Gran Torino, de Clint Eastwood (2008), és una pel·lícula cristiana. És una il·lustració de la frase de l’evangeli de Joan 15, 13: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.” És també una pel·lícula crepuscular (en un sentit positiu del terme), moral (una defensa contundent d’uns valors), lineal (una història ben explicada i prou), freda (en el sentit positiu del terme: no apel·la a les emocions per commoure l’espectador, no ens vol fer plorar) i simbòlica.
Kowalski és un vell del Mid-West d’origen polonès, de tradició catòlica, veterà de la guerra de Corea, que acaba de perdre la seva dona, a la que estimava. Té dos fills, però no hi ha una bona relació amb ells. És una persona d’aparença brusca, mal parlada, racista, amargada i agressiva, que defuig les seves penes amb llaunes i llaunes de cervesa. Beu molt, fuma molt, té problemes de salut: escup sang. És amic del seu barber (amb un divertit llenguatge interposat d’insults permanents) i d’alguns vells treballadors com ell. En un bagul del soterrani hi té les fotografies de la guerra i la medalla guanyada. Té cinc tresors: la seva casa, el seu gos, blanc i pacífic, el seu taller, ple d’eines acumulades durant 50 anys, escrupolosament netes i ben endreçades, el seu encenedor, de 1951, i el seu cotxe, un Ford Gran Torino de 1972 que ell havia fabricat, ja que la seva vida professional havia transcorregut a les fàbriques de Ford a Michigan.
Kowalski contempla com el seu barri va essent ocupat per famílies de l’ètnia hmong, una ètnia del Sud-Est asiàtic que va lluitar amb els americans al Vietnam i va ser acollida després als Estats Units. Una família hmong s’ha instal·lat a la casa del costat de la seva. Ell i l’àvia hmong intercanvien mirades furibundes i signes de menyspreu. A la família hi ha també una mare vídua i els seus dos fills adolescents, un noi i una noia, criats ja als Estats Units. El noi, com a prova d’iniciació per entrar a una banda juvenil hmong, mira de robar el Grand Torino, sense èxit. La noia convida Kowalski a una festa domèstica. Atret primer pel menjar, Kowalski va acceptant l’acolliment que se li ofereix. Un vell xaman hmong li radiografia l’ànima: alguna cosa el corrou per dins, no és un home en pau.
La mare hmong, seguint la tradició, fa que el seu fill, per redimir la seva falta, vagi a treballar una setmana per Kowalski. Aquest li obre el seu taller i li ensenya a fer reparacions domèstiques, que estén a les cases veïnes (arriba a donar hora pels seus serveis, com feia Shirley Mc Laine amb la seva neta assessora d’imatge de senyores grans a In her shoes, Curtis Hanson, 2005). Busca feina pel noi a una obra que porta un amic seu. El fet és que ha acabat estimant els dos germans hmong veïns seus. Però la banda hmong no deixa tranquils els germans. Apaguen una cigarreta a la galta del noi i li trenquen les eines. Violen a la noia. Kowalski passa a l’acció. Vell i malalt, no té res a perdre. Es banya, va a cal barber a fer-se afaitar (efluvis de The Wild Bunch, Sam Peckinpah, 1969) i es va a confessar amb el jove capellà catòlic que ha presidit l’enterrament de la seva dona. Tres pecats: un petó extramatrimonial, una petita evasió fiscal, no haver sabut estimar els seus dos fills. Deu Avemaries i cinc Parenostres.
El jove hmong el vol acompanyar en l’acte de revenja; Kowalski el tanca al soterrani. El noi li pregunta què se sent al matar un home: ell li diu que val més que no ho vulgui saber; i enmig de l’encesa conversa, fa la veritable confessió: haver mort a Corea d’un tret a la cara un jove soldat groc que li demanava clemència. És el record que no l’ha deixat viure en pau tota la seva vida.
Kowalski s’enfronta sense armes a la banda hmong i és farcit de bales pels seus membres, que són detinguts per la policia. Queda estès a terra amb les cames rectes i els braços en creu. Filmat des del darrera, el cap li queda a la part de baix, associant-se així al simbolisme de la mort de Sant Pere, crucificat cap per avall per no semblar el Crist, per imitar-lo des de la humilitat. Walt Kowalski ha donat la vida pels seus amics. Clint Eastwood s’acomiada amb aquesta imatge de la gran pantalla.
A més, la història que s'hi explica i la problemàtica que planteja és extraordinària, de gran riquesa i complexitat. Seria bo poder disposar d'altres aproximacions al mateix tema. Llàstima que la pel·lícula no sigui parlada en alemany, i que la seva segona part s'enfili per un neoromanticisme actualment de moda. Però tot i això, val la pena immergir-se en aquesta fascinant narració.
.jpg)
Escrits
