Amor perfecte

Tintoretto 1573

"El amor perfecto tiene esta fuerza: que olvidamos nuestro contento para contentar a quienes amamos."

"Si en medio de las adversidades persevera el corazón con serenidad, con gozo y con paz, esto es amor."

"No le parece que ha de haber cosa imposible a quien ama."

"La mejor manera de descubrir si tenemos el amor de Dios es ver si amamos a nuestro prójimo."

"La perfección verdadera es amor de Dios y del prójimo."

Santa Teresa de Jesús (1515-1582)

No permetis

 

Bissier 1963

"Mai no deixis que la fe en Tu sigui una evasió ni una excusa per no tenir-ne en la Humanitat i en el Món.

Tampoc no permetis que siguem captius d'una visió epidèrmica de les coses, tot perdent la visió divina de cadascuna d'elles i de Tu dintre el cor mateix de cada criatura."

Raimon Panikkar a El meu testimoniatge de fe, a Qüestions de Vida Cristiana n. 145, febrer de 1989, p. 18.

Salvació

 

Ellsworth Kelly 1960

"La salvació no és necessàriament la salvació en el més enllà. De fet, aquesta mena de salvació em sembla irrellevant. Pensar en la salvació significa adonar-se que existeixen bons i mals camins; discernir entre un i l'altre exigeix concentració, purificació, treball. Oblidar-se de pensar i de viure en la dimensió de la salvació significa deixar-se arrossegar pel corrent."

Pia Pera a Al giardino ancora non l'ho detto (2016)

Carner: Si cal que encara et vegi

Fautrier 1928

"Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
la plana ben escrita de versos paral·lels.

I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir."

Josep Carner a Absència (1957)

Més enllà

 

Morris Louis 1959

"Károly Kerényi, sens dubte un dels estudiosos que més profundament ha investigat l'univers mític, afirma que el mite és una mena d'art emparentat amb la poesia i la música. La mitologia té la missió de configurar l'entorn de l'home, no en el sentit que ho fa la ciència, és a dir, mitjançant el discurs lògic, sinó com ho fa l'art, és a dir, fent recurs a la capacitat i al desig de l'home per anar més enllà dels límits imposats (sovint autoimposats) per les instàncies ètiques, científiques, "religioses", etc., per tal d'atènyer el món dels déus. Aquí entenc per "món dels déus" aquella situació en la qual l'home percep, intueix la totalitat del sentit de la seva existència; el mite l'anticipa i, fent-ho, dona a entendre que "aquest món" no és tot el món de l'home, sinó només una possibilitat per atènyer-lo. Per això es pot dir que el mite atorga una certa "possibilitat de transgressió" de l'ordre establert, perquè porta a llum que la realitat present és i no és al mateix temps l'autèntica realitat de l'home. El present, amb els interessos que ineludiblement sempre crea, tendeix a convertir-se en autònom i autosuficient. Rebutja qualsevol intent d'obertura al desconegut. El seny és la força desmititzadora que cenyeix el principi de realitat al que és conegut, útil, manipulable."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), pp. 62-63 (text original de 1976).

Haikus d'Issa

 

Kobayaxi Issa (1763-1827) és el tercer gran clàssic del haiku, juntament amb Bashô i Buson.

Aquest és el haiku que va fer en morir el seu fill:

"El món és rosada,

el món ho és,

però..."

Ricardo de la Fuente Ballesteros, de la versió castellana del qual hem tret aquestes traduccions catalanes, comenta que el poema reflecteix un contrapunt, una mena de modesta revolta davant de la noció buddhista d'impermanència (res és estable, tot canvia, la vida és efímera, tan fugaç com la rosada): ell sap que tot és impermanent, però el fill...

La transcripció fonètica de de la Fuente del text japonès és

"Tsuyu no yo wa

Tsuyu no yo nagara

Sari nagara"

Issa feu també haikus més alegres, com aquest que es diu "El consell del colom" ("Hato ikenxite iwaku"):

"Vinga, mussol,

canvia la teva expressió!

Pluja de primavera."

"Fukuroo yo

Tsurakuse naose

Haru no ame"

El colom li diu al mussol que s'alegri i frueixi amb la pluja de primavera (haru no ame), en lloc d'anar-se a aixoplugar amb la seva cara seriosa.

Un altre haiku d'Issa és:

"Lluna acabada de sorgir.

El grill ha sobreviscut

la inundació."

"Yunzuki ya

Nagare nokori no

Kiriguirisu"

Diu de la Fuente: "A la primera foscor (yunzuki és la lluna del començament de la nit) de la nit de tardor -ho sabem per grill/inundació- després de l'avinguda d'aigua se sent el lleu cant del grill, que alegra el cor d'Issa en veure que s'ha salvat."

Sobre Uccello

Uccello 1456

"El seu nom de debò era Paolo di Dono; però els florentins el van anomenar Uccelli, és a dir, Pau Ocells, degut a la gran quantitat de figures d’ocells i animals pintats que omplien casa seva; perquè era molt pobre per alimentar animals o per aconseguir aquells que no coneixia. Fins i tot es diu que a Pàdua va pintar un fresc en el qual va donar com a atribut de l’aire la figura del camaleó. Tanmateix, no n’havia vist mai cap, de manera que va representar un camell panxut que tenia la trompa molt oberta /…/. És clar, a Uccello no li importava gens la realitat de les coses, sinó la seva multiplicitat i l’infinit de les línies; de manera que va pintar camps blaus i ciutats roges i cavalls vestits amb armadures negres en cavalls d’eben que tenien flames a la boca i llances dirigides como raigs de llum cap a tots els punts del cel. I acostumava a dibuixar mazocchi, que són cercles de fusta, coberts per un drap, que es posen al cap, de forma que els plecs de la tela emmarquin tot el rostre. Uccello els va pintar punxeguts, uns altres quadrats, uns altres amb cares amb forma de piràmides i de cons, segons totes les aparences de la perspectiva, i tant més quan que trobava un món de combinacions en els plecs del mazocchio. I l’escultor Donatello li deia: “Ah, Paolo, menysprees la substància en benefici de l’’ombra!”.

Però l’Ocell continuava la seva obra pacient i agrupava els cercles i dividia els angles, i examinava totes les criatures sota tots els seus aspectes, i anava a demanar la interpretació dels problemes d’Euclides al seu amic el matemàtic Giovanni Manetti; després es tancava i cobria els seus pergamins i les seves taules amb punts i corbes. Es va consagrar perpètuament a l’estudi de l’arquitectura, en el qual es va fer ajudar per Filippo Brunelleschi; però no ho feia amb la intenció de construir. Es limitava a observar la direcció de les línies, des dels fonaments fins a les cornises, i la convergència de les rectes en les seves interseccions, i com les voltes es tancaven en les seves claus, i la reducció en ventall de les bigues del sostre que semblaven unir-se en l’extremitat de les llargues sales. Representava també tots els animals i els seus moviments i els gestos dels homes amb el propòsit de reduir-los a línies simples.

Uccello 1435

Després, a semblança de l’alquimista que s’inclinava sobre les mescles de metalls i òrgans i que escrutava la seva fusió en el fogonet a la recerca de l’or, Uccello abocava totes les formes en el cresol de les formes. Les reunia, les combinava i les fonia, amb el propòsit d’obtenir la seva transmutació en la forma simple de la qual depenen totes les altres. Va ser per això que Paolo Uccello va viure com un alquimista en el fons de la seva petita llar. Va creure que podria convertir totes les línies en un sol aspecte ideal. Va voler concebre l’univers creat tal com es reflectia en l’ull de Déu, el qual veu sorgir totes les coses d’un centre complex. Al voltant d’ell vivien Ghiberti, della Robbia, Brunelleschi, Donatello, cadascun d’ells orgullós i mestre del seu art, burlant-se del pobre Uccello i de la seva bogeria per la perspectiva, compadint-se de la seva casa plena d’aranyes, buida de provisions. Però Uccello estava encara més orgullós. Amb cada nova combinació de línies esperava haver descobert la forma de crear. La imitació no era la finalitat que s’havia fixat, sinó el poder de desenvolupar sobiranament totes les coses, i l’estranya sèrie de caputxes amb plecs li semblava més reveladora que les magnífiques figures de marbre del gran Donatello.

Així vivia l’Ocell i el seu cap pensatiu estava embolicat en la seva capa; i no es fixava en el que menjava ni en el que bevia i s’assemblava ben bé a un ermità. I va passar que en un prat, prop d’un cercle de pedres velles enfonsades entre l’herba, va veure un dia una noia que reia, amb el cap cenyit per una garlanda. Portava un llarg vestit delicat, cenyit a la cintura per una cinta descolorida, i els seus moviments eren elàstics com els talls que plegava. El seu nom era Selvaggia i va somriure a Uccello. Ell va notar la inflexió del seu somriure. I, quan ella el va mirar, va veure totes les petites línies de les seves pestanyes i els cercles de les seves pupil·les i la corba de les seves parpelles i els entrellaçaments subtils dels seus cabells, i, en la seva ment, va fer adoptar a la garlanda que cenyia el seu front una multitud de posicions. Però Selvaggia no en va saber res, de tot això, perquè només tenia tretze anys. Ella va prendre Uccello de la mà i el va estimar. Era la filla d’un tintorer de Florència i la seva mare havia mort. Una altra dona havia anat a la casa i havia pegat Selvaggia. Uccello se la va emportar a la seva.

Uccello 1435

Selvaggia s’estava aclocada tot el dia al davant del mur en el qual Uccello dibuixava les formes universals. Mai no va comprendre perquè preferia contemplar línies dretes i línies arquejades abans que mirar la tendra figura que s’acostava cap a ell. Al vespre, quan Brunelleschi o Manetti anaven a estudiar amb Uccello, ella s’adormia, després de mitjanit, al peu de les rectes entrecreuades, en el cercle d’ombra que s’estenia sota la làmpada. Al matí, es despertava abans que Uccello i s’alegrava perquè estava envoltada d’ocells pintats i animals de color. Uccello va dibuixar els seus llavis i els seus ulls i els seus cabells i les seves mans i va fixar totes les actituds del seu cos; però no va fer el seu retrat, com feien els altres pintors que estimaven una dona. Perquè l’Ocell no coneixia l’alegria de limitar-se a un individu; mai no s’estava al mateix lloc; volia planar, en el seu vol, pel damunt de tots els llocs. I les formes de les actituds de Selvaggia van ser llançades al cresol de les formes, amb tots els moviments dels animals i les línies de les plantes i de les pedres i els raigs de la llum i les ondulacions dels vapors de la terra i de les ones del mar. I, sense recordar-se de Selvaggia, Uccello semblava romandre eternament inclinat sobre el cresol de les formes.

Amb tot això, no hi havia res per menjar a la casa d’Uccello. Selvaggia no s’atrevia a dir-ho a Donatello ni als altres. Va callar i va morir. Uccello va representar la rigidesa del seu cos i la unió de les seves magres manetes i la línia dels seus pobres ulls tancats. No va saber que estava morta, així com no va saber si estava viva. Però va llançar les seves formes entre totes aquelles que havia reunit.

Uccello 1435

L’Ocell es va fer vell i ja ningú no comprenia els seus quadres. No s’hi veia sinó una confusió de corbes. Hom ja no reconeixia ni la terra, ni les plantes, ni els animals, ni els homes. Feia molts anys que treballava en la seva obra suprema, que ocultava a tots els ulls. Havia de contenir totes les seves recerques i ser, en la seva concepció, la imatge d’elles. Era un Sant Tomàs incrèdul, palpejant la llaga de Crist. Uccello va acabar el seu quadre als vuitanta anys. Va cridar Donatello i el va descobrir, pietosament, davant seu. I Donatello va exclamar: “Oh, Paolo, cobreix aquest quadre!”. L’Ocell va interrogar el gran escultor, però aquest no va voler dir res més. De forma que Uccello va saber que havia consumat el miracle. Però Donatello, tanmateix, no havia vist sinó un garbuix de línies.

Uns anys després, hom va trobar Paolo Uccello mort d’esgotament a la seva llitotxa. El seu rostre estava radiant d’arrugues. Els seus ulls estaven fixos en el misteri revelat. Tenia a la seva mà, completament tancada, una petita rodona de pergamí plena d’entrecreuaments que anaven del centre a la circumferència i que tornaven de la circumferència al centre."

Marcel Schwob a Vies imaginaires (1896).

Traducció de Xavier Antich

Uccello 1456

Plagués a Déu

"Plagués a Déu que mon pensar fos mort 

e que passàs ma vida en durment! 

Malament viu qui té son pensament 

per enemic, fent-li d’enuigs report, 

e com lo vol d’algun plaer servir 

li’n pren així com dona ab son infant, 

que si verí li demana plorant 

ha tan poc seny que no el sap contradir."

Ausiàs March (1397-1459) 

Cinc enemics

Simone Martini 1320

"Cinc grans enemics de la humanitat són dins de nosaltres mateixos: la avarícia, l’ambició, l’enveja, la ira i l’orgull. Si ens alliberem d’ells, gaudirem de la més completa pau."

Petrarca (1304-1374)

Daodejing 43

"El més tou del món pot vèncer el més dur.
El que no té forma pot penetrar on sembla no haver-hi lloc.
Per això conec la utilitat de no interferir.

Ensenyar sense paraules.
Eficàcia de no interferir.
Pocs arriben a entendre-ho."

Daodejing 43

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Mètode experimental

"Argument is conclusive, but it does not remove doubt, so that the mind may rest in the sure knowledge of the truth, unless it finds it by the method of experiment."

Roger Bacon (1220-1292)

Possible traducció:

"L'argument és concloent, però no elimina el dubte, de manera que la ment no pot descansar en el coneixement segur de la veritat, tret que el trobi pel mètode de l'experiment".

Una frase semblant de Bacon és:

"Els arguments més forts no proven res mentre les conclusions no són verificades per l'experiència. La ciència experimental és la reina de les ciències i la meta de tota especulació."

Acceptació

"No vaig demanar la vida a ningú. M’esforço per acceptar,

sense joia ni ràbia, tot el que la vida ofereix.

Me n’aniré sense preguntar als altres

sobre la meva curiosa permanència en aquest món."

Rubaiyat atribuïda a Omar Khayyam (1048-1131)

Passat i avenir

Fautrier 1956

“No és doncs l'avenir el que sorgeix del passat, sinó el passat el que sorgeix de l'avenir. La ciència, que es limita als fenòmens, és naturalment determinista, perquè va del passat a l'avenir: per a ella, el que serà és l'efecte necessari del que va ser. Però l'ésser humà lliure va de l'avenir al passat. Qui es gira vers el seu passat mereix no tenir ja avenir, deia Oscar Wilde. I és veritat que no es progressa si no és deslligant-nos del que ha estat. Imitar-se a sí mateix o imitar els altres, és el mateix: l'ésser humà torna a caure en l'estat salvatge amb la mateixa facilitat que si se n'anés a dormir. Per altra part, no és ignorant el passat que podrem alliberar-nos, sinó coneixent-lo. D'aquí la utilitat de la història. Però tot i que la història es refereixi al passat, està menys lligada a ell del que sembla. L'únic passat espiritual és el que jo torno a crear en el present: el passat, diu Lavelle, no és tant el conjunt dels nostres records com la potència de conservar-los i d'evocar-los, és a dir, la capacitat de ressuscitar-los constantment per un acte present. Si es vol, la historia és una perspectiva sobre el passat, però el centre d'aquesta perspectiva és sempre el present. I com que aquest centre de perspectiva es modifica constantment, sempre hem de recomençar la història. I és en aquest sentit que la pròpia història confirma la prioritat de l'avenir sobre el passat. “La primera categoria de la consciència històrica no és el record, sinó l'anunci, l'espera, la promesa”, deia magníficament Hegel.”

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p. 113-114 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Possessions

“No tinc cap desig de riquesa o de possessions, i per tant no tinc res. No experimento el patiment inicial d'haver d'acumular possessions, el sofriment intermedi d'haver de cuidar i mantenir les possessions, ni el sofriment final de perdre les possessions.”

Milarepa (1040-1123)

Mythos i lógos

 

Morris Louis 1960

"Per a Homer, Plató, Sòcrates, etc., el mythos i el lógos expressen aspectes complementaris de la realitat, en el benentès, però, que allò que expressa el mythos no ho pot expressar el lógos, i a l'inrevés. En canvi, per a Herodot, per exemple, el mite "diu" la mentida, mentre el lógos "diu" la veritat. Aquesta interpretació del mite ha estat la que s'ha imposat en la cultura occidental fins als nostres dies d'una manera gairebé exclusiva."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), p. 61 (text original de 1976).

Diàleg entre religions

  

Bissier 1964

"Fer que les religions es coneguin, es trobin i arribin, si cal, a una fructificació mútua és avui un imperatiu de la vida religiosa de la humanitat.

(...)

Cap religió no és avui dia per ella mateixa suficient i necessita d'un impuls extern àdhuc per aprofundir el nucli propi i per ajustar-se a les necessitats actuals. El diàleg entre religions no és cap problema perifèric i s'aproxima cada vegada més al centre de la reflexió teològica i de la vida religiosa."

Raimon Panikkar a Sobre l'hinduisme i el cristianisme dins de Qüestions de Vida Cristiana n. 114, novembre de 1982, p. 65

Riba: Tot navega

Sunyer 1923

"Hi ha estones que el pensament
és sol i ert com una timba
desesperada sota un vent
que mai no s'atura ni minva.

L'eternitat dels anys difunts
i els que han de ser comptats encara
travessen la buidor que brunz
empentejant-se, amb una rara

fúria d'exèrcit comandat
pel pànic: així, quan fa via
Déu sobre el món, l'home astorat
perd la rialla i fugiria.

Sols tinc una esma que és llavors
que sóc i visc el que em pertoca;
que no em val ser gasiu d'esforç
i creure'm ferm sobre una roca

tranquil.la, amb l'amor i la llar
i el meu jardinet. Tot navega:
cada vaixell, és tot el mar
que li fa força i l'arrossega.

I quan una onada de dol
o de goig ens bat i ens inclina,
no és res el que és nostre sol:
dins la nostra fusta mesquina

ressonen homes i ciutats,
tot el temps sens fi que ens circumda.
Cal fer rem, per no ser negats
dins la vida abstracta i profunda."

Carles Riba, Estances. Llibre segon, n. 7 (1922)

Causes

“Ja que totes les coses tenen causes, el coneixement de qualsevol cosa no s'adquireix o completa fins que són conegudes les seves causes.”

Ibn Sina (Avicenna, Iran 980-1037)

Símbol i creença

Ellsworth Kelly 2008

"No és fàcil reconvertir una creença en símbol. Perquè la creença dóna seguretat, i el símbol només dóna obertura."

(tuit d'en Rai del 09.05.2021)

"Si es tenen creences, es poden fer tres coses:

1) Continuar tenint-les

2) Deixar de tenir-les

3) Reconvertir-les en símbols.

És recomanable la tercera."

(tuit d'en Rai de 11.05.2021)

"Les creences acostumen a ser incompatibles entre si; els símbols, no. D'aquesta compatibilitat dels símbols alguns en diuen sincretisme o "supermercat de les religions". Són comentaris desencertats."

(tuit d'en Rai de 12.05.2021)

Referents barrejats

 

Soulages 2013

Acostumem a pensar els referents per categories: escriptors, pintors, escultors i arquitectes, compositors, filòsofs, científics, religiosos, etc. Però també és interessant aplegar-los per èpoques...

I) Antics

Moisès (1393-1273 aC), els profetes d'Israel, Zaratustra (s. X aC) Kung Tse (551-479 aC) Lao Tse (s. VI aC) Buddha (s. V aC)  Plató (427-347 aC) Aristòtil (384-322 aC) Zhuang Tse (370-287 aC) Jesús (7-2 aC-30-33) Sèneca (4 aC-55) Epictet (55-135) Marc Aureli (121-180) Nagarjuna (150-250) Plotí (203-269) Mani (216-276) Procle (419-485) Pseudo Dionís (s. V) 

II) Medievals

Bodhidharma (483-540) Muhammad (570-632) Huei Neng (638-713) Xankara (788-820) Joan Escot Eriúgena (810-877) Al Halladj (858-922) Ibn’Gabirol (1021-1060) Milarepa (1052-1135) Ramanuja (1057-1137) Al-Ghazali (1059-1111) Maimònides (1135-1204) Attar (1145-1220) Ibn’Arabí (1165-1240) Francesc d’Assís (1182-1226) Dogen (1200-1253) Rumi (1207-1273) Tomàs d’Aquino (1225-1274) Ramon Llull (1232-1315) Cimabue (1240-1302) Emre (1240-1321) Duccio (1255-1318) Johannes Eckhart (1260-1328) Dante (1265-1321)  Giotto (1267-1337) Simone Martini (1285-1344) Tauler (1300-1361) Petrarca (1304-1374) Brunelleschi (1377-1446) Ghiberti (1378-1455) Van Eyck (1390-1441) Uccello (1397-1475) Fra Angelico (1400-1455) Ausiàs March (1400-1459) Van der Weyden (1400-1464) Masaccio (1401-1428) Nicolau de Cusa (1401-1461) Filippo Lippi (1406-1469) Piero della Francesca (1416-1492) Bellini (1424-1516) Memling (1430-1494) Mantegna (1431-1505) Marsilio Ficino (1433-1499) Van der Goes (1435-1482) Kabir (1440-1518) Botticelli (1445-1510) Bosch (1450-1516) Pico della Mirandola (1463-1494)

III) Segles XVI-XVII

Leonardo da Vinci (1452-1519) Erasme de Rotterdam (1466-1536) Dürer (1471-1528) Cranach (1472-1553) Copèrnic (1473-1543) Michelangelo (1475-1564) Giorgione (1480-1510) Raffaello (1483-1520) Tiziano (1485-1576) Ignasi de Loiola (1491-1556) Bronzino (1503-1572) Teresa d’Àvila (1515-1582) Morales (1515-1586) Tintoretto (1518-1594) Brueghel (1525-1569) El Greco (1541-1614) Joan de la Creu (1542-1591) Cervantes (1547-1616) Giordano Bruno (1548-1600) Suárez (1548-1617) Monteverdi (1557-1634) Bacon (1561-1626) Góngora (1561-1627) Lope de Vega (1562-1635) Shakespeare (1564-1616) Galileo Gailei (1564-1642) Monteverdi (1567-1643) Kepler (1571-1630) Caravaggio (1573-1610) Jakob Böhme (1575-1624) Rubens (1577-1640) Harvey (1578-1657) Quevedo (1580-1645) Tirso de Molina (1584-1648) Hals (1584-1666) Janseni (1585-1638) Richelieu (1585-1642) Olivares (1587-1645) Hobbes (1588-1679) Ribera (1591-1652) La Tour (1593-1652) Artemisia Gentilleschi (1593-1656) Descartes (1596-1650) Zurbarán (1598-1664) Bernini (1598-1680) Van Dyck (1599-1641) Cromwell (1599-1658) Velázquez (1599-1660) Borromini (1599-1667) Calderón de la Barca (1600-1681) Claude Lorrain (1600-1682) Baltasar Gracián (1601-1658) Rembrandt (1606-1669) Corneille (1606-1684) Milton (1608-1674) Murillo (1617-1682) Colbert (1619-1683) Le Brun (1619-1690) La Fontaine (1621-1695) Molière (1622-1673) Pascal (1623-1662) Angelus Silesius (1624-1677) Bossuet (1627-1704) Vermeer (1632-1675) Spinoza (1632-1677) Lully (1632-1687) Locke (1632-1704) Malebranche (1638-1715) Racine (1639-1699) Newton (1642-1727) Leibniz (1646-1716) Corelli (1653-1713) Purcell (1659-1695) 

IV) Segle XVIII

Albinoni (1671-1751) Vivaldi (1678-1741) Rameau (1683-1764) Watteau (1684-1721) Bach (1685-1750) Berkeley (1685-1753) Haendel (1685-1759) Quesnay (1694-1774) Baal Xem Tov (1698-1760) Voltaire (1694-1778) Tiepolo (1696-1770) Hogarth (1697-1764) Montesquieu (1698-1755) Chardin (1699-1779) Franklin (1706-1790) Euler (1707-1783) Hume (1711-1776) Rousseau (1712-1778) Diderot (1713-1784) Gluck (1714-1787) Adam Smith (1723-1790) Reynolds (1723-1792) Kant (1724-1804) Holbach (1725-1798) Turgot (1727-1781) Gainsborough (1727-1788) Mengs (1728-1779) Fragonard (1732-1806) Haydn (1732-1809) Marat (1743-1793) Lavoisier (1743-1794) Jovellanos (1744-1811) Mozart (1756-1791) Robespierre (1758-1794) Danton (1759-1794)

V) Segle XIX

Volta (1745-1827) Goya (1746-1828) David (1748-1825) Bentham (1748-1832) Goethe (1749-1832) Watt (1754-1839) Blake (1757-1827) Saint -Simon (1760-1825) Fichte (1762-1814) Malthus (1766-1834) Schleiermacher (1768-1834) Chateaubriend (1768-1848) Napoleó (1769-1821) Humboldt (1769-1859) Beethoven (1770-1827) Hegel (1770-1831) Walter Scott (1771-1832) Owen (1771-1858) Ricardo (1772-1823) Fourier (1772-1837) Sismondi (1773-1842) Metternich (1773-1859) Friedrich (1774-1840) Schelling (1775-1854) Turner (1775-1851) Constable (1776-1837) Ingres (1780-1867) Stephenson (1781-1848) Stendhal (1783-1842) Byron (1788-1824) Schopenhauer (1788-1860) Morse (1791-1872) Shelley (1792-1822) Rossini (1792-1868) Keats (1795-1821) Corot (1796-1875) Schubert (1797-1828) Comte (1798-1857) Delacroix (1798-1863) Balzac (1799-1850) Victor Hugo (1802-1885) Berlioz (1803-1869) Liebig (1803-1873) Feuerbach (1804-1872) George Sand (1804-1876) Tocqueville (1805-1859) Andersen (1805-1875) Stuart Mill (1806-1873) Garibaldi (1807-1882) Espronceda (1808-1842) Larra (1809-1837) Mendelssohn (1809-1847) Proudhon (1809-1865) Darwin (1809-1882) Balmes (1810-1848) Chopin (1810-1849) Schumann (1810-1856) Cavour (1810-1861) Listz (1811-1886) Dickens (1812-1870) Kierkegaard (1813-1855) Wagner (1813-1883) Verdi (1813-1901) Millet (1814-1875) Bakunin (1814-1876) Cerdà (1815-1976) Zorrilla (1817-1893) Marx (1818-1883) Gounod (1818-1893) Courbet (1819-1877) Offenbach (1819-1880) Engels (1820-1895) Herbert Spencer (1820-1903) Baudelaire (1821-1867) Flaubert (1821-1880) Dostoievski (1821-1881) Mendel (1822-1884) Pasteur (1822-1895) Bruckner (1824-1896) Boudin (1824-1898) Pi i Margall (1824-1901) Strauss (1825-1899) Valera (1828-1905) Tolstoi (1828-1910) Pissarro (1830-1903) Manet (1832-1883) Borodin (1833-1887) Nobel (1833-1896) Brahms (1833-1897) Pereda (1833-1906) William Morris (1834-1896) Degas (1834-1917) Saint Saëns (1835-1921) Becquer (1836-1870) Ramakrishna (1836-1886) Fortuny (1838-1874) Bizet (1838-1875) Mach (1838-1916) Brentano (1838-1917) Mussorgski (1839-1881) Sisley (1839-1899) Cézanne (1839-1906) Txaikovski (1840-1893) Zola (1840-1902) Rodin (1840-1917) Monet (1840-1926) Morisot (1841-1895) Valentí Almirall (1841-1904) Dvorak (1841-1904) Renoir (1841-1917) Mallarmé (1842-1898) William James (1842-1910) Grieg (1843-1907) Pérez Galdós (1843-1920) Verlaine (1844-1896) Nietzsche (1844-1900) Rimski Korsakov (1844-1908) Henri Rousseau (1844-1910) Verdaguer (1845-1902) Guimerà (1845-1924) Fauré (1845-1924) Cassat (1845-1927) Joaquín Costa (1846-1911) Torras i Bages (1846-1916) Edison (1847-1931) Gauguin (1848-1903) August Strindberg (1849-1912) Guy de Maupassant (1850-1893) Domènech i Montaner (1850-1923) Gaudí (1852-1926) Van Gogh (1853-1890) Rimbaud (1854-1891) Freud (1856-1939) Elgar (1857-1934) Puccini (1858-1924) Seurat (1859-1891) Husserl (1859-1938) Anton Txèkhov (1860-1904) Albéniz (1860-1909) Mahler (1860-1911)  Joan Maragall (1860-1911)

VI) Segle XX 

Bergson (1859-1941) Rusiñol (1861-1931) Rabindranath Tagore (1861-1941) Maillol (1861-1944) Alfred N. Whitehead (1861-1947) Klimt (1862-1918) Debussy (1862-1918) Vivekananda (1863-1902) Sorolla (1863-1923) Munch (1863-1944) Van der Velde (1863-1957) Toulouse Lautrec (1864-1901) Hammershoi (1864-1916) Max Weber (1864-1920) Llimona (1864-1934) Unamuno (1864-1936) Jawlenski (1864-1941) Richard Strauss (1864-1949) Vallotton (1865-1925) Satie (1866-1925) Ramon Casas (1866-1932) Valle-Inclán (1866-1936) Romain Rolland (1866-1944) Kandinski (1866-1944) Granados (1867-1916) Klimt (1867-1918) Blasco Ibáñez (1867-1928) Marie Curie (1867-1934) Rudolf Otto (1867-1939) Bonnard (1867-1947) Puig i Cadafalch (1867-1956) Nolde (1867-1956) Frank Lloyd Wright (1867-1959) Vuillard (1869-1940) Matisse (1869-1954) Puig i Cadafalch (1869-1956) Prat de la Riba (1870-1917) Lenin (1870-1924) Proust (1871-1922) Rutherford (1871-1937) Rouault (1871-1958) Mondrian (1872-1944) Sri Aurobindo (1872-1950) Baroja (1872-1956) Nonell (1873-1911) Mir (1873-1940) Rachmaninov (1873-1943) G.E. Moore (1873-1958) Azorín (1873-1967) Max Scheler (1874-1928) Marconi (1874-1937) Nicolai Berdiaev (1874-1948) Schönberg (1874-1951) Rainer Maria Rilke (1875-1926) Ravel (1875-1937) Antonio Machado (1875-1939) Torres Garcia (1875-1949) Thomas Mann (1875-1955) Carl G. Jung (1875-1961) Falla (1876-1946) Brancusi (1876-1957) Vlaminck (1876-1958) Coomaraswamy (1877-1947) Hermann Hesse (1877-1962) Malèvitx (1878-1935) Clarà (1878-1958) Martin Buber (1878-1965) Klee (1879-1940) Ramana Maharshi (1879-1950) Albert Einstein (1879-1955) Franz Marc (1880-1916) Schiele (1880-1918) Spengler (1880-1936) Derain (1880-1954) Stefan Zweig (1881-1942) Bartok (1881-1945) Teilhard de Chardin (1881-1955) Juan Ramón Jiménez (1881-1958) Léger (1881-1965) Picasso (1881-1973) James Joyce (1882-1941) Braque (1882-1963) Hopper (1882-1967) Stravinski (1882-1971) Franz Kafka (1883-1924) Khalil Gibran (1883-1931) Webern (1883-1945) Keynes (1883-1946) Nikos Kazantzakis (1883-1957) Karl Jaspers (1883-1969) Gropius (1883-1969) Modigliani (1884-1920) Berg (1885-1935) François Mauriac (1885-1970) Gabriel Marcel (1885-1973) Ernst Bloch (1885-1977) René Guénon (1886-1951) Mies Van der Rohe (1886-1969) Juan Gris (1887-1927) Villa Lobos (1887-1959) Le Corbusier (1887-1965) Chagall (1887-1985) Wittgenstein (1889-1951) Heidegger (1889-1976) Morandi (1890-1964) Gramsci (1891-1937) Prokofiev (1891-1953) Honegger (1892-1955) Bissier (1893-1965) Miró (1893-1983) Joseph Roth (1894-1939) Aldous Huxley (1894-1963) Hindemith (1895-1963) Jean Giono (1895-1970) Krishnamurti (1895-1986) K. G. Dürckheim (1896-1988) William Faulkner (1897-1962) Joan Mascaró (1897-1987) Gershwin (1898-1937) Einsenstein (1898-1948) Bertolt Brecht (1898-1956) C.S. Lewis (1898-1963) Fautrier (1898-1964) Magritte (1898-1967) Xavier Zubiri (1898-1983) Henry Moore (1898-1986) Ernest Hemingway (1899-1961) Poulenc (1899-1963) Antoine de Saint-Éxupery (1900-1944) Erich Fromm (1900-1980) Jean Lacroix (1900-1986) Sandor Marai (1900-1989) Marcel Légaut (1900-1990) Giacometti (1901-1966) John Steinbeck (1902-1968) Sert (1902-1983) Théodore Monod (1902-2000) George Orwell (1903-1950) Rothko (1903-1970) Erskine Caldwell (1903-1987) Graham Greene (1904-1991) Emmanuel Mounier (1905-1950) Jean Paul Sartre (1905-1980) Viktor Frankl (1905-1997) Hannah Arendt (1906-1975) Xostakovitx (1906-1975) Paul Gadenne (1907-1956) Mircea Eliade (1907-1986) Abraham Maslow (1908-1970) Messiaen (1908-1992) Balthus (1908-2001) Simone Weil (1909-1943) Miguel Hernández (1910-1942) Màrius Torres (1910-1942) Barber (1910-1981) Tennessee Williams (1911-1983) Joan Sales (1912-1983) Lawrence Durrell (1912-1990) Jean Klein (1912-1998) Albert Camus (1913-1960) Britten (1913-1976) Gilbert Cesbron (1913-1979) Salvador Espriu (1913-1985) Paul Ricoeur (1913-2005) Taisen Deshimaru (1914-1982) Joan Vinyoli (1914-1984) Thomas Merton (1915-1968) Arthur Miller (1915-2005) Heinrich Böll (1917-1985) Raimon Panikkar (1918-2010) Friedrich Durrenmatt (1921-1990) Edgar Morin (1921- ) Tàpies (1923-2012) Antoni Blay (1924-1985) Paul K. Feyerabend (1924-1994) Idries Shah (1924-1996) Jordi Llimona (1924-1999) Chillida (1924-2002) Carlos Castaneda (1925-1998) Arnaud Desjardins (1925-2011) Willigis Jäger (1925-2020) Evangelista Vilanova (1927-2006) Leszek Kolakowski (1927-2009) Twombly (1928-2011) Miquel Martí i Pol (1929-2003) Agnes Heller (1929-2019) Milan Kundera (1929- ) Antonio Saura (1930-1998) Anthony de Mello (1931-1987) Hernández Pijuan (1931-2005) Lluís Duch (1936-2018) Jesús Moncada (1941-2005) Ken Wilber (1949- )

Daodejing 62

"El Dao es troba en el més profund de totes les coses.

És el tresor de la persona sàvia i l'empara de la que no ho és.

Les paraules boniques comporten honors,

les accions boniques comporten respecte.

Tot i que algú no sigui virtuós, perquè foragitar-lo?

Quan es nomena un nou emperador

i els seus ministres,

en comptes de fer una ofrena de jade

que hagi de ser portada per una quadriga,

val més que siguin fidels al Dao.

Els antics estimaven el Dao,

perquè, amb ell, quan cerques, trobes;

i quan fas una falta, igualment ets acollit. 

El Dao és el màxim que es pot assolir."

Daodejing 62


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Emocions al cos

 

No recordo d'on vaig rebre aquest esquema de l'impacte de les emocions al cos, ni sé quin és el seu grau de rigor i fiabilitat. Però, si més no, resulta suggerent...

PS: El nostre eficientíssim amic Joat Henrich ha localitzat l'estudi d'on prové aquesta imatge i ens ofereix el link des d'on s'obté el pdf corresponent:

https://www.pnas.org/content/pnas/early/2013/12/26/1321664111.full.pdf

Llegir poesia

 

Hernández Pijuan 2000

"Quatre beneficis immediats de llegir poesia:

- permet recuperar el gust pel silenci en un món trasbalsat i sorollós

- torna a fer sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat

- restitueix el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable

- reafirma el gust per la reflexió lliure en un món de pensament únic."

Miquel Martí i Pol a La Vanguardia del 09.02.2000

Intensa claredat

"Així com la mà posada davant dels ulls no ens deixa veure la muntanya, així la nostra existència quotidiana no ens deixa veure els resplendors meravellosos i els secrets que hi ha al món. Qui sigui capaç d'apartar-la dels seus ulls veurà la intensa claredat del món interior."

Rabí Nakhman de Breslev (1772-1810)

Cultuals

 

"L'ésser humà és intrínsecament un ésser cultual, que a través dels símbols i dels ritus expressa el millor d'ell mateix. La mort de la cultualitat, cas que es donés, significaria la mort de l'ésser humà."

Lluís Duch a Qüestions de Vida Cristiana n. 135-136, març de 1987, p. 83

Versions inicials

Klee 1923

El nostre amic luxemburguès Norbert Karrenbauer, en una comunicació personal recent, planteja una qüestió interessant: per què de vegades la primera versió amb la que ens hem familiaritzat d'una obra (en aquest cas, parlem de música clàssica, però potser passa en altres àmbits) ens sembla la millor, la insuperable? 

Això arriba de vegades fins al punt que les altres versions ens semblen "intolerables", indignes d'existir al costat d'aquella nostra de referència. I no hi ha cap fonament racional a aquesta preferència. De cada obra n'existeixen moltes versions d'alt nivell, i tot i que és normal tenir preferències, és força absurd considerar que n'hi ha una que és "la millor", la "definitiva". I normalment aquesta "versió preferida" ve de lluny en el temps, d'èpoques molt remotes, sovint de quan començàvem a fer els primers passos en el món de la música. Afegeix en Norbert: "Elle nous est alors sacrée. On pourrait dire que souvent c’est la version qui nous a fait connaître l’œuvre. Elle a donc été fondatrice, en quelque sorte. Il peut arriver alors l’interprète ou le chef d’orchestre qui veut, il n’y a rien à faire, on « ne s’en laisse pas conter », on reste fidèle à notre version, indétrônable." ("Ella ens és llavors sagrada. Es pot dir que sovint aquesta és la versió que ens ha fet conèixer l'obra. Ha estat doncs fundadora, d'alguna manera. Ja pot llavors venir l'intèrpret o el director d'orquestra que vulgui, no hi ha res a fer, "no ens deixem pas enredar", romanem fidels a la nostra versió, indestronable.")

És lògic, doncs, preguntar-se per què passa això. La resposta pot estar relacionada amb les xarxes de connexions neuronals que es creen el el cervell quan sentim una peça musical. Aquestes xarxes o estructures entre les neurones són la nostra resposta interior als estímuls que rebem de l'exterior, o bé estructures que elaborem en els nostres processos de reflexió (de "pensar", que en diem). D'aquestes estructures n'hi ha com a mínim de dues menes: unes que podríem anomenar més "emocionals", lligades a sentiments, imatges i impressions, i d'altres més "racionals", lligades als processos de raonament lògic. Quan sentim una obra de música clàssica generem dues estructures, una de cada una d'aquestes menes. La racional passa pels filtres dels nostres coneixements, que ajuden a vertebrar-la. La emocional és més directa, més incontrolable, menys depenent dels nostres coneixements i de la nostra voluntat. Alhora, aquestes estructures emocionals acostumen a ser més potents, menys controlables i menys modificables que les racionals. Tot i que en el cas d'una audició musical es puguin crear més o menys simultàniament (en canvi, en les reaccions espontànies a situacions externes la reacció emocional sempre és més ràpida que la racional, fruit d'un mecanisme de supervivència: de vegades no hi ha temps de pensar, cal fugir o atacar de seguida!), les dues estructures tenen les seves dinàmiques diferenciades.

Per això, doncs, és possible que l'estructura emocional creada per la primera versió de l'obra que vàrem sentir tingui tendència a predominar i a refusar les altres. Racionalment això no s'aguanta, segur que n'hi ha que són millors que la nostra preferida. Però en el nostre cor (en el nostre sentiment) aquesta té un lloc privilegiat, i costarà molt que n'arribi una altra que la substitueixi. Això es pot produir quan es donen unes circumstàncies molt especials, o sigui quan sentim una nova versió en un moment psicològic peculiar, en una situació vital molt intensa (un moment d'ensorrament greu, o un moment d'eufòria, per exemple), Això pot provocar una assimilació emocional forta de la nova versió que pot desbancar la primera en les nostres preferències. Però aquests esdeveniments són poc freqüents, i la versió inicial juga amb avantatge.

Haurem, doncs, d'aprendre a viure amb aquestes preferències irracionals però ben reals...

Nivells de transformació

 

Morris Louis 1960

"La voluntat s'estabilitza en desitjar el bé, en superar l'interès envers un mateix, de manera que podem respondre als altres amb amor i compassió. La voluntat no busca tant els bens mutables i, en canvi, desitja els que no canvien, és a dir, la saviesa, el coneixement espiritual, les virtuts, la consciència mística i la visió/vida unitives. Aquest canvi acostuma gradualment el caràcter a rebre informació procedent d'aquests valors i tresors espirituals -a formar-se en aquests- i a transformar-se, a passar de la preocupació envers un mateix a l'amor, de la hipocresia a la sinceritat, del pecat a la santedat, de les limitacions humanes al poder de la gràcia. El caràcter pren la forma i la substància de la virtut i es va deïficant lentament. Finalment, una existència viva, madura, espiritualment efectiva transforma la nostra pràctica o comportament conformant-nos a la gràcia i a les exigències de l'amor. Tots aquests nivells de transformació es produeixen alhora mentre creixem cap a la nostra natura i identitat definitives."

Wayne Teasdale a Entrem a l'era espiritual, a Qüestions de Vida Cristiana n. 178, setembre 1995, p. 69

Cultura

Fautrier 1954

“La cultura no és de cap manera un feliç accident o un luxe: és la pròpia definició de l'ésser humà.” 

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p. 119 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Carner: Cançó del goig peremptori

Fautrier 1934

"Veus el camí sense caminant
i un horitzó distant;
vogar en un núvol et proposes.
Llibera't de l'encant.
Ves que aviat s'esfullaran
les roses.

Mira al teu volt, que fuig l'instant.
La llum i el tendre amant
diuen amor, i tu no goses
alçar-te radiant.
Ves que aviat s'esfullaran
les roses.

El vent, passant, se'n du mon cant,
el riu se'n va plorant;
i fins l'herbei on et reposes
et fa, capcinejant:
-Ves que aviat s'esfullaran
les roses.

Sospirs ni mur de diamant
ja mai no detindran
el riu del temps, sense rescloses,
que corre triomfant
marcint les vides i esfullant
les roses."


Josep Carner a Ofrena, dins del llibre Poesia (1957)

Silenci actiu

 

Bissier 1959

"Silenci no vol dir supressió artificial dels desigs humans, ni repressió de cap mena. El nirodha del yoga no significa un rebuig actiu, ni el wu wei taoista propugna la ganduleria, ni la quietud de Molinos, el "passotisme" modern; o la indiferència ignasiana, la insensibilitat envers l'humà; de la mateixa manera, tampoc no podem interpretar l'ataràxia epicúria o l'apatheia estoica com una impassibilitat humana -a pesar dels abusos que se n'han fet. La cortesia no exclou pas el coratge."

Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, p. 93, Fragmenta Editorial (2012)

Some folks' lives

Una de les grans cançons de Paul Simon, del 1975. Aquesta és, a més, una gran pregària.

https://www.youtube.com/watch?v=DftQbhN3rKI

http://merceirai.podomatic.com/entry/2013-05-02T06_29_02-07_00


"Some folks' lives roll easy as a breeze
Drifting through a summer night
Heading for a sunny day
But most folks' lives, oh they stumble
Lord they fall
Through no fault of their own
Most folks never catch their stars

And here I am, Lord
I'm knocking at your place of business
I know I ain't got no business here
But you said if I ever got so low
I was busted,
You could be trusted

Some folks' lives roll easy
Some folks' lives
never roll at all
Oh, they just fall
They just fall
Some folks' lives."

Possible traducció:

"Les vides de certa gent rodolen fàcilment,

com una brisa vagarejant per una nit d'estiu

adreçant-se a un dia assolellat.

Però les vides de la major part de la gent,

oh Senyor, ensopeguen, cauen,

sense que hi tinguin cap culpa.

La major part de la gent mai assoleix el seu estel.

I aquí estic, Senyor,

trucant al teu lloc de treball

tot i saber que aquí no hi tinc res a fer.

Però tu vas dir que si mai estava tan enfonsat

com per rebentar,

es podia confiar en tu.

Les vides de certa gent rodolen fàcilment;

les vides de certa gent

mai no rodolen de cap manera,

només cauen, només cauen,

les vides de certa gent."

Una altra possible traducció (i totes les combinacions entre ambdues, cosa que donaria lloc a bonics debats!):

"La vida de certes persones llisca fàcilment,

com una brisa movent-se en una nit d'estiu,

adreçant-se a un dia assolellat.

Però la vida de la majoria de les persones,

oh ensopega, Senyor, cau,

sense que elles hi tinguin cap culpa.

La majoria de les persones mai atrapa la seva estrella.

I aquí estic, Senyor,

trucant al teu lloc de treball

tot i saber que aquí no hi tinc res a fer.

Però tu vas dir que si mai estava tan enfonsat

com per rebentar,

es podia confiar en tu.

La vida de certes persones llisca fàcilment;

la vida de certes persones

mai no llisca de cap manera,

només cau, només cau

la vida de certes persones."