Sobre la mort

Botticelli 1485

Quan algú mor és un moment adient per deixar interpel·lar una mica més les nostres vides per l'experiència de la mort, del no res definitiu, del total sense sentit, del buit vertiginós. La mort és això, certament, i ens aclapara. Però cal recordar que la mort és també una mena de brutal contrapunt, com l'ombrejat d'un dibuix, com la foscor que posa en relleu la llum i ens fa veure amb més força la dimensió de plenitud, de sentit, que pot tenir la vida. La mort té així una gran tasca ja en vida, i durant tota la vida: la d'acompanyar el nostre itinerari vital facilitant que aquest es desenvolupi d'una manera més pertinent, més d'acord amb la dignitat de la condició humana. Per això l'anomenem la gran consellera.

La mort tindria doncs una desconcertant cara positiva, aquesta capacitat de posar en relleu, en valor, la mateixa vida. I a això s'hi afegeix una segona cara positiva, que la tradició ens ha llegat a través d'un conjunt d'imatges simbòliques. Això ha de ser així perquè aquesta segona cara positiva no és una consideració racional (racionalment la mort és un simple acabament); per tant, només se'n pot parlar amb símbols, amb imatges poètiques que la tradició ens ofereix generosament i que són plenes de força i de capacitat de commoció si ens hi sabem obrir: veure la mort com la llinda d'accés al repòs etern, com el camí a la definitiva pau al cor, com el que ens permet dormir el son dels justos, com el que fa possible ser amarats per la llum eterna. La mort és un darrer pas enigmàtic perquè a la dimensió de pena i de nostàlgia hi ajunta aquesta dimensió d'accés a la plenitud, al repòs, fins i tot al retrobament amb els éssers estimats que ens hi han precedit.

El contrast entre la vida i la mort ens és sempre desconcertant, ens incomoda. Volem fugir de la mort, ignorar-la, fer veure que no hi és; i alhora veiem que ens pot ajudar a viure millor, a viure com cal. No tenim ganes de pensar-hi, de tenir-la present, d'incorporar-la al nostre horitzó quotidià, i alhora som conscients que aquesta actitud és infantil i estèril. No és fàcil anar més enllà de la nostra reacció primària de refús i, mirant-la cara a cara, incorporar-la al nostre viure.

Ni que sigui doncs des de la paradoxa i el desafiament, la mort ens ajuda a veure que la vida pot estar carregada de sentit, que estimar val la pena, que l'amor rebut, el compartit i el donat perviuen, que l'esperança i la confiança són més fortes que la desolació.

(En memòria de Montserrat Torruella, amiga estimada que acaba de morir tot i haver anat morint durant molts anys.)