Més que un arbre...

Mondrian Arbre gris, 1911

Per què em parla aquesta imatge? Per què em resulta impactant, significativa? Per què em commou? Per què m'atrau?

Potser perquè en ella hi ha un notable equilibri en les formes, i la gamma de grisos utilitzada crea un efecte de gran harmonia. Equilibri i harmonia em resulten atractius.

Potser perquè té força; les formes espinoses de les branques, el caire geomètric dels espais que hi ha entre elles, tot transmet una gran dosi d'energia.

Potser perquè fa evident que no només és un arbre. Aquesta és una de les gràcies de les obres que estan a mig camí entre el realisme i l'abstracció. Hi ha una referència a una realitat tangible, en aquest cas un arbre, però hi ha més que això, aquest arbre no només és un arbre tot i que continua essent un arbre. Hi ha una estranya transmissió que és, paradoxalment, alhora de moviment i de quietud. Alhora. No sabem si a l'arbre el mou el vent o no. Per això és més que un arbre: és un ens capaç de transmetre alhora moviment i quietud, i això és estrany, sorprenent, imprevist. Fruit d'una gran capacitat de creació. Tot un desplegament de les virtuts de l'art: poder parlar de coses intangibles, aparentment incompatibles o inharmòniques, però que en l'obra d'art es mostren palpablement.

De què em parla a mi aquesta imatge? Què hi trobo? què li puc fer dir? (I altres persones li faran dir altres coses...)

Em parla de la connexió de l’arbre amb l’entorn, de la perfecta articulació de l'arbre amb el que l'envolta, amb l'aire, amb l'espai, amb la llum. De tal manera que sembla que s'esborri la frontera entre arbre i entorn, que formin una peça única, travada, compactada

Em parla de que l’arbre (i cada cosa, tota cosa) és una concreció puntual i transitòria d’energia còsmica, un grumoll energètic impermanent que es manifesta en un cert moment amb una determinada forma sense deixar de ser part de l’energia còsmica. És un arbre que ens assenyala la interconnexió de l’univers, el desdibuixament de l’objecte en la totalitat.

Certament és un arbre, però és més que un arbre...

L'obra d'art

Vermeer 1665

Una obra d’art ens impacta, encara que no sapiguem perquè; ens arriba a fons, ens commou, ens parla encara que no sapiguem què ens diu... Això és el que se suposa que fa una obra d’art.

Si mirem d'esbrinar de què ens parla i perquè ens parla, veurem que això depèn:

• De l'obra 

• De nosaltres (a cadascú li parla diferent, el que vol dir que l'obra “ens fa parlar a nosaltres” i “parla de nosaltres”)

• Del nostre moment (una mateixa obra ens diu coses diferents segons el moment de la nostra vida en que la veiem, segons el nostre estat d'ànim...).

 Així doncs, cada vegada que algú contempla una obra d'art i la fa parlar, entra en diàleg amb ella, pensa sobre ella, aquesta verbalització serà diferent. No hi ha una "única interpretació d'una obra d'art". Per això l'art és tan ric, tan obert, tan potent. No només cada quartet de Beethoven ens parla d'una determinada manera, sinó que cada interpretació d'un determinat quartet parla d'una determinada manera, que a més és diferent per a cada un que l'escolta, en funció del seu moment personal i de la seva cultura. Cada vegada que algú s'atura davant d'un quadre d'un museu, aquest parla diferentment, en funció del contemplador. Podem sentir una simfonia o contemplar una escultura cent vegades, i sempre ens parlarà diferent, ens dirà una cosa nova, ens obrirà un nou horitzó. És lògica, doncs, la veneració que sentim per les obres d'art, per aquesta seva inesgotable capacitat de parlar-nos diferent, d'enriquir-nos.

L’obra, el subjecte que la contempla i el moment de la contemplació formen un triangle viu, dinàmic, únic.

Més que una cambra...

Hammershoi 1904

Aquesta cambra no només ens mostra una taula, unes cadires, una sopera, uns quadrets, un mur... sinó que ens parla de silenci, d’ordre, de seriositat (és cambra, però és més que cambra...).

Quina sort que a través de coses tangibles puguem tenir accés a imatges d'intangibles. O quina sort que puguem mirar de fer visibles intangibles utilitzant coses tangibles. Aquest deu ser un dels desafiaments de l'art, tant del figuratiu com de l'abstracte. I no sembla doncs tan desaforada la pretensió dels rituals litúrgics, de les icones o de l'arquitectura religiosa de ser camins tangibles d'accés a intangibles del més alt nivell.

Treballar la sensibilitat

Entenem per sensibilitat la capacitat que tenim els éssers humans per admirar-nos i commoure'ns davant de coses, persones, situacions. Seria la nostra capacitat d'experimentar el món no només com un espai de satisfacció de les nostres necessitats, sinó bàsicament com un espai generador d'admiració i commoció.

És una capacitat que tot ésser humà té, però que pot ser més o menys  desenvolupada. Treballant la nostra sensibilitat despleguem i enriquim les nostres capacitats com a éssers humans, esdevenim persones "més humanes", que és un dels propòsits que poden orientar dignament la nostra vida.

Tots nosaltres podem esdevenir més sensibles si fem passos per fer-ho, si emprenem iniciatives en aquest sentit. Podem ampliar la nostra sensibilitat quantitativament (incrementant el nombre de coses a les que som sensibles) i qualitativament (incrementant la intensitat de la nostra admiració o commoció davant de determinada cosa). Caldrà combinar amb saviesa aquesta doble dimensió quantitativa i qualitativa; quedar-se només en la quantitat pot acabar portant a la dispersió i la superficialitat; quedar-se només en el qualitatiu pot tancar horitzons i recloure'ns massa sobre com som en un determinat moment.

La sensibilitat té un component racional (que es treballa a través del coneixement, de la informació i la reflexió, del debat) i un component emocional (que es treballa a través de la confrontació directa amb les coses). També aquí és important mantenir l'equilibri entre ambdues dimensions. Massa racionalitat ens fa eixuts, poc empàtics, freds; massa emocionalitat ens pot fer perdre per camins psicològicament poc aconsellables.

La sensibilitat té grans enemics, dels quals cal defensar-se, evitant-los o bé lluitant contra ells si és el cas:

- la indiferència, la fredor, la rigidesa (no implicar-se amb les coses i les persones);

- la superficialitat, la frivolitat, la banalitat (passar lliscant sobre la realitat sense penetrar-hi, sense conèixer-la a fons, sense explorar totes les seves riqueses i possibilitats i tots els seus límits);

- l'autosatisfacció, la suficiència, l'orgull (creure que ja sabem tot el que ens cal);

- la mandra, la comoditat (no ser capaços de fer esforços i tenir iniciatives que ens puguin obrir nous horitzons);

- la rutina, el conformisme (trobar que ja en tenim prou amb el que tenim);

- l'atabalament (la dispersió en fer mil coses sense fer-ne bé cap, el desbordament d'haver volgut abastar més del que podem assumir);

- l'entreteniment (la passivitat de desitjar ser entretinguts i afalagats sense necessitat de cap esforç per part nostra).

I també té grans amics:

- l'atenció (fixar-se molt en les coses, no estar distret);

- l'interès per la realitat (aprenent a estimar-la, no només a donar-la per suposada);

- l'esperit crític (esmolant les nostres eines d'anàlisi i percepció per tal d'assolir un coneixement ajustat de les coses);

- la curiositat (el desig de saber més, d'explorar nous territoris, d'anar més enllà, d'ampliar horitzons);

- el plaer (el desig de trobar compensacions agradables per a la nostra sensualitat);

- la constància (la capacitat d'esforç de voluntat, de reiteració, de seguir endavant quan, al principi, un exercici resulta pesat, avorrit, insuls o, fins i tot, irritant).

Treballar la sensibilitat forma part del nostre desenvolupament personal. I val la pena anar trobant exercicis pràctics que ens ajudin, que ens siguin útils, en aquest camí.

Una manera de treballar la sensibilitat és l'observació reiterada, atenta i duradora d'objectes adequats (un paisatge, un arbre, una flor, un quadre, una melodia, una persona, una posta de sol) fins que interioritzem el valor que comuniquen (bellesa, serenitat, alegria ...). De què ens parla aquest objecte? En aquest àmbit és important el diàleg amb altres per contrastar percepcions i enriquir-les; l'exercici en solitari té alguns avantatges (facilitat, prolongació ...) però també té limitacions.

Altres pràctiques per al desenvolupament de la sensibilitat poden ser, per exemple llegir amb calma i a fons un text, cantar amb intensitat, amb tot el cor, una cançó, caminar durant una hora fixant-nos simultàniament en nostre interior i en l'entorn, anar a veure un quadre a un museu o a sentir un concert, emprendre un debat seriós sobre alguna cosa que considerem rellevant, visitar assíduament a un malalt, protestar amb constància per una injustícia... Es tractaria de posar aquestes coses sistemàticament en pràctica fins aconseguir que la nostra relació amb l'entorn inclogui o generi els valors que hi ha en ell, fins a relacionar-nos amb el món com a impregnat de valors.

Una altra manera de treballar la sensibilitat és esforçar-nos per captar el matís, per captar la diferència que separa coses que, a primera vista, poden semblar iguals o molt semblants, però que, observades amb deteniment, no ho són. De vegades aquesta diferència és la distància que separa la mediocritat de la genialitat. Es tracta de refinar la percepció, d'afinar fins a captar aquest matís decisiu, i això pot donar-se tant davant d'una peça de vestir com davant una tonalitat de la mar; tant davant d'una pintura com davant la interpretació d'una obra musical. Comparar les versions d'una mateixa obra realitzades per diferents intèrprets pot resultar d'utilitat en aquesta pràctica. Comparar la lectura d'un mateix poema per dues persones diferents és també un bon exercici.

Un altre exercici per al desenvolupament de la sensibilitat és la contraposició d'obres que mostren alhora per una banda paral·lelismes, punts de similitud, afinitats, i per altra banda contrastos, punts de diferenciació rotunds, discordances. En aquest blog n'anem posant, sota l'etiqueta Xarrups de pintura.

En el treball de la sensibilitat és oportú seguir itineraris: quan som sensibles a alguna cosa, aquesta es converteix en una pista cap a noves metes a assolir, cap a coses semblants a les que, però, encara no som sensibles i que per això podrem treballar fins aconseguir que "ens parlin", que siguin expressives per a nosaltres. En aquest sentit, de vegades serà important poder recórrer a algú altre amb més experiència cultural per tal que ens doni un cop de mà i li puguem preguntar: si m'ha agradat aquest llibre, quin creus que podria llegir ara? Si m'ha agradat aquesta música, quina creus que podria sentir ara?


Treballar la sensibilitat ens portarà a endinsar-nos en dos grans àmbits: la natura i la cultura.

És bo fer-nos cada vegada més sensibles a l'entorn natural fins a sentir un profund amor per la natura i l'exaltació del cor davant seu. La naturalesa ens regala cada dia una claredat particular, uns núvols irrepetibles, estiguem on estiguem. Ara bé, cal trobar el moment per fixar-se en ella. De fet, en general, serà bo trobar temps per estar "amb" la natura (no només "a" la natura) i llocs especials per a fer-ho. Cal submergir-se en la natura i deixar que vagi penetrant en el nostre interior. Cal caminar, cal passar hores a la intempèrie; el que obtenim d'aquesta experiència no té preu.

Caldrà, doncs, trobar llocs que ens ajudin a fixar-nos en la transparència de l'aire, en la forma dels núvols, en les muntanyes i les roques, en els arbres, les plantes, les flors, els bolets; en els animals, dels voltors als isards, dels ocells als amfibis, les papallones diürnes i nocturnes, els insectes; en les pedres, amb els seus colors, textures i formes. El concepte de territori sagrat ens pot semblar impropi del nostre temps i la nostra cultura (utilitzem més aviat “parc natural”) però tradueix millor l'experiència que volem assenyalar aquí.

La cultura és un àmbit molt ampli, on tant les ciències com la filosofia ens poden enriquir moltíssim i ajudar a afinar la nostra visió del món. No obstant això, són sovint les arts plàstiques (pintura, escultura, fotografia, arquitectura...), la literatura (la poesia, la novel·la...), la música i les arts escèniques (teatre, cinema, dansa...) els camins que tenim més a l'abast per treballar la nostra sensibilitat des de la cultura. En aquest sentit, és important conèixer els grans fites que s'han anat assolint, conèixer els clàssics, és a dir, a aquells el valor i missatge dels quals van més enllà del seu temps.

Els clàssics han arribat a la grandesa, la qual genera grandesa en els que s'acosten a ells, com ens recorda Karl Jaspers. Això explica el seu magnetisme i l'oportunitat d'acostar-s'hi, de deixar-se impregnar per ells, de rebre la seva influència. Afortunadament, la llista dels clàssics és immensa, i és bo que cadascú es vagi construint la llista dels “seus” clàssics. Heus aquí una tasca digna de ser duta a terme: anar tornant als clàssics una i altra vegada fins que ens facin vibrar i ens commoguin. Amb reflexió i ordre, amb passió i dedicació, seguint itineraris que ens portin a nous descobriments, deixant que els experts, la intuïció i l'atzar ens mostrin nous camins. I amb la sensibilitat que ells ens ajuden a obrir, observar atentament el nostre entorn cultural actual i descobrir en ell tot el que ressona, el que té consistència, el que aporta qualitat, el que val la pena. Així, la nostra sensibilitat s'anirà ampliant i aprofundint contínuament.

Les tecnologies actuals, tot i la limitació que suposa tota reproducció, faciliten el treball de la sensibilitat a nivell personal i de grup. Pintura, música i fotografia apareixen com a camps amb fàcil accés a reproduccions, de major o menor qualitat. També aquí caldrà saber triar.

 

Un cop iniciat el recorregut per un món perceptiu no cal omplir-lo (no cal aprendre tota la història de la pintura o la música occidentals dels darrers 500 anys, encara que són dos camps absolutament plens de meravelles) però sí que és important un ritme de cultiu que ens permeti mantenir-lo obert (és bo, doncs, tornar periòdicament a l'exercici). Fer aquesta mena d'exercici (amb pintures, amb músiques, amb fotografies, etc.) no s'identifica amb el coneixement acadèmic-enciclopèdic. Sovint amb un únic exercici fet a fons i amb calma i atenció obrim la porta a tot un món perceptiu. El rellevant no és la quantitat de coneixement sinó el cultiu de certes capacitats perceptives, com ara la capacitat d'atenció, la sensibilitat a la forma i al color, la percepció de contrastos i harmonies, tant evidents com subjacents, la captació de ritmes i estructures, de temes centrals i melodies o l'observació de les reaccions intel·lectuals i emocionals que les obres ens produeixen.

Hi ha encara un tercer gran àmbit per al desenvolupament de la sensibilitat: la relació amb les persones. Aquest és un àmbit més complex que els de la natura i la cultura, ja que els humans som constitutivament ambigus i la relació que establim amb les persones és molt més ambivalent; s'hi dona una més gran barreja d'harmonia i conflicte, d'atracció i refús. És un camp clau, però difícil. En ell podem diferenciar el treball de sensibilització envers les persones concretes (especialment en les relacions personals profundes, d'amor i d'amistat, i també en l'autoconeixement ben entès), la sensibilització envers els col·lectius, institucions, entitats, organitzacions, moviments socials (especialment quan establim amb ells una relació de compromís) i la sensibilització envers les situacions viscudes o previstes (sofriments, alegries, injustícies, gestos de bondat, moments d'èxtasi o recolliment...)

Treballar la sensibilitat no només possibilita un millor, més atent, més ric, més ampli coneixement del nostre entorn, sinó també un millor coneixement de nosaltres mateixos. Saber què t'agrada, què prefereixes, a què ets sensible, és important per a una més afinada visió de la nostra manera de ser. Comparar preferències amb altres persones (en pintura, en música, en referents personals ...) ens permet un millor coneixement de l'altre i de nosaltres mateixos, és una eina útil en el camí de l'autoconeixement.

La natura

Unes boniques reflexions d'Eckhart Tolle sobre la natura.

El muntatge és dinàmic i porta com a música el segon moviment de la sonata per a violí i piano "Primavera" de Beethoven.

http://slideonline.com/presentation/477116-natura-tolle-beethoven-2007-pptx

Si només voleu les imatges i els textos (powerpoint), ho podeu trobar aquí.

http://www.slideshare.net/Merce.i.Rai/natura-presentation-615195

Sensibilitat

Botticelli 1484

"És sensible qui experimenta els sentiments adients, qui es sent afectat per aspectes rellevants, significatius o valuosos de la realitat. En canvi, és insensible qui no es commou davant de fets o experiències que haurien d'afectar-lo.

(...)

L'educació de la sensibilitat ha de tenir com a objectiu ensenyar-nos a valorar el valuós i a menys prear el menyspreable.

(...)

La sensibilitat permet fruir, interessar-nos, apreciar el valuós. Ens capacita per copsar les riqueses del real, valorar el matís, comprendre els sentiments aliens, percebre les diferències, jutjar adientment. És un hàbit que s'adquireix mitjançant una experiència reflexiva, empenyada en avaluar justament i en eliminar les causes que ens fan insensibles: l'egoisme, la depressió, el dolor excessiu, la misèria extrema, la crueltat, la vulgaritat."

José Antonio Marina a La Vanguardia (ES) del 27 de juny de 2009

Sobre la qualitat humana

Picasso 1908

La noció de qualitat humana és important, fins i tot clau, decisiva. Per això val la pena fer esforços per precisar-la, ja que no és tan òbvia com pot semblar a primera vista. És una noció fugissera, i és possible que sigui més fàcil constatar-la que no pas definir-la. A més, fàcilment deriva sigui cap al camp de l'ètica, sigui cap al camp de l'espiritualitat.

El nostre punt de partença serà considerar la qualitat humana com una certa manera de ser, combinació de coneixement, criteri, interès, equilibri i profunditat que genera persones serenes, coherents, fiables, capaços d'assumir i posar en pràctica els valors fonamentals.

Seria una mena d'estructura de la personalitat que mira d'incorporar una mirada atenta a com són les coses, una certa finor a l'hora de situar-les en la seva justa mesura i proporció, un interès intens pel que ens envolta –el contrari de la indiferència, podríem dir- i una disposició a deixar-nos impactar per aquesta realitat que copsem, una capacitat de ponderació, de trobar el camí del mig, de practicar el “de res, massa” dèlfic, de tenir seny i mesura, de no deixar-se emportar per extremismes ni eixelebraments, i la capacitat d'anar més enllà del que veiem a primera vista, buscant el que hi ha en el fons de les coses, el que queda amagat en una primera mirada superficial, allò que ens diuen les coses quan ens hi fixem i hi dediquem temps, quan les interroguem per fer-los dir allò que porten a dins, la trama invisible de les coses, per fer aflorar la seva cara oculta, per explorar el que signifiquen més enllà de la primera aparença, quin sentit tenen, a què responen i corresponen, quins valors transmeten.

La noció de qualitat humana és un concepte històricament canviant, una estructura on hi ha elements que desapareixen i altres que s'incorporen, al voltant d'un nucli més estable. Els components d'aquest nucli haurien de ser considerats bàsicament com a elements afavoridors de la qualitat humana, sense tenir el caràcter d'imprescindibles (dit d'una altra manera: es pot accedir a la qualitat humana sense algun d'aquests components), encara que també és cert que, segons com, poden ser considerats com a trets característics, com a traços definitoris, de la qualitat humana (en altres paraules: que qui accedeix a la qualitat humana fàcilment té bastants o la totalitat d'aquests components).

Entre aquests components destaquen els cinc següents:

1) Un component d'harmonia interior i assumpció amb conformitat de les característiques bàsiques de la naturalesa humana, una assumpció agraïda de les dinàmiques de la vida

2) Una aspiració a assolir majors nivells d'aproximació al desitjable en l'àmbit del projecte de vida personal (aspiració a major plenitud, a major perfecció)

3) Una sensibilitat al dolor aliè acompanyada per una capacitat d’implicar-se en iniciatives per reduir-lo

4) Una sensibilitat a la grandesa i bellesa del món, de la vida

5) Una capacitat d'acceptació de les situacions percebudes com a indesitjables però no modificables.

Aquest nucli més estable es traduiria en l'encarnació de certs valors fonamentals (autenticitat, honestedat, bondat, generositat, compassió, solidaritat, dignitat, etc.), que passarien a formar part d'aquestes "característiques més transtemporals" de la qualitat humana.

La qualitat humana es manifesta, d'una banda, com un mirar el món des de la profunditat o des de la distància, una mirada serena, lúcida, penetrant, comprensiva, benvolent. Seria un punt de vista, una actitud, una manera de ser i mirar el món. D'altra banda, es presenta com una dinàmica d'aspiració, un itinerari de creixement personal, de maduració.

En definir la qualitat humana apareixen dues tendències. Una de màxims, que inclou tot allò que en una època determinada forma part de l'ideal humà. Hi podrien quedar incloses la moralitat, la bona formació intel·lectual i física, els aspectes relacionats amb la professionalitat (capacitat, formació, coneixements, habilitats, experiència), les bones condicions personals (intel·ligència, salut, força, enginy, habilitat, bona presència, bellesa, elegància, ambició, equilibri mental, bon maneig dels costums socials, etc.), la sensibilitat, l'espiritualitat... I una altra de mínims, que opta per una noció de qualitat humana molt específica, diferenciada dels aspectes esmentats, una noció més intuïtiva, més fugissera, en la que la qualitat humana no presenta gaire dimensions, sinó que és més aviat concebuda com un nucli irradiant difícil de delimitar però que altres poden percebre i un pot desenvolupar, en el sentit de fer-lo més intens, més il·luminador, més que no pas més gran en dimensió (en aquesta reflexió s'utilitza aquesta opció de mínims).

És possible que la noció de "qualitat humana" proposada derivi d'una aspiració a definir un ideal humà sense recórrer a l'àmbit ètic/moral o a l'àmbit religiós/espiritual (seria així una versió "actualitzada" de nocions com "virtut" o "santedat"). El canvi social porta de vegades a la necessitat d'utilitzar nous termes per antigues problemàtiques, paraules que puguin ajudar a trencar prejudicis, que puguin donar accés a realitats que per altres camins resultarien de difícil aproximació. Hi pot haver, doncs, una relació entre l'ús de la noció de "qualitat humana" i la secularització de la societat (la seva autonomització de l'àmbit religiós/espiritual). Però això no té perquè suposar una desqualificació de la noció.

Cal recordar també alguns aspectes complementaris que permeten una aproximació més exacta a la noció de qualitat humana. En primer lloc, cal indicar que no tothom té desplegada la seva qualitat humana a un mateix nivell o grau, però que aquesta és present en totes les persones com a potencial, com a capacitat no activada. El que vol dir que la qualitat humana es pot treballar, desenvolupar, aprofundir.

En segon lloc, cal recordar que el desplegament de la qualitat humana no és el fonament de la dignitat intrínseca de la condició humana (tot i que el potencial de qualitat humana sí que atorga dignitat). Machado ho formulava així: "Por mucho que un hombre valga, nunca tendrá valor más alto que el de ser hombre.” Es tractaria de la "modèstia" de la qualitat humana: no pretén ser allò que dóna valor a l'ésser humà, l'ésser humà (i tot ésser humà) és valuós per ell mateix, més enllà del seu desplegament de la qualitat humana.

En tercer lloc, cal assenyalar que la qualitat humana no es pot mesurar, no hi ha "indicadors" quantitatius de qualitat humana (encara que sí que hi ha indicis que la revelen). Això dificulta la objectivació i la seva presa en consideració (potser només qui hi és sensible pot copsar-la o valorar-la, pot detectar aquests indicis).

En quart lloc, és oportú diferenciar la noció de qualitat humana de la de comportament irreprotxable, inatacable. En molts moments i aspectes es dóna una coincidència entre les pràctiques derivades de les dues nocions, però es pot ser una persona amb qualitat humana i tenir comportaments atípics, heterodoxos des del punt de vista de les pràctiques socialment més acceptades. Així mateix, tota persona (i per tant també les que aspiren explícitament a millorar la seva qualitat humana) pot tenir debilitats o cometre errors. És possible, doncs, dir que la qualitat humana porta a aspirar a la bondat i al comportament irreprotxable, però amb plena consciència de les limitacions de la condició humana, o que la qualitat humana porta a mantenir tenaçment l'aspiració a la bondat tot i la consciència de les pròpies imperfeccions i limitacions. La qualitat humana aspira que la persona no s'hagi de forçar a fer el bé, sinó que pugui transformar-se a si mateixa de tal manera que el bé li sigui fruit espontani (canviar el propi cor de pedra a carn, en expressió del salmista); la qualitat humana aspira a una reconfiguració profunda de les estructures mentals, de la personalitat, del "manera de ser".

Gandhi afirma: "La identificació amb tot el vivent és impossible sense autopurificació. Sense autopurificació, l'observació de la Llei de la No-Violència no és més que un somni buit. Ningú pot fer el bé si no és des del cor." Tagore ja suggeria aquesta direcció en el 184 dels seus "Ocells perduts": "Qui es preocupa massa per fer el bé no té temps per ser bo." És la línia que portava el Mestre Eckhart a afirmar: "La gent no hauria de preocupar molt pel que fa, sinó que hauria de preocupar més pel que és. Si la gent fos bona, la seva naturalesa i els seus actes ho mostrarien. Si ets just, així són les teves obres. No pensis en vestir-te de santedat en els fets, la santedat depèn de l'ésser. No és l'obra la que ens santifica, sinó nosaltres els que santifiquem l'obra." Perspectiva apuntada pel Nou Testament: "Així, tot bon arbre dóna bons fruits, però l'arbre dolent dóna fruits dolents. No pot el bon arbre donar mals fruits, ni l'arbre dolent donar fruits bons."(Mateu 7, 17-18). José Luís L. Aranguren planteja molt bé aquesta qüestió i la dels valors en la seva breu i bella obra “La ética de Ortega” (Madrid: Taurus, 1958), on esmenta, igual que a la seva “Ética”, la importància de l’ethos, el caràcter o personalitat moral, el tarannà. Aranguren assenyala així mateix com Ortega prioritza la manera de ser de la persona sobre els actes; en un text recollit per Aranguren, Ortega utilitza la referència al passatge de l'evangeli de Mateu que acabem d'esmentar en suport de la seva posició. Aranguren afegeix una aclaridora matisació (nota 42): "Encara que la moralitat dels actes hagi de posar-se en relació amb la persona de qui procedeixen, això no és obstacle per a que ells siguin bons o dolents en si mateixos també". La nostra insistència en la qualitat humana no s'hauria d'interpretar com un menyspreu del bon comportament moral, sinó més aviat com una defensa de l'ethos, de la configuració profunda del caràcter, enfront de la simple adequació a normes.

Segons la definició proposada de qualitat humana, aquesta no consisteix en un paquet de valors sinó que ve a ser un entramat previ (conceptualment, no cronològicament) que permet o facilita la pràctica dels valors. La qualitat humana no s'identifica amb la possessió de determinats valors (ser bo, ser honrat, etc.) sinó que és un conjunt de característiques personals que creen una predisposició, una condició favorable, una facilitat, una certa tendència espontània a assumir, personificar, encarnar valors. El que no exclou que la construcció de la qualitat humana no passi en bona part per treballar valors: la gènesi de la qualitat humana és complexa, com tot procés educatiu, i en ella la confrontació amb els valors té un pes i un paper de primer ordre.

La qualitat humana aniria associada a prendre's la vida seriosament, en profunditat, i per tant dissociada de l'evasió, de qualsevol intent de no afrontar la realitat. La qualitat humana aniria associada a anar fins al final amb les persones i les situacions, i conseqüentment dissociada de la frivolitat i superficialitat, de la inconstància i de la manca de compromís.

Tres petites imatges ens poden ajudar a evocar-la. Per una banda, es pot concebre la qualitat humana com la capacitat de viure la vida no com una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir. O com la capacitat de viure amb sentit enmig de la dificultat i el sofriment. En segon lloc, es pot relacionar amb la capacitat dels humans d'apassionar-se, d'entusiasmar-se amb la tasca de convertir-se ells mateixos en emissors d'actituds, d'accions, d'energies que ajuden els altres a viure positivament. Finalment, podem considerar que la qualitat humana aniria lligada al desenvolupament de certa profunditat existencial i vital. Seria, doncs, com un viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria.

Fent servir un llenguatge més poètic, podríem dir que d'alguna manera, la qualitat humana està relacionada amb la pròpia capacitat d'estimar; amb fer-se un mateix més subtil i profund; amb fer més subtils i profundes les relacions amb els altres, i fer més subtils i profunds els col·lectius, les societats. La qualitat humana fa les persones, les relacions i els col·lectius més madurs, més serens, més valuosos, més respectables, més venerables. Dóna qualitat, valor i intensitat de color a la realitat. Dóna aplom i dignitat, consistència i substància, gràcia i esplendor; és fer-ho tot més lluminós, més fi, més transparent.

Sobre Hammershoi

Un power point amb pintures de Hammershoi


https://www.slideshare.net/Merce.i.Rai/vv-hammershoi-auto-ub

Triteca

Klee 1932

En el marc de la recerca de tècniques per treballar la sensibilitat, un exercici recomanable, facilitat per les tecnologies actuals, és la creació d'una "triteca virtual", terme que englobaria una biblioteca, una discoteca i una pinacoteca virtuals.

En ella hi posaríem, sigui com a llistats, sigui com a arxius amb el contingut, textos literaris, músiques i pintures que ens resulten particularment significatius. De vegades serà només un fragment d'un text o d'un poema, un moviment d'una obra musical, un detall d'una pintura. El cas és que siguin elements que ens parlin intensament, que ens siguin significatius.

N'hi anirem afegint i n'anirem traient, constatant així com la nostra sensibilitat va evolucionant. Els tindrem a prop, i ens faran companyia. Els compartirem amb amics. Els anirem treballant, comentant, aprofundint. Ens fixarem en les similituds i contrastos, en les contemporaneïtats (aquest quadre va ser pintat quan es composava aquesta música o s'escrivia aquest text).

Donant-hi tombs, tornant-hi de tant en tant, enriquint i depurant la nostra triteca particular, les obres se'ns aniran fent cada cop més familiars i properes, ens aniran entrant a dins, ens aniran conformant. Treballar la pròpia triteca és un bon exercici per al desenvolupament de la nostra sensibilitat..

És secundari el que hi posi cadascú; l'important no és quines obres hi figuren, sinó el que signifiquen per al "tritecaire", i l'exercici de treballar-les, de tenir-les a prop, d'interrelacionar-les.

La idea artística

Van Gogh 1889

"La idea artística (...) unifica l'àmbit sensorial, l'afectiu i l'intel·lectual. Per a realitzar aquesta síntesi, el que valora (el "subjecte estètic") ha de trobar en l'obra d'art l'element capaç de commoure tota la seva personalitat. A través del plaer experimentat per la vista o l'oïda, són posats en moviment sentiments potents i comprensions profundes."


Marcel Breazu (1912-1994), de l'Institut d'Arts de Bucarest, a Objectivitat del valor artístic.

Persistència

Domenico Veneziano 1465

"Qui hagi mirat i continuï mirant amb interès afectuós nombroses pintures, qui hagi tingut la paciència de comparar les seves opinions amb les d'altres persones i hagi intentat comprendre la raó dels acords i desacords que existeixen entre elles, haurà enriquit la seva sensibilitat i estarà en condicions molt més favorables per a sentir la qualitat de l'art que el que mai ha fet res d'això."

Lionello Venturi a Pour comprendre la peinture. De Giotto a Chagall, trad. francesa, París 1950, p.153, citat per Mário Dionisio a Introducción a la pintura, Alianza Editorial (1972), p. 116


"La sensibilitat es forma i es cultiva. Mirar d'orientar aquesta formació i aquest cultiu, anar el més lluny possible en aquesta temptativa, aquest és el veritable paper de la iniciació. Crear en el públic les condicions mínimes per a la comprensió espontània d'un llenguatge, contribuir amb els mitjans més variats a crear la capacitat de comprendre directament, sense concepte, els conceptes i idees que l'art, fins i tot ignorant-los, reflecteix i proposa, despertar la fecunda força interior que farà a la sensibilitat apta per a rebre els productes d'altres sensibilitats, senyals gloriosos d'una lluita constant contra la desesperació i la mort."


Mário Dionisio a Introducción a la pintura, Alianza Editorial (1972), p. 131


"No podem explicar un quadre, un sonet, una màscara. Ens hem de conformar amb el treball molt més modest i certament molt més lent de, per mitjans diferents i simultanis, forjar les condicions per a l'aproximació. Això és tot, i és molt."


Mário Dionisio a Introducción a la pintura, Alianza Editorial, Madrid 1972, p. 132

Referències triàdiques

Botticelli 1484

La tríada sensibilitat - qualitat humana - espiritualitat que nosaltres utilitzem com a eina d'anàlisi i d'orientació pràctica guarda paral·lelismes amb altres tríades més habituals, situades en un pla més teòric i dotades de major riquesa i potencial d'aportació, de major gruix intel·lectual. La nostra reflexió té un caràcter més orientat a la pràctica, més lligat a les possibilitats concretes d'induir itineraris de transformació personal (d'aquí la insistència en la dimensió del "treballar": treballar la sensibilitat, la qualitat humana, l'espiritualitat). La major o menor validesa de la nostra proposta dependrà de la seva capacitat de generar orientacions o processos personals.

Val la pena recordar algunes d'aquestes grans tríades formulades en el marc de potents reflexions intel·lectuals i indicar possibles paral·lelismes, equivalències o analogies amb la que nosaltres proposem. Això portarà potser a una comprensió més afinada de la nostra distinció i ajudarà a situar-la millor en el nivell més operatiu que li correspon.


Estètica, Ètica i Espiritualitat

La primera tríada és la formada per Estètica, Ètica i Espiritualitat. En relació a aquesta, la tríada proposada per nosaltres tendeix a situar els comportaments morals concrets (el que Aranguren, amb Zubiri, denomina la "moral com a contingut") en l'àmbit de la sensibilitat, la qual cosa obre el camí per a suggerir un cert paral·lelisme entre la qualitat humana i la "moral com a estructura". Es tractaria d'un paral·lelisme i no d'una identificació, perquè encara que aspiri a inspirar-se en el possible en ella, la nostra noció de qualitat humana, situada com hem dit en un pla més operatiu, no pretén assolir el relleu de la noció d’ethos com a "manera de ser" o forma de vida que es va adquirint, apropiant, incorporant al llarg de l'existència, com exposa Aranguren en el brillant capítol segon de la primera part de la seva "Ética". Aranguren inclou aquesta precisa cita de Zubiri: "El vocable ethos té un sentit infinitament més ampli que el que donem avui a la paraula "ètica”. L’ètic comprèn, sobretot, les disposicions de l'home en la vida, el seu caràcter, els seus costums i, naturalment, també el moral. En realitat es podria traduir per 'forma de vida' en el sentit profund de la paraula, a diferència de la simple 'manera de viure'." I Aranguren inclou també una bella cita de Helene Weiss per descriure l'ètica en el seu sentit primordial, en una accepció fins i tot prèvia, més fonamental, a la d’ètica com a mode de ser, però perfectament harmònica amb ella. Weiss considera l’ethos com el "lloc" que l'home porta en si mateix, la seva actitud interior, la seva referència a si mateix i al món; l’ethos seria la terra ferma, el fonament de la praxi, l'arrel de la qual brollen tots els actes humans.

El paral·lelisme entre la noció primordial d'ètica i la noció de qualitat humana que aquí es defensa és fecund, alimenta a aquesta darrera. S'ha preferit, però, parlar de qualitat humana i no d’ètica perquè es tracta d'un terme menys connotat en el llenguatge quotidià, al que d'altra banda el terme "qualitat humana" s'insereix amb notable comoditat. S'ha preferit perquè l'ús habitual del terme "ètica" sembla haver anat quedant en l'ús quotidià una mica allunyat d'aquesta noció primordial. El mateix mestre Aranguren -que amb el pas dels anys no ens queda més llunyà sinó més proper, pel que diu i per com ho diu- recorda que "la veritat és que ja des del mateix Aristòtil, la reflexió ètica havia començat a lliscar des del pla del ethos al dels éthe (héxeis), des del pla del seu caràcter moral al seu esqueixament en els diferents hàbits (virtuts i vicis)." Així doncs, tant la distinció de perspectiva d'anàlisi (entre un nivell més teòric i un de més operatiu) com la tendència del terme ètica a allunyar-se de la seva arrel, a limitar el seu sentit i a lliscar cap a un nivell més centrat en els continguts concrets, justifiquen l'opció aquí presa. El que no exclou que, explotant analogies, no puguem enriquir o matisar la noció de "qualitat humana" amb consideracions derivades del sentit més radical de la noció d'ètica.


Bellesa, Bondat i Veritat

La segona tríada és la formada per tres dels grans valors: Bellesa, Bondat i Veritat. Són tres grans camins d'aproximació a la realitat, compatibles i complementaris, que il·luminen així mateix amb els seus suggeriments analògics la tríada aquí proposada. Caldria aplicar a aquest nou paral·lelisme les consideracions que s'acaben de presentar a propòsit de l'ètica. I caldria tenir en compte que la correlació de Veritat amb Espiritualitat pot resultar explosiva segons com es faci, i alhora molt rica en estímuls per a la reflexió.


Pare, Fill i Esperit Sant

La tercera tríada seria la trinitat per excel·lència, la formada pel Pare, el Fill i l'Esperit Sant. El paral·lelisme és també aquí una gran font de suggeriments. Relacionar el Pare, el creador del món, amb la sensibilitat, o obertura activa, admirativa i agraïda cap a aquest món, càlid, protector i acollidor com un pare, obre moltes perspectives. La figura del Fill com a model i prototip de la humanitat, en les seves actituds vitals i en la seva relació amb el Pare, com a gran referent per la qualitat humana, compta amb una llarga tradició, baules de la qual serien les "Imitacions de Crist" i les pintures del rostre de Jesús. La connexió de l'Esperit Sant amb l'espiritualitat és òbvia, presenta una notable lògica, i ens porta a explotar metàfores com la de l'espiritualitat com a flama de foc, o com a vent impetuós, o com a do rebut i compartit que mou la nostra dinàmica interna... No és aquí el lloc per a un desenvolupament sistemàtic d'aquests paral·lelismes, però cal assenyalar el seu potencial de suggeriment. I recordar que a la imatge trinitària la relació entre els seus tres components és prèvia i prioritària respecte a la separació d'aquests components, els quals difícilment poden ser concebuts sense la relació amb els altres dos; és la relació la que configura els components, els quals no són previs a la relació ni poden existir fora d'ella, separats, essent més aviat facetes de la mateixa.


El món, Déu i l'ésser humà

La quarta tríada de referència seria la proposada per Raimon Panikkar en parlar de la perspectiva "cosmoteàndrica". Aquí el cosmos es correlacionaria amb la sensibilitat, el Teos amb l'espiritualitat i l’Andros amb la qualitat humana. L'íntima vinculació entre les tres esferes que porta a Panikkar a encunyar un nou i únic vocable per incloure-les a totes tres suggereix també l'íntima vinculació que ha d'existir entre sensibilitat, espiritualitat i qualitat humana, a la qual es fa referència en subratllar la seva interinfluència i el seu solapament. Aquesta connexió "forta" serà més evident per a aquelles persones que experimenten una ressonància amb els tres termes de la tríada, mentre que aquelles persones que no s'identifiquin amb algun dels termes tendiran a subratllar la seva autonomia més o menys plena. Això obre la porta a fecundes discussions.


Natura, cultura i cos-ment

La cinquena tríada seria la formada per la Natura (el que existeix sense els éssers humans), la Cultura (el que els éssers humans han produït i acumulat i que existeix independentment de l'existència del meu jo individual) i el cos-ment humà (el que només existeix si jo sóc). L'expressió "cos-ment" té la virtut d'emfasitzar la unitat i imbricació del cos i la ment, que a través de l'íntima unió del cervell amb la resta del sistema nerviós, formen un únic sistema que sovint tendim a separar. A la zona de solapament de naturalesa i cos-ment humà trobem els instints i les emocions (por, desig, ràbia...). En el solapament de cultura i cos-ment humà trobem el llenguatge, els coneixements, els valors i les religions, els quals existeixen socialment independentment de les persones, però són encarnats, personalitzats per cada cos-ment humà: el mateix llenguatge, els coneixements que un té, els mateixos valors, la pròpia religió... Els elements més específics del cos-ment humà són la consciència i la tríada sensibilitat - qualitat humana - espiritualitat, en la què centrem l'atenció en aquest text. La nostra tríada seria així una component de la tríada natura - cos-ment humà - cultura, que, des del punt de vista de la raó o del llenguatge lògic, abastaria la totalitat del que existeix.

El valor de l'art

"Hi ha certs artistes del nostre temps que tenen fama d’enfrontar-se a la vida i als problemes de la societat amb una vocació i una sensibilitat especials, de vegades revestides d’una mena d'esperit entre iniciàtic i profètic als quals no falta el sentit de la ironia i fins de l'humor. De manera genèrica es podria dir que, en els millors casos, aquest temperament obeeix a una voluntat apassionada de contribuir als esforços que es fan en la societat pel coneixement profund de la realitat i, a través d'aquest coneixement, alliberar al màxim tot el potencial dels ciutadans perquè puguem desenvolupar-nos plenament com a éssers humans, tant individualment com social. És evident que aquesta manera de ser no és exclusiva de l'artista i que, a més, és part d’una voluntat col·lectiva molt complexa, difícil i llarga de realitzar. (...). Però alguns artistes especialment del món de la plàstica tenen com una tossuderia i un convenciment que amb l'art s'aconsegueix molt. Que les formes sensibles de la pintura i l'escultura són un mitjà privilegiat, entre les diferents ofertes culturals, per a modificar la consciència de la gent i fer palesa la “bellesa” d’aquella realitat profunda. És un valor positiu que se li ha reconegut sovint a l'art en el curs de la història i que, enmig de la crisi actual deis valors i dels costums, alguns artistes creuen que la societat necessita recuperar urgentment “de forma adequada”.

En el panorama d’una axiologia o teoria general dels valors, aquesta voluntat de concebre l'art potser entraria —seguint una classificació de Ferrater Mora— “pel camí de la meditació sobre el fonament de les concepcions del món”. Això és bastant conegut en el món de l'art. Però no s'ha d'oblidar un altre vessant importantíssim de tota estimativa dels valors, sobre el qual avui val la pena d’insistir. Es tracta dels afanys per superar un perill que precisament ens està constantment amenaçant en el nostre segle: el de la pèrdua de tota veritat i en conseqüència de tot fonament dels valors i de tot model del món. Els discursos culturalistes de les últimes dècades realment s'han presentat sovint amb la divisa nietzscheana de la subversió de tots els valors; i les actituds iconoclastes no hi ha dubte que de vegades han estat ben justificades. El desenvolupament de la mateixa ciència clàssica, com han dit alguns autors, ha anat parella amb el progressiu desencant del món. “L'antiga aliança” es va trencar i l'home es quedà sol enmig d’un univers indiferent, del qual ell mateix va néixer per atzar. I ja sabem on duen els malentesos nihilistes, desmoralitzadors, sense “bellesa”..., els “disvalors”, en fi, que han sortit d’aquesta situació. Però els temps van canviant i en els últims anys des de diferents camps de la cultura es va veient la necessitat de crear i recuperar certs valors positius que tomin a donar sentit a la vida, que ajudin a fer una “nova aliança” i, amb ella, un nou paradigma de món. (...) El nou esperit de la ciència avui ja està reaccionant contra tot allò que ens portava a un món sense cor, fins i tot si es tractava de propostes avalades per la mateixa seriositat científica. Ho diu molt clar Ilya Prigogine: “L’objectivitat científica no té sentit si ha de desembocar a tornar-nos il·lusòries les nostres relacions amb el món” (...) “Einstein deia que el fet que el món sigui comprensible és un miracle incomprensible. Però si la comprensió del món ha de servir per negar allò que la fa possible (...) això no seria un miracle, sinó una absurditat.” En certa manera ja ens ho venia a dir el més iconoclasta deis libres xinesos, el Tao-te-king: Cal abolir molt. De vegades, fins allò que es té per savi, just, humà, destre... Però “vigila que quedi alguna cosa on puguis trobar suport”. El terme “subversió”, potser més que en el sentit de “destrucció”, calia, doncs, entendre’l en el que també té de “transformació” dels valors o de “substitució” per uns altres, però mai en el sentit de liquidar-los en conjunt.

El mateix Nietzsche ja va intuir que d’un món on tots els valors sembla que s’ensorren i d’una situació completament nihilista, també sorgeixen, com de les cendres, uns punts on recolzar-nos. Potser per aquest motiu, en la seva maduresa, ens parlà d’una mena de nihilisme positiu i fins i tot d’un “nihilisme diví”; i que, entre boires, semblés identificar-lo a la idea tan profunda i tan plena de saviesa de la “vacuïtat” oriental. Si més no, recordem que no és per atzar que aquest nihilisme també el va qualificar de “buddhisme europeu”.

Aclarim de seguida que en parlar de valors positius que ens guiïn no es vol dir pas tornar enrere i limitar-se a imposar altra vegada els vells cànons clàssics sense més. És un error en el qual s’ha caigut bastant sovint. A cap científic no se li acudiria pensar que per conèixer millor la realitat s’ha de tornar a la visió del món de la ciència clàssica. ¿És que per millorar Einstein hem de tornar a la mecànica newtoniana? La recerca d’una millor entesa entre l‘home i el món no té res a veure, doncs, amb els retorns al classicisme que, en els darrers anys, han propugnat no pocs arquitectes, escultors, pintors, dissenyadors o escriptors. Ha estat un error, una trampa.

Del que es tracta és d’impulsar nous valors, o d’aprofitar-ne d’antics, en funció de la nova situació creada per l’estat dels coneixements més avançats. També ho deia amb lucidesa l’autor del “Zaratustra”: “Les posicions extremes no es resolen amb posicions moderades, sinó amb altres posicions extremes.” Són aquells salts al buit que la societat necessita per sortir de les aigües estancades. Aquell sotragueig que l’art millor del nostre segle coneix bé, malgrat les confusions que constantment es sembren per fer-li perdre virulència. (...) La vocació de les reflexions dels millors artistes tenen una justa reputació d’anar en el sentit dels temes que tradicionalment se’n diuen “espirituals”. Però també s’ha de fer constar que això no voldrà dir mai que signifiquin una evasió dels problemes materials de ha nostra vida, sinó que sovint es tracta precisament de tot el contrari. El principal valor que té l’art per a la societat, com el d’altres mitjans cognitius, ve precisament del poder que tenen els seus símbols per il·luminar la consciència amb vistes a millorar la nostra condició humana i fins per posar en ordre l’escala de tots els altres valors que regnen en una societat concreta.

La materialitat de les coses de la vida sembla que avui no pot estar lluny d’allò que és considerat el món espiritual. Pensi’s que fins i tot l’eficàcia de les obres d’art s’inicia pel fet que es tracta de formes materials sensibles, ja que la forma sensible és la que més directament té la capacitat d’encarnar l’ordre profund de la realitat, el qual rarament es pot transmetre mitjançant el llenguatge corrent i amb els conceptes intel·lectuals. Recordem també que la contemplació de la realitat profunda es tracta d’una experiència personal, íntima i intransferible, que fins i tot té molt a veure amb el nostre cos material. Ja és tradicional que les “revelacions” (del contingut que es vulgui) han descendit sempre sobre el cos, i no solament sobre l’ànima dels profetes. Que el Verb, en tantes creences s’ha hagut de fer carn perquè materialment se’n pogués menjar, combregar, assimilar a l’organisme. Això potser explica la importància que en les grans tradicions espirituals s’ha donat al treball artesanal i a l’exercici dels oficis. Són aquells moments estel·lars en que els grans misteris s’encarnen materialment en temples i piràmides, en escultures i catedrals, en pintures i vitralls...; moments en que tota la producció i tota l’activitat material dels homes té un sentit com de ritual sagrat que simbòlicament harmonitza i dignifica el treball, i de retop totes les relacions socials.

  

La comunió amb aquestes formes sensibles de l’art, amb el seu caràcter icònic, que els sentits ens permeten com deglutir i incorporar al nostre ésser, pot transportar-nos a estats de consciència contemplatius extraordinaris. En això l’art no té rival. “De tal manera que el moment suprem sobrepassa necessàriament la interrogació filosòfica” (Bataille) i qualsevol llenguatge discursiu. És aquell poder de fer-nos viatjar en silenci al centre simbòlic de l’Univers de que ens parlava Paul Klee, allí on el subjecte i l’objecte semblen fondre’s; on s’integren les forces dinàmiques del cosmos i el nostre jo. És l’experiència il·luminadora d’una “vacuïtat” que, en lloc d’abocar-nos a la vella desmoralització nihilista, solidaritza el conjunt dels éssers, desvetlla els sentiments altruistes i ens fa sentir un respecte infinit pel tot.

Una experiència que comença en la nostra intimitat, però que avui se sap que resulta de vital importància per a la societat, per a tants que no troben sentit a la vida ni saben com fonamentar els valors; i en l’eficàcia de la qual sembla que ara estan d’acord des dels mestres espirituals de tots els temps fins als estudiosos del psicosomatisme, els sociobiòlegs, els teòrics de la física quàntica..., i per descomptat tots els qui tenen la sensibilitat adequada per estimar l’art. No deu ser pas per casualitat que en les grans tradicions espirituals hi ha hagut moments d’una veneració tan gran pels efectes de l’art, que fins i tot ha portat a creure que la bellesa dels déus corresponia a una realitat més profunda que la seva mateixa bondat. Per entendre això que sembla una exageració pensi’s, com ho fan alguns estudiosos, en la llei metafísica, segons la qual l’analogia entre l’ordre de la realitat profunda i l’ordre de les manifestacions de la vida corrent és inversa; en el sentit que allò que és gran o més subtil en l’ordre profund serà material o més petit en l’ordre de les manifestacions; i en el cas que ens ocupa, la bondat, que és relativa i contingent, efectivament potser aleshores s’ha de veure com una mera expressió d’aquella projecció tan humana que en diem bellesa absoluta i que en algunes tradicions molts creuen que posseeixen els déus.

Observi’s que tot això en certa manera ens torna a portar a aquella voluntat genèrica d’alguns artistes que he mencionat en començar, de la qual sembla que no es puguin, o millor dit, que no es vulguin separar. En efecte, l’autèntica significació de l’art modern, i per tant la seva eficàcia social -el seu valor positiu, en suma- no brotarà mai plenament si la creació artística no es presenta d’una manera adequada amb eh concurs d’altres forces socials; comptant no solament amb l’educació de la sensibilitat dels ciutadans sinó amb tot el conjunt d’altres esforços cognitius i ètics que, per diferents mitjans, es gesten en la societat: filosofia, ciència, política, religiositat, literatura, música... És urgent que amb aquest treball col·lectiu es torni a tractar l’art amb el respecte i la distinció que havia tingut en els grans moments de la història d’Occident i molt especialment en l’estètica oriental, traient-lo de la mala imatge de joc banal i mercantil que avui predomina en ha seva difusió.

I que consti que tot plegat no són laments apocalíptics ni es tracta d’una utopia irrealitzable. Al cap i a la fi només es pretén fer un exhort perquè es posi més alt el llistó de la cultura genuïna i que se li permeti així acomplir la veritable funció social que li pertoca. Tots els autèntics treballadors de la cultura en un moment o altre han conegut les dificultats que molts baixos interessos, amb tota mena d’estratagemes, oposen a l’adequada valoració del seu treball. En el nostre món de l’art en tenim exemples cèlebres. I potser és natural que sigui així perquè la societat s’ha resistit sempre a ser sotraguejada. Però això, més que fer-nos creure que s’ensorra el món, ens ha d’estimular a continuar lluitant."


(fragments d'un extraordinari article d'Antoni Tàpies publicat en català a La Vanguardia el 21.11.1989. Gràcies a Xavier Antich per recordar-nos la seva existència. Els subratllats són nostres)

Actrius

Una de les nostres grans fonts de referents estètics és el cinema. I dins del cinema, un apartat significatiu el formen les actrius, la majoria de les quals apleguen capacitat interpretativa i atractiu físic.

Un exercici curiós pot ser el d'aplegar algunes actrius que ens siguin significatives en dos grups: les que ens resulten físicament atractives i les que, tot i reconèixer la seva bellesa, no ens atrauen especialment; les que formen part del nostre Panteó particular i les que no. Alguna cosa deu dir de nosaltres mateixos.


No són al meu Panteó Victoria Abril, Isabelle Adjani, Ursula Andress, Laura Antonelli, Lauren Bacall, Brigitte Bardot, Kim Basinger, Emmanuelle Beart, Monica Bellucci, Ingrid Bergman, Juliette Binoche, Jacqueline Bisset, Cate Blanchett, Glenn Close, Joan Crawford, Penélope Cruz, Bette Davies, Doris Day, Catherine Deneuve, Bo Derek, Angie Dickinson, Cameron Diaz, Marlene Dietrich, Faye Dunaway, Farrah Fawcett, Jodie Foster, Greta Garbo, Ava Gardner, Melaine Griffith, Rita Hayworth, Katharine Hepburn, Isabelle Huppert, Angelica Huston, Scarlett Johansson, Diane Keaton, Deborah Kerr, Nicole Kidman, Nastassia Kinski, Jessica Lange, Sofia Loren, Gina Lollobrigida, Carmen Maura, Liza Minnelli, Marylin Monroe, Demi Moore, Julianne Moore, Jeanne Moreau, Ornella Muti, Kim Novak, Irene Papas, Michelle Pfeiffer, Charlotte Rampling, Vanessa Redgrave, Susan Sarandon, Simone Signoret, Barbara Stanwyck, Sharon Stone, Meryl Streep, Tilda Swinton, Elizabeth Taylor, Charlize Theron, Emma Thompson, Uma Thurman, Paz Vega, Rachel Welch, Kate Winslet, Catherine Zeta-Jones.


Són al meu Panteó Ana Belén, Halle Berry, Jane Birkin, Claudia Cardinale, Julie Christie, Shelley Duvall, Vera Farmiga, Mia Farrow, Calista Flockhart, Pepa Flores, Jane Fonda, Verónica Forqué, Ariadna Gil, Audrey Hepburn, Kate Jackson, Grace Kelly, Keyra Knightley, Diane Krüger, Sophie Marceau, Elsa Martinelli, Shirley MacLaine, Ali McGraw, Gwyneth Paltrow, Natalie Portman, Julia Roberts, Meg Ryan, Stefania Sandrelli, Romy Schneider, Elke Sommer, Sissy Spaceck, Hilary Swank, Audrey Tautou, Kristin Scott Thomas, Goya Toledo, Maribel Verdú, Sigourney Weaver, Natalie Wood.