Orwell

Aquest any 2020 fa setanta anys que va morir George Orwell. Va morir jove, era del 1903. Va morir de tuberculosi, el gener de 1950; si hagués viscut uns anys més, probablement s'hauria pogut curar. Tot i això, va deixar una obra extensa; alguns creadors que moren joves sembla com si ho sabessin i s'haguessin afanyat a produir la seva obra.

No era un novel·lista professional; a les seves obres més famoses (The Road to Wigan Pier, Homage to Catalonia, Animal Farm i Nineteen Eighty-Four) la novel·la, l'assaig i l'autobiografia es barregen. Però sempre hi trobem el segell de l'autenticitat, de la sinceritat, de la generositat. Orwell era un humanista, un defensor de la dignitat de la condició humana. Reivindicava un socialisme humanista abans que ho fes la Primavera de Praga. Es rebel·là contra l'estalinisme, però no només contra l'estalinisme, sinó contra tot sistema opressor. Llegir-lo ara continua essent una experiència enriquidora, colpidora.

1984, la seva darrera obra, escrita el 1948 (el títol, tot i que no era el previst inicialment per Orwell, és una inversió de les dues darreres xifres d'aquest any), reconeguda mundialment, no és només una crítica de l'estalinisme (que també) o un avís contra els perills de les noves tecnologies (que també, tot i que aquest tema no és pas dels més rellevants del llibre). És una reflexió sobre els sistemes sociopolítics del futur, que resulta en bona part premonitòria del que passa actualment a la Xina (i que podria passar en altres parts del món). Però és sobretot una reflexió sobre la condició de l'individu humà, els seus valors i la seva dignitat, i la seva relació amb les estructures sociopolítiques.

Hi ha també a 1984 un curiós exercici de geopolítica prospectiva, que el porta a imaginar un món regit per tres superpotències, Oceania, Estàsia i Euràsia. Oceania inclou tot Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda, Sudàfrica i la Gran Bretanya (premonició que sembla actualment confirmada pel Brexit...). Estàsia és la Xina i la seva zona d'influència. Euràsia va de la Península Ibèrica a l'estret de Behring; Orwell la imagina sota hegemonia russa, com era plausible el 1948, en plena eufòria de Stalin, vencedor de la Segona Guerra Mundial i amo absolut de la Unió Soviètica. No hauria pogut pas imaginar que setanta anys després aquesta Euràsia es podria configurar (hi estem gaire lluny?) sota una hegemonia alemanya (o un lideratge alemany, si ho preferiu), per a la qual cosa només fa falta desfer la OTAN i apropar Rússia i Turquia a la Unió Europea (de vegades la història pot donar tombs sorprenents). La resta de països són objecte de disputa entre les tres superpotències, constantment enfrontades entre elles en una guerra permanent (predicció acomplerta si en lloc d'un enfrontament bèl·lic pensem en un enfrontament econòmic).

Però insistim en que l'eix del llibre és la reflexió sobre la condició humana, els ideals de llibertat i cultura de la persona i la seva confrontació amb les estructures. Llegint-lo trobes un llibre més ric i matisat del que t'imaginaves, que va força més enllà de la majoria d'anàlisis que se'n fan. Val la pena rellegir 1984 i Homage to Catalonia, val la pena llegir The Road to Wigan Pier, val la pena redescobrir George Orwell.

Implorar

Zurbarán 1639

"És dolça la gràcia de l'Esperit Sant i infinita la bondat del Senyor; no es pot descriure amb mots. L'ànima tendeix vers Ell, insaciable, envaïda pel seu amor. Ha trobat el repòs en Ell i ha oblidat completament el món. No s'escau pas sempre que el Misericordiós concedeixi aquesta gràcia a l'ànima; sovint Ell dóna l'amor amb vista al món sencer i, aleshores, l'ànima plora pel món i implora al Totpoderós que vessi la seva gràcia sobre totes les ànimes i que la seva pietat les perdoni."

Silvà del Mont Athos (1886-1938)

Àngels musicals

Memling 1485

D'aquests àngels musicals, Gombrich en diu que la seva bellesa intrínseca és infinitament amable...

Són d'una gran dolcesa i serenitat. Alhora semblants i diferents.

És bonic que uns éssers immaterials o imaginaris puguin generar tan belles imatges!

Esperit

Braque 1962

A Lluc 24, 49 hi ha una magnífica definició d'Esperit: "la força que us vindrà de dalt".

Volver, volver

Volver, volver és una cançó de 1972 del compositor mexicà Fernando Z. Maldonado (1917-1996).

A Spotify/merceirai/Cançons famoses/Volver, volver hi trobareu una colla de versions d'aquesta cançó.

"Este amor apasionado
Anda todo alborotado por volver.
Voy camino a la locura
Y aunque todo me tortura, sé querer.

Nos dejamos hace tiempo
Pero me llegó el momento de perder.
Tú tenías mucha razón;
Le hago caso al corazón
Y me muero por volver.

Y volver volver volver
A tus brazos otra vez;
Llegaré hasta donde estés;
Yo sé perder, yo sé perder;
Quiero volver, volver, volver."

Tot el que necessito

"El teu amor em va treure de mi. Tu ets tot el que necessito.
Cremant estic dia i nit. Tu ets tot el que necessito.
Ni m'acontenten les riqueses, ni m'espanta la pobresa.
En tinc prou amb el teu amor. Tu ets tot el que necessito.

El teu amor dissipa altres amors; els submergeix
en el mar de l'amor. Tu ets tot el que necessito.
La teva presència ho omple tot.
Tu ets tot el que necessito.

He de beure el vi del teu amor, estimar-te com un boig en el dolor.
Tu ets la meva preocupació. Tu ets tot el que necessito.
Això que anomenen paradís, uns palaus, uns jardins,
a qui els vulgui, dóna'ls-hi. Tu ets tot el que necessito.

Ni que tinguis que matar-me i donar al vent les meves cendres,
la meva terra seguirà dient: Tu ets tot el que necessito.
Yunus, Yunus és el meu nom. El meu amor creix cada dia.
En aquest món i a l'altre, Tu ets tot el que necessito."


Yunus Emre (s. XIV)

Galàxies liquèniques

Les meravelloses galàxies de líquens que hi ha a la vora del riu Algars...

https://photos.app.goo.gl/zACeXTXvoF6NUnwaA

El circ

EL CIRC

o

LA PATÈTICA HISTÒRIA D'EN IAN RAES

explicada amb força detalls per Raimon Ribera

"Sint-Kruis era una ciutat flamenca d'uns dotze mil habitants, si és que a una població d'aquesta mida se la pot anomenar ciutat. En Ian Raes hi va néixer el 1901. Avis paterns agricultors, avis materns comerciants. Pares normals i corrents, germans normals i corrents, com normal i corrent era ell. La seva nota habitual a l'escola era el sis; sempre aspirava a anar una mica més enllà, sense aconseguir-ho. No era brillant en res, era simplement normal, com la majoria de la gent. Catòlic també normal. Massa jove per participar a la Primera Guerra Mundial, i massa gran per participar a la Segona. Va treballar vint-i-cinc anys de comptable en unes quantes empreses, on el valoraven perquè se'n podien fiar, i després va donar classes de comptabilitat en una acadèmia de la seva ciutat. Es va jubilar als 65 anys i va morir de vell a finals dels anys setanta, quan Sint-Kruis ja havia esdevingut un barri de Bruges. Res a dir, una vida com tantes altres.


De petit, a en Ian l'anomenaven Ianikki, què ràpidament va quedar escurçat a Nikki. Li agradava dir-se a si mateix Nikki de Sint-Kruis (o Nikki van Sint-Kruis, segons si aquell dia se sentia més francòfon o més neerladòfon).  De vegades ell mateix s'anomenava amb humor "el quatre is". Com els flamencs de la seva època, parlava bé el francès, i aquesta era la seva llengua "de cultura", tot i que també coneixia força l'anglès, en bona part gràcies a la seva afició per les cançons que venien dels Estats Units (especialment Billie Holiday, Dorothy Lamour, Lena Horne, Peggy Lee, Dinah Shore, Julie Wilson, Mary Ford, Ella Fitzgerald, Louis Armstrong, Bing Crosby, Frank Sinatra, Nat King Cole, Johnny Hartman, i ja de gran Nancy Wilson). Curiosament, també ja gran va participar d'un cert entusiasme pels Beatles.

El seu cantant de capçalera de la darrera part de la seva vida va ser el seu compatriota Jacques Brel, molt més jove que ell (Brel era del 1929) però que va morir una mica abans que ell, cosa que li va fer pena. També havia escoltat molt els cantants francesos (Trenet, Piaf, Bécaud, Aznavour), que li semblaven d'una gran potència; fins i tot va gaudir amb la cançó italiana dels anys seixanta (Vanoni, Zanicchi, Modugno). El jazz li queia bé, i tot i no dedicar-hi gaire esforços es complaia amb gent com Duke Ellington, Earl Hines, Count Basie, Art Tatum, Lester Young o Ben Webster; també el divertien els duos de Reinhardt i Grapelli. La gran generació de jazz americà dels anys cinquanta (Dizzy Gillespie, Art Blakey, Charlie Parker, Dave Brubeck, Charles Mingus, Wes Montgomery, Red Garland, Bud Powell, Oscar Peterson, John Coltrane, Miles Davies, Stan Getz, Gerry Mulligan, Elvin Jones, Bill Evans, Chet Baker, Sonny Rollins...) el va agafar una mica gran, però també la va escoltar amb gust a la part final de la seva vida, sobretot els temes més melòdics.

Culturalment, en Ian no tenia cap formació sistemàtica, s'havia anat fent una certa cultura general des d'una òptica "amateur" a base de bones dosis d'entusiasme. Li agradava la novel·la francesa (Zola, Mauriac, Bernanos, Cesbron, Giono) i aquesta influència francesa s'estenia també a la seva modesta formació religiosa catòlica (inevitablement influïda pel seu conegut compatriota Joseph Cardjin; havia llegit algun llibre de teòlegs francesos com ara els seus contemporanis Henri de Lubac, Congar i Lebret o el també belga Louis Évely, deu anys més jove que ell; en el seu moment es va interessar pel Concili Vaticà II). També li agradaven les novel·les de Tolstoi, Hermann Hesse, Graham Greene, Steinbeck, Hemingway, Böll i Kazantzakis. Políticament en Ian era més aviat d'esquerres, i un gran admirador de George Orwell, dos anys més jove que ell. Li agradaven The Road to Wigan Pier, Homage to Catalonia, Animal Farm i Nineteen Eighty-Four. La Guerra Civil espanyola el va fer patir, i va donar suport econòmic a les Brigades Internacionals. Va tenir un gran disgust quan Orwell va morir de tuberculosi el gener de 1950.

Quan en Ian era jove, uns amics li van parlar del circ. I s'hi va aficionar. Durant tota la seva vida, a banda de la comptabilitat que li servia per a sobreviure, la seva vida era el circ. Llegia llibres sobre història del circ, assaigs sobre les diferents disciplines (acrobàcia, jocs malabars, doma d'animals, pallassos...), biografies de grans artistes de circ i altres tractats que es relacionessin amb aquesta disciplina. De jove fins i tot havia treballat a temps parcial ajudant a muntar les instal·lacions dels circs que visitaven la seva ciutat, cosa que passava al menys una vegada a l'any. Després ho va deixar, per desavinences amb els empresaris que portaven els espectacles.

Aquesta inclinació pel circ permet explicar bona part dels seus gustos artístics. El seu pintor predilecte era Georges Rouault, el qual a més de Crists i jutges feia interessants personatges de circ.

També li agradava Geroges Braque, especialment els ocells de quan era gran, i Robert Delaunay i la seva esposa Sofia, amb tant de color i dinamisme. I Matisse, que trobava ple d'alegria, així com l'imprevisible Picasso, l'entranyable Miró, el sistemàtic Mondrian i l'imaginatiu Klee. I se sentia atret per la força del color de Maurice de Vlaminck i André Derain, així com les imaginatives invencions d'Henri Rousseau. Léger i Chagall li agradaven molt perquè abordaven la temàtica del circ. Fins i tot, amb certa vergonya, li agradaven algunes obres del decoratiu Raoul Dufy. Les escultures de Henry Moore i Giacometti, tot i ser tan diferents entre elles, l'interessaven. Es considerava afortunat haver viscut en una època amb tants grans creadors en el món de l'art. Dels antics, li agradaven Memling i Van der Weyden, Giotto i Fra Angelico, Botticelli, Giorgione, Pontormo, Bronzino, Tiziano, Bosch, Brueghel, Vermeer, Gauguin, Van Gogh. Però tot d'una manera més aviat caòtica, intuïtiva, sense sistema, sense un sòlid fonament de coneixements. Molt bàsiques, gairebé tòpiques, eren les seves preferències en música clàssica: Vivaldi, Bach, Haydn, Beethoven, Chopin, Mahler i, curiosament, el rus Xostakovitx.

A Ian li agradava, sobretot de gran, el cinema. Però, no se sap ben bé perquè, no li van agradar ni The Greatest Show on Earth, de 1952, dirigida per Cecil B. de Mille, amb Charlton Heston i James Steward, ni Circus World, de 1964, dirigida per Henry Hathaway amb John Wayne, Rita Hayworth i Claudia Cardinale. En aquest darrer cas potser és perquè ni Wayne ni la Hayworth eren gaire sants de la seva devoció. A la Cardinale, en canvi, la trobava guapa (i a la Bardot també, tot i que li semblava freda i distant... De la seva quinta, li agradava la Greta Garbo, nascuda el 1905; de les actrius més joves, li agradaven la també belga Audrey Hepburn i la Grace Kelly, nascudes el 1929, així com la Shirley MacLaine, nascuda el 1934).

Amb el temps es va convertir en un actiu propagandista del món del circ, difonent anuncis dels espectacles, fins i tot escrivint algun article a la premsa sobre el circ i fent alguna xerrada sobre les virtuts i meravelles d'aquest esdeveniment. La gent se'l mirava amb certa condescendència. Fins i tot la seva família i amics consideraven fora de lloc aquell interès de Ian pel circ. Ningú no feia gaire cas a les seves consideracions al respecte. No gosaven dir-li a la cara, però era evident que pensaven que aquella dèria era una pèrdua de temps i energies.

I és que el més curiós o sorprenent del cas és que en Ian mai no va arribar a entrar en un circ. No va assistir mai a l'espectacle, ni com a públic ni, menys encara, és clar, com a actor. Tot el que sabia del circ era el que li havien explicat persones que sí que hi havien estat, o bé els llibres i periòdics. Però ell ja en tenia prou, l'engrescava el que sabia i li plaia difondre la joia d'anar al circ. Per això no era estrany que quan un circ visitava la seva ciutat, ell recorregués els carrers repartint fulls de propaganda de les sessions que tindrien lloc. A Sint-Kruis els circs s'instal·laven en un terreny a prop de l'estació de tren anomenat el "camp dels rolls", que pertanyia a una fusteria i on acumulaven els troncs d'arbre per serrar-los. Qui portava la fusteria era el senyor Plannen, un home alt i prim, calb, amb ulls blaus i una mirada serena, molt discret, que parlava baixet i que a la feina portava un "mono" marró que li devia semblar més adient amb els colors de la fusta. Alguna vegada a en Ian fins i tot l'havien deixat disfressar-se de pallasso per distribuir més eficaçment els fulletons de propaganda del circ, cosa que l'encantava.

En Ian estimava la natura. Com a bon flamenc, es delia per l'alta muntanya, i als anys cinquanta anava sovint de vacances al cantó suís del Valais, des d'on visitava tots els racons dels Alps que podia. Quan era adolescent va veure unes fotografies del desert del Sahara que el van colpir. Un cop acabats els estudis de comptabilitat, quan tenia una mica més de vint anys, i abans de posar-se a treballar, en Ian va emprendre l'única aventura de la seva vida: es va enrolar durant dos anys a la Legió estrangera francesa a Algèria, amb seu a Sidi Bel Abbès, apuntant-se a les missions desplegades a partir de Tamanrasset, al cor del Sahara. Des d'allà patrullaven amb els seus kepis blancs la frontera sud del país, amb expedicions al Tassili del Hoggar, Tahagart, Tagrera, In Tehog, Tin Akacheker, El Ghessour, Youf Ahakit, Tin Tarabine i arribant fins a la llunyana Djanet, a gairebé 700 km, tocant a la frontera amb Líbia. Per a en Ian van ser els dos anys més intensos de la seva vida; aquells paisatges i sensacions el colpiren molt a fons. Això explica que de vegades somniava tenir al circ un número propi de doma de dromedaris, on es presentaria com "Nikki al Targhí", vestit com els tuareg del Sahara; però això no va ser mai res més que un somni diürn.

No és que tingués en Ian prohibit l'accés a l'espai del circ, evidentment; simplement, o no s'hi veia amb cor, o no es considerava preparat, o el que fos. Algú deia que creia que per anar bé li havien de regalar les entrades, o més encara un passi permanent que li permetés anar al circ sempre que volgués; aquest era el seu desig. Però aquests regals no van arribar, i el cas és que mai no va aconseguir presenciar cap sessió de circ abans de morir.

Un dels moments culminants de la vida d'en Ian va ser un dia en que havia anat amb la seva dona a la meravellosa Bruges, la ciutat important que hi havia a costat de la seva, on anava de tant en tant sigui a comprar sigui a passejar pel centre històric o pel seu preciós beguinatge, que data del 1245 i que és el més petit dels tretze beguinatges flamencs. Caminaven aquell dia pel centre, quan tot d'una van veure un ramat d'elefants anant pel mig del carrer. En Ian va quedar enormement colpit, emocionat amb aquella visió insòlita. Van resultar ser els elefants del circ que en aquell moment visitava Bruges, que havien tingut permís per fer un tomb pels carrers com a publicitat de l'espectacle de circ que es presentava. En Ian no va poder oblidar mai aquell moment, potser el que li va permetre estar el més a prop possible del circ en la seva vida.

Alguns deien: com pot parlar del circ sense haver-hi estat? Però ell considerava que el que li havien explicat i el que havia llegit era suficient per saber de la dignitat d'aquell art i per fer-ne difusió. I seguia incansablement dedicant-hi energies, mentre treballava i quan es va haver jubilat. La cosa va ser una mica dura perquè en el període final de la seva vida el circ va anar perdent popularitat i ressonància social, fins passar a ser gairebé una relíquia del passat. Però ell continuava convençut de les seves bondats, i no va deixar de llegir i escriure al respecte fins al final dels seus dies. Com més gran es feia, menys gent interessada a parlar del circ trobava, i amb alguns dels pocs que encara s'hi interessaven no hi podia parlar perquè sostenien punts de vista diferents sobre la naturalesa del circ i el que calia fer per a que la gent s'hi tornés a interessar. Això passa.

A principis dels anys seixanta en Ian va anar tres o quatre vegades de vacances al Càmping Francàs del Vendrell, inaugurat el 1957, on li agradava coincidir amb gent de l'aristocràcia obrera francesa que gaudia amb les seves vacances a la costa catalana. Va fer amistat amb la família Mahulot, treballador de la Renault. En aquells moments es produïa a la costa catalana un interessant fenomen interclassista: la petita burgesia local estava encantada de tractar amb aquells turistes francesos, amb els que podia practicar el francès après de joves i tenir contacte amb el món de fora. I es feien amistats, s'ho passaven bé junts, cosa difícil d'imaginar amb els obrers autòctons... En aquell moment, en Ian hagués pogut coincidir amb l'omniscient narrador d'aquesta història, que era un nen de dotze o tretze anys que parlava bé el francès i estiuejava a Coma-ruga, però no es va produir la trobada. En canvi, el nen sí que va conèixer els Mahulot. Eren els temps en que a les platges encara s'arreplegaven tellines i crancs.

El setembre de 1965, poc abans de jubilar-se, en Ian va anar a veure els Mahulot a París, que queda força a prop de Sint-Kruis, i fer un mica de vacances. Un dia, passejant per la ciutat, va passar casualment per davant de la Galeria Alexander Iolas. S'hi feia una exposició d'una artista franco-nordamericana, el nom de la qual li va cridar l'atenció, per la ressonància amb el seu: Niki de Saint Phalle. Va entrar i les obres li van encantar: eren les primeres "Nanas" d'aquesta autora. La seva gestualitat i els seus colors li van semblar molt propers al món del circ.

En els darrers anys de la vida d'en Ian, des de que va fer setanta anys, la cosa del circ va agafar certs aires de dèria o de follia obsessiva. Tothom el donava per sonat, cosa que en part era certa, ja que anava perdent el contacte amb la realitat, com li passa a una part de la gent gran. Però ell mantenia la seva convicció en les bondats d'aquell art, per molt que fos en la soledat i la incomprensió dels que l'envoltaven; el món del circ li omplia la vida. De vegades, coses així passen."

"Benaurats els qui creuran sense haver vist!"

(Joan 20, 29)

Daodejing 10

"Pots mantenir pacífica la teva ment inquieta, en concentració en l'u?
Pots respirar suaument com un infant?
Pots purificar els teus pensaments?
Pots estimar la gent i governar-la, des de la discreció?
Pots obrir i tancar  les portes del cel des de la receptivitat?

Pots conèixer-ho tot i entendre-ho sense interferir-hi?

Pots produir coses i fer-les créixer sense apropiar-te d'elles?

Pots actuar sense confiar en la teva pròpia capacitat?

Pots guiar sense dominar?

D'això se'n diu la virtut suprema".

Daodejing 10


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

Sentir-se viu

"Em sento viu quan l'exterior entra en mi. Si tinc una ànima, està feta de paisatges, muntanyes, cel, mar. Soc agnòstic, però veure un arbre, contemplar-lo, perdre'm en un bosc, per a mi és una forma d'oració que fa que em trobi a mi mateix i el meu lloc."

Umberto Pasti a La Contra de La Vanguardia del 20.06.2020

Jäger

El 20 de març de 2020 moria, als 95 anys, Willigis Jäger (1925-2020), monjo benedictí alemany conegut per la seva obertura al buddhisme zen.

Nosaltres vàrem tenir la sort de conèixer-lo personalment en una trobada organitzada per la UNESCO que va tenir lloc a Barcelona probablement a principis dels anys 90; era una persona encantadora, entranyable. 

Recollim algunes de les seves posicions manifestades al llibre "A la recerca del sentit de la vida" (Suche nach dem Sinn des Lebens), publicat en castellà per Narcea el 1995.

"La Realitat última és apersonal i està més enllà dels tradicionals conceptes de Déu de les religions teistes."

"La nostra consciència del jo només reconeix la realitat que és copsada per la raó i pels sentits."

"No som nosaltres els que cerquem la Realitat última, sinó que és ella la que genera en nosaltres l'impuls del descontentament i la recerca. Déu és el cercador. Déu es desperta en nosaltres. Nosaltres mateixos no podem "fer" res, només desprendre'ns de tot per tal que el diví pugui manifestar-se en nosaltres. L'única cosa que podem fer és sortir d'enmig en favor de Déu, segons expressió d'Eckhart."

"Existeix aquesta Vida que ho penetra tot i que denominem Déu, l'Absolut, la Realitat última, el veritable Ésser, etc. Aquest veritable Ésser és la profunditat de la nostra existència. És l'Ésser a partir del qual vivim. Més ben dit: és l'Ésser que viu en i a través de nosaltres. Som la seva forma de manifestar-se.""

"El sentit de la nostra vida radica en l'experiència de la nostra naturalesa divina. (...) Aquesta experiència consisteix, en darrera instància, en quelcom que s'escapa de la nostra capacitat d'expressió. És, segurament, el retorn a la identitat de Déu, al que Tauler denomina el "fons", Eckhart "Divinitat", Teresa el "castell interior" i el zen la "naturalesa essencial"."

"L'expressió d'una persona il·luminada depèn de la seva educació, religió, cultura del seu entorn, època que li ha tocat viure, etc."

"Mentre siguem persones ens adreçarem al Diví mitjançant paraules, imatges, cerimònies i ritus. Però és important no perdre de vista que totes aquestes coses són com dits que apunten a la lluna. Crec que són molt poques les persones cridades a retirar-se a un espai absent de tota litúrgia."

"Les Sagrades Escriptures i la religió són fruit de fondes experiències místiques; és tasca de la religió despertar les persones a aquesta experiència."

"La idolatria dels conceptes religiosos constitueix un risc a totes les religions. El nostre afany per formar-nos una imatge de Déu o de voler encasellar-lo conceptualment demostra la nostra arrogància. Amb raó Eckhart i Tersteegen (i nosaltres hi afegiríem la primera frase del Daodejing) diuen: un Déu al que hom pugui entendre no és cap Déu."

"La diferència entre les religions "revelades (judaisme, cristianisme, islam) i les religions d'orient (hinduisme i buddhisme) rau en que per als occidentals, Déu és un altre ésser ontològic, o sigui, quelcom que per la seva naturalesa està separat de nosaltres i sempre ho estarà. Entre Déu i l'ésser humà s'obre una profunda bretxa. En canvi, en l'hinduisme i el buddhisme, Déu i l'ésser humà són u i diferents. Són no-dos.

En les religions occidentals l'ésser humà s'experimenta com a separat de Déu. L'individu ha perdut la unió amb el seu orígen. No és capaç de reconèixer-lo. La unitat entre Déu i ésser humà s'estableix mitjançant una aliança. Déu, per dir-ho així, uneix novament el que va quedar trencat."

"El diví és un misteri. La veritable revelació de Déu està més enllà de la nostra consciència quotidiana. D'aquí que la seva aprehensió sempre tindrà un caràcter limitat. Els místics anomenen aquesta capa més fonda, on la persona rep la revelació, unio mistica. Aquí, la persona no és que experimenti quelcom, sinó simplement és."

"La tasca de les religions és recordar als éssers humans l'etern en el temporal. (...) Les religions ens fan saber que el diví, l'etern, forma part de la persona, és el centre més íntim de l'existència humana. Les religions han estat i continuaran essent les que ens recordin això una vegada i una altra. Per molt imperfectes que siguin els seus representants i seguidors, les nostres religions segueixen essent el dit que apunta a Déu.

Una persona pot haver assolit l'experiència de la realitat última, transcendint la seva confessió. Però, en general, li quedarà la necessitat de celebrar  i expressar aquesta veritat. És bo estar ancorat en una tradició viva, ja que necessitem un marc en el que expressar-nos. D'aquí que els camins místics que provenen de les grans religions mereixin plena confiança. Per regla general, és allà on s'acostuma a trobar l'acompanyant necessari per a un camí no exempt de riscos."

" Els mites de la religió s'han de tractar com els somnis. Cal preguntar-se què volen transmetre les imatges. Qui aculli les visions d'un somni de manera superficial o fins i tot al peu de la lletra, les malinterpreta igual que qui les refusa com a quelcom absurd. Per tal de trobar el seu veritable significat cal penetrar en la profunditat del simbolisme universal de la humanitat. Les imatges són metàfores, analogies i arquetips la interpretació dels quals cal trobar. De la mateixa manera cal tractar les imatges i els símbols de les Sagrades Escriptures.

El mite continua tenint significació encara que el que narra no és un esdeveniment històric. Hauriem de superar aquesta manera d'entendre la fe que consisteix en creure Déu va enviar el seu Fill al món per, a través del sacrifici de la seva mort, salvar-lo del pecat i conduir les persones al cel. No hem de prendre com a persones el Pare, el Fill i l'Esperit als que ens podem adreçar per tal de canviar el destí de la nostra vida i d'aquest món, sinó com a metàfores que ens volen transmetre una veritat oculta. El mite no transmet cap coneixement especial sinó la comprensió del que som en realitat i el que hem d'experimentar com a veritat.

(...) Els mites ens ofereixen les metes per  la nostra maduració i humanització. A través del mite bíblic de Jesús se'n dóna un exemple d'una personalitat d'aquest mena plenament desenvolupada. Si realitzem aquesta meta, arribarem a ser totalment imago Dei i serem dignes -fent servir la terminologia bíblica- d'entrar al cel, el que, al cap i a la fi, vol dir convertir-se en una persona plena i íntegra que en la visio beatifica aprehèn la totalitat de la revelació divina. "

"El camí de salvació porta a la confrontació amb el jo. La persona ha de trencar el poder dominant del jo i dissoldre la seva identificació amb ell. Si no, no podrà fer l'experiència de la totalitat. Aquest camí s'anomena autoconeixement, autotrobada, autorealització."

"La religió cristiana és la meva pàtria, tot i que no em pugui identificar amb tot el que ha fet la tradició d'ella. Hem rebut una gran herència, i molt pocs de nosaltres ens haguéssim encaminat a la contemplació de no haver estat pel cristianisme. Em sento responsable d'aquesta herència i voldria treure altre cop a la llum alguna cosa del que crec que va quedar sepultat."

"En el fons no hi ha cap diferència essencial entre un àpat i l'eucaristia, perquè quan faig la vivència que llevar-me al matí i posar-me les sabatilles són actes profundament religiosos, llavors és que he copsat el que significa religió. Però sense una experiència profunda això no és possible. Amb això no vull dir que no hi hagi diferència entre un àpat i l'eucaristia. En l'eucaristia anunciem de manera solemne que no només es tracta de pa (o sigui, no només la forma) sinó que l'essencialment diví s'està manifestant en aquesta forma precisa. Hem de reconèixer en aquest pa els dos aspectes de la Realitat, forma i buit, Déu i matèria. En l'eucaristia anunciem solemnement que no hi ha res que no sigui Déu, i que en realitat hauriem d'experimentar el nostre àpat com a la manifestació del diví. Viure la nostra vida en l'aquí i l'ara és un acte sant. Al cap i a la fi, el sagrament del moment present és "viure en la voluntat de Déu". És el camí cap a la felicitat."

"El nostre jo està constituït per la nostra memòria, però en ell mateix no té cap existència. En el transcurs del camí místic la persona es va donant compte que el seu ésser autèntic està molt més al fons que el seu jo superficial, configurat pel seu intel·lecte, els seus sentits i la seva voluntat. La majoria de les persones s'enganyen en prendre com al seu veritable ésser la idea que s'han forjat d'elles mateixes. Si es vol experimentar la Realitat major, Déu, cal abandonar aquesta imatge errònia."

"En realitat no hi ha res al que puguem anomenar el nostre jo, només el punt de convergència de les nostres activitats psíquiques, com la voluntat, l'esperança i els sentiments, que es manifesten units gràcies a la nostra memòria que és la que d'alguna manera ens fa creure en l'existència de certa permanència. La nostra veritable llibertat es troba en una capa més profunda."

"La transformació bàsica del món no esdevindrà gràcies a un nou sistema social, sinó per la transformació de l'individu. Qui realment vol canviar el món, no confia en cap especialista. Canviarà qui surti del sistema social, vencent la cobdícia, l'afany de lucre i les ànsies de poder."

"El diable és una hipòtesi amb la que intentem explicar el mal en el món. El mal es va personalitzar, considerant-lo com la força oposada al diví i separat de Déu. D'aquesta manera el diable es va convertir en una figura de projecció a la que s'atribuïa tot mal. Representa tant l'ombra individual com la col·lectiva. Si no aconseguim harmonitzar dins nostre aquesta dualitat, que aparentment forma part de l'estructura de la creació, seguirem estan exposats a les forces negatives d'aquest combat. L'inquisidor i l'acusat, el jutge i el botxí, l'amic i l'enemic, el superior i el subordinat estan en nosaltres mateixos, i és allí on els hem d'harmonitzar."

"Com a individus experimentem cada vegada amb més intensitat el fet d'estar units a tot, tant al que és bo com al que és dolent. El diable és el símbol del mal i, per això, el nostre bessó. És inherent a l'estructura de la nostra personalitat i pertany al principi estructural de la creació. Si aconseguim fer fecundes les nostres energies d'ombra per al bé, haurem guanyat un ajudant que efectivament obra el bé encara que aparentment desitja el mal."

"La religió utilitza imatges, paraules i mites. Les doctrines abstractes són una invenció de l'intel·lecte, i per aquesta raó no ens podran satisfer plenament. Tot i això, a moltes persones els hi costa abandonar aquesta base suposadament estable del nostre intel·lecte per confiar-se a una experiència més profunda. A occident, l'intel·lecte s'ha convertit en la instància més alta per a comprendre la realitat. La persona occidental creu poder-ho comprendre tot amb la raó. Però darrera d'ella hi ha una dimensió de coneixement totalment diferent."

"Els rituals són gestos, sons i imatges santes que guareixen, donant una direcció determinada al nostre interior desordenat. Ens transformen en un nou ordre. No es tracta d'una comprensió racional. Ens obrim a una força que està latent en el nostre centre, i no solament existeix en nosaltres, sinó en el fons de tot el que existeix."

"Els cristians l'anomenem resurrecció, cel o Vida eterna. Els buddhistes ho anomenen satori, els hindús samadhi. Si es comparen enciclopèdies teològiques, segurament això no resulta cert, però si es parteix de l'experiència humana, totes les religions, en el fons,volen expressar el mateix: el cel és dins nostre, el Regne de Déu és en nosaltres, el satori és aquí sempre i quan s'aconsegueixi traspassar la frontera de la consciència racional."

"Qui extreu la resurrecció del nivell simbòlic, col·locant-la en l'històric, malentén el seu missatge."

"Si trobéssim les restes mortals de Jesús i poguéssim demostrar que es va descompondre al sepulcre, res canviaria en la meva fe en Jesucrist. L'experiència de la resurrecció no té res a veure amb les seves restes mortals. És una experiència que qualsevol pot fer: que el seu ésser més profund és diví i per això no podrà morir."

"La religió s'expressa en mites, símbols i paràboles. Aquestes imatges estan profundament arrelades en elque denominem arquetip. Pedra, roca, són els arquetips de la seguretat contra l'onatge de la vida. Hi ha molts paràgrafs a l'Escriptura que hi remeten.

La pedra és el símbol de Crist, de la naturalesa divina de cada un de nosaltres. És l'única pedra amb la que podem comptar. Tota la resta flueix.

Si no tenim aquesta Vida divina com a centre, impedim el nostre procés de purificació com a persones. Déu no és algú que castiga. Som nosaltres mateixos els que espatllem l'ocasió de construir la nostra casa humana. Qui no edifica sobre aquesta pedra angular, "Vida divina", construeix sobre sorra. El seu fons no li donarà suport. Déu no li farà res, no el castigarà; és la mateixa persona la que perd quelcom. Ha triat un mal lloc per a la seva casa."

"Seria completament legítim retratar Déu en forma femenina. En l'idioma de Jesús, l'esperit era femení, i en la seva descripció s'hi troben elements femenins: comprensió, instint maternal, intimitat, calidesa, sentiment, bellesa, corporalitat i eros."

"Hem posat massa èmfasi en la divinitat de Jesús. Ell va voler ser el nostre guia cap al Regne de Déu. Mentre mantinguem una distància abismal, el cristianisme no complirà amb la seva veritable missió. Mentre l'adorem com a Déu, no el seguirem com a un guia. Ell és el primogènit i ens va dir que som en realitat fills i filles de Déu. Es tracta d'experimentar aquest fet. El diví vol obrir-se pas en nosaltres."

"Quin significat té Jesucrist per a qui està encaminat a la fondària? Diu el zen: "Si trobes el Buddha en el teu camí, mata'l." Pot un cristià dir el mateix de Jesús: "Si veus Jesús, mata'l"?

Recordem dues imatges de Jesús: el Jesús històric i el Crist còsmic.

El Jesús històric és el punt de partença de la nostra fe. Meditar sobre ell i les seves paraules ens beneficia molt. Ell ens indica la direcció a prendre en les nostres vides; ens va indicar el camí cap al "Pare".

Però si considerem Jesús només com un personatge històric, ens quedem en una comprensió religiosa retardada. Del que es tracta és de deixar enrere aquest Jesús. "Si en el camí et trobes el Buddha, mata'l." Si en la contemplació et trobes amb aquest Jesús, mata'l; no et quedis enganxat en aquesta imatge de Jesús perquè has d'experimentar el Crist.

La revelació de Crist no és un esdeveniment estàtic ni un punt final que no necessita afegitons, sinó més aviat un esdeveniment sense fi. La revelació de Crist és un camí de salvació entre molts."

"A l'Evangeli de Joan hi llegim: "La Paraula era al principi amb Déu. Tot es va fer per ella i sense ella no es va fer res del que existeix." Si agafem el Pare com el primer principi del que emana tot, el Fill (la Paraula) és allò emanat d'Ell. Les religions d'orient anomenen aquest primer principi "Buit". Buit no vol dir "res", sinó que és l'expressió del primer principi. Del Buit prové la Forma. Dit en termes cristians: del Pare prové el Fill. Ambdós tenen la mateixa naturalesa i alhora són diferents. Són u en el seu Ésser i alhora dos. No poden existir l'un sense l'altre. "El qui em veu a mi, veu al Pare", va dir Jesús. El primer principi no existeix sol. Es manifesta en la Paraula i en tot el que existeix. Pare i Fill són només dos aspectes de la realitat. Per això a l'hinduisme i al buddhisme es parla de no-dos."

"Per què no fem servir imatges com la de la font i el rierol? La font no és el rierol, i aquest no és la font. La font és l'origen del rierol. Són diferents, però només poden existir conjuntament. On hi ha una font, també hi ha un rierol. Seria una bestiesa parlar d'una font que no desemboqués en un rierol, i viceversa. El rierol no és l'origen, però porta la mateixa aigua. El Fill no és el Pare, però té la mateixa naturalesa. La creació no és Déu, però té la mateixa naturalesa."

"De què ens serviria tot, si no poguéssim dir també nosaltres: Soc fill, soc filla de Déu? Només hi ha una vida de Déu. La que batega en l'home Jesús és la que batega en nosaltres."

"Basant-nos en l'Antic i el Nou Testaments es podria desenvolupar de la mateixa manera una teologia còsmica, panteista i fins i tot mística. El que Jesús va dir sobre Déu era una experiència personal, una experiència mística. Les paraules "pare" i "fill" derivades dels costums jueus d'entendre la família testimonien una experiència d'unitat coneguda en tota mística. "Jo i el Pare som u." Però en lloc d'accentuar la unitat dins de la idea de la família, hem fet a la creació ontològicament diferent, obrint d'aquesta manera una bretxa entre Déu i persona i/o creació."

"En lloc de sentir-nos com a germans i germanes del "primogènit" i dir amb ell: "Jo i el Pare som u", hem convertit Jesús en un objecte de veneració i adoració. En lloc de considerar-nos com el "Crist vell", ens hem degradat a pecadors i penitents. En lloc de copsar dels seus ensenyaments la nostra unitat en l'ésser amb ell i el Pare, com en la imatge del cep i els sarments, li hem posat el segell de moralista. En lloc de reconèixer en ell la nostra pròpia imatge originària i imatge del Pare, l'hem situat en una llunyania inabastable com el "completament diferent". En lloc d'acceptar-lo com "Emmanuel" ("Déu amb nosaltres"), tal com va ser anunciat, l'hem degradat a un jutge primmirat i venjatiu."

"La via profunda desconeix l'intermediari. La meta consisteix en l'experiència d'unitat amb la Realitat última que els cristians anomenem Déu i que en altres religions rep noms diferents. És el nostre ésser més profund.  Tots podem despertar a aquesta experiència profunda, veritable meta i l'autèntica tasca de l'ésser humà. Aquest ésser més profund s'escapa de tota descripció, no es pot provocar amb exercicis; l'única cosa que podem fer és preparar-nos per a que se'ns reveli seient amb total atenció. L'atenció ens ajuda a buidar els nostres cors per a reconèixer el nostre veritable ésser en aquest buit."

"La meta de qualsevol mite consisteix en assenyalar-nos que som u amb el diví. El mite ens indica el camí envers el misteri de Déu."

"Quan llegim que Jesús va pujar al cel, no ens hem d'imaginar a una persona pujant a un lloc determinat de l'univers. No hi ha cap cel físic. Jesús va entrar en un espai interior, en una experiència que no té res a veure amb l'espai i el temps. Pujarem amb ell en endinsar-nos vers l'autèntica font de la vida."

"Només hi ha un vida de Déu. La mateixa vida que bategava en Jesús batega també en nosaltres. La divinitat és el nostre dret hereditari. Jesús diu: "El temps s'ha acomplert, i el Regne de Déu és a prop; convertiu-vos i cregueu en la bona nova." (Mc 1, 14) "Convertiu-vos" vol dir anar més enllà de l'estat corrent de la ment. Hem de transcendir el jo que gira al voltant de si mateix per a poder experimentar aquest centre diví. Els dos són inseparables. Qui diu ésser humà, també diu Déu. Qui diu Déu, també diu ésser humà. "Algun dia sabreu que jo i el meu Pare som u", diu Jesús."

"Les paraules de les Escriptures no són més que el dit que apunta la lluna, però no són la lluna. Són quelcom semblant a un mapa, però no són el camp per on es pot passejar. Als que s'encaminen per un sender espiritual se'ls hi adverteix que no prenguin el dit per la lluna ni el mapa pel camp."

"El diví només pot quedar patent en una forma, igual que l'or existeix només en la forma, i no per si mateix. Déu en si no és perceptible, només se'l pot experimentar en una forma. Per això Déu i l'ésser humà coexisteixen."

Tensions

Klee 1927

"Tots els postulats de l'esperit es refereixen a més enllà de la vida terrenal; el problema ètic és absolutament insoluble i el religiós incomprensible en darrer terme; ideal i realitat són inconciliables. La significació final de tots aquests fets és aquesta: aquests problemes insolubles generen les tensions que necessita l'esperit per a manifestar-se sobre la terra. Gràcies a aquestes tensions el que era impotent adquireix poder, com la melodia, que no pot sonar per ella mateixa, adquireix un poder que commou els cors gràcies a que l'arc frega la corda tensa. La tragèdia ha de ser la base de la vida. El conflicte ètic ha de seguir essent insoluble. I això es pot aplicar a totes les tensions possibles."

Hermann Keyserling a Renaixement (1927)

Soplo

Gardel i Le Pera

El filòsof estoic podria dir "la vida és breu i no deixa rastre."

El poeta en farà una imatge, i dirà "la vida és com un buf."

El poeta brasiler/argentí Alfredo Le Pera (1900-1935), en lloc de dir "la vida es un soplo", ho dirà encara millor: "Sentir que es un soplo la vida." Sentir-ho, no només saber-ho. Hi ha moltes coes que sabem però que no tenen gràcia o incidència fins que les sentim.

Carlos Gardel ho musicarà i cantarà el 1934 a la cançó Volver, de la pel·lícula El día que me quieras (una altra gran cançó, també amb lletra de Le Pera). Gardel i Le Pera moriran junts en un accident d'aviació el 1935.

I cada cantant que interpreta aquesta cançó diu la frase a la seva manera, li dóna el seu peculiar segell o timbre. A Spotify/merceirai/Cançons famoses/Volver hi podeu trobar una colla de versions de la cançó.

Que n'és, de ric, el món de l'expressió humana!

Getsemaní

Si el cristianisme volgués emprendre un camí de regeneració profunda (imprescindible si vol poder continuar jugant un paper positiu per a la humanitat), podria prendre com a punt de partença, com a referència simbòlica d'arrencada, l'escena de la pregària de Jesús a Getsemaní. Perquè és un moment de profunda humanitat des del qual hom es pot obrir a dimensions que poden anar més enllà d'aquesta humanitat (que és la pretensió de les propostes religioses). No és gaire adient partir de la referència a la divinitat, sembla millor partir d'una vivència profundament humana que ens obri a aquesta divinitat. I en aquest sentit Getsemaní és paradigmàtic.

Getsemaní representa un moment decisiu, potser el més decisiu, en la vida d'una persona. El repte clau. Haver de triar entre la mort o la fidelitat a les pròpies conviccions. Jesús havia defensat una manera honesta i sincera de viure la religió, en el seu cas la jueva. Havia denunciat els abusos i deformacions fets sobre aquesta tradició religiosa. Havia criticat els estaments oficials, els controladors de l'ortodòxia. I aquests estaments reaccionaven violentment: l'havien enviat a detenir per eliminar-lo, per foragitar aquella nosa incòmoda. Jesús ho sap i ha de decidir si fuig -cosa possible- o es deixa agafar, per mantenir la coherència amb la seva predicació i el seu testimoniatge. Té por, dubta, sent l'angoixa al cor. Vol reflexionar a fons, vol confrontar-se del tot amb el seu dilema. Per fer-ho vol passar una estona de solitud, que vol però acompanyada pels seus tres deixebles més propers. Aquests venen de fer el sopar pasqual, és ja nit avançada i acompanyen a Jesús però estan cansats i, en lloc de vetllar amb ell, s'adormen.

Ell es troba sol del tot amb el seu dilema. Demana al cel, al Déu del cel, al Pare celestial, que li estalviï aquell tràngol (beure d'aquella copa), que li eviti haver de decidir, que no li faci prendre la decisió. Però l'ha de prendre. En aquell moment d'angoixa i solitud, d'una "tristor de mort", amb les gotes de suor caient-li fins a terra, un cert consol li brolla del cor (un àngel se li fa present, l'acompanya en la seva soledat), fa el pas, veu clar que no ha de tirar enrere (ha de complir la voluntat del Pare, ha de ser coherent amb la seva visió d'aquest Pare, amb la seva vivència d'ell, que el porta a confrontar-se amb la institució religiosa). Ho formula dient: "que no es faci com jo vull sinó com tu vols", "que no es faci la meva voluntat, sinó la teva". Sent que la seva tasca és més important que la seva persona, va més enllà de la seva mateixa vida; la seva fidelitat i coherència han de prevaldre sobre la seva supervivència. A partir d'aquí, tot està decidit: el detindran, l'escarniran, el mataran.

Mateu explica així l'escena (26, 36-46):

"Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué:

     —Seieu aquí mentre vaig allà a pregar.

Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristor i angoixa. Llavors els digué:

     —Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi.

 S'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava dient:

     —Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols.

Després va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere:

     —Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble.

Se n'anà per segona vegada i va pregar dient:

     —Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat.

Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven.

Els deixà i se'n tornà a pregar per tercera vegada, dient les mateixes paraules. Llavors va cap als deixebles i els diu:

     —Dormiu ara i reposeu! S'acosta l'hora, i el Fill de l'home serà entregat en mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí."

La versió de Marc és la següent (14, 32-42):

"Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als seus deixebles:

     —Seieu aquí mentre jo prego.

Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i angoixa, i els digué:

     —Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu.

S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella hora. Deia:

     —Abbà, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.

Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere:

     —Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble.

Se n'anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li.

Va cap a ells per tercera vegada i els diu:

     —Dormiu ara i reposeu! Tot s'ha acabat. Ha arribat l'hora: el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí."

I la de Lluc és aquesta (22, 39-46):

"Llavors sortí i se'n va anar, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els deixebles.

Arribat al lloc, els digué:

     —Pregueu demanant de no caure en la temptació.

Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient:

     —Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.

Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor era com gotes de sang que caiguessin fins a terra.

Quan s'aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. Els digué:

     —Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació."

Si estigués en contacte amb altres cristians interessats en aplegar-se per impulsar la regeneració del cristianisme, jo proposaria de trobar-se els primers dijous de mes (dijous és el dia de Getsemaní, després del Sant Sopar, el sopar pasqual, l'últim sopar) de 9 a 11 (l'hora de sopar) en un espai adient (tan de bo fos en un temple ben adaptat per a una trobada d'aquesta mena) i procedir a la lectura del passatge evangèlic, a la contemplació d'una pintura sobre el tema, a un intercanvi obert de comentaris, a una estona de música en silenci i finalment a compartir una mica de sopar. I a partir d'aquí es podria anar enriquint la trobada.

Valors i esperit

Derain 1928

"El valor és atribuït a una cosa o a una acció quan es considera la relació d'aquestes amb una exigència de l'esperit que troba en elles un mitjà d'expressió o de realització. No se'l pot separar ni de l'individu que l'afirma i l'assumeix, ni de l'absolut d'on procedeix, vers el qual tendeix i del que introdueix la marca en el món. Comporta una escala jeràrquica que va des de la satisfacció de les necessitats del cos fins a les aspiracions desinteressades a les quals el cos mateix és sacrificat. No trenca la natura, però depassant-la en fa el vehicle de l'esperit. Implica diferències de graus, però que són graus de qualitat. És testimoni d'una presència activa de l'esperit que introdueix per tot arreu el valor amb ell, sigui per penetrar el significat del que li és donat, sigui per transformar-ho, sigui per afegir-li sense parar alguna nova creació. El valor és testimoni de la infinita fecunditat de l'esperit, del seu poder al que res no escapa, que cap objecte aconsegueix satisfer, ja que és sempre per a ell una limitació, però que troba nogensmenys en el més humil un mitjà per a la seva ascensió. El valor no és més que una possibilitat, però que porta en ell la raó que ens porta a actualitzar-lo."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 30



Text original:

"La valeur est attribuée à une chose ou à une action quand on considère leur rapport avec une exigence de l’esprit qui trouve en elles un moyen d’expression ou de réalisation. On ne peut la séparer ni de l’individu qui l’affirme et qui l’assume, ni de l’absolu d’où elle procède, vers lequel elle tend, et dont elle introduit la marque dans le monde. Elle comporte une échelle hiérarchique depuis la satisfaction des besoins du corps jusqu’aux aspirations désintéressées auxquelles le corps lui-même est sacrifié. Elle ne rompt pas la nature, mais, en la dépassant, elle en fait le véhicule de l’esprit. Elle implique des différences de degrés, mais qui sont des degrés de qualité. Elle témoigne d’une présence active de l’esprit qui introduit partout la valeur avec lui soit pour pénétrer la signification de ce qui lui est donné, soit pour le transformer, soit pour lui ajouter sans cesse quelque création nouvelle. Elle témoigne de son infinie fécondité, de sa puissance à laquelle rien n’échappe, qu’aucun objet ne réussit à satisfaire, puisqu’il est toujours pour elle une limitation, mais qui trouve pourtant dans le plus humble un moyen de son ascension. Elle n’est qu’une possibilité, mais qui porte en elle la raison qui nous pousse à l’actualiser."

Amor a Déu

Van Gogh 1890

"L'ànima ha d'estar plena d'un amor tan extraordinari per Déu, que l'esperit, lliure de tota altra preocupació, romangui amb totes les seves energies i sense interrupció en Déu."


Silvà del Mont Athos (1886-1938)

La profunda son

"Oh amic, cor meu, pensa-ho bé!
Si de debò estimes, llavors, perquè t'adorms?
Si finalment L'has trobat, entrega't totalment i acull-lo en tot el teu ésser.
Perquè El perds una i altra vegada?
Si la profunda son del descans ha arribat als teus ulls,
perquè perds el temps fent el llit i posant bé els coixins?

Diu en Kabir: "Només hi ha una manera d'estimar!
Ni que haguessis de donar la vida, perquè hauries de plorar per això?""


Kabir, XCVI

Salvació

Ellsworth Kelly 1957

"A la majoria de la gent li costa creure en la possibilitat d'un estat de consciència totalment lliure de negativitat. Tot i això, aquest és l'estat d'alliberament al que apunten tots els ensenyaments espirituals. És la promesa de salvació, no en un futur il·lusori, sinó aquí i ara."

Eckhart Tolle a El poder de l'ara (1997)

Qüestionar la màquina

"Verbalment, sens dubte, estaríem d'acord en que la màquina és feta per als humans i no els humans per a la màquina; a la pràctica, qualsevol intent de qüestionar el desenvolupament de la màquina ens sembla un atac al coneixement i per tant una mena de blasfèmia."

Geroge Orwell a The Road to Wigan Pier, cap. XII (1937)

Podeu substituir "màquina" ("machinery" a l'original) per "tecnologia" o fins i tot per "intel·ligència artificial"...

Text original:

"Verbally, no doubt, we would agree that machinery is made for man and not man for machinery; in practice any attempt to check the development of the machine appears to us as an attack on knowledge and therephore a kind of blasphemy."

Sobre el símbol

Rubliov 1410

Diu Ramon Maria Nogués a la pàgina 117 de “Déus, creences i neurones” (Fragmenta Editorial, Barcelona 2007):

“Hi ha d’altra banda una gran quantitat de dimensions vitals –en molts aspectes les més importants (...) que no poden ser sotmeses a observacions o experimentacions més que d’una manera molt aproximada en el millor dels casos, de les quals finalment hem de parlar. Les expressions lingüístiques que es refereixen a aquestes realitats han de recórrer a un llenguatge simbòlic, metafísic, poètic, etc. que no perquè tingui aquest estatut cal entendre’l com a menys consistent. És menys precís en el sentit de la crítica que li és aplicable en comparació amb el llenguatge descriptivo-experimental, però és tot sovint més important per a l’experiència humana. El llenguatge religiós cau de ple en aquesta segona accepció.” 

De cara a una bona comprensió del que és el llenguatge simbòlic, hem d'enfrontar-nos a la noció de “símbol”. Podríem dir que el símbol és una imatge mental, imatge física, objecte, idea, narració, gest, text, ritual, lloc, paisatge, música, llum, qualsevol cosa que, quan hom s'hi apropa, quan hom hi entra en contacte, o més aviat quan hom s'hi endinsa, impacta de tal manera que dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l'habitual, la quotidiana, la presidida per l'anàlisi racional o per les emocions i valors amb els quals s'acostuma a operar.

La gràcia del símbol és precisament aquesta capacitat de fer anar més enllà d'ell mateix i d'un mateix. El símbol "no diu el que diu", per dir-ho amb un bonic joc de paraules; va sempre enllà de la seva literalitat. Evoca, apunta, projecta més enllà d'ell mateix. Obre.

El símbol canvia el registre, porta a una relació amb la realitat que no es pot descriure amb precisió, a la qual s'ha d'al·ludir amb termes que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d'unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l'altre, amb el transcendent), dimensió última, altre món, oblit d'un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l'amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l'altra riba, llibertat total, vivència de l'Absolut, etc.

El símbol més habitual és la narració mitològica, una història que no sabem perquè ens toca a fons, ens afecta, ens commou. Però la natura és una altra gran font d'experiències simbòliques: un paisatge, una llum, un arbre o una flor... I l'art és una tercera gran productora de símbols: quadres, músiques, poemes, narracions, edificis... De vegades aquests elements operen en solitari, de vegades es combinen. Esmentem, només per donar una mica de rostre físic al que estem dient, alguns exemples bàsics d'elements amb notable capacitat simbòlica, tot i que cal tenir sempre present una cosa: el que quelcom operi com a símbol depèn tant d'ell com del receptor, i concretament de les circumstàncies del receptor. El que per a una persona és símbol, per una altra pot no ser-ho; el que un dia és símbol per a algú, pot no ser-ho un altre dia, en unes altres circumstàncies.

Feta aquesta consideració, esmentem alguns elements que acostumen a tenir impacte simbòlic per a força gent: grans textos de les tradicions religioses (com ara el Daodejing, la Bhagavad Gita, el Dhammapada, els Salms o els evangelis); una catedral gòtica, les grans mesquites d'Istambul, o els grans temples buddhistes o hindús; el cant gregorià o el recitat de l'Alcorà; algunes imatges del Crist crucificat o del Buddha assegut; el Gènesi com a explicació de la creació; els poemes de Sant Joan de la Creu, els d'Al Halladj o els de Kabir; el so del nei turc, del duduk armeni o de la flauta japonesa shakuhachi; alguns quadres de Giotto o de Fra Angelico, de Rouault o de Rothko; un jardí zen...

Considerem ara quatre grans símbols de la tradició cristiana (tot i que heretats en bona part de tradicions religioses precedents, tant de la tradició egipto-assirio-babilònico-persa com de la jueva i de la grecoromana). De fet, el cristianisme seria fruit de la confluència del testimoniatge d'un gran home (Jesús de Natzaret, del que sabem poc, ja que bona part del que se'ns diu d'ell és ja construcció mitològica o aplegament de referents del seu temps) amb la rica capacitat d'elaboració mitològica de les civilitzacions esmentades. Aquesta confluència és elaborada per un conjunt d'autors anònims i es transcriurà com a Nou Testament a la segona part del segle I. S'origina així, amb aquesta admirable capacitat de síntesi creativa, una nova religió: el cristianisme.

Aquests quatre símbols formen part de l'apartat de les narracions simbòliques, amb l'afegit d'una certa conceptualització aportada per teòlegs, com passa sovint en el marc del cristianisme. Suggerirem que cal anar més enllà de les interpretacions literals d'aquestes nocions, imatges, narracions, i interpretar-les simbòlicament, tractar-les com a símbols (no com a dogmes -proposicions indiscutibles- d'una teologia racionalista, com sovint s'ha fet en la història; veritats que cal creure literalment per definició, perquè així ho vol la fe i ho estableix l'Església).

I mirarem de donar una possible interpretació d'aquests símbols. Una, perquè tot símbol pot donar peu a interpretacions múltiples, diverses; els símbols són oberts per definició, i aquí està part de la seva gràcia i potència, i d'aquí la seva capacitat per esdevenir significatius a generacions i cultures diverses. La nostra interpretació tendirà a ser el més propera possible a la racionalitat, perquè aquest és el nostre tarannà, però insistim en que aquesta només és una de les múltiples opcions a l'hora d'interpretar un símbol, el qual en el fons mai pot ser interpretat plenament, unívocament, definitivament; com dèiem, el símbol sempre queda obert a altres interpretacions, i cap d'elles l'esgota.

1.- La Creació: Mite fundacional de la tradició judeo-cristiana, heretat de les mitologies anteriors de l'Orient Mitjà esmentades, i recollit bàsicament en el llibre del Gènesi, la redacció del qual s'atribueix de vegades a Moisès. En ell es presenta la coneguda creació del món en sis dies. És un text molt encertat i de gran força poètica, i té la gràcia d'anar qualificant com a bo el que Déu va creant. I de narracions mítiques de la creació del món n'hi ha a moltes altres tradicions religioses, és un símbol molt important i molt difós.

¿S'ha d'entendre aquest text bíblic literalment -inclosos els sis dies de durada- o bé és una magnífica indicació simbòlica de l'origen i desplegament del cosmos, que a més és valorat com a bo? Dir-ne "sis dies" o "13.800 milions d'anys" és diferent, però tampoc "tan" diferent: indiquen el desplegament en el temps, un d'una manera gràfica molt sintètica i l'altra amb la precisió científica aportada pels coneixements del segle XX. I la narració del Gènesi, amb els seus sis dies, el seu ritme literari i les seves exclamacions valoratives, ens commou. La narració científica del desplegament còsmic, que cal conèixer, ens admira i ens informa, però no ens commou, i per això no és un símbol.

La noció -simbòlica!- de creació apunta a una posició ontològica agosarada: considerar que el cosmos, la matèria, té el seu origen en Déu, la consciència, quan la raó ens ve a dir el contrari: que la consciència és un producte de l'evolució de la matèria. És la gran confrontació entre les religions i les ciències; una confrontació fecunda, estimulant, on no serveix de gran cosa mirar de veure les coses en termes de qui té raó, de vencedors i vençuts, sinó en termes de tensió enriquidora per a tothom.

O sigui: científicament, la consciència sorgeix per evolució de la matèria, però simbòlicament la matèria sorgeix per emanació de la consciència (reflectida en els mites de la creació). Totes dues coses són vàlides, ja que se situen a nivells diferents. I entre aquests nivells es pot donar un diàleg engrescador, fecund i profund.

2.- L’Encarnació: Mite fundacional del cristianisme. Déu es fa humà, es fa carn, assumeix la naturalesa humana, la condició humana, en la persona de Jesús de Natzaret. Queda representat gràficament a través de dues imatges: la de l'Anunciació (concepció de Jesús, un àngel parlant a Maria) i la de Nadal (naixement de Jesús, un àngel parlant als pastors). L'Encarnació seria la divinització de Jesús fent-lo fruit de la irrupció divina en el si d'una dona, escena escenificada en la imatge de l'Anunciació, que se celebra el 25 de març, nou mesos justos abans de Nadal, moment del naixement de Jesús. Aquesta dona ha de ser una verge, signe de puresa, ja que Déu només es pot manifestar en un context pur (que els déus neixen de mares verges és una antiga tradició mitològica). ¿Es pot entendre tot això literalment, com una descripció de fets històrics? Sembla força clar que no.

Però això no treu que sigui una narració preciosa, evocadora, que simbòlicament dóna molt de joc. Pot reivindicar l'alta naturalesa i la dignitat de la condició humana. Pot subratllar la dimensió divina que hi ha en cada humà, en tant que ésser conscient que participa de la consciència total que és la divinitat. Pot subratllar la possibilitat que cada humà esdevingui manifestació de la divinitat i alliberar-se de la dependència del cos i la ment (o del cos, les emocions i els pensaments, si ho preferiu). Pot ser una manera de mirar de parlar de la constatació que en un ésser humà, i per tant en els éssers humans, poden passar coses meravelloses, hi pot haver grandesa, transformació interior; que tots podem parir un infant de llum, que dins l'ésser humà hi ha una força i dignitat que el poden portar als més alts nivells i a les més fondes vivències del món.

3.- La Salvació: Una tradició teològica parla del sacrifici de Jesús, home/fill de Déu, que fa possible l'accés al Paradís de tota la humanitat. Literalment és una imatge que ens revolta, que ens evoca els temps dels sacrificis rituals per aplacar la ira dels déus, i difícilment la considerarem vigent o acceptable.

Però simbòlicament la imatge de Jesús acceptant la seva mort pot ser un intent de parlar de la constatació del ple sentit que té la fidelitat a una manera de veure i viure el món, fins a la mort si cal, i que aquesta fidelitat es transmet com la flama, és més forta que la mort, ens dóna joia i plenitud tot i la nostra impermanència, evanescència (som com l'herba dels camps, diu el salmista...). Això és recollit als evangelis en una de les seves imatges més gràfiques i colpidores (a un nivell semblant al del Via Crucis, tot i la seva brevetat): la pregària de Jesús en un terreny anomenat Getsemaní, a la muntanya de les Oliveres de Jerusalem, just abans de la detenció que portarà a la seva execució. Jesús es tem el que passarà. I prega, demanant al Pare celestial que se li estalviï aquest sofriment. Pateix intensament, "la seva suor era com gotes de sang que caiguessin fins a terra". Però, confortat per un àngel (o sigui, rebent un suport celestial), es mostra disposat a acceptar la seva sort. Dos moments consecutius -patir i acceptar- profundament humans, universals. Si assolim aquesta acceptació, som salvats, redimits, alliberats, acollits al Paradís.

4.- La Trinitat: La teologia parla de tres persones dalt del cel (el Pare, el Fill i l'Esperit Sant) relacionant-se i constituint-se en una única divinitat ("tres persones diferenciades i un únic Déu veritable", en una formulació tradicional). ¿S'ha d'entendre literalment? Aquí plantejar-se aquesta opció encara és més difícil, ja que no es parla de cap escena relacionada amb aquest món sinó amb "entitats de l'altre món". Però la tradició teològica ha demanat durant molts segles una adhesió total a aquesta formulació.

Se'n pot fer una lectura simbòlica? Potser aquesta imatge trinitària ens parla d'un món que genera uns éssers humans capaços d'obertura, de disponibilitat i amb una força interior que els dinamitza. La imatge potenciaria la interrelació entre món (Pare), ésser humà (Fill) i força interior (Esperit), en una dinàmica que porta a veure el món com a un pare acollidor, l'ésser humà com a un fill que és estimat per aquest pare i estima aquest pare, i aquest amor entre pare i fill com una força, com una energia que tot ho omple, tot ho mou, tot ho inflama.

¿Hi ha un pare separat del món, o bé hi ha un món viscut com a pare? ¿Hi ha un fill preexistent al món, o bé hi ha un ésser humà que es descobreix com a fill del món? ¿Hi ha un esperit que des de fora altera el món i l'ésser humà, com a força sobrenatural que trenca les lleis de la natura, o bé hi ha una relació entre humans i món capaç de desbordar el previsible, d'obrir-se a nous horitzons, de mostrar el món com a ple de llum i força creativa?

I aquestes experiències o constatacions humanes són tan extra-ordinàries, tan fora del quotidià, del previsible, del raonable, que per a subratllar-ne l'extra-ordinarietat s'han formulat amb imatges extra-ordinàries (no conceptes abstractes com els que acabem d'utilitzar, que mai tindran capacitat de commoció, que mai seran una força mobilitzadora). Són imatges que van més enllà del raonable: Déu creador, Déu provident, Fill unigènit, preexistent, Esperit Sant que bufa damunt del món fent meravelles “impossibles” (miracles).

Aquesta potent religió cristiana, juntament amb les petites tradicions ancestrals de tribus i pobles escampats arreu del món, les tradicions sorgides de l'Índia i la Xina, el buddhisme, el judaisme i l'Islam naveguen actualment (i per primera vegada en la història) en un mateix vaixell pel mar de la modernitat, que no els hi envia pas vents gaire favorables. Hauran de dialogar per ajudar-se entre elles i entre totes fabricar una nova comprensió plenament simbòlica del fet religiós que els permeti navegar per aquest mar en bones condicions. Com diu Ramon Maria Nogués: “Per primera vegada en la història, i a recer de l'intens procés de globalització i interculturalitat, les religions prenen consciència conjuntament d'ocupar des d'òptiques diverses un mateix camp d'observació del món i de la transcendència” (“Déus, creences i neurones”, p. 99). Si cada una ho vol fer pel seu compte, difícilment se'n sortirà: el desafiador és únic (el món globalitzat i la seva cultura tecnocientífica) i molt poderós.

Encara dues consideracions més. En primer lloc, recordar que els textos religiosos, veritables destil·lats d'experiència humana, veritables concentrats de saviesa, són textos redactats en llenguatge simbòlic. Són excelses construccions humanes que fan servir la referència a la divinitat (o a altres símbols) per mirar d'expressar el que volen dir, i que no és fàcil de dir. No "diuen" (tot i que sovint emprin la fórmula, “Déu diu que cal fer això o allò altre”), sinó que apunten a que certa experiència de la vida ens porta a veure les coses d'una determinada manera, i ho formulen amb el llenguatge més adient possible. I perquè cal la referència a la divinitat? Per contrapunt a la referència a nosaltres mateixos. Com que els humans “creem el món”, i el que ens proposa el text va més enllà del que és espontàniament humà (tot i que podríem dir que és el que és “veritablement humà”), és útil una referència al que és fora del món, més enllà del món, per donar força a aquest contrapunt. Dir simplement “no nosaltres” té menys força que la referència a Déu, i l'experiència que ens proposen els textos religiosos és d'una gran força, és “com si vingués de Déu”.

En segon lloc, recordar que normalment considerem l'àmbit de la raó com un àmbit de certeses, i el del símbol com un àmbit de fe i de dubtes. Però una visió més afinada de la raó i les consideracions fetes sobre el símbol ens portarien més aviat a una situació inversa: l'àmbit de la raó se'ns mostra com a provisional, autocrític, obert, allunyat “de tota esperança d'arribar mai a un punt de vista acabat”, mentre l'àmbit del símbol se'ns mostra com a font de conviccions fermes, de certeses vivencials, d'orientacions vitals viscudes com a plenes de sentit. Tot i que, com diu també Ramon Maria Nogués, “no hi ha cap llenguatge directament atribuïble a un Déu que parli” ("Déus, creences i neurones”, p. 107), l'àmbit simbòlic forneix una perspectiva vital tan ferma com quan la revelació era tinguda per una irrupció de la mateixa divinitat i no una experiència humana peculiar. El símbol, precisament perquè apunta més enllà del llenguatge, manté aquesta capacitat de connexió amb l'absolut, d'experiència de plenitud que la raó, sempre analítica, crítica, qüestionadora, instrumental, no pot proporcionar.