Ni «confessionalisme», ni «laïcisme»: vers un altre model de relació entre l’àmbit religiós i la societat
(juny 2005)
L’actual projecte de Constitució europea, que tants mal de caps està portant a la Unió Europea, no va gosar introduir una referència explícita al cristianisme. Les raons són probablement diverses i complexes, però el resultat és que s’ha afegit un exemple més al que podríem anomenar un cert “silenci europeu” pel que fa a l’àmbit religiós/espiritual.
Quin és l’origen d’aquest “silenci”, que no només es limita a l’àmbit europeu (veurem què passarà al respecte en el nou projecte d’Estatut de Catalunya, per exemple)? Una de les hipòtesis explicatives que podem considerar al respecte és que aquest silenci és una paradoxal conseqüència de la confluència / oposició entre el confessionalisme cristià i el laïcisme.
Efectivament, els grans pilars ideològics de l’Europa actual entronquen, d’una banda, amb la tradició confessional cristiana, la qual desitjaria més aviat una definició de l’espai públic com un espai de cristiandat. Punt de vista probablement compartit per sectors importants dels partits conservadors i cristianodemòcrates i pel Vaticà. D’altra banda, entronquen amb la tradició laïcista, la qual proposaria una separació total entre l’esfera pública i el fet religiós, concebut com una qüestió estrictament privada. Punt de vista compartit per la majoria dels corrents d’origen republicà i marxista.
És la preponderància d’aquests grans corrents ideològics el que explicaria el silenci pel que fa a la qüestió religiosa: davant de posicions tan contraposades, val més callar. D’aquí l’absència de referent espiritual – religiós en l’àmbit públic europeu i d’altres àmbits inferiors. Però aquesta situació pot estar arribant al seu final. Una de les grans novetats actuals són certs signes d’afebliment d’aquestes grans formes de pensament, després del seu considerable paper històric.
En efecte, la diversitat religiosa està entrant a gran velocitat en els nostres àmbits socials. La consciència multicultural va penetrant discretament la nostra manera de pensar, fent difícil el retorn a situacions d’homogeneïtat o d’exclusivitat confessional. I la força de la noció de llibertat de pensament – definitivament arrelada entre nosaltres –, així com la constatació de la manca d’opció religiosa d’un gran nombre de ciutadans, enforteixen encara més la inviabilitat de les posicions confessionalistes. Alhora, anem prenent consciència que no es pot construir una societat totalment tancada al referent religiós, isolada d’ell. La societat sent la necessitat d’un diàleg obert amb el món religiós; veu la conveniència de deixar-se enriquir i qüestionar pel món de l’esperit, per aquells que miren de desenvolupar la dimensió religiosa.
El nostre futur podria passar per uns espais públics no confessionals, però sensibles a la dimensió espiritual. Uns espais públics interessats en conèixer les contribucions de totes les religions i de tots els religiosos, de tots els cercadors espirituals. Uns espais públics capaços d’encoratjar el diàleg entre les religions en base a la seva comprensió de les importants repercussions potencials que pot tenir, tant a nivell polític – construcció de la pau, la convivència i la cohesió social – com ideològic – innovació del pensament, enfortiment del respecte mutu i de la tolerància, etc. Uns espais públics interessats en dialogar amb les religions perquè valoren el seu potencial de crítica social i d’estímul de la renovació dels valors i de les estructures. Uns espais públics amb institucions capaces d’analitzar els fenòmens religiosos i establir-hi un diàleg. Uns espais públics amb una perspectiva veritablement “ecumènica” en matèria religiosa.
Els pressupòsits en que es fonamentaria aquesta perspectiva són com a mínim tres:
1. És positiu, constructiu, enriquidor per a les persones obrir-se a la dimensió espiritual de la realitat. La recerca de la unitat, de la plenitud, de la benvolença envers tot, l’atenció a l’aspecte subtil de la realitat – aquest aspecte que només es mostra amb una disposició mental de serenitat i d’obertura, de receptivitat, d’admiració meravellada, d’esperança, de gratitud – és important per als éssers humans. És una opció lliure dels individus el desenvolupar o no aquesta dimensió religiosa, espiritual, però el seu desenvolupament és positiu per a la realització del potencial humà.
2. Totes les grans tradicions religioses són equivalentment enriquidores, i tota recerca espiritual sincera és digna de respecte i d’atenció. Totes comparteixen el mateix propòsit: l’obertura à “l’altre món”, al misteri; la recerca de la dimensió espiritual, l’accés al regne de Déu, el coneixement de Déu, la salvació, la conversió, la supressió del sofriment, la recerca de la realització, de la plenitud, de la unitat, del gran silenci, etc. – tot mirant d’assolir aquest propòsit a partir de diferents camins, amb tècniques diverses, generades dins de contextos culturals i històrics diferents. Cada religió és un punt de vista únic, original, un camí específic i complementari dels altres. Tota recerca personal sincera de la dimensió espiritual mereix de ser encoratjada.
3. La recerca espiritual, la dimensió religiosa no és una qüestió estrictament individual, ni confinada al domini privat. Té relacions amb la col·lectivitat, té una dimensió pública i social. La relació amb el fet religiós és una qüestió evidentment individual, una opció totalment lliure i personal, però és també quelcom que afecta als col·lectius, als pobles. Les societats han de dialogar amb el món religiós, han de deixar-se interpel·lar per ell, confrontar els seus valors i les seves estructures amb els criteris derivats de la recerca espiritual. Les societats actuals no han de ser confessionals, imposant una religió als individus o a les institucions, però tampoc no han d’ignorar la qüestió religiosa, oblidar-la o negligir-la. Cal trobar una nova i justa relació entre religió i societat, adaptada a les característiques de les societats modernes. És un nou tipus de relació que cal crear, inventar.
Per als nostres espais públics, és seductor no tenir una posició en matèria de religió. Declarant-se més enllà (o més ençà, tan se val) de la qüestió religiosa, s’estalvien un gran problema. Però, és possible renunciar o rebutjar pronunciar-se sobre aquesta qüestió? És realista? Ignorar la qüestió, porta a algun lloc? Aquesta manca de presa de posició, té efectes positius? No es pot compaginar la llibertat d’opció individual respecte a la qüestió religiosa amb una posició institucional d’interès i diàleg amb l’àmbit religiós? L’existència de ciutadans no interessats en el tema ha de comportar necessàriament que l’espai públic deixi d’interessar-s’hi?
La posició que propugnem podria fonamentar-se en eixos com els següents:
- La defensa de la laïcitat de les institucions públiques, o sigui la exclusió de la identificació pública del país i de les seves institucions amb una determinada confessió religiosa.
- La garantia de la llibertat d’opció religiosa dels ciutadans i del dret dels ciutadans a no tenir cap opció religiosa, així com la garantia de la llibertat de practicar la pròpia religió de forma individual i col·lectiva, sempre que aquestes pràctiques no entrin en contradicció amb els drets fonamentals de les persones i amb la convivència pacífica en la nostra societat.
- En els països amb una història presidida per una determinada tradició religiosa, el reconeixement del paper d’aquesta tradició religiosa en la configuració de la seva història i la seva identitat, la seva cultura i les seves tradicions.
- La constatació de la pluralitat religiosa de les societats contemporànies i la valoració positiva de la presència en el seu si de diverses tradicions religioses convivint en harmonia i diàleg entre elles i amb l’entorn social i cultural.
- La valoració de les contribucions de les religions i de les persones religioses a la vida personal i col·lectiva, a la promoció de la dignitat de la persona i al compromís en la defensa dels drets humans, la justícia social, la solidaritat i els valors i principis de la democràcia.
- La valoració del potencial de crítica social i d’estímul a la renovació dels valors i de les estructures que poden tenir les religions, i de la seva capacitat de desvetllar consciències, superar egocentrismes i treballar la dimensió espiritual de la condició humana.
- La valoració de les favorables repercussions potencials del diàleg i la convivència entre religions i del diàleg entre religions i altres tradicions i cosmovisions espirituals i filosòfiques en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la innovació del pensament i la construcció de la pau.
Propugnem, doncs, la reconstrucció d’una presència pública del referent espiritual que vagi més enllà del confessionalisme i del laïcisme. El treball espiritual de les persones i comunitats no és per amagar-lo sota el llit o per deixar-lo tancat a casa. Les tesis laïcistes sobre la privatització del fet religiós es poden comprendre com una reacció històrica a la prepotència ofegadora de la presència pública del fet religiós a les societats tradicionals, però van massa enllà quan defensen la supressió de tota presència pública dels referents espirituals. El treball espiritual utilitza com una de les seves imatges l’emissió de llum, i els emissors de llum es situen dalt de les muntanyes i gratacels, i als fars, i als fanals dels carrers, i es pengen al sostre de les habitacions; es situen en llocs visibles per tal que puguin fer el seu servei de donar llum i orientació.
Els referents espirituals no pretenen tenir el monopoli d’aquesta capacitat de donar llum i orientació, però volen poder-hi contribuir. Volen poder presentar públicament les seves propostes, i transmetre els fruits del treball espiritual fet des de les comunitats. Fruits d’avaluació de la dinàmica de l’època i de la societat, perquè el treball espiritual té com una de les seves funcions, com ja hem dit, aquesta avaluació del que les societats fan i valoren, de les seves estructures i els seus costums, i també dels comportaments personals. Les comunitats religioses han de poder comunicar el fruit de la reflexió que fan, que es presenta sovint externament en termes ètics perquè el treball espiritual incideix en el món dels valors i els comportaments, tot i que no s’hi redueix ni identifica, ni en té l’exclusiva. És positiu que a la plaça pública es confrontin o complementin les avaluacions ètiques autònomes de diferents instàncies socials amb les que provenen del treball dut a terme per les comunitats espirituals.
És senzill de fer aquest pas? Certament, no. Però, una reflexió que portés a una superació d’aquesta dualitat seria molt desitjable i és una tasca digna de tots els esforços.
Entrades
