Mitjans de comunicació

Picasso 1908

Quatre idees sobre els mitjans de comunicació.

Dues d'en Rafael Jorba:

- Els mitjans de comunicació són constructors de catedrals emocionals, bastides al voltant de dos pilars: l'espectacularització de la informació i el culte a l'emoció.

- La premsa escrita ha de procedir a una selecció dels "quès" i ha de ser una font d'explicació dels "perquès".

I dues de l'Albert Sàez:

- el periodisme té dos grans mites, l'objectivitat i la veritat.

- l'anomenat "periodisme ciutadà" (uns ciutadans explicant coses a uns altres via webs, blogs, you tubes o xarxes socials, sense mediació de periodistes / mitjans de comunicació) no té futur. I portaria a una societat desagregada. I potencia la sintonia entre lector i escriptor que porta a tancar-se en móns amb homogeneitat prèvia (encara que això també passa en alguns mitjans de comunicació habituals).

Goetita avellutada

Triar llibres

Dou 1632

"No hi ha res a objectar al benefici econòmic derivat de la producció i el comerç dels llibres. Si bé és aconsellable, o almenys desitjable, que el lector no es perjudiqui a si mateix empassant-se segons quins productes. Està en el seu dret, de la mateixa manera que és lliure de menjar qualsevol porqueria, o fins i tot delícies amb massa sucre o greix, o les dues coses, encara que tots coneixem el resultat. Amb els llibres i la cultura succeeix alguna cosa semblant. Ja n'hi ha prou d'abonar, encara que sigui de manera indirecta, la suposició segons la qual no hi ha llibres perjudicials. Potser no abundin tant com el menjar escombraries, però n'hi ha. Si bé és cert que la majoria són innocus, és a dir que no causen perjudici, abunden els que, per així dir-ho, contaminen l'esperit o la ment. Passa, a diferència del que és consumit per la boca, que no hi ha ni hi ha d'haver agències, i menys oficials, que aprovin o prohibeixin. Quant parlem de cultura, en comptes de proves disposem d'apreciacions, però això no vol dir de cap manera que un llibre sigui igual a un altre llibre. La gran majoria del que avui es comprarà i vendrà és poc o gens recomanable, intel·lectual i literàriament greixós i dolç. El vell debat del fast food i el delicatessen, referit als llibres i a la cultura, amaga una falsedat, que és l'argument d'aquest paràgraf. La millor manera de celebrar aquesta Diada, des d'un punt de vista personal i social, consisteix en afinar una mica els mecanismes de percepció i distinció, millorar com a lectors (els qui ho siguin).

Com conciliar llavors el comerç i la cultura? Estratificant, tornant a la piràmide. Com s'aconsegueix? Mitjançant els filtres de la crítica, fent cas dels millors lectors, als que hauríem d'escoltar abans d'escollir. La superproducció llibresca és inevitable. L'oferta s'assembla a un supermercat imaginari on els productes es trobessin apilats en desordre. A diferència d'altres països, en el nostre els mecanismes de filtre i valoració es troben poc menys que desmantellats. No està prohibit, que se sàpiga, invertir en ells una part de les energies intel·lectuals disponibles.

Anys enrere, Emili Teixidor va proposar habilitar una zona en la qual només s'exhibissin i venguessin llibres que haguessin superat un filtre qualitatiu, de manera que es facilités l'elecció al lector desitjós d'accedir als bons llibres. És una magnífica idea, que per desgràcia no ha trobat el ressò necessari."

Xavier Bru de Sala a La Vanguardia del 23.04.2010

Sadollats?

"If music be the food of love, play on,
Give me excess of it; that surfeiting,
The appetite may sicken, and so die."

Així comença la deliciosa comèdia Twelfth night, de Shakespeare.

Joan Sellent ho ha traduït així:

"Si amb música es nodreix l'amor, toqueu!
Satureu-me de música, fins que al final
la gana digui prou i es mori..."

El que voldria comentar és l'ús del terme "satureu-me". Perquè no utilitzar "sadolleu-me"? Perquè no és d'ús corrent? Això no el fa menys adient per a traduir Shakespeare, i potser podria afavorir que el féssim servir més sovint, cosa que enriquiria la nostra llengua. "Satureu-me" sona tan "científic", tan poc poètic, que fa cert mal a les orelles en un context com aquest...

Una altra sortida, més literal, seria "doneu-me'n en excés"...

Si canvien l'Estatut, nou Referèndum

Es complica fins a l'esgotament la tramitació de l'Estatut. Més que polemitzar sobre la renovació del Tribunal constitucional, potser el més escaient seria ara aplegar els nostres esforços en una única iniciativa: dir, simplement, com fa Pasqual Maragall, que si es modifica l'Estatut haurà de tornar a passar per un referèndum a Catalunya. Res més. Dir això de la manera més clara i amb el màxim d'adhesions personals i d'entitats i institucions. "Si canvien l'Estatut, nou Referèndum".

Actrius

Una de les nostres grans fonts de referents estètics és el cinema. I dins del cinema, un apartat significatiu el formen les actrius, la majoria de les quals apleguen capacitat interpretativa i atractiu físic.

Un exercici curiós pot ser el d'aplegar algunes actrius que ens siguin significatives en dos grups: les que ens resulten físicament atractives i les que, tot i reconèixer la seva bellesa, no ens atrauen especialment; les que formen part del nostre Panteó particular i les que no. Alguna cosa deu dir de nosaltres mateixos.


No són al meu Panteó Victoria Abril, Isabelle Adjani, Ursula Andress, Laura Antonelli, Lauren Bacall, Brigitte Bardot, Kim Basinger, Emmanuelle Beart, Monica Bellucci, Ingrid Bergman, Juliette Binoche, Jacqueline Bisset, Cate Blanchett, Glenn Close, Joan Crawford, Penélope Cruz, Bette Davies, Doris Day, Catherine Deneuve, Bo Derek, Angie Dickinson, Cameron Diaz, Marlene Dietrich, Faye Dunaway, Farrah Fawcett, Jodie Foster, Greta Garbo, Ava Gardner, Melaine Griffith, Rita Hayworth, Katharine Hepburn, Isabelle Huppert, Angelica Huston, Scarlett Johansson, Diane Keaton, Deborah Kerr, Nicole Kidman, Nastassia Kinski, Jessica Lange, Sofia Loren, Gina Lollobrigida, Carmen Maura, Liza Minnelli, Marylin Monroe, Demi Moore, Julianne Moore, Jeanne Moreau, Ornella Muti, Kim Novak, Irene Papas, Michelle Pfeiffer, Charlotte Rampling, Vanessa Redgrave, Susan Sarandon, Simone Signoret, Barbara Stanwyck, Sharon Stone, Meryl Streep, Tilda Swinton, Elizabeth Taylor, Charlize Theron, Emma Thompson, Uma Thurman, Paz Vega, Rachel Welch, Kate Winslet, Catherine Zeta-Jones.


Són al meu Panteó Ana Belén, Halle Berry, Jane Birkin, Claudia Cardinale, Julie Christie, Shelley Duvall, Vera Farmiga, Mia Farrow, Calista Flockhart, Pepa Flores, Jane Fonda, Verónica Forqué, Ariadna Gil, Audrey Hepburn, Kate Jackson, Grace Kelly, Keyra Knightley, Diane Krüger, Sophie Marceau, Elsa Martinelli, Shirley MacLaine, Ali McGraw, Gwyneth Paltrow, Natalie Portman, Julia Roberts, Meg Ryan, Stefania Sandrelli, Romy Schneider, Elke Sommer, Sissy Spaceck, Hilary Swank, Audrey Tautou, Kristin Scott Thomas, Goya Toledo, Maribel Verdú, Sigourney Weaver, Natalie Wood.

No sé com soc

Bonisme

Rafael Poch, corresponsal a Berlín de La Vanguardia, rememora en l'edició del 6 d'abril de 2010 del diari la figura del jurista alemany antinazi Fritz Bauer (1903-1968). En un requadre de la seva crònica explica que Bauer diferenciava tres menes de subjectes en el nazisme: 1) Els nazis, que propugnaven idees i actituds, una minoria important; 2) la gent autoritària i cruel educada en el militarisme prussià i en la tradició de Luter, i 3) la gran massa d'obedients, conformistes i oportunistes.

I afegeix: "Uns i altres coincidien en que l'humanisme, la compassió i la solidaritat són símptomes de fluixesa i ingenuïtat mental, una idea que ara reneix amb el concepte de bonisme".

Cal anar en compte amb aquesta noció de bonisme, aparentment elemental però que esdevé sense dir-ho un atac a les posicions humanistes.

L'obligació del "carpe diem"

"...A això anomeno jo l'obligació del carpe diem. No és notícia escandalosa als diaris, però està convertint a molts dels nostres joves en ciutadans d'una pàtria irreal. Una pàtria que els hi cobra alts impostos vitals pels que ells s'hipotequen, potser de per vida. Són ciutadans de la "pàtria de la nit", un món irreal, tan còmode com tirànic, ja que esclavitza doblement: plaers químics, pressió gregària.

No pot sorprendre que poderosos interessos (indústries de l'oci, moda, música o droga) treguin suc d'aquesta esclavitzant tendència. Sí que sorprèn, en canvi, l'aquiescència del món adult: família, poders públics, mitjans de comunicació. Zygmunt Bauman descriu la vida actual com una successió de petites i explosives experiències vitals, que ja no formen seqüència lògica o camí coherent. Si el periple vital del nostre món és ja tan confús, semblaria molt necessari establir al menys algun contrapès. Però ningú gosa presentar-se com un aixafa guitarres. Continuem estimulant als joves a descobrir sense parar noves experiències afectives, a transformar incessantment el seu aspecte físic, a participar en tot tipus de novetats. Ha estat decisiva, en aquest sentit, la contribució de la cultura dominant, sobreprotegint i adulant els joves ("pobres joves enviats a l'atur"). I l'entronització d'un discurs moral que repta a gaudir del plaer immediat i a rebutjar per sistema qualsevol esforç, sofriment o contenció, sense els quals l'autonomia personal és un "brindis al sol"."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 05.04.2010

Resurrecció

Bellini 1479

Enterrament

Caravaggio 1602

Lamentació

Botticelli 1492

Botticelli 1495

Crucifixió

Botticelli 1497

Ecce homo

Caravaggio 1606

Prendiment

Caravaggio 1602