Rilke sobre Botticelli

Botticelli 1467

"A les pintures de Botticelli el misteri no es dissimula en una profunda i pesant foscor. S'ha revelat, clar i sobirà, a un ésser. Però l'ésser en qui tremola encara la felicitat d'aquesta revelació és massa primitiu i desarmat per a repercutir de la manera que sigui la profunditat de la confidència. Sent en ell una riquesa incommensurable; però, si en vol fer do, no pot separar de la seva ànima cap mena de rastre. Roman pobre, perquè no pot iniciar ningú en el secret dels seus tresors; i sol, perquè no aconsegueix establir un pont entre ell i els altres. Aquests éssers travessen doncs el món sense tocar-lo, tenint en ells estels muts dels que no poden parlar amb ningú. Aquesta és la seva tristesa. Tenen també una angoixa: d'arribar a malfiar ells mateixos d'aquests estels, si estan condemnats a restar per sempre els únics a creure en llur esclat i en llur bondat: aquesta és la seva angoixa. No sense que els il·lumini tot i això l'íntima possessió d'aquesta claredat solitària que podria assegurar la seva felicitat si fossin més valents i sense compassió.

Heus aquí la inquietud de la seva Venus, la por de la seva Primavera, la dolçor cansada de les seves Mares de Déu.

Totes aquestes Mares de Déu experimenten com una falta l'ésser intactes. No poden oblidar que van infantar sense dolor, com van concebre sense flama. Es diria que tenen vergonya de no haver arrancat per elles mateixes el somriure de la salvació, d'haver estat mares sense el coratge de les mares. Que el seu fruit els hi hagués caigut als braços, aquests nostàlgics braços de joveneta en els que pesa com un do immerescut. De fet, elles només porten una càrrega: el pressentiment que l'infant patirà perquè elles no han patit, sagnarà perquè elles no han sagnat, morirà perquè elles no han mort. Aquest retret enterboleix la llum del seu cel, i la lluïssor dels ciris hi sembla inquieta i tèrbola. Hi ha moments on el fast del seu llarg regnat desperta un somriure en els seus llavis. Llavors, la mirada entelada per les llàgrimes hi harmonitza estranyament. Però, després d'aquest breu eclipsi del sofriment que els hi sembla una felicitat, l'incomprensible maduresa de la seva primavera les espanta; i en els seus cels buits de tota esperança, elles somnien una alegria d'estiu, cremant i plena d'un fervor més terrenal.

I, així com la dona cansada es penedeix del miracle pel que li ha fet no viure de miraculós i deplora la seva impotència a treure d'ella mateixa l'estiu que ella sent en germen en el seu cos madur, la Venus té por de no aconseguir mai fer do de la bellesa que ella aporta als que en tenen set; i la Primavera tremola, perquè ha de fer callar el seu esclat suprem i la seva més profunda santedat."

Rainer Maria Rilke, Diari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)

Botticelli 1470

Botticelli 1477

Botticelli 1483

Botticelli 1484

Botticelli 1482