dimecres 29 d’abril de 2009

Coneix-te a tu mateix



És ben sabut que un dels frontispicis de l'oracle de Delfos deia: "Coneix-te a tu mateix" (un altre deia: "De res, massa", també traduït com a "Res en excés"; en grec medén ágan...). La importància de l'autoconeixement ens acompanya, doncs, des de fa molt de temps. Freud va tenir un profund impacte en aquest àmbit, ampliant a l'inconscient la nostra concepció d'aquest territori. I el new age californià també hi va fer èmfasi; recordem-ne el llibre fundacional ("La conspiració d'Aquari", de Marylin Ferguson (1938-2008), un bon llibre de l'any 1980 on ja s'establia una demarcació d'aportacions de la qual no s'ha anat gaire més enllà) i tres autors de referència que conserven una bona dosi d'interès: Alan Watts (1915-1973) i la seva difusió del buddhisme i el taoisme, Carlos Castaneda (1925-1998) i Ken Wilber (nascut el 1949) amb tot el seu treball sobre la consciència.
Ara a casa nostra sembla haver-hi una nova onada d'interès per l'autoconeixement, simbolitzat per Gaspar Hernández i el seu programa de ràdio "L'ofici de viure" i per Àlex Rovira i els seus llibres com "La bona sort", per esmentar dos noms populars. Benvinguda sigui aquesta nova onada, i tan de bo no vulgui començar de zero sinó que reculli les antigues tradicions.
El que volia dir, però, és que l'enfocament de l'autoconeixement està molt bé mentre ens movem en els àmbits racional i emocional (és important que coneguem bé les nostres tendències i reaccions, fòbies i filies, etc.) però és limitat quan ens endinsem en l'àmbit espiritual. En aquest, el lema és un altre: "Oblida't a tu mateix". Deixa de ser el centre del món, fes-te fonedís per tal de poder captar la realitat sense la distorsió dels teus interessos, de les teves necessitats. Deixa de ser el protagonista de l'obra, deixa d'ocupar el centre de l'escenari. Com ens recorden Sant Joan de la Creu, Carlos Castaneda i Marià Corbí, entre molts altres autors, això és entrar en una nit fosca, és fer un salt al buit, un salt a l'abisme, i lògicament hi posem resistència. Però és el camí de la fondària de l'experiència, el camí d'anar més enllà del naixement i la mort, el camí de l'alliberament de les càrregues que tots arrosseguem, el camí de l'amor profund i la plena llibertat.
Seria bo, doncs, que l'actual interès pel "Coneix-te a tu mateix" anés acompanyat per la consciència, complementària i imprescindible, d'aquest brutal contrapunt que és l'"Oblida't a tu mateix", sense el qual podem quedar atrapats en la xarxa o teranyina del nostre jo i acabar donant voltes sense anar enlloc. Roger Garaudy recorda al seu text "Las incongruencias de las religiones", publicat a Webislam el 6 de desembre de l'any 2000, que Kabir deia: Qui es coneix a sí mateix està perdut en l'U. Jo estic en tot i tot està en mi. I en Josep M. Lozano ens evoca al seu blog aquest concordant text de Dogen Zenji al seu Shobogenzo:
Conèixer-se un mateix és oblidar-se d’un mateix; oblidar-se d’un mateix és quedar il·luminat per totes les coses.



diumenge 26 d’abril de 2009

Contra l'antiindividualisme


 

Atorgar el paper just i precís a l'individu i al que està lligat a l'individualitat és important. D'aquí que ens sembli útil i pertinent, sobretot pels que tenim tendència a l'absolutització de certes idees o principis, aquesta reflexió rica i abrandada d'Arnold Hauser, que no és precisament un liberal, al respecte (de la seva Introducció a la història de l'art):


"L'antiindividualisme (...) es troba, en tot cas, en profunda correspondència amb aquells "ideals ascètics" pels que tan gran "cordialitat i prejudici" mostren els filòsofs en el sentit de Nietzsche; la seva obsessió per les potències apersonals i suprapersonals de la història és tan gran que ens hauriem de preguntar amb Nietzsche: ¿per què es necessiten en sí ideals antiindividualistes? ¿Per què es necessita tota aquesta sacrosanta objectivitat, aquests valors absoluts, aquesta validesa incondicionada, aquesta llegenda de l'eternament humà, eternament bo, eternament bell, aquestes lleis sense legislador, aquests art sense artistes, aquesta història de l'art sense noms i sense llibertat personal? La resposta s'ha trobat ja fa temps i s'ha formulat de les més diverses maneres. Es necessita tot això, s'ha dit, perquè es té por, por d'un mateix, por de la responsabilitat unida a la llibertat i a l'autodeterminació. Com diu Kant: "És tan còmode no estar emancipat". I que l'"anhel d'objectivitat" és una situació en la que "l'home s'humilia a la condició de servent", ho ha dit fins i tot el "filòsof" per excel·lència, Hegel. Es renuncia al privilegi de ser un mateix el seu propi legislador, i es creu en lleis eternes, suprahumanes, caigudes del cel, perquè es preten haver trobat en elles una forma immodificable, i es vol participar de la intangibilitat del missatge de què s'és descubridor i transmissor. La tranquil·litat que s'experimenta amb la idea de la validesa general, intemporalitat i necessitat, prové d'un sentiment intensificat de la seguretat. És tranquil·litzador saber que en el caos de l'existència, emmig del canvi i transformació constants, hi ha quelcom en el que hom pot trobar suport i al que hom es pot confiar. És assossegador creure que, a pesar de la pròpia caducitat, es participa en valors superiors i hom es converteix en el seu posseidor i administrador, en reconèixer la seva validesa. És incitadora, sobretot, la il·lusió que n'hi ha prou amb saber escoltar la veu interior de l'ànima, per a que en ella ens parli quelcom diví i inequívoc".



dimecres 22 d’abril de 2009

dimarts 21 d’abril de 2009

Vedrai, vedrai


Quando la sera
tu ritorni a casa
non ho neanche
voglia di parlare
tu non guardarmi
con quella tenerezza
come fossi un bambino
che rimane deluso.

Si, lo so,
che questa non è certo
la vita che hai sognato
un giorno per noi.

Vedrai vedrai
vedrai che cambierà
forse non sarà domani
ma un bel giorno cambierà.

Vedrai vedrai
che non sei finito sai
non so dirti
come e quando
ma vedrai che cambierà.

Preferirei sapere
che piangi
che mi rimproveri
d'averti delusa
e non vederti sempre
così dolce accettare
da me tutto quello che viene.
Mi fa disperare il pensiero
di te e di me
che non so darti di più.

Vedrai vedrai
vedrai che cambierà
forse non sarà domani
ma un bel giorno cambierà.

Vedrai vedrai
che non sei finito sai
non so dirti
come e quando
ma vedrai che cambierà.

Cançó del 1965 de Luigi Tenco (1938-1967).

La podeu sentir aquí:


També podeu veure aquest vídeo de la seva interpretació:





diumenge 19 d’abril de 2009

Machado: A orillas del gran silencio



"¿Mi corazón se ha dormido?
Colmenares de mis sueños,
¿ya no labráis? ¿Está seca
la noria del pensamiento,
los cangilones vacíos,
girando, de sombra llenos?
No; mi corazón no duerme.
Está despierto, despierto.
Ni duerme ni sueña; mira,
los claros ojos abiertos,
señas lejanas y escucha
a orillas del gran silencio."


Un dels grans poemes d'Antonio Machado (1875-1939)


dijous 16 d’abril de 2009

Invitació al Reino de los Mallos



Algunes excursions per aquesta preciosa zona de les terres de Huesca:

- Gorges i ermita de San Julián (des del camp de golf de Nueno; gorga molt estreta on només entra la llum al migdia)

- Bolea - Gorges i ermita de San Cristóbal - ermita de la Virgen de la Peña

- Aniés - Bolea - el Mirador de los buitres

- la volta als Mallos de Riglos (extraordinària)

- el Barranco de los Clérigos

- la volta als Mallos de Agüero

- de Villalangua a La Osqueta, per la Foz de Salinas i Salinas Viejo


dimecres 15 d’abril de 2009

dilluns 13 d’abril de 2009

Haiku



La Pepita Mas ens fa arribar aquest preciós haiku de Buson (1716-1783):

 "Veig com te'n vas. Et confons amb els salzes del llarg camí."




diumenge 12 d’abril de 2009

Resurrecció

divendres 10 d’abril de 2009

Descendiment

Crucifixió

Via Crucis

Flagelació

dijous 9 d’abril de 2009

Prendiment

dimecres 8 d’abril de 2009

dimarts 7 d’abril de 2009

dilluns 6 d’abril de 2009

diumenge 5 d’abril de 2009

Rams

dissabte 4 d’abril de 2009

El Credo de Tolstoi



"Crec en Déu, que per mi és l'Esperit, l'Amor, el Principi de tot. Crec que està en mi, com jo estic en ell. Crec que la voluntat de Déu mai no ha estat més clarament expressada que en la doctrina de l'home Crist; però no podem considerar Crist com a Déu i dirigir-li pregàries sense cometre el més gran dels sacrilegis. Jo crec que la veritable felicitat de l'home consisteix a complir la voluntat de Déu; crec que la voluntat de Déu és que tot home estimi els seus semblants i actuï envers ells com voldria que actuessin envers ell, cosa que resumeix, diu l'Evangeli, la llei i els profetes. Crec que el sentit de la vida, per cadascun de nosaltres, és només de fer créixer l'amor en un mateix, crec que aquest desenvolupament del nostre potencial d'estimar ens valdrà, en aquesta vida, una felicitat que s'anirà fent cada dia més gran i, en l'altre món, una felicitat més perfecta; crec que aquest creixement de l'amor contribuirà, més que cap altra força, a fundar sobre aquesta terra el Regne de Déu, és a dir, a reemplaçar una organització de la vida on la divisió, la mentida i la violència són totpoderoses, per un ordre nou on regnaran la concòrdia, la veritat i la fraternitat [...]"

Lev Tolstoi (1818-1910), a la carta de resposta al Sant Sínode que l'excomunicava (publicat al num. 29 de Dialogal)


divendres 3 d’abril de 2009

Amore disperato



Un extraordinari duet de Mina i Lucio Dalla que fa posar la pell de gallina...




Che cosa vuoi sapere,
è meglio non sapere
(Che cosa vuoi sapere,
è meglio non sapere)
L’amore che mi chiedi
on può finire bene…
Non può finire bene…

Il cielo non lo vuole
Ha le nuvole in catene
Non fa più uscire il sole
Senza vento e senza vele
Il tuo amore non si muove
E’ fermo come un sasso
Anche il sangue nelle vene…

E’ amore in mezzo al ghiaccio,
Nel guanto del potere
Un cuore che è vigliacco
E non sa volere bene
Prende le vite con un braccio
Le tiene chiuse al buio,
coperte da catene…
Coperte da catene…

C’è un segno corto e chiaro
Laggiù nella tua mano
E’ l’ombra del destino
Che come un frutto acerbo
O la prima stella del mattino
Rende l’amore eterno…

Amore disperato
Amore mai amato
Amore messo in croce
Amore che resiste
E se Dio esiste
Voi, voi Vi ritroverete
là, là… Amore…

Inizia la partita
Il diavolo vi sfida
Gli artigli del potere
Che come nera neve
Il lutto di una chiesa
Una candela accesa

Amore disperato
Amore mai amato
Amore messo in croce
Amore che resiste
E se Dio esiste
Voi, voi Vi ritroverete
là, là… Amore…



dijous 2 d’abril de 2009

L'art pour l'art

"L'art pour l'art representa indubtablement el problema més ple de contradiccions de l'estètica. Res no expressa tan agudament la natura dualista i íntimament dividida de la visió estètica. L'art, és la seva pròpia finalitat i objecte, o és només un mitjà per a una finalitat? Aquesta pregunta es contestarà de manera diversa no només segons la situació històrica i sociològica en que hom es trobi, sinó també segons els elements que de la complexa estructura de l'art es considerin. L'obra d'art ha estat comparada a una finestra a través de la qual es pot contemplar la vida sense tenir en compte l'estructura, la transparència i el color dels vidres de la finestra. Segons aquesta analogia l'obra d'art apareix com un mer instrument d'observació i de coneixement, o sigui, com un vidre o una lent que és en sí mateixa indiferent i només serveix com a un mitjà per a una finalitat. Però de la mateixa manera que podem concentrar la mirada sobre l'estructura del vidre de la finestra sense ocupar-nos del quadre que s'ofereix a l'altra banda d'ella, l'obra d'art pot ser considerada també com una estructura formal independent, com una entitat coherent i significant, completa i perfecta en si mateixa, i en la que tot trascendir, tot "mirar per la finestra", perjudica la comprensió de la seva coherència espiritual. El sentit de l'obra d'art oscil·la constantment entre aquests dos aspectes: entre un ser immanent, separat de la vida i de tota realitat més enllà de l'obra, i una funcio determinada per la vida, la societat i les necessitats pràctiques. Des del punt de vista de l'eperiència estètica directa, l'autonomia i la autosuficiència semblen l'essència de l'obra d'art, ja que només en la mesura que se separa de la realitat i la substitueix completament, només en la mesura que constitueix un cosmos total i perfecte en ella mateixa, és capaç de suscitar una il·lusió perfecta. Però aquesta il·lusió no és de cap manera el contingut total de l'art, i sovint no té ni tan sols participació en l'efecte que produeix. Les grans obres d'art renuncien a l'il·lusionisme enganyós d'un món estètic tancat en si mateix i van més enllà d'elles mateixes. Estan en relació directa amb els grans problemes vitals del seu temps i cerquen sempre una resposta a aquestes preguntes: Com es pot trobar un sentit a la vida humana? Com podem nosaltres participar d'aquest sentit?"

Arnold Hauser (Història social de la literatura i l'art, 1951)

dimecres 1 d’abril de 2009

Martí i Pol: Més vida




"Que és bo saber restar quan tot incita
a desistir.
Tanquem, si cal, les portes
i convertim la casa en un reducte
on cada cosa, a poc a poc, reprengui
dimensions comprensibles i amigues.

Res no ens limita fora del refús
d'aquest espai. En la incertesa granen
veus i més veus, i al lluny el mar proposa
l'impuls del vent i la llum de les rutes.

Sempre el ponent convoca focs i aurores.

Saber restar, vet ací la consigna,
i preservar cadascú el petitíssim
terreny en què proclama, altiu, més vida."

Miquel Martí i Pol