Friedrich 1822 |
Celebrar l'esplendor de la realitat
Fra Angelico 1434 |
Agafem un text simbòlic. No cal que sigui un text "sagrat"; pot ser, per exemple, el text que Mahler va escriure i musicar i que constitueix l'impressionant i emocionant cant final de la seva Simfonia n. 2, basat en el poema Die Auferstehung de Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803). Un text sobre el tornar a la vida després de la mort, sobre la resurrecció (el trobareu a https://aglapertu.blogspot.com/2019/06/mahler-resurreccio.html).
Nosaltres ja sabem que no ressuscitarem. Ara bé, converteix això en inútil, irrellevant, un text com aquest? Crec fermament que no. Un text així continua tenint un paper a jugar en la nostra vida, tot i saber que no descriu uns fets que passaran. Els textos simbòlics no són valuosos pel que descriuen, sinó per l'impacte que tenen en nosaltres tot i no descriure uns fets objectius. No cal considerar que ressuscitarem per gaudir d'un text com aquest.
El que diu un text com aquest ens reconforta i ens exalta. No perquè ens faci creure en que es produiran uns determinats fets, sinó per l'impacte emocional que té en nosaltres, per rebre el qual no cal considerar que el text parla d'esdeveniments reals. Els textos simbòlics no parlen d'esdeveniments reals, ni del passat ni del futur. No és aquesta la seva tasca, no són tractats d'història, ni de ciència, ni de prospectiva. Són el que són: textos simbòlics amb una funció pròpia. El seu paper, la seva funció, la seva missió, és una altra. I és una pena que es deixi de banda aquesta missió "perquè no descriuen fets reals".
La nostra societat està caient massivament en aquesta marginació dels textos simbòlics "perquè no parlen de realitats". Quin greu error! No ens deixem portar per aquest corrent. Continuem assaborint, gaudint i aprofitant les meravelles dels textos simbòlics.
Vallotton 1914 |
"El valor és, si es vol, la ruptura de la indiferència per la qual posem totes les coses en el mateix pla i considerem totes les accions com a equivalents. Potser aquesta indiferència com a tal és impossible. Però el valor comença quan ella cessa, des del moment en que el món no és per a nosaltres un simple espectacle, ni l'acció un esdeveniment pur, quan ens comprometem en aquest espectacle i prenem partit pel que fa a aquest esdeveniment. Així, introduir el valor en el món és introduir-hi diferències que estan sempre en relació a preferències. Tot valor és doncs inseparable d'una activitat de selecció la qual, encara que només tingui sentit per a nosaltres, opera distincions entre les diferents formes del real segons el seu grau d'afinitat o de parentiu amb nosaltres. Només hi ha valor on la parcialitat comença a introduir-se en el real. El valor és un partit pres."
Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 186
Text original:
"La valeur est, si l’on veut, la rupture de l’indifférence par laquelle nous mettons toutes les choses sur le même plan et nous considérons toutes les actions comme équivalentes. Peut-être cette indifférence comme telle est-elle impossible. Mais la valeur commence lorsqu’elle cesse, lorsque le monde n’est plus pour nous un simple spectacle, ni l’action un événement pur, lorsque nous nous engageons dans ce spectacle et prenons parti à l’égard de cet événement. Ainsi, introduire la valeur dans le monde, c’est introduire en lui des différences qui sont toujours en rapport avec des préférences . Toute valeur est donc inséparable d’une activité de sélection qui, même si elle n’a de sens que pour nous, opère des distinctions entre les différentes formes du réel selon leur degré d’affinité ou de parenté avec nous. Il n’y a de valeur que là où la partialité commence à s’introduire dans le réel. La valeur est un parti pris."
Twombly 1995 |
Shakespeare, Sonet XCVII
Aquesta és la versió catalana de Marià Manent (a "Poesia anglesa i nord-americana" Editorial Alpha, 1955):
Morris Louis 1960 |
"El mite és paraula, narració, que posa en evidència que la capacitat parladora de l'home és possiblement la més característica i valuosa de l'ésser humà. Tot seguit, però, cal dir que aquesta capacitat parladora no s'ha d'entendre solament, com es fa sovint, en la seva vessant "lògica", "enraonada", sinó com a possibilitat comunicativa de la totalitat de l'ésser humà. Sovint, quan diem que l'home és un ésser que parla, entenem exclusivament que és capaç de transmetre informació de tota mena, o de resoldre problemes complicats mitjançant l'ús de tècniques diverses, o de comunicar-se amb els altres. Tot això -i moltes d'altres qualificacions que es podrien afegir- és cert. Ara bé, cap d'aquestes paraules no esgota la capacitat parlant de l'ésser humà; la paraula humana, o, si es vol, l'home com a paraula, pot atènyer les regions de l'Esperit: les paraules d'amor poden ser amor; les paraules religioses poden expressar l'experiència de Déu; els discursos sobre la llibertat poden alliberar; les paraules de joia poden ser indici de la joia de trobar-nos bé plegats. La paraula lògica és el que és; la paraula mítica desencadena allò que fins aleshores només era possible i ho fa existent per a l'home. La paraula lògica no té cap secret per a l'home i per això és posseïda per ell; la paraula mítica és essencialment misteriosa, posseeix l'home i li serveix de trampolí per "saltar" al més enllà d'ell mateix: "Feliços els qui saben que darrere totes les paraules hi ha el que no es pot dir" (Rainer M. Rilke). La paraula lògica és creada per l'home; la paraula mítica, per contra, és creadora, perquè és dinàmica i està capacitada per configurar la vida humana, tant en allò que és com respecte al què serà."
"Un regne hauria de ser petit, amb poca població.
Tindria eines per expandir-se, però no les utilitzaria.
La seva gent no gosaria emprendre una expedició llunyana
per por de perdre la vida.
Tot i tenir vaixells i carruatges,
no els farien servir.
Tot i tenir armament,
no l'exhibirien.
La gent es tornaria a ocupar
fent nusos a cordes per escriure.
Trobaria el seu menjar senzill, però bo;
els seus vestits simples, però bonics;
les seves llars, segures;
els seus costums, alegres.
Entre dos reialmes veïns,
tan propers que se sentirien els gossos i els galls de l'un a l'altre,
la gent moriria molt vella
sense haver-se ficat mai els uns amb els altres."
Daodejing 80
Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html
Bernat Martorell 1445 |
Hernández Pijuan 2002 |
"I would define pluralism very simply as the coexistence in civic peace - and that's very important - of different racial, ethnic and religious groups, with social interaction between them. That, I think, is very important. You can have a plurality of religious groups that do not interact, and then it's a little confusing to talk about pluralism. (...) The interaction is important in my concept of pluralism because as people talk to each other, they influence each other, and that is the real challenge of pluralism.
(...)
While secularity is not a necessary consequence of modernization, I would argue that pluralism is. And the reason has to do with some very basic processes of modernity: mass migration, mass travel, and probably most important, mass communication - films, television, the internet, you name it. What does globalizing communication means? Everybody talks to everybody else, and as everyone talks to everybody else, a highly pluralistic situation is enhanced by technology and people begin to influence each other."
Peter Berger, a la Pew Forum's biannual Faith Angle Conference on religion, politics and public life, Key West, Florida, 2006.
https://www.pewforum.org/2006/12/04/religion-in-a-globalizing-world2/
És bonica i útil aquesta definició de pluralisme de Peter Berger. El 2006, ell considerava que el nostre món globalitzat tendeix al pluralisme, i no a la secularització (que es limitaria a l'Europa occidental i la seva àrea d'influència). Quinze anys després, es pot mantenir aquesta impressió? Ara més aviat sembla optimista i idealitzada. El món sembla haver tendit a aquesta pluralitat sense interacció que ell indica, més que no pas al pluralisme que ell assenyala (o desitja...) quan parla d'una "globalització del pluralisme". Hi ha interacció entre els diversos grups religiosos i entre aquests grups i la societat? Em temo que més aviat poca... És una llàstima, ja que això configura una societat menys interessant i valuosa del que podria ser si es donés aquesta interacció, aquest pluralisme tal com el veu i vol Berger.
Curiosament, la reflexió de Berger és de just abans de la irrupció del telèfon mòbil. Aquest ha fet literalment possible això de tothom parlant amb tothom. Però el mòbil no ha significat real interinfluència, sinó simple intercomunicació. Cal alguna cosa més, cal un intercanvi d'idees, visions, sentiments per tal que hi hagi interinfluència. A nivell individual i entre grups socials. Per això, una innovació tecnològica tan potent com el telèfon mòbil (no sé si ja som conscients de totes les seves implicacions, de l'abast del seu impacte social i personal) no ha significat necessàriament un avenç cap al pluralisme descrit o volgut per Berger.
"Saquí, admira les flors i l'herba, radiants;
d'aquí a una setmana s'hauran tornat pols;
tu, beu vi i agafa la flor, que quan tornis
la flor serà ja pols, l'herba serà brossa."
Omar Khayyam (1048-1131)
Vallotton 1897 |
"És impossible separar l'ésser del valor. Des que trenquem la seva relació amb el valor, el món es redueix a pur fenomen; des que la restablim, adquireix la significació que li mancava. El que abans no era més que fenomen esdevé alhora el mitjà i l'expressió de la nostra ascensió vers el valor. Tot és per a nosaltres fosc i arbitrari si partim del fenomen com de la realitat d'on el valor sorgiria tot seguit d'una manera miraculosa; tot s'il·lumina i el secret del món se'ns revela si partim, en la mateixa intimitat de la nostra consciència, del punt on el valor, afirmant-se, exigeix esdevenir l'àrbitre mateix de l'existència. Però per a això cal que el valor no sigui una cosa o també que el valor no posseeixi l'ésser sinó en l'esforç mateix que el valor fa per conquerir-lo. L'ideal no pot ser per a nosaltres un refugi; ell només és allà on, manifestant-se, es realitza. Així, el valor depèn sempre de l'activitat que el fa complir i de la que el món tal com ens és donat no para de mostrar-nos els errors i els fracassos. La consideració del valor ens porta vers una metafísica on l'essència més profunda de les coses, lluny de ser indiferent al destí de la consciència humana, se'ns descobreix en el moment en que aquesta consciència es compromet per un acte que la justifica a ella mateixa, amb tot l'univers que li dóna suport i en dóna fe."
Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 157-158
Text original:
"El problema essencial de la metafísica, l'únic la solució del qual pot il·luminar la nostra vida i guiar el nostre comportament, és el problema de la relació entre l'ésser i el valor. D'entrada es tendeix a contraposar aquests termes considerant el valor com a estrany a l'ésser. Però això es fa limitant-se a l'ésser realitzat, és a dir a l'aparença o al fenomen. En canvi, si s'admet que l'ésser és primer allà on actua i es defineix per la seva acció mateixa, llavors es veu sense dificultat que el problema no és saber com podem pensar el valor excloent-lo de la realitat, sinó com podem fer-lo entrar en una experiència que el realitza. Si hi ha, com diuen sovint els moderns, un domini de l'ésser que ha de ser definit pel valor i que inclou tot el que respon als termes veritat, bellesa, sentit i llibertat, el valor roman de tota manera en l'estat de possibilitat fins que els éssers particulars no aconsegueixin assumir-lo, és a dir a actualitzar-lo en l'experiència del món, que és una experiència comú a tothom per la qual cadascú transcendeix la pròpia subjectivitat i esdevé capaç de comunicar amb tothom. Però des del moment en que el valor i el món aconsegueixen reunir-se, el valor deixa de ser una simple possibilitat i el món deixa de ser una pura aparença. Així el valor dóna testimoni del seu lligam amb l'ésser per la responsabilitat que ell posa damunt de cada un de nosaltres en la creació de tot el que és."
Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 253-254
Leonardo da Vinci 1495 |
Ambriggio Lorenzetti 1339 |
Petrarca, Sonet XIX
Versió catalana de Miquel Desclot (2003):
"La persona sàvia adquireix virtut en seguir el Dao.
El Dao és quelcom indefinit i vague.
És vague i indefinit, però adquireix formes.
És indefinit i vague, però hi passen coses.
És profund i fosc, i en ell hi ha una força vital,
i aquesta força el fa eficaç.
Des dels temps més remots fins avui,
no s'ha prescindit del seu nom.
I com es pot conèixer la seva força?
Experimentant-la."
Daodejing 21
Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html