Novel·les d'avui

Klee 1915



"Les veus del Pamano" i "Maletes perdudes" són dues novel·les fetes amb força intel·ligència i molt d'enginy. Ben plantejades, ben construïdes, ben realitzades (tot i que en alguns moments és difícil no veure-les com un enfilall de tòpics). Són entretingudes i han tingut èxit, s'han traduït a molts idiomes, funcionen bé. I enganxen, fan venir ganes d'anar llegint fins al final (com també passa, per exemple, amb "Ensemble, c'est tout" d'Anna Gavalda, o "An equal music" de Vikram Seth, o amb les telesèries de Benet i Jornet i altres dels nostres especialistes en la matèria).

Són grans novel·les? Són obres d'art? Això ja no queda clar. Com a best-sellers són bons. Per ser grans novel·les, els hi manca alguna cosa. Podríem dir que no n'hi ha prou amb una bona història, ni que sigui més o menys verídica, o amb unes referències acurades, o amb una notable habilitat per reflectir determinades situacions, per fer una gran novel·la.

Em sap greu dir-ho, perquè sé que han agradat a molta gent, però des del meu punt de vista els hi manca un dring d'autenticitat. Els personatges no són prou reals, humans, amb gruix; són més aviat plans, una mica massa esquemàtics i previsibles. Són més personatges que persones. Més peces d'una estructura que palpitacions de vida; més estereotips que identitats pròpies. Són eines al servei de la trama, i no éssers humans que la trama ens revela, ens permet conèixer en la seva riquesa i complexitat, en la seva originalitat i inesgotabilitat, per senzills que siguin.

Demanar això és posar el llistó molt alt? Potser sí. És això fer elitisme, adoptar posicions il·lustrades, allunyar-se del que la gent desitja? No ho crec. Si tant parlem d'aspiració a l'excel·lència, no hem de ser una mica exigents? Ens podem acontentar amb bons best-sellers? No ens cal mirar d'anar més enllà? No és aquesta una pretensió lícita i convenient per a la nostra cultura? És que no som massa fràgils com a cultura per conformar-nos amb segons què? No hem de desitjar i mirar d'assolir el més alt nivell en tot el que fem?

Salvat-Papasseit: Nadal

"Sento el fred de la ni
    i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
   que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina
   prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
   i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
   Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar."

Joan Salvat-Papasseit

Agost al desembre

Klee 1938

"La setmana passada vaig anar al Teatre Nacional a veure Agost, l'obra de Tracy Letts dirigida per Segi Belbel, amb Anna Lizaran, de gran tràgica, i un trio d'actrius format per Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German. L'obra és un drama que no evita els llocs comuns i que, en algunes fases, encadena situacions properes al culebrot. Em va sorprendre veure com, a pesar del caràcter terrible de les escenes que retrata (un poeta fracassat i alcohòlic es suïcida tirant-se al llac, la seva esposa s'atipa de pastilles i després de l'enterrament l'empren amb les seves tres filles) el públic passa una bona estona rient de valent. En principi no tindria perquè ser dolent: en la novel·la, el teatre o el cinema, el que és tràgic i el que és còmic conviuen i es complementen a través d'una àmplia gamma de matisos. Però en el cas d'Agost les bromes no tenen sentit argumental, no preparen l'escenari per a la angoixa o la pietat. No hi ha crítica sobre el tòpic, l'humor és autocomplaent, no està dirigit i difumina els diferents registres del relat. Després, per compensar la pèrdua de tensió, els actors criden i sobreactuen en les parts dramàtiques."


Julià Guillamon a La Vanguardia del 23.12.2010

El miratge del sentit

Klee 1938

"Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d'una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada. Al llarg d'aquest temps que hem buscat en Gabriel, hores i hores per delimitar els seus moviments fins que es va esfumar de la faç de la terra, els cristòfols ens hem preguntat més d'un cop: ¿el coneixem de veritat ara? El punt de partida de la pregunta ja és erroni. Tot i que només es pot viure anant endavant, l'existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrera i proves d'entendre-la en el conjunt. La biografia que deixem rere nostre com el rastre d'una serp a l'arena: vet aquí un artifici que sovint ens conforta. Al capdavall no és tan diferent de l'arriscada interpretació d'un somni. Agafem quatre o cinc escenes que rescatem just quan ens despertem, sensacions que només som capaços de reconèixer veladament, com objectes que reapareixen a la superfície de l'aigua després d'un naufragi, i les unim amb un fil narratiu perquè el resultat sigui comprensible. Però la vida és una altra cosa. El sentit d'una vida és la vida mateixa, allò que construim cada dia sense ser-ne conscients. Per això, quan les vivim, la majoria de les situacions no tenen un significat especial. El miratge del sentit ve després. Seiem en un cafè, parlem amb un amic i justifiquem el nostre passat mirant enrere. L'ordenem. De la necessitat d'entendre els nostres dies, en fem una virtut. (...) Reduïm la vida a unes quantes paraules, la simplifiquem, però el seu sentit autèntic és complexitat, contradicció, incertesa."

Jordi Puntí a Maletes perdudes (2010), p. 398

Nus de Hammershoi

 

Com or vell empresonat

Cien años de soledad

Impressionen la coherència i l'harmonia que presideixen aquesta narració entranyable, càlida però sense concessions emocionals, com un quadre ple de colors perfectament integrats en una tonalitat dominant i ple de figuretes que s'escampen de manera uniforme per un territori que és més temps que espai...

Poder i secret

Tiziano 1554

"El cas dels secrets d'Estat filtrats per Wikileaks (...) hauria de servir per portar a debat una de les qüestions més importants que planteja el sistema democràtic: les relacions entre poder i secret. Norberto Bobbio va tractar l'assumpte magistralment. (...) Deia: "El poder té una tendència irresistible a amagar-se", i citant a Elias Canetti, afegia: "El secret es troba al nucli més intern del poder". La raó és clara: qui exerceix el poder acostuma a considerar que la invisibilitat de les seves intencions facilitarà els efectes buscats. I això és així tant en l'exercici de la política com en qualsevol altre ordre de la vida social."


Salvador Cardús a La Vanguardia del 08.12.2010

Innocenci X

Es diu que quan el papa Innocenci X va veure el retrat que li havia fet Velázquez el 1650 (actualment al Palazzo Doria de Roma), va dir: Troppo vero!

Se non è vero, è ben trovato.

Devastació

Les termes de Caracalla en un dia gris, plujós, trist...

Desolació

La imatge de Santa Cecília a l'església del Trastevere romà que porta el seu nom.

Fluorita

Com una ciutat impossible...

Religió i fonamentalisme

"En tots els casos en que els fonamentalismes religiosos han estat culpables de cometre atrocitats, la part religiosa d'aquest qualificatiu és accidental. El que empeny la gent a actes de violència que, d'una altra manera, serien inimaginables, no és en absolut la part religiosa, és el que anomenem fonamentalistme; i el fonamentalisme no té més relació amb la religió que amb qualsevol altra mena possible de creença. Més encara, cert tipus de creença religiosa, el que anomenem la moderació religiosa, no solament és innocent dels càrrecs que els crítics han presentat contra la religió, sinó que també és la millor defensa possible contra les amenaces que el fonamentalisme planteja a les societats justes i pacífiques. La clau d'aquest argument és el concepte de fe. Per als crítics de la religió, fe significa simplement "creença sense proves". Els crítics assenyalen que quan acceptem certes creences sense proves, com ha de fer tot membre de qualsevol fe religiosa, no hi ha manera de demostrar que estem equivocats. (...) Però el que els crítics no comprenen o amaguen deliberadament és que, per a moltes persones religioses, la manera com viuen la seva fe no es correspon en absolut amb una "creença sense proves". Per a aquests moderats religiosos, la definició més apropiada de fe seria alguna cosa així com "creença en alguna cosa sobre la qual no hi pot haver cap evidència". Els crítics em poden acusar de jugar amb les paraules, però la distinció és, en l'actualitat, d'una importància enorme, perquè allò que separa els moderats religiosos dels fonamentalismes religiosos no és tant què creuen, la part religiosa, sinó com ho creuen. Els fonamentalistes veuen només una diferència de grau entre la creença i el coneixement, i la creença és com una versió provisional del coneixement. Per als moderats, per contra, el coneixement humà és essencialment incapaç de comprendre-ho tot i, com a conseqüència, han d'existir algunes coses que creiem sense que puguem arribar a conèixer-les. Quan creiem en alguna cosa d'una manera moderada, acostumem a considerar que és susceptible de ser qüestionada, corregida per un coneixement posterior o superior, discutida i interpretada. Quan creiem en alguna cosa d'una manera fonamentalista, en canvi, la considerem definitiva i inamovible, que no es pot sotmetre a una interpretació o discussió ulterior. (...) "Veure" i "comprendre" són activitats humanes que depenen dels nostres sentits i conceptes, i tenen lloc en el temps i en l'espai. Per això no hi pot haver cap "visió" o "comprensió" o, en definitiva, cap tipus de coneixement que pugui abraçar la totalitat del món tal com és, al marge dels nostres sentits, dels nostres conceptes, de l'evolució en el temps o de la posició en l'espai. (...) Tan aviat com com acceptem que el problema del fonamentalisme no rau en què creu cadascú sinó en com ho creu, podem començar a comprendre fins a quin punt tot tipus de creences, i no només les religioses, es poden veure afectades per la forma de pensar fonamentalista."

"Les diferents formes de creença religiosa moderada que han sorgit d'institucions amb una llarga història d'investigació teològica tenen la capacitat no només d'atenuar el fanatisme religiós, sinó també de socavar els impulsos que hi ha en la base del pensament fonamentalista."

"Lluny d'assaltar els recintes sagrats de la ciència, la moderació religiosa salvaguarda el progrés científic, el mètode d'assaig i error de la democràcia i la construcció col·lectiva del pluralisme, i ho fa atorgant a allò que és sagrat un recinte propi, deslliurat de l'arrogància de la certesa per la humilitat d'una fe incerta."

William Egginton, Universitat Johns Hopkins, Baltimore (Barcelona Metròpolis, num. 79, estiu 2010)

Prohibicions

Té sentit a la Catalunya d'avui que en una església de poble, en el marc d'una cerimònia de comiat d'una persona, es prohibeixi que s'hi llegeixin textos hindús, buddhistes, islàmics o taoistes? Quan parlem tant de multiculturalitat, de diàleg interreligiós, d'aliança de civilitzacions, té sentit que això passi en el comiat d'una persona que ha dedicat bona part de les seves energies a aquesta tasca? Quan els organitzadors de l'acte ho desitjaven, i els veins del poble ho veien bé, té sentit que una autoritat jeràrquica ho prohibeixi? O, més aviat, que ho pugui prohibir? Que no són del poble on es troben, els nostres temples, esglésies, capelles, fins i tot catedrals? Que són propietat d'una multinacional amb delegats al territori? Que no s'han fet amb els esforços i els diners de la gent i al servei de la gent, els nostres "espais sagrats"? Quina és aquesta noció de "text sagrat" que només adment com a tals els de la pròpia tradició i exclou els de les altres? Té lògica poder llegir un poema d'un poeta català del segle XX i no un text del Daodejing?

Interrogants que m'ha plantejat una situació viscuda actualment a casa nostra. Heus aquí els textos "no autoritzats":

"El caminant ha arribat al final del seu viatge. En la llibertat de l'Infinit, ell és lliure de tot dolor; els grillons que l'encadenaven s'han fos, i la febre de la vida s'ha extingit". (Dhammapada, 90)

“L’atman posseeix ment, té a prana per cos, és la forma de la llum, concep la veritat, té per essència l’espai, conté totes les accions, tots els desigs, totes les olors, tots els sabors, abasta tot el que és, no té paraules, és indiferent. Aquest és el meu atman dins del cor, més petit que un gra de civada o de sègol o de mostassa, més petit que un bri de mill. Aquest és l’atman dins del meu cor, més gran que la terra, més gran que l’atmosfera, més gran que el cel, més gran que aquests mons.” (De la Chandogya Upanishad)

“Oh, Déu meu! Posa llum dins el meu cor, llum en la meva tomba, llum en la meva oïda, llum en la meva vista, llum en els meus cabells, llum a la meva pell, llum en la meva carn, llum en la meva sang, llum en els meus ossos, llum davant meu i llum darrera meu, llum sota meu i sobre meu, llum a la meva dreta i a la meva esquerra. Oh, Déu meu!, acreix la meva llum, dona'm llum, converteix-me en llum, Oh, llum de la llum, per la teva misericòrdia, oh, Misericordiós.” (De la tradició islàmica)

“Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l'ànima del savi quan escolta les paraules del Dhamma. “ (Dhammapada, 82)

“La bondat suprema és com l’aigua que ho afavoreix tot i no rivalitza amb res. Ocupant la posició menyspreada pels altres, està molt a prop del Dao. La seva posició és favorable. El seu cor és profund. La seva paraula és fidel. El seu govern està en perfecte ordre. Compleix les seves tasques. Treballa incansablement. No rivalitzant amb ningú. És irreprotxable.” (Daodejing, 8)

“Tot és plenitud. Plenitud allà, plenitud ací. D’aquella plenitud neix aquesta plenitud. I arreu, idèntica a si mateixa, roman la plenitud.” (De la Isha Upanishad)

“Trenta radis convergeixen al mig però és el buit que hi ha entre ells qui fa moure el carro. Es treballa per fer recipients, però és el buit intern el que possibilita el seu us. Una casa està foradada de portes i finestres. Segueix sent el buit el que permet habitar-la. L’ésser dóna unes possibilitats, i és pel no-ésser que se les utilitza.” (Daodejing, 11)

Serp era

Serp era

i em vaig fustificar.

Ara no puc moure'm

ni puc morir.