Trenta anys

 

No passa gaire sovint que se'ns ofereixin als diaris comparatives com aquesta que publica La Vanguardia del 31 de gener de 2021, amb una infografia simple i potent:

Aquest és el comentari que fa Carles Castro a aquestes dades:

"Només un de cada cinc catalans s’identifica com de centre o dreta. L’altre 80% se situa al centreesquerra o l’esquerra. Ja ho deia Tarradellas: “Catalunya és un país molt d’esquerres”. Esclar que això no sempre ha estat així. Fa unes dècades, l’espai electoral de CiU ocupava una immensa superfície al terreny del centredreta (vegeu el gràfic adjunt). Avui, però, en aquest territori no és possible trobar cap votant nacionalista o independentista. La dreta gairebé no existeix a Catalunya. Un cas insòlit al món democràtic, però que es veu reflectit en un estudi sobre l’autoubicació dels electors catalans elaborat per Oriol Bartomeus, professor de Ciència Política a la UAB. La base: els sondejos anuals de l’ICPS des del 1991.

El que suggereix aquest estudi és que, en realitat, el procés ha estat una metamorfosi. Els dos títols més emblemàtics i que descriuen més bé el neguit que percebia l’escriptor txec Franz Kafka a començaments del segle XX serveixen per resumir en poques paraules la naturalesa del canvi que ha viscut Catalunya en l’última dècada. El que s’ha anomenat el procés sobiranista encobria alhora una metamorfosi de pes en la identitat ideològica dels ciutadans catalans. I, de la mateixa manera que els relats kafkians condueixen a un món inintel·ligible i anguniós, la metamorfosi catalana ha creat un paisatge irreconeixible i estrany.

Les xifres són eloqüents. Quan a la dècada dels noranta més de la meitat dels votants de CiU se situaven a l’espai de centredreta, això suposava que gairebé 800.000 electors catalanistes s’identificaven amb aquest terreny ideològic. I hi calia afegir més de 400.000 votants del Partit Popular, que ocupaven l’espai lliure que quedava a la dreta de Jordi Pujol.

Avui, tot i això, els presumptes hereus dels electors de CiU (és a dir, els seguidors de Junts), i el sostre dels quals se situa molt a prop del milió d’efectius, s’autoubiquen íntegrament a l’espai de centreesquerra i esquerra. Gairebé al mateix meridià ideològic que els electors del PSC.

I, a més, la diferència (entorn de 400.000 sufragis) entre les 1.300.000 paperetes que recollia CiU la dècada dels noranta i les més de 900.000 que va reunir Junts entre el 2017 i el 2019 ­explicaria l’ascens d’ERC. Fa 25 anys els republicans aconse­guien tot just 300.000 paperetes, mentre que avui se situen entorn de les 900.000 (gràcies també a l’increment del cens, per descomptat).

Naturalment, com que la natura avorreix el buit, l’espai del centre i la dreta a Catalunya continua existint. Només que, això sí, ara es concentra en aquells electors d’identitat tan o més espanyola que catalana. I si el 1995 sumaven més de 400.000 votants, ara –i amb la participació del 2017– sumarien el doble a partir dels percentatges de vot que els sondejos atribueixen a Ciutadans, Vox i PP. És a dir, l’espai de centre i dreta espanyolista hauria crescut: d’una mica més d’un 13% dels sufragis a un hipotètic 20%.

Tot i així, la suma del centre i la dreta a Catalunya el 1995 –tant de signe catalanista com espanyolista– s’acostava a un percentatge d’un 38%. Avui, després que s’hagi evaporat l’electorat de centre i dreta de l’espai catalanista, el vot d’aquest signe ideològic s’hauria reduït a un 20% a Catalunya. I això significa una pèrdua de més d’un terç.

Aquest gir a l’esquerra de tants catalans podria respondre a una percepció genuïna, fruit, entre altres coses, del relleu generacional en l’espai electoral del nacionalisme català. Però també podria néixer d’una percepció falsejada, com a conseqüència de l’associació induïda entre identitat espanyola i ideologia conservadora que promou el relat independentista. I la prova d’aquesta distorsió és que, quan als sondejos es plantegen dilemes amb una gran càrrega ideològica (com el paper de l’Estat o de la fiscalitat), molts d’aquells electors “d’esquerres” ofereixen respostes més pròpies de l’espai de centre o fins i tot de la dreta.

En conseqüència, les enquestes reflectirien un immens miratge o una perillosa caricatura que podria fer pensar que tots els espanyols són “carques” i tots els catalans, “progres”. Al cap i a la fi el ministre franquista Gonzalo Fernández de la Mora ja va anunciar el 1965 “el crepuscle de les ideologies”. El que no s’hauria imaginat mai és que això pogués començar a Catalunya.

L’EVOLUCIÓ D’ESQUERRA

L’electorat d’ERC s’ha escorat cap a l’esquerra, però és més ampli en el ventall identitari.

EL SOCIALISME

El PSC reté el mateix espai ideològic, però ha perdut els seus electors més catalanistes.

TOMB IDEOLÒGIC?

El votant de CiU era de centre i catalanista; el de Junts és d’esquerres i independentista.

DRETA MINVANT?

El centredreta a Catalunya s’hauria reduït un terç en les últimes dècades."

Salut i economia

Fautrier 1943

Arrel de la crisi del coronavirus, la política s'està mostrant més obertament com a capacitat de gestionar el conflicte entre salut i economia. Potser sempre ha estat així, ja que la salut col·lectiva depèn de pressupostos decidits políticament, però ho ha estat sota formes menys brutals o menys aparents.

Aquest haver d'enfrontar-se amb la difícil tensió entre la salut dels ciutadans i la dinàmica econòmica pot comportar, i seria una llàstima, una disminució de les vocacions de qualitat per la política (o sigui, vocacions amb més voluntat de servei que voluntat de poder, la qual d'alguna manera sempre hi és, donat l'intensíssim atractiu que sempre té tota forma de poder). Seria una altra mala herència de la pandèmia.

Ulls del Fornocal

A més dels Ports i el Sàhara, un dels nostres territoris predilectes a la vida ha estat la Sierra de Guara, a la província d'Osca.

Una vegada, caminant per allà, varem trobar un bosc de pins en el que els líquens havien fet unes curioses formacions.

En podeu veure unes quantes a

https://photos.app.goo.gl/9jxZ4M2GQF65zomWA

Aprendre de l'experiència

Giotto 1298

"Algunes persones que es creuen o volen semblar instruïdes i espavilades acostumen a repetir sovint que la història és mestra de vida i que l'ésser humà aprèn molt de l'experiència. Soc historiador de professió, però més de quaranta anys d'estudis i recerques històriques m'han persuadit que aquesta convicció ingènua fa aigües per totes bandes i que l'ésser humà no aprèn res de res ni de la seva experiència personal ni de la dels seus semblants, tant si és col·lectiva com individual, i continua, per tant, repetint amb monòtona tossuderia els mateixos errors i idèntiques malifetes, amb conseqüències destructives per al progrés humà."

Carlo M. Cipolla, gran historiador de l'economia, al seu deliciós assaig breu Tres històries extravagants (1994).

Interessos i idees

Gerhard Richter 1966

Simplificant molt, podríem dir que el que mou els humans són els interessos (allò que ens convé) i les idees (allò que ens orienta).

A un conjunt ben articulat d'idees, de manera que formin una certa concepció del món, una certa visió consistent de l'ésser humà i la societat, el podem anomenar una ideologia, tot i que aquesta visió elemental no va tan enllà com la omnicomprensiva noció que en tenien filòsofs enciclopedistes francesos, com ara Condillac, Condorcet (mort el 1794 a les presons de Robespierre), Cabanis, Destutt de Tracy (introductor del terme) o Degérando. Ni tampoc va tan enllà com la molt crítica visió marxista de la ideologia (considerada com una visió del món deformada pels interessos de les classes dominants, amb la qual sotmeten les altres classes socials), tot i que en la fase final d'aquest moviment de pensament Louis Althusser mirés encertadament de ressituar el concepte.

Quines són les principals menes d'idees que alimenten una ideologia? Voldria subratllar-ne tres, que em semblen particularment rellevants o significatives: les nocions científiques, els valors i els símbols religiosos.

Baixant l'escala

 

El 1912, Marcel Duchamp va pintar el seu famosíssim "Nu baixant l'escala":

El 1966, Gerhard Richter va pintar una obra inspirada en el quadre anterior:

El 18.10.2011 el fotògraf Thommi Leininger va penjar al seu blog Soulpics unes fotos inspirades en l'obra anterior, entre les quals aquesta:

I ell mateix en fa un detall especialment reeixit:

A un nou nat

Macke 1910

Benvingut. T’ha tocat existir, t’ha tocat viure, t’ha tocat ser un ésser humà, un petit i estrany grumoll energètic que durant un breu període de temps correràs per la superfície d’una bola de foc una mica refredada per fora anomenada Terra, mentre aquesta dóna tombs al voltant d’un gran estel calent i lluminós, el Sol.

En el temps que et sigui donat podràs, si et ve bé, explorar una mica quina gràcia pot tenir això de viure com a humà a la Terra. I podràs veure que no ets quelcom de totalment preestablert, sinó que hi ha un marge que dependrà de tu, que podràs caminar per camins més o menys bonics, més o menys reptadors, més o menys capaços d’apropar-te als límits del que els humans podem assolir.

Els que ja estem acabant el nostre trajecte vital et podem fer arribar la nostra opinió sobre aquesta qüestió, per si en algun moment et serveix d’alguna cosa. Et podem dir que val la pena saber com funciona la realitat, tant la natura com la societat, i com funcionen les persones humanes. Que val la pena interessar-se per d’on venim: com s’ha format el Cosmos, el Sistema Solar, la Terra i la Lluna, la superfície de la terra, la vida, els continents, els minerals i roques, les plantes, els animals, els humans. Que val la pena saber quina cultura hem anat construint aquests humans, quina ha estat la nostra història, amb tots els seus encerts i desgràcies (que han estat moltes), i com a pesar de tot hi hem fet filosofia, i ciència, i art. Saber com hem anat creant diverses llengües i maneres de pensar, i diverses maneres d’organitzar-nos, de conviure, per tal de sobreviure millor i ajudar-nos els uns als altres a trobar gràcia a la vida. Si ho vols fer, hauràs de tenir una mirada atenta a com són les coses.

Seria convenient que evitis caure en la indiferència, en tenir la pell massa gruixuda, en ser un ésser que no es commou per res; hauràs de procurar ser sensible, com més sensible millor. De vegades això et farà patir, però aquest és un preu que es pot pagar. Mira’t-ho tot intensament, a fons, deixa’t impressionar i fascinar, experimenta el que és l’admiració pel que tens al davant.

Sigues ponderat, mesurat, assenyat, cercador d’equilibri. Mira de trobar el camí del mig, fuig dels extrems, busca la bona proporció, no siguis eixelebrat. També valdrà la pena que procuris tenir una certa finor a l’hora de situar les coses: la barroeria i l’atabalament, el fer les coses bruscament o a la babalà, no acaben de funcionar prou bé. Hauràs de procurar tenir criteri, hauràs de refinar la teva visió de les coses per poder-les avaluar bé i per poder triar el millor camí a l’hora de fer coses.

I serà bo que sàpigues anar més enllà del que vegis a primera vista, buscant el que hi ha sota l’aparença, el que no es veu prou en una primera mirada; arriba al fons de les coses, a la seva trama menys visible, a la seva cara més amagada. Hauràs de dedicar temps i esforç a veure-ho tot en la seva complexitat. Pregunta a les coses què porten a dins, quin missatge tenen per a tu, què signifiquen, quin és el seu sentit o propòsit, de què parlen, a què responen, a què corresponen.

Mira de viure amb harmonia, amb el cor tranquil, content d’existir i de ser humà, agraït de l’oportunitat de viure, de poder assaborir el que el món i els altres ens poden oferir. I procura no trobar que ja n’hi ha prou amb ser com ets: tingues ganes d’anar una mica més enllà, de millorar una mica, de ser encara més persona, de créixer, de madurar.

No oblidis el sofriment que hi ha al món, el patiment de les persones, i fes el que puguis per mirar que n’hi hagi menys. El món és ple de malalties i pobresa, soledat i frustració; però no oblidis tampoc que al món hi ha meravelles, que és grandiós i preciós. Procura gaudir-ne tant com puguis.

Quan et trobis amb dificultats, i límits, i càrregues que no puguis evitar, no t'ensorris, no t’hi enfadis, no deixis que t’amarguin l’existència; accepta-les, acull-les i assumeix-les com a companyes.

Mira de fer créixer la teva capacitat d’estimar. Mira de ser subtil i profund; i mira de fer com més subtils i profundes millor les teves relacions amb els altres. Mira d’aportar al món el teu granet de sorra per tal que les persones que coneixeràs, les relacions d’amistat i amor que establiràs amb elles i les tasques col·lectives que hi compartiràs siguin el més madures, serenes, valuoses, respectables i venerables possible. Mira de donar qualitat, valor i intensitat de color a la realitat. Procura fer que tant tu com el que t’envolta tingui aplom i dignitat, consistència i gràcia.

Que la vida sigui generosa amb tu.

Complexificació

 

Gerhard Richter 1978

"La dificultat de l'hora que ens toca de viure no prové d'un augment de la maldat o d'una degradació ontològica dels homes d'avui o d'un abandó de Déu per part dels nostres contemporanis. Allò que s'ha esdevingut és una brutal complexificació de tots els àmbits de l'existència humana; complexificació que, inevitablement, comporta la descol·locació de l'ésser humà enmig d'un món esdevingut hostil i sense punts de referència, a causa justament de la immensa i desorganitzada informació de què disposa."

Lluís Duch a La comunicació religiosa, Qüestions de Vida Cristiana n.154, octubre de 1990, p. 52.

Set coses

Chagall 1912

"Sis coses odia el Senyor i en detesta igualment una setena: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap al mal, un testimoni fals i mentider, i l'home que enemista germans."

Proverbis 6, 16-19

Daodejing 81

"Els mots veraços no són agradables;
els mots agradables no són veraços.
A la persona sàvia no li agrada discutir;
la persona a qui li agrada discutir, no és sàvia.
La persona sàvia no és la que acumula molts coneixements;
acumular molts coneixements no dóna saviesa.
La persona sàvia no acapara;
com més viu per als altres, més plena és la seva vida.
Tot i ser esmolat, el Dao no fereix.
La persona sàvia actua sense competir amb ningú."


Daodejing  81


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

L'amor

Bissier 1960

"L'amor - a diferència de la misericòrdia o  de la compassió - és un vincle comunitari que iguala les persones. No es pot estimar des de dalt. S'ha d'estar en el mateix pla. Per això qui estima és vulnerable."

Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, p. 84, Fragmenta Editorial (2012)

Mecànica quàntica

Sam Francis 1960

"Amb l'adveniment de la mecànica quàntica, hem arribat a reconèixer que no es pot predir els esdeveniments amb tota precisió, sinó que sempre hi ha un cert grau d'indeterminació. Si es vol, es pot atribuir aquest factor d'aleatorietat a la intervenció de Déu, però seria un tipus molt estrany d'intervenció: no hi ha evidència de cap propòsit."

Stephen W. Hawking a Història del temps. Del big bang als forats negres (1988)

El pelegrí querubínic

 

Gott ist so über all's, das man nicht sprechen kann,

Drum betest du ihn auch mit Schweigen an. (I, 140)

Déu està tant per damunt de tot, que no s'hi pot parlar.

Per això l'adores també en silenci.

Schweig, Allerliebster, schweig; kannst du nur gänzlich schweigen,

So wird dir Gott mehr Guts, als du begehrst, erzeigen. (II, 8)

Calla, estimat, calla, i si pots callar veuràs

Déu et beneirà més del que hagis desitjat.

Mensch, so du willst das Sein der Ewigkeit aussprechen,

So mußt du dich zuvor des Redens ganz entbrechen.(II, 68)

Humà, si vols pronunciar l'Ésser de l'eternitat,

abans has d'interrompre completament tota parla.

Niemand redt weniger als Gott ohn Zeit und Ort;

Er spricht von Ewigkeit nur bloß ein einzigs Wort. (IV, 129)

Ningú no parla menys que Déu, "sense temps ni lloc".

Parla des de l'eternitat només una única paraula.

Je mehr du Gott erkennst, je mehr wirst du bekennen,

Daß du je weniger ihn, was er ist, kannst benennen. (V, 41)

Com més coneguis Déu, més t'adonaràs

que encara pots conèixer menys qui és.

Wenn du an Gott gedenkst, so hörst du ihn in dir,

Schweigst du und wärest still, er redte für und für. (V, 330)

Quan penses en Déu, el sents dintre teu.

Si calles i t'estàs quiet, aleshores et parla contínuament.

Angelus Silesius Der cherubinische Wandersmann ("El pelegrí querubínic").

Traducció de Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, pp. 91-92, Fragmenta Editorial (2012)

Versions fonamentalistes

Gerhard Richter 1978

No podem oblidar que la malaurada hegemonia global de les versions fonamentalistes de les religions, per damunt de les versions crítiques, simbòliques i dialogants, ha ajudat a portar al predomini de la indiferència religiosa, a casa nostra i a molts altres indrets.

Crec que hi sortim perdent com a persones i com a país. Però ens costa reprendre una discussió franca i oberta sobre el tema. I mentrestant, es va estenent inconscientment en el conjunt de la població la identificació de les religions amb les seves versions fonamentalistes extremes. Aquestes, evidentment, ho fomenten interessadament, però no pot ser que les altres versions quedin amagades o ignorades; ens hi juguem massa.

Elements del creixement

"Saber mirar cap a l'interior sense exageració,
saber mostrar-se exteriorment sense desmesura,
saber romandre en el just terme mig.
Heus aquí els tres elements del creixement."


Zhuang Tse (s. III aC)

Cristianisme i bellesa

 

Rouault 1920

"L'experiència cristiana sempre ha suscitat, per viure, una expressió que és de l'ordre de la bellesa, a través de la litúrgia, el cant, l'espai religiós. Més o menys segons les diverses tradicions cristianes, però ho ha fet sempre.

Encara que de cap manera la bellesa no condueix a Déu, els qui són creients poden fer de la bellesa una experiència que s'integra en llur reflexió teològica."

Jean-Pierre Jossua a El renovellament del llenguatge religiós a partir de la literatura dins de Qüestions de Vida Cristiana n. 130, febrer de 1986, p. 108

Veritable, essencial i urgent

 

Mondrian 1921

"In the totalitarian global-oder of financial speculative capitalism under which we are living, the media ceaselessly bombard us with information, yet this information is mostly a planned diversion, distracting our attention from what is true, essential and urgent."

John Berger  a Confabulations (2016)

Aquest llibret és una preciosa miniatura, tendre i delicada, plena de dolcesa i sensibilitat. I alhora pot incloure un paràgraf tan rotund com l'esmentat.

El passatger de la pluja

 

Fautrier 1927

Le passager de la pluie és el títol d'una pel·lícula de René Clément de 1970.

Però, sense saber ben bé perquè, sembla també una designació adient per a la nostra condició de mortals. Som passatgers de la pluja, destinats a desaparèixer en el seu si, molls, enfredorits, emportats per una aigua que ens dissol, per una tempesta que arrossega, per un aiguat nocturn que no sembla precisament acollidor, per un plugim que se't fica fins al moll dels ossos i et desfà. La mort és el passatger de la pluja que ens converteix a nosaltres en passatgers de la pluja.

La creació del món

El llibre del Gènesi comença així: "Al començament Déu creà el cel i la terra. La terra era confosa i deserta i la tenebra cobria l'abisme, però l'esperit de Déu aletejava damunt les aigües.

Déu digué: Sigui la llum. I la llum fou. Déu veié que la llum era bona. Déu destrià la llum de la tenebra. Déu anomenà la llum dia i la tenebra nit. Hi hagué un vespre i hi hagué un matí: dia primer.

Déu digué: Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, que separi les aigües de les aigües. Déu va fer el firmament i separà les aigües de sota el firmament de les aigües de sobre el firmament. I així fou. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i hi hagué un matí: dia segon.

Déu digué: Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un lloc i aparegui la part eixuta. I així fou. Déu anomenà la part eixuta terra, i mars l'aplec de les aigües. Déu veié que això era bo. Aleshores Déu digué: Que la terra doni herba verda que faci llavor, i arbres que damunt la terra llevin fruit amb llavor dintre seu segons la seva mena. I així fou. La terra produí verd, herba que escampa llavor segons la seva mena. Déu veié que era bo. Hi hagué un vespre i hi hagué un matí: dia tercer.

Déu digué: Que hi hagi llumeners al firmament del cel, que separin el dia i la nit, i facin de senyals per a les festes i els dies i els anys. Que facin de lluminària al firmament del cel, per a il·luminar la terra. I així fou. Déu va fer els dos grans llumeners: el llumener major perquè regís el dia, i el llumener menor perquè regís la nit; i també els estels. Déu els posà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra i regissin el dia i la nit, i perquè separessin la llum de la tenebra. Déu veié que tot això era bo. Hi hagué un vespre i hi hagué un matí: dia quart.

Déu digué: Que pul·lulin per les aigües bellugadissos éssers vivents, i que damunt la terra volin ocells per tot el firmament del cel. Déu creà els monstres marins i tots els animals que viuen i es mouen dins les aigües, segons la seva mena; i tot ocell alat segons la seva mena. Déu veié que tot això era bo. Aleshores Déu els beneí dient: Creixeu i multipliqueu-vos i ompliu les aigües de les mars, i que els ocells es multipliquin damunt la terra. Hi hagué un vespre i hi hagué un matí: dia cinquè.

Déu digué: Que la terra produeixi éssers vivents segons la seva mena: bestiar, rèptils i animals feréstecs segons la seva mena. I així fou. Déu va fer els animals feréstecs de la terra segons la seva mena, el bestiar segons la seva mena, i tots els rèptils de la terra segons la seva mena. Déu veié que tot això era bo.

Aleshores Déu digué: Fem l'home a imatge nostra, segons semblança nostra, i que senyoregi sobre els peixos de la mar, sobre els ocells del cel, sobre el bestiar, sobre tots els animals feréstecs, i sobre tots els rèptils que s'arrosseguen per la terra.

Déu creà l'home a imatge seva, a imatge de Déu el creà: els creà home i dona.

Déu els beneí, dient-los: Engendreu i multipliqueu-vos i ompliu la terra i senyoregeu-la, i domineu els peixos de la mar, els ocells del cel, i tots els rèptils que s'arrosseguen per la terra. Déu digué: Us dono totes les plantes que granen arreu de la terra, i tots els arbres que lleven fruit amb llavor, perquè us serveixin de nodriment. A tots els animals feréstecs, a tots els ocells del cel, i a tots els éssers que viuen i s'arrosseguen per terra, els dono l'herba verda per nodriment. I així fou. Déu veié tot el que havia fet, i heus aquí que era molt bo. Hi hagué un vespre i hi hagué un matí: dia sisè.

Quedaren, doncs, acabats el cel i la terra i tot llur estol. El dia setè Déu cessà en la seva obra, i en aquest dia setè reposà de l'obra que havia fet. Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè en ell havia reposat de tota l'obra de la Creació."

És una descripció bonica, poètica (i prou acurada pels coneixements disponibles quan es genera aquesta narració mítica). Però el que més crida l'atenció és que repeteix set vegades que allò que s'estava creant “era bo”: el text és alhora descripció i avaluació. Ens mostra una determinada manera -positiva- de mirar-se el món.

La nostra visió científica actual és molt més acurada, però deixa de banda aquesta dimensió valorativa. Un resum molt elemental en podria ser el següent:

"Fa uns 13.810 milions d'anys: gran explosió (big bang). En una milionèsima de segon l'univers es va fer gran com el nostre sistema solar... Un segon després del big bang es van formar protons i electrons. Al cap de tres minuts el refredament (relatiu...) permetia la formació de neutrons i la de nuclis d'hidrogen i d'heli.

Els primers 380.000 anys després del big bang, l'univers va estar a les fosques. Les seves dimensions s'incrementaven enormement, però no es veia res, la llum no existia, no hi havia fotons. En aquests primers temps del cosmos la temperatura era molt alta, l'univers era una mena de sopa densa de protons, electrons i fotons a uns 2.700 graus centígrads. No va ser fins al cap d'aquests 380.000 anys que l'univers s'havia refredat prou com perquè els protons i electrons s'unissin formant àtoms (amb un nucli 10.000 vegades més petit que el conjunt!), i els fotons (la llum) van quedar lliures.

Al cap d'un milió d'anys del big bang apareixen estels i galàxies (de les quals n'hi ha uns 100.000 milions a l'univers). Al si dels estels es formen àtoms de carboni, ferro i altres elements. Quan els estels exploten, els àtoms s'escampen.

Fa uns 5.000 milions d'anys es forma el nostre sistema solar, al si de la galàxia Via Làctia. Fa uns 4.700 milions d'anys es forma la Terra. Fa uns 4.500 milions d'anys es forma la Lluna (després de l'impacte a la Terra d'un gran meteorit, d'una dimensió equivalent al 10% de la Terra, i de passar 100 milions d'anys amb la Terra voltada per una anella tipus Saturn...).

Fa 3.800 milions d'anys la Terra és una bola incandescent, amb una crosta de silici i molts volcans i rius de lava. Es forma una pre-atmosfera; plou durant 100 milions d'anys i es va refredant la superfície.

Fa entre 3.500 i 3.000 milions d'anys apareix la vida a la Terra. Entre -3.500 milions i -600 milions d'anys (llarg període poc conegut) apareixen algues blaves unicel·lulars, i després algues verdes pluricel·lulars; es forma l'atmosfera. Una hipòtesi planteja que fa uns 650 milions d'anys (uns diuen fa 716 milions d' anys , altres 635 milions , i altres que hi poden haver hagut dues o tres glaciacions en aquest període entre fa 800 i 550 milions d'anys), probablement a causa d'una pertorbació de l'òrbita de la Terra, la quantitat de CO2 de l'atmosfera va disminuir i la Terra va perdre capacitat de retenir el calor del sol, iniciant-se una enorme glaciació que durarà 25 milions d'anys (altres parlen de 10 milions d'anys ) en els quals la terra serà com una immensa " bola de neu", amb una capa de gel de quilòmetres de gruix (encara que es discuteix si el gel va cobrir la totalitat de la superfície terrestre o només la major part d'ella). Formes elementals de vida (algues fotosintètiques) sobreviuran aquest període, que acabarà quan un conjunt de grans erupcions volcàniques recarreguin de CO2 l'atmosfera i permetin un efecte hivernacle que fondrà el gel existent (un ràpid procés que hauria fins i tot haver-se pogut produir en un període tan breu com mil anys). En aquest procés de fusió s'alliberarà també a l'atmosfera una gran quantitat d'oxigen, procedent de processos químics en el gel que van donar lloc a aigua oxigenada, oxigen que aconseguirà assolir nivells de l'ordre del 20% de l'atmosfera, donant peu a l'eclosió de vida pluricel·lular i l'aparició de grans éssers vius (explosió càmbrica) que es produeix en els darrers 600 milions d'anys.

Entre -600 i -225 hi ha un únic continent, Pangea, que cap a -200 es trenca en dos (Lauràsia i Gondwana); cap a -145 es generen les grans masses continentals actuals, que es van movent i aquests moviments van alterant el clima.

Cap a -500 milions hi ha musclos, calamars i peixos. Cap a -488 hi ha la primera extinció massiva d'espècies. Cap a -470 les plantes han generat prou oxigen com perquè aquest representi el 13% de l'atmosfera, i es poden produir ja incendis naturals (el foc pot aparèixer a la superfície de la Terra). Cap a -450 apareixen els vegetals terrestres. Cap a -444 hi ha dues extincions més, separades per un milió d'anys. Cap a -400 apareixen els amfibis i els insectes. Cap a -360 una altra extinció massiva que dura tres milions d'anys s'emporta el 70% de les espècies. El -251,4 hi ha la gran extinció permiana, la més gran que hi ha hagut a la Terra, que eliminà el 95% de les espècies marines i el 70% de les terrestres. Cap a -250 apareixen els pins i els dinosaures. Cap a -200 hi ha una altra extinció en massa; després apareixen les plantes amb flors i els mamífers elementals. Cap a -150 apareixen els ocells.

Fa 65,5 milions d'anys hi va haver la darrera gran extinció en massa, que eliminà el 50% de les espècies i posà fi al domini dels dinosaures, permetent l'expansió dels mamífers. Uns petits mamífers pugen als arbres buscant els insectes: és als arbres que la selecció natural acabarà portant a la mà prènsil, la visió estereoscòpica i la visió en color. Entre -56 i -39 els mamífers experimenten una gran expansió; apareixen les balenes i els ratpenats, i al final del període tenim ja camells, porcs, vaques, cabres i ovelles. Cap a -25 apareixen als arbres els primats homínids. Cap a -7,5 uns primats homínids baixen dels arbres, i es produeix un creixement del cervell i l'aparició de la parla. Cap a -5 milions hi ha primats erts (que caminen drets), amb cervells de 500 cc. Cap a -2 milions, australopitecs, amb cervells de 750 cc. Cap a -1,7, humans amb cervells de 1.000 cc.; durant un milió d'anys el cervell no creix (senyal de bona adaptació al medi).

Fa uns 400.000 anys els humans aprenen a controlar el foc. Fa uns 230.000 anys apareix a Europa l'home de Neandertal, amb 1.500 cc. de cervell; s'extingeix fa uns 28.000 anys. Fa uns 200.000 anys (potser abans i tot), a l'Àfrica apareix l'homo sapiens, que arriba a Europa fa uns 40.000 anys; som nosaltres, amb els nostres 1.400 cc. de cervell però distribuïts diferentment que el Neandertal. Fa uns 10.000 anys aprenem a cultivar la terra i a tenir bestiar (abans els humans érem caçadors - recol·lectors)."

Invalida la descripció científica la que fa el llibre del Gènesi? No, ja que es mouen a nivells diferents, complementaris. Pertanyen a dos àmbits de reflexió dotats cada un amb la seva pròpia funció.

Cal ignorar la descripció científica considerant que la veritat és al Gènesi, en tant que part de la Bíblia, considerada com a dipòsit de la veritat? De cap manera. Aquest és l'error del fonamentalisme literalista, que porta a una absurda i insostenible manera de relacionar-se amb la cultura.

Cal abandonar el text del Gènesi a causa de la descripció científica que tenim actualment? No, seria un greu error que ens empobriria. El que diu el Gènesi continua tenint sentit, gràcia i valor.

Sempre idèntics

 

Soutine 1921

  

"Allò que en altre temps algú li havia escrit en una carta de comiat: "Jo, estimada Lota, soc feliç de llegir als vostres ulls la certesa que mai canviaré", la qual cosa és una creença de la nostra joventut impossible de perdre. Però aquesta creença es troba justificada pel fet que nosaltres romanguem sempre idèntics, que l'envelliment sigui un simple signe fisiològic extern incapaç d'entelar la integritat del nostre ésser íntim, d'aquest jo insensat, vivaç a través dels anys; heus aquí una comprovació agradable quan s'avança en la vida; heus aquí el secret, alhora molest i maliciós, que es dissimula sota la digna aparença de la nostra vellesa."

Thomas Mann a Lota a Weimar, cap. II (1939)

Daodejing 8

"La màxima bondat és com l'aigua.
L'aigua beneficia totes les coses sense lluitar amb elles.
Arriba a llocs que no agraden a ningú.
Per això s'assembla al Dao.

Quan cerquis el teu habitatge, tria amb cura el lloc adient.
Quan conreïs la teva ment, arriba a les fondàries ocultes.
Quan tractis amb els altres, sigues amable i compassiu.
Quan parlis, mesura les teves paraules.
Quan governis, sigues equànime.
Quan administris, sigues eficient.
Quan actuïs, tria el moment oportú.

Si no et baralles amb ningú, no generaràs ressentiment."


Daodejing 8


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Triangle emocional

Klee 1939

"Posem èmfasi en la importància dels pensaments i de la raó pagant un preu molt alt, el de no adonar-nos del que ens passa emocionalment. No tenim consciència de com les emocions afecten la salut física i mental. La majoria de nosaltres no sabem com lluitar de manera efectiva amb les emocions. En lloc d’això ens esforcem a intentar gestionar-les mitjançant l’evitació, i això és un error. Les emocions bloquejades causen estrès en la ment i al cos. Aquest estrès con­dueix, entre d’altres, a símptomes com la depressió, l’ansietat, els trastorns alimentaris, les autolesions, les addiccions, els trastorns de personalitat, l’agressivitat...

Es tracta d’assumir i gestionar les emocions, ­però per fer-ho hem de trobar la manera de reconèixer-les i validar-les, entendre què ens està passant. No serveix de res ni reprimir-les, ni expressar-les sense pensar-les primer. Hem d’arribar a sentir-nos còmodes i no espantats amb l’experiència de les nostres emocions; i hem de tenir l’habilitat de controlar els impulsos sense haver d’enterrar-los amb drogues legals i il·legals. Cal entendre que les emocions són forces biològiques i per tant no les podem aturar amb el poder del pensament. Les emocions són forces poderoses que, en un instant, s’apoderen de nosaltres i ens fan sentir coses, fer coses, i reaccionar de maneres que sovint són perjudicials. Però si les enterrem o anestesiem acabaran obrint-se pas.

Les emocions no són racionals, són programes de supervivència profundament integrats al cervell i no sotmesos al control conscient. Per treballar-les, proposo el triangle del canvi. Imaginem un triangle invertit: a les cantonades superiors tenim les emocions inhibitòries i les defenses, i a baix les ­emocions fonamentals. Les emocions fonamentals (pena, tristesa, por, ira, culpa, vergonya i excitació), detonades per esdeveniments dins o fora de la persona, pugen cap amunt per ser sentides, experimentades, reconegudes i expressades. Ens diuen què ­volem, què necessitem, què ens agrada i què no ens agrada. Les emocions inhibitòries, com l’ansietat, la vergonya i la culpa, són les que bloquegen les emocions fonamentals: no ploro perquè em fa vergonya. Són un mecanisme de seguretat per evitar que les emocions ens desbordin. Les defenses són la manera que té la ment de protegir-nos del dolor emocional i que ens sobrepassin els sentiments, però mantenir comportaments defensius requereix una energia que, altrament, podria estar disponible per a altres conductes vitals. Les emocions són com una onada: pugen, culminen i baixen. Si aquest moviment no té impediments ens sentim bé. Però si ens fa por patir i bloquegem l’emoció amb alcohol, un ansiolític o distrac­cions, la tensió i l’ansietat s’acumula i es distorsionen els nostres pensaments.

Tota la nostra vida gira al voltant d’aquest ­triangle. Les emocions són la brúixola per di­rigir-nos en el nostre camí i relacions. Si no hi tenim accés no sabem què és el que de debò estem necessitant en aquell moment. Cal sentir l’emoció al cos, perquè el propòsit de l’emoció és detonar una acció i preparar el nostre cos per a aquesta acció, i aquesta acció sempre és adaptativa. Cal intentar sempre saber en quina cantonada del triangle ens trobem i quines emocions hi ha sub­jacents. Seguint sempre la direcció de les agulles del rellotge, sense saltar-se cap cantonada.

Cal entendre que les emocions simplement són. Jutjar-se a si mateix no és útil. Creure que podem parar les emocions perquè no succeeixin és fals. En comptes d’això, cal endinsar-s’hi, conèixer què s'està experimentant."

Hilary Jacobs Hendel a La Contra d'Ima Sanchís a La Vanguardia del 31.12.2020

Pregària cantada

Fautrier 1948

El 1953 Geroges Brassens va fer la cançó La prière, agafant fragments del poema Rosaire, de Francis Jammes, de 1913. Josep Maria Espinàs en va fer una magnífica adaptació al català l'any 1962:

"Pel nen que està morint en braços de sa mare,

a l'hora que al carrer hi ha infants que fan gatzara;

i per l'ocell ferit que sense saber com,

té el pit vermell de sang i va caient a plom;

per la set i la fam i pel deliri ardent,

Déu vos salve Maria!

Pel noi apallissat per l'embriac quan entra,

pel ruc que va rebent cops de garrot al ventre,

i per l'home innocent que ha sigut castigat;

per la noia venuda que ja han humiliat;

pel fill que té una mare marcada per l'insult,

Déu vos salve Maria!

Per la vella que no pot més

i cau feixuga cridant: "Déu meu!"

Per 'quells que van sols dia i nit

i es troben mig perduts i sense cap amic,

com el que el bon Jesús trobà en el Cirineu;

pel trist i brut cavall caigut ran del camí,

Déu vos salve Maria!

Pel Nord, Sud, Est i Oest, crucificant la terra;

per tots els que en la carn sofreixen dura guerra;

pels que no tenen peus, pels que no tenen mans,

i pels malalts que mai no reben visitants,

pel just que és col·locat enmig dels assassins,

Déu vos salve Maria!

Per la mare que sap que el fill ferit és viu;

per l'ocell que ha cridat l'ocell caigut del niu;

per l'herba que té set i finalment ja plou;

pels ulls amics i per l'amor que torna a ser,

i pel captaire que ha trobat el seu diner,

Déu vos salve Maria!"

Aquest és el text cantat per Brassens:

"Par le petit garçon qui meurt près de sa mère

tandis que des enfants s’amusent au parterre ;

et par l’oiseau blessé qui ne sait pas comment

son aile tout à coup s’ensanglante et descend

par la soif et la faim et le délire ardent :

Je vous salue, Marie.

Par les gosses battus par l’ivrogne qui rentre,

par l’âne qui reçoit des coups de pied au ventre

et par l’humiliation de l’innocent châtié,

par la vierge vendue qu'on a déshabillée,

par le fils dont la mère a été insultée :

Je vous salue, Marie.

Par la vieille qui, trébuchant sous trop de poids,

s'écrie : « Mon Dieu ! » Par le malheureux dont les bras

ne purent s’appuyer sur une amour humaine

comme la Croix du Fils sur Simon de Cyrène ;

par le cheval tombé sous le chariot qu'il traîne :

Je vous salue, Marie.

Par les quatre horizons qui crucifient le Monde,

par tous ceux dont la chair se déchire ou succombe,

par ceux qui sont sans pieds, par ceux qui sont sans mains,

par le malade que l'on opère et qui geint

et par le juste mis au rang des assassins :

Je vous salue, Marie.

Par la mère apprenant que son fils est guéri,

par l’oiseau rappelant l’oiseau tombé du nid,

par l’herbe qui a soif et recueille l’ondée,

par le baiser perdu par l’amour redonné,

et par le mendiant retrouvant sa monnaie :

Je vous salue, Marie."

El millor i el pitjor

Bissier 1955

"La religió acull el bo i millor de l'ésser humà. Ha inspirat els genis més grans, les cultures més refinades, les catedrals, els temples més sublims; en nom seu s'han dut a terme els actes més heroics. Però també ha desfermat la part pitjor, la més perversa, de l'ésser humà. La religió no ha estat només opi sinó també verí, i ha estat l'excusa per cometre, en tots els ordres, els pitjors crims i aberracions. El mal és una part integrant -no necessàriament constitutiva- de la realitat, i la religió, precisament perquè és real, participa d'aquesta ambivalència del bé i del mal."


Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, p. 77, Fragmenta Editorial (2012)

Acedia

Gerhard Richter 2008

Diu Antoni Gutiérrez-Rubí a La Vanguardia del 07.01.2021:

"També en temps de pandèmia, a més de les novetats, estem recuperant o descobrint paraules oblidades. Com acedia: el nom perdut de l’emoció que tots sentim ara mateix. Va ser descrita per Joan Cassià a començaments del segle V com una emoció que ja era coneguda pels grecs: “[Sentia] tal apatia corporal i enorme fam com si estigués esgotat per un viatge llarg o un dejuni prolongat...”. En paraules de John Müller: “Amb la pandèmia i la distància social estem avorrits, apàtics, espantats i insegurs, plantejant-nos si l’existència té sentit. L’acedia no és exactament la nostàlgia, el diccionari parla de mandra, fluixesa, angoixa. És una aspror trista que s’apodera de nosaltres”.

L’acedia és un malestar. No és, necessàriament, un símptoma de cap altra cosa. És un estat personal, que pot ser social i col·lectiu i que afecta l’ànim, la percepció i la reacció davant les dificultats o adversitats. No és tedi, és més profund: és resignació que corca l’esperit, que destrueix la nostra resiliència, que alimenta els nostres recels, que deteriora la nostra consciència. Que ens aïlla i tanca al nostre propi cos i món, presoners de la claudicació i la deses­perança."

La Viquipèdia diu: "Acedia, del llatí acidia, és una versió llatinitzada de la paraula grega "ἀκηδία" (a-kédia), és a dir la negació de kêdos (cura). Per això és definida originalment com a «descuit» o «manca de cura».

A l'antiga Grècia, akidía significava literalment un estat inert sense dolor ni cures. En el cristianisme primitiu, els primers monjos van fer servir el terme per a definir un estat espiritual d'apatia i tedi, i d'aquí el terme va desenvolupar un to moral marcadament cristià. En els temps moderns ha estat adoptat per figures literàries i connectat amb la depressió."

El Wikcionari dóna la següent etimologia: "Del llatí acidia, al seu torn del grec antic ἀκηδία (akedía), ἀκήδεια (akédeia), del prefixe privatiu ἀ- (a-) y κῆδος (kẽdos), "preocupació", del protoindoeuropeu *ḱeh₂dos, "preocupar-se", de l'arrel *ḱeh₂d-, "odiar"." I la defineix com a "Manca d'esforç o dedicació per a la realització de les tasques necessàries o prescrites. Sinònim: desídia." També "Estat emocional de dolor i descontentament, desagradable per a qui l'experimenta. Sinònims: aflicció, dissort, pena, recança, menyscapte, tribulació, tristesa. Antònim: alegria.""

Fautrier: Nus de 1926

 

Alguns dels fascinants nus que Jean Fautrier (1898-1964) va pintar l'any 1926.

El Déu amagat

"Déu és a prop teu, és amb tu, és en tu... També en nosaltres hi viu un esperit sagrat, que observa quant de bé o de mal hi ha en nosaltres, i segons el tractem, així ens tracta. No hi ha un humà bo sense Déu, ja que, que potser pot algú superar, sense la seva ajuda, els atzars de la vida? Ell ens proporciona consell i guia. En tot humà de bé "hi viu un déu, quin déu? No se sap" (Virgili, L'Eneida).

Si en el teu camí trobes un bosc poblat de vells arbres, amb copes que s'alcen fins a l'infinit, el dens brancatge dels quals amaga el cel a la teva vista, la vitalitat d'aquesta arbreda, el misteri del lloc, el plaer d'aquesta ombra espessa i continuada en ple dia donen fe de l'existència d'un poder diví. (...) Venerem les fonts dels grans rius, honorem amb altars els llocs on afloren sobtadament aigües ocultes de les profunditats, enaltim les deus d'aigua calenta, i alguns llacs s'han fet sagrats per la seva impenetrable negror i la seva immensa fondària. (...) Una força divina impulsa l'ànima forta i equilibrada, que passa sense aferrar-se a les coses i se'n riu de la por i del desig. Una tal meravella no pot subsistir sense l'assistència divina."

Sèneca, Cartes a Lucili

Resiliència

Soutine 1921

"La resiliència és refer-se de les adversitats de la vida. En aquesta paraula hi ha resistir i paciència i també implica valorar la vida passi el que passi. També hi ha esperança i fortalesa i el convenciment que el futur curarà les ferides i també portarà alegries. No té a veure amb un optimisme banal, sinó, ben al contrari, hi ha una acceptació del present i una confiança en el futur, serenament, amb la convicció que les coses passen, totes les coses passen en el temps i les maltempsades també.

En aquesta paraula també hi ha una certa distància emocional de les coses que van passant, com una contemplació que potser ajuda a no implicar-s’hi massa. No es tracta de fredor emocional, sinó del fet de saber, per la raó, que no hi ha res que duri en el temps i acceptar el que hi ha."


Remei Margarit a La Vanguardia del 28.12.2020