Pirita

Soló i la "stasis"

Aquests dies de lectura de “The Grapes of Wrath” (1939), la gran novel·la de John Steinbeck sobre l'emigració del Mid West a Califòrnia a finals dels anys 30 del segle XX, i de debats sobre l’empadronament dels immigrants a Vic, he recordat que a la Grècia clàssica ja hi va haver migracions de grecs cap a noves terres. I que quan l'emigració no era la solució, s'havia d'entrar en una dinàmica de reformes del sistema que apaivagués la tensió social, com va fer Soló a Atenes. He anat als apunts d’en Carles Comas (una de les meves Bíblies); aquest és un resum de la referència que s’hi fa.

Soló fou un dirigent polític grec que, cap als volts de -575, va introduir a Atenes unes rellevants reformes per mirar d’apaivagar un clima social altament enrarit (la stasis, és a dir la tensió social, fou una constant en la història de les polis gregues; com que hi havia pocs recursos, n’hi havia prou amb l’existència d’una situació d’abús per a que la situació de la majoria esdevingués insostenible).

Soló va mirar d’incidir positivament, entre altres coses, en la situació d’endeutament i de submissió dels camperols i en el problema de la indefensió jurídica.

Els camperols grecs (“hectêmoroi”) havien de donar una sisena part de la seva collita als seus senyors i probablement estaven lligats a la seva terra sense poder-la deixar; els seus camps estaven assenyalats amb fites. Soló va suprimir aquesta institució: la obligació de donar la sisena part i el lligam a la terra; ell dirà poèticament que “va treure les fites”.

L’esclavatge per deutes era un problema etern dels camperols, i a Atenes es va agreujar amb l’arribada de blat a bon preu d’Ucraïna i de Sicília, posant als camperols en dificultats econòmiques encara més grans. Soló va fer dues coses importants respecte a això: va eliminar la possibilitat de ser esclavitzat per deutes i va obligar a alliberar a tots els esclaus per deutes (fins i tot va rescatar als que havien estat venuts a l’estranger).

La indefensió jurídica era un altre dels problemes dels camperols. Els camperols pobres es queixaven d’un doble greuge. De vegades un notable pledejava amb el camperol que li devia diners: no estaven d’acord en la quantitat o en el termini de devolució, etc. En aquestes ocasions els notables tenien dos avantatges. En primer lloc, la llei conforme a la qual s’havia de resoldre el plet no estava escrita sinó que era tradició oral; els notables eren els intèrprets autoritzats de la tradició i podien manipular-la al seu favor. En segon lloc, els notables eren els jutges naturals, l’autoritat moral que dirimia tota classe de plets; però en aquest cas ells eren jutge i part, i naturalment fàcilment dirimien en contra del camperol.

Els camperols demanaven dues coses: que s’escrivissin les lleis, les tradicions, i que es creessin tribunals més independents, tribunals de la polis que els notables no poguessin manipular.

Soló va posar per escrit les tradicions legals (a les que va afegir les seves pròpies lleis, per exemple la prohibició de l’esclavatge per deutes); la llei es va posar en taulons de fusta en lloc públic, per tal que tothom pogués consultar-la. I va apartar de la jurisdicció dels arconts els delictes de sang, sobre els quals es va poder apel·lar a l’Assemblea de tots els ciutadans. Encara hi va afegir que un tercer podia intervenir en un judici en favor d’algú que hagués estat perjudicat (molta gent senzilla no se sabia defensar per sí mateixa).

Gairebé un segle i mig més tard, Eurípides, a la tragèdia Les suplicants, posa en boca de Teseu el següent elogi sobre la situació d’Atenes:

"Quan les lleis estan escrites, pobres i rics tenen els mateixos drets. El dèbil pot respondre a l’insult del fort, i el petit, si la raó l’assisteix, vèncer al gran."

La “legislació per escrit” fou reclamada a moltes ciutats gregues i també a Roma. L’escriptura havia arribat a Grècia cap al -800: dos segles més tard ja es feia servir per a crear “seguretat jurídica”.

Buidatge de Botticelli

Buidatges de José Manuel Ballester sobre el Nastagio degli Onesti (1483) de Botticelli...

Metamòrfosi

"Quand un système est incapable de traiter ses problèmes vitaux, il se dégrade, se désintègre ou alors il est capable de susciter un meta-système à même de traiter ses problèmes: il se métamorphose. Le système Terre est incapable de s'organiser pour traiter ses problèmes vitaux: périls nucléaires qui s'aggravent avec la dissémination et peut-être la privatisation de l'arme atomique; dégradation de la biosphère; économie mondiale sans vraie régulation; retour des famines; conflits ethno-politico-religieux tendant à se développer en guerres de civilisation. L'amplification et l'accélération de tous ces processus peuvent être considérées comme le déchaînement d'un formidable feed-back négatif, processus par lequel se désintègre irrémédiablement un système. Le probable est la désintégration. L'improbable mais possible est la métamorphose."


Edgar Morin a Le Monde del 09.01.2010

(gràcies a en Daniel Arenas per fer-nos conèixer l'article)

Vuit trets d'estil

- Autenticitat (no fer les coses perquè toca, o per a quedar bé, o per agradar, o per a rebre aplaudiments, sinó per coherència, per convicció)

- Seriositat, rigor (no frivolitat ni esbojarrament)

- Diversitat (acceptar diverses maneres de pensar)

- Transparència, confiança, sinceritat (no aparença, façana, "correcció política", imatge, càlcul estratègic de les posicions, engany)

- Visió polièdrica, multifacètica (no unidimensionalitats ni obsessions)

- Atenció, estar alerta (no estar distrets, despistats, desorientats, flotant)

- Mirada penetrant, indagadora, que va a fons, que busca l'arrel de les coses (no superficialitat ni precipitació)

- Sensibilitat (no indiferència, pell gruixuda, fredor de cor, displicència, superioritat). Sensibilitat simultània al sofriment i a la meravella del món. Capacitat de commoció profunda i duradora davant del dolor (no un moment d'emoció passatgera) i capacitat de captar la magnificència i bellesa del cosmos, de la vida, de l'ésser humà, del fet d'existir. Capacitat d'amarar-nos alhora de compassió i d'admiració.

(Trets d'estil proposats per Raimon Ribera a la sessió inaugural del Programa Vicens Vives el 15 de gener del 2010 a ESADE)

Aragonit

Buidatge de Brueghel

En José Manuel Ballester buidant Brueghel...

Xuclador

Guix d'Àustria

Un nou problema

Jawlensky 1929

Sembla ser que tenim un nou problema, i aquest problema és diu Joan Laporta.

És cert que els dirigents polítics (nota 1) no tenen perquè ser persones moralment perfectes i inatacables, no tenen perquè ser sants. Però també és cert que per a ser bons dirigents polítics, capaços d'aportar quelcom de positiu al país, han de tenir un gruix humà suficient.

Un dels indicadors d'aquest gruix és el de viure els propis defectes i les pròpies fallades des de la discreció i la preocupació, el dolor si voleu. Un altre és el d'evitar la dissociació entre la vida pública i la vida privada: no és cert que algú pugui ser un bon polític i fer qualsevol cosa a nivell particular, hi ha d'haver uns mínims de coherència. Els dirigents polítics no han de ser referents morals, fites d'exemplaritat ètica, d'acord; però han de tenir prou consistència personal com perquè la seva incidència col·lectiva sigui constructiva. Per això tampoc no poden ser demagogs: la manipulació interessada de les idees inhabilita també per a exercir funcions de dirigent polític o de referent polític.

Quan en una societat es postulen com a aspirants a dirigents polítics persones que no compleixen aquests requisits, aquestes societats tenen un problema. Poden ser conduïdes per camins perillosos. Poden veure disminuït el seu nivell de cohesió social i el seu nivell de "qualitat col·lectiva", per dir-ho d'una manera una mica estranya (també podríem parlar de "capital social", però no sembla ser ben bé el mateix). I el problema esdevé greu quan aquests candidats qüestionables troben ressò en un cert sector de la població, que els acaba fent cas i fins i tot rient les gràcies. Quan milers de persones sintonitzen i s'engresquen amb una proposta d'aquesta mena, quan un percentatge significatiu de la població respon a una crida feta per una persona d'aquestes característiques, aquesta societat s'endinsa per camins arriscats que poden portar a situacions indesitjables. Es pot entrar en una dinàmica de confrontació social que va més enllà del debat constructiu, en una dinàmica d'incomprensió, de bàndols abrandats conflictivament, de risc de fractura social.

La fractura social no és el mateix que la tensió social: la tensió pot ser fecunda si es manté dins dels límits de la convivència i de la consciència de formar un únic poble; quan els depassa, esdevé fractura, i es deixa de prioritzar l'horitzó compartit i l'avenç cap a ell per a centrar-se en el conflicte intern, un conflicte que estanca, afebleix i pot degenerar en nivells que val més ni esmentar.

Això és el que em fan venir al cap els posicionaments recents de Joan Laporta. No el conec personalment, i no el puc avaluar a aquest nivell (en la mesura que una persona és avaluable per una altra, avaluació sempre molt limitada i deformada); però amb el que m'arriba a través dels diaris no puc evitar un calfred i una gran preocupació. La seva facilitat demagògica i la inconsistència d'alguns dels seus comportaments em semblen alarmants. Potser soc hipersensible a segons què, però em fa l'efecte que si ell esdevé un dels nostres dirigents polítics, això no farà cap bé al país. Potser prendrem mal, per fer servir una de les nostres boniques expressions populars.

Manifesto, doncs, la meva preocupació i aversió per la possible irrupció de Joan Laporta en la nostra esfera política. Espero i desitjo que això no succeeixi. Espero que siguem prou assenyats per no deixar-nos embaucar per les seves proclames. Perquè no només compta el que es diu, sinó també qui ho diu. No podem separar les idees de les persones, especialment en un àmbit tan delicat com el de la política. Faré tot el que estigui al meu abast, per poc que sigui, per evitar que esdevingui un dels nostres dirigents polítics, ja que em sembla que no te les qualitats personals necessàries per a exercir aquest paper. Pot ser llest, hàbil, potent, seductor, el que es vulgui (nota 2); però com que em sembla que no te el suficient gruix humà del que parlava abans, no m'hi puc avenir, em tindrà en contra.

Notes (1) Deliberadament, evito la utilització de l'expressió "líders polítics", ja que prefereixo no utilitzar-la com a simple sinònim de "capdavanters". Crec oportú limitar el seu ús amb un caire molt més fecund: el líder (com ens recorden Àngel Castiñeira i Josep Maria Lozano) seria la persona inserida en una interacció de la que formen part ella mateixa, el projecte que ella és capaç de proposar i el grup de persones mobilitzades al voltant d'aquest projecte i d'aquesta persona, interacció que és capaç de generar dinàmiques de transformació de situacions, d'innovació de processos i de generació de solucions que van més enllà del que seria raonablement previsible (com ens recorda Michael Jensen). Segons aquesta visió, els líders es poden donar en molts nivells i situacions diferents, però alhora són esdeveniments excepcionals i improgramables. No tot dirigent polític és un líder polític, encara que encapçali una formació política o una candidatura electoral.

(2) Poden ser interessants les anàlisis de bisturí que Gregorio Morán i Javier Cercas facin d'un personatge com Laporta, ells que tan agudament han analitzat a Adolfo Suárez.

Pins d'Urbión

Un dia afortunat

Hi ha dies especialment afortunats. No saps perquè, aquell dia tot encaixa i els moments magnífics s'encadenen sense fissures, sense cap nota discordant. Per a nosaltres, el 3 de gener de 2010 ha estat un d'aquests dies afortunats. Cap a mig matí ens varem endinsar per la part meridional del Cañón del Rio Lobos, una petita i preciosa gorja calcària enmig de terrenys d'arenisca, a cavall entre les terres de Sòria i les de Burgos. Ben aviat vàrem arribar a l'església de San Bartolomé, romànica, enigmàtica, ubicada en un terreny desnivellat, grisa i ataronjada. El seu exterior inclou un seguit de petits rostres i altres motius simbòlics, i dues finestres circulars mostren una mena d'estrella amb recorregut infinit. Dues enormes soques d'om presideixen l'espai d'accés al temple. L'indret és especial: les parets calcàries, no gaire altes però molt ben treballades pel riu i el temps, són també grises i ataronjades, i a les cúpules d'erosió que el riu hi ha anat excavant hi trobem precioses pintures abstractes d'un negre intens. És un d'aquells indrets que conviden a anar-hi tantes vegades com es pugui. Aquest dia, els colors eren especialment vius, ja que la pluja havia impregnat d'aigua el territori. El cel era d'un gris homogeni, l'aire transparent, la temperatura d'1º. Els voltors vigilaven, immòbils, des de les modestes alçades de les parets del canó, fet que els feia més pròxims del que és habitual. Varem seguir caminant riu amunt. La pluja es feu present -les capelines ens permeteren continuar- i la poca gent que havíem trobat fins llavors anà desapareixent, podent així gaudir en silenci i soledat de la bellesa rica i delicada, perfecta en les seves formes, com una miniatura d'un còdex medieval, del recorregut. Aquí, els murs calcaris i la vegetació es troben en perfecta harmonia. En ser ple hivern, els arbres de ribera deixaven observar amb major transparència els murs calcaris que delimiten el recorregut a banda i banda. Excepcionalment, el riu anava ple a vessar, de manera que en un cert moment el camí principal quedava tallat. Les ganes de continuar, però, ens van fer avançar per la banda de llevant del riu, seguint senders desdibuixats que ens van permetre allargar una hora més l'itinerari. Arraulits en una petita bauma que ens protegia de la pluja, varem dinar, per tornar després al punt inicial. La pluja es feu més intensa, així que amb l'X-Trail ens varem endinsar cap al sud fins a arribar al castell de Gormaz, espectacular runa d'una fortalesa musulmana del segle IX, encimbellada dalt d'un turó i amb una excepcional llargada. La vista és sensacional, amb el Duero als seus peus i preciosos camps llaurats amb les seves geometries i contrastos de color. Els vents ens van ser favorables, i durant uns minuts les boires es van esvair obrint davant nostre l'horitzó. El pas següent va ser Berlanga de Duero. Vista la seva bonica Plaza Mayor, vam anar a parar a la seva enorme i ben proporcionada col·legiata (edificada en només quatre anys a la primera meitat del segle XVI, i per tant amb plena unitat d'estil). Però la nostra atenció va ser immediatament captada per un estol d'estornells que volava justament damunt dels nostres caps i semblava tenir al campanar de la col·legiata com a eix del seu vol. Incansables, els estornells anaven construint a gran velocitat les seves espectaculars i canviants formes. Els teníem tan a prop que el so de les seves ales ens colpia en els moments de canvi de direcció. Embadalits, tot i el fred no podíem deixar de seguir-los contínuament amb la mirada. Els ocellets negres retallats contra el cel gris eren preciosos, i les figures de la seva indeturable dansa, fascinants. Devia fer més de vint minuts que els observàvem quan les campanes van tocar les sis i la groguenca il·luminació de la col·legiata es va engegar. Els estornells van continuar els seus exercicis acrobàtics en un cel cada cop més fosc, i en passar prop de campanar, els focus els hi canviaven el color, de manera que en lloc del negre sobre gris precedent, l'espectacle va passar a una nova fase cromàtica amb els ocells d'un color marró clar amb matisos groguejants sobre un cel blau fosc negrejant. Encantats, no podíem deixar de mirar el vol dels estornells. I cap a un quart de set, tot d'un plegat, els centenars d'estornells van començar a entrar en grans grups i de manera ordenada a les arcades del campanar; en pocs minuts eren tots dins, preparats per passar-hi la nit. Els focus no s'havien obert només, però, a la col·legiata; també el gran castell de la vila, amb les seves espectaculars quatre enormes torres circulars, quedava retallat al cel, creant una imatge fascinant que convidava a ser observada llargament. Costa de descriure, però la seva força i solemnitat ens van impressionar. Es feia tard, continuava ploviscant i fent fred, però ens va entrar el desig d'apropar-nos a la catedral del Burgo de Osma. L'immens recinte i l'espectacular campanar brillaven també sota els focus, i varem fer-ne la circumval·lació a peu; poca gent, silenci, els efectes de la llum sota la pluja... també aquí la fascinació es va fer present. Ens varem animar a caminar fins a l'harmònica Plaza Mayor, enmig del reflex al carrer mullat de les discretes però presents il·luminacions nadalenques i les persones, no gaires, que passejaven pel carrer. Un altre moment encantador. Tornant, en l'alegre foscor mullada de les solitàries carreteres, varem posar a gran volum la "llama de amor viva" i la "noche oscura" que portàvem en disc. Hi ha moments especialment adients per a segons quina música. Aquest en va ser un. Havien estat només unes deu hores, però tan rodones, tan completes, tan irrepetibles que ens ha fet il·lusió deixar-ne constància.