Havel

Hernández Pijuan 1994

"Hi ha bones raons per creure que l'era moderna ha acabat. Moltes són les coses que indiquen que estem travessant un període de transició: alguna cosa sembla estar anant-se'n i alguna cosa diferent estar naixent penosament. És com si alguna cosa estigués esfondrant-se, decaient i acabant mentre alguna cosa nova, encara indefinida, emergís de la confusió.

El característic en els períodes de confusió és la barreja i fusió de cultures i la pluralitat o el paral·lelisme dels escenaris intel·lectuals i espirituals. Són períodes en què tots els sistemes consistents de valors s'enfonsen; en què cultures distants en el temps i en l'espai són descobertes o redescobertes. Nous significats neixen gradualment en aquesta trobada o intersecció d'elements molt diversos.

Avui, aquest estat d'esperit o aquest estat del món s'anomena postmodernisme. Per a mi, un símbol d'aquest estat seria un beduí muntat en un camell amb les seves túniques tradicionals, amb texans a sota, un transistor a la mà i un anunci de Coca-Cola a la cua de l'animal.

No estic fent broma sobre el beduí, ni aboco cap llàgrima intel·lectual per la destrucció de les cultures indígenes que comporta l'expansió comercial d'Occident. Ho veig tot com una expressió típica de la nostra era multicultural i com a senyal de que una amalgama de cultures s'està formant. Alguna cosa nova neix. Una era succeeix a una altra i tot resulta possible.

El marejador desenvolupament de la ciència, amb la seva fe incondicional en la realitat objectiva i la seva completa fonamentació en lleis generals i racionalment cognoscibles, va conduir al naixement de la moderna civilització tecnològica. Es tracta de la primera civilització amb una cobertura global i lliga unes societats a altres, sotmetent-les a totes a un destí comú i general.

Al mateix temps, la relació entre la ciència moderna i el món sembla haver esgotat el seu potencial. A aquesta relació li falta alguna cosa. Li falta la connexió amb la natura més intrínseca de la realitat i amb l'experiència humana natural. La ciència moderna clàssica descrivia només la superfície de les coses, una sola dimensió de la realitat.

A més dogmatisme en la confusió entre aquesta sola dimensió i l'autèntica essència de la realitat, més enganyosa és la ciència. Sabem ara incommensurablement més sobre l'univers que els nostres avantpassats i, tot i això, sembla cada vegada més clar que ells sabien alguna cosa més essencial que nosaltres, alguna cosa que se'ns escapa.

El mateix que passa amb la natura passa amb nosaltres mateixos. Coneixem més profundament que mai tots els nostres òrgans i les seves funcions, la seva estructura interna i les reaccions bioquímiques què tenen lloc en ells, i com més millorem aquest coneixement, més inaprehensible ens sembla l'esperit, el propòsit i el significat del sistema que els nostres òrgans formen en el seu conjunt i que experimentem com el nostre únic jo, com la nostra única identitat.

Així doncs, gaudim dels avenços de la civilització moderna que han fet més fàcil la nostra existència física en tants aspectes importants. Però no sabem què fer exactament amb nosaltres mateixos, cap a on anar. El món de l'experiència sembla caòtic, confús. Els experts ens explicaran el que vulguem del món objectiu, però entenem cada vegada menys les nostres pròpies vides.

- - -

Vivim en el món postmodern, on tot és possible i gairebé res cert i segur. Aquesta situació té conseqüències socials i polítiques. La civilització planetària a la qual pertanyem tots ens enfronta amb reptes globals. Però som impotents davant d'ells perquè, bàsicament, la nostra civilització ha globalitzat només la superfície de les nostres vides.

Però el nostre jo interior continua tenint vida pròpia, a part. I a menys respostes proporcionades per l'era del coneixement racional a les preguntes bàsiques de l'ésser humà, més profundament sembla la gent aferrar-se a les antigues certeses de la seva tribu.

A causa d'això, les cultures singulars, cada vegada més en contacte entre si com a resultat de la civilització contemporània, es donen compte amb nova urgència de la seva pròpia autonomia interna i de les diferències internes en relació amb altres cultures. Els conflictes culturals estan en alça i són més perillosos avui que en altres períodes històrics. Els polítics es preocupen amb raó per trobar solucions a la supervivència d'una civilització que és global i multicultural; busquen mecanismes de coexistència pacífica que puguin ser establerts i respectats, així com una sèrie de principis en els quals poder fonamentar tot això.

Aquestes qüestions han estat particularment dramatitzades per dos esdeveniments crucials de la segona meitat del segle XX: el col·lapse del colonialisme i la caiguda del comunisme. L'ordre mundial artificiós de les dècades anteriors s'ha esvaït i encara no ha aparegut un ordre diferent i més just.

La tasca política principal dels últims anys d'aquest segle, en conseqüència, és la creació d'un nou model de coexistència entre les diverses cultures, pobles, races i esferes religioses dins d'una sola civilització interconnectada. Molts creuen que això pot aconseguir-se a través de mitjans tècnics: per la invenció de nous instruments organitzatius, polítics i diplomàtics.

Sí, és clarament necessari imaginar estructures organitzatives apropiades a l'era multicultural. Però aquests esforços seran inútils si no neixen de quelcom més profund, si no es basen en valors generalment admesos.

- - - 

Quan busquem la font més natural per a la creació d'un nou ordre mundial, és normal que mirem cap als fonaments tradicionals de la justícia moderna i cap a un dels llocs més grans de l'era moderna: el conjunt de valors que van ser proclamats per primera vegada en aquest edifici (l'Independence Hall de Filadèlfia). Em refereixo al respecte per l'ésser humà individual i únic i les seves llibertats i drets inalienables, i també al principi que tot poder deriva del poble. M'estic referint a les idees fonamentals de la democràcia moderna.

Però fins i tot aquestes idees són insuficients. Hem d'anar molt més enllà i més a fons. Avui estem en un lloc diferent i davant una situació diferent, a la qual no poden donar resposta satisfactòria les clàssiques solucions modernes.

En realitat, el principi mateix dels drets humans inalienables, conferits a l'ésser humà pel Creador, va néixer de la idea típicament moderna que aquest ésser humà, sent capaç de conèixer la naturalesa i el món, era el cim de la creació i el senyor d'aquest món. Aquest antropocentrisme modern va significar inevitablement que aquell que teòricament va dotar l'ésser humà dels seus drets inalienables, va començar a desaparèixer del món. Ell estava tant fora de l'abast de la ciència moderna; que va ser gradualment empès cap a una espècie d'esfera privada, quan no directament cap a l'esfera de la fantasia particular, és a dir, cap a un lloc en què les obligacions públiques no són d'aplicació. L'existència d'una autoritat superior a l'ésser humà va començar pura i simplement a interferir en les aspiracions d'aquest.

La idea dels drets i llibertats humans ha d'estar present en el nou ordre mundial, en qualsevol ordre mundial que tingui sentit. Però crec que ha de ancorar-se en un lloc diferent i d'una manera diferent al que ha estat habitual fins ara.

- - -

Paradoxa: la inspiració necessària per a la regeneració de la integritat perduda pot ser que es trobi una altra vegada en la ciència. En una ciència que és nova -postmoderna- i que produeix idees que en cert sentit li permetin transcendir seus propis límits. Donaré dos exemples:

El "principi cosmològic antròpic" ens condueix a la idea, potser tan antiga com la humanitat mateixa, que no som una anomalia accidental, ni el caprici microscòpic d'una minúscula partícula donant tombs en els abismes sense fi de l'univers. Al contrari, segons aquest principi, estem misteriosament connectats amb l'univers, ens veiem reflectits en ell, de la mateixa manera que l'evolució de l'univers es reflecteix en nosaltres mateixos.

En el moment en què comença a estar clar que estem profundament connectats amb l'univers sencer, la ciència arriba als límits extrems del seu poder. Amb el "principi cosmològic antròpic" la ciència s'ha situat en la frontera entre ciència i mite.

Amb això, però, la ciència ha tornat, després d'una gran marrada, a l'ésser humà, i li ofereix de nou la integritat que havia perdut. I ho fa ancorant a l'ésser humà en el cosmos.

El segon exemple és el de la "hipòtesi Gaia". Aquesta teoria prova que la densa xarxa d'interaccions entre la part orgànica i la part inorgànica de la superfície de la Terra forma un sol sistema, una mena de megaorganisme, un planeta viu, Gaia, denominació derivada d'una antiga deessa reconeguda com a arquetip de la Mare Terra en gairebé totes les religions existents.

D'acord amb la hipòtesi Gaia, tots nosaltres formem part d'un conjunt superior, més gran. El nostre destí no depèn merament del que fem per a nosaltres mateixos, sinó del que que fem per Gaia en el seu conjunt. Si la posem en perill, Gaia prescindirà de nosaltres en benefici d'un valor superior: la vida mateixa.

Què és el que fa tan suggestius la hipòtesi Gaia i el principi antròpic? Molt simple: tots dos ens recorden cosa que sospitàvem des de fa temps, una cosa que havíem projectat en els nostres oblidats mites i que potser ha estat dormint dins dels nostres arquetips des de sempre.

És a dir, la consciència d'estar ancorats a la Terra i l'univers; la certesa que no som aquí sols ni només per a nosaltres mateixos, sinó que formem part d'entitats misterioses i superiors contra les quals no és aconsellable blasfemar.

- - - 

Aquesta consciència oblidada està codificada en totes les religions; les cultures la prefiguren en formes diverses. És una de les coses que formen la base de la comprensió que l'ésser humà té de si mateix, del seu lloc en el món i, en últim lloc, del món com a tal. Aquesta consciència o certesa ens dota de la capacitat per autotrascendir-nos.

En els fòrums internacionals, els polítics poden reiterar mil vegades que la base del nou ordre mundial ha de ser el respecte universal pels drets humans, però això no significaria res si no és que tal imperatiu procedeixi del respecte pel miracle de Ser, el miracle de l'univers, el miracle de la natura, el miracle de la nostra pròpia existència.

Només aquell que se sotmeti a l'autoritat de l'ordre universal i de la creació, aquell que valori la importància del dret a formar part d'aquest ordre i de participar en ell, pot valorar genuïnament a si mateix i als seus veïns, i per tant honrar també els drets d'aquests.

La Declaració d'Independència adoptada fa 218 anys en aquest edifici, afirma que el Creador va donar a l'home el dret a gaudir de la llibertat. Sembla que l'ésser humà només pot materialitzar la llibertat si no oblida aquell que el va dotar d'ella."

Vaclav Havel, conferència a l'Independence Hall de Filadelfia del 04.07 1994, publicada per La Vanguardia el 21.08.1994 amb traducció al castellà de Pasqual Maragall.