El com

Pontormo 1528

"En el quefer quotidià de les nostres vides tan important és el com com el què, i fins potser ho sigui més, perquè en el com es poden manifestar valors com el respecte, la mesura, la sensibilitat, l'estima, la valentia, la modèstia, el reconeixement de l'altre com a subjecte igual a un mateix, la comprensió de les circumstàncies, el coneixement dels límits de la realitat, i també la possibilitat d'equivocar-se, el dubte, la temporalitat.

I també s'hi poden manifestar els seus contraris: la supèrbia, la prepotència, la arrogància, la mentida, el menyspreu, la ira, l'enduriment de cor, el desinterès per l'altre, l'egocentrisme, el narcisisme, la imposició del propi criteri com una veritat única, el fanatisme, el cinisme, la crueltat, el desconeixement de la realitat, l'avarícia, l'exercici del poder sobre els més febles, i un llarg etcètera de greuges per a la condició humana.

És allò tan sabut que "el fi no justifica els mitjans", encara que de tan sabut sembla ignorat massa vegades. I això passa en tots els àmbits, des del personal fins al polític. Una persona ben educada tendeix a relacionar-se amb els altres amb cordialitat i escull el seu llenguatge i les seves maneres perquè això sigui així. Però quan passa el contrari, és a dir, quan el llenguatge, en comptes d'un pont de comunicació, esdevé una arma per agredir, tant per la seva duresa com pel to en què es diuen les paraules, es perverteix el sentit i la comunicació desapareix per convertir-se en una guerra oberta.

I crec que és important adonar-se'n perquè la pau no es crea amb paraules altisonants ni menyspreadores; la pau es crea amb la voluntat d'entendre's i amb el respecte de la comprensió. En les discrepàncies hi hauria d'haver una terra de ningú per respectar, és a dir, una distància en els temps per poder buscar les paraules més convenients, perquè és en el com on es revelen les veritables intencions, per molt amagades que vulguin semblar. En el llenguatge relacional no hi hauria de cabre res de malsonant."

Remei Margarit a La Vanguardia del 18.06.2011