Ofrena als difunts

 

Rothko 1970

“Dolor i lament són la nostra resposta primera, natural, davant la pèrdua d'una persona estimada. Ens ajuden en la primera tristor i afany, però no són suficients per a vincular-nos amb el difunt. Això fa, en un estadi primitiu, el culte als difunts: ofrenes, ornaments funeraris, monuments, flors. Però en el nostre estadi hem d'acomplir l'ofrena als difunts dins la nostra pròpia ànima, per mitjà de records, per mitjà de la memòria més exacta, per mitjà de la reconstrucció de l'ésser estimat en el nostre interior. Si som capaços d'això, el difunt segueix al nostre costat, la seva imatge queda salvada i ens ajuda a fer fructuós el dolor.”

Hermann Hesse a Elogi de la vellesa, Editorial Empúries 2001, p. 129.

(traducció de Montserrat Ollé)

Carner: Agavé i les castanyes

Cézanne 1906

"Agavé té les mans suaus i fredoliques.

Aplega les castanyes d’un foc de romaní

i en va traient les closques i en va menjant les miques.

Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.

EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.

La flama vol parlar-li, com piadosa fada.

Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!

Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,

i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.

Ja les germanes són casades; ella sola

viu en la casa freda i cada nit més gran.

Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola

i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.

–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa

quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls

i hom veu en cada cosa una guspira encesa

com saludant una altra guspira als nostres ulls.

Prop meu era aleshores la fada grisa i bella

que en la dissort ens dava llamins i una cançó.

Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;

la que jo era manca devora la que só.

I les passades hores, com van tornant-se xiques,

i en les properes, quina foscor, quin fred mortal!–

Agavé té les mans suaus i fredoliques;

planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt."

Josep Carner a Els fruits saborosos (1906), poema VII

Intel·ligència

Hodgkin 2016

"De vegades un alt nivell d'intel·ligència dóna una capacitat de menyspreu als altres que acaba convertint paradoxalment aquella persona en un ésser humanament més pobre."

(tuit d'en Rai de 19.08.2022)

Res

 

"Molt has vist del món i tot el que has vist és res;
tot el que has dit i sentit en ell, també és res;
vas córrer fins al confí de l'horitzó: res;
furtiu et vas amagar a casa: també res."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 102 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Marc Aureli VII, 6: Oblit

"Quants humans, que van ser molt celebrats, han estat ja lliurats a l'oblit! I quants humans que els van celebrar fa temps que van partir!"

Marc Aureli, Meditacions VII, 6

Definicions de meditació

Agnes Martin 2001

Al seu llibre Yoga (2020), Emmanuel Carrère fa un llistat de definicions de la meditació que té la seva gràcia (traducció de Ferran Ràfols Gesa).

"La meditació és estar assegut, en silenci, immòbil.

La meditació és tot el que passa per la consciència l'estona que estàs assegut, en silenci, immòbil.

La meditació és fer néixer dintre nostre un testimoni que observa el remolí dels pensaments sense deixar-se xuclar per ells.

La meditació és veure les coses com són.

La meditació és desenganxae-se de la pròpia identitat.

La meditació és descobrir que ets alguna cosa més que allò que crida sense parar: jo! jo! jo!

La meditació és descobrir que ets alguna cosa més que el teu ego.

La meditació és una tècnica per erosionar l'ego.

La meditació és capbussar-se i fer estada en el que ens contraria de la vida.

La meditació és no jutjar.

La meditació és parar atenció.

La meditació és observar els punts de contacte entre el que és jo i el que no és jo.

La meditació és aturar les fluctuacions mentals.

La meditació és observar les fluctuacions mentals que reben el nom de vritti per apaivagar-les i, en última instància, extingir-les.

La meditació és saber que els altres existeixen.

La meditació és capbussar-se dintre teu i excavar-hi túnels, aixecar dics, obrir noves vies de circulació i empènyer alguna cosa a néixer, a desembocar en el gran cel obert.

La meditació és trobar en el propi interior una zona secreta i radiant on s'està bé.

La meditació és ser al teu lloc, allà on siguis.

La meditació és ser conscient de tot, tota l'estona (Krishnamurti).

La meditació és acceptar tot el que es presenta.

La meditació és no explicar-se més històries.

La meditació és deixar-ho estar tot, deixar d'esperar res, deixar d'intentar fer el que sigui.

La meditació és viure en l'instant present.

La meditació és pixar i cagar quan pixes i cagues, res més.

La meditació és no afegir res."

Krishnamurti i el jo

Hernández Pijuan 2005

"El "jo" mai es pot convertir en quelcom millor. Ho intentarà, pensarà que es pot, però el "jo" subsisteix sempre en formes subtils. S'amaga darrera de moltes vestidures, adopta múltiples estructures, de vegades varien, però sempre existeix aquest "jo", aquesta activitat separativa, egocèntrica, que imagina que un dia farà d'ella mateixa quelcom que en realitat no és.

Hom veu, doncs, que no hi ha una evolució del jo; només existeix l'acabament de l'egoisme, de l'ansietat, de l'aflicció i el dolor que constitueixen el contingut de la psique, del "jo". Només hi ha la fi de tot això, i aquesta fi no requereix temps. No és que tot això es vagi a acabar demà passat. S'acabarà només quan hi hagi la percepció d'aquest moviment. Una percepció no només objectiva, sense distorsió, sense cap prejudici, sinó lliure de totes les acumulacions del passat. Ser testimoni de tot això sense l'observador –l'observador pertany al temps, i per més que vulgui produir una mutació en si mateix continuarà sent l'observador; els records, per grats que puguin ser, no tenen realitat, són coses del passat, coses desaparegudes, acabades, mortes. Només observant sense l'observador, hom comprèn realment la naturalesa del temps i l'acabament del temps."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 17.03.1983

Max Ernst: El petó

Max Ernst 1927

El pensament de Pau

 

Denis 1892

"Dues idees centrals defineixen el pensament de Pau: la del Fill de Déu, preexistent, que s'encarna, i la d'un salvador que expia pels pecats dels homes.  La idea d'un Fill de Déu, preexistent i encarnat, era totalment estranya al pensament jueu i al de la Urgemeinde [comunitat cristiana inicial ubicada a Jerusalem]. Tenia un origen gnòstic, que Pau assumeix. Igualment els era estranya la idea d'un salvador expiatori. Per als jueus, era sempre Jahveh qui salvava directament, i l'home responia a la crida personal. Pau introdueix la idea de mediador, que se sepulta en la mort per ressuscitar, i la idea que els homes, sepultant-se en la mort a través del baptisme, fan seves les virtualitats de l'acció sotèrica del salvador. Això transforma el baptisme jueu i judeocristià, de virtualitats merament morals, en una palingenèsia de virtualitats òntiques."

"Diversament de la teologia paulina, segons la qual el Fill de Déu celestial i preexistent havia assumit la corporeïtat de l'home Jesús, la cristologia de la Urgemeinde creia que Jesús era un profeta poderós en paraula i obra, testificat com a messies per la resurrecció i exaltat a la dreta de Déu, però sempre un home, no un ésser diví. Per obra de Pau, el messies alliberador d'Israel es metamorfosà en el salvador diví de tota la humanitat.

Com és que s'abandonà la doctrina original i s'adoptà la de Pau, fins al punt de ser assumida bàsicament pels evangelistes? L'explicació l'hem d'anar a cercar en el desastre dels setanta. El motiu que originà l'evangeli de Marc, del qual depenen els altres dos sinòptics, el seu Sitz und Leben era la situació en que es trobava l'església de Roma després de la rebel·lió jueva del 66 i del triomf flavi. La seva situació era delicada, encara més quan els cristians s'emparaven en la condició de jueus pel seu status jurídic. Calia, doncs, no sols desengatjar-los dels jueus sinó també de la Urgemeinde de Jerusalem, compromesa amb els nacionalistes derrotats. Una presentació decantada i retocada de Jesús, juntament amb el pensament sobrenaturalista i ecumènic paulí, bastava. Aquesta fou l'obra genial de Marc, una veritable apologia ad christianos romanos. Calia sobretot esborrar la imatge de la condemna de Jesús com a sediciós i excloure o mitigar tot allò que pogués ser conflictiu."

"En Joan, la decantació encara és més radical, fins al punt de pensar que originàriament era un escrit plenament gnòstic, que després fou retocat per poder ser acceptat pels cristians i no ser tan feridor per als judeocristians. En els sinòptics, Jesús encara és un home, constituït messies pel baptisme i la resurrecció. En Joan és d'antuvi un ésser sobrenatural, el logos etern de Déu que baixa dels cels i s'encarna en Jesús. La perspectiva és totalment sobrenaturalista, fins i tot en les actuacions humanes de Jesús: el seu regne no és d'aquest món (Jo. 18, 36), és un regne totalment espiritualitzat (Jo. 18, 37), i aquell qui hi vulgui participar ha de néixer de nou (Jo. 3, 5-6). Jesús es lliura voluntàriament a la mort, sense cap mena d'aversió, com encara es nota en els sinòptics. El sermó de la muntanya és encara el d'un jueu, el de l'últim sopar és ja el d'un gnòstic. En Pau, si bé l'escatologia és referida al passat, a la creu i a la resurrecció, encara manté una dimensió de futur -i doncs revolucionària- en la idea de la parussia; en Joan, en canvi, la segona vinguda de Crist desapareix, el nou eon del regne ja és present. Això porta a una ètica intemporal, on no queden vestigis de reivindicació social i política. L'emperador podia dormir tranquil. L'església hel·lenística havia triomfat."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 49, 51 i 53).

Daodejing 50

"Viure és arribar i morir és tornar.
Tres persones de cada deu avancen cap a la vida.
Tres persones de cada deu avancen cap a la mort.
Tres persones de cada deu moren per l'ànsia de viure;
això és culpa dels seus esforços excessius per perpetuar la vida.
Només els que no tenen l'afany de viure
se'n surten millor que els que atresoren les seves vides.

Es diu que qui sap viure
viatja sense por dels búfals i els tigres,
i va desarmat al combat.
El búfal no troba on enfonsar-li la banya,
el tigre no troba on clavar-li l'urpa,
l'enemic no troba on perpetrar el seu tall.
Per què?
Perquè aquesta persona ha suprimit els seus punts febles."



Daodejing 50


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Alcover: La porta on he trucat

 

Rouault 1939

"La porta on he trucat, de nit i dia,

mon pensament atreu.

Com el captaire que en la porteria

del monestir s'asseu,

jo m'he assegut enfront de l'ombra incerta,

de cara al mur sagrat,

i es mon viure esperar que em sia oberta

la porta on he trucat."

Joan Alcover, Proverbis (1918)

Coneixements profunds

Hodgkin 2003

"Es pot tenir un coneixement superficial o un coneixement profund d'un territori. Però entre dos coneixements profunds hi haurà diferències considerables. Cadascú es fa i viu el seu territori. Passa el mateix amb les obres d'art. I potser també amb les persones."

(tuit d'en Rai de 17.08.2022)

El balcó

 

Manet 1869

Magritte 1950

La ironia de Magritte davant el quadre de Manet...

Modernitat vertiginosa

Balla 1913

"La modernitat és un escenari sobre el que a un ritme vertiginós el món es desfà i es recompon contínuament. Els llenguatges es dispersen els uns en els altres, les idees troben forma, amb absoluta indiferència, en els materials més nobles o en els més corrents detritus de la màquina del consum, tota línia encertada de demarcació entre art i seducció pura i simple s'ha perdut. El ritme dels missatges i la intensitat de les percepcions a les que està subjecte l'individu dicten l'alegre realitat d'una humanitat inconscientment i sanament drogada. L'espectacularitat del real i de les formes de representació que el narren es persegueixen amb exasperació en una escalation per la qual fins i tot l'horrible es converteix en meravellós. Fins i tot la percepció del que s'esdevé s'ha convertit en una mena de performance: l'acceleració violenta dels temps d'informació ha tret literalment de polleguera el concepte mateix d'aconteixement modificant el seu alè, el seu carisma i el seu temps de supervivència en la consciència col·lectiva. El que esdevé es torna passat a una velocitat tal que no té temps ni tan sols de cristal·litzar en present."

Alessandro Baricco a L'ànima de Hegel i les vaques de Winsconsin (1992)

Salvat-Papasseit: Les formigues

 

"camí de sol

per les rutes amigues

unes formigues"

Joan Salvat-Papasseit a L'irradiador del port i les gavines (1921)

Aquest cal·ligrama-haiku de caire futurista de Salvat-Papasseit és una petita joia...

(Josep Lleonart era un poeta nebot de Joan Maragall)

Idea i acció

 

Vallotton 1911

"Passar així del real al possible, és a dir a la idea, i tornar del possible al real, és a dir a l'acció, aquest és sens dubte el cercle característic de la consciència que defineix el lloc de l'ésser humà en el món i determina el seu destí ".

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 355

Text original:

"Passer ainsi du réel au possible, c’est-à-dire à l’idée, et retourner du possible au réel, c’est-à-dire à l’action, c’est là sans doute le cercle caractéristique de la conscience qui définit la place de l’homme dans le monde et détermine sa destinée."

Desnos: El darrer poema

Fautrier 1944

"J’ai rêvé tellement fort de toi,
J’ai tellement marché, tellement parlé,
Tellement aimé ton ombre,
Qu’il ne me reste plus rien de toi.

Il me reste d’être l’ombre parmi les ombres,
D’être cent fois plus ombre que l’ombre,
D’être l’ombre qui viendra et reviendra
Dans ta vie ensoleillée."


Robert Desnos (1944)


Traducció de Marià Villangómez:

"T'he somiat tan fortament,

tant he caminat i parlat,

tant estimat la teva ombra,

que ja no em resta res de tu.

Em resta de ser l'ombra entre les ombres,

de ser cent cops més ombra que no l'ombra,

de ser l'ombra que sempre vindrà i retornarà

dintre la teva vida assolellada."

Fer política, fer ideologia

Tiziano 1562

El realisme dóna preeminència a la realitat sobre les idees. L'idealisme dóna preeminència a les idees sobre la realitat. Per al realisme, la prioritat de les idees és perillosa, pot portar a crisis socials i personals indesitjables. Per a l'idealisme, la prioritat de la realitat porta al manteniment de situacions indesitjables i tanca les portes a la novetat. El perill que pateixen un i altre és el mateix: no transformar la realitat, l'un per incapacitat d'aportar innovació, l'altre per quedar-se en el món il·lusori dels somnis irrealitzables.

Una plasmació d'aquesta tensió (que, ben portada, podria ser una polaritat enriquidora, però que habitualment esdevé un conflicte estèril) és la que es dóna entre "fer política" i "fer ideologia". Per al qui prioritza la política, la posició de poder - o d'influència -que es té (i que és per a ell el fonament de la possibilitat de transformació de la realitat) és més important que la coherència ideològica, que la consistència de les posicions defensades; quan cal, es pot entrar en contradicció; quan cal, es pot donar suport a coses que no acaben de lligar; quan cal, es pot haver de quedar bé alhora amb posicions que, en el camp de les idees, són contraposades. Per al qui prioritza la ideologia, en canvi, la coherència del pensament és més important que les posicions de poder; si es considera que una cosa és certa, cal dir-la i defensar-la ni que suposi una pèrdua de simpaties o d'influència.

Cadascú hauria de saber cap a on s'inclina en aquest terreny. És bo ser conscient de les pròpies opcions, i procurar evitar confusions -en un mateix i en els altres-, i no fer-se passar per una cosa quan de fet es defensa l'altra. Certament, fer política des de posicions idealistes és molt complicat, potser impossible. Però potser és l'única política que val la pena; la política que està al servei d'unes idees i per tant en respecta la coherència i els hi dóna prioritat. El realisme polític, tot i el seu aparent seny, tot i el seu recobriment de prudència, és a l'origen de moltes situacions indesitjables.

Crucifixions de Saura

Antonio Saura 1960

"En la imagen de un crucificado he reflejado quizá mi situación de hombre solo en un universo amenazador frente al cual hay la posibilidad de dar un grito; pero también , y en el otro lado del espejo, me interesa simplemente la tragedia de un hombre (de un hombre y no de un dios) clavado absolutamente en una cruz. Imagen que, como el fusilado con las manos en alto y la camisa blanca de Goya o la madre del Guernica de Picasso, todavía puede ser un símbolo trágico de nuestra época."

Antonio Saura a Catorce notas y catorce garabatos

(fragment inclòs a la revista Saber n.2, 2ª etapa, març-abril 1985, p. 75)

Antonio Saura 1959

Antonio Saura 1960

Antonio Saura 1960

Antonio Saura 1961

Antonio Saura 1962

Antonio Saura 1963

Antonio Saura 1963

Antonio Saura 1963

Antonio Saura 1963

Antonio Saura 1979

Antonio Saura 1979

Antonio Saura 1984

Antonio Saura 1986

Antonio Saura 1986

Insignificants

Vuillard 1895

"No només som impermanents, som insignificants. I, tot i així, tenim certa gràcia..."

(tuit d'en Rai de 01.01.2022)

Daodejing 39

"En temps antics, moltes coses van assolir la plenitud.
El cel va assolir la plenitud amb la seva claredat;
la terra va assolir la plenitud amb la seva fermesa;
l'esperit va assolir la plenitud amb la seva potència;
la vall va assolir la plenitud amb la seva fertilitat;
els éssers vivents van assolir la plenitud amb la seva reproducció;
els dirigents van assolir la plenitud esdevenint bons governants.
Tots són el que són en virtut de l'assoliment de la plenitud.

Si el cel no fos clar, s'entelaria;
si la terra no fos ferma, s'esfondraria;
si l'esperit no fos potent, s'esvaniria;
si la vall no tingués l'aigua que la fa fèrtil, s'assecaria;
si els éssers vivents no es poguessin reproduir, s'extingirien;
si els dirigents no governessin bé, s'ensorrarien.

Ja que el que és gran fa del que és humil la seva arrel;
el que és a dalt es sosté en el que és a baix.
Per això els dirigents s'anomenen a si mateixos
"el desvalgut", "l'ignorat" i "l'indigne";
saben que depenen del que és humil.
Sense les seves peces, no hi hauria carruatge.
La persona sàvia no vol ser com el jade,
sinó com una pedra qualsevol."


Daodejing 39

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Fang

 

"Contemplant la feina a una terrisseria
vaig veure el mestre impulsant el torn amb el seu peu;
el fang amb el que va donar forma al coll i a la nansa
va ser cap d'un rei i mà d'un captaire."


Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 71 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Temps conquerit

Vallotton 1921

Recullo aquest preciós poema que en Cinto Amat ha escrit i publica al seu blog.

“Només dins del temps poden ser recordats

el moment en el jardí de les roses,

el moment a la pèrgola on bat la pluja,

el moment dins l’església ventejada al capvespre,

implicats amb el passat i el futur.

Sols a través del temps és el temps conquerit”

(T.S.Eliot, “Burnt Norton II”, a “Quatre Quartets”)

Com el vent,

el temps sempre reneix dels propis cercles,

un remolí que empeny els fets viscuts

i els enfila de record en record

cap a un desig més alt de plenitud.

¿No trobes que hi ha coses que maduren

en el revers del temps, com amagades,

coses que ens sobrevenen i perduren

amb el fruit dels moments originaris?

Cada segon és memòria i promesa ,

esforç contra l’oblit , contra la mort,

i afany creixent de nova jovenesa

malgrat la pesantor i el dol dels anys.

No és temps perdut sinó temps conquerit

el remolí que et porta al meu present.

C.A.

12è aniversari de la mort de la Rosa

Després del 92

Hernández Pijuan 1992

L'octubre de 1992 vaig presentar aquesta ponència oral a una reunió de les fundacions del Grup Pacis, amb el títol de "Després del 92: nous horitzons o vells miratges". Va ser més aviat mal acollida. La transcric com a testimoni d'un moment del que ara fa trenta anys, amb els seus neguits i esperances. Fa vergonya reproduir escrits de fa trenta anys, i més quan incloïen una certa reflexió sobre el futur; però també té certa gràcia poder mirar tan enrere i veure què pensàvem...

"Aquest és un moment oportú per a la reflexió i la prospectiva. De tant en tant surten aquests moments-fita, aquestes dates de referència que marquen un abans i un després. Per a la ciutat de Barcelona això és molt clar. Res com ella ha quedat marcat pel 92. Per Espanya, és també un punt de referència, amb l'element Cinquè Centenari -fi de la Reconquesta, expulsió dels jueus, descobriment d'Amèrica- i els esdeveniments concrets de la Expo, els Jocs i el Madrid Capital Cultural Europea. Per Catalunya, és una fita una mica de rebot -barceloní i espanyol-. Però sempre va bé fer una mica de repàs d'on som. Per Europa, serà segurament l'any de Maastricht i de Sarajevo. Un any d'impasse. El món encara està paint la desintegració de la URSS i li toca veure si Bush o Clinton. El tema del futur es fa molt rellevant.

Doncs bé, parlem-ne una mica, com si fóssim al cafè, i amb un advertiment previ: els meus canals de contacte amb el món són La Vanguardia i TV3. Ja sé que és molt poca cosa, però és així...

1.- ELS JOCS OLÏMPICS DE BARCELONA 1992

1.- Han estat un èxit polític. La política és radical: hi ha èxits o fracassos, 10 o 0. És una "etiqueta-consigna", i en el cas de Barcelona el raonable bon funcionament ciutadà, organitzatiu, esportiu i de circumstàncies -cap atemptat, cap accident, etc.- ha permès agafar l'etiqueta-consigna 10, èxit.

2.- Això, evidentment, encobreix/deforma la realitat: no tot ha anat tan bé ni ha estat tan meravellós. Especialment no queda clar que la relació preu-producte sigui bona: potser s'hauria pogut fer el mateix amb un cost menor. Ara bé, la diferència entre el cost real i el cost raonable s'assumeix si hi ha èxit. Es considera que el 10 s'ho val. Si hi hagués hagut fracàs, la mateixa diferència generaria crítiques devastadores. L'èxit encobreix, doncs, la possible desviació econòmica. Això val tant per als Jocs en general com per a la mateixa cerimònia inaugural, que és una mostra en petit de tot això.

3.- Aquest èxit suposa el reforçament d'uns valors i d'uns estils de fer i de treballar. Aquí hi ha la part més perillosa de l'herència dels Jocs, si deixem de banda el dèficit econòmic generat -i que afectarà especialment el nivell d'endeutament de l'Ajuntament de Barcelona-. Aturem-nos-hi una mica:

a) Els Jocs han reforçat uns valors (o contravalors, vaja):

- el del mateix èxit

- el de l'aparença, la imatge, i especialment el de la imatge fastuosa

- el de la competència, a través del reforçament de la valoració social de l'esport de competició

- el de l'espectacle passiu, a través de l'espectacle esportiu i agreujat pel fenomen televisió. Es relega el valor participació activa, s'oblida la diferència entre "veure" -i per la tele!- i viure

- el del cofoisme: som els millors, tenim la millor de les societats possibles, que duri

- l'acriticisme: tot va molt bé, tot és fantàstic. Poca finor en les anàlisis

- el de la superficialitat en els comportaments i en les anàlisis: més val passar-ho bé sense pensar que pensar per a passar-ho bé

I podríem anar seguint. Segurament, tot això era inevitable, anava en el paquet dels Jocs. També és cert que els Jocs han reforçat alguns valors positius (il·lusió col·lectiva, consciència ciutadana, etc.), com positiu ha estat l'impacte en les infraestructures de la ciutat i en la seva projecció internacional. Però també és cert que genera un context determinat que pot fer més difícil la difusió dels valors del canvi social, la creativitat personal, la solidaritat, l'austeritat, l'apreciació del gest humil, del detall, del matís... És una herència de contravalors que hem de tenir en compte.

b) Els Jocs han reforçat un estil de treball centrat en l'èxit i la imatge, que podríem anomenar per entendre'ns "estil executiu fantasma". Un estil que no passa per la serietat, el rigor, la competència professional o la qualitat de tracte sinó pels èxits, l'aparença, la projecció en l'entorn: que la teva mà dreta tingui sempre ben clar què fa la mà esquerra i ho faci saber a tothom! Un estil que no mira els costos, perquè només mira els èxits. Crec que aquest és l'estil de treball dominant que es respirava al COOB -amb honorables i significatives excepcions-. És una apreciació subjectiva-intuïtiva, però em tinc per gos prou ben entrenat en la detecció d'aquest estil. Segurament el seu predomini és força comprensible -i potser inevitable- en una estructura professional muntada per un període curt i que per tant atrau bàsicament a gent amb una posició professional poc consolidada o bé a gent per a la qual la imatge compta molt. Però això no ho fa menys preocupant.

L'èxit dels Jocs ha reforçat el prestigi social d'aquest estil executiu fantasma, ha enfortit una perspectiva més aviat frívola de l'actuació professional. Ara, un bon nombre de gent d'aquest tipus torna al mercat de treball avalat per l'èxit dels Jocs, i per tant amb possibilitats d'accedir a llocs de més poder o responsabilitat, amb el consegüent risc de reforçament i difusió d'aquesta manera de fer.

4.- Aquest reforçament d'uns certs valors i un cert estil de treball demanaria un moment de reflexió i responsabilitat per part de les instàncies polítiques, concretament per part de les executives de Convergència i el PSC i per part dels Srs. Pujol i Maragall. Poden passar dues coses:

a) Que no siguin sensibles al tema, estiguin contents amb els beneficis de l'èxit i per tant donin suport o consenteixin la difusió d'aquests valors i aquest estil.

b) Que ho vegin clar i considerin, com en el futbol americà, que cada situació necessita un tipus d'equip, i que ara cal un altre estil de joc per a la nova fase en la qual entrem, caracteritzada per l'estretor econòmica i la manca de grans objectius immediats d'engrescament col·lectiu.

No està gens clar què faran, o bé si no faran res. És interessant, però, seguir-ho amb atenció i captar indicis indicatius de la tendència empresa.

2. L'ESPANYA DEL CINQUÈ CENTENARI

- Em fa l'efecte que hi ha hagut un cert desencís al respecte, un cert desinflament en la recta final. La Comisión del V Centenario semblava tenir més presència pública els anys anteriors que el mateix 92. M'imagino que hi ha hagut una certa combinació de fantasmagoria amb fracassos, i això li ha tallat ales. Les valoracions ponderades de la Conquesta d'Amèrica també han d'haver contribuït a refredar l'ambient: és difícil mobilitzar sense triomfalisme.

- els Jocs, la Expo i la Capitalitat Cultural poden haver eclipsat en bona part el Cinquè Centenari, encara que el mes que ve hi deurà haver un cert fulgor momentani. Dels Jocs ja n'hem parlat. Parlem ara una mica de les altres dues iniciatives:

1.- La Expo de Sevilla

Molta inversió molt concentrada en el temps i en l'espai; no està gens clar que una explosió inversora d'aquesta mena sigui econòmicament racional. El desenvolupament econòmic té els seus ritmes, i un teixit econòmic no s'improvisa ni es crea per decret, com bé es veié amb els "polos de desarrollo" del franquisme. Es convertirà Sevilla en la gran capital del sud de la península, en el contrapès meridional de Barcelona, Madrid o Lisboa? Més aviat ho veig difícil. Pot haver estat, doncs, una mala inversió, però això no ho sabrem fins d'aquí a un temps. Mentrestant, tenim un aparador de pavellons enlluernadors a un cost probablement altíssim, fruit d'una gestió d'estil executiu fantasma tant o més clara que a Barcelona i probablement amb més desencert -entre fantasmes també hi ha categories-. D'això se'n comencen a filtrar indicis a la premsa, posant en perill l'etiqueta "èxit". Veurem. El problema, a part del cost, és que el PSOE, i segurament en Felipe González personalment, s'hi juguen força prestigi. Cal esperar, encara, per veure'n les conseqüències.

2.- Madrid, Capital Cultural Europea

Aquí el problema econòmic és menor, però el polític és més gran. Sembla haver-hi força acord en el fracàs de la iniciativa: dispersió, manca de criteri i imaginació, poca projecció en l'entorn, organització deficient... Sembla que ara força gent pensa que hauria estat molt millor no fer-ho coincidir amb el 92, i segurament és cert. Cal fer com a mínim dues consideracions:

a) part del fracàs pot ser degut al diferent color polític de l'Ajuntament de Madrid respecte a la comunitat autònoma i al govern. Si això és cert, fa pensar. Pot ser que els interessos de partit puguin prevaldre tant sobre els de ciutat o país? Un bon case study per als estudiosos de la política.

b) sembla ser que es va forçar una mica aquesta capitalitat per al 92 per tal d'evitar o d'esmorteir l'impacte psicològic dels Jocs i la Expo a Madrid i els territoris que tenen Madrid per referència. Tal com han anat les coses, sembla ser que aquest objectiu no s'haurà aconseguit. Això i el Barça -ho dic seriosament- poden generar un estrany estat d'opinió a Madrid, més aviat marcat pel ressentiment; i aquest és un dels estats emocionals més perillosos que hi ha, tant en les persones com en els col·lectius. Caldrà tenir-ho en compte.

A la vista de tot això, quin pot ser l'impacte del 92 a nivell espanyol?

- a primera vista, en un primer pla:

1) èxit de "modernitat", de projecció internacional

2) reforçament de la perifèria, ja expressada en reivindicacions polítiques (refundacions, himnes, federalitats...)

- a nivell més profund, i més enllà del que al govern li interessi aparentar, la realitat pot ser una mica més preocupant. No em sorprendria una reacció "espanyolista" forta d'aquí a poc temps. La perifèria és dinàmica però dispersa; el centre segueix existint -i no només és Madrid- i fa por que quan aquest centre paeixi una mica el que ha passat se senti ofès i ressentit, bandejat i menyspreat. Si això s'arribarà a vertebrar o no, no ho sabem. Si ho farà a través del PP o dins mateix del PSOE, o bé per altres canals, tampoc no ho sabem. Però caldrà certa prudència: deixar refredar les passions, deixar passar una mica de temps, consolidar posicions abans de llançar altres ofensives, ser molt rigorós en la feina i en les aliances, no provocar, no impacientar-se, no esperar miracles ni capgiraments espectaculars, vigilar els dèficits econòmics acumulats, vigilar la consistència de la gestió de les pròpies instàncies administratives -no n'hi ha prou en fer-ho tan bé, o tan malament, com l'Estat; cal fer-ho millor- etc.

3.- CATALUNYA, UN 92 DE REBOT

Els problemes de Catalunya són profunds i difícils de resoldre. Són d'identitat i d'idioma, són de cos social. La meitat de la població és catalana d'una manera diferent que l'altra meitat. La "llengua mare castellana" està mostrant-se com un fenomen important, tot i que aquests catalans també parlin amb normalitat i força bé el català. El futur de Catalunya passa per l'hegemonia de la llengua mare catalana i per la correcció amb la que es parli el català. Per tant, són decisius tots aquells factors que poden fer a una mare o a una parella de llengua mare castellana el parlar als seus fills acabats de néixer en català, i tots aquells factors que portin a un ús correcte de la llengua. Que tots els infants del país aprendran el català és evident; que tindran el català per llengua mare no ho és tant; que el parlaran correctament, tampoc. Catalunya continuarà existint, però quina mena de Catalunya? Amb quina identitat, amb quina consistència cultural? Amb quina capacitat de sobreviure enmig del castellà i l'anglès? Aquí és on el bilingüisme és perillós. Pot ser el català-llengua materna un fenomen recessiu? Pot ser el català parlat correctament una espècie en vies d'extinció?

Ha incidit el 92 en tot això? Poc. Sí que els Jocs han difós el fet català: que tenim llengua pròpia, bandera pròpia... Han fet alguna cosa més? Potser no. Potser més aviat han consolidat el "Catalunya regió espanyola", fet segurament inevitable i potser fins i tot positiu a curt termini -pot treure tensió interior a Catalunya, pot fer ministre a en Miquel Roca- però que incrementa els perills per a la identitat si no hi ha paral·lelament el que apuntàvem abans: una presència operativa d'aquells factors capaços de fer parlar a una mare en català al seu nadó, i de fer que la gent tingui cura de parlar correctament el català. Quins són aquests factors? No ho sé, n'hauríem de parlar llargament. Són generables per decisions voluntàries? Tampoc no ho sé. Del que estic convençut és que aquest és un tema clau per al futur del país.

4.- L'EUROPA DEL 92: MAASTRICHT I SARAJEVO

L'aparent crisi de creixement de la construcció europea que simbolitzen Maastricht i Sarajevo és probablement fruit de la confluència de tres factors:

- una recessió econòmica a Europa la magnitud de la qual és difícil de mesurar a través de les informacions de la premsa diària.

- un aparent afebliment de dues de les altres grans potències: Estats Units i Rússia, que sembla fer menys urgent la unió europea.

- una lògica i previsible resistència dels estats a perdre sobirania, i més en un moment on la manca de perills exteriors sembla fer viable continuar essent "petites grans potències".

Esperem que només sigui una pausa o un reflux transitori. Per a Catalunya sembla clar que és bona la unió europea. I que caldrà reforçar l'Europa de les regions i la de les ciutats (que no tenen perquè ser contraposades). I caldrà treballar per fer de Catalunya una demarcació electoral europea. Esperem, doncs, que les tendències de fons predominin sobre les conjuntures adverses aparents en aquest 92 europeu. Veurem què fan demà els francesos, i com segueix el tema dels Balcans.

5.- EL MÓN DEL 92: UN MON DESORIENTAT I POC CREATIU

Després de la desintegració de la URSS, un veritable fenomen històric, el món sembla apropar-se més a les descripcions d'alguns escrits de ciència-ficció: quatre o cinc grans imperis, molta tecnologia, poca ideologia... Però, si és que s'hi apropa, sembla avançar-hi molt lentament i més aviat amb poca creativitat. La pobresa d'idees del debat electoral dels Estats Units n'és un exemple més. I, per acabar-ho d'arreglar, també és trist que, al menys a mi, em caigui tan malament en Clinton com per pràcticament preferir que torni a sortir en Bush; sé que les polítiques no només són les persones, però aquestes també pesen... El mateix passa a Rússia, on la pobresa ideològica també s'ajunta amb personatges de la talla d'Eltsin. I ni la Xina ni el Japó aporten novetats...

Segurament és un bon moment perquè el món -o sigui: qui vulgui pensar en el món- revisi a fons un tema: el del futur. No perquè el futur es pugui preveure o planificar, sinó perquè la idea o la imatge que tenim del futur incideix en el present, en els nostres comportaments actuals. Per tant, cal tenir una imatge del futur el més treballada possible. El món del 92 sembla tenir un cert dèficit de treball en aquesta imatge del futur, i caldria corregir-ho. Només afegiré dos comentaris al respecte:

- insistir en que la imatge del futur no s'ha de reduir a l'aspecte tecnològic (robòtica, viatges interplanetaris...) sinó que ha d'abastar els aspectes de l'organització social i del tipus d'home a construir. Cal treballar els models d'organització social del futur, ara que les ideologies polítiques semblen haver deixat de fer-ho, i una antropologia per demà, ara que ningú sembla pensar que això de l'home és una tasca a fer, i que es pot fer millor o pitjor. Només així podrem orientar bé la nostra feina no només en el terreny tecnològic sinó també en l'econòmic, el polític, el de l'ensenyament, el cívic, etc.

- insistir en la necessitat d'incorporar el factor religiós a l'hora de treballar aquestes imatges, donat el seu pes potencial a nivell personal i col·lectiu. El món del 92 sembla especialment poc sensible a la temàtica religiosa: o en prescindeix, o la relega a l'esfera de les esglésies que se'n cuiden. El cas és que no hi pensa, o hi pensa poc. I això no és bo. El perquè seria llarg d'explicar; deixem-ho per un altre dia.

Com lliguen aquestes reflexions amb la tasca de les nostres Fundacions ? No és fàcil fer la connexió, hem parlat a un nivell molt general. De tota manera, hi faré alguns comentaris:

- Crec que hem entrat en un entorn socio-polític una mica diferent a nivell de tendències profundes, que hem viscut uns fets que han afectat una mica el fons de la nostra col·lectivitat. En aquest nivell els canvis mai no són gaire grans ni ràpids, però sí que són molt significatius i tenen conseqüències. La polèmica Pujol-Maragall al respecte -no ha canviat res/tot ha canviat- es situa en un altre nivell més estrictament polític, divertit de discutir però a la llarga menys rellevant.

- Crec que, en aquest lleu canvi profund, més aviat poden predominar els aspectes negatius que els positius. Però més important que això -que sempre és relatiu i discutible- és el fet que ens situen en un entorn social diferent, del qual hem de partir si volem operar sobre la realitat. Haurem de fer, doncs, un esforç d'observació, d'anàlisi i d'adaptació.

- En aquest esforç d'observació caldrà prestar especial atenció, com ja hem vist, a:

1.- l'evolució lingüística i d'identitat de la societat catalana, i els factors que hi poden incidir

2.- l'evolució de l'articulació espanyola, i els possibles riscs que se'n deriven

3.- l'evolució del procés d'unió europea i el paper de Catalunya en el seu sí

4.- l'evolució de la reflexió a nivell mundial sobre el futur de la humanitat

5.- el paper del factor religiós en la vida dels individus i de les col·lectivitats

- Crec, a més, que l'impacte del 92 ha de portar a les Fundacions a fer èmfasi en la potenciació d'una manera de fer, d'un estil de pensar, de treballar i de relacionar-se amb l'entorn que tendeixi a:

- la feina ben feta més que no pas a la feina aparent

- els objectius a escala humana més que no pas els grans objectius

- els valors cooperatius més que no pas els valors competitius. La complementarietat i el treball en equip més que no pas la competència o el lluïment personal

- l'assaborir conscientment i responsablement la vida més que no pas la folla carrera per la maximització del benefici."