 |
| Sonia Delaunay 1914 |
"Gràcies per ser aquí aquest vespre. Gràcies per interessar-vos per una qüestió que a mi em sembla rellevant, significativa i, encara que no ho sembli, d'actualitat. O que hauria de ser d'actualitat.
La meva presentació es desenvoluparà seguint els passos següents: 1) una petita reflexió sobre l'espai i el temps (sense invocar ni Kant ni Einstein...) 2) una breu reflexió sobre el silenci i la paraula, un tema clàssic, tradicional 3) una presentació de les funcions que em sembla que hauria de tenir actualment un espai interreligiós 4) un intent una mica esbojarrat de disseny d'alguna de les característiques que podria tenir un espai d'aquesta mena 5) una distinció que anirem fent enmig de l'exposició entre espais religiosos fets de nou i la reconversió d'espais religiosos existents en espais interreligiosos i 6) una reflexió sobre els obstacles existents tant per fer espais interreligiosos nous com per reciclar espais religiosos existents.
L'espai i el temps
És cert que l'experiència religiosa, l'experiència mística si voleu, va més enllà de l'espai i el temps, és sortir de l'espai i el temps, experimentar una plenitud que els deixa enrere. I que cerquem espais, i moments, i sons, i gestos, i textos, que ens permetin fer aquest salt al “més enllà” de l'espai i el temps, i que això és el més rellevant que podem fer. Però això succeeix en moments precisos, preciosos i fugaços; com diu el venerable Edgar Morin (tuit del 04.02.2020), “la paradoxa dels moments d'eternitat que ens arriba de viure és que són fugitius...”.
I l'existència d'aquests moments de connexió amb l'esperit, si ho voleu formular així, no ens ha de portar a oblidar que alhora som éssers materials que vivim en l'espai, que som espai. I a més fem espais, en creem. Només els espais naturals no són fruit nostre. Però aquests espais naturals, que no deriven de l'acció humana (o gairebé, ja que l'impacte humà en el territori a partir del Neolític és enorme), han quedat reduïts actualment, si més no a casa nostra, a petits reductes (i que, paradoxalment, han de ser protegits per humans!). Això vol dir que avui en dia tenir accés a espais naturals és un cert privilegi. De fet, és un gran privilegi. Els espais naturals generen veneració, ens admiren i ens fan presents que el món va més enllà de nosaltres, que els humans no som la mesura de totes les coses. Ens retornen una certa humilitat. I, com diu Silvà del Mont Athos, "si has esdevingut plenament humil, trobaràs la pau perfecta en Déu."
El que no és espai natural és espai humà, espai cultural en sentit ample. Començant per l'espai agrari, el més extens i el més proper a l'espai natural. Continuant per l'espai urbà, que va guanyant pes al planeta: hi ha qui diu que dels 7.000 milions d'habitants de la Terra, 5.000 viuen ja en ciutats. Seguint amb les zones industrials i comercials, sovint a la perifèria dels espais urbans. A això cal afegir-hi les infraestructures de comunicació i distribució (xarxa elèctrica, xarra ferroviària, carreteres i autopistes), ports i aeroports, parcs eòlics i solars, plantes de generació d'electricitat, antenes (de ràdio, televisió i telefonia), etc. L'impacte visual (parcs eòlics, xarxa elèctrica, antenes) i de trencament del territori (autopistes, trens d'alta velocitat) d'algunes d'aquestes estructures és enorme.
Finalment, hi ha els espais culturals en sentit estricte. Espais específicament dedicats a la cultura, a l'alta cultura: museus i sales d'exposicions, biblioteques, auditoris, teatres, sales de cinema i... temples. Els temples són un dels espais culturals més antics, potser el més antic. Coves paleolítiques, monuments megalítics, temples egipcis i babilònics, el temple de Jerusalem, temples grecoromans o d'altres cultures, sinagogues, mesquites, esglésies romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques... fins als petits intents formalment renovadors del segle XX, com ara Ronchamp de Le Corbusier en la tradició catòlica. Espais normalment circumscrits a una única tradició, propis d'aquella tradició, la qual troba en ells plasmació física, manifestació externa: sovint els temples són expressió de la força i la glòria d'una tradició, la materialització i proclamació d'una identitat religiosa.
L'espai interreligiós se situaria en aquesta estela i alhora la modificaria. Podria ser una aportació del segle XXI als espais religiosos, que no negaria els espais precedents sinó que els complementaria, afegint-hi una nova possibilitat d'espai religiós. Però alhora és cert que trencaria una mica amb la tendència a identificar en exclusiva un espai amb una determinada tradició. Seria una innovació que enriquiria una llarga tradició d'espais religiosos, i alhora en seria un cert contrapunt.
I així, inevitablement, ens hem posat ja a parlar del temps, dels temps. Del temps històric i del nostre temps. L'espai religiós és sempre expressió d'un cert temps, d'un moment històric, d'una època. És un signe dels temps, del seu temps. Les societats canvien, les cultures canvien. Vana pretensió la de crear coses immutables, la validesa de les quals vagi més enllà dels temps. Els temples van anar canviant segons el moment. I un possible espai interreligiós s'haurà d'adir amb el seu temps, amb el nostre temps, hi haurà d'estar en profunda sintonia, estretament vinculat. N'ha de reflectir i recollir les característiques, la manera de ser i de veure el món (i el fet religiós) dels humans actuals. Humans crítics, que ho passen tot pel sedàs de la raó. Humans que accepten el diàleg amb la tradició però no la imposició de la tradició. Humans que socialment han experimentat un distanciament o rebuig massiu envers les formes religioses, els símbols religiosos. Disposats potser a reconstruir però partint de zero, tornant a les arrels més bàsiques, i amb molta cura i prudència. Humans que no toleren ser manipulats.
Crec que aquest exercici de detecció dels signes dels temps només pot ser un exercici fet col·lectivament, és una tasca col·lectiva. Les visions particulars són inevitablement massa limitades. Per això procuraré no estendre'm gaire en les meves consideracions, amb l'esperança de tenir una mica de temps per poder fer plegats un cert exercici de lectura compartida de l'època, dels signes dels nostres temps.
El silenci i la paraula
Hi ha, però, un signe dels temps que vull posar ja en relleu: a nivell religiós, el nostre temps sembla ser un temps de silenci, d'apreciació i reapropiació del silenci. Del silenci com a punt zero, com a fonament, com a experiència imprescindible de la qual partir si es vol construir alguna cosa. El silenci com a temps de retrobament, de revisió i d'introspecció. El silenci com a temps d'aquietament emocional. El silenci com a austeritat de formulacions i gestos simbòlics. El silenci com el marc més compartible pels que volen repensar-se, obrir-se, reconstruir. El silenci com a plataforma d'enlairament. El silenci com a depuració d'herències, d'angoixes, de traumes, de pors. El silenci com a depurador del cor i de la mirada. Religiosament, som en temps de silenci. Hem de parlar del silenci i des del silenci, hem de treballar el silenci, hem d'aprendre a fer bé el silenci.
Però el silenci, i això no tothom ho veu així, no es pot quedar en ell mateix. El silenci projecta, mou, expressa. El silenci no es queda quiet, no es tanca en ell mateix; el silenci porta, va a parar a la paraula. El silenci és més fecund quan s'obre, acull, admet, incorpora la paraula. Llavors assoleix certa plenitud, es realitza en el seu potencial. De la mateixa manera que la paraula només es justifica, només troba la seva plenitud, quan porta al silenci, quan genera silenci. De l'un a l'altra i de l'altra a l'un, en una espiral creixent. Silenciosos per a poder parlar, parlants per a poder esdevenir silenciosos, en una dinàmica potser paral·lela a la que vam discutir fa uns anys sobre la relació entre la contemplació i l'acció. Antoni Clapés ens aporta al seu text Poesia i silenci unes cites en aquesta línia que resulten prou rellevants: John Cage va escriure “Les paraules fan, ajuden a fer els silencis”; T.S. Eliot deia que “Els mots, després de parlar, es projecten / dins del silenci” i Elias Canetti va escriure que “El pensament arriba a la seva màxima dignitat amb el silenci: ja no es proposa res”.
I la paraula és complexa. Evidentment i essencialment és mots, és textos, és formulacions. Però també, ni que sigui analògicament, és imatges. I també és gestos. I també és cant, és música. La paraula és discurs i és conversa, és quadres i escultures, és sons, és ritual, és litúrgia.
L'espai interreligiós haurà de tenir capacitat per acollir i potenciar aquest diàleg, aquesta dinàmica: del silenci a la paraula, de la paraula al silenci. L'espai interreligiós ha de ser un espai on es doni la corrent bidireccional que els vincula, que afavoreixi la fecundació mútua, el creixement d'ambdós. Això ja passava en els temples tradicionals, i també ha de passar als espais interreligiosos. Hauran de ser espais concebuts de manera que això pugui passar, perquè el silenci i la paraula hi puguin dansar expressivament. I així hem entrat ja a les funcions de l'espai interreligiós.
Funcions de l'espai interreligiós
El 2007, al llibret “El diàleg interreligiós” de Fragmenta Editorial, presentava una visió força àmplia i ambiciosa d'un espai interreligiós, tot i que alhora limitada (veure el post de 20.05.2008 en aquest mateix blog). El presentava com un àmbit afavoridor del diàleg interreligiós, de la pregària i la celebració interreligioses, i signe públic d'una certa manera d'entendre les religions en la societat actual. Ara mantindria aquestes funcions, però ho formularia de manera potser menys ambiciosa que llavors però més àmplia. Ara m'imagino els espais interreligiosos amb cinc funcions:
1) Acollir trobades i celebracions de grups religiosos.
2) Acollir trobades i celebracions interreligioses.
3) Oferir un espai de silenci a la població en general.
4) Proposar moments de pas o connexió entre el silenci i la paraula. Moments en els quals des del silenci es pugui penetrar, obrir-se, al territori de la paraula, de les diferents paraules. Diferents paraules tant per la diversitat de tradicions de les que provenen (ancestrals, xineses, hindús, buddhistes, jueves, cristianes, islàmiques...) com per les diferents formes que assumeixen i que abans comentàvem (textos, imatges, cants, música, rituals...)
5) Ser signe públic de la realitat de les tradicions religioses des d'una concepció d'igualtat entre elles i una voluntat d'entrar en diàleg i interpel·lació entre elles i amb la societat actual.
Són moltes funcions; és molt el que es demanaria a aquests espais. I la seva plasmació en projectes arquitectònics viables no és gens senzilla. Caldria trobar arquitectes que copsessin i s'identifiquessin amb el conjunt de propòsits d'aquests espais; arquitectes amb sensibilitat pel tema i una forta imaginació creativa, una imaginació que jo no tinc. M'hauré de limitar, doncs, a algunes consideracions generals sobre possibles característiques d'aquests espais interreligiosos.
Abans de fer-ho, però, voldria diferenciar entre els espais interreligiosos de nova planta i els que puguin resultar de l'adaptació d'espais religiosos preexistents. Són dos reptes amb un grau similar de complexitat. Imaginar un nou espai permet més flexibilitat, més llibertat, més imaginació. Reconvertir un espai existent pot ser menys costós econòmicament, però el repte tecnològic i d'imaginació que suposa també és molt gran. I totes dues vies són plenes de dificultats. Imaginar un nou espai pot generar menys reticències, no qüestiona res del que existeix, pot ser vist com una novetat curiosa que no se sap si tindrà viabilitat. Repensar i readaptar espais existents pot generar moltes més resistències institucionals. Però quan veus tants temples infrautilitzats, gairebé oblidats, generalment tancats, no pots deixar de plantejar-te la oportunitat d'aquest reciclatge.
A casa nostra aquests espais religiosos són pràcticament tots “propietat” de l'Església catòlica. Però això és una anomalia. Els temples pertanyen a la gent que viu al seu voltant, han de ser espais al servei d'aquesta gent i gestionats per aquesta gent. Directament o a través de l'administració local, no ho sé; segurament cada cas serà diferent. Però es tracta de recuperar, de reobrir aquests espais i posar-los al servei de tothom. Quan érem en una societat majoritàriament cristiana, podia ser lògic que aquests espais fossin exclusivament manifestacions del cristianisme. Però en quina mena de societats vivim actualment, religiosament parlant? Certament ja no podem parlar, si més no a casa nostra, d'un món sociològicament cristià. El mateix coneixement més bàsic del cristianisme està desapareixent a una velocitat esglaiadora (des de l'òptica de la gent de la meva generació...). Per a molta gent jove, el tema ni es planteja, ni es pensa. La reconversió d'alguns (o molts) d'aquests temples escampats pels nostres pobles i barris s'hauria de fer tenint en compte aquest context social i les funcions que abans indicava per als espais interreligiosos. Aparquem però aquí el tema del reciclatge, perquè pot ser més fàcil d'imaginar quan haguem precisat una mica més les possibles característiques d'un espai interreligiós.
Algunes característiques de l'espai interreligiós
Imaginem, doncs, ara que les circumstàncies permetessin bastir un espai interreligiós de cap i de nou. I amb prou diners com per fer-lo mínimament gran i ben dotat tècnicament. Faré una proposta concreta per estimular el debat, sabent que n'hi hauria moltes altres de possibles i que, segons l'entorn cultural, els continguts i la forma poden ser diferents (no serien idèntics un espai interreligiós a Catalunya, a Egipte, a l'Índia, a la Xina o a l'Amèrica llatina...).
Jo m'imagino una mena de doble cercle recobert per una cúpula (fent ús d'una mica d'humor, podeu pensar en un tortell recobert per una d'aquelles campanes de vidre per tal que no s'assequi...) També podeu pensar en un petit accelerador de partícules recobert. O en el Panteó de Roma, amb la seva cúpula de 43,34 metres de diàmetre i el seu òcul de 8,9 metres de diàmetre. O en Santa Sofia d'Istanbul, amb la seva cúpula de 31 metres de diàmetre. La cúpula tindria una entrada de llum zenital, i una zona de finestrals a una certa alçada tot al voltant per a poder copsar les llums canviants del dia. Idealment els finestrals s'haurien de poder tancar i la cúpula potser podria ser retràctil (com a la plaça de toros de Tarragona, diguem) si es considerés oportú tenir la possibilitat de fer coses “a l'aire lliure”.
Una altra opció que també m'agrada és pensar en dos grans octàgons regulars (amb els seus angles de 135 graus) un dins l'altre, orientats segons la rosa dels vents (els vuit punts cardinals). Aquí una referència existent podria ser l'església de Sant Vidal de Ravenna, un octàgon exterior d'uns 14 metres de costat i un d'interior d'uns 7 metres de costat, recoberts amb una cúpula d'uns 16,6 metres de diàmetre.
Si s'opta pel doble cercle, aquest es dividiria en vuit seccions de 45 graus. En el cas dels octàgons, aquesta divisió en vuit es dóna naturalment. Cada secció interior del doble cercle o cada costat de l'octàgon interior tindria al davant una porta corredora que alhora seria una pantalla on poder-hi projectar imatges. Les seccions exteriors del doble cercle o de l'octàgon exterior (la part visible des de fora) tindrien l'opció de no ser planes sinó en forma d'absis o altres.
Una proposta concreta de distribució d'aquestes vuit seccions seria la següent: al Nord, la zona d'accés i de serveis; al Nord-Est, el judaisme; a l'Est, el cristianisme; al Sud-Est, l'Islam; al Sud, les tradicions ancestrals i altres; al Sud-Oest, el buddhisme; a l'Oest, l'hinduisme; al nord-Est, el xinisme (en dic així al conjunt de les tradicions de la Xina).
L'espai central seria diàfan, net, buit; cadascú se situaria on voldria i mirant on voldria, tot i que seria probable que en els temps de simple silenci les mirades convergissin al centre de l'espai. Cadascú es portaria o agafaria a l'entrada l'estri que volgués: cadira, coixí, banqueta, estora, etc.
Les estones de simple silenci serien de dues menes: de silenci absolut o de silenci amb música de fons (religiosa, ètnica, clàssica o contemporània; es podrien anar alternant i combinant aquests gèneres). El centre de l'espai podria estar buit o tenir un objecte de contemplació (foc, aigua, un tros de fusta, una planta...), segons els moments i les preferències.
També s'hi podria practicar, individualment o en grup, el silenci gestual (per exemple, el yoga i el tai xi) sempre que es fes en un context que anés més enllà de la simple pràctica per al benestar físic i es fes sense intermediació econòmica (no seria un espai per a fer classes o cursos).
Els moments i les maneres d'irrupció de la paraula podrien ser molt diversos, com ara situar una imatge al centre de l'espai, sentir la lectura d'un text (si pertany a una tradició, es podria fer des de la secció corresponent), sentir un cant (com ara un recitatiu de l'Alcorà des de la tradició islàmica, o una coral de Bach o un cor de gòspel des de la cristiana). Les possibilitats són moltíssimes. Segons la paraula triada, es podria crear un clima iconogràfic pertinent a través de les projeccions a les diferents pantalles tot a l'entorn (i fins i tot al sostre i a terra, si s'escau; les noves tecnologies ho van permetent).
Quan un grup pertanyent a una tradició demanés l'espai per a una trobada pròpia, s'obriria la porta d'aquella secció i tot l'espai central s'orientaria en aquella direcció. Es podrien projectar imatges d'aquella tradició tot al voltant, i posar els elements rituals pertinents. L'espai interreligiós esdevindria en aquell moment sinagoga, església, mesquita o temple, segons qui l'utilitzés. A la secció SE de l'Islam hi podria haver el mihrab a la paret de fons.
Les trobades interreligioses es podrien fer o bé amb totes les portes de secció obertes o bé deixant oberta només la del Sud, i amb els elements iconogràfics físics o virtuals que es consideressin adients.
Cada secció tindria elements iconogràfics propis (imatges, icones, robes, estris...) i pantalles d'alta resolució on poder-ne projectar d'altres (juntament amb els que es projectessin a les pantalles-porta de les altres seccions). Seria millor que aquests elements iconogràfics fossin movibles per poder adaptar-se als diferents corrents existents dins de cada tradició (per exemple, la corrent ortodoxa dins de la tradició cristiana). Cada sol·licitant d'ús de l'espai es podria portar els elements iconogràfics que desitgés i projectar a les pantalles les imatges que desitgés, així com fer sentir la música que desitgés (l'espai interreligiós podria tenir un banc d'imatges i músiques ampli i al servei de tothom).
Tothom podria demanar l'ús de l'espai interreligiós. Quan no hi hagués cap demanda d'un grup particular les portes de secció estarien tancades i l'espai central estaria obert a qui volgués per a la pràctica del silenci (que, com ja hem dit, podrà ser absolut o amb música, segons els moments; es podria anar-ho alternant per hores, per exemple). Quan algun grup demanés l'ús de l'espai se li faria una reserva, amb dues modalitats: a porta tancada (només pel grup) o bé obert a qui volgués participar de la trobada o celebració.
Es podria considerar donar preferència d'ús a determinades tradicions en funció del dia de la setmana. Per exemple, el dilluns a les tradicions ancestrals i altres, el dimarts a les xineses, el dimecres a les hindús, els dijous a les buddhistes, els divendres a l'Islam, els dissabtes al judaisme i els diumenges al cristianisme. Caldria trobar solucions per a possibles moments conflictius (divendres i dissabte al vespre, per exemple).
Qui serien els possibles promotors i alhora usuaris d'un espai d'aquesta mena? Crec que n'hi ha quatre de principals: 1) Els religiosos ortodoxos 2) Els religiosos heterodoxos 3) Els laics interessats en les religions i 4) Els laics interessats en el silenci.
No sé si he donat prou elements per a poder imaginar l'espai interreligiós que crec més adient per simbolitzar per ell mateix la mena de relació entre les tradicions religioses i entre aquestes i les societats del segle XXI. Hi ha dues propostes alternatives, més cares i potser menys potents simbòlicament, però que cal tenir en compte perquè també serien opcions desitjables: 1) Establir un gran recinte on cada tradició basteix el seu propi temple i 2) Fer un únic edifici dins del qual cada tradició tingui el seu propi espai. Són menys conflictives i poden tenir la seva gràcia si els criteris arquitectònics són harmònics (si no, sobretot la primera pot esdevenir una mena de Port Aventura o un Poble Espanyol de Montjuïc de les religions, cosa que no seria adient). Aquestes dues opcions expressen la juxtaposició amigable, fraternal, de les tradicions, però no subratllarien tant la capacitat de compartir reflectida per l'espai interreligiós proposat.
Vist això, podem tornar un moment al tema de la reconversió de temples preexistents. Treure bancs o ubicar-los diferentment i amb més flexibilitat, poder recobrir determinats elements iconogràfics quan fes falta, incorporar les tecnologies que facilitin determinades ambientacions... Les noves tecnologies dels hologrames i les projeccions audiovisuals, si bé són encara poc sofisticades, poden acabar essent elements útils en aquest sentit. Aquí caldrà estudiar cas per cas com fer l'adaptació, però segur que amb bona voluntat i imaginació es poden trobar moltes solucions. I tenint sempre present que el desafiament principal serà la creació d'un espai que convidi a anar-hi a 1) tothom mínimament interessat en trobar un moment de recolliment o una estona de silenci (pensi el que pensi, cregui el que cregui) i 2) les persones interessades per apropar-se a les tradicions religioses, o practicar-les.
Obstacles per als espais interreligiosos
Crec que la proposta d'un espai interreligiós de nova planta té gràcia, i també crec que podria tenir gràcia la reconversió d'espais religiosos existents seguint l'esperit d'un espai interreligiós. Però també crec que és altament improbable que es materialitzi tant una cosa com l'altra. Per què? Quins obstacles s'hi oposen? Crec que són de quatre menes:
1) El primer seria l'obstacle pressupostari: d'on sortirien els diners per fer una cosa així? De donacions privades? D'aportacions del sector públic? Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients, però és difícil imaginar que puguin sorgir tant les unes com les altres.
2) El segon seria l'obstacle arquitectònic: on trobar arquitectes capaços de convertir idees com aquestes, fruit d'una imaginació fantasiosa, en propostes de disseny viables, consistents i atractives?
3) En tercer lloc hi hauria l'obstacle institucional: les principals tradicions religioses probablement hi estarien en contra. A casa nostra, em sembla que l'Església catòlica no ho veuria gens clar. Això es podria expressar fent el buit, no col·laborant, creant un mur de silenci al seu voltant, o fins i tot manifestant-se públicament en contra. Cal no oblidar que coses més o menys acceptables sobre el paper són molt més difícils d'acceptar “sobre la pedra”, quan passen d'idees a fets, a actes. Tot i que encara costa molt, avui dia es va acceptant més que abans que totes les tradicions estan al mateix nivell, que són igualment veritables, que ja no es pot pensar en termes d'una sola de veritable i les altres “falses”, o en termes d'una de més veritable que les altres (això en termes objectius, de “veritat-en-sí”; subjectivament, en termes de “veritat-per-a-mi”, hi acostuma a haver-n'hi una de més propera o ressonant, i és normal que així sigui). Però l'espai interreligiós materialitzaria aquesta igualtat, aquesta equivalència, la faria visible. Cada secció dedicada a les sis grans tradicions tindria la mateixa grandària, totes estarien situades en el mateix pla! De resistències, doncs, obertes o encobertes, n'hi haurà moltes (no oblidem que en acabar els Jocs Olímpics de 1992, el Centre Abraham va passar a ser una parròquia catòlica...). I també caldria comptar amb l'activa oposició d'aquells que estan en contra de donar visibilitat pública a la dimensió religiosa, a més dels elements clarament antireligiosos. Per acabar aquests obstacles institucionals, esmentem encara un altre tema a tall d'exemple més concret: tindria sentit construir actualment a Barcelona una gran mesquita o una gran sinagoga? Potser sí, però per a mi tindria encara més sentit construir un espai interreligiós en la línia esmentada, obert a tota la població, i també a jueus i musulmans, evidentment. Però, és clar, voldrien aquests utilitzar un espai compartit, un espai que no els fos exclusiu? Ho voldrien els cristians?
4) Finalment, en quart lloc hi hauria l'obstacle social: la manca de pressió social que vagi en aquest sentit. Ens sembla constatar -tant de bo no fos així!- que des de la societat no es reclamen espais de silenci ni espais interreligiosos. No sembla haver-hi prou interès en la nostra societat per a poder disposar d'espais d'aquesta mena. No sembla haver-hi prou interès per conèixer i apropar-se a les diferents tradicions religioses. Els quatre grups abans indicats de potencials impulsors i utilitzadors de l'espai estan tots ells en “hores baixes”. Les institucions religioses es van afeblint i envellint i van perdent capacitat d'incidència social. Les minories contestatàries dins de les institucions també són febles, no hi ha potents corrents crítics en el si de les tradicions religioses, i sovint quan n'hi ha hagut han estat marginades o s'han automarginat; dins de cada tradició no hi ha prou elements d'avantguarda, de frontera, dissidents, heterodoxos o com n'hi vulgueu dir com per impulsar un espai d'aquesta mena. Els laics interessats per les religions són molt pocs i estan molt dispersos; no sembla haver-hi prou gent interessada en el conjunt de les tradicions religioses, en la problemàtica religiosa i el seu desenvolupament històric i actual. I fins i tot els laics interessats en el silenci, potencialment el grup més nombrós, no semblen arribar a nivells socialment significatius. Per això podem parlar de la feblesa de la pressió social pel que fa a la necessitat o oportunitat de poder disposar d'espais interreligiosos.
Em sap greu acabar en una tonalitat tan baixa. Però és que aquests obstacles hi són, i s'alimenten mútuament. Tornem al que demanava abans, i amb el que m'agradaria obrir el col·loqui: els signes dels temps. Els que jo veig no semblen anar en aquesta direcció, per molt que a mi em sembli que seria fantàstic i molt útil poder fer una cosa així. Però dec estar massa fora del meu temps. Em puc consolar dient que ja vindran temps on aquests obstacles desapareixeran. Però em temo que això no és més que un desig, un somni. Encara que “de somnis, també se'n viu...”.
Bé, això és el que volia compartir avui amb vosaltres, moltes gràcies per la vostra paciència."
(text de la conferència sobre "L'espai interreligiós" pronunciada per Raimon Ribera a Cristianisme i Justícia el 13.02.2020)
Entrades
