciència de la pròpia santedat constitueix la font de tarannàs moralment repel·lents, altament negatius des del punt de vista social; és a l’arrel de la vanitat, de l'apodíctica condemna del pròxim, de la hipocresia, de la fanàtica unilateralitat de judici i d’una manca no menys fanàtica d’autocontrol crític."

"A pesar de tot, la moralitat social d’aquests pecadors que són conscients de la seva pecaminositat em sembla infinitament superior a una moralitat encaminada a produir sants, sants conscients – a més – de la seva pròpia santedat."

"Hem de fer front a la temptació de la inèrcia moral, a la temptació d’acollir-nos a tal o qual sistema de valoracions capaç de procurar a la nostra vida un refugi segur i complet; hem de sembrar desconfiança enfront de la santedat i els sants; hem de lluitar contra el repòs infructífer i contra aquest sentiment de satisfacció que ens forneix creure que la nostra vida està provista de tota mena de guies i indicadors – paralitzant així la nostra activitat mental. Els punts d’orientació de la nostra vida moral no venen pas donats en un mapa fàcil d’abastar; la recerca de les solucions més efectives ha d’anar sempre acompanyada de cert neguit. Neguit que, per descomptat, no representa com a tal cap valor i, tot i això, resulta imprescindible en la lluita contra els nostres conformismes naturals i la nostra inèrcia."

Leszek Kolakowski (1927-2009) a Ètica sense codi (1967)