Democràcia i religió

En el seu article Democracia liberal y religiones publicat a La Vanguardia el 28 de juny de 2010, l'amic Ferran Requejo comença dient: “Parece claro que el cerebro humano es proclive a aceptar como reales las ideas religiosas que él mismo crea.” Per poder avaluar aquesta rotunda afirmació, caldria matisar què entenem per realitat. Que les idees religioses són creades pel cervell humà és quelcom que comparteixo: totes les idees són productes del cervell humà, i no hi ha una revelació externa a l’univers que hi irrompeixi des de fora trencant la seva dinàmica natural i important “idees” de no se sap on. Ara bé, que no dotem a les nocions o imatges religioses del mateix estatut teòric que tenen les pedres no vol dir que no tinguin la seva peculiar realitat. Són reals en tant que operen en les vides de les persones, en els seus comportaments i emocions. Per tant, si quan es diu que les idees religioses són reals es vol dir que ens parlen de realitats materials externes amb un estatut semblant al dels objectes sensibles, no hi estarem d'acord  però en canvi considerarem que les idees religioses tenen un determinat estatut de realitat, com el tenen els valors, per exemple, en la mesura que configuren realment el comportament humà (que els valors no siguin entitats materials no vol dir que no siguin reals; conformen la nostra manera d'estar en el món, ben real).

A continuació en Ferran designa a la relació del creient amb les seves idees religioses com a “credulitat”. Si aplica el mateix terme respecte als valors, hi podem estar d'acord  però sovint aquesta expressió incorpora un cert deix despectiu que no sé si en Ferran recull o té en compte. Amb la seva intel·ligència habitual, en Ferran sintetitza el panorama: “Con independencia de si se considera que la dimensión religiosa muestra una vertiente valiosa de la vida humana, o de si se piensa que más bien refleja una minoria de edad intelectual y moral por parte de los creyentes, el hecho es que las religiones suponen una dimensión vital importante para muchas personas.” La frase és ben útil, però mereix dos complements.

El primer, que quan algú parla d'aquests temes és oportú que deixi clara en quina d'aquestes dues perspectives se situa ell, si en la de considerar que és una vessant valuosa o en la de la minoria d'edat  Perquè no és el mateix parlar des d'una que des de l’altra. I malauradament no sembla haver-hi possibilitat d'elaborar una reflexió au dessus de la melée, sense situar-se en l’una o l’altra; pretendre-ho pot ser no jugar del tot net amb l’interlocutor.

El segon complement seria que una cosa és una vivència emocional subjectiva i una altra una orientació operativa del comportament. Quan diem que les religions suposen una dimensió vital important, a quina d'aquestes dues realitats ens referim? Perquè una religiositat estrictament emocional pot ser una dimensió vitalment rellevant però limitada a l’àmbit de la subjectivitat i per tant sense una incidència significativa en el seu entorn; i una orientació operativa pot ser un fonament d'actituds i pràctiques amb incidència rellevant en l’entorn tot i que potser la vivència personal no sigui de gran intensitat emotiva. Ambdós casos poden ser etiquetats com a dimensió vital important, però el seu diferent impacte en l’entorn –i fins i tot en la personalitat de l’individu- potser mereix un tractament diferenciat.

En Ferran parla del “pluralismo de creencias religiosas, agnósticas o ateas”. Personalment, no comparteixo la formulació. El terme “creences” és molt ambigu i sovint fa més nosa que servei. ¿Creença vol dir considerar “real” allò de que parlem (amb el que aniríem a parar altra vegada a la discussió del primer paràgraf)? O vol dir simplement nocions, conceptes, narracions emprats en l’àmbit de les religions? En qualsevol cas, tant si l’utilitzem com si no en l’àmbit religiós, crec abusiu utilitzar-lo en els altres dos àmbits i establir una certa homogeneïtat conceptual entre ells, com si es tractés de tres opcions situades en un mateix nivell. Crec que no és així, crec que no hi ha creences agnòstiques o atees. Hi ha persones a qui l’àmbit religiós els hi resulta significatiu i hi ha persones a les que no els hi resulta significatiu. I prou. La mateixa distinció entre agnosticisme i ateisme em sembla improcedent. O a un li agrada o interessa la música o no, i tots tan amics. L’agnosticisme és un etiquetatge prudent i l’ateisme un etiquetatge agressiu, potser sí, però ambdós etiqueten una única realitat: la manca de ressonància de les propostes de les religions en una persona.

Comparteixo plenament la distinció que fa en Ferran entre respecte a les religions i protecció de la llibertat religiosa, per una banda, i laïcitat de l’esfera pública, per l’altra. L’Estat ha de respectar per un igual totes les idees religioses. Ara bé, què passa amb la posició de l’Estat sobre el fet religiós en general? Pot l’Estat ser “neutre” en aquest sentit? Ni hostil a les religions, ni propici a les religions? Si aquesta neutralitat fos possible... però si no ho és, en aquest cas m’inclino per la simpatia en lloc de l’hostilitat, considerant que, tot i les seves misèries històriques ben reals, hi ha en el fet religiós una dimensió antropològicament constructiva de l’ésser humà que és més important que les seves males utilitzacions. Ara, és clar, pot un Estat tenir opinió en aquestes matèries? El debat és interessant i important. És cert que les religions tenen temptacions totalitàries afavorides per la seva mateixa dinàmica interna (una experiència viscuda amb passió com a “veritat” pot portar a voler imposar-la als altres) i és bo que les religions incorporin un marc de referència liberal i democràtic que les acoti i pugui contribuir a frenar aquestes temptacions. De tota manera, dir-ne d'això “domesticació” no és potser l’expressió més afortunada. S’entén, però, l’esperit, i és una qüestió de detall.

L’article introdueix la distinció entre l’esfera pública, l’esfera social i l’esfera privada. D’acord, pot ser ben útil, mentre no serveixi de recurs per evitar la discussió sobre religions i esfera pública sense caure en la massa evident simplificació de limitar-la a l’esfera privada. Donant-li espai en l’esfera social és més fàcil no donar-ni en l’esfera pública, i estalviar-se el debat sobre si hi ha d'haver algun espai per a la qüestió religiosa en l’esfera pública. És cert que l’Estat espanyol és d'una aconfessionalitat vergonyant, com si tingués mala consciència de no ser catòlic, i certa nostàlgia d'altres temps. I això cal deixar-ho enrere  Res de sant-crists ni bíblies a les aules o als indrets de jurament de càrrecs, ni tan sols per als creients; res de professors de religions concretes pagats per l’Estat; res de funerals d'Estat religiosos (aquí el debat sobre l’alternativa és fecund: ¿funerals interreligiosos, o cerimònies laiques de la mort –com els casaments pel civil-? Què és més coherent amb la laïcitat de l’Estat?). I és cert que sostenir aquestes posicions no és ni laïcisme intransigent ni anticlericalisme (si més no, jo les comparteixo i no em considero ni una cosa ni l’altra). Estem ben d'acord en que cal laïcitzar realment l’Estat.

Però això no ens resoldrà alguns dels interrogants que han anat sorgint: quina ha de ser l’actitud de l’Estat respecte al fenomen religiós? Què vol dir rebutjar la presència pública del fet religiós? És només treure simbologies religioses concretes dels espais públics, o és no parlar del tema a nivell públic, ni donar veu pública a les aportacions i consideracions sobre la dinàmica social elaborades des d'instàncies religioses? Per on passa la fina distinció entre espai públic i espai social? Els mitjans de televisió públics, poden parlar del fet religiós –no com a notícia, sinó com a debat d'idees ? N’hi ha prou amb “no ser hostil a les religions” com a posicionament d'un Estat?

Entenc, doncs, i comparteixo la preocupació d'en Ferran, però no hi veig prou resolts alguns aspectes rellevants. Potser perquè ell ja en té prou amb aquesta no-hostilitat, i jo preferiria anar una mica més enllà i que l’Estat més aviat fos favorable, potenciador de la dinàmica religiosa, de la mateixa manera que fomenta la cultura, les arts i la sensibilitat dels ciutadans o que potencia l’educació en valors (tot i que és cert que moure’s per l’àmbit religiós és una mica més complicat i relliscós que fer-ho per l’àmbit artístic, però això no vol dir que no es pugui fer; si més no, cal parlar-ne). I torno a dir que això depèn també de si per a un la religiositat és un infantilisme a superar o és una dimensió valuosa i constructiva de la personalitat humana.

Grocs d'aigua

Nou referèndum!

Clar, senzill, comprensible, unitari, mobilitzador:

Nou referèndum! 9R!

Impressions del Montsec

El Montsec de Rúbies és com un gegant amb aire de pagès, immens i ple de bonhomia. Tranquil, acollidor, silenciós, irradiant una notable grandesa. Una mica descurat al punt que hi dóna nom, a la banda occidental de la seva cara meridional, però molt ben tractat a la part central i oriental per la gent del Meianès. Les perdius us hi acullen amb la seva divertida manera de caminar.

El Montsec d'Ares és alegre, femení, ben proporcionat, ric. A la seva vessant meridional, l'encantadora vall d'Àger hi llueix amb tot el seu dinamisme -tot i el trist i polsós estat de la seva col·legiata medieval-, dinamisme, però, que no sembla abastar el seu extrem occidental, on l'entorn de Corçà mostra indicis de certa dificultat. El mateix passa a la seva vessant septentrional: vigorosa a l'orient, presidit pel conjunt de Mur, es va esllanguint cap a ponent, amb alguns poblets més aviat ignorats i d'escassa vitalitat, com ara Castellnou de Montsec, pàtria de Gaspar de Portolà, descobridor i primer governador de Califòrnia. Sota el patronatge de Sant Alís, sovint envoltat pels moderns àngels del parapente, el Montsec d'Ares gaudeix de la seva riquesa i diversitat botàniques, ara incipientment amenaçada per la plaga de les erugues dels pins, que no lluny d'allà, a l'altra banda del Noguera Pallaresa, ja han fet destrosses considerables, anihilant boscos sencers, com podem veure a l'entorn de l'ermita de la Mare de Déu d'Esplà, a prop de Gerri de la Sal.

El Montsec d'Estall és terrible. Dur, salvatge, agrest, poc acollidor, solitari, aïllat, agressiu. Crea una intensa i inquietant sensació de desolació, d'espai inhòspit on fins i tot els animals són poc presents. A la primavera les flors miren de compensar una mica aquesta impressió, i de tant en tant ho aconsegueixen, però la desolació torna a imposar la seva llei. Certament aquest vast territori ofereix les millors vistes del conjunt geològic de Mont-Rebei, per exemple des de l'extraordinària ermita romànica de Santa Quitèria i Sant Bonifaci, a Montfalcó. I en molts punts, la vista sobre el pantà de Canyelles és preciosa, tot i que aquest pantà suposés la mort per despoblament de molts dels seus pobles, com ara Estall, Fet i Finestres, la visita als quals trenca l'ànima. A costat d'aquest darrer hi ha una formació geològica extraordinària, amb estrats calcaris d'una verticalitat i una primor excepcionals. La renovació de les seves pistes actualment en curs potser trencarà una mica l'aïllament, però li costarà deixar de ser un enorme espai on s'us encongeix el cor i us agafa la por de quedar-hi engabiat. Lluny de tot, desconnectat de tot, mereixeria ser terra per a nous ermitans.

Barcelona: vuit pilars

La bimil·lenària història de Barcelona recull -i seria bo que en fosssim ben conscients- com a mínim vuit moments culturals, vuit estils de pensament social compartit amb el seu entorn europeu: la romanicitat, el gòtic, el renaixement, la il·lustració, el romanticisme, el modernisme, el noucentisme i l'avantguardisme.

La romanicitat hi queda una mica oculta, soterrada. Però el Museu d'Història de la Ciutat ens l'apropa i ens recorda que és el nostre substrat bàsic. La plaça de Sant Jaume no deixa de ser el centre d'una ciutat romana... Val la pena tenir present la nostra llatinitat, la nostra vinculació al món de l'Imperi Romà, i algunes avingudes ens en faciliten la memòria: la Via Augusta, la Via Júlia, la Via Favència...

El gòtic reflecteix l'esplendor econòmic i polític de la Barcelona medieval. La seva presència física és impactant: Santa Maria del Mar, la Catedral, el Tinell, la capella de Santa Àgata i la Plaça del Rei, el Monestir de Pedralbes, el Saló de Cent de l'Ajuntament, el Saló de Contractacions de la Llotja, el cos central del Palau de la Generalitat, les Drassanes, l'Església del Pi, la façana gòtica de l'Ajuntament... El nomenclàtor dels grans carrers de l'Eixample ens fa memòria de l'abast territorial de la influència catalana medieval, i el carrer Muntaner ens recorda el seu gran cronista. El gòtic és solidesa i religiositat, és ambició i generositat, és l'esplendor fet pedra i la pedra mirant de ser esperit.

El renaixement, malauradament, no fou un temps de bonança per la ciutat, i tret del magnífic Palau del Lloctinent a la Plaça del Rei (de mitjans del segle XVI), del campanar - i en certa manera el Pati dels Tarongers - i de la façana del Palau de la Generalitat (de finals del segle XVI) i de la tardana Casa de la Convalescència (s. XVII), esplèndida seu de l'Institut d'Estudis Catalans, ens manquen grans referents arquitectònics que ens recordin el fantàstic esperit d'aquell temps. Temps de mirar alhora enrere i endavant, de redescobrir el món clàssic greco-llatí i obrir la primera globalització del conjunt del planeta, tot i el seu enorme cantó fosc. Aquesta capacitat de mirar simultàniament endarrere i endavant Barcelona la necessita en el moment actual, i per això no podem deixar de banda l'esperit renaixentista.

La il·lustració és també una sensibilitat, en un temps de lenta recuperació de la ciutat. després de la guerra de Successió i la desfeta de 1714, de la que el Born s'erigirà en memorial. Els palaus de la Rambla - el Palau de la Virreina (1772-1778), el Palau Moja (1774-1784), el Palau Marc (1776-1780) - exerceixen la seva funció simbòlica i de recordatori d'un temps d'ordre, de fe en el progrés, de difusió de la cultura(i és bonic que el Departament de Cultura de la Generalitat i l'àrea de Cultura de l'Ajuntament tinguin seu en aquests palaus).

El romanticisme barceloní l'hem d'associar amb la Renaixença. El carrer d'Aribau ens evoca a l'autor del poema La Pàtria, escrit el 1832. I la Plaça Reial és un dels seus pocs referents arquitectònics.

El modernisme representa el segon gran esclat econòmic de la ciutat, recollint els fruits de la Revolució industrial. És grans noms, començant pel de Gaudí i continuant pels de Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch o Jujol. És el Parc Güell i la Pedrera, és l'Hospital de Sant Pau i és el Palau de la Música Catalana, és el Palau Güell i el Palau Macaya, és la Casa Batlló i la Casa Ametller, és la Casa de les Punxes i la Casa Vicens, és la Casa Golferichs i la Casa Fuster. Però és també molts edificis modernistes gairebé anònims escampats per l'Eixample o per zones d'estiueig engolides per la ciutat. I és Rusiñol i Casas, Mir i Nonell, i Llimona. I és la popularitat de Wagner a les classes altes de la ciutat. El modernisme és alegria de la vida, optimisme, ganes de fer coses, manca de por a innovar, gust pel gest bell i gratuït, rauxa una mica cega més centrada en el curt termini que en el gran projecte històric; és festeig amb la decadència, és ganes de fugida i oblit, és poca sensibilitat al sofriment aliè, és viure al dia, i Barcelona sovint és tota aquesta barreja de coses.

El noucentisme és seny, és ordre racional, és gust per la mesura, és lluminosa serenitat mediterrània. És Torres-Garcia i és Sunyer, és Maillol, Clarà i Nogués. És Eugeni d'Ors. És la pedagogia dels Galí i els Llongueres. És l'edifici de l'Estació de França (1926-1929).

L'avantguardisme és connexió amb la voluntat de ruptura i novetat, és agosarament, és exploració, és modernitat. És Picasso, Miró i Tàpies, sense oblidar el lirisme d'Hernández Pijuan i Ràfols Casamada. És l'arquitectura racionalista amb ressons de Van der Rohe, la Bauhaus, le Corbusier. És Sert i la Fundació Joan Miró. I és també fins i tot la Vila Olímpica de 1992 i el MACBA, l'arquitectura i el disseny que van posar de moda Barcelona a les acaballes del segle XX. Aquests vuit pilars ens són i ens han de ser una referència, unes pautes amb les que contrastar els nostres projectes de futur, uns esperits en els que inspirar-nos a l'hora de mirar de fer passos endavant a la nostra ciutat.

Aparença i realitat

David 1811

"Quan els vestits, les gales i l'hàbit social de l'expressió d'alguna cosa que cau queden destruïts, no deixen cap ressentiment; els homes no els poden acusar ni els acusen d'opressió ni de falsos títols. Més aviat s'inclinen a la compassió i a l'esbrinament. Es pregunten si, en realitat, allò és tan insignificant com sembla. Però la conservació de la façana quan al de dins sembla haver-se-li escapat la vida provoca una reacció violenta, no troba justificació, produeix l'efecte d'una perpètua coacció, i l'estima que encara desperta allò les formes del qual són secundàries la desfà l'aversió que inspiren les coses que no són reals."


Hillaire Belloch a Napoleó (1932)

El pes de la llum

Napoleó i la religió

"A l'infantesa, el xicot havia crescut amb força fervor. Després no oblidaria mai la seva preparació per a la primera comunió, i aquell dia esdevingué sobresortint per a ell tota la seva vida. Però quan li va venir l'ús actiu de la raó no va trobar matèria en la que exercitar-se pel que fa a la religió. A les preguntes relatives al No Vist no s'hi responia més que amb una polsosa afirmació, sovint insincera. Això succeïa en conjunt en l'educació de la joventut, si més no en la de les classes acomodades, en aquell món de la França de 1780. Per tal que les coses li haguessin succeït diferentment a Napoleó quan era un xicot hauria fet falta, o bé que hagués associat vigorosament les idees de tal manera que el que estimava hagués estat entreteixit amb l'esperit de la fe fins al punt que abandonar-la hagués estat abandonar-ho, o bé que en el nen hi hagués hagut quelcom de fonamentalment original i diferent de les generacions a les que pertanyia. Normalment, segons el desenvolupament de la vida d'aquell moment, Napoleó havia de perdre la fe, especialment perquè es trobava lluny de casa. Res del que l'interessava estava relacionat directament i vitalment amb la religió formal que veia. La religió no li representava el seu país ni les coses que li havien ensenyat a admirar, ni la pràctica, l'exemple i la impressió diària d'una personalitat a la que reverenciés i restés disposat a seguir. Pel que fa al fort element d'excentricisme que de vegades impulsa un individu al conflicte amb l'esperit del seu temps, Napoleó no era d'aquesta mena. Era totalment del seu temps, i tot i que fet en més gran escala que els seus contemporanis, era de la mateixa estofa i constitució que ells. Els errors que va cometre eren els errors d'ells, els seus entusiasmes eren els mateixos, el que acceptava com a la cosa més natural eren postulats generals del seu temps. Entre els seus companys, els més grandets parlaven en l'habitual llenguatge escèptic dels seus pares i eren el que seria ell mateix. No hi havia cap contrast que l'obligués a meditar, i fins i tot el ritual imposat era superficial, apressat, mort."



Hillaire Belloch a Napoleó (1932)

Flors barroques

Gerro de flors barroc de l'església de Sant Gervàs, restaurat als tallers d'Aglaia.

Tarda al Montsec de Rúbies

Tres aspectes

Appiani 1801

"Tot Estat presenta tres aspectes: el civil, el militar i l'eclesiàstic. Hi ha hagut grans líders que han dominat plenament algun d'ells. Els més grans n'han arribat a dominar al menys dos. Cap els ha dominat en les seves veritables proporcions, ja que això sembla quedar més enllà de la capacitat humana. I Napoleó, el més gran dels líders, gairebé va ignorar un d'aquests elements constants. En afers civils i militars va ser un creador, un capità i un ordenador. La importància política del culte la va entendre, però la seva vida no."


Hillaire Belloch a Napoleó (1932)

La petjada religiosa

"Tothom sap que la religió, sigui quina sigui la seva forma, fins i tot en la forma negativa, exerceix una profunda influència en el caràcter i en les accions dels individus, i, tot i que no a primera vista, qui reflexioni o observi constatarà que la influència habitual de la religió sobre grups humans és un factor notable en la formació de la societat; però el qual actualment no s'aprecia amplament. I el que en temps de Napoleó gairebé no li passava pel cap a cap europeu, per molt que hagués viatjat o per molta història que sabés, és la constatació que a l'arrel de les diferències de cultura social hi ha la diferència de religió. Les diferències entre aquesta nació i aquella, entre aquesta regió i aquella i entre aquesta societat i aquella, poden ser explicades en gran part per diferències d'ètnia, clima, instrucció i tota la resta. Però queda una profunda i permanent causa de diferències superior a les altres tot i que operi d'una manera remota i oculta. Aquesta diferència és la diferència en filosofia, en actitud davant de l'univers, i, en conseqüència, en la direcció de l'activitat humana, en la formació de la motivació humana. Això acostuma a seguir essent cert molt de temps després que les creences originals, les doctrines d'aquest o d'aquell sistema religiós, hagin cessat de ser observades universalment. Segueix essent cert després que la gran majoria de la gent que en altres temps hi van creure hagin deixat de creure-hi. Els principis ètics, els hàbits socials d'un grup, sobreviuen a la influència original que els va crear i resta quelcom, quelcom molt fort, de l'atmosfera i condicions en que va créixer i fou conformada una societat."


Hillaire Belloch a Napoleó (1932)

Mil formes

Mirant enllà

Miró 1925

El nostre país està en un bon moment. La crisi, ben real, entela aquesta apreciació, però Catalunya compta amb alguns actius d'alt nivell des dels quals encarar el futur. S'ha parlat molt del seu territori divers i atractiu, ben col·locat en un lloc de pas. S'ha parlat molt de la seva estructura econòmica raonablement eficient i notablement diversificada –tot i les moltes coses a millorar. S'ha parlat també sovint de la seva potència universitària, i especialment del seu dinamisme per impulsar unitats de recerca científica i tecnològica. Es parla de tant en tant de la seva societat civil, tot i que amb valoracions no sempre coincidents. No s'ha parlat tant d'una administració pública força operativa, però també existeix –altre cop, tot i les moltes coses a millorar. Podríem anar allargant la llista, però només hi volem afegir un element, del que no se n'ha parlat gaire. Disposem d'un grup humà en posicions directives o a punt d'assumir-les de molt bon nivell.

La generació que ha conduit el país des de la transició -amb més o menys encert- dóna pas ara a una nova generació magníficament preparada, potser la més ben preparada de la nostra història. Educada en democràcia i en català, és una generació que s'ha format en un context de benestar que li ha permès una alta dedicació a la seva pròpia educació. Ha copsat i experimentat positivament la dinàmica de la globalització, i ha assumit amb naturalitat dels noves tecnologies de la informació i la comunicació. És una generació de mentalitat oberta, moderna, activa, amb una gran capacitat d'iniciativa, amb moltes ganes de fer coses i amb una notable capacitat per gaudir de la vida i especialment per divertir-se. Amb ganes de treballar, i amb il·lusió per la feina ben feta. Amb un gran talent organitzatiu i de sistematització, i amb capacitat de fer brillants anàlisis racionals de les coses. I alhora és una generació ben conscient dels seus propis defectes, cosa que l'honora: un excessiu individualisme, una tendència a la comoditat i al consumisme, una certa addicció a l'immediatesa (tenir les coses “ja”), una certa seducció pel glamour, un cert recurs als tòpics, una certa dificultat per implicar-se i per assumir compromisos, una tendència a posar per davant els drets sobre els deures, una certa capacitat d'acomodació, de complaença, de conformisme (és una generació “complidora”) i un cert desconcert respecte al futur (què cal fer a partir d'aquí? Cap a on cal anar?). Aquesta desorientació respecte al futur, fruit de la manca de projecte generador de cohesió i perspectiva, pot portar a una certa manca de passió, o a dinàmiques de refugi en la frivolitat.

Té algun problema de fons, algun defecte de fabricació, algun inconvenient difícil de resoldre –més enllà dels que ella mateixa reconeix- aquesta generació que està assumint el pes principal de la tasca de tirar endavant el país? Intueixo que en té un, però no és fàcil de definir. Haurem de recórrer a metàfores per mirar de fer-ho. Si agaféssim la metàfora del metall, podríem dir que és com un metall dur, resistent, fort, preparat per a resistir tensions, i alhora polit, bonic. Però em fa l'efecte que és un metall amb una baixa capacitat de vibració. No ressona. Ni vibra, ni fa vibrar. No engresca, no genera admiració. No és un diapasó, és una espasa; no és una campana o un gong, és un martell. En una variant de la imatge, podríem dir també que no és un metall magnètic. Vibració i magnetisme: qualitats intangibles però d'efectes ben reals.

Per què passa, això? És una qüestió de l'estructura íntima del metall, o bé de les formes que ha adoptat fins ara? No ho sé, i em preocupa, tant pel paper que ha de jugar aquesta generació com perquè li tinc un gran respecte, admiració i “carinyu” personal, fruit d'anys de tractar-la des de la proximitat. Si no fos per aquesta proximitat i simpatia, no m'arriscaria a endinsar-me pels perillosos viaranys d'una anàlisi que li pot semblar poc plaent. Però l'aprecio massa per optar per la comoditat i no fer-ho. Els trets poc amables que ara presentaré sobre aquesta generació no sé si són la causa o l'efecte d'aquesta manca de capacitat vibratòria, però crec que hi estan relacionats, i que cal tenir-los presents de cara a poder emprendre accions correctores per superar les limitacions que la baixa ressonància comporta.

Jo trobo en aquesta generació una certa manca de capacitat crítica, de perspectiva crítica en les seves anàlisis, que pot derivar d'una certa feblesa de la seva estructura de valors de referència (sense valors no hi ha crítica possible, i és difícil generar una voluntat de canvi a millor). D'aquí en deriva una certa manca de novetat real en els seus plantejaments, sovint brillants composicions d'elements preexistents. I la feblesa de la seva estructura de valors pot estar vinculada a una feblesa ideològica, a una certa manca de cosmovisió. La qual pot anar lligada a un cert desconeixement –i fins i tot de mirada condescendent- envers el passat, envers la història, envers la cultura clàssica. L'autenticitat i la grandesa no figuren entre els seus valors de referència espontània. Tampoc la disciplina, la paciència, la tenacitat. D'aquí la dificultat per a generar projectes èpico-mobilitzadors, de construir al nivell històrico-mític sense enganyar ni manipular. I potser hi juga també un paper una certa feblesa en el terreny de la sensibilitat i l'amor. Amor per les persones, i amor pel país, per la llengua, per la tradició; tot i ser força emocional, no és una generació particularment humanista. Tot això porta a una certa manca de gruix, de fondària; porta a una ampla i brillant superfície, però prima. D'aquí una certa dificultat en el nivell de l'èpica i del carisma, en el de la lírica i en el de l'espiritualitat, de la captació i elaboració d'una dimensió sagrada en la realitat. Tot això explica que li costi fer coses que commoguin, que engresquin, que portin veritable novetat, que obrin horitzons.

Què es pot fer, davant d'una situació així? Hi ha teràpia per a aquest diagnòstic? Tornant a les metàfores: cal treballar l'estructura íntima de les persones, i això es pot fer a través del triangle sensibilitat-qualitat humana-espiritualitat (al que aquest blog mira de dedicar bona part de les seves energies, amb més o menys fortuna). I cal treballar la capacitat d'interconnexió de les persones i grups, reduint l'atomització individualista i potenciant l'adopció de formes col·lectives estables. Per a això cal voluntat, compromís, fiabilitat. Agafant ara la química orgànica com a recurs metafòric, diríem que cal ser més com el carboni, amb la seva alta connectivitat a nivell atòmic.

Si aquesta generació es treballa a ella mateixa en aquest sentit, pot arribar a ressonar. És important que ho faci, per a ella mateixa i per al país. A les seves mans està el fer-ho; els de les generacions anteriors (certament amb tants o més punts febles que aquesta generació) només ens podem posar al seu servei per si des de la nostra una mica més llarga experiència de la vida els podem ajudar en alguna cosa.

Panorama polític

Sigilosa, continguda satisfacció a certes instàncies de Madrid. El "problema català", desactivat per una temporada, i sense haver-hi hagut d'invertir esforços ni diners, campanyes de premsa o mobilitzacions. L'eclosió independentista fins a nivells del 20-30%, donat l'estil que si més no de moment la caracteritza, farà inviables les iniciatives compartides en la política catalana. Ni hi haurà una mobilització unitària per demanar un nou referèndum després de la sentència del Tribunal Constitucional, ni n'hi haurà per a la reivindicació del concert econòmic. Amb els casos Palau i Pretòria les forces centrals de la política catalana estan quedant afeblides, i més s'afebliran amb la lluita electoral de la tardor, de vida o mort per a Mas i Montilla. Si CiU vol governar, potser ho haurà de fer amb el suport del PP (i potser necessitarà el suport del PP per accedir a l'alcaldia de Barcelona i a la presidència de la Diputació de Barcelona, i potser donarà suport al PP per governar l'Estat) amb el que la seva capacitat d'iniciativa catalanista quedarà també mermada. O bé CiU haurà de governar en solitari i sense majoria absoluta al Parlament, o sigui des d'una certa feblesa que també es traduirà en la relació amb l'Estat.

Barita amb calcopirita

Un idealisme fred

Anomenaríem idealisme fred a un pensament o ideologia liberal a nivell econòmic (com més mercat i menys estat, millor), desregulador a nivell social (que cadascú s’espavili com vulgui/pugui), immobilista a nivell polític (no cal reformar la gestió política, el sistema de partits actual ja va bé), conservador a nivell moral (idees clares i contundents, retorn als vells i contrastats costums, les coses al seu lloc), individualista a nivell de filosofia social (les comunitats i la comunitat no tenen valor per si mateixes, l’important és la trajectòria personal), desinteressada a nivell intel·lectual i cultural (la filosofia i l’art són entreteniments decoratius socialment irrellevants), condescendent a nivell d’actituds (l’humanisme, la calidesa, són debilitats dels febles i dels que no toquen de peus a terra), conformista a nivell religiós (ja va bé l’estructura eclesiàstica catòlica), indiferent a nivell espiritual (desinteressat en veure la vida com un camí en funció del transcendent).

Amb aquestes caricaturesques, extremades i incompletes pinzellades mirem d’al·ludir a una manera de veure les coses que pot estar agafant força a casa nostra. En diem “idealisme” perquè aquesta manera de veure les coses opera, pels que la viuen, com un pensament motivador i mobilitzador, com una “causa”, com un programa desitjable que cal impulsar i difondre al màxim pel bé de la nostra societat i dels qui la formen. Pels que s’hi identifiquen (no amb la caricatura que hem fet, sinó amb la versió en positiu que li correspon), és una aspiració que mereix que s’hi dediqui temps i esforç. És un programa aglutinador, una crida a aplegar-se al seu voltant. És un vertebrador de la concepció del món de les persones que s’hi apunten. És una referència col·lectiva que cal potenciar fins a fer-la hegemònica pel bé de tots.

I en diem “fred” perquè el seu funcionament passa molt més per la raó que pel sentiment o l’emoció (facultats que són vistes amb certa reticència o com a secundàries, subordinades a la raó; es privilegia la intel·ligència racional per sobre de la emocional, hom no es deixa arrossegar per sentimentalismes; és un pensament que “toca de peus a terra”, que sap que “business is business” i que “tot això està molt bé, però...”). En diem pensament “fred” perquè els valors que el caracteritzen no són del tipus “admiració”, “agraïment”, “altruisme”, “atenció als problemes dels altres”, “compassió”, “comprensió”, “cordialitat”, “delicadesa”, “disponibilitat”, “dolcesa”, “fraternitat”, “generositat”, “humilitat”, “igualtat”, “innocència”, “modèstia”, “sensibilitat”, “solidaritat”, “tendresa”, etc. sinó que més aviat s’identifica amb valors com “a cadascú el que li pertoca” o “el que s’ha guanyat”, “ambició”, “competència”, “coratge”, “disciplina”, “eficàcia”, “espavilar-se”, “exigència”, “èxit”, “força”, “influència”, “innovació”, “lleialtat”, “llibertat”, “ordre”, “poder”, “prestigi”, “professionalitat”, “realisme, “respecte”, “responsabilitat”, “seguretat”, etc.

L’idealisme fred promou persones molt correctes, atentes, complidores, responsables, protectores de la seva família, defensores del seu país, bones persones en el sentit de tenir bons costums i no fer mal a ningú ni degradar-se, ciutadans complidors del seu deure. Persones alhora amb un punt d’insensibilitat, d’indiferència pel sofriment dels altres, d’inconsideració pels que no se’n surten o no estan a l’alçada. No es tracta d’una qüestió de noms de persones ni de grups.

Ningú se sentirà identificat amb aquest retrat-robot. Aquí el rellevant no són els noms sinó les idees. Del que es tracta és de veure fins a quin punt està cristal·litzant, s’està difonent a Catalunya aquest idealisme fred, i quin impacte pot tenir a nivell social i personal en el nostre present i el nostre futur. Un idealisme fred que no només es vertebra a sí mateix, sinó que pot influir en el seu entorn, propiciant per exemple un “sobiranisme fred” (on la passió pel país s’assembla més a la passió esportiva que no a la preocupació pel tirar endavant plegats d’un conjunt de ciutadans, per l’afirmació d’unes característiques més que no pas per la potenciació d’una cultura que, alhora que recull la rica herència del passat, aporti sentit i fondària a la vida dels membres del col·lectiu). O fins i tot un “progressisme fred”, on la defensa de la justícia, de la igualtat d’oportunitats o del benestar i el progrés a nivell col·lectiu es combinin amb pràctiques personals més insensibles, de més “suficiència”, més depenents de la moda i l’espectacle o de la promoció personal. Potser estem parlant d’un fantasma, potser estem veient el que no hi ha. Potser estem deformant l’anàlisi en base a determinats prejudicis o determinades pors. Potser la realitat no va per aquí. Però com que ens sabria greu que hi anés, i val més prevenir que curar, val la pena que impulsem i compartim la reflexió sobre els corrents ideològics que van conformant la nostra dinàmica col·lectiva.

(Aquestes notes van ser escrites cap al 2006. En rellegir-les, veig que hi ha dues coses que han modificat l'entorn en el que van ser pensades: la irrupció de la crisi econòmica i l'onada independentista. Crec que la crisi ha desactivat la virulència aparent d'aquestes posicions, però sense cap procés de modificació profunda de les mentalitats; per tant, crec que aquest idealisme fred s'ha fet més discret, menys visible, però segueix vigent. I part de l'onada independentista actual entronca amb aquesta mentalitat. Per això m'ha semblat oportú recuperar aquesta reflexió).

Transcripcions

Al bonic i original llibre Maternitats, d'en Bru Rovira, publicat per Editorial Graó el 2004, s'hi inclouen frases d'infants que comenten fotografies de maternitats. Ens agradaria recollir-ne algunes per la mostra que suposen de com senten i transcriuen aquests nens, en edat "pre-normativa", la nostra llengua:

- "A la nit am don un bas de iet i unpeto i eia sen ba asopa"

- "Am fa mimitus am al dit"

- "Al porta axi par que no te dines par cumpra un coxet"

- "Ansvansanyaparla"

- "Ens donanmanja"

- "Enscompranroba"

- "Ens posanal llit"

-"Ens asplicancontas"

- "Mafa durmi anella i magrada perce am diu guapu"

- "Astem contens vivim sensa guerres tanim el que bulem el nostra mon es ric. Las nostras maras tambe ens astiman mol."

- "Nusaltras ciudarem i estimarem els nostres fills i aixi ells tambe ho faran cuan sigin paras i maras".

Sobre el lloc de les humanitats en els estudis universitaris

 
En un món ideal, crec que caldria considerar seriosament la possibilitat i la necessitat de corregir l’actual tendència a deixar de banda la formació humanística en les nostres universitats. I em sembla que la millor manera d’explicar el que vull dir és fent una proposta concreta. Es tractaria d’introduir a totes les carreres universitàries una assignatura troncal d’Humanitats de tres anys de durada. A les carreres que duren quatre o cinc anys s’impartiria a partir del segon curs; a les de tres anys, des del principi.

El propòsit seria triple:

1) fer conèixer a tots els universitaris els fonaments del nostre món, el perquè el nostre món i la nostra societat són com són, les arrels, els orígens de la realitat concreta de la que formem part;
2) desenvolupar en els nostres universitaris una major sensibilitat envers el coneixement i l’art;
3) fornir un paquet de referències compartides a partir del qual cadascú pugui desplegar el seu itinerari, avançant a partir d’ell o reaccionant-hi críticament per a construir la seva alternativa.

El que em preocupa són coses com ara, començant pel nivell de les arts: pot ser que un universitari de casa nostra no sàpiga si Monet va viure abans de Rembrandt o després, o si Beethoven és anterior o posterior a Bach? Pot ser que un universitari no hagi vist mai un Veermer o sentit mai res de Chopin? Pot un universitari no haver vist o al menys llegit mai un Shakespeare o un Molière? O no haver vist mai, ni que sigui en fotografia, un Botticelli o un Gauguin? Pot no saber el que suposa l’experiència d’evolucionar des d’una pintura realista fins a l’abstracció? I el mateix podríem fer amb la filosofia i, evidentment, amb la història... poden no saber si Richelieu va operar a França o a Anglaterra? En general: a quines grans creacions culturals de la humanitat no pot deixar d’haver estat exposat un universitari? No ens hem de plantejar què és allò del nostre passat que un universitari ha de saber per entendre com és i com funciona el món, inclòs el nostre món? Pot un empresari de nivell, un polític de nivell, un el que sigui de nivell jugar bé el seu paper de lideratge social sense aquesta base -referent, gruix, formació o com li vulgueu dir- humanística? Potser no es tracta de saber llatí i grec (com encara es feia a Europa fins no fa pas tant), però tenir una idea clara dels temes i personatges que es plantegen a la proposta em sembla necessari -no només necessari: imprescindible- si volem fer una societat de qualitat (és molt més important això que la tecnologia utilitzada o el nivell de consum per càpita...).

Evidentment, un exercici d’aquesta mena comporta l’establiment d’un cert cànon, i això sempre és extremadament discutible. L’alternativa de dir “que cadascú s’espavili pel seu compte i es faci la seva pròpia formació en humanitats” seria digna de consideració –tot i que no necessàriament la millor opció, ja que porta a un alt nivell de dispersió de referents que dificulta la cohesió ideològica d’una societat- si es constatés que això succeeix, però la realitat sembla mostrar que, en absència de cànon, el que apareix és el buit, la manca de desenvolupament de l’àmbit de les humanitats. Val la pena, doncs, arriscar-se a proposar un cànon, discutir-lo i, a partir d’un cert consens, tirar-lo endavant.

La que hi ha a continuació és la “meva” proposta, parcial, subjectiva, esbiaixada. És un guió merament indicatiu, a reelaborar a fons (jo mateix l’aniré reelaborant), però crec que apunta en la direcció que volem assenyalar. Com passar d’una o diverses propostes particulars a una de consensuada és un procés a determinar. Crec que aquest procés hauria de ser assumit per la Xarxa Vives d’Universitats, que és la instància més adient per fer-ho; que ho vagi fent cada universitat que vulgui pel seu compte em sembla inviable, donades les dinàmiques actuals al món universitari. A tall d’exemple, un possible procediment seria el següent: el consell de rectors de la Xarxa aprovaria una proposta inicial en la línia del que s'indica més avall; la proposta es penjaria a un blog o instància similar on tothom pogués fer-hi propostes i comentaris durant un període de temps. Durant aquest temps, el consell de rectors designaria un consell d'experts amb un representant de cada universitat de la xarxa - dos de les universitats grans, tres de les molt grans que ho desitgessin; els criteris objectius per designar quines formarien part d'aquestes categories serien també establerts pel consell de rectors-. Aquest consell d'experts revisaria les aportacions dels ciutadans i hi afegiria les seves pròpies aportacions. La proposta del consell d'experts seria sotmesa novament al consell de rectors, i un cop aprovada per aquest seria implementada a totes les universitats de la xarxa (desconec si es pot fer això sense autorització del govern de l'estat o dels tres governs autonòmics, però el tema em sembla prou important com per superar qüestions procedimentals).

Heus ací un possible guió del contingut d’aquesta mena d’assignatura, que permet copsar millor a què ens estem referint. Hi utilitzem com a base la proposta de Carles Comas a la seva assignatura “Societat, Economia i Cultura” d’ESADE, que es troba en una línia semblant a la del llibre “Guns, Germs and Steel” de Jared Diamond; totes dues aportacions són dels anys 1990 però semblen mantenir la seva vigència, i totes dues aporten una rica bibliografia, més o menys fàcilment actualitzable, així com és actualitzable el seu contingut. A més, ambdues aportacions indiquen l'aproximació, el gènere literari, el to adient per aquesta mena d’assignatura.

Caldria elaborar uns apunts escrits i un CD amb quadres i músiques com a plataforma base, a partir de la qual cada professor pogués treballar i aportar els seus èmfasis.

Cada universitat podria afegir al temari comú, si ho desitja, alguns temes propis, però cap universitat podria suprimir temes del temari comú. Creiem, doncs, que tot universitari, inclosos els estudiants de les escoles de negocis, hauria de tenir una idea bàsica però clara dels apartats següents:

Humanitats 1: Edat i origen de l’univers, del sistema solar i de la terra; dinàmica tectònica i canvi climàtic; evolució de la biosfera fins als grans primats; el paper de l’atzar i la necessitat en l’evolució del cosmos. Evolució dels homínids. Pas de la recol·lecció a la producció d’aliments. Gènesi de l’Estat, desenvolupaments tecnològics inicials, invenció de l’escriptura; Mesopotàmia i els primers imperis (Egipte, Assíria, Babilònia, Pèrsia, l’Índia, la Xina). L’aparició de les grans religions (zoroastrisme, judaisme, hinduisme, buddhisme). Lao Tse i Kung Tse. Grècia i la democràcia, Soló, Pèricles. La tragèdia grega (Eurípides, Sòfocles, Esquil). Arquitectura i escultura gregues. Alexandre de Macedònia. Plató i Aristòtil, estoïcisme i epicureisme. L’Imperi romà. Sèneca, Marc Aureli. El cristianisme. Les invasions bàrbares. L’Islam. L’Edat Mitjana. La revolució agrària i la revolució comercial medievals. La reconstrucció de l’Estat a Europa. Art romànic i gòtic. Dante. Giotto.

Humanitats 2: El mercantilisme; les revolucions comercial i agrària de l’Edat Moderna. El Renaixement. Pintors flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling). Bosch. Pintors del Renaixement italià (Fra Angelico, Bellini, Botticelli, Leonardo da Vinci, Michelangelo, Raffaello). Els Reis Catòlics. Erasme. La reforma protestant. Dürer, Cranach. Carles V, Felip II. Shakespeare. El Segle d’Or literari espanyol: Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca. Tiziano, Brueghel, El Greco, Caravaggio. Els levellers i Cromwell. Descartes, Pascal. La revolució científica moderna (Copèrnic, Kepler, Galileu, Newton). Rubens. Olivares, Richelieu. Velázquez, Rembrandt, Vermeer. El Segle d’Or literari francès: Corneille, Molière, Racine. Lluís XIV. La música barroca: Vivaldi, Bach, Haendel. El classicisme musical (Haydn, Mozart). La Il·lustració. Carles III. Goya. Voltaire, Rousseau. La fisiocràcia. El liberalisme: Adam Smith. Kant. La Revolució Francesa. David, Ingres, Delacroix. Napoleó. Goethe. Hegel. Beethoven. Friedrich. El romanticisme musical (Schubert, Chopin). El segle XIX i la Revolució industrial (cotó, ferro, vapor, ferrocarril, acer, electricitat, química de síntesi, motor d’explosió). Darwin. Marx. Wagner. Bismarck. El realisme (Millet, Courbet). Tolstoi. Gaudí. Txèkhov. L’Imperi britànic. L’impressionisme (Manet, Monet, Renoir). Debussy, Ravel. El post-romanticisme (Mahler, R. Strauss, Klimt, Schiele).

Humanitats 3: Les avantguardes en pintura (Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Rodin, fauves, Die Brücke, expressionisme, cubisme, surrealisme, abstracció, Kandinski, Matisse, Mondrian, Picasso, Miró) i música (Schoenberg, Berg, Webern, Bartok, Stravinski, Xostakovitx). La Primera Guerra Mundial. Rilke. Le Corbusier. Einstein i la ciència moderna. La Revolució russa i la Unió Soviètica. El feixisme i el nazisme. Machado. Thomas Mann. Keynes. La Segona Guerra Mundial. La revolució xinesa. El procés de descolonització. Albert Camus. L’Estat de Benestar. La crisi de les ideologies. La secularització. La globalització. Les tecnologies de la informació i la comunicació; Internet. La condició humana en el nostre temps. Coneixement del món i transformació del món. Els valors i el compromís que poden generar i que els fa possibles. El paper dels referents. Distinció i imbricacions entre sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat. Les fonts de sentit vital.


(aquesta proposta va ser tramesa a la Xarxa Vives d'Universitats el dia 8 de juny de 2010, amb el prec de fer-la arribar als rectors de les universitats de la Xarxa. El dia 21 de juny de 2010 la Xarxa Vives en confirmà la recepció i ens comunicà que havia traslladat el tema a la rectora de la Universitat Ramon Llull, per tal que aquesta indiqués si esqueia tractar-ho en els òrgants de govern de la Xarxa Vives. El dia 9 de juliol de 2010 el rectorat de la URL ens va fer saber que no demanarien que s'elevés aquesta proposta als rectors de la Xarxa Vives).

La idea de valor

Rouault 1942

"Què considerem valor, cadascú de nosaltres? La idea de valor té un origen metafísic universal o depèn d'una determinada interpretació del món? Vist que la interpretació del món no és uniforme, un discurs que vulgui ser honest sobre els valors ha de ser per força polèmic. Tanmateix, l'home, com deia Nietzsche, no neix autònom. L'hominització -el camí d'esdevenir cada vegada més humans, fins i tot enllà de l'etapa actual- demana fidelitat a unes fixacions que són vàlides o valuoses en tant que funcionen com a categories per ordenar el món de la vida de cadascun de nosaltres i en cada moment determinat: els valors (valor prové de "valer"). Per a Aristòtil, fer-se cada vegada més humans esdevé una conquesta (ens revesteix d'una "segona natura", diu ell)."

Lluís Busquets i Grabulosa al Diari de Girona del 31.05.2010