La posició de la UE en matèria religiosa

Sonia Delaunay 1942

Com està la religiositat a l’Europa del segle XXI? Aquesta és una reflexió col·lectiva que cal dur a terme en l'àmbit europeu. No només com una constatació sociològica del que està passant, sinó com a plataforma de base des de la qual abordar quina hauria de ser la millor política, la millor estratègia operativa a desenvolupar per les societats i institucions europees respecte al tema religiós.

El que porta a plantejar un segon nivell d'anàlisi: Quina és la opció de la Unió Europea (UE) en matèria religiosa? Com es vol posicionar la UE respecte al tema religiós? Quina mena d'Europa vol la UE en aquest àmbit? Quines polítiques desenvolupa o vol desenvolupar la Comissió Europea en aquesta qüestió?

Sembla descartable que la UE propugni una Europa cristiana. També sembla fora de lloc que la UE es pugui definir com a contrària al fet religiós, enemiga de les tradicions religioses, per considerar-les perjudicials per als éssers humans. De fet, a la pràctica, la UE més aviat sembla indiferent a la qüestió religiosa, sembla com si hagués fet l'opció d'ignorar-la, de prescindir-ne, de no interessar-se pel tema; però sobre el paper és difícil que la UE opti explícitament per una posició d'aquesta mena, no seria propi d'una institució del seu gruix i trajectòria.

Quina opció li queda a la UE? Hi ha una quarta possibilitat a banda de les tres esmentades? Creiem que sí, i aquesta és la que voldríem mirar de formular en unes línies fonamentals inicials.

Es tractaria de propugnar que la UE fes una doble opció:

- Defensar i promoure la igualtat entre les grans tradicions religioses i el diàleg entre elles.

- Fomentar la interpel·lació i el debat entre les tradicions religioses (cada una i totes juntes) i les societats europees del segle XXI,  així com el diàleg amb les perspectives culturals i ideològiques actualment hegemòniques a Europa.

Aquesta doble opció semblaria consistent amb l'amplada de mires i la consciència històrica de la UE. Li permetria una reflexió dinàmica i profunda sobre la religiositat a l'Europa actual (quina és i quina seria desitjable que fos) i li oferiria una perspectiva des de la qual orientar les seves possibles iniciatives pràctiques en aquest àmbit (una política religiosa de la UE).

Aquesta doble opció té una possibilitat de traducció operativa, de plasmació material, en els Espais Interreligiosos i de Silenci, que es podrien promoure tant en el sí de les pròpies institucions de la UE com en les societats europees en general. Impulsar-los seria una manera de visibilitzar la posició de la UE en l'àmbit religiós, si és que decideix situar-se en la quarta línia indicada.

Tempestes saturnianes

"A Saturn cada 30 anys terrestres es forma una colossal tempesta blanca de gasos. Dura set mesos i els vents assoleixen 500 km/h. Els núvols tenen 250 km de gruix."

Alfred Rodríguez Picó a La Vanguardia del 27.03.2020

Klein: Símbols

Rothko 1962

"Els símbols són una part necessària de la cultura. Expressen la realitat d'una manera més sobtada i profunda que la majoria de les paraules. Entendre els símbols no pertany al funcionament quotidià de la ment. Ells travessen la ment i reflecteixen el seu propi arrelament a la totalitat."

Jean Klein a Qui soc jo? (1993)

Ceps vells d'Olivella

Una antiga vinya a les terres del Garraf, al municipi d'Olivella. Davant de la gran quantitat de vinyes noves fetes amb tècniques "industrials", és una gran joia trobar encara vinyes velles com les d'abans.

https://photos.app.goo.gl/ZSv84WSE3gYCMN8D6

Densitat

Del camí espiritual només se'n pot parlar amb imatges, metàfores, comparacions. Aquesta és una imatge més.

Quan vas per la muntanya de vegades et trobes trossos de fusta molt bonics. Petits o grans, és igual; són com precioses escultures naturals. Te'ls emportes a casa, i amb una navalla els vas "polint", o sigui vas traient les parts fràgils, que sovint cauen només tocar-les. És un procés laboriós, i colpeix la quantitat de racons que té qualsevol d'aquestes peces. Sovint són hores de feina. Arriba un moment en el que tot el que queda és "consistent". Es nota al tacte, amb el pes; la peça ha agafat una densitat palpable. El procés s'ha acabat.

Sovint això ha comportat la desaparició d'algunes de les parts més atractives de la peça. El resultat final acostuma a ser menys "bonic" que l'objecte trobat a la natura. Han desaparegut parts molt vistoses però que eren fràgils, més aparença que consistència. No és fàcil acceptar aquestes pèrdues, l'eliminació d'aquestes parts admirables però no sòlides.

Potser el procés espiritual s'assembla una mica a això. Anar deixant enrere la nostra fullaraca, l'aparença, les nostres parts inconsistents, encara que ens fessin semblar més atractius, encara que fossin els trets que construïen l nostra imatge externa. Quedem enxiquits, menys vistosos, però més consistents, més densos.

Veritat i sentit

"Les institucions religioses es presenten com les detentores en exclusiva de la veritat i del sentit de la religió; una veritat i un sentit que, malgrat les proclamacions de validesa absoluta i intemporal que en fan els "sistemes" religiosos, s'estableixen culturalment i, per això mateix, es troben sotmesos als interessos de tota mena que comporta sempre tota formulació cultural i històrica. Qualsevol institució -sobretot les institucions religioses- deixada a la seva pròpia inèrcia és inevitablement restauracionista, perquè la recerca de noves legitimacions es considera gairebé sempre com un risc innecessari, quan hom està convençut (sovint interessadament convençut) que la veritat i el sentit no s'han d'experimentar en cada hic et nunc, sinó que són formes i fórmules establertes una vegada per sempre. Per això, la burocratització en tant que repetició mecànica d'aqueixes formes i fórmules afecta perillosament qualsevol mena d'institució, ja que hom identifica la veritat i el sentit totals de la religió amb una formulació realitzada en un temps i en un espai concrets. D'aquí l'afany de restaurar, de convertir el present al passat, de desconsiderar les inquietuds, les inseguretats del temps actual, tot intentant (naturalment, sense èxit) reduir l'espai i el temps de Déu i de l'home d'avui a una pretesa validesa universal de les formes i de les fórmules religioses confegides en el passat, potser també contra els interessos institucionals d'aquell temps."

Lluís Duch a Qüestions de Vida Cristiana n. 101, maig de 1980, p. 43-44.

Intimitat i immensitat

Turner 1829

"Intimitat i immensitat van juntes, creixen juntes, s'aprofundeixen mútuament, són inseparables... Una immensitat sense intimitat aixafa i una intimitat sense immensitat avorreix. O sigui, que la immensitat sigui cada vegada més íntima; que la intimitat sigui cada vegada més immensa. I la pau es farà..."

Antoni Pascual

Anunciació a la Sagrada Família

Aquesta anunciació es troba a la cripta de la Sagrada Família de Barcelona.

Tot i la limitació de l'espai, és d'una gran expressivitat...

Culte i teologia

Bissier 1964

"El culte (a diferència de la teologia, que és el pas conscient del mythos al logos, de creences no meditades a conviccions autocríticament i intel·lectualment formulades) representa les noces de mythos i logos: un matrimoni que només pot ser consumat en l'esperit."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 487

Art i idea

Torres-García 1915

"L'art no és la reproducció de les coses belles d'aquest món; és més aviat un comentari sobre aquestes coses, fet per un artista. No és tampoc representació, aparença; és veritat, és idea. És així mateix quelcom de condensat i de sintètic, perquè de l'ordre complet, fa quelcom de proporcionat a la capacitat humana: condensa el món en una obra, perquè és universal.

Aquesta és la serenitat, l'eternitat que veiem en les obres mestres.

(...)

En tota obra d'art superior, la idea de cada objecte, més que la seva realitat o particularisme, és l'essencial. Car per un veritable artista, com ho és el creador d'imatges grandioses i fortes, la realitat no té el mateix significat que per a l'artista banal o per a l'home ordinari. No veu l'objecte isoladament, sinó formant part d'un conjunt: ell veu el món, i per tant aquell objecte és viu.

No veu l'objecte dins del seu significat ordinari, perquè per a ell és pura forma, és a dir, objecte de contemplació i no d'utilitat. Per últim, ell veu l'eternitat de les coses, quelcom de persistent, el general, en fi, la idea, que apareix entre la vida i la mort de les coses vivents. No és, doncs, cap cosa objectiva, cap realitat, sinó quelcom que sols l'artista ha concebut. I aquesta cosa constant, persistent, eterna si es vol, aquesta llei de les coses, és el que veu l'artista superior, i no l'objecte material, com tothom. Ell veu en el color i la forma l'expressió d'aquesta idea.

(...)

L'artista ha de cercar la bellesa i l'harmonia dins de si mateix, perquè l'harmonia de la natura tampoc és el que nosaltres anomenem bellesa, que és la manifestació de l'esperit. La natura no fa més que fecundar-lo, i el somni d'aquest és la bellesa, que és quelcom que només s'adreça a l'ésser humà i ve de l'ésser humà. (...) Pobre artista (si és que es pot anomenar tal) el que es limita a la còpia de lo real! Però hi ha l'extrem oposat: el que tot ho cerca dins de si mateix. Aquest cau en una fantasia buida, perquè l'esperit ha de ser fecundat per tot lo viu que ens envolta, ja que en art, tot el que no correspongui a una realitat, a quelcom de concret, és una fantasia sense interès.

(...)

L'art superior és mou en una altra esfera. No és ni fantàstic ni real: és verdader. Ell vol donar-nos l'essència de les coses, fuig de lo accidental, de l'aparença; ell cerca la veritat, realitza la síntesi. I així ens dóna, en un tot proporcionat a la nostra capacitat, l'ordre de les coses."

Joaquim Torres-Garcia, Notes sobre art (1913)

Espriu: Lliures cavalls, a l'alba

Franz Marc 1910

"Lliures cavalls, a l'alba,
per la deserta platja.
Veus i tambors proclamen
la primavera.

Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla."

Salvador Espriu, Poema XXI de Cementiri de Sinera

Metafísica

El Greco 1614

Entenc la metafísica com un conjunt de productes creats per la ment humana i només existents en la ment humana que tenen la capacitat d'operar en la realitat com si fossin entitats objectives, tot i no ser-ho; que funcionen com si tinguessin entitat pròpia.

És una mena de món virtual que no mira de reproduir el món real sinó de crear un altre món peculiarment real, en el sentit que no és materialment real però té capacitat d'incidir i modificar el món real.

Em sembla que formen part del món material coses com ara els objectes físics (naturals o tecnològics), els comportaments, les obres d'art, la litúrgia. En canvi, formarien part de la metafísica coses com la ciència, la filosofia o la teologia. Dins de la filosofia hi trobem l'axiologia, la qual treballa els valors, un dels conjunts d'ens metafísics per excel·lència (llibertat, justícia, amor...). La teologia treballa un dels ens metafísics més importants, Déu.

Hi pot haver una concepció no metafísica dels valors? Sí, la que els veu com etiquetes atribuïdes a un conjunt de comportaments humans similars, però sense considerar que tinguin entitat o dinàmica pròpia, sense que tinguin capacitat d'incidir ells mateixos com a tals en la realitat i "crear" realitat. L'axiologia metafísica dóna doncs entitat específica -metafísica, no física- als valors i els analitza i treballa com a tals.

Es tracta d'una distinció massa subtil, irrellevant? Això ho ha de decidir cadascú, segons la seva experiència de la vida. I d'aquesta decisió depèn que doni validesa i es vulgui endinsar o no en l'àmbit de la metafísica.

Trail improving

Hermann Hesse 1922

Una activitat recomanable és el trail improving. Es tracta de que quan vas per un sender de muntanya procuris deixar-lo una mica millor del que estava. Això passa per emportar-se deixalles, certament, però també per apartar pedres i branques mortes, tallar branquillons que envaeixin el camí., refer fites... Fer de trail improver és molt satisfactori i ajuda a mantenir oberts senders que de vegades es van perdent.

A banda del pal de caminar, que serveix per moltes coses, per fer-ho només fan falta dues eines: unes tisores de podar (les suisses Felco són cares però van molt bé) i una petita serra de butxaca plegable (la marca francesa Opinel, per exemple, en té de bones). Recomanem dur penjada la tisora de podar a la cintura, amb una petita funda penjada al cinturó; si no, fa mandra treure-la cada vegada de la motxilla.

Cercar la felicitat

Vuillard 1897

"Le plus souvent, on cherche le bonheur comme on cherche ses lunettes, quand on les a sur le nez."

"Ben sovint cerquem la felicitat tal com cerquem les ulleres, quan les tenim sobre el nas."

André Maurois (1885-1967)

L'espai interreligiós 3

Sonia Delaunay 1930

Perquè no hi ha espais interreligiosos i de silenci (EIS) a les nostres societats? Tan absurda, tan fora de lloc és aquesta mena de proposta? Tan perjudicial?

Una possible explicació es trobaria en la dificultat de les tradicions religioses a l'hora d'acceptar que es troben a un mateix nivell entre elles, a l'hora d'assumir la seva igualtat. Això costa tant perquè la seva matriu mental (compartida per moltes d'elles, potser totes) és que la seva proposta és millor que les altres, o fins i tot que és la única que té valor i sentit, mentre que les altres no porten enlloc. En termes més tradicionals: que elles són l'única tradició veritable, l'únic camí de salvació, l'única religió que es pot identificar amb la Veritat, o com a mínim la més veritable de totes. Des d'aquesta posició és difícil propugnar la igualtat entre les tradicions religioses i un veritable diàleg entre elles, que només podria trobar fonament en l'acceptació sincera d'aquesta igualtat, en l'interès autèntic per les altres tradicions i en el respecte mutu, fins i tot la veneració mútua, entre les tradicions, totes elles. Caldrà anar més enllà dels greuges històrics i de les dissensions teològiques, caldrà que totes prenguin consciència del caràcter simbòlic del seu llenguatge i s'avinguin a parlar entre elles en termes d'igualtat. Alguna vegada fan una cosa que va fins i tot més enllà d'això: preguen plegades. Però sovint quan ho fan semblen fer-ho una mica a contracor, una mica perquè toca, sense engrescament, sense entusiasme, sense voluntat de continuïtat, com si només es fes per "quedar bé" però no respongués a una convicció profunda i sincera. La dificultat que acabem d'esmentar es troba també darrera d'això.

I perquè costa tant renunciar a ser la tradició més veritable, o l'única veritable? Perquè la idea de la igualtat de les tradicions és tan insuportable, tan fora de lloc, tan monstruosa? Doncs probablement perquè la majoria dels adeptes a cada tradició no suportarien pensar que la seva no és la única veritable ni la més veritable de les tradicions, que el que ells creuen no és l'única veritat, l'única cosa que mereix total adhesió. Aquesta preeminència de la pròpia tradició dóna identitat i seguretat psicològica als individus, els fa sentir forts, justificats; aquesta necessitat psicològica és un probable fonament de moltes de les adhesions religioses.


Una altra realitat que permet d'entendre la no existència d'EIS és que l'àmbit de les religions, l'àmbit del silenci i la paraula, és un àmbit greu, feixuc, de les fondàries, de la gravitas, del prendre's les coses molt seriosament, mirant d'anar a fons; és també un àmbit exigent, que demana compromís, dedicació, força de voluntat, disponibilitat, obertura. I tot això encaixa poc amb les noves societats que estan apareixent, on la dispersió i la superficialitat, l'entreteniment i el plaer immediat semblen hegemònics. Des d'un entorn així no es genera pressió social en la línia que reclamaria la creació d'EIS.


Per tant, hi ha resistències d'enorme magnitud tant des de l'àmbit de les religions com des de l'àmbit social. S'entén que aquesta sigui una proposta xocant, desconcertant, no apropiada, incomprensible, que sembla fora de lloc; fins i tot se la pot considerar insultant, provocadora. Però si les coses canvien i hi ha noves necessitats socials i personals de rigor i transcendència, de viure a fons i seriosament, des de l'atenció plena i l'interès profund per les coses, potser es veurà que els EIS són una proposta adient per als temps que ens toca viure, una proposta harmònica amb el que les nostres societats haurien de ser.

Teologia

Sonia Delaunay 1924

"La teologia és l'anàlisi racional de la naturalesa, funcionament i història dels símbols religiosos, i especialment d'un d'ells, Déu, la divinitat."

(tuit d'en Rai de 24.11.2019)

Reflexes al Canaletes

Històries

Macke 1912

"Hi ha tres grans tipus d'històries. Les que ens expliquem sobre el món, les que ens expliquem sobre els altres i les que ens expliquem sobre nosaltres mateixos. No canvien la realitat, però sí la percepció de la realitat, i en canviar la percepció canviem nosaltres, i en canviar nosaltres, d'alguna manera, canvia la realitat. (...) Ens mouen les històries, no ens mouen les idees."

Diana Orero a La Contra de La Vanguardia del 20 de febrer de 2020

En el curs de l'entrevista, Ima Sanchís hi aporta dues formulacions que plasmen bé el que diu l'entrevistada: "Som les històries que ens expliquem", i que les històries que ens expliquem sobre nosaltres mateixos "són les que ens construeixen".

Corbí: L’accés a la dimensió absoluta

Rothko 1953

"Aquesta és la base de les nostres reflexions: els humans són animals constituïts, com a tals animals, per la competència lingüística.

El nucli d'aquest vivent és un sentir-acotador, un sentir el món que és alhora una acotació del món; un sentir que construeix el seu món correlat. Es tracta d'un sentir individual i també col·lectiu en què els individus són socialitzats.

Aquest sentir acotador és el que constitueix el nucli de la seva capacitat cognoscitiva i el nucli al voltant del qual construeix la seva suposada individualitat  en reconèixer les seves necessitats.

Les nocions abstractes que contribueixen a edificar aquest nucli d'individualitat i de món correlat no formen part del nucli, sinó que complementen les construccions de la individualitat i del món correlat.

El veritable constructor entorn al qual tot gira és el sentir-acotador.

Per als animals el món és exclusivament un sentir i per a nosaltres és bàsicament i fonamentalment també un sentir, però comptant amb l'ajuda dels dos metallenguatges. El metallenguatge axiològic, que pertany a l'àmbit del sentir, i el metallenguatge abstracte, que no pertany a l'àmbit del sentir, però li serveix.

En la nostra situació cultural actual, el món de la nostra modelació resultant del sentir nuclear-acotador és una barreja perquè compta amb els dos metallenguatges, amb major aportació del metallenguatge abstracte.

L'espiritualitat, la qualitat humana profunda, que en les societats de coneixement ha de ser una indagació i creació lliure, ha de fer-se amb el nucli el sentir-acotador; els termes simbòlics i els abstractes s'han de posar al servei d'aquest sentir acotador, no el poden substituir ni portar la direcció.

Intentem precisar què és el sentir i amb quins rostres es presenta.

El sentir és la nostra capacitat d'acotar i així construir un món a la mida de les nostres necessitats individuals i com a grup simbiòtic.

El sentir és un acotar a partir de les necessitats, per satisfer-les de manera que l'acotat sigui un estímul per actuar, que genera una tendència a la resposta.

A la nostra espècie aquest sentir-acotador es realitza a través del llenguatge, que és tot ell axiològic i que com a invent biològic al servei de la vida s'arrela en els instints més bàsics del vivent humà.

El sentir-acotador és sempre lingüístic perquè la competència lingüística constitueix a l'humà com animal.

El sentir-acotador, en ser lingüístic, genera l'efecte de doble dimensió de la realitat.

Com a conseqüència de l'efecte de doble dimensió, el sentir-acotador construeix un efectiu sistema de senyals: sentir atracció-repulsió, acostament-allunyament, depredació-fugida. Tot això correspon a la dimensió relativa de la realitat (la realitat en relació a nosaltres). Pel que fa a la dimensió absoluta, el sentir es veu impossibilitat per exercir la seva funció acotadora, però constata aquesta dimensió de la realitat com "un allà que commou", amb una commoció que no és capaç d'acotar, ni de posar en funcionament el seu sistema de senyals, però que és operativa perquè allibera els humans de la fixació dels sistemes d'acotació. Gràcies a la notícia de la dimensió absoluta l'ésser humà pot canviar els sistemes de sentir-acotació quan sigui necessari o convenient.

Així que gràcies a la nostra construcció lingüística tenim dues dimensions de la realitat i dues dimensions en el sentir: el sentir sistema de senyals per sobreviure amb eficàcia i el sentir profund incapaç d'acotacions. Podríem donar-los dos noms per distingir-los amb claredat: afectivitat i sentir profund.

El sentir profund de la realitat no és una cosa metafísica, és sentir, i sentir és veure amb els ulls, escoltar, tocar i és el conjunt dels sentits que anomenem "el sentir". La dimensió absoluta és una dada per als sentits, encara que no la puguin acotar, descriure-la separada del sentir sistema de senyals.

Precisament aquests trets seus ens permeten que la dimensió absoluta serveixi per fer-nos flexibles pel que fa a totes les nostres acotacions sensitives del medi.

Els sentiments -el sentir que funciona com a sistema de senyals- demanen actuar, anar més enllà d'ells. Sentir la dimensió absoluta no porta més enllà d'ella, demana aprofundir en ella mateixa. Com? No hi ha "com" perquè en ella no és possible cap articulació. L'aprofundiment es produeix pel mateix atractiu d'aquesta dimensió, si romanem en silenci en ella. No et preguntis: què més he de fer? I ara què faig? No pots fer res ni hi ha res a fer, només la dimensió absoluta t'estirarà, o no, cap a la seva profunditat.

Quan afirmem que el cultiu d'aquesta dimensió no pot ser, en la societat de coneixement, una submissió sinó una indagació lliure, qui indaga i amb quines facultats?

Dos aclariments previs més:

El meu sentir, tant el profund informulable com el sistema de senyals, no és una individualitat perquè és el sentir el que construeix el supòsit de la individualitat: sentir-me com un quadre de necessitats individuals i com a membre d'un col·lectiu em fa haver de sentir-me com una individuació enfront d'un medi on podré satisfer aquestes necessitats. He de sentir, necessàriament, una dualitat fonamental: aquesta individualitat d'aquí, en un mitjà de subjectes i objectes. Aquest és un supòsit necessari del meu sentir per poder sobreviure com a depredador.

El sentir, el meu sentir, és previ i constructor de la individuació perquè la construeix. Per tant ¿de qui és aquest sentir? No meu, és de la immensitat dels móns. La dimensió absoluta és el sentir de la dimensió absoluta. La mateixa dimensió absoluta és també el sentir-sistema de senyals al servei de la supervivència de l'individu i del grup. Aquesta dimensió és l'única font de tot sentir, també del sentir-sistema de senyals al servei de la supervivència. És l'única font de tot sentir, tant del profund com del superficial.

Podem contestar la primera pregunta: qui indaga la dimensió absoluta? La dimensió absoluta en mi indaga la dimensió absoluta. Amb quines facultats indaga?

Aquesta dimensió és qualitativa, purament qualitativa. El metallenguatge conceptual no té per on agafar aquesta qualitat. El metallenguatge axiològic, amb les seves narracions i símbols, pot al·ludir-hi, pot girar al voltant de la dimensió absoluta, però quan té pretensions descriptives d'aquesta dimensió, cau en l'error, un error perillós i nociu per a la convivència pacífica humana. Tampoc el metallenguatge axiològic pot ficar-s'hi i indagar directament la dimensió absoluta; el més que pot fer és posar-la aquí al davant per convidar a la indagació.

Amb quina facultat indaga lliurement?

La pura ment, la raó, no serveix perquè s'articula des del metallenguatge abstracte i la dimensió absoluta és purament qualitativa. Amb els sentiments, el sentir funcionant com a sistema de senyals, tampoc es pot, perquè aquesta dimensió ni és estímul a les meves necessitats, ni pot rebre acotacions relatives a les meves necessitats al seu si. Amb el sentir envoltat de tots els seus auxiliars abstractes, notícies científiques, tecnologies, supòsits d'individualitat, dualitats, etc. tampoc es pot realitzar la indagació.

Només el sentir profund, aquell que és previ a la construcció de la meva individualitat, que no és meu, que és la dimensió absoluta, pot indagar la dimensió absoluta. El pur sentir profund és l'indagador.

Com procedir? Posant el meu sentir profund, nu d'auxiliars, en contacte amb la realitat. Tot objecte, tot subjecte, tota realitat és per a mi una relació relativa a mi mateix i una dimensió absoluta.

Així que poso el meu sentir profund en contacte amb una realitat, m'estic posant en contacte amb la seva doble dimensió. Si m'interesso per aquesta realitat sense buscar res en ella per a mi, si ho faig perquè sí, perquè és aquí, estic conduint el meu sentir més enllà del sistema de senyals, estic posant en contacte el meu sentir profund amb la dimensió absoluta d'aquesta realitat . Ja la puc indagar com a pura notícia qualitativa. Jo no podré fer res per aprofundir en aquesta dimensió, perquè  en ser sense forma, no puc articular cap procediment per a bracejar cap al seu fons, només la dimensió absoluta em pot arrossegar cap a la seva fondària, si el meu interès roman en aquesta realitat. El punt de partida és l'interès, que suposa la desafecció per oblit de tots els meus interessos i el silenciament de tots els meus patrons mentals i sensitius.

El meu sentir, net de ajudadors, en contacte immediat amb la realitat, sigui la que sigui, amb l'interès en punta, esperant que des del centre de la realitat, de la dimensió absoluta, el meu sentir, el meu cor sigui atrapat i arrossegat al fons de la realitat de la realitat.

Tot és qüestió de sentir profund i nu d'interès amb totes les seves conseqüències de desafecció de mi mateix i silenciament complet de mi mateix.

Aquest és el procediment que proposa Mazu (mestre chan del s.VIII) i a què lògicament condueix el nostre procés.

Cal estudiar el més profundament possible la història de la humanitat en el seu afany en aquesta indagació. Com més tradicions religioses i espirituals s'estudiïn, millor, perquè

- unes a les altres es fan més senzilles,

- unes a les altres es treuen els empolainaments inútils, o recarregats,

- unes a les altres s'ajuden a descobrir la seva essència,

- unes a les altres es mostren el que és fruit de circumstàncies culturals determinades.

A tot aquest procés li cau a sobre la gran crisi cultural general que provoca l'aparició i assentament de les societats de coneixement, societats d'innovació i creació contínua exponencialment accelerada.

El resultat és que no podem utilitzar les ciències per indagar la dimensió absoluta, i menys per pretendre descriure-la; que no podem utilitzar les narracions i mites de les tradicions per prendre'ls com descripcions de la realitat de la dimensió absoluta; tampoc podem utilitzar la raó per provar la seva existència o els trets de la seva forma de ser.

Només podem utilitzar el sentir profund. Aquest sentir profund constata amb claredat i certesa aquesta dimensió, pot aproximar-se a ella perquè surti de la seva ocultació i ens arrossegui cap a la seva profunditat.

El contacte immediat i directe que l'interès provoca és el guia i l'"atractor", és la "gràcia", el do i la realitat mateixa del nostre procés, que no és procés perquè ningú va enlloc, ni ningú es transforma en res, ni ningú aconsegueix res.

Gràcies a l'interès, les realitats ens parlen sense paraules i ens diuen que la nostra pretesa individualitat és Això i només Això, que Això no és "altre" de mi, que nosaltres no som "un altre" d'Això. La nostra realitat és la dimensió absoluta i només la dimensió absoluta. "

Marià Corbí, L'accés a la dimensió absoluta. Reflexions sobre el sentir.

Butlletí del CETR, 13 de febrer de 2020

Potencial superior

Rothko 963

"Mark Rothko va ingerir una sobredosi de barbitúrics i després es va tallar les venes. Va ser el 25 de febrer del 1970, al seu estudi de Nova York. Així doncs, dimarts farà mig segle del seu suïcidi. El cos exsangüe del pintor va ser trobat sobre un bassal de sang de gran format, de gairebé dos metres per tres. Tenia 66 anys, havia patit problemes d'alcoholisme, un infart i un procés depressiu que n'havia minvat la productivitat.

Els grans pintors de l'expressionisme abstracte van coincidir inicialment, a mitjans del segle XX, en el seu desig de deixar enrere la figuració. Però cada un va evolucionar fins a definir la seva veu pròpia. La de Rothko es va materialitzar en els anomenats camps de color: sovint un requadre de límits irregulars sobre fons de diferent color. Als cinquanta i als seixanta la vivor dels seus tons càlids, fins i tot calents –vermells, grocs, taronges...–, gairebé una avançada cromàtica del pop, va generar teles de gran vibració i magnetisme, en què el color s'imposava a la forma.

Aquesta plasticitat tan suggeridora va enlluernar els amants de l'abstracció decorativa, que es quedaven a la superfície de les teles sense albirar-ne les profunditats. Res no podia decebre més aquest creador nascut el 1903 a Daugavpils –llavors Rússia, ara territori letó–, que no tenia cap intenció d'assossegar els que el seguien. “No m'interessen les relacions cromàtiques; m'interessa expressar les emocions humanes bàsiques, la tragèdia, l'èxtasi, la fatalitat”, deia.

Òbviament, no tothom està capacitat per assaborir tals expressions. A alguns tot el que no sigui figuració els sembla capritxós i inintel·ligible. D'altres, que miren per sobre de l'espatlla els de gustos tradicionals, aprecien molt i molt la varietat de l'art conceptual que es resumeix en una frase amb missatge. És a dir, una mena de tornada a l'època dels refranys, que no exigeix sensibilitats gaire desenvolupades. N'hi ha prou d'estar alfabetitzat, comprendre l'oració de torn i empassar-se-la com si fos un concentrat de saviesa. O no. I ja està.

Rothko no s'hauria fet artista per tan poca recompensa. Creia que l'art atresorava un potencial superior, que només es veia satisfet quan aconseguia que l'espectador s'assegués davant d'una de les seves teles, desplegués les antenes, hi connectés i estigués en condicions per compartir el seu disc dur emocional.

Tenint en compte com va morir, aquesta connexió comportava riscos. També és obvi, però, que Rothko entenia l'art com un desafiament compartit. Per ell mancava de sentit qualsevol quadre que no articulés un nou mecanisme de comunicació. És a dir, una nova expressió vehiculada en un idioma plàstic únic, que només ell parlava però que, atesa la seva força misteriosa i poderosa, d'altres podien entendre. No deu ser aquesta la prova fefaent, i la més enriquidora, que una tela abstracta pot ser una gran obra d'art?"

Llàtzer Moix a La Vanguardia del 23 de febrer de 2020

Posicions davant la religió

Hodgkin 2013

"La Generalitat propugna una Catalunya cristiana, una Catalunya atea/antireligiosa, una Catalunya que ignora el fet religiós o una altra cosa (quina)?"

(tuit d'en Rai de 26.02.2020)

"I tu, pel que fa a la religió, què? Pertanys a una confessió religiosa? O ets contrari al fet religiós? O ignores el tema, no hi tens cap interès? O et consideres espiritual però no religiós? O poues en les diverses tradicions per tal que la seva paraula il·lumini el teu silenci?"

(tuit d'en Rai de 04.03.2020)

Estimar i tenir present la mort

Zurbarán 1639

"Què cal fer per posseir la pau del cos i de l'ànima? Hem d'estimar tots els humans com a nosaltres mateixos i estar preparats tothora per a morir. Aquell, en efecte, que cada instant té present la seva mort, esdevé humil, s'abandona a la voluntat de Déu i desitja estar en pau amb tots i estimar tothom."

Silvà del Mont Athos (1866-1938)

Acte de culte

Bissier 1965

"Tot acte de culte hauria de ser un aprofundiment dels nostres sentiments, una presa de consciència de l'enorme importància de cada cosa. Des d'aquest punt de vista, el culte podria ser descrit com un d'aquells actes mitjançant els quals realment entrem en el món de l'esperit."


"Podem descriure aquest aspecte del culte com l'acte amb el qual la persona conrea el seu centre i, per tant, participa en tota la realitat; a través del qual s'uneix, al nivell més profund, amb els germans, i es troba en comunió amb l'univers sencer. El culte és l'acte mitjançant el qual la persona no solament supera l'egoisme i l'aïllament, sinó també l'activisme infructuós i l'estèril superficialitat d'una existència inautèntica."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 484 i 485

El luxe

Macke 1913

A La Vanguardia del 23 de febrer de 2020 s'explica que "en un esforç per renovar l'oferta editorial, La Vanguardia inicia una nova etapa del seu suplement dominical, un producte consolidat en les tres últimes dècades que a partir del 22 de març estrenarà disseny, es ­dirà Magazine Lifestyle, tindrà una orientació cap al luxe i els estils de vida. (...) La nova oferta de La Vanguardia, una revista estimulant i cosmopolita que aspira a ser un elogi del bon gust, (...) apostarà per continguts relacionats amb la creació artística, el disseny, l'arquitectura, la gastronomia, el motor, la tecnologia, els viatges, hotels singulars i d'altres experiències. El luxe, la moda i la bellesa tindran una presència important en aquesta revista d'estil de vida, d'esperit inspiracional i prescriptor. (...) Presentarà les últimes novetats de rellotges, joies, perfums, regals, decoració, interiorisme i cosmètica, entre altres."

Bé, cada editor pot fer el que considera adient, evidentment. Però els altres tenim el dret d'avaluar les seves propostes. I, si s'escau, de criticar-les. El nou Magazine de La Vanguardia sembla alinear-se totalment amb el mensual Fashion&Arts que ja es publica (no queda clar si es fusionen ambdues publicacions o es mantindran separades). Tenen la mateixa manera d'aproximar-se a la realitat. Una manera que em desagrada profundament, i em sap més greu encara com a fidel lector que soc de La Vanguardia.

Els fragments triats miren de presentar succintament el nucli de la proposta d'aquestes publicacions. El punt central sembla ser la "orientació cap al luxe i els estils de vida". Com si aquests dos conceptes anessin vinculats. Crec que aquí hi ha una opció perversa, creadora de confusió, desorientadora. Realment es pot vincular "luxe" i "estil de vida"? D'alguna manera, implícitament, subliminalment, es ve a dir que el bon estil de vida és el que gira al voltant del luxe, el que està vinculat al luxe. I això és una perversa falsedat. Cal denunciar aquest subtil implícit, enormement destructiu. Si més no per als que considerem que és precisament el contrari: que un bon estil de vida no pot anar lligat al luxe.

I tot això es vincula amb el bon gust: "una revista estimulant i cosmopolita que aspira a ser un elogi del bon gust". Una altra greu perversió. El bon gust no anirà mai lligat al luxe i a l'ostentació, a l'exhibició de riquesa i prepotència, a considerar com a ideal de vida la constant despesa en coses que subratllen com en som de privilegiats. Amb l'agreujant que sovint és al revés, i que molts d'aquests productes "de luxe" són enormes mostres de mal gust (la gran sèrie Gomorra ho mostra bé amb els seus interiors de les cases dels caps mafiosos).

I llavors es proposa un embolic interdisciplinari on es barregen, com si compartissin aquest ideal, les més diverses disciplines: "la creació artística, el disseny, l'arquitectura, la gastronomia, el motor, la tecnologia, els viatges, hotels singulars", "el luxe, la moda i la bellesa", "rellotges, joies, perfums, regals, decoració, interiorisme i cosmètica". Quina malèfica i interessada barreja, quina cerimònia de la confusió!

I això es presenta com a un "ideal de vida", fent el tema encara més greu. El nou Magazine (com ja fa Fashion&Arts) vol ser una "revista d'estil de vida, d'esperit inspiracional i prescriptor". Més clar, l'aigua: es proposa un model de vida per tal d'inspirar la gent, per tant de prescriure el que és millor, per tal, per tant, de difondre aquesta manera de viure i presentar-la com a la forma de vida ideal, la més valuosa, la més digne de ser viscuda. S'assenyala la mena de món que volem construir. Amb això la perversió ja arriba a l'extrem.

Quina barreja de pena i refús que genera aquesta mena de proposta en els tenim una altra mena d'ideals, en els que veiem el món i la vida d'una manera diferent, en molts aspectes oposada a la que es pretén defensar en aquesta iniciativa!

Preocupar-se

"He had only one thing to do and that was what he should think about and he must think it out clearly and take everything as it came along, and not worry. To worry was as bad as to be afraid. It simply made things more difficult."

Ernest Hemingway, For whom the bell tolls (1940)



Possible traducció:

"Només tenia una cosa a fer i això era en el que havia de pensar i havia de pensar-hi amb claredat i entomar-ho tot a mesura que anés arribant, i no preocupar-se. Preocupar-se era tan dolent com tenir por. Simplement, feia les coses més difícils".

Cedir per avançar

Hernández Pijuan 2005

"El prestigiós historiador Borja de Riquer va glossar en aquestes pàgines, dijous passat, el manifest per l'amnistia dels condemnats i imputats en el procés independentista. També jo vaig ser convidat a signar-lo. Amb recança, sabent-me molt de greu, vaig contestar que no els podia complaure. Per diverses raons, però sobretot per aquesta: per exigir a un govern de suport parlamentari tan fràgil l'enorme cost de l'amnistia, caldria que el manifest incorporés també l'autocrítica. Encara no hem fet la catarsi del que ha passat a Catalunya. Ningú assumeix els seus errors i, per tant, no és factible demanar a un govern feble que s'enfronti a l'oposició i als altres poders de l'Estat abanderant els arguments de la part derrotada (que l'amnistia transformaria en victoriosa).

La condemna i l'empresonament (així com les imputacions que cuegen) responen, a parer meu, a un abús de força del poder judicial; i així ho van interpretant els diversos tribunals d'Europa que han hagut de manifestar-se sobre aquest cas. Ho va explicar el professor Sánchez-Cuenca: els magistrats espanyols posen l'accent en la lletra de les lleis, però prescindeixen del fonament democràtic que les inspira. Ara bé: aquest abús no pot eclipsar els errors dels dirigents condemnats: empènyer la ciutadania a la desobediència de les lleis vigents, i precipitar el país a una aventura unila­teral.

Que aquests errors no mereixien la imputació de rebel·lió ni l'altíssima pena de sedició em sembla evident (i diria que aquesta percepció és amplíssima en la societat catalana). Però reclamar sortides de gran dificultat política a un govern fràgil sense reconèixer la responsabilitat pròpia en el conflicte no em sembla ni oportú ni pertinent.

El manifest proposa un programa: amnistia, diàleg i referèndum. També en discrepo: aquest programa no és el del 80% dels catalans. Potser l'amnistia aconseguiria aquest altíssim suport (tot i que potser molts voldríem esgotar abans solucions menys agosarades: l'indult o la reforma del Codi Penal). Pel que fa al diàleg, segons les enquestes, la gran majoria de catalans també el vol. Però no pas “sense condicions ni renúncies”, com reclama el manifest. Per afrontar el diàleg, cal estar disposat a fer concessions, a cedir.

Certament: la cultura política hegemònica a Espanya dona per fet que només han de cedir els independentistes (n'exigeixen la rendició, de fet). Però també el discurs dominant entre l'independentisme sosté que Espanya és l'única que té obligació (democràtica!) de cedir. Sense disponibilitat a transigir, l'apel·lació al diàleg és enganyosa. Un manifest que vulgui abraçar molt més enllà de l'independentisme hauria d'explicitar la voluntat de cedir, no solament la de reclamar.

Finalment, en la frase final del manifest s'apel·la ambiguament a un referèndum: “Una solució política al conflicte donant veu al conjunt de la ciutadania”. Això tampoc no respon al 80%, sinó al 50% de persuadits que l'1 d’octubre del 2017 és una data fundacional. L'independentisme dialogant encara no té prou present la sensibilitat d'una part de la ciutadania catalana (situada, goso dir, entorn d'un 30%) que ni aplaudeix la unilateralitat ni és partidària de resoldre els conflictes polítics amb jutges i policies. Aquests catalans volen veure els Jordis i els seus companys fora de la presó. Volen diàleg i volen, encara, una sortida positiva per Catalunya. Però no són independentistes: les reiterades votacions que s'han anat fent des que el procés es va iniciar ho han deixat molt clar.

La part que permetria passar del 50% al 80% desconfia de l'estratègia d'un referèndum (és a dir, d'una solució binària en una societat tan complexa com és la catalana). S'ha vist que un referèndum és divisiu i polaritzant, afavoreix una reacció anticatalanista a l'interior de Catalunya i ha convertit la llengua catalana en cavall de batalla, cosa que la perjudica molt. No, no hi ha un 80% favorable al referèndum. No hi ha estat mai: ja s'hauria expressat electoralment. En un manifest que reclama una solució per als presos, una referència al referèndum no hi hauria de ser.

Som molts els que, com jo, ens solidaritzem amb la dissort dels dos Jordis i de tots els empresonats. Crec que hem de fer l'impossible per aconseguir que surtin de la presó sense que hagin de renunciar als seus ideals. Però, alhora, crec que cal una autocrítica de l'independentisme i una disponibilitat a cedir en un hipotètic diàleg. Si l'independentisme vol trobar realment ­aliats en la lluita per objectius compartits, els haurà de guanyar cedint. Si vol asfaltar amb els altres un terreny comú, haurà de sortir de la zona de confort ideològic.

La llarga presó dels Jordis i dels altres condemnats em commou i m'interpel·la. Però no em priva d'observar la realitat catalana tal com els meus ulls la veuen. El país necessitava una aproximació més franca a la pluralitat interna. Quan l'independentisme va tirar pel dret, aquesta pluralitat es va esqueixar. I aquest dolor també s'ha de guarir."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 24 de febrer de 2020

Solitaris

Fautrier 1928

"L'ésser humà, en la seva realitat fonamental, és un solitari, encara que no conegui l'aïllament. De la mateixa manera que mor tot sol, l'ésser humà, malgrat les aparences, també viu tot sol. L'amor i la paternitat visiten la seva solitud sense, però, trencar-la. L'amor i la paternitat estableixen entre els humans i els altres éssers una comunió que pobla la seva solitud de presències sense fer-la desaparèixer."

Marcel Légaut (citat per Antoni M. Güell a Qüestions de Vida Cristiana n. 99, de novembre de 1979, p. 83).

L'art perdut de les escriptures

"Si la societat moderna ha convertit les escriptures sagrades en armes contra els altres i, també, en fòssils, en testimonis inamovibles d'un món que ja no és el nostre, la historiadora de les religions Karen Armstrong subratlla que, abans que la modernitat les congelés, eren molt pràctiques i dinàmiques. Les escriptures sagrades eren una forma d'art, que es cantava, salmodiava i interpretava –poca gent sabia llegir–, i que cridava a l'acció al món i no buscava una deïtat distant, sinó una humanitat millorada. Una millora que no consistia a ser més joves, brillants i carismàtics, com avui, sinó a connectar amb una realitat última i veritable, es digués rta, Brahman, Dao, nirvana, Elohim o Déu. Una realitat que, assenyala, té poc a veure amb l'ésser que l'Occident modern ha penjat al cel observant-nos.

La premi Princesa d'Astúries de Ciències Socials el 2017 publica ara El arte perdido de las escrituras (Paidós), un llibre fascinant que va del relat bíblic hebreu d'Adam i Eva –inspirat en motius mesopotàmics, com també el Diluvi– a Grècia, Xina, l'Índia, Mahoma i fins i tot l'Així va parlar Zaratustra de Nietzsche, que, diu tot somrient, “va aspirar a convertir el seu llibre en la nova Bíblia, però no crec que ningú n'entengués ni una paraula”. Un recorregut per l'escriptura sagrada dels diferents temps i zones i els seus rituals, de vegades més importants fins i tot que l'escriptura, perquè, diu, impliquen el cos. Un recorregut en què finalment el logos, la raó, l'Occident modern, ha rebutjat un mite que encara necessita.

Armstrong (Wildmoor, 1944), que va ser monja catòlica en la seva joventut i després es va graduar a Oxford i va arrencar un projecte de llarg recorregut, l'estudi de les grans tradicions religioses, explica a Barcelona que va començar a escriure el seu nou llibre perquè l'interessava “com les escriptures sagrades eren originalment interpretades més que llegides. Molts no les veien com a textos. Eren cantades, representades, i el so era molt important. Recordaven les paraules de l'escriptura amb la música dels cants, igual que recordes una cançó més fàcilment que una tesi”.

Però de mica en mica a Armstrong li apareixien nous temes: “Em va intrigar descobrir que fins al període modern ningú no mirava enrere a les escriptures per dir ‘hem de tornar a l'església primitiva o als dies de Buda per buscar els primers sentits’”. Al contrari, apunta: les escriptures sagrades de les diferents tradicions “eren una forma d'art, creatives, s'esperava que hi trobessis alguna cosa nova que parlés a les teves circumstàncies d'aquí i ara. Fins i tot si volia dir canviar les paraules de les escriptures”. Però, assenyala, en el període modern primerenc, amb gent com Luter, que volia tornar a l'Església primitiva, comença el tancament de les escriptures, “i els occidentals el vam acabar exportant a altres parts del globus amb els nostres imperis. Els saudites, així, volen tornar al segle VII. No poden, som del segle XXI. Això distorsiona la fe, que ha d'estar oberta al dolor del món, hem de poder implementar el missatge de compassió de totes les escriptures en el nostre propi temps”.

Per descomptat, diu somrient la historiadora, “quan aquests textos van ser escrits, ningú no sabia que estava creant les Escriptures, és més tard quan els textos són canonitzats. Les analectes de Confuci van tardar 200 o 300 anys a ser compostes, la gent hi afegia coses que posava als llavis de Confuci”. I, evoca, “els evangelis de Jesús van ser escrits 40 anys després de la seva mort; alguns, com el de Lluc, a inicis del segle II”. “No intenten escriure la història de Jesús; pensen què diria si fos aquí i ara. Són històries que no van passar però que tenien un sentit, i ens recorden quin és. Les paràboles són un exemple evident, però també cada evangeli té un missatge diferent. Cap no és històricament veritat en el sentit que li donaríem avui, cada un té els seus objectius segons el que la seva comunitat necessita”.

Per exemple, Mateu, explica, “està molt preocupat per emfatitzar que Jesús no només va venir per als jueus sinó també per als gentils i fa que vinguin els reis d'Orient de Pèrsia a adorar-lo. Lluc vol emfatitzar que va venir per als pobres i els oprimits, i fa que els pastors siguin els primers de saber del Messies. Marc escriu després de la destrucció pels romans del temple de Jerusalem i la crucifixió de centenars o milers de jueus. És el primer que descriu el que passa a la creu, però no és res històric; agafa trossos d'escriptures, salms. No sabem què li va passar a Jesús. Els primers cristians no parlaven de la seva mort. Ell vol remarcar que és un Messies que pateix. Després tot això ho vam fer canònic i traiem doctrines que Jesús no hauria pensat mai. Unes millors que d'altres”.

Ara bé, totes les escriptures sagrades, afirma, “insistien que no es tractava només d'agafar-te a la teva espiritualitat per a tu, sinó que havies d'actuar. Fins i tot Buda, a qui sempre veus en posició de iogui, de meditació, deia als seus monjos que per il·luminar-se havien de tornar a la plaça del mercat, a la confusió dels afers humans, i buscar solucions per posar fi al patiment del món al seu voltant. Totes les escriptures accentuen el paper de la compassió, de la regla daurada. Tot i que són documents humans, i totes tenen un cert element de violència, perquè som una espècie molt violenta. Ens reflecteixen a nosaltres tant com el diví”.

També tenen totes en comú, diu, la transcendència, “anar més enllà del que podem pensar i conèixer”. “El nostre cervell està dirigit a tenir moments en què sentir-nos profundament tocats en el nostre interior i elevats més enllà de nosaltres. Ho veiem en l'art, la dansa, la música, el sexe; busquem experiències transcendentals. Això sí, la transcendència és anar més enllà del que podem pensar i quan la volem domesticar i fer de Déu una persona al cel, fem un ídol. Tomàs d'Aquino va dir que Déu no existeix, no és una de les coses que existeixen. Si a Buda li haguessin preguntat què és el nirvana hauria dit que no ho sabia, com no podem dir què et fa una peça de música”.

Però, afegeix, “tenim tendència a arruïnar la transcendència, i quan hi perdem contacte, perdem el sentit que cada ésser humà és potencialment sagrat. Els hindús, quan troben l'altre uneixen les mans i s'inclinen reconeixent la divinitat que veuen en ell. Avui no veiem gaire que cada persona és un misteri i una meravella. Categoritzem la gent, la psicoanalitzem, ens en queixem, però no actuem: Londres és ric però un 25% de londinencs viuen en la pobresa, i no sento el Gran Rabí ni l'arquebisbe de Canterbury parlant-ne”.

I, conclou: les escriptures coincideixen també en el buidatge del jo, però és difícil avui, “tan plens de nosaltres mateixos. Buda inventa la meditació com a disciplina perquè els seus monjos vegin que el jo del qual estem tan orgullosos no existeix, que canvia la ment cada segon, el jo és una miríada d'impressions. Avui el ioga és només per relaxar-nos, tot és jo. La nostra obsessió per la salvació és preservar l'ego en condicions òptimes en comptes de perdre'l i estar més plens”.

L'excel·lent crònica de Justo Barranco a La Vanguardia de l'1 de març de 2020 sobre la publicació de El arte perdido de las escrituras de Karen Armstrong.

Persones reals

Perquè impressiona aquesta fotografia de 1925 de Luis Escobar? Crec que és per l'autenticitat que reflecteixen els rostres d'aquests membres de l'agrupació socialista del poble del fotògraf, Villalgordo del Júcar. No hi ha ingenuïtat ni maldat, no hi ha innocència ni violència, hi ha simplement persones reals.

L'espai interreligiós 2

Sonia Delaunay 1938

Com a complement del post de 14.02.20, afegim dues consideracions.

La primera fa referència a la denominació d'aquesta mena d'espais. Creiem que hi ha tres opcions igualment adients: la d'"Espai Interreligiós", la d'"Espai Interreligiós i de Silenci" i la d'"Espai del Silenci i la Paraula". Les dues darreres expliciten més la dinàmica d'interrelació entre el silenci i la parau la que hauria de caracteritzar aquests espais. Que cada persona o col·lectiu opti per la denominació que més li plagui. Nosaltres en endavant farem servir més aviat la segona (EIS).

L'altra consideració fa referència a la magnitud d'aquests espais. El text del 14.02.20 sembla apuntar cap a espais d'una magnitud considerable. Tan de bo n'hi pogués haver de grans, però cal tenir present de que també n'hi pot haver de molt més modests i funcionals. El que compta no és la magnitud sinó la seva capacitat de ser invitacions a obrir-se al silenci i la paraula, o si es prefereix al Silenci i la Paraula. De ser espais que afavoreixin, que potenciïn la interrelació entre el silenci i la paraula.

Aquests EIS bàsics, petits, simples i de poc cost es podrien incorporar a molts espais (fins i tot es podria pensar en una versió domèstica, i també en una de portàtil). Un EIS bàsic es podria utilitzar tant en el marc d'institucions com en el d'espais públics. Només cal disposar d'un espai quadrat (més freqüent que un espai circular) i transformar-lo en un octàgon afegint-hi quatre plafons o murs als quatre angles del quadrat fent un angle de 135 graus amb els murs existents. O bé, si es disposa d'un mur base, afegir-hi set plafons o murs formant l'octàgon, en un dels quals hi hauria la porta d'entrada (preferiblement en l'orientat al nord; si no es pot mantenir l'orientació segons la rosa dels vents, llavors es pot fer simplement que entrant a l'esquerra hi hagi el mur del judaisme, seguit dels del cristianisme i l'islam, i entrant a la dreta els murs del xinisme, l'hinduisme i el buddhisme. El mur que queda oposat a la porta seria el dedicat a les religions ancestrals i altres). En la seva versió més simple, cada mur tindria un element gràfic cobert amb una cortina. La persona o grup que utilitzés l'espai decidiria quines cortines vol tenir obertes (si no hi ha consens, podrien estar totes tancades).

En el cas d'un EIS domèstic es pot adaptar un espai amb set imatges posades octagonalment, sigui com a objectes a terra o sobre una lleixa a una certa alçada, sigui com a petits plafons plans amb les imatges triades. Si la persona vol donar preferència a una determinada imatge, és qüestió de posar-la a la part oposada a l'obertura d'entrada (o al lloc de seure), ordenant la resta d'imatges de la manera indicada.

Un EIS portàtil (que podria tenir mides molt diverses) seria simplement un conjunt de set plafons mòbils amb les imatges triades, que es podria instal·lar a qualsevol lloc, interior o exterior.


Algunes imatges recomanables per a aquests EIS bàsics podrien ser:

- per al judaisme, l'estrella de David, o la menorah (el canelobre dels set braços), o els rotlles de la Torah.

- per al cristianisme, la creu o una majestat romànica o un Crist gòtic (punt d'equilibri entre els pantocràtors solars i els Crists en creu renaixentistes i barrocs).

- per a l'islam, la lluna minvant amb l'estel, o una cal·ligrafia del nom d'Al·lah o una imatge d'un mihrab.

- per al xinisme, el signe del Dao o bé el trigrama kien (el cel) de l'Yi Jing.

- per a l'hinduisme, la síl·laba Om o be un yantra o una imatge de Brahma, Vixnu o Xiva.

- per al buddhisme, la roda del Dharma o una bona imatge del Buddha assegut o un mandala.

- per a les religions ancestrals i altres, un tòtem polinesi o un d'Elsworth Kelly o  un quadre de Rothko.