Calcita

Bellesa

"La bellesa té el poder de fer-nos sortir de nosaltres mateixos tant com l'amor." "La bellesa no es pot separar dels dos altres atributs de l'ésser: la veritat -l'adequació amb la realitat- i la bondat -la relació amb l'alteritat. (...) Aquesta tríada forma part de l'Ésser essencial, i tot impuls pel que és bell requereix viure en veritat i en bondat per arribar a Ell." "La bellesa està relacionada amb alguna cosa més que amb el que és plaent, ens agrada o ens fa gaudir. Suscita una obertura afectiva i cognitiva que eixampla les fronteres del jo ordinari, tant corporal com psíquic, cap a horitzons de major profunditat i infinitud."

"L'ésser humà busca envoltar-se de bellesa perquè en sent els efectes benèfics." "Per ascendir per la bellesa de les formes cap a la Bellesa sense forma que s'identifica amb la Veritat i amb el Bé cal un difícil aprenentatge en què ètica, estètica i espiritualitat han de treballar plegades en la transformació de les pulsions primàries."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 89-94)

Pirita escampada

Cristalls de pirita sobre baritina i sobre pissarra.

Eros, philia i àgape

"Eros està marcat per la força de la pulsió, philia per la reciprocitat del donar i rebre, i àgape per la donació d'un mateix. En temps d'eros prima la passió del jo, que es nodreix de l'altre com a ocasió per al seu gaudi i així calma l'ansietat que li provoca la buidor; el temps de philia tendeix a la simetria de la trobada, amb un equilibri entre el que s'entrega i el que es rep; a àgape preval el do oblidat i descentrat de si mateix."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 56)

Expansió i contenció

"Enmig d'aquest onatge continu, ascendent i incontenible, de la vida que avança orientada pel Desig essencial, no podem deixar de constatar que, a més dels impulsos constructius, possibilitzadors de més existència, n'hi ha d'altres que són devastadors i aniquiladors. Entremig existeix tota una gamma de tanteigs que entretenen sense fer-nos avançar ni retrocedir, però que poden acabar intoxicant-nos i tenint un efecte regressiu. I és que, com hem vist, en el dinamisme de la vida hi ha també una resistència, una inèrcia, una imantació cap a estadis anteriors en els quals, paradoxalment, també desitgem aturar-nos per deixar de ser. (...) Els desitjos estan constituïts per dos vectors: l'expansió i la contenció. Per la seva expansió, el desig emergeix i creix, constituint-se en dinamisme de recerca i obertura. Però no sempre pot ni ha de trobar-se en estat de desplegament, sinó que també ha de passar per estadis de renúncia. El desig que sempre és satisfet acaba sent destructiu i devastador com el càncer, que devora tot el que troba al seu pas. Necessita el pol complementari: un límit que l'encarrili i li doni direcció. Aquesta articulació és extremament difícil i subtil. En això consisteix l'aprenentatge de viure, l'art de prendre i desprendre's en els diversos àmbits de l'existència."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 21-22)

Buidatge de Bosch

En José Manuel Ballester buidant el Jardí de les Delícies (1504) de Bosch...

Martí i Pol: Novembre adust

"Novembre adust, torna’ns la claredat

del gest auster i la paraula justa.

Intens i torbador va ser l’estiu,

i ara, prop de l’hivern,

tornen de cop recels i defallences.

Envigoreix i allarga’ns la tardor,

fes-nos dignes de créixer en plenitud

fins i tot quan l’ombra se’ns escurci

abaltida pel pes de les anyades.

Que el més pur de nosaltres resti sempre

dins el vent, i es renovi en cada fulla.

- - -

Mot rera mot acumulem silencis

mentre defora esclaten, poderosos,

la llum i el vent.

Qui ens crida rera els arbres?

Solemnement desfà camí l’estol

de gavians, i la claror proposa

aquell declivi lent de la tardor

que escriu en cada fulla nous designis.

Em veig al lluny, i em reconec, barquer

tossut que remunta el corrent altra vegada."

Miquel Martí i Pol (Primer llibre de Bloomsbury)

Grandesa

"No one knows how greatness comes to a man. It may lie in his blackness, sleeping, or it may lance into him like those driven fiery particles from outer space. These things, however are known about greatness: need gives it life and puts it into action; it never comes without pain; it leaves a man changed, chastened and exalted at the same time - he can never return to simplicity."

John Steinbeck (Sweet Thursday (1954), cap. 36)

Verds naturals

Davant d'un cert independentisme

La independència de Catalunya ha de ser una conseqüència, un fruit, un producte, un derivat, un resultat de la força de la catalanitat, de la potència i extensió del sentiment nacional català. La independència no és, no ha de ser, doncs, una "causa". La causa és la identitat catalana, l'enfortiment i difusió de la catalanitat. No es pot aspirar a tenir un Estat propi sense una voluntat col·lectiva prou consolidada, i la voluntat és un fruit de la identitat. Una determinada manera d'entendre i practicar l'independentisme ens pot distreure de la tasca de construcció de la catalanitat. Pot orientar les nostres energies cap a un camí que no porta enlloc.

Perquè la independència no s'aconsegueix a base de desitjar-la, de proclamar-la, de demanar-la, de reivindicar-la ben fort. Ni s'aconsegueix a base de raonaments demostratius dels seus avantatges de tota mena o de la justícia de la seva causa. Això acostuma a convèncer només als que ja estaven prèviament convençuts. Determinats gestos independentistes ens poden deixar molt engrescats i satisfets, però no comporten cap avenç vers la independència. No podem confondre desig amb realitat, somni amb avenç efectiu; no és somniant intensament com s'assoleix la fita, és treballant d'una determinada manera.

Hi ha un independentisme que pot ser, doncs, un obstacle per a la tasca de construcció de la catalanitat. Ens pot allunyar d'aquells a qui volem incorporar a la catalanitat, d'aquells que de moment no se senten catalans. Pot ajudar a crear un mur entre "els catalans" i els que no ho són. Pot afavorir que s'identifiqui la pertinença a la catalanitat amb independentisme. "Només els independentistes són veritables catalans, només ells són purs i bons catalans" és un arriscat clixé semiconscient que pot ser assumit tant des d'una banda com de l'altra. "Com més s'afebleix la catalanitat, més s'ha de radicalitzar la nostra posició": heus aquí un altre clixé semi-conscient que pot ser a l'origen de la onada independentista actual, ni que sovint quedi soterrat pel més aparent, que diu "Espanya ens maltracta, no ens queda més remei que la independència." Estaríem davant d'una fugida endavant, d'una reacció immadura que ens estalviaria les dificultats i els esforços associats amb la tasca d'impulsió real de la catalanitat.

És cert que hi ha un moviment de fons en determinats sectors socials de Catalunya vers l'independentisme, però la seva naturalesa, extensió, manera de fer i consistència potser no són les pertinents per avançar realment vers la independència. Parafrasejant a l'intel·ligent, despietat i astut Vladímir Ílitx Uliànov, el coneixement de la personalitat i les habilitats del qual potser fascinaria a més d'un independentista, podriem arribar a dir que hi ha un independentisme que és la malaltia infantil del catalanisme.

Per on passa la tasca, dura i complexa, d'enfortiment real de la catalanitat? Passa per atraure i compartir. Atraure a les persones que no se senten catalanes envers la catalanitat. I això no es fa a base de demostracions i discursos, si més no en un primer moment. Es fa a través de l'impacte emocional en aquestes persones. Un impacte emocional que no passa per parlar de Catalunya i les seves bondats, sinó que passa per oferir experiències vitals, experiències relacionals, experiències culturals d'alta intensitat i alta qualitat que puguin ser associades amb la catalanitat. I passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin amb la catalanitat. Passa per oferir, des de l'àmbit de la catalanitat, coses ben fetes.

I aquí és on no n'hem sabut prou. No hem sabut oferir models prou atractius. Hem preferit sovint les grans proclamacions abans que la tasca lenta, feixuga, poc gratificant, una tasca que requereix una tenacitat i paciència poc habituals. I que no compta amb cap garantia d'èxit, però que tot i això es fa perquè té ple sentit per ella mateixa, per convicció, per amor al país. Hem confiat massa en que factors externs ens farien la feina (l'àmbit laboral, l'ascensor social, etc.).

Enfortir la catalanitat passa, doncs, per atraure persones, però passa també per compartir amb elles el projecte. Per compartir el procés de construcció de la identitat present i futura de Catalunya. No podem oferir un producte acabat, predefinit, que s'accepta en bloc o es rebutja: es tracta d'oferir realment la possibilitat de crear plegats un projecte de construcció nacional. Un projecte que hereta una història, una tradició, per recrear-la en el present i projectar-la al futur, tenint en compte les característiques del nostre món i les qualitats i preferències de tots els que participem en la construcció del projecte.

(Una versió lleugerament reduïda d'aquest escrit va ser publicada a la pàgina 5 del diari Avui el dia 30 de novembre de 2009 amb el títol "La malaltia infantil")

Èxit i fracàs

"The things we admire in men, kindness and generosity, openness, honesty, understanding and feeling, are the concomitants of failure in our system. And those traits we detest, sharpness, greed, acquisitiveness, meanness, egotism and self-interest, are the traits of success. And while men admire the quality of the first they love the produce of the second."

John Steinbeck, Cannery Row, 1945

Buidatge de Vermeer

El buidatge de José Manuel Ballester de "L'art de la pintura" (1667) de Vermeer...

Capital ètic

Un comentari d'actualitat de l'Àngel Castiñeira, però que va força més enllà de la conjuntura:

"Les presumptes irregularitats, corrupcions urbanístiques, apropiacions indegudes, desviaments o malversacions de fons, associacions il·lícites, fraus fiscals, cobraments de comissions, tràfics d’influències, encobriments, etc. no són una plaga bíblica enviada des de Madrid, sinó el resultat directe i volgut de les actuacions d’alguns dels nostres representants i de la manera d’exercir les seves responsabilitats. El capital ètic no depèn dels altres, depèn només de nosaltres. Estem molt preocupats pel futur de les nostres infraestructures físiques (AVE, connexió euromediterrània, centrals logístiques, aeroport internacional, etc.). Però potser també caldria pensar com estem d’infraestructures ètiques. Ens hem de preguntar si els “esvorancs” que patim, si les “avaries” que tenim, si les mancances que suportem són només materials o també tenen a veure amb la salut del nostre capital ètic. "

Focalitzant Simone Martini

Retrats d'homes de Schiele

Brutals i impactants...

Limonita pseudomòrfica

Alfa i omega

Hegemonies axiològiques

Diu en Ferran Requejo, parlant del llegat d'Isaiah Berlin:

"A partir de una lectura heterodoxa de los pensadores románticos anti-ilustrados, Berlin reinterpreta los valores de la Ilustración y sus derivados. El pensamiento occidental, nos dice, ya sea en sus versiones racionalistas de raíz griega o de raíz religiosa cristiana, ha asumido usualmente tres consideraciones: a) que toda pregunta tiene una respuesta racional, b) que dicha respuesta es única y cognoscible, y c) que todas las respuestas consideradas verdaderas o correctas son compatibles entre sí. Berlin muestra como cada una de estas tres consideraciones resulta cuestionable. Las ideologías políticas o religiosas basadas en una perspectiva teórica única no tan solo resultan irrealizables (y han mostrado una faz de terror cuando han tratado de ponerse en práctica), sino que también son incoherentes (se basan en una mala teoría). El “monismo”, contrapuesto al pluralismo, nos dice Berlin, está en la raíz de todo extremismo. El fondo moral de la humanidad está revestido por un “pluralismo de valores”, es decir, por valores heterogéneos que no pueden ser reducidos a un principio único o a una combinación universal y permanente de valores aplicable a todos los individuos y casos prácticos. En contra de lo que presuponen la mayoría de ideologías políticas o religiosas, la heterogeneidad moral imposibilita una combinación armónica de valores. Existen, más bien, diversas maneras de ser racional y de ser moral frente a una situación determinada. De esta manera, Berlin afirma tres cosas: a) la irreductibilidad de los valores: éstos últimos son diversos entre sí, no es posible derivar unos de otros -la libertad, la igualdad, el conocimiento, la justicia, la amistad, etc., ni es posible derivarlos de un único valor superior; b) el agonismo de los valores: éstos son a menudo incompatibles entre sí; los valores compiten entre sí, la lucha moral no suele producirse entre el bien y el mal, sino entre el bien y el bien; y c) la incomensurabilidad de los valores: los conflictos morales no suelen ser decidibles en términos universales, ya que muchas veces los valores no son comparables ni medibles con una misma escala. De todo ello nos hablan de forma magnífica las tragedias de la Grecia clásica y de Shakespeare. Todo ello, sin embargo, no significa adoptar una posición relativista o escéptica en el ámbito político y moral. Berlin defiende un papel activo de la razón en los conflictos políticos y morales. Pero ahora la discriminación entre acciones alternativas resulta mucho más contextual que lo que suponen las concepciones “racionalistas” de tipo religioso, político o moral. La razón juega un papel en el momento de establecer una priorización y una interpretación de los valores en disputa Pero ante una situación concreta, muchas veces no habrá solo una única posición moral o racional “correcta”, sino varias. A pesar de nuestras diferencias genéticas y culturales, los humanos compartimos deseos y necesidades. Existen “males universales” a evitar (esclavitud, tortura, genocidio, opresión de las minorías, etc.). Pero, en positivo, ninguna concepción moral puede pretender defender el verdadero “bien humano”. Tal vez algunos consideren que el pluralismo de valores no sea una concepción de la moralidad para quedarse en ella, pero creo que como mínimo se trata de una concepción para “pasar por ella” si queremos despertar del “sueño dogmático” en el que siempre tratan de meternos las teorías políticas o religiosas que pretenden saber bastante más de lo que pueden mostrar razonablemente."

I afegeix en un altre moment:

"(...) lo humano resulta contradictorio ya que los valores desde los que intentamos ordenar moralmente el mundo resultan a menudo irreconciliables. Tomados aisladamente, el amor, la justicia, la libertad, el deber o la amistad, resultan efímeros en lo práctico y abocan al dogmatismo en lo teórico. Se trata de valores convenientes pero que no pueden ser sintetizados de una manera armónica. El conflicto moral es entre el bien y el bien. Una característica de nuestras acciones prácticas que resulta informativa para las democracias. En contraste con el mundo que muestran las tragedias, las ideologías monistas –aquellas que aún pretenden la armonía moral reduciendo la pluralidad a un único principio superior- se revelan empobrecedoras y coactivas (como buena parte de las versiones religiosas monoteístas o de las ideologías políticas totalizadoras). (...) Somos también lo que hacemos. Pero las acciones humanas nunca configuran una imagen única, sino los múltiples destellos de un “espejo roto” moral (Vidal-Naquet). No seremos más justos tratando de enmascarar la pluralidad contradictoria en la que debemos actuar. Y probablemente tampoco seremos más felices."


Pregunta: la incommensurabilitat dels valors, porta llavors a que la preeminència d’un o altre sigui una qüestió del poder del que disposen els partidaris d’un o altre valor? El que en Requejo diu és assenyat, raonable, higiènic i atractiu, especialment des del moment que ho diferencia del relativisme moral; però si no hi ha jerarquies ni relativisme, què hi ha? Com es determinen les hegemonies axiològiques? I sempre acaba havent-hi una dominant axiològica o altra, si més no en la pràctica, en la dinàmica real de les coses; potser a nivell teòric podem deixar-ho en taules, però a la realitat sempre acaba dominant alguna posició. És aquí on entra en joc la política ben entesa?

Fluorita

Pedra de safareig

Lloses del safareig de Villarluengo, al Maestrat.

Rembrandt i Van Gogh: Autoretrats

És fascinant la similitud de propòsit de dues obres aparentment tan diferents...

Galena amb barita

A kind of glory

Aquest és el preciós Capítol 13, 1 de "East of Eden" (1952), de John Steinbeck:

"Sometimes a kind of glory lights up the mind of a man. It happens to nearly everyone. You can feel it growing or preparing like a fuse burning toward dynamite. It is a feeling in the stomach, a delight of the nerves, of the forearms. The skin tastes the air, and every deep-drawn breath is sweet. Its beginning has the pleasure of a great stretching yawn; it flashes in the brain and the whole world glows outside your eyes. A man may have lived all of his life in the gray, and the land and trees of him dark and somber. The events, even the important ones, may have trooped by faceless and pale. And then - the glory - so that a cricket song sweetens his ears, the smell of the earth rises chanting to his nose, and dappling light under a tree blesses his eyes. Then a man pours outward, a torrent of him, and yet he is not diminished. And I guess a man’s importance in the world can be measured by the quality and number of his glories. It is a lonely thing but it relates us to the world. It is the mother of all creativeness, and it sets each man separate from all other men. I don’t know how it will be in the years to come. There are monstrous changes taking place in the world, forces shaping a future whose face we do not know. Some of these forces seem evil to us, perhaps not in themselves but because their tendency is to eliminate other things we hold good. It is true that two men can lift a bigger stone than one man. A group can build automobiles quicker and better than one man, and bread from a huge factory is cheaper and more uniform. When our food and clothing and housing all are born in the complication of mass production, mass method is bound to get into our thinking and to eliminate all other thinking. In our time mass or collective production has entered our economics, our politics, and even our religion, so that some nations have substituted the idea collective for the idea God. This in my time is the danger. There is great tension in the world, tension toward a breaking point, and men are unhappy and confused. At such a time it seems natural and good to me to ask myself these questions. What do I believe in? What must I fight for and what must I fight against? Our species is the only creative species, and it has only one creative instrument, the individual mind and spirit of a man. Nothing was ever created by two men. There are no good collaborations, whether in music, in art, in poetry, in mathematics, in philosophy. Once the miracle of creation has taken place, the group can build and extend it, but the group never invents anything. The preciousness lies in the lonely mind of a man. And now the forces marshaled around the concept of the group have declared a war of extermination on the preciousness, the mind of man. By disparagement, by starvation, by repressions, forced direction, and the stunning hammerblows of conditioning, the free roving mind is being pursued, roped, blunted, drugged. It is a sad suicidal course our species seems to have taken. And this I believe: that the free, exploring mind of the individual human is the most valuable thing in the world. And this I would fight for: the freedom of the mind to take any direction it wishes, undirected. And this I must fight against: any idea, religion, or government which limits or destroys the individual. This is what I am and what I am about. I can understand why a system built on a pattern must try to destroy the free mind, for that is one thing which can by inspection destroy such a system. Surely I can understand this, and I hate it and I will fight against it to preserve the one thing that separates us from the uncreative beasts. If the glory can be killed, we are lost."

La nostra traducció al català:

“De vegades, una mena d’esplendor encén la ment d'un home. Li passa gairebé a tothom. La pots sentir com creix o es prepara, com si fos una metxa cremant cap a la dinamita. És una sensació a l'estómac, una delícia dels nervis, dels avantbraços. La pell assaboreix l'aire, i cada profunda inspiració és dolça. El seu començament és plaent com un gran badall; llampegueja en el cervell i el món sencer brilla davant dels vostres ulls. Un home pot haver viscut tota la seva vida en la grisor, amb la terra i els arbres al seu voltant foscos i ombrívols. Els esdeveniments, fins i tot els importants, es poden haver presentat sense rostre, pàl·lids. I llavors – l’esplendor – com el cant d’un grill que endolceix les orelles, com l'olor de la terra que s'eleva cantant fins al seu nas, i com motes de llum sota un arbre, beneeix els seus ulls. Aleshores un home es vessa cap a l'exterior, com un torrent, i no obstant això no queda disminuït. I suposo que la importància d’un home en el món pot ser mesurada per la qualitat i el nombre dels seus moments d’esplendor. És una experiència personal, però que ens relaciona amb el món. És la mare de tota creativitat, i constitueix cada home com a separat dels altres homes. Jo no sé com seran els propers anys. Hi ha canvis monstruosos en el món, forces que configuren un futur el rostre del qual no coneixem. Algunes d'aquestes forces ens semblen dolentes, potser no en elles mateixes, sinó per la seva tendència a eliminar altres coses que ens semblen bones. És cert que dos homes poden aixecar una pedra més gran que la que podria aixecar un sol home. Un grup pot construir automòbils més ràpid i millor que un home sol, i el pa fet a una gran fàbrica és més barat i més uniforme. Quan el nostre menjar i els vestits i l'habitatge són tots ells fruit de la complexitat de la producció en massa, el mètode de la producció en massa està obligat a entrar en el nostre pensament i a eliminar tota altra manera de pensar. En el nostre temps, la producció en massa o producció col·lectiva ha penetrat en la nostra economia, en la nostra política, i fins i tot en la nostra religió, de manera que alguns països han substituït la idea de Déu per la idea de la col·lectivitat. Aquest és el perill del meu temps. Hi ha una gran tensió en el món, una tensió que condueix cap a un punt de ruptura, i els homes estan descontents i confusos. En un temps com aquest, em sembla natural i bo fer-me aquestes preguntes. En què crec? Per a què he de lluitar i contra que he de lluitar? La nostra espècie és l'única espècie creativa, i té només un instrument creatiu, la ment individual i l'esperit d'un home. Res ha estat mai creat per dos homes. No hi ha bones col·laboracions, ja sigui en la música, en l'art, en la poesia, en les matemàtiques, en la filosofia. Una vegada que el miracle de la creació ha tingut lloc, el grup pot construir-lo i ampliar-lo, però el grup mai no inventa res. El més valuós es troba en la solitària ment d'un home. I ara, les forces organitzades al voltant del concepte de grup han declarat una guerra d'extermini a això que és el més valuós, la ment de l'home. Per menyspreu, per la fam, per la repressió, per la orientació forçada i pels atordidors cops de martell del condicionament, la ment que es mou en llibertat és perseguida, lligada, esmussada, drogada. Es tracta d'un trist camí suïcida que la nostra espècie sembla haver pres. I això és el que crec: que la lliure i exploradora ment de l'ésser humà individual és la cosa més valuosa del món. I per això lluitaria: per la llibertat de la ment per agafar qualsevol direcció que desitgi, sense ser dirigida. I contra això haig de lluitar: contra qualsevol idea, religió o govern que limiti o destrueixi l'individu. Això és el que sóc i del que tracto. Puc entendre perquè un sistema construït sobre un patró ha d’intentar destruir la ment lliure, perquè aquesta és quelcom que, mitjançant l’anàlisi, pot destruir aquest sistema. Certament ho puc entendre, però ho odio i hi lluitaré en contra per tal de preservar l'única cosa que ens separa de les bèsties, incapaces de crear. Si es pot matar l’esplendor, estem perduts.”